Lectures: Dr. Slump vol. 15

Fa més de 10 anys es va llançar l'edició definitiva de la primera gran obra d'Akira Toriyama en castellà, i vaig pensar -segur que no vaig ser l'únic- que era una oportunitat perduda de fer-ho, aquest cop, també en català. 

Hem hagut d'esperar molts anys, però el 2022 per fi va arribar el primer número de l'edició equivalent en la nostra llengua. Era un dels mangues que més volia que estiguessin disponibles en català algun dia, essent la base d'un dels dibuixos animats amb els que vaig créixer, i he anat fent les ressenyes de cadascun dels seus volums en aquest blog, segurament no al ritme que es podria esperar amb l'entusiasme amb què vaig rebre la seva estrena, però bé, ja és aquí el meu text sobre el 15è i darrer volum de Dr. Slump. 

És un volum de comiat, però al contrari del que va passar amb el final precipitat de Bola de Drac (precipitat en el sentit que acaba de manera abrupta, no que la sèrie durés poc), sembla que en el cas de l'obra anterior de l'autor se'l devia avisar amb temps, perquè té un capítol final de comiat formal amb el lector. Però ja hi arribarem.

Primer, un parell d'històries curtes d'un sol capítol, de l'estil de sempre, protagonitzades per un estrany teixó que no sap transformar-se fins que l'Arale li n'ensenya i una nova aventura fallida del patètic Superman de la Vila del Pingüí.

A continuació, una història en dues parts ens presenta un personatge que jo recordava de l'anime, però que no tenia ubicat i m'estranyava no haver vist fins ara.

Es tracta del noi de la moto, un motorista que afirma que té una malaltia que li impedeix parar de conduir a risc de morir-se, de manera que sempre va amb la moto amunt i avall, sense posar un peu a terra. L'autor li dona un gir humorístic a aquesta potencialment dramàtica malaltia, i la veritat és que són un parell de capítols divertits. 

Llàstima que el personatge debuti cap al final de l'obra, perquè podria haver estat un personatge d'aparició més o menys recurrent, encara que fos cada uns quants toms. Però bé, almenys el tornarem a veure als capítols finals del manga. 

Després, com que la colla de l'Arale ja ha fet els 18 anys i està acabant el batxillerat, en Tarô, que és més gran, s'adona que s'ha de convertir en un membre útil de la societat i es fa policia. De fet, això passa abans del capítol del noi de la moto, però aquí es reprèn aquesta subtrama perquè arriba un altre nou agent a la comissaria del poble, el motorista Charmy, i esdevé una mena de rival per al fill dels Soramame, que decideix treure's el carnet de conduir cotxes -el mínim que es pot demanar a un agent de policia, oi?-, cosa que fa juntament amb l'Arale.

Ens podem imaginar la mena de situacions esbojarrades de què serem testimonis amb la protagonista involucrada en un context així. Després, l'esmentat Charmy té el seu propi capítol, sense més interferències, i no són poques, que les de la nena robot, precisament.

El mateix autor reconeix, fent ús d'un dels seus habituals cameos a la seva pròpia obra, que se li acaben les idees per tancar el manga, i organitza una altra cursa, recurs ja utilitzat fa temps, però aquesta vegada qui guanyi obtindrà l'alcaldia de la Vila del Pingüí, ara que el seu batlle actual, un pingüí, ha decidit plegar. 

Qualsevol excusa és bona per deixar de pensar històries autoconclusives, i les competicions van molt bé. El Segon Gran Premi de la Vila del Pingüí ocupa 6 capítols, i val a dir que són molt divertits, tant per les maneres amb què pretenen guanyar-lo els seus heterogenis participants, alguns amb habilitats reals de pilot -aquí és on entra en joc, per exemple, el retornat noi de la moto-, d'altres amb enginy i esforç, uns tercers amb velocitat inhumana -ja sabem qui- i uns altres fent ús de poders sobrenaturals d'altri; com per les absurdes proves i els sorprenents obstacles amb què es troben al recorregut. 

Un cop acabat, ara sí, queda un últim capítol una mica poca-solta, cosa que forma part de la conya -o això vull pensar-, però que acaba amb un breu però emotiu comiat per part de tots els personatges que al mestre Toriyama li van caber a la pàgina.

S'acabava així, doncs, un manga que crec que s'hauria de valorar més, un còmic la lectura en català del qual ha estat un somni fet realitat, per a mi. Això ha estat tot, espero que us hagin resultat interessants les meves ressenyes dels volums de Dr. Slump durant aquests tres anys, però ja s'ha acabat, així que... adeu'txa!

 

Lectures: Q&A, número 6

Arribem al final de Q&A, la tercera obra (la segona completa) que es publica del mestre Mitsuru Adachi, el meu autor preferit (viu), a l'estat espanyol, i han estat uns quants mesos d'espera perquè malgrat una arrencada potent Panini va decidir que el sisè i últim volum de la col·lecció sortís mig any després de l'anterior.

Ja vaig dir en fer la ressenya del cinquè volum que m'havia deixat més bon regust que no pas el tom 4, on estava empipat amb l'autor per la banalitat de tot plegat i la manca de rumb en l'obra. També vaig dir que esperava que el tom 6, previst per al gener, no es retardés (i no s'ha complert el meu desig) i que la lectura del final d'aquest manga em deixés una bona sensació.

Doncs bé, potser és pel temps que feia que l'esperava, però l'havia agafat amb moltes ganes i durant bona part de la lectura d'aquest sisè i últim recopilatori he vist coses que volia veure.

Per exemple, una mica d'història dels personatges, del seu passat, perquè sempre que n'he llegit algun fragment m'ho he passat bé. En aquest cas ens assabentem que uns dies abans de morir en Q, l'Atsushi havia decidit seguir els seus passos i esdevenir un gran atleta, però la mort del seu germà va fer que ho deixés.

A més, també ens assabentem que la Yuho, en veure que el germà petit del noi que en teoria li agradava s'entrenava de valent, començava a mirar-lo d'una altra manera.

Anys després, ja al present, veiem com l'Atsushi s'esforça com mai al club d'atletisme de l'institut i el temible entrenador (només d'aspecte, ja que estem parlant d'una obra de Mitsuru Adachi) el té martiritzat perquè detecta en ell un gran talent desaprofitat per culpa d'anys de madurar físicament sense entrenar.

En aquest punt fa la sensació que l'obra s'encamina al seu final, al seu propòsit, després de 5 volums que han estat d'introducció i un insípid i de vegades avorrit nus, i en llegir aquestes pàgines em sentia compensat per decepcions com la del volum 4.

Per altra banda, una altra de les coses que m'agraden és que els autors tinguin cura dels seus personatges secundaris, i en això, com en tantes altres coses, Adachi és un mestre. Tenim per exemple la Kyôko, que ja he dit molts cops que em queia molt bé però que havia estat desaprofitada. 

Aquí s'ha d'admetre que juga un paper que podria haver dut a terme qualsevol altre personatge secundari, de manera que jo ho interpreto com una reaparició un pèl forçada per tal de compensar les seves llargues absències, però val més això que res.

Permeteu-me un incís, i és que si al volum anterior celebrava que per primera vegada desapareixia un error recurrent de retolació o traducció (no es pot saber quina de les dues coses és), al sisè torna: el cartell del club de judo apareix com a "club de kendo" quan són disciplines completament diferents tant en contingut com en indumentària, i a més el kendo no surt a Q&A en cap moment.

Pel que fa a l'Ogasawara i la Shinobu, i també a en Kôsei (germà de la Yuho) i la dona que li agrada, veiem el naixement de dues històries d'amor que els respectius personatges masculins feia temps que perseguien, cosa que és agradable de llegir.

I una altra de les incògnites de Q&A, la mort d'en Q, també queda resolta quan se'ns explica, per primera vegada, que el pobre nano va ser atropellat per un camió. 

La sensació de final s'incrementa precisament amb el poc paper que té el fantasma d'en Q en aquest volum: el veiem amb una actitud molt tranquil·la i amable, com si hagués madurat, i alhora els dos personatges capaços de veure'l, que són el seu germà Atsushi i l'abans esmentada Kyôko, tenen ocasionals problemes per a detectar-lo. 

Fins aquí molt bé: l'obra va adquirint un propòsit, s'està perfilant un tancament... i de sobte un recurs que no m'ha agradat i que no esperava d'aquest senyor: tot ha estat un somni de l'Atsushi, o un estrany viatge en el temps, no acaba de quedar clar. El cas és que al final el protagonista es troba altre cop al dia que va tornar al poble, allà on comença l'obra, i podrà repetir aquest últim any fent les coses d'una altra manera: s'entrenarà des del principi pensant en el club d'atletisme, tindrà més bona relació amb la Yuho (amb qui no acaba de passar res en la "línia temporal" que coneixíem, però s'insinua que ara sí que serà possible) i ignorarà el seu germà-fantasma, que tants problemes li ha donat en el "primer intent". 

Com a mínim aquesta ha estat la meva interpretació d'un final per a mi desconcertant, trampós i impropi d'una obra que ens ha fet esperar que passés alguna cosa interessant després de capítols i capítols de vida quotidiana (que m'agrada, de debò, però que crec que ha d'anar acompanyat d'esdeveniments de pes).

Quan semblava que tot tenia un sentit i que el resultat era una obra menor, sí, però interessant malgrat alguns moments més insípids, l'autor es despenja amb un recurs que s'acostuma a considerar dolent a l'hora de tancar una història. Tant si és un somni (el més probable) com si és un viatge involuntari en el temps m'hauria estimat més que quedés una mica més obert però versemblant (sí, ja sé que hi surt un fantasma, però ja m'enteneu).

No em penedeixo d'haver llegit Q&A, i la poca gent que en parla ha quedat contenta amb el seu final, però no puc treure'm de sobre la sensació que el meu admirat Mitsuru Adachi es va dedicar a anar fent i no sabia com acabar-ho tot plegat, altrament s'hauria empescat un altre final. Esteu avisats.