Lectures: Q&A, número 6

Arribem al final de Q&A, la tercera obra (la segona completa) que es publica del mestre Mitsuru Adachi, el meu autor preferit (viu), a l'estat espanyol, i han estat uns quants mesos d'espera perquè malgrat una arrencada potent Panini va decidir que el sisè i últim volum de la col·lecció sortís mig any després de l'anterior.

Ja vaig dir en fer la ressenya del cinquè volum que m'havia deixat més bon regust que no pas el tom 4, on estava empipat amb l'autor per la banalitat de tot plegat i la manca de rumb en l'obra. També vaig dir que esperava que el tom 6, previst per al gener, no es retardés (i no s'ha complert el meu desig) i que la lectura del final d'aquest manga em deixés una bona sensació.

Doncs bé, potser és pel temps que feia que l'esperava, però l'havia agafat amb moltes ganes i durant bona part de la lectura d'aquest sisè i últim recopilatori he vist coses que volia veure.

Per exemple, una mica d'història dels personatges, del seu passat, perquè sempre que n'he llegit algun fragment m'ho he passat bé. En aquest cas ens assabentem que uns dies abans de morir en Q, l'Atsushi havia decidit seguir els seus passos i esdevenir un gran atleta, però la mort del seu germà va fer que ho deixés.

A més, també ens assabentem que la Yuho, en veure que el germà petit del noi que en teoria li agradava s'entrenava de valent, començava a mirar-lo d'una altra manera.

Anys després, ja al present, veiem com l'Atsushi s'esforça com mai al club d'atletisme de l'institut i el temible entrenador (només d'aspecte, ja que estem parlant d'una obra de Mitsuru Adachi) el té martiritzat perquè detecta en ell un gran talent desaprofitat per culpa d'anys de madurar físicament sense entrenar.

En aquest punt fa la sensació que l'obra s'encamina al seu final, al seu propòsit, després de 5 volums que han estat d'introducció i un insípid i de vegades avorrit nus, i en llegir aquestes pàgines em sentia compensat per decepcions com la del volum 4.

Per altra banda, una altra de les coses que m'agraden és que els autors tinguin cura dels seus personatges secundaris, i en això, com en tantes altres coses, Adachi és un mestre. Tenim per exemple la Kyôko, que ja he dit molts cops que em queia molt bé però que havia estat desaprofitada. 

Aquí s'ha d'admetre que juga un paper que podria haver dut a terme qualsevol altre personatge secundari, de manera que jo ho interpreto com una reaparició un pèl forçada per tal de compensar les seves llargues absències, però val més això que res.

Permeteu-me un incís, i és que si al volum anterior celebrava que per primera vegada desapareixia un error recurrent de retolació o traducció (no es pot saber quina de les dues coses és), al sisè torna: el cartell del club de judo apareix com a "club de kendo" quan són disciplines completament diferents tant en contingut com en indumentària, i a més el kendo no surt a Q&A en cap moment.

Pel que fa a l'Ogasawara i la Shinobu, i també a en Kôsei (germà de la Yuho) i la dona que li agrada, veiem el naixement de dues històries d'amor que els respectius personatges masculins feia temps que perseguien, cosa que és agradable de llegir.

I una altra de les incògnites de Q&A, la mort d'en Q, també queda resolta quan se'ns explica, per primera vegada, que el pobre nano va ser atropellat per un camió. 

La sensació de final s'incrementa precisament amb el poc paper que té el fantasma d'en Q en aquest volum: el veiem amb una actitud molt tranquil·la i amable, com si hagués madurat, i alhora els dos personatges capaços de veure'l, que són el seu germà Atsushi i l'abans esmentada Kyôko, tenen ocasionals problemes per a detectar-lo. 

Fins aquí molt bé: l'obra va adquirint un propòsit, s'està perfilant un tancament... i de sobte un recurs que no m'ha agradat i que no esperava d'aquest senyor: tot ha estat un somni de l'Atsushi, o un estrany viatge en el temps, no acaba de quedar clar. El cas és que al final el protagonista es troba altre cop al dia que va tornar al poble, allà on comença l'obra, i podrà repetir aquest últim any fent les coses d'una altra manera: s'entrenarà des del principi pensant en el club d'atletisme, tindrà més bona relació amb la Yuho (amb qui no acaba de passar res en la "línia temporal" que coneixíem, però s'insinua que ara sí que serà possible) i ignorarà el seu germà-fantasma, que tants problemes li ha donat en el "primer intent". 

Com a mínim aquesta ha estat la meva interpretació d'un final per a mi desconcertant, trampós i impropi d'una obra que ens ha fet esperar que passés alguna cosa interessant després de capítols i capítols de vida quotidiana (que m'agrada, de debò, però que crec que ha d'anar acompanyat d'esdeveniments de pes).

Quan semblava que tot tenia un sentit i que el resultat era una obra menor, sí, però interessant malgrat alguns moments més insípids, l'autor es despenja amb un recurs que s'acostuma a considerar dolent a l'hora de tancar una història. Tant si és un somni (el més probable) com si és un viatge involuntari en el temps m'hauria estimat més que quedés una mica més obert però versemblant (sí, ja sé que hi surt un fantasma, però ja m'enteneu).

No em penedeixo d'haver llegit Q&A, i la poca gent que en parla ha quedat contenta amb el seu final, però no puc treure'm de sobre la sensació que el meu admirat Mitsuru Adachi es va dedicar a anar fent i no sabia com acabar-ho tot plegat, altrament s'hauria empescat un altre final. Esteu avisats.

Lectures: Q&A, número 2

Tal com vaig prometre l'altre dia, en parlar de les futures lectures que m'havien proporcionat els regals de Nadal i Reis, ja he llegit el segon volum de Q&A, del meu estimat Mitsuru Adachi, i el comentaré una mica, encara que aniré més per feina perquè ja vaig aprofundir en parlar del primer. 

Primer de tot he de dir que, tenint en compte que al Japó surt un volum cada sis mesos, em va sorprendre que Panini en llancés el segon volum al cap de només dos mesos (de fet, no hi arriba) de l'aparició del primer, que va sortir al XVII Saló del Manga. Però ep, no ens en queixarem, oi? Això només vol dir que arribarà un moment que sortirà un volum cada molts mesos, però en fi, certament tenia ganes de saber com continuava la història. 

Al volum 2 la cosa continua més o menys com la vam deixar al primer. No se sap cap on s'encamina l'obra i se succeeixen els capítols autoconclusius en què el fantasma d'en Q té un paper més o menys important, de vegades ens fa emprenyar i d'altres somriure, però principalment aquest segon volum serveix per presentar dos personatges nous, que són l'Ichirô Ogasawara, autodeclarat rival de l'Atsushi, i la Shinobu Ôchi, una judoka que coneix l'Atsushi de fa anys encara que ell no la recorda.

Aquest és el fet més destacat del número 2, un número on s'ha de dir que el mestre Adachi introdueix una dosi d'humor més alta del que havíem vist a la primera entrega (i ja vaig dir que aquesta no és de les habituals obres amb toc dramàtic de la seva extensa bibliografia), més situacions picants (sense ensenyar res, que és l'Adachi!), més cameos d'ell mateix i també un parell de moments en què se li'n va una mica el cap i posa escenes que no tenen massa sentit. 

Com a aspectes negatius, n'hi ha de tres tipus. El primer, aquest de les escenes sense sentit que he comentat, que és atribuïble a l'autor, igual que les pàgines extra del final amb humor absurd. El segon, de la retolació, que fa que ens trobem un cartell traduït, amb un asterisc que ens fa llegir exactament el mateix text en castellà sota la vinyeta. És a dir, una traducció redundant. Per tal que us feu una idea del problema, la decisió de Panini pel que fa a onomatopeies és deixar-les en japonès i posar al costat i en petit la traducció al castellà (cosa que em sembla molt encertada), i amb els cartells importants l'opció ha estat sempre traduir-los i ja està, però no "sobretraduir-los".

Només passa dos cops, amb un mateix cartell, i és aquest, que a més ens porta al tercer punt negatiu, i aquest ja és greu i de traducció: el cartell és del club de judo de l'institut Meika, però es tradueix dos cops com a "club de kendo". I com ho he detectat abans de comparar-lo amb la versió original? Doncs perquè dins el club el que s'hi practica és el judo, no el kendo, disciplines molt diferents perquè la primera la coneixem tots i la segona és la típica de l'espasa de bambú amb el casc de reixa. Un lapsus, vaja. 

Al primer tom ja en teníem un, en una nota de traducció que descrivia el Kôshien com l'estadi de Tòquio on se celebren diversos esdeveniments com ara concerts (descripció que correspon al Tokyo Dome, en realitat, que seria com el nostre Palau Sant Jordi o l'Estadi de Montjuïc), mentre que aquesta nota hauria d'haver dit que és un estadi de beisbol famosíssim de Nishinomiya, a prop de Kobe, on es disputa la fase final del torneig nacional de beisbol de Batxillerat.

Deixant de banda aquests petits problemes és una bona traducció, com ja ho era la del primer volum, per a un tom entretingut i amb molt de regust d'Adachi, amb les seves típiques imatges delicioses de paisatges urbans detalladíssims, entre les quals la de la pàgina que he posat. 

No obstant això, ja ho vaig dir fa gairebé dos mesos: Q&A és una obra menor d'en Mitsuru Adachi, i en aquest segon tom veiem poca evolució de la història. A mi em continua agradant perquè sóc molt fan d'aquest autor, però els otakus poc pacients que hagin començat a llegir-la per recomanació dels veterans podria ser que l'abandonessin. Espero que no, que aguantin una mica i que l'editorial no es penedeixi d'haver-hi apostat, encara que la tria d'aquesta obra hagi sorprès tothom. Jo, per part meva, espero amb ànsia el tercer tom, que segons l'estupenda base de dades Listado Manga arribarà al febrer (per tant aviat cremarem la distància amb el Japó).