Lectures: Astroboy

Queda molt bé, parlar de l'Osamu Tezuka, el Déu del Manga, el pare del manga tal com el coneixem, un autèntic referent per a generacions de dibuixants de còmic del Japó i l'autor de centenars d'històries que ens han commogut i que, en molts casos, ens han arribat perquè eren històries adultes, de to més fosc i dur, i algunes editorials han cregut en el poder d'atracció que podien exercir en el públic no lector de manga i, de vegades, ni tan sols lector de còmic en general.

Però si hi ha un títol pel qual el mestre Tezuka (1928-1989) és conegut per un sector més ampli del públic és Astroboy, la seva obra més comercial, que l'autor gairebé va arribar a odiar perquè hi va haver de treballar molts més anys del que hauria volgut, però que el va fer famós i va originar el que es considera la primera sèrie de dibuixos animats japonesos (anime) de la història, almenys amb un argument continu.

Es va fer esperar, però al final ens va arribar entre 2003 i 2008 gràcies a la desapareguda Glénat, després EDT i actualment morta en combat. Ho va fer en 21 volums, una de les diverses edicions que ha tingut aquesta obra, amb dos inconvenients: el primer, que en realitat n'eren 23, els dos últims dedicats a històries molt curtes, i que l'editorial catalana va assegurar que publicaria, sense arribar a satisfer mai la promesa, un cop rere l'altre. Cal llegir-los, doncs, escanejats i traduïts a l'anglès, perquè ni tan sols es poden comprar en aquest idioma atès que estan més que descatalogats.

L'altre inconvenient, tot i que no es pot atribuir a l'obra, sinó a la manera en què es va plantejar des del Japó l'edició de les obres completes del mestre, és que les històries originalment publicades en diverses revistes entre 1952 i 1968 (i alguns retorns breus i temporals posteriorment) s'hi presenten no pas en ordre cronològic, sinó per ordre de preferència del mateix autor, que va aprofitar l'avinentesa per a afegir algunes pàgines en què donava algunes explicacions a través d'ell mateix en versió còmic. De fet, els dos últims volums, els d'històries curtes, presenten alguns dels retorns especials i extraordinaris del personatge que l'autor va dibuixar per encàrrec d'altres publicacions després de la serialització original.

El problema d'aquest canvi d'ordre, una pràctica que podem apreciar també a l'edició que ens va arribar de Black Jack, allà sense conseqüències negatives, és que a banda dels canvis sobtats en la qualitat gràfica dels relats hi ha greus incoherències argumentals que empobreixen l'experiència. Per exemple, ens trobem la família de l'Astroboy i al cap d'uns quants volums llegim el capítol on va ser creada, o els cavalls de potència del protagonista oscil·len entre els 100.000 i un milió segons l'any de publicació original d'aquelles històries. Per a acabar-ho d'adobar, algunes històries van ser redibuixades pel mateix Tezuka, de manera que no ens podem refiar tampoc de l'apartat visual a l'hora d'identificar de quina època són.

A banda d'aquestes incoherències, que el mateix Tezuka confessa en aquestes presentacions, n'hi ha d'altres que es deriven de la lleugeresa literària de la pròpia obra, força ingènua dins el gènere de la ciència-ficció i a més adreçada al públic infantil, com ara el fet que no ens quedi clar si l'Astroboy pot agredir físicament els humans o no, fins on arriben la seva força o la seva energia, o si quan es posa a lluitar amb un robot enemic té intenció de carregar-se'l o no.

Superats aquests esculls, i havent assumit que Astroboy no és Adolf, MW, Buda, Ayako, Oda a Kirihito, El libro de los insectos humanos, La canción de Apolo, Black Jack o la meva estimada Fénix, i que cau més al sac d'obres no dolentes, però purament shônen (per a nens i adolescents) com La nueva isla del Tesoro, Lost World, Next World, Metrópolis o Jungle Taitei (Kimba, el lleó blanc), el cert és que malgrat tots els seus defectes és una obra amb què es pot gaudir —jo m'ho he passat bé— i que sens dubte té una importància històrica cabdal.

A través de relats de molt diversa extensió (des de poquíssimes pàgines fins a gairebé tot un volum, i excepcionalment una interessant trama de viatges temporals que ocupa més de dues entregues i reexplica l'origen del personatge) i també molt diversa qualitat, Astroboy ens explica les aventures del nen robot protagonista —Atom a la versió japonesa i nascut com a secundari a Atom Taishi, una història més curta l'any 1951—, que des de la seva fabricació el 2003 és el més poderós dels que a principis del segle XXI posseeix el Ministeri de la Ciència del Japó.

Amb premisses més o menys versemblants, amb majoria de punts de partida del segon tipus, veiem el superpoderós androide, creat originalment per a substituir el malaurat fill del seu creador, lluitar contra tota mena d'éssers robòtics i organitzacions malvades, sense intencions més elevades que entretenir els lectors. Però més interessant és que, tot i la superficialitat general de l'obra, i com es veuria en còmics posteriors del mestre, hi ha alguns temes recurrents que ensenyen valors com la defensa del medi ambient, el respecte a la vida o la lluita contra el racisme i per la igualtat de drets, representada en aquest cas per la discriminació dels robots per part dels humans. També és interessant veure-hi alguns dels personatges típics de l'autor, que formen part de l'anomenat Tezuka Star System i que apareixen tant aquí com en obres anteriors i posteriors, com ara el llegendari i estimat Shunsaku Ban o Professor Mostatxo.

Ara bé, com deia més amunt cal evitar la lectura d'Astroboy esperant trobar-hi el Tezuka dels anys 70 i 80, perquè no l'hi trobarem. En aquesta obra hi ha històries més interessants, d'altres de més mediocres i unes quantes de força dolentes, però l'objectiu és l'entreteniment. Personalment, entre les històries que més m'han agradat, i si les recordo és precisament perquè valen més la pena, hi ha Akai neko (1952), Kasei tanken (1953-1954), Robio to Robiette (1965), la trama abans esmentada en què se'ns explica un nou origen per al protagonista amb viatges temporals i paradoxes inclosos, Vietnam angel, en què defensa una vila durant la Guerra de Vietnam (no en trobo l'any original de publicació), i evidentment la que presentava el poderós Pluto, que a l'edició que ens va arribar trobem al volum 3 i que va originar un homenatge magnífic per part d'en Naoki Urasawa.

Marcat en la seva infantesa per aquella història, l'autor de Monster o Cinturó Negre va crear el guardonat manga Pluto, que reinterpretava aquells fets des d'un punt de vista diferent i amb el realisme narratiu exigible en qualsevol còmic de la nostra època.

És només una mostra de l'enorme influència que Astroboy va tenir tant al Japó com a l'estranger, fins i tot en el mateix Tezuka, que el 1986 en feia una paròdia més interessant del que es podria esperar. Però, naturalment, aquella obra va generar tota mena de productes en d'altres formats, el més important dels quals la sèrie de dibuixos animats en blanc i negre que seria una de les primeres sèries d'anime que es van fer i la primera que es va emetre fora del Japó.



Emesa originalment entre 1963 i 1966 amb un total de 193 episodis, va establir les bases de l'estètica anime que es faria mundialment famosa, a banda de popularitzar moltíssim el personatge i la història, com a mínim als Estats Units. El 1964 se'n va fer una pel·lícula aprofitant material de 3 dels episodis, i després hi va haver dues sèries animades en color (1980-1981, amb 52 episodis, i 2003-2004, amb 50), un curt animat el 2005 dirigit per la Naoko Takeuchi (Sailor Moon) que no va sortir del Japó i una pel·lícula d'animació generada per ordinador, de 2009, que sí que es va estrenar fora, fins i tot a l'estat espanyol, on també va arribar la sèrie de 2003, editada en DVD amb àudio en castellà i anglès però no japonès.



Més curiosa és, però, la versió amb actors de carn i ossos que es va emetre al Japó en 65 episodis entre 1959 i 1960, abans de la primera sèrie de dibuixos, i que el 1962 va tenir una pel·lícula que era un altre refregit, amb imatges agafades de la sèrie.

El cas és que Astroboy, com podem veure, és un dels manga més importants de la història. Analitzat amb la perspectiva del temps i les possibilitats comparatives que ens donen dècades de lectura d'altres obres, fins i tot del mateix Osamu Tezuka, hi surt perdent, però si ens el prenem com un entretingut còmic d'aventures i de ciència-ficció, malgrat les inconsistències i ingenuïtats pròpies del gènere sobretot en aquella època, val la pena. Paciència, però.

Lectures: Naruto

Ha acabat al Japó, i com que és una d'aquelles obres que la gent comenta sense tenir en compte que està fent spoilers als que, com jo, tenim costum de seguir els còmics al ritme dels volums traduïts, m'he vist obligat a llegir en pantalla —cosa que no m'agrada, per diverses raons— el tram final per tal d'acabar alhora que els més impacients, i com que ja n'he llegit el final aprofito per a fer la ressenya del conjunt d'un dels meus manga preferits, l'únic shônen realment llarg que he seguit en els darrers anys. 

No ha estat fàcil, llegir-lo. Per una qüestió idiomàtica, perquè vaig començar la col·lecció quan Glénat, en un moviment sorprenent, atès que havia editat altres còmics en català però gairebé sempre amb la tirada que tenien les obres gràcies a la versió animada emesa a Catalunya, va decidir que Naruto, d'en Masashi Kishimoto, també havia de sortir en llengua catalana. 

Comercialment, com tantes altres coses que va fer la ja desapareguda editorial, va ser una mala decisió (mercat petit, mai no se n'havia emès l'anime en català, diversos volums per darrere de l'edició en castellà, etc.), i quan la companyia va perdre les llicències de l'editorial japonesa Shûeisha va ser Planeta DeAgostini, ara Planeta Cómic, qui es va quedar Naruto. 

Mesos de silenci respecte al que passaria amb l'edició catalana van fer minvar els ja escassos lectors que tenia en aquest idioma, i és natural, perquè no és una empresa excessivament sensible respecte al nostre país i la seva cultura, però al final —diuen les males llengües que un contracte hi obligava— l'editorial barcelonina va anunciar que també continuaria en català i, aquí reconec que em va sorprendre molt positivament, acceleraria la periodicitat d'aquesta edició per tal d'equiparar-la a la castellana, com ha estat el cas. Panini, per la seva banda, es va quedar Bleach, però n'està editant un volum a l'any, allunyant-la cada cop més de l'edició en castellà, en el que sembla una rebequeria que confirmaria els rumors sobre aquesta obligatorietat contractual, segons el meu parer.

Ja em perdonareu la llarga introducció, que encara no acaba, però he pensat que era necessària. El cas és que des del volum 55, que es va fer esperar moltíssim, i si no hi ha cap daltabaix fins el que serà el volum 72 i últim, Naruto duu el segell de Planeta, ara amb el "cognom" DeAgostini però quan acabi, el 2015, amb "Cómic". 

Potser no l'ha llegit gaire gent, en català. Diuen que som un parell de centenars de persones a tot estirar. Però des que va arribar al volum 57, amb què va superar Inu-yasha, va esdevenir el manga més llarg editat mai en català, que es diu aviat. I dubto que n'arribem a veure cap que se li acosti.

Trobo que és important, i me n'alegro, que tinguem en la nostra llengua un dels manga més importants de tots els temps. Potser el qualificatiu de "nou Bola de Drac", que s'ha assignat massa sovint de manera equivocada, pertany amb més motiu a One Piece, que ja fa temps que és el manga més popular i venut de la història, però Naruto no queda gaire enrere. 

No n'hi ha per a menys. Estem parlant d'un títol que s'ha publicat a la Shônen Jump, la revista japonesa de referència pel que fa a shônen o manga per a nois, entre 1999 i 2014, 15 anys gairebé ininterromputs que han donat lloc també a dues sèries d'animació, una colla de pel·lícules i un fotimer de videojocs, entre altres productes com ara spin-offs. 

I, ara sí, entrem en matèria. Sense rebentar res, caldria parlar de l'argument per si hi ha cap lector del bloc que no el conegui o que en tingui només una idea vaga. 

Naruto és la història de l'aprenent de ninja Naruto Uzumaki, que viu a la Vila Oculta de Konoha, del País del Foc, un dels que formen el món fantàstic i atemporal en què té lloc aquesta llarguíssima i èpica aventura. Comença amb 12 anys, és entremaliat, maldestre i mal estudiant i els altres li fan el buit perquè a dins hi duu segellat el Kyûbi, un monstre que anys enrere va atacar la vila. Però com que té un caràcter alegre mai no defalleix ni perd el somriure, i està convençut que algun dia serà un ninja digne d'esdevenir Hokage o líder dels ninges del País del Foc i obtindrà el reconeixement d'aquells que sempre, per ignorància i por, l'han deixat de banda.

Al seu costat hi ha els altres dos membres de l'Equip 7, o Equip Kakashi, que són en Sasuke Uchiha, un geni, un prodigi, però esquerp i taciturn, i la Sakura Haruno, enamorada d'en Sasuke en secret i amb rampells temibles de què acostuma a ser víctima en Naruto, que li va al darrere malgrat això, de la mateixa manera que considera en Sasuke el seu rival però també el seu millor amic, sentiment no correspost.

El món de Naruto és extremament ric en personatges, tant a Konoha com a la resta de territoris que apareixen durant la història, i l'autor els caracteritza gairebé tots amb un nivell de detall i profunditat, fent que cadascun d'ells sigui únic i prou diferent dels altres, que és un dels punts forts de l'obra i un dels motius pels quals m'agrada tant. 

No és estrany ni infreqüent que durant uns quants capítols no aparegui el protagonista, i en canvi l'acció se centri en els combats d'altres personatges, sovint també en forma de flaixbacs que lliguen amb els esdeveniments del present i alhora ens permeten aprofundir en els anys de joventut dels personatges més veterans. 

  

Són desenes i desenes de personatges prou importants, tots ells amb un o més moments de glòria, en el que es podria dir que és una obra coral, característica que celebro i que trobo a faltar, ho he dit més d'un cop, en d'altres obres similars com ara Bola de Drac, tan centrades en el seu protagonista.

Com que fer una pinzellada dels més importants seria una tasca gairebé impossible, en part perquè la selecció seria massa difícil de dur a terme, sí que esmentaré que els meus preferits són en Shikamaru, la Tsunade, en Rock Lee i la Hinata, tots ells secundaris de luxe.  

Feta aquesta peculiar presentació dels personatges, cal parlar de l'argument o la sinopsi. De què va, Naruto? Doncs és la història del seu protagonista, sí, però en general és la història de la seva missió, que consisteix a recuperar el seu amic Sasuke després que un malentès el converteixi en un temible enemic —és l'únic spoiler que faig, però pertany al tram inicial del còmic—, i pel camí s'enfronta a un seguit d'altres enemics que posen en perill la pau al món. 

Mitjançant la força latent que li proporciona el monstre que duu dins, així com la bonhomia i un coratge que neix del seu caràcter imprudent i despreocupat, i gràcies també al seu optimisme i la seva perseverança, aconsegueix fer créixer sense parar el nombre d'aliats que li faran costat en veure que, efectivament, es va transformant en l'heroi que sempre havia dit que seria. Fins i tot alguns dels seus enemics acaben convençuts per les seves idees i li permeten tirar endavant. 

Però no tot són flors i violes. Hi ha morts, malentesos, moments dramàtics (esquitxats per gags humorístics sàviament col·locats per part de l'autor), i moments de molta tensió. Sobretot, Naruto és un manga de combats èpics, amistat, valors com l'esforç i la lleialtat i un missatge esperançador però no ensucrat, i situat en un món ric en conceptes relacionats amb les jerarquies i tècniques ninja (les jutsu), tan diverses com els seus personatges i les habilitats que aquests tenen. 

Però també és una crítica a la guerra en general, al fet que l'organització del món ninja en què se situa està pensada per a mantenir la pau a través de l'amenaça, les aliances que sempre perjudiquen terceres parts i les mentides, que destrossen famílies i pobles. El cicle inacabable d'odi i venjança és també un dels temes principals d'una obra que té més capes de profunditat del que es podria esperar d'un shônen comercial pensat per a entretenir i prou.

Ara bé, no és un manga perfecte. Li trobo, en principi, dos problemes, o almenys són dos els que a mi m'han semblat les febleses d'una obra mestra: per una banda, l'allargament de la trama fa que en alguns moments sigui difícil de seguir, perquè la complexitat d'una història —i aquesta, per la seva durada i la diversitat dels personatges, ho és— esdevé una arma de doble tall: rica i interessant (fa la sensació que tot estava ben lligat des del principi, i amb tants detalls no era pas feina fàcil) i confusa a la vegada. El mateix es pot dir dels combats: de vegades cal mirar-se'ls dues vegades per tal d'entendre què hi ha passat, al marge de la seva espectacularitat i bellesa. L'altre problema és la tendència de l'autor a recórrer als diàlegs filosòfics, prou ambigus com perquè costin d'entendre i la seva traducció no hagi estat mai fàcil. 

Pel que fa a la trama en si, i com passa sempre en aquests casos, molts seguidors consideren que els últims anys eren sobrers i avorrits. També es diu de Bola de Drac i d'una manera més radical, amb moltíssims lectors i televidents situant el punt ideal de finalització en el moment que en Goku es feia gran, quan l'obra era a un terç del total. Jo, ja ho vaig dir, el situo al final de la saga d'en Cèl·lula.

En canvi, potser perquè sóc de veure les coses amb bons ulls, he gaudit molt amb Naruto fins al final, malgrat les crítiques que feia més amunt, que no han fet que la història em semblés gens avorrida durant el que hauran estat 72 volums. Tanmateix admeto que al final la trama s'ha allargat més del que calia, que semblava que l'autor volgués esprémer l'argument fos com fos, i ja parlant del final pròpiament dit (sense spoilers), trobo que responia a una situació que esperaven els fans, però que a hores d'ara ja no calia. M'ha entretingut i emocionat? Molt. Però reconec que el fil s'ha estirat massa. El final, preciós i ben lligat, ho compensa tot.

Són molts volums per a recomanar una obra a algú que l'ha de començar des del principi, però ho faré igualment, perquè és un shônen amb tots els ingredients que es necessiten per a l'èxit d'aquest demogràfic i més. Per una història més que interessant, un munt de personatges entranyables (i carismàtics enemics que mai no són dolents del tot i ens permeten identificar-nos amb ells fins a cert punt), combats espectaculars, una mitologia rica, sorprenents girs de guió i un dibuix atractiu des del principi fins al final, tot i la clara evolució que hi veiem en comparar els dos extrems. Com a mínim és un dels manga més importants de la història i un fenomen mundial ben justificat.

 

Lectures: Yû Yû Hakusho

Malgrat que és un dels manga més populars de la història (un dels 10 més venuts dels serialitzats a la revista Shônen Jump com a mínim), i que se'n va emetre la versió animada en català, fins fa poc jo era un complet ignorant de Yû Yû Hakusho, més enllà de conèixer-ne l'existència i prou.

No en mirava la sèrie de dibuixos, ho reconec, però quan va sortir el manga tampoc no m'hi vaig interessar, en part perquè esperava que sortís en català. N'hi havia precedents, amb Kimagure Orange Road, que sí que van editar en català només perquè uns anys enrere s'havia emès en la nostra llengua, tot i que era una obra enyorada sobretot per una generació que l'havia vist i llegit en castellà. També és cert que obres com Ranma 1/2, que milers de persones vam seguir al 33, podrien haver sortit en català quan Glénat va tenir aquella època pletòrica en què ens anava portant còmic japonès en el nostre idioma, però el cas és que Yû Yû Hakusho no va tenir la mateixa sort.

Van passar els anys i Glénat, que ara es diu EDT i ha deixat de publicar manga, va perdre totes les llicències de manga de l'editorial japonesa Shûeisha i va haver de desfer-se, tot liquidant-les, d'un munt d'obres que cap altra editorial d'aquí no va voler comprar. Va ser el cas del manga que ens ocupa, escrit i dibuixat pel senyor Yoshihiro Togashi (Hunter x Hunter), i va ser així com me la vaig anar comprant.

En total són 19 volums que recullen el material serialitzat a la Shônen Jump entre 1990 i 1994, un shônen més aviat curt i que podria haver donat molt més de si, però que tot i haver-se acabat de manera precipitada (i criticadíssima) m'ha deixat molt bon regust i en conjunt he de dir que m'ha agradat més que no pas els 15 volums que duc llegits de Hunter x Hunter, una obra amb sagues d'interès molt irregular.

En fi, la història de Yû Yû Hakusho comença quan el seu protagonista, en Yûsuke Urameshi, el brètol més temut de l'institut Sarayashiki, mor atropellat en salvar un nen, escena molt típica del manga i l'anime, sincerament no sé per què als autors japonesos els agrada tant aquesta situació. Per cert, la seva mare és una alcohòlica que el va tenir quan només tenia 14 anys.

Com que era un brètol però s'ha sacrificat per salvar una vida, a l'Altre Món no saben si enviar-lo a l'Infern, on havia d'anar en principi, o a l'equivalent japonès del Cel, i al final ni una cosa ni l'altra: li proposen recuperar la vida a canvi d'esdevenir detectiu espiritual i resoldre casos, doncs, relacionats amb els esperits.

Qui el guia en tot aquest procés és la Botan, una noia de cabells blancs (o grisos clars) que viatja damunt d'una mena d'escombra voladora i li va encarregant, en nom d'en Koenma (el fill del personatge mitològic del Rei Enma, vist també a Bola de Drac), les diferents missions que duu a terme i que donen al principi del manga una estructura d'històries autoconclusives, d'un o dos capítols com a màxim.

Aquestes primeres aventures donen a en Yûsuke cada cop més habilitats i li desperten la força espiritual que té dins (sobretot aprèn i desenvolupa el seu atac característic, el Reigan, un raig energètic que surt del seu dit), però també li permeten conèixer alguns personatges que es quedaran al seu entorn fins al final de l'obra.

Un d'ells és en Hiei, un dimoni baixet, però esquerp, molt violent i amb poders sobrenaturals atorgats pel seu tercer ull, a més de velocitat sobrehumana, habilitat amb l'espasa i atacs d'energia basats en el foc. A mesura que avança el manga coneixerem el seu tràgic passat, que en part justifica la seva manera de ser.

En Kurama és molt més amable, de fet és un dimoni que ha posseït un humà i s'ha acostumat a la vida a la nostra dimensió, però quan lluita és tan terrible com qualsevol altre, i el seu poder és el de dominar les plantes i transformar-les en armes letals.

Amb qui ja es coneixia abans és amb en Kazuma Kuwabara, considerat el segon brètol més temible de l'institut, que considera en Yûsuke el rival a batre, cosa que no aconsegueix mai ni de bon tros malgrat que té un físic més imponent, i que acaba considerant un amic. 

En Kuwabara esdevé un company inseparable d'en Yûsuke ben aviat i és el quart membre de la colla que forma el protagonista amb ell i els dos dimonis esmentats més amunt. Aparentment és el més feble, i és més irreflexiu encara que en Yûsuke, però és extremadament resistent als cops i posseeix un sisè sentit que el fa apte per al desenvolupament de poders espirituals al llarg de l'obra. El típic brètol entranyable.

No és una lluitadora (si bé quan s'emprenya envia en Yûsuke a can Pistraus d'una bufetada), però la Keiko Yukimura, amiga de la infantesa del protagonista i es podria dir que la seva xicota, és també un personatge important dins la trama, tot i que sense passar mai de secundari. 

Un cop està format el quartet de lluitadors, amb en Hiei i en Kurama reconvertits d'enemics a aliats, les trames del manga comencen a ser més llarga i aviat s'entra en la dinàmica dels tornejos de lluita o, en el seu defecte, les competicions, que a Bola de Drac ja s'havia demostrat que agradaven especialment el públic. 

El més espectacular, i de fet ocupa uns 6 volums dels 19 que formen el manga, és el Torneig Infernal, que enfronta en Yûsuke i companyia a un seguit d'equips de dimonis, cada cop més perillosos (però entre els quals hi ha també personatges entranyables que acaben bé amb els protagonistes), i ens permet veure com es llueixen tots quatre, però també la Genkai, l'anciana que en un punt anterior de la història entrena els encara verds Yûsuke i Kuwabara. 

Ara bé, el més destacable d'aquest torneig és en Toguro, un dimoni espectacular i sens dubte un dels personatges més carismàtics, aquí en sentit negatiu, que ha creat el senyor Togashi.

Una de les coses que més m'han agradat d'aquests combats, que l'autor presenta amb el seu propi estil però sense res a envejar als d'Akira Toriyama pel que fa a espectacularitat i interès, és que si per una banda sabem que en Yûsuke és qui ha d'acabar sempre amb l'enemic més fort, els altres tres personatges tenen moments de glòria i els veiem evolucionar, inventar nous atacs, potenciar els ja existents i renéixer de les seves cendres un i altre cop.

Acabat aquest torneig, segurament la saga més coneguda del manga (i l'anime), el nou enemic és l'amenaça d'invasió demoníaca del món terrenal per part d'en Sensui i els seus esbirros, cosa que dóna lloc a un seguit de combats ja no sobre una tarima, sinó en terreny obert i marcats per les característiques especials de cadascun dels seus enemics. Una trama que va guanyant en interès a mesura que avança, però que no arriba al nivell d'espectacularitat de l'anterior.

Després d'això i de tants esforços per impedir que s'obri un túnel entre el món demoníac i l'humà, els protagonistes es veuen involucrats en les disputes territorials dels líders dels dimonis, i ben aviat al mestre Togashi se li acut resoldre-ho amb un altre torneig de lluita que promet enfrontaments interessantíssims, però quan tot just començava en va tenir prou i va deixar la saga inacabada, explicant-ne la resolució a través de diàlegs després d'una el·lipsi i dedicant els pocs capítols restants del manga a tancar històries personals i tornar als orígens: la resolució de casos d'investigació espiritual. 

Aquest final precipitat ha estat durament criticat i s'acostuma a considerar el gran defecte de Yû Yû Hakusho, així com la baixada de qualitat en el seu dibuix. Personalment no hi estic del tot d'acord: és cert que deixar una saga quan tot just arrencava i tancar-la així és lamentable, i potser és perquè estava preparat per al pitjor, però en certa manera també és original. 

Pel que fa a la presumpta baixada de qualitat del dibuix, no entenc les queixes: té vinyetes millors i pitjors, una constant durant els 19 toms que no trobo que s'agreugi de manera perceptible al final, però continua sent molt millor que el de Hunter x Hunter, obra que l'autor dibuixa des de 1998 i que 16 anys després encara duu només 32 volums recopilats, amb moltes (i llargues) pauses, i un dibuix molt més senzill. D'acord, és un dropo, però és evident que amb Yû Yû Hakusho es va buidar, la seva salut se'n va ressentir (o això deia) i amb la seva següent obra llarga s'ho està prenent, en tots els sentits, amb moltíssima més calma.

El cas és que a mi Yû Yû Hakusho m'ha agradat força, entenc que el 1993 guanyés el Premi Shôgakukan al millor shônen i en recomano la lectura, que és molt amena. Sense ser perfecta, i tenint en realitat alguns defectes evidents, hi ha de tot: combats, personatges entranyables que evolucionen al llarg de l'obra, enemics espectaculars, humor i drama, a més de tòpics del shônen com ara la companyonia i l'esforç, que sempre agraden. Ara bé, actualment és molt díficil trobar-ne els packs de liquidació i els dos primers volums són objecte d'especulació en no haver format part d'aquests packs. 

Lectures: Spirit of Wonder

Quan jo era adolescent i Planeta DeAgostini tenia costum de publicar manga en sentit de lectura occidental i format grapa de poques pàgines per entrega, era conscient de l'existència del títol Miss China - Spirit of Wonder, però no va ser fins que Glénat (avui EDT) la va reeditar el 2003 en volums i completa, sota el nom de Spirit of Wonder, en un encertat moviment cultural però no comercial, que em va interessar de debò. 

Tanmateix la va haver de rellançar a preu de liquidació i en un cofret per tal de convèncer-me d'endur-me-la a casa, cosa que vaig fer fa ben bé més d'un any i ara, per fi, l'he llegit.

Creat per en Kenji Tsuruta, aquest seinen o manga per a adults en realitat és un recull d'històries curtes publicades entre 1986 i 1996 a les revistes Morning i després Afternoon i recollides en un volum gruixut que Glénat va dividir en 3 entregues de 128 pàgines cadascuna. 

Són relats que tenen en comú una ambientació britànica de finals del segle XIX (llevat d'alguna excepció que té lloc en un Japó més modern o en una Anglaterra de mitjan segle XX) i el gènere de la ciència-ficció, cosa que també ens permet parlar de steampunk quan coincideixen aquella època i aparells que no s'han inventat ni tan sols en el que duem de segle XXI. 

En aquestes històries, algunes més interessants que altres, l'autor ens parla de temes com la clonació humana, la robòtica i els viatges interplanetaris o interdimensionals. Sempre amb teories científiques que es treu de la màniga i que s'allunyen de qualsevol intent de realisme o versemblança, però que sens dubte estan inspirades, com ell mateix reconeix en alguns textos complementaris, en la seva devoció per la literatura de ciència-ficció clàssica.

La més interessant, per al meu gust, és precisament aquella en què es va centrar Planeta en l'antiga edició i la que ocupa el tercer i últim dels volums que va llançar Glénat posteriorment. De fet, està dividida en tres episodis llargs protagonitzats per la China, la jove propietària d'un restaurant xinès de Bristol que ha de lluitar no només per tirar endavant el restaurant, sinó també l'hostal que regenta i que ocupen dos científics que no li paguen mai el lloguer, amb un dels quals té una relació sentimental en procés de resolució durant els fets narrats.

Segurament és perquè Tsuruta té més pàgines per desenvolupar-la, sense treure mèrit a l'entranyable personatge, que m'ha agradat força més aquesta part final que no pas els dos primers volums. Però Spirit of Wonder ofereix una lectura agradable, amb un dibuix molt detallat i ambientat en una Europa idealitzada i amb protagonistes femenines envoltades per científics bojos en tots els casos. 

El problema és que l'aspecte dels personatges s'assembla moltíssim entre unes històries i les altres, fins al punt que de vegades costa distingir-los, i aquestes noies que deia que són les protagonistes acostumen a tenir un paper més aviat d'observació i d'objecte del desig d'uns personatges masculins que tenen tendència a espiar-les i magregar-les, especialment en el cas de la China.

Com deia abans, algunes històries m'han agradat més que altres, però trobo que és una lectura recomanable que, si encara teniu la sort de trobar-la a preu de liquidació (si no està exhaurida a tot arreu, és clar), no us farà pensar que heu llençat els diners, tot i que és cert que tampoc no cal esperar que ens deixi bocabadats ni que la "ciència" representada ens resulti mínimament creïble. És entretinguda, l'ambientació és original pel que estem acostumats a veure al manga i les sensacions que provoca són agradables.

Per cert, Spirit of Wonder va ser parcialment adaptada a l'animació en una OVA primer, el 1992 (editada en castellà també), i quatre més el 2001, que pel que trobat s'han editat també a l'estat espanyol però no de manera completa.

Lectures: Otaku in Love

N'havia sentit a parlar bé, però admeto que no em vaig plantejar comprar-la, ni tan sols sabent que eren només 3 volums, fins que no es va saber que se saldava, primer en volums unitaris i posteriorment en un pack que per 10 euros contenia la col·lecció sencera gràcies (o a causa de) la política de liquidacions de la moribunda EDT, abans Glénat. I bé, ja l'he llegit.

El que sabia del seinen Otaku in Love, de Hidenori Hara, originalment Densha Otoko: Net-hatsu, Kakueki-teisha no Love Story, era que reflectia una història presumptament real d'un friki que havia lligat en un tren, història que s'havia pogut seguir en un fòrum japonès.

Concretament, ara que he llegit el manga en conec més detalls: tot va començar quan el 2004 un noi amant del manga i l'anime va obrir un fil al fòrum japonès 2channel explicant que havia plantat cara a un borratxo i s'havia guanyat les lloances de les dones a qui estava fent nosa aquell paio. Després d'aquesta "heroïcitat" les dones li demanen les dades (WTF!?), i una d'elles és la noia jove i maca que el protagonista s'estava mirant abans de l'incident.

Després d'aquesta anècdota no passa gaire temps abans que un bon dia rebi un regal de la noia, un joc de tasses de te de la coneguda i caríssima marca Hermès, un gest d'agraïment que el noi explica al fòrum, on tothom l'anima a trucar la noia, a partir d'ara batejada precisament com a Hermès, i veure què en surt de tot plegat.

En fer-ho, decidit a convidar-la a sopar per tal d'agrair-li el que troba que és un regal excessiu, comença una dinàmica en què ells van parlant i quedant i tot el que passa s'explica i es debat al fòrum, on per cert no es fan servir nicks, sinó que tothom es fa dir Mr. Nanashi-san, que en castellà s'ha traduït com a Mr. Sinnombre, i quan s'ha d'identificar ho fa dient "sóc el del missatge número...". 

S'agraeix que al final del primer volum se'ns expliqui el funcionament d'aquest fòrum, perquè en un primer moment en veure que tothom es deia Mr. Sinnombre pensava que es tractava d'un lamentable error de retolació i no era el cas, però se'm pot perdonar perquè hi ha moltíssims precedents d'aquesta mena, per desgràcia, amb el que publica aquesta editorial, fins i tot després de canviar-se el nom pel d'EDT.

En fi, bona part de la història es desenvolupa a la xarxa, amb cadascun dels personatges secundaris, sense nom, donant la seva opinió sobre els avenços de la relació entre en Tren (així anomenen el protagonista) i l'Hermès. 

Són uns avenços evidents, perquè després del primer sopar d'agraïment, de cortesia, en Tren i l'Hermès van quedant, com qui no vol la cosa, per tal de descobrir nous locals. Ara en diuen així, de lligar i sortir. 

I els que participen al fòrum —dels que per cert no sabem gairebé res, a banda del que mengen, la roba que porten i la poca feina que deuen tenir— gaudeixen amb qualsevol engruna de nova informació que el renovat Tren (es talla les grenyes, es posa lents de contacte, es compra roba nova i fins i tot llença bona part del marxandatge otaku que conservava al seu miniapartament amb tot l'amor del món, tot per agradar la noia) els va aportant, però lluny de ser simples depredadors de xafarderies alienes li donen consells útils, l'animen i s'emocionen amb ell, així com també el prenen com a exemple per a l'esperança dels solters empedreïts, especialment els otaku. 

És possible que el dibuix no sigui especialment atractiu, o més ben dit que no s'assembli gaire al que esperem d'un manga. En el còmic japonès hi ha molts estils, és cert, però hi ha unes característiques comunes que ens permeten identificar-lo com a manga. En canvi, llegint Otaku in Love he pensat que a banda dels ulls grans la resta em recordava més aviat el còmic francobelga. Això no és pas dolent, però com que hi ha gent tancada de ment que si no li agrada el dibuix d'un manga no el llegeix... jo aviso.

Les converses cibernètiques, per altra banda, estan reflectides amb les típiques abreviatures que es fan servir amb l'ordinador o el mòbil (jo no ho faig, de fet ho odio), cosa que en traslladar-se al castellà es veu una mica estranya, amb les c canviades per k i poca cosa més, i unes emoticones que jo diria que no són gaire populars o que aquí no es fan servir. 

Però tot i que això entorpeix una mica la lectura (igual que el fet que tothom es digui Mr. Sinnombre, ja ho he explicat abans) s'ha de dir que Otaku in Love és un manga ameníssim, que sap mantenir la tensió i l'emoció d'un relat que en el fons és d'allò més quotidià i que, encara que té alguns moments poc versemblants (com pot ser que quan la noia ja ha donat desenes de senyals que està interessada en el protagonista la gent encara es pregunti si té parella?), és l'inici d'una sorprenentment realista història d'amor amb què ens podem identificar fàcilment, i això és molt poc habitual al manga, on l'amor s'acostuma a explicar amb floretes al shôjo i amb calces al shônen. De debò, m'ha agradat més que no m'esperava.

No volia acabar sense dir que el que es coneix com a Densha Otoko és un conjunt de productes basats en aquell llegendari fil del fòrum, alguns dels missatges del qual es van recopilar posteriorment en un llibre escrit (reunit, vaja) per Nakano Hitori el 2004, que al seu torn va generar l'any següent una pel·lícula i una sèrie d'imatge real de 13 episodis (a la que pertany la foto), ambdues coses amb molt d'èxit, i 4 manga diferents, el més important i conegut dels quals el que va arribar aquí i he ressenyat avui.

Lectures: Jungle Taitei

Feia anys que li tenia ganes, a aquesta obra del mestre Osamu Tezuka. I fa força temps la vaig veure, per casualitat, sencera a Continuarà Còmics, els tres volums a 1 euro cadascun, en francès (confesso que no sé què hi feia, en aquesta botiga barcelonina, i a més amb uns quants exemplars de cada número). Sí, tenia sentit de lectura occidental i era una edició de 1996, i poc després vaig saber que s'havia reeditat, però pel que em va costar tenia ganes de llegir-la i me la vaig endur, més encara quan no ens ha arribat mai en castellà ni en català.

Es tracta de Le Roi Léo, originalment Jungle Taitei, que significa "L'emperador de la jungla", i que va ser la base de l'anime Kimba, el lleó blanc, que ens va arribar fins i tot en català fa molts anys. 

L'obra es va serialitzar entre 1950 i 1954 i va ser recopilada en 3 volums, però per desgràcia durant l'adaptació animada es van perdre els originals i quan es van editar les Obres Completes d'Osamu Tezuka, a partir de finals dels anys 70, el Déu del Manga va aprofitar l'avinentesa per a redibuixar-la gairebé sencera i afegir alguns canvis a la història, cosa que li agradava fer igualment, sempre que es produïen reedicions, tant si s'havien perdut els originals com si no. 

Estem, doncs, davant la versió de Jungle Taitei de 1977, i probablement per això el dibuix es veu tan net, bonic i detallat (els paisatges són esplèndids) per ser dels anys 50. En aquest article, però, veiem una comparativa i el cas és que tampoc no estava malament, la versió original. Sigui com sigui, sembla que el 2009 va sortir al Japó, per fi i gràcies a les meravelles de la tecnologia, una edició basada completament en la de 1950-1954. 

Centrant-nos en la història, a Jungle Taitei se'ns explica el naixement d'en Leo, un lleó blanc, a bord del vaixell on duien engabiada la seva mare després que el seu pare hagués estat assassinat a l'Àfrica. La mare ensenya en Leo els seus orígens i l'anima a escapar-se del vaixell i arribar nedant al continent al qual pertany, i això és el que fa. 

Però en comptes d'això va a parar a la platja d'un altre país, suposadament el Japó, on coneix els humans que després seran els seus amics. Casualment aquests humans, entre els quals hi ha l'assassí del seu pare, parteixen cap a l'Àfrica a la recerca d'una cobejada pedra preciosa anomenada Moonlight, i s'enduen en Leo, que per fi arriba al continent d'on venia en realitat.

Tal com li n'havia parlat la seva mare, en Leo tenia molt idealitzat aquest lloc on els animals poden viure lliurement i en pau, però en arribar a l'Àfrica s'ha d'enfrontar a un munt de situacions que el fan créixer com el rei de la jungla que està destinat a ser: per una banda els problemes de convivència entre els animals, que intenta solucionar amb un missatge de pau i respecte i implementant aspectes de la civilització humana que ha après amb els seus amics, entre els quals el llenguatge tal i com nosaltres l'entenem.

Però encara que un gran nombre d'animals se suma al seu projecte, no li faltaran enemics com ara el tossut elefant Pagoola o en Bubu, un lleó normal (no blanc, vaja) que és malvat i intenta matar en Leo durant tota la història per haver-li "robat" el seu lloc d'emperador de la jungla.

Per si no tingués prou distraccions amb tot això, els humans que han vingut a buscar la pedra també causen més d'un problema, sobretot perquè vénen en dues faccions que tenen objectius diferents. Tot i així, el protagonista se les empesca per a anar creixent en més d'un sentit, i fins i tot enamorar-se i esdevenir pare.

Jungle Taitei és un shônen, és a dir un manga adreçat al públic preadolescent i adolescent, i això es fa palès amb el comportament més aviat humà dels animals, la interacció entre animals de diferents espècies, la presència de personatges entranyables que aporten la vessant humorística com ara el periquito Coco o la gasela Tomy, i també l'amistat d'en Leo especialment amb dos humans, que són els mítics Professor Mostatxo i el seu nebot Ken'ichi.

El lector adult, però, trobarà aquest manga interessant perquè no només és una aventura explicada de manera amena (la part final de l'expedició humana està francament bé), sinó que també conté missatges que passen desapercebuts al públic més jove, missatges típics de l'obra d'Osamu Tezuka com el del respecte i la convivència, la protecció de la natura o els problemes que causa la cobdícia humana.

A més, encara que en general tingui un to alegre, a Jungle Taitei trobarem moments de grans drames, i el regust que deixa quan l'acabem de llegir és amarg i una mica dolorós. Per infantils que puguin ser molts dels còmics dels primers anys del Déu del Manga, també és cert que a la seva bibliografia de l'època trobarem més d'un relat que ens reserva uns quants disgustos, i aquest n'és un exemple.

No podia acabar l'entrada sense esmentar, tan breument com em sigui possible (el tema donaria per a una entrada, però vull aprofitar per fer-ho aquí) la famosa polèmica per les acusacions de plagi a Disney per la pel·lícula de 1994 The Lion King.

Pel que he pogut entendre després de llegir diversos articles sobre el tema la cosa va anar així: Jungle Taitei va rebre diverses adaptacions animades, que van ser una sèrie de 52 episodis entre 1965 i 1966, un llargmetratge el 1966 amb escenes extretes de la sèrie, una altra sèrie de 52 capítols entre 1989 i 1990 i finalment una pel·lícula per a la televisió el 2009. Cadascuna era fidel al manga en major o menor grau, però la primera va destacar per ser la primera sèrie d'anime en color, i sembla que Disney va ajudar la productora de Tezuka, Mushi Production, amb la qüestió del color, ja que la primera sèrie d'anime amb les característiques del que se sol considerar una sèrie d'anime va ser en blanc i negre, va començar el 1963 i es basava en Astroboy, del mateix Tezuka.

Kimba, el lleó blanc va ser un gran èxit, especialment als Estats Units, on com a mínim una generació de ciutadans la pot considerar una de les sèries de la seva infantesa, i quan Disney va anunciar The Lion King el pensament lògic va ser que es tractava de l'adaptació d'aquella mítica producció. Al cap i a la fi els clàssics de Disney són adaptacions, i no hauria passat res si la companyia ho hagués admès obertament.

Però l'argument, si heu llegit l'entrada i heu vist la pel·lícula, no té absolutament res a veure amb el de l'obra creada per Tezuka, sinó que sempre s'ha dit que s'inspira en Hamlet, de Shakespeare. Fins aquí Disney tenia tota la raó en rebutjar les acusacions. El que és cert és que unes quantes escenes, uns quants plans i uns quants personatges eren pràcticament calcats als de Kimba, el lleó blanc. A més, essent el nom de "Kimba" el de la versió nord-americana (al Japó es deia Leo), ja és casualitat que Disney anomenés "Simba" el protagonista del seu film de 1994. 

Veiem reflectida la polèmica en aquesta escena d'Els Simpson de l'episodi 6x22, de 1995, encara que el vídeo és de mala qualitat, però ja se sap que si penges un vídeo de la Fox a Youtube dura menys que una bombeta dels xinesos.

Jo crec que es pot dir que The Lion King s'inspira en Hamlet, hi afegeix collita pròpia i visualment beu molt de Kimba, el lleó blanc, sobretot de la pel·lícula de 1966. I torno a dir que no hauria passat res si Disney ho hagués reconegut, però la seva rotunda negativa va ser el que va fer emprenyar la gent, perquè Tezuka i Disney havien tingut, com ja s'ha dit, alguns intercanvis en el passat. Declarar, a sobre, que la companyia ni tan sols coneixia l'existència de la sèrie va ser una autèntica relliscada.

Les "semblances" venien, com he explicat, de la sèrie animada, però n'hi ha una que és directament del còmic, que és l'escena que veiem aquí dalt. És cert que no és un núvol, i que no és el pare, sinó la mare del protagonista, però no hi ha dubte que l'esquelet de l'escena és el mateix, i negar-ho és només tenir ganes de fer el ridícul.

Per cert, la popularitat de l'obra va fer que se'n realitzessin dos videojocs, però per desgràcia no van arribar a veure mai la llum. Si en voleu saber més, feu clic aquí.

Lectures: Ikkyû

Fa anys vaig trobar de segona mà el primer volum d'aquesta obra de manga no comercial, res a veure amb els títols que més es venen, i en una edat en què a mi també m'interessaven més els còmics mainstream, però deien que era molt bo i me'l vaig endur a casa. 

Al cap d'uns anys es va anunciar que es reeditaria en català (més tard es reeditaria també en castellà), per fi traduït del japonès (no del francès com era habitual als inicis de Glénat) i amb sentit de lectura oriental, i afortunadament em vaig poder treure de sobre aquella primera entrega i avui puc fer la ressenya d'un dels pocs manga que han estat editats en català havent-lo llegit sencer en la meva llengua.

Es tracta d'Ikkyû, obra mestra del prematurament desaparegut Hisashi Sakaguchi (1946-1995) que es va publicar originalment entre 1993 i l'any de la mort de l'autor, per sort de manera completa. Doncs bé, com deia abans no és pas una obra comercial ni especialment coneguda, però Glénat el 2007 estava pletòrica i publicava diversos títols en el nostre idioma, un d'ells aquest seinen històric protagonitzat per un monjo d'allò més extravagant.

Akanbe Ikkyû, com es coneix al Japó, és una biografia amb elements de ficció de la vida d'en Sôjun Ikkyû (1394-1481), un monjo zen presumptament fill il·legítim de l'emperador Go-Komatsu (1377-1433) que va destacar per la seva manera d'entendre aquesta filosofia, que el va dur de ser el més devot seguidor de les doctrines en els seus primers anys de formació a renegar de tot plegat i oferir al món la seva pròpia visió del budisme.

L'Ikkyû (el més important dels diversos noms que va tenir durant la vida) ben aviat es va adonar que les diferents escoles budistes, tal com passa en tantes altres institucions en què ens organitzem els humans, eren plenes de corrupció amagada sota capes i capes de normes i preceptes inútils, allunyats de la realitat i les preocupacions de la gent normal.

És per això que ja de jove va decidir practicar un budisme zen consistent en viatjar i reflexionar pel seu compte, tot buscant la il·luminació a la seva manera. Amb els anys, però, la seva crítica a la doctrina oficial es va tornant més àcida i cada cop l'amoïna menys mostrar el seu menyspreu pels personatges més respectats, de manera que es guanya una bona colla d'enemics... i alhora també seguidors que el veneren encara que sigui un monjo famós pel seu aspecte de captaire i per la seva afició a les dones i l'alcohol. Al cap i a la fi, afirma que la vida s'ha de viure.

En part, el protagonista arriba a aquestes conclusions després de veure la misèria que l'envolta en una època plena de guerres, revoltes i injustícies socials, que l'autor ens presenta com el context històric en què es desenvolupa la història de l'Ikkyû, tot metrallant-nos amb noms, anys i topònims que al principi poden marejar una mica i fer-nos pensar que som davant d'un manga feixuc, però ens hi acabem acostumant i, encara que llegim totes les notes del traductor, arribem a la conclusió que no podrem memoritzar totes les dades que ens aporten.

Ikkyû és un manga realista, amb humor i drama i un dibuix allunyat de l'estereotip a què acostumem a associar el còmic japonès, però també algunes escenes que trenquen el ritme narratiu i visual i ens ofereixen o bé diàlegs entre els actors de teatre Noh més importants d'aquella època, o bé converses del protagonista amb una aranya imaginària que intenta fer que se surti del seu camí.

Al llarg dels 4 volums que formen l'obra veurem créixer i envellir l'Ikkyû, fer enemics i també amics per culpa de o gràcies a la seva manera de veure les coses, passejar per paisatges bellíssims i reflexionar sobre el món i la vida d'una manera que ens impel·lirà a fer-ho nosaltres també. D'alguna manera, malgrat les desgràcies de què som testimonis, és un manga que ens deixa amb molt bon gust de boca.

L'edició

Normalment dedico un o dos paràgrafs a comentar els aspectes negatius de les edicions, i en el cas d'Ikkyû, almenys en català, per desgràcia trobem molts defectes. Glénat/EDT ha estat sempre "especialista" en equivocar-se en temes de retolació, amb els textos desordenats o repetits com a problema "estrella".

Ikkyû no se'n salva, d'aquest problema concret, i aquesta captura n'és un exemple (ni un dels textos que es veuen és al seu lloc), però sorprenentment no és el que més es repeteix: aquí el que veiem més sovint són unes estranyes ces trencades a l'inici d'algunes frases, problemes amb l'ela geminada durant els primers toms, alguna errada ortogràfica que s'hauria solucionat amb una bona revisió i, el més estrany de tot, kanji (ideogrames) emmirallats.

En aquest cas concret crida especialment l'atenció, perquè a la dreta veiem el kanji invertit (i és un kanji que coneixerà qualsevol estudiant de japonès de primer curs) però a l'esquerra ja surt bé.

Encara que sigui una edició que respecta el sentit de lectura oriental, gairebé sempre que apareixen rètols d'edificis o textos que els personatges escriuen els veiem invertits, com els vèiem abans, quan els manga s'emmirallaven per sistema i ni es considerava la lectura en sentit oriental, l'estàndard avui dia. No sé a què es deu aquest problema, però fa lleig i es repeteix massa.

Acabo amb un altre problema misteriós: l'obra és plena de notes de traducció a peu de pàgina, sens dubte una feinada per part del traductor, necessària per a entendre molts conceptes i contextos (que com he dit més amunt tampoc no hem d'intentar retenir, perquè no ho aconseguirem de tants que n'hi ha), però al volum 4 hi trobem no només les notes corresponents a aquest darrer llibre, sinó també un munt de repetides del volum anterior, dispersades aquí i allà en pàgines que no tenen cap asterisc que cridi a llegir-les. Absurd.

Tot i així és una lectura que recomano, un manga atípic, lluny del que estem acostumats a veure, però també sóc conscient que agradarà sobretot als lectors gurmets, els que busquen narracions per a adults i de caire realista, si pot ser basades en fets reals. Ikkyû és feixuga pel que fa a la immensa quantitat de dades sobre personatges i esdeveniments històrics i escoles i ensenyaments budistes, però tot i així es digereix bé i enganxa. 

Fa uns mesos es va poder adquirir l'obra completa, de 4 volums gruixuts i format Big Manga (mida A5 i camisa de paper rugós, com Maison Ikkoku o Lamu, o també l'edició actual de Ranma 1/2), per només 19,95 €, i després es va saldar també en castellà, aquest cop per 15 €, però quan es va anunciar jo, que me l'havia anat comprant poc a poc i de segona mà, ja gairebé l'havia acabat. Si per casualitat en trobeu el pack en alguna botiga petita i perduda, i seria un bon cop de sort, per aquest preu li podeu donar una oportunitat.