Yoshihiro Togashi és un autor conegut per Yû Yû Hakusho (1990-1994) clàssic del shônen que també és un dels 20 títols més venuts de la història de la revista Shônen Jump, però que ha estat superat per l'obra que avui ens ocuparà, Hunter x Hunter.
També és conegut per la deixadesa amb què va acabar la seva primera gran obra, tant a nivell gràfic com argumental, encara que no puc parlar-ne perquè és ara que me l'he comprat gràcies als packs de liquidació d'EDT, i com que el primer volum no el tinc perquè no hi entrava i està descatalogadíssim, m'he d'esperar a tenir-lo abans de poder llegir sencera la versió manga d'aquesta història que, en dibuixos animats, es va poder veure al K3 fa uns anys.
Sí que puc parlar, en canvi, dels primers 5 volums de Hunter x Hunter (sembla que pronunciat Hunter Hunter), un supervendes al Japó que va començar el 1998 i que encara està en marxa, però no perquè dugui 60 volums ni res de semblant, sinó que de moment se n'han recopilat 32.
Aquesta vegada el mestre Togashi s'ho està prenent amb força calma i s'agafa llargs descansos cada relativament poc temps, cosa que explica aquesta mitjana d'aproximadament 2,2 volums a l'any, molt baixa. Per tal que ens en fem una idea, Inu-yasha va generar 56 volums en els 13 anys que va estar en publicació, però és clar, la Rumiko Takahashi és una mangaka incansable i s'ho pot permetre.
El cas és que pel XVIII Saló del Manga l'editorial Panini ens va sorprendre llançant el primer volum d'un manga que el públic reclamava des de feia molts anys, d'aquells amb què hom ja no compta, però la jugada de moment li ha sortit bé i està funcionant comercialment.
I a més el va promocionar amb un preu temporal de 2 euros que em va fer picar a mi també, encara que tenia poques ganes d'iniciar una altra col·lecció llarga, més que res per l'espai que tinc a casa. Però posem-nos ja a parlar del manga en si mateix.
Protagonitzat per en Gon Freecss, un nano de 12 anys alegre, ingenu i amb un gran talent natural per a la lluita i la resolució de problemes (d'aquells protagonistes que no m'acostumen a agradar, tipus Goku o Tsubasa Ôzora, però que en aquest cas sí que em cau molt bé), es tracta d'un manga que gira al voltant de la professió de hunter, que són persones que van pel món a la recerca d'objectes rars, espècies d'éssers vius no confirmades o fins i tot fugitius.
És una professió envoltada de cert misteri, amb una sèrie d'avantatges fora de l'abast de qui no sigui hunter, i per a la qual cal superar unes dures proves, que són el que es coneix com a examen de hunter, que ocupa els 5 primers volums de l'obra, precisament els que ja s'han publicat en castellà i he llegit.
Com no podia ser d'una altra manera, un dels grans atractius de Hunter x Hunter és l'aparició de personatges secundaris de gran carisma, com és el cas del meu preferit, en Leorio, un paio amb poca paciència que té pinta d'haver de ser l'ase dels cops, però que acostuma a sortir bé de les situacions.
Igual que la motivació d'en Gon per a esdevenir hunter és trobar el seu pare, en Ging Freecss, un hunter llegendari, en el cas d'en Leorio el seu objectiu és que la llicència de hunter li permeti estudiar de franc Medicina.
En el cas d'en Kurapika, un altre dels personatges que passen a formar part del grup protagonista, la motivació és trobar el grup d'assassins que va acabar amb el seu clan. No és, però, un personatge que de moment hagi fet gran cosa, i per tant no m'ha cridat gaire l'atenció.
En canvi, el quartet es completa amb en Killua, un assassí entrenat des de la seva infantesa que vol fugir del "negoci" familiar però que encara mostra la crueltat amb què ha conviscut durant els seus primers anys de vida.
Amb un nivell similar al d'en Gon (si no superior), en Killua és el perfil de personatge que s'entén que és rival del protagonista, però que de moment és un més dels seus companys.
Tots junts aniran enfrontant-se als altres participants de l'examen de hunter, una excusa que l'autor aprofita per a mostrar-nos tota mena de personatges, alguns més pintorescs que altres, entre els quals en Hisoka, un paio inquietant i, aparentment, molt per sobre de la resta en termes d'instint assassí, però que de moment ha reprimit la seva força.
Així, l'examen de hunter ens ha permès veure en Gon, en Leorio, en Kurapika i en Killua construir la seva amistat (al capdavall és un shônen i això no podia faltar) i superar els reptes de l'examen, que són proves diverses que tenen a veure, entre altres coses, amb la resistència, l'habilitat culinària, la caça o la presa de decisions en moments de tensió, a banda de la lluita, naturalment.
El resultat és un manga trepidant d'aventures que enganxa de mala manera (això és el que em temia, però no ens enganyem: sóc completista i ja calculava que continuaria comprant-me'l), amb personatges molt ben construïts i situacions dissenyades per a atrapar el públic aficionat al manga per a nois.
Segons la ressenya que en Marc Bernabé, el seu traductor, en va fer 3 anys abans que es comencés a publicar aquí, un dels problemes que té l'obra és que segurament aquesta saga de l'examen de hunter és la més interessant, i que després hi ha alts i baixos, amb més baixos que no pas alts. Ja ho anirem veient.
El que sí que he vist és un Togashi mandrós a l'hora de dibuixar. He fullejat Yû Yû Hakusho i he estat capaç de percebre que la part gràfica tenia més qualitat que no pas la del còmic que ens ocupa, però m'empipa especialment veure coses com aquesta. Fixeu-vos en la vinyeta que he posat damunt d'aquest paràgraf i ara en la que, al còmic, trobem immediatament després:
Absurd, i per desgràcia trobarem molts més dibuixos d'aquest estil, que fan pensar que l'autor no només ignora l'ús de les trames, sinó que directament dibuixa esbossos a tinta i es queda tan ample.
Pel que fa als aspectes tècnics de l'edició també en tinc algunes queixes: de la traducció res a dir, és tan bona com s'espera d'un professional amb l'experiència d'en Marc Bernabé, però l'editorial ha descuidat altres coses.
Una d'elles són les onomatopeies, que ja fa anys que s'acostumen a deixar en japonès, com demana el públic i, en tot cas (la mateixa Panini ho fa així habitualment), es transcriuen en petit. L'objectiu és alterar el dibuix original el mínim possible, però aquí les trobarem transcrites/traduïdes, i molt típiques de l'anglès. A més, els textos que a l'edició original queden per sobre del dibuix però no van emmarcats aquí reposen sobre un quadre blanc que elimina part del dibuix. No seria, doncs, el millor manga pel que fa a retolació i retocs.
Tot plegat em va fer pujar la mosca al nas, però el que vaig veure a la vinyeta que he fotografiat (amb tanta qualitat com he pogut) i he posat aquí dalt em va confirmar les sospites: és un text en italià (hi posa "Aspet...", que és "aspettate", "espereu" en italià), per tant queda clar que Panini aquest cop ha treballat sobre materials de l'edició italiana, que no vol dir que sigui una traducció de l'italià, repeteixo. Així doncs, una edició indigna en aquest sentit.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada