Adeu a Keiji Fujiwara, la veu del pare d'en Shin Chan

Feia temps que no dedicava una entrada a la defunció d'algú relacionat amb el món del còmic, l'animació o l'entreteniment en general, cosa que malauradament no significa que no hi hagi hagut cap mort entre publicació i publicació d'aquestes característiques.

Tanmateix, el cas d'avui és especial, perquè es tracta d'un seiyû, un actor de veu o de doblatge, com a cadascú li agradi més, que per motius de feina estava ben acostumat a sentir. 

Es tracta d'en Keiji Fujiwara, de 55 anys, que posava la veu al pare d'en Shin Chan, en Hiroshi Nohara, o almenys ho va fer des del principi de la sèrie de televisió, el 1992, fins que el 2016 va ser substituït per en Toshiyuki Morikawa precisament perquè es va retirar temporalment per motius de salut que, com podem veure, han acabat malament.

Nascut el 5 d'octubre de 1964, va començar a treure partit de la seva veu cantant en un grup musical del qual va formar part a l'institut. Després va entrar en una escola d'interpretació i va formar part de grups teatrals, fins que va entrar a la seva primera agència i va debutar com a actor de doblatge a l'adaptació animada de Yokoyama Mitsuteru Sangokushi (1991-1992).

A banda del rol que recordarem més avall, a la seva extensa carrera hi trobem moltíssims papers, en general secundaris, en obres tan conegudes com Fullmetal Alchemist (Maes Hughes), Keroro (narrador i altres veus), Hunter x Hunter (Leorio), JoJo's Bizarre Adventure (Esidisi) o Attack on Titan (Capità Hannes), entre molts altres.



També va fer molt de doblatge als videojocs, amb l'Axel de la saga Kingdom Hearts i sobretot en Reno en diversos derivats del Final Fantasy VII, començant per la pel·lícula Advent Children i acabant al remake d'aquest 2020 del FFVII, com a feines més destacades. 

Però, és clar, el seu paper més representatiu per al públic català, tot i que nosaltres en vèiem la versió doblada de manera excel·lent pel també mític Marc Zanni, és el del pare d'en Shin Chan, en Hiroshi, i com que buscant-ne vídeos a YouTube no n'he trobat cap que fos en japonès, recupero el de l'escena en què jo mateix vaig sortir a la sèrie animada (no pas la meva veu, ni en japonès ni en cap altre idioma, però), en què el podem sentir intervenint diverses vegades.

Ja fa uns anys que m'encarrego de la revisió de les noves temporades de la sèrie i pel·lícules, i és una veu que recordo perquè hi estava força acostumat. Un cop recuperat de la malaltia, el senyor Fujiwara va anar tornant a acceptar encàrrecs, alguns dels quals en realitat represos.

També havia fet molt de doblatge de pel·lícules estatunidenques, amb papers destacats com ara el de Tony Stark / Iron Man a les pel·lícules de l'Univers Cinemàtic Marvel (i en alguns dibuixos animats on surt el personatge). Vegem-ne una escena:

S'informa que la seva defunció es va produir el passat dia 12 d'abril, i com desgraciadament acostuma a passar en aquests casos en què algú es retira o pateix una "llarga malaltia", ha estat de càncer.

Descansi en pau.

Lectures: Hunter x Hunter - Saga de Greed Island

Fa força temps vaig escriure una entrada sobre les meves impressions del primer arc argumental de Hunter x Hunter. No ho vaig fer amb la intenció de ressenyar tota l'obra, ni tampoc ho descartava, sinó que més aviat la meva idea era anar comentant sagues a mesura que les llegís i sempre que em vingués de gust.

Precisament ara que he acabat de llegir la de Greed Island, que es troba entre els volums 13 i 18 de l'obra actual (i des de 1998) del senyor Yoshihiro Togashi, em ve de gust parlar-ne, i aquest cop, al contrari que amb la primera saga d'aquesta veterana obra de lenta publicació, no ho faré en uns termes gaire favorables.

No m'havia deixat gaire convençut el desenvolupament de la saga anterior, la de la ciutat de Yorkshin, amb tot el tema de les subhastes i les intrigues que va arribar un moment que, de tan complexes, costaven d'entendre. Al final, com ja havia vist a Yû Yû Hakusho, l'autor havia optat per desviar-se i havia deixat uns quants caps interessants sense lligar.

Però ens havia enganxat, perquè hi havia hagut un fotimer de moments entretinguts i molta tensió. En canvi, a Greed Island es parteix d'una bona idea i la cosa degenera, perquè no s'acaba d'executar del tot bé, i vull deixar clar que tampoc no se m'acut una proposta alternativa.

Els esdeveniments d'on surt aquesta imatge, l'enfrontament de baló presoner (sí, a mi també em sona estrany, però es veu que com a esport té molta més tradició al País Valencià i "pilota presonera" dóna molt pocs resultats a Google), són els únics que realment van despertar el meu interès, i estem parlant de 6 volums. I bé, el senyor Togashi és un expert en crear desenes de personatges, cadascun amb un nom estrafolari, però tampoc no els acabem de conèixer gaire.

Fora d'això és una saga que m'ha cansat, m'ha avorrit i m'ha desorientat per culpa de la inacabable xerrera dels personatges, tot plegat agreujat per la irregularitat amb què Panini ha publicat aquests números per culpa d'uns misteriosos "problemes logístics" i argumentalment per un sistema de regles i normes que se suposa que donen consistència al joc de cartes que hi ha dins el videojoc on van a parar els personatges.

No veig malament la descripció d'un videojoc dins un manga, encara que visual i narrativament xoqui perquè és difícil traslladar el concepte a les pàgines d'un còmic o d'un llibre, però crec que l'autor es va excedir en introduir les cartes i, potser sóc massa curtet (tot és possible), unes normes que en molts moments he estat incapaç d'entendre i no m'han encaixat amb segons quines situacions. No em demaneu quines, perquè no les sabré localitzar. Deixem-ho en què és una sensació que m'ha acompanyat durant tota la saga.

Tanmateix hi ha moments relativament interessants, alguns combats físics i els entrenaments dels dos protagonistes —per cert, hi he trobat a faltar, i molt, en Leorio i en Kurapika, que m'agraden més que en Gon i en Killua—, però també a Greed Island s'enceten idees que queden penjades, precisament en aquests entrenaments que ens diuen que han donat com a resultat una nova tècnica especial d'en Gon, però que no he acabat de veure com funciona, i em preocupa que la cosa es quedi així tenint en compte els precedents.

En resum, no m'ha agradat massa, Greed Island. No n'esperava gaire, de l'apartat visual, perquè com ja vaig dir a l'entrada dels primers volums considero que en Yoshihiro Togashi ha afluixat respecte a Yû Yû Hakusho, però sí que esperava una saga millor que l'anterior, i ha estat a l'inrevés. Confusa, ambiciosa però mal executada i per enèsima vegada deixant algunes coses sense resoldre o sense aprofundir en d'altres que semblava que tenien més suc. Per exemple, m'hauria agradat veure l'aplicació dels efectes de les cartes, més que no pas les intrigues per a aconseguir-les.

Espero que la saga de les formigues quimera, que s'inicia a les últimes pàgines del 18è volum recopilatori, m'agradi més. De moment sembla interessant.

Regals frikis de les Festes 2013-2014

El Pare Noel i els Reis d'Orient s'han portat molt bé amb mi, han estat generosos com sempre i entre les coses que m'han dut n'hi ha algunes que entrarien en la categoria de "frikis" (és a dir, aquelles que les persones més grans de la família et regalen amb cara de "a veure quan et passa la ximpleria") i que, per tant, vull compartir amb les lectores i els lectors d'aquest bloc, de manera que els he fet fotos i us les vull presentar.

Al novembre l'editorial EDT, antiga Glénat, va fer una liquidació de còmics amb l'excusa d'un trasllat d'oficines que de moment encara està pendent. El cas és que hi vaig anar i em vaig endur unes quantes coses i, com que em vaig passar una mica, algunes les vaig convertir en regals de Nadal i Reis que després he rebut a diferents cases. 

Una de les coses és aquest pack format pels números 1, 2, 3, 5 i 6 (els que hi havia) de Saint Seiya en edició integral o definitiva, actualment en mans de Planeta DeAgostini. Jo havia començat l'edició anterior, en volums de gruix i mida estàndard, però em vaig desfer dels números que tenia quan es va anunciar aquesta i, com sempre em passa, els diners no van sobreviure a l'espera. 

En la mateixa categoria tenim els volums 10, 12 i 17 de Black Jack, una de les meves obres preferides d'Osamu Tezuka, amb què completo per fi la col·lecció. 

També els números 4, 5, 6, 7 i 11 de Sakura, la caçadora de cartes (en català, sí), col·lecció que tenia pendent acabar des de feia molts anys...

...I que per fi vaig completar quan per Reis em va arribar el número 3, que el dia de l'outlet d'EDT no hi era (o estava molt malmès i llavors sortia massa car per estar en unes condicions de segona mà mal cuidada).

Fora d'EDT, de Panini els Reis em van portar l'11 i el 12 de Hunter x Hunter, i com que ja tenia el 13 i el 14 em poso per fi al dia i podré llegir-ne uns quants de seguits. 

De Planeta DeAgostini em van portar el volum 6 de Master Keaton, amb el qual també em poso al dia, però no n'hi ha foto perquè hi va haver un petit error i en comptes de ser el 6 era el 7, problema que està a punt de resoldre's.

Sortim de l'àmbit estricte dels còmics, però no del paper, perquè el Pare Noel em va dur un pack de paquets de mocadors de superherois de DC Comics, que sospito que només decoren els plàstics i els mocadors en si són blancs, però que de tota manera no penso obrir i queden, així, per a funcions decoratives.

En l'àmbit del marxandatge els Reis em van portar un clauer d'en P-chan, conegut a Catalunya com a "Baconet", que és el Ryôga de Ranma 1/2 transformat per culpa de l'aigua freda. 

Fa poc vaig perdre el que tenia des de feia moltíssims anys, perquè aquests clauers tenen tendència a descargolar-se de la cadena, i tot i que vaig manifestar que no en calia un altre els Reis han decidit que volen que torni a patir per si aquest també se'm perd.

Aquest cop no havia demanat cap videojoc, perquè fa poc me'n vaig comprar alguns i els que tinc al punt de mira encara no han assolit els preus que estic disposat a pagar o a fer pagar (i parlo d'Anglaterra, on són sempre molt més barats que aquí), però vaig tenir l'agradable sorpresa de rebre El profesor Layton y la Caja de Pandora, de la Nintendo DS.

La història d'aquest regal és que el dia de Sant Esteve, quan ens reunim tots els cosins, vam dur a terme la primera edició de l'amic invisible entre cosins, amb la variant —molt diferent de l'original— de jugar-se els regals als daus i anar-ne desembolicant un a cada ronda. El cas és que ajustant-me al pressupost màxim de 10 euros que havíem establert jo vaig portar una còpia d'aquest joc, d'oferta a Opencor, i com que vaig dir que si em tocava a mi mateix no em suposaria cap desgràcia, perquè em faltava i el volia, els Reis van parar l'orella i me'n van dur una altra còpia.

Acabem amb un altre article de marxandatge, en aquest cas de videojocs, que no em podia esperar de cap manera perquè no sabia que existia. Es tracta de la figura del Koopa Troopa, la tortuga dels jocs d'en Mario, amb el seu kart.

La qüestió és que sempre l'havia volgut, perquè és el personatge que agafo més sovint als títols de la saga Mario Kart, la meva preferida, però les diverses col·leccions de ninots amb kart que havien sortit fins ara no havien inclòs mai aquest personatge, i ja no esperava veure-la mai. No sabia, i per tant va ser una sorpresa molt agradable, que a les del Mario Kart 7 (Nintendo 3DS) sí que l'havien tingut en compte. 

Lectures: Hunter x Hunter (toms 1 a 5)

Yoshihiro Togashi és un autor conegut per Yû Yû Hakusho (1990-1994) clàssic del shônen que també és un dels 20 títols més venuts de la història de la revista Shônen Jump, però que ha estat superat per l'obra que avui ens ocuparà, Hunter x Hunter. 

També és conegut per la deixadesa amb què va acabar la seva primera gran obra, tant a nivell gràfic com argumental, encara que no puc parlar-ne perquè és ara que me l'he comprat gràcies als packs de liquidació d'EDT, i com que el primer volum no el tinc perquè no hi entrava i està descatalogadíssim, m'he d'esperar a tenir-lo abans de poder llegir sencera la versió manga d'aquesta història que, en dibuixos animats, es va poder veure al K3 fa uns anys. 

Sí que puc parlar, en canvi, dels primers 5 volums de Hunter x Hunter (sembla que pronunciat Hunter Hunter), un supervendes al Japó que va començar el 1998 i que encara està en marxa, però no perquè dugui 60 volums ni res de semblant, sinó que de moment se n'han recopilat 32. 

Aquesta vegada el mestre Togashi s'ho està prenent amb força calma i s'agafa llargs descansos cada relativament poc temps, cosa que explica aquesta mitjana d'aproximadament 2,2 volums a l'any, molt baixa. Per tal que ens en fem una idea, Inu-yasha va generar 56 volums en els 13 anys que va estar en publicació, però és clar, la Rumiko Takahashi és una mangaka incansable i s'ho pot permetre.

El cas és que pel XVIII Saló del Manga l'editorial Panini ens va sorprendre llançant el primer volum d'un manga que el públic reclamava des de feia molts anys, d'aquells amb què hom ja no compta, però la jugada de moment li ha sortit bé i està funcionant comercialment. 

I a més el va promocionar amb un preu temporal de 2 euros que em va fer picar a mi també, encara que tenia poques ganes d'iniciar una altra col·lecció llarga, més que res per l'espai que tinc a casa. Però posem-nos ja a parlar del manga en si mateix.

Protagonitzat per en Gon Freecss, un nano de 12 anys alegre, ingenu i amb un gran talent natural per a la lluita i la resolució de problemes (d'aquells protagonistes que no m'acostumen a agradar, tipus Goku o Tsubasa Ôzora, però que en aquest cas sí que em cau molt bé), es tracta d'un manga que gira al voltant de la professió de hunter, que són persones que van pel món a la recerca d'objectes rars, espècies d'éssers vius no confirmades o fins i tot fugitius. 

És una professió envoltada de cert misteri, amb una sèrie d'avantatges fora de l'abast de qui no sigui hunter, i per a la qual cal superar unes dures proves, que són el que es coneix com a examen de hunter, que ocupa els 5 primers volums de l'obra, precisament els que ja s'han publicat en castellà i he llegit. 

Com no podia ser d'una altra manera, un dels grans atractius de Hunter x Hunter és l'aparició de personatges secundaris de gran carisma, com és el cas del meu preferit, en Leorio, un paio amb poca paciència que té pinta d'haver de ser l'ase dels cops, però que acostuma a sortir bé de les situacions.

Igual que la motivació d'en Gon per a esdevenir hunter és trobar el seu pare, en Ging Freecss, un hunter llegendari, en el cas d'en Leorio el seu objectiu és que la llicència de hunter li permeti estudiar de franc Medicina.

En el cas d'en Kurapika, un altre dels personatges que passen a formar part del grup protagonista, la motivació és trobar el grup d'assassins que va acabar amb el seu clan. No és, però, un personatge que de moment hagi fet gran cosa, i per tant no m'ha cridat gaire l'atenció.

En canvi, el quartet es completa amb en Killua, un assassí entrenat des de la seva infantesa que vol fugir del "negoci" familiar però que encara mostra la crueltat amb què ha conviscut durant els seus primers anys de vida. 

Amb un nivell similar al d'en Gon (si no superior), en Killua és el perfil de personatge que s'entén que és rival del protagonista, però que de moment és un més dels seus companys. 

Tots junts aniran enfrontant-se als altres participants de l'examen de hunter, una excusa que l'autor aprofita per a mostrar-nos tota mena de personatges, alguns més pintorescs que altres, entre els quals en Hisoka, un paio inquietant i, aparentment, molt per sobre de la resta en termes d'instint assassí, però que de moment ha reprimit la seva força.

Així, l'examen de hunter ens ha permès veure en Gon, en Leorio, en Kurapika i en Killua construir la seva amistat (al capdavall és un shônen i això no podia faltar) i superar els reptes de l'examen, que són proves diverses que tenen a veure, entre altres coses, amb la resistència, l'habilitat culinària, la caça o la presa de decisions en moments de tensió, a banda de la lluita, naturalment. 

El resultat és un manga trepidant d'aventures que enganxa de mala manera (això és el que em temia, però no ens enganyem: sóc completista i ja calculava que continuaria comprant-me'l), amb personatges molt ben construïts i situacions dissenyades per a atrapar el públic aficionat al manga per a nois. 

Segons la ressenya que en Marc Bernabé, el seu traductor, en va fer 3 anys abans que es comencés a publicar aquí, un dels problemes que té l'obra és que segurament aquesta saga de l'examen de hunter és la més interessant, i que després hi ha alts i baixos, amb més baixos que no pas alts. Ja ho anirem veient.

El que sí que he vist és un Togashi mandrós a l'hora de dibuixar. He fullejat Yû Yû Hakusho i he estat capaç de percebre que la part gràfica tenia més qualitat que no pas la del còmic que ens ocupa, però m'empipa especialment veure coses com aquesta. Fixeu-vos en la vinyeta que he posat damunt d'aquest paràgraf i ara en la que, al còmic, trobem immediatament després:

Absurd, i per desgràcia trobarem molts més dibuixos d'aquest estil, que fan pensar que l'autor no només ignora l'ús de les trames, sinó que directament dibuixa esbossos a tinta i es queda tan ample. 

Pel que fa als aspectes tècnics de l'edició també en tinc algunes queixes: de la traducció res a dir, és tan bona com s'espera d'un professional amb l'experiència d'en Marc Bernabé, però l'editorial ha descuidat altres coses. 

Una d'elles són les onomatopeies, que ja fa anys que s'acostumen a deixar en japonès, com demana el públic i, en tot cas (la mateixa Panini ho fa així habitualment), es transcriuen en petit. L'objectiu és alterar el dibuix original el mínim possible, però aquí les trobarem transcrites/traduïdes, i molt típiques de l'anglès. A més, els textos que a l'edició original queden per sobre del dibuix però no van emmarcats aquí reposen sobre un quadre blanc que elimina part del dibuix. No seria, doncs, el millor manga pel que fa a retolació i retocs.

Tot plegat em va fer pujar la mosca al nas, però el que vaig veure a la vinyeta que he fotografiat (amb tanta qualitat com he pogut) i he posat aquí dalt em va confirmar les sospites: és un text en italià (hi posa "Aspet...", que és "aspettate", "espereu" en italià), per tant queda clar que Panini aquest cop ha treballat sobre materials de l'edició italiana, que no vol dir que sigui una traducció de l'italià, repeteixo. Així doncs, una edició indigna en aquest sentit.