Adeu a Shannen Doherty

Toca interrompre altre cop els plans que tenia per al blog perquè, de tant en tant, ens deixa algú del món de l'oci cultural que nodreix Cementiri de Pneumàtics i que em toca de més a prop, i avui he de parlar d'una actriu que sabia que tard o d'hora ens deixaria, perquè estava greument malalta des de feia anys i la cosa no millorava, però sempre és dolorós quan el final es confirma.

S'ha mort la Shannen Doherty (1971-2024), a l'edat de 53 anys, a causa d'un càncer que el 2015 va anunciar que tenia, el 2017 havia remès i el 2020 va tornar en estadi 4, cosa que feia esperar el pitjor i, després de 4 anys, així ha estat. 

Ja feia un temps que en parlava obertament i es preparava per a aquest moment, encarregant-se de tot de coses que no volia passar-li a la seva mare un cop no hi fos, i fins i tot he llegit que va aconseguir divorciar-se, després de molts mesos intentant-ho, just un dia abans de morir-se. Tanmateix, fa unes setmanes s'havia mostrat esperançada respecte a possibles noves vies de tractament de la malaltia, però no hi ha estat a temps.

Nascuda a Memphis, a l'estat de Tennessee (Estats Units), com a Shannen Maria Doherty, va començar a actuar a la televisió de ben petita, i en aquesta etapa el seu paper més conegut va ser el de Jenny a Little House on the Prairie, a l'última temporada, amb 11 anys.

Després va començar a despuntar amb coses com la pel·lícula Girls Just Want to Have Fun (1985), al costat de la Sarah Jessica Parker i la Helen Hunt, o la sèrie Our House (1986-1988), a més de la pel·lícula Heathers (1988), però el paper amb el que va fer un salt enorme al món de la fama va ser el següent.

Ella va ser la cara i la veu de la Brenda Walsh de Beverly Hills 90210 de 1990 a 1994, un personatge emblemàtic de la televisió dels anys 90 que és com la majoria de nosaltres la va conèixer. En aquella època, la meva germana mirava la sèrie a Telecinco i se'n parlava a les revistes que es comprava, però jo no hi estava interessat perquè eren "coses de nenes". Tot i així, m'havia fixat en el personatge des de lluny i he de dir que va ser un dels meus crushes televisius. 

Anys després, quan la sèrie s'apropava al seu final i ella ja no hi sortia, en vaig veure uns quants episodis, però va ser el 2006, amb l'arribada de la versió catalana sencera al K3 -hi havia hagut doblatge en català en desconnexió territorial a Telecinco, però no de tota la sèrie-, i amb una predisposició diferent gràcies a la relativa maduresa adquirida per part meva amb els anys, la vaig veure sencera i es va convertir en una de les meves sèries preferides. 

Pel que fa a la Shannen, en va marxar després de la quarta temporada perquè la van acomiadar a causa dels conflictes amb els companys (en algun cas arribant a les mans i tot) i els continus retards a l'hora de presentar-se al set de rodatge que feien anar malament tothom, com explicava en aquesta entrevista (en anglès), on admet que es va guanyar la reputació d'actriu difícil de tractar, però també explica que tot plegat venia dels problemes personals que tenia i dels perills de la fama sobtada.

Aquest brevíssim vídeo pertany a un gag de la pel·lícula Mallrats (1995), una de les mítiques del director Kevin Smith, per al qual va fer un cameo després a Jay and Silent Bob Strike Back (2001) i amb qui va mantenir una amistat des que es van conèixer. 

Al clip veiem com el personatge interpretat per l'Ethan Suplee, en veure-la, li pregunta si és la Brenda (de Beverly Hills 90210), una referència que ja es produeix a la presentació del personatge a l'inici de la pel·lícula. Resulta curiós que, havent estat acomiadada de la sèrie, i volent continuar la seva carrera, acceptés aquestes bromes, però sempre està bé prendre's les coses amb humor.

Si bé la vaig seguir com una de les protagonistes d'una sèrie que ja començava a ser antiga, i la pel·lícula de Mallrats la vaig veure molts anys més tard, sí que vaig poder ser testimoni del seu èxit següent en el moment que tocava: el 1998 arribaria Charmed, el seu altre gran paper, on feia de Prue Halliwell, una de les tres germanes bruixes (bones) de San Francisco. 

El seu personatge, però, va marxar de la sèrie abans d'hora un altre cop, el 2001, després de la tercera temporada. Curiosament, estava produïda per l'Aaron Spelling, que ja l'havia contractat i acomiadat a l'altra sèrie. Però també fa poc, en els últims mesos de la seva vida, va explicar (o més aviat hi va insistir) que el seu segon acomiadament es va produir per tensions amb una de les coprotagonistes, l'Alyssa Milano. 

Després de Charmed va tenir una etapa de perfil més baix i poc èxit amb un programa de càmera oculta (Scare Tactics), una sèrie cancel·lada després d'una temporada, North Shore (2004-2005), o un reality show sobre ruptures i confessions incòmodes, Breaking Up With Shannen Doherty (2006) que tampoc va durar gaire. Però el 2008 va tenir una mica més d'encert en reprendre el paper de Brenda a 90210, la seqüela de Beverly Hills 90210 on també tornaven alguns altres intèrprets de la sèrie original, ara convertits en adults fets i drets. Ella hi va participar en 7 episodis entre 2008 i 2009. Al capdavall, ja no eren elles les protagonistes, sinó que havien passat a tenir-hi un paper secundari.

El tema dels retrobaments li agradava, perquè el 2014 va fer un altre reality amb la Holly Marie Combs, la Piper de Charmed, i el 2016 la tindríem a la sèrie que suposava el reboot de la pel·lícula Heathers, que havia coprotagonitzat, ara fent de mare d'un dels personatges.

El més sonat d'aquests retrobaments, però, segurament va ser BH90210, una sèrie de 6 episodis emesa el 2019 en què tant ella com la resta del repartiment principal de Beverly Hills 90210 -excepte en Luke Perry, que feia poc que s'havia mort de manera sobtada- interpretaven unes versions dramatitzades de si mateixos, amb elements de les seves respectives vides reals.

Precisament amb ell va formar una de les parelles fictícies més emblemàtiques de la televisió dels anys 90, i ara ja no és amb nosaltres cap dels dos.

No he repassat tota la seva carrera, però vull acabar dient que l'últim paper televisiu que consta al seu currículum és el telefilm List of a Lifetime, de 2021, però en pel·lícules aquest any s'ha estrenat sota demanda Darkness of Man, i com a papers pòstums la tindrem a How to Make a Deal with the Devil i Bukowski. 

Descansi en pau.

Adeu a Kevin Conroy, la veu del Batman animat

És normal que actors i actrius que eren referents nostres, o fins i tot dels nostres pares, vagin desapareixent d'aquest mon per causes naturals, n'hi ha fins i tot que ens sorprenen en arribar a una edat de tres xifres. Però en general no ens hauria de xocar -sí saber greu- que ens deixés, per exemple, fa uns anys, el mític Adam West, el Batman de la sèrie televisiva dels anys 60.

El que no podíem esperar, llevat que tinguéssim coneixement que patia un càncer intestinal, era que es morís a la prematura edat de 66 anys en Kevin Conroy, la veu del Batman animat.

Nascut a Westbury (Nova York), als Estats Units, un 30 de novembre de 1955, als 18 anys se'n va anar a la ciutat de Nova York a estudiar art dramàtic, on sembla que va compartir habitació amb uns tals Robin Williams i Kelsey Grammer.

Un cop graduat, va fer teatre i el 1980 va debutar a la televisió, al culebrot Another World, amb uns quants capítols. Durant els anys 80 va anar compaginant el teatre amb aparicions televisives, per exemple a la cèlebre Dinastia. 

I el 1992 va trobar la feina que li canviaria la carrera per sempre: es va presentar a l'audició de la sèrie animada d'en Batman, considerada la millor sèrie de dibuixos animats sobre superherois que s'ha fet mai, i va convèncer amb la seva proposta, com s'explica al principi del vídeo.

Aquella sèrie es va emetre originalment entre 1992 i 1995, però després va tenir una continuació a The New Batman Adventures entre 1997 i 1999, període en què també va interpretar el Cavaller Fosc quan apareixia a Superman: The Animated Series. Posteriorment, entre 1999 i 2001, va repetir el paper a Batman: Beyond, a Justice League (2001-2004), a Justice League Unlimited (2004-2006), a Justice League Action (2006-2008) i en diversos productes on apareixia el personatge de manera ocasional, a més que també va arribar a fer la veu d'en John Grayson, el pare del primer Robin, en un capítol de The Batman, i va reprendre el paper de Cavaller Fosc en un episodi de Teen Titans Go! de 2018. 

S'espera que el 2023 s'estreni la sèrie Batman: Cape Crusader, on va arribar a gravar la veu d'en Thomas Wayne, precisament el pare del personatge que li va canviar la vida.

A banda de tot això, també va fer el personatge en llargmetratges animats, no sempre, suposo que per problemes d'agenda, però sí força vegades. Com a curiositat, el 2019 va sortir en un episodi de Batwoman fent d'un envellit Bruce Wayne de Terra-99 al crossover de Crisis on Infinite Earths. 

Era la primera vegada que se li permetia interpretar el personatge, encara que fos en una versió diferent de l'estàndard, no només posant-li la veu, sinó també la cara i els moviments. Tot un homenatge tant a ell com als fans.

En aquest clip de vídeo el veiem parlant, amb altres companys com el mitiquíssim Mark Hamill -que si al cinema és conegut per fer de Luke Skywalker de la saga Star Wars a la televisió ho és per la seva inconfusible veu d'en Joker-, de la participació en els videojocs de la saga Batman: Arkham, una de les meves preferides, amb productes espectaculars i molt ben cuidats en aspectes com aquest, recuperar les veus emblemàtiques de les sèries animades per als videojocs, principalment les d'en Batman i en Joker. 

S'atribueix al senyor Hamill l'afirmació que quan li oferien fer de Joker, sempre preguntava si "en Kevin" hi seria, i en cas afirmatiu no necessitava llegir el guió i acceptava el paper de seguida.

No era el primer videojoc d'en Batman on posava la veu el mestre Conroy, però: ho havia fet per primer cop al The Adventures of Batman & Robin de Mega-CD (1994), al Batman: Vengeance (2001), al Batman: Rise of Sun Tzu (2003) i, ja amb Arkham iniciada, va participar també a DC Universe Online (2011), els jocs de lluita Injustice: Gods Among Us (2013) i Injustice 2 (2017), Lego DC Super-Villains (2018) i MultiVersus (2022).

Se n'ha anat la veu del Batman animat, la d'un home que gaudia anant a les convencions de còmics per tal de poder interactuar amb els fans, per als quals la seva veu era indiscutiblement la del superheroi de Gotham, però que poques vegades podien veure mostrant el rostre per la naturalesa de la seva feina. Descansi en pau.

 

 

Adeu a Keiji Fujiwara, la veu del pare d'en Shin Chan

Feia temps que no dedicava una entrada a la defunció d'algú relacionat amb el món del còmic, l'animació o l'entreteniment en general, cosa que malauradament no significa que no hi hagi hagut cap mort entre publicació i publicació d'aquestes característiques.

Tanmateix, el cas d'avui és especial, perquè es tracta d'un seiyû, un actor de veu o de doblatge, com a cadascú li agradi més, que per motius de feina estava ben acostumat a sentir. 

Es tracta d'en Keiji Fujiwara, de 55 anys, que posava la veu al pare d'en Shin Chan, en Hiroshi Nohara, o almenys ho va fer des del principi de la sèrie de televisió, el 1992, fins que el 2016 va ser substituït per en Toshiyuki Morikawa precisament perquè es va retirar temporalment per motius de salut que, com podem veure, han acabat malament.

Nascut el 5 d'octubre de 1964, va començar a treure partit de la seva veu cantant en un grup musical del qual va formar part a l'institut. Després va entrar en una escola d'interpretació i va formar part de grups teatrals, fins que va entrar a la seva primera agència i va debutar com a actor de doblatge a l'adaptació animada de Yokoyama Mitsuteru Sangokushi (1991-1992).

A banda del rol que recordarem més avall, a la seva extensa carrera hi trobem moltíssims papers, en general secundaris, en obres tan conegudes com Fullmetal Alchemist (Maes Hughes), Keroro (narrador i altres veus), Hunter x Hunter (Leorio), JoJo's Bizarre Adventure (Esidisi) o Attack on Titan (Capità Hannes), entre molts altres.



També va fer molt de doblatge als videojocs, amb l'Axel de la saga Kingdom Hearts i sobretot en Reno en diversos derivats del Final Fantasy VII, començant per la pel·lícula Advent Children i acabant al remake d'aquest 2020 del FFVII, com a feines més destacades. 

Però, és clar, el seu paper més representatiu per al públic català, tot i que nosaltres en vèiem la versió doblada de manera excel·lent pel també mític Marc Zanni, és el del pare d'en Shin Chan, en Hiroshi, i com que buscant-ne vídeos a YouTube no n'he trobat cap que fos en japonès, recupero el de l'escena en què jo mateix vaig sortir a la sèrie animada (no pas la meva veu, ni en japonès ni en cap altre idioma, però), en què el podem sentir intervenint diverses vegades.

Ja fa uns anys que m'encarrego de la revisió de les noves temporades de la sèrie i pel·lícules, i és una veu que recordo perquè hi estava força acostumat. Un cop recuperat de la malaltia, el senyor Fujiwara va anar tornant a acceptar encàrrecs, alguns dels quals en realitat represos.

També havia fet molt de doblatge de pel·lícules estatunidenques, amb papers destacats com ara el de Tony Stark / Iron Man a les pel·lícules de l'Univers Cinemàtic Marvel (i en alguns dibuixos animats on surt el personatge). Vegem-ne una escena:

S'informa que la seva defunció es va produir el passat dia 12 d'abril, i com desgraciadament acostuma a passar en aquests casos en què algú es retira o pateix una "llarga malaltia", ha estat de càncer.

Descansi en pau.

El temps no perdona: Charmed

A finals dels anys 90, concretament el 1998, va començar una sèrie de la qual jo segurament no era el públic objectiu: protagonistes femenines, bruixeria i fortes dosis de romanticisme. Tanmateix, interessat per una de les seves intèrprets, que ja coneixia de Berverly Hills 90210, m'hi vaig ficar, i el cert és que m'hi vaig enganxar força.

Per alguna raó, i m'hi jugaria alguna cosa que va ser perquè em vaig cansar de mirar les sèries a la televisió, amb les pauses publicitàries, la desinformació sobre quan hi hauria nous capítols i problemes del passat com aquests, el cas és que no vaig arribar a veure les seves dues últimes temporades. Algun dia ho faré, però bé, Charmed va acabar el 2006, han passat 12 anys i m'agradaria saber com els ha anat, a les actrius i els actors que feien els seus papers principals i secundaris.

Comencem amb l'Alyssa Milano, la que feia de Phoebe Halliwell, la germana petita del trio. Ara té 45 anys i igual que abans de Charmed tenia experiència en televisió, per exemple en 40 episodis de Melrose Place entre 1997 i 1998, després també va fer força papers a la petita pantalla, mentre que al cine ha fet papers petits.

Doncs bé, se l'ha pogut veure, per exemple, en 10 episodis de My Name is Earl (2007-2008), el paper principal que va fer a Mistresses (2013-2014), i aquest any ha començat a protagonitzar Insatiable (a la foto).

A la dreta tenim la Holly Marie Combs, la germana mitjana, la Piper, que té 44 anys i no ha fet cine des que el 2001 va aparèixer fent d'ella mateixa a Ocean's Eleven.

A la televisió abans havia sortit a Picket Fences (1992-1996) i el més destacat que va fer després de la sèrie de les germanes embruixades va ser Pretty Little Liars, entre 2010 i 2017 (a la foto). No ha fet gran cosa més, però.

El seu gran amor era en Leo Wyatt, l'àngel interpretat per en Brian Krause, ara amb 49 anys i naturalment l'home de la dreta de la foto.

És una imatge que pertany a la pel·lícula Be Afraid, de 2017, i és que s'ha dedicat sobretot a fer cinema, en projectes no gaire coneguts, això sí. En televisió, després de Charmed, el paper pel qual sens dubte és més recordat, només ha fet alguns petits papers, i a sobre molt esporàdics.

L'altre personatge masculí destacable de la sèrie, i molt interessant, per cert, era en Cole Turner, que tenia la cara i la veu d'en Julian McMahon (ara amb 50 anys) i era el gran amor en aquest cas de la Phoebe.

En aquella època era conegut també pel seu paper de Dr. Doom a les pel·lícules dels 4 Fantàstics, però sens dubte és un actor que associarem sempre a Nip/Tuck, que va coprotagonitzar durant els seus 100 episodis, entre 2003 i 2010. A banda d'això, una mica de cinema (a la foto, a Swinging Safari, de 2018) i a la televisió un paper en 6 episodis de Runaways.

A Nip/Tuck també va sortir, però durant 5 capítols, la Rose McGowan, de 45 anys, que va substituir la Shannen Doherty com a tercera germana, tot i que argumentalment es va presentar com el descobriment d'una quarta germana, de fet mitja germana.

Allò va ser el 2009, i va ser el més llarg que va tornar a fer a la petita pantalla juntament amb els 6 episodis de Chosen del 2014. Al cinema va destacar el 2007, en què estava de moda precisament gràcies a Charmed, pels seus respectius papers al projecte Tarantino-Rodríguez anomenat Grindhouse, amb les pel·lícules Death Proof i Planet Terror. La imatge pertany a la pel·lícula The Sound, de 2017.

He deixat per al final l'actriu per la qual vaig començar a veure la sèrie, i que acabo d'esmentar perquè la Rose McGowan la va substituir. Es tracta de la Shannen Doherty, la inoblidable Prue, que van forçar a abandonar la sèrie perquè era problemàtica -li havia passat el mateix a Beverly Hills 90210- i que actualment té 47 anys.

A la imatge se la pot veure recuperant-se d'un càncer de mama que es va complicar, i la lluita contra el qual ha estat documentant a través de les xarxes socials amb tota mena de detalls, esdevenint d'aquesta manera un altaveu en la lluita contra aquesta terrible malaltia.

Pel que fa a la seva carrera, com que s'està guarint torna a tenir projectes en marxa tant a la televisió com a la gran pantalla, però fins ara ha fet molt poca cosa al cinema, tot i la recordada Mallrats (1995), i a la televisió, després de Charmed, va sortir per exemple en 11 episodis de North Shore i en 8 de la primera temporada de 90210 (2008-2009), que pertany a l'univers de Beverly Hills 90210 i que va representar l'enèsima oportunitat per a l'eterna rebel de treballar amb aquesta gent a qui ja havia donat tants maldecaps.

El 2015, juntament amb la seva amiga de l'ànima Holly Marie Combs, amistat que havia estat la causa de l'enfrontament amb l'Alyssa Milano que va acabar amb l'acomiadament de la Shannen de Charmed, va fer un reality show de 6 episodis anomenat Off the Map with Shannen & Holly.

Doncs bé, hem vist què se n'ha fet, dels personatges principals d'aquella sèrie que algun dia vull tornar a veure des del principi i, per fi, sencera. I, en general, queda clar que va ser el paper més important de les vides d'aquestes actrius.

Sèries: Polseres Vermelles

Ara que portava un temps sense parlar de sèries, avui escombrem cap a casa, perquè la protagonista és una sèrie catalana que de tant sentir-ne parlar, i de tant rebombori que provocava mentre s'emetia, vaig acabar mirant sencera no fa gaire.

M'imagino que més o menys tothom com a mínim n'ha sentit a parlar, i probablement si esteu llegint això és perquè l'heu vist o us interessa, però no hi fa res, perquè escriuré evitant spoilers de tota manera, com sempre que parlo d'una obra en el seu conjunt (quan ho faig temporada a temporada la cosa canvia), si bé Polseres Vermelles tècnicament, si hem de fer cas del seu creador, ha de tenir 5 temporades que es rodaran cada uns quants anys per tal de permetre créixer els actors que interpreten els seus personatges.

De moment se n'han rodat i emès dues temporades, una de 13 episodis i l'altra, més dramàtica, de 15, que s'han emès en primícia a TV3, amb un èxit que ha conduït a la creació d'una versió doblada al castellà (emesa a la TNT amb actors de doblatge professionals i l'opció de triar també l'àudio en català) i a què diversos països en compressin els drets per a adaptar-la. El cas més conegut és el dels Estats Units, on no només s'ha arribat a emetre en català amb subtítols en anglès, sinó que el mateix Steven Spielberg en prepara la versió amb intèrprets autòctons i, evidentment, una adaptació cultural adequada.

Creada pel famós guionista i escriptor Albert Espinosa basant-se en els anys d'hospitalització que va haver de patir durant la seva infantesa per culpa del càncer, i dirigida per Pau Freixas, Polseres Vermelles és una sèrie que gira molt al voltant dels seus personatges, més que no pas seguint una trama.

Són adolescents que es troben al fictici Hospital Miramar de Barcelona (en realitat un antic centre de rehabilitació de Cabrils) per diferents motius i que formen un grup conegut com els Polseres Vermelles, perquè això és el que duen als canells. Com no pot ser d'una altra manera, només podem continuar parlant de cadascun d'ells.

En Lleó (Àlex Monner, vist a Herois i Els nens salvatges) és el protagonista principal, l'ànima de la sèrie i del grup, a més del seu líder. Alter ego de l'Albert Espinosa, està ingressat des que era petit per culpa del càncer, que va fer que li haguessin d'amputar una cama. Només el visita la seva germana, després que la seva mare morís de malaltia i que el seu pare no vulgui posar un peu a l'hospital.

Representa que és un nano que ha patit molt i que de resultes d'això s'ha fet madur abans d'hora, però les actituds que li veiem sovint, sobretot quan les coses no surten com vol, són més aviat de nen malcriat. No és pas culpa de l'actor, que treballa molt bé i de manera molt natural, i al qual només li falla la part de plorar, que sense llàgrimes és difícil de creure.

La sèrie comença amb l'arribada del seu nou company d'habitació, en Jordi (Igor Szpakowski), que també té càncer i que està a punt de perdre, també, la cama dreta. En Lleó l'ajuda a prendre-s'ho amb més calma, ja que és la veu de l'experiència en aquest sentit, i aviat es fan amics. És el primer nou membre del grup, amb el càrrec de segon líder, que seria líder si no hi hagués el líder.

En Jordi, andorrà, és més petit i físicament es nota, i només pensa en posar-se bo i sortir de l'hospital. A nivell personal els seus traumes tenen a veure amb els seus pares, ja que és cert que la mare li està sempre a sobre, però el pare sempre té reunions.

La Cris (Joana Vilapuig) té anorèxia i evidentment es converteix en la noia del grup, així com també la persona de qui s'enamoraran tant en Jordi com en Lleó, cosa que juntament amb les preferències de la pròpia Cris podria haver donat lloc a una rivalitat amorosa, però això és quelcom que no devia interessar els creadors, ja que no s'arriba a desenvolupar en excés.

De cara a la segona temporada, on representa que han passat uns dos anys, el ràpid creixement de l'actriu i l'adquisició de marcades formes femenines fa que sigui ridícul que se la continuï considerant anorèxica (bé, representa que passa a ser bulímica però que encara està "massa prima"), i és només un dels molts detalls de la sèrie que es podrien haver treballat més. De fet, ja a la primera temporada és inevitable pensar que potser no calia agafar una actriu anorèxica de debò, però sí que hi ha d'haver noies més primes que la sana Vilapuig, que haurien donat més realisme a la malaltia del personatge.

En Toni (Marc Balaguer, vist a Herois) és el més gran, comença amb 17 anys i està hospitalitzat per un accident de moto que a més fa perillar la custòdia exercida per part del seu avi, amb qui viu des que els seus pares van morir.

És el llest del grup, un adjectiu gairebé irònic perquè des del principi veiem que parla i actua d'una manera estranya, que no acaba de girar rodó, vaja, però és cert que de vegades és el que diu les coses més assenyades. 

Més endavant sabem que representa que té la síndrome d'Asperger, malaltia semblant a l'autisme que en aquest cas està molt mal entesa, perquè el paper que fa l'actor s'assembla més al del disminuït psíquic Narcís d'El Cor de la Ciutat que no pas al d'un pacient d'aquesta malaltia, que en realitat es caracteritza més pels problemes de relació amb els altres que no pas per un retard mental.

El guapo del grup és l'Ignasi (Mikel Iglesias), un petit macarra bastant malparit que els guionistes aconsegueixen que ens acabem estimant, però que no deixa de tractar com una merda l'únic noi que el ve a visitar a l'hospital, de tants amics que es pensava que tenia.

Pateix del cor i al seu costat té la seva madrastra, que li fa de mare des que va perdre, de ben petit, la seva mare biològica. No li fa gens de gràcia estar ingressat i es resisteix a fer amistat amb els altres, però després és un polsera vermella de ple dret.

El grup es completa amb el petit, en Roc (Nil Cardoner, vist a Infidels i Fènix 11*23), un nen que per culpa d'una mala caiguda a la piscina duu dos anys en coma. 

Al principi fa de narrador en off i el veiem també en escenes del llimb en què es troba, que de vegades comparteix amb els personatges que es troben entre la vida i la mort. El consideren l'imprescindible del grup, encara que a causa del seu estat no fa aportacions, si deixem de banda les converses mentals que manté amb en Toni i que als altres els costa creure.

Fora del grup en sí hi ha alguns personatges que hem d'esmentar per la seva importància, com el senyor Benito (Andreu Benito), un senyor gran que ha estat una mena de segon pare per a en Lleó des que va ingressar a l'hospital de petit. 

Té una estranya malaltia i dóna savis consells al seu protegit, a qui també dóna la idea de muntar el grup. A la segona temporada coneixem els seus orígens en un emotiu capítol.

El meu personatge femení (i absolut) preferit és l'Àlex (Mireia Vilapuig, germana petita de l'actriu que fa de Cris, vista a Herois, Els nens salvatges i Fènix 11*23), una nena misteriosa que apareix molt poc però que sempre ho fa en moments clau, i a qui en Toni considera una mena d'àngel de la guarda. És una nena molt dolça i veient-la parlar en entrevistes fa l'efecte que és així en realitat. En sóc molt fan.

De molt a prop en les meves preferències la segueix la Rym (Laia Costa), que debuta a la segona temporada i fa de tercer personatge amb càncer, en aquest cas de pit. A través d'ella la sèrie tracta el trauma d'una mastectomia, especialment dur en l'adolescència.

Des del principi té una relació d'amor-odi amb en Lleó que acaba derivant en una bonica amistat, però lamento que cap al final es desaprofités com a personatge.

Polseres Vermelles segueix les vides i les aventures dels nois i noies ingressats centrant-se sobretot en el Lleó, però té temps per a presentar altres personatges de menys importància, com ara alguns metges o una nova generació d'entranyables pacients infantils que veiem a la segona temporada.

No hi ha dubte que és un drama, però també té moments d'humor i optimisme. I no escatima en realisme (quan li interessa), de manera que la mort és quelcom que pot arribar perfectament, i arriba, en qualsevol moment i a qualsevol edat, cosa que la sèrie reflecteix amb encert.

Tanmateix hi ha coses inversemblants, i no parlo dels elements més fantàstics com la telepatia, el llimb entre la vida i la mort o la presència de fantasmes, que no ens intenten fer passar necessàriament com a reals, sinó de coses com ara que un personatge que ho té tot trencat de sobte es recuperi ràpidament i tot i així continuï ingressat durant mesos, o que uns pacients infantils puguin voltar lliurement per un hospital, o que tinguin tant poder de decisió sobre el dia que els donen o no l'alta. 

Detalls com aquests, o com els esmentats abans sobre la síndrome d'Asperger o l'anorèxia, se sumen a la llista de coses negatives (o que a mi no m'han agradat) d'una sèrie on també hi ha un ús del català que vol ser massa de carrer, massa influït pel castellà, i incorpora ja no falques acceptables com "vale", sinó coses greus com dir contínuament "despedida" i derivats (pronunciat amb les es neutres, a la catalana, com si fos una paraula acceptada en la nostra llengua) quan existeix la paraula "comiat", que no és tan estranya.

Entre el català de la traducció dels còmics d'en Tintín de finals dels anys 70 i la porqueria que se sent i es llegeix dels adolescents d'avui dia hi ha un bon tros on cap perfectament un idioma correcte i estàndard sense deixar de ser modern. Al cap i a la fi produccions tan influents com aquesta han d'anar amb compte amb aquestes coses, sobretot en aquest cas, en què el públic objectiu és l'adolescent, que el dia de demà ha de parlar bé i aprèn a parlar amb allò que sent als mitjans de comunicació.

Vull acabar les crítiques negatives amb la interpretació dels actors: n'hi ha de millors i de pitjors, i reconec que de cara a la segona temporada els que anaven més fluixos milloren força, però a la primera no vaig poder evitar sentir-me decebut pel nivell de la generació actual d'actors i actrius infantils i adolescents de Catalunya.

Sóc gat vell i he vist unes quantes de les telenovel·les catalanes, on naturalment surten nens i nenes, nois i noies, i fins ara no m'havien grinyolat les seves interpretacions. Els actors i actrius de Polseres Vermelles, en canvi, per molt amiguets que siguin de l'Albert Espinosa (que ja en coneixia uns quants d'abans, d'Herois), no acaben de donar la talla, amb alguna excepció (concretament l'Àlex Monner, en Marc Balaguer, la Mireia Vilapuig i la Laia Costa), i de vegades sembla que estiguin recitant, no interpretant, el text après. Per sort, com deia, a la segona temporada la cosa millora.

De tota manera Polseres Vermelles, amb els seus defectes i les seves mancances, que segurament he detectat perquè amb tot el rebombori n'esperava massa, i que al públic adolescent (que és el target) li deuen passar per alt, m'ha enganxat prou, i encara que penso que està tan sobrevalorada com el propi Albert Espinosa (diuen que els seus llibres toquen sempre els mateixos temes), si mai se'n fa la tercera temporada tinc intenció de mirar-la.

Superheroïnes contra el càncer de mama

No és cap notícia, no és res que s'hagi publicat avui, sinó fa uns dies, ni tampoc és un contingut que se m'hagi acudit a mi, però en parlaré igualment perquè és un tema que per desgràcia no passa de moda i que, encara que no hagi estat idea meva, s'ha de difondre igualment.

Fa uns dies es va publicar en diversos blocs un conjunt d'il·lustracions fetes per la Maisa Chaves per a l'agència publicitària DDB Moçambique per a una campanya de sensibilització sobre el càncer de mama. A les imatges hi podem veure quatre personatges femenins del còmic de superherois (o de superheroïnes) autoexaminant-se a la cerca de bonys sospitosos. 

Cadascuna d'elles mostra una postura diferent, mentre que el missatge és compartit: "Ningú no és immune al càncer de mama. Quan parlem de càncer de mama no hi ha dones i superdones, tothom s'ha d'autoexaminar mensualment, lluitar amb nosaltres contra aquest enemic i, en cas de dubte, consultar el metge".

El càncer no hi entén, de races, i de fet tampoc de sexes, perquè també hi ha alguns homes que el pateixen. Per tal de reforçar el missatge, o potser són interpretacions meves, podem veure-hi dones de tot tipus: una amazona (la Wonder Woman), una lladre reconvertida en aliada d'en Batman (la Catwoman), una mutant africana (la Storm) i la Hulka, una dona amb superpoders heretats del seu cosí Bruce Banner/Hulk per una transfusió de sang.  

Quatre dones ben diferents, més o menys poderoses, dues de DC i dues de Marvel, que s'uneixen per tal de difondre el missatge: totes les dones (i els homes) poden passar per això i cal fer els màxims esforços per tal de prevenir-ho i agafar-ho a temps. És un càncer cada cop més conegut i amb més percentatge de curació, però no s'ha d'abaixar la guàrdia, i aquestes admirades dones del món del còmic ens ho recorden. 

Popeye contra el càncer de mama

Ahir es commemorava el Dia Mundial contra el Càncer de Mama, i qui més qui menys hi ha volgut participar donant-hi suport. Encara que sigui el tipus de càncer més conegut i amb més èxit en termes mèdics, no deixa de ser un càncer i si no s'agafa en l'estadi inicial pot ser mortal, de manera que no s'ha d'abaixar la guàrdia. 

Dit això, vull fer-me ressò d'una iniciativa de les tires còmiques de la King Features (entre les quals Popeye, Daniel el Trapella, Flash Gordon, Prince Valiant o The Phantom, per dir les més conegudes aquí), que el dia 10 es van publicar en color rosa i/o tenien la presència del llaç del mateix color que representa la lluita contra aquest tipus de càncer. Es diu Cartoonists Care: The Sunday Funnies Pink Project, i a banda de la publicació de les tires hi ha la subhasta d'una il·lustració original del dibuixant Dan Piraro (autor de la tira Bizarro), amb els beneficis, naturalment, per a diverses organitzacions de lluita contra la malaltia dels Estats Units. 

Aquesta és la il·lustració, en què el dibuixant reuneix en una imatge diversos dels protagonistes de les tires esmentades. I si voleu veure aquestes entregues especials, les podeu veure, juntament amb l'enllaç per a la subhasta-donació, aquí.

I com que aquí en Popeye ens l'estimem molt i ja li vam dedicar uns quants articles, en una ocasió com aquesta he pensat que es mereixia una menció especial i us enganxo la seva contribució aquí per si us fa mandra anar-la a mirar a l'enllaç que he donat.