Quan es parla de sèrie televisiva de comèdia és normal pensar en el format sitcom (comèdia de situació), perquè és aquest el que s'ha triat durant les últimes dècades per tal d'assegurar l'èxit. Això no significa, però, que no hi hagi bones comèdies rodades principalment en exteriors i sense riures gravats, com per exemple My name is Earl.
Emesa originalment als Estats Units entre 2005 i 2009 i creada per Greg García, la seva premissa és el que més em va cridar l'atenció: un paio, l'Earl, s'ha passat tota la vida fent coses dolentes (principalment robar) i s'ha adonat que el karma les hi ha fet pagar sempre, de manera que quan un dia guanya la loteria i immediatament és atropellat per un cotxe (el karma) decideix que ja és hora de compensar les seves malifetes, i és per això que elabora una llista amb les persones a qui ha fet la punyeta i les accions per les que ha de pagar, tot plegat finançat amb els diners de la loteria, que li permeten dedicar-se a la seva nova "feina" en exclusiva.
Tot plegat té lloc en un entorn fictici, el poble rural de Camden, on viuen personatges força pintorescs que l'excusa de la llista del protagonista ens anirà mostrant, en alguns casos més sovint que en d'altres també per l'existència d'un bar restaurant on es reuneixen almenys un cop per episodi i on, naturalment, hi ha altres clients habituals. Però evidentment hi ha un grup de personatges principals que coneixerem tot seguit.
El protagonista absolut és l'Earl Hickey (Jason Lee), amb el seu característic mostatxo i la seva incapacitat per a aparèixer amb els ulls oberts a les fotografies (no pas en aquesta, que és promocional). Des de petit s'ha dedicat a robar i a desgraciar la vida de les persones del seu entorn, pares inclosos, i ara ha canviat radicalment perquè el karma ha esdevingut la seva religió.
Té una llista en un full groc i pautat de llibreta on hi ha enumerades les seves males accions, que anirà compensant, no sense dificultats, a un ritme d'una per episodi, si bé en alguna ocasió n'ha pogut guixar més d'una i també, de tant en tant, ha d'afegir coses a la llista perquè en dur a terme les seves bones accions en comet alguna de dolenta o bé s'assabenta de greuges que havia comès i no li constaven.
En Randy (Ethan Suplee) és el seu germà petit. D'edat, no de mida. És un tros de pa i fa tot el que el seu germà li diu, de manera que quan era delinqüent ell li feia de còmplice i ara el que fa és ajudar-lo a reparar tot el mal que ha ocasionat amb els anys.
És ximple, voreja el retard mental, però se'ns mostra d'una manera humorística i amb rampells ocasionals de lucidesa que ajuden a fer-lo encara més entranyable. La relació fraternal d'ambdós personatges, amb l'Earl protegint en Randy i tractant-lo amb infinita paciència, s'ha comparat amb la dels protagonistes del llibre D'homes i ratolins, de John Steinbeck.
L'actor que interpreta en Randy fa una gran feina en donar vesemblança al comportament d'en Randy, i com a curiositat no puc deixar d'esmentar que tant ell com en Jason Lee són habituals del cinema d'en Kevin Smith, tot i que on van coincidir clarament va ser a Mallrats (1995).
D'aquella pel·lícula, si em permeteu la divagació, em va impactar força l'humor d'una escena protagonitzada precisament pel senyor Suplee i una companya de repartiment, la Shannen Doherty, llavors (i encara ara) coneguda sobretot pel seu pas per Beverly Hills 90210, com la pròpia escena s'encarrega de recordar:
Em vaig fer un tip de riure, amb això. Perquè no m'ho esperava i va ser un bon punt del guió de Kevin Smith, però continuem amb el que estàvem fent, que era repassar els personatges de My Name is Earl.
La Joy (Jaime Pressly) és l'exdona de l'Earl, que es va casar amb ell mentre estava borratxo i el va convertir en pare d'un nen que no era seu. No contenta amb això l'enganyava amb un altre home, de qui després es va quedar embarassada, però com que es pensava que aquest sí que era de l'Earl al nen li va posar de nom Earl Jr. abans que nasqués... i va néixer negre.
És egoista, capriciosa, creguda i fa la guitza al seu exmarit sempre que pot, però al llarg de la sèrie li veurem llampecs de bondat, sempre temporals. És vulgar, xarona i l'exemple perfecte de talossa de l'interior, de fet viu a la zona de caravanes d'un poble que, per si mateix, no té gaire glamur. Tot i així la Joy proporciona alguns dels moments més divertits dels gags de la sèrie.
El marit de la Joy és en Darnell Turner (Eddie Steeples), el pare biològic de l'Earl Jr. i, per matrimoni, el padrastre d'en Dodge, el primer fill de la Joy. És qui porta el bar restaurant de la sèrie, el Crab Shack, i malgrat tot el que ha passat té una gran relació amb el protagonista, que sempre el saluda anomenant-lo Home Cranc.
En Darnell té cara de babau, però és molt intel·ligent, té un passat misteriós que l'ha dut a entrar al programa de protecció de testimonis i és un altre tros de pa, tot ell és bondat i paciència. És impossible que caigui malament, si deixem de banda el tema de la infidelitat que va contribuir a materialitzar en l'època prèvia a l'inici de la sèrie.
La Catalina Aruca (Nadine Velázquez) és el cinquè personatge principal, però potser és per darrere dels altres en importància. És la dona de fer feines del motel on viuen els germans Hickey i quan no fa això es dedica a guanyar-se un sobresou com a stripper al club d'striptease del poble. Com que la Joy hi veu una rival pel lloc de dona més atractiva de la contrada ja us podeu imaginar que la converteix en la seva enemiga número u.
Representa que ve de Mèxic i que va entrar als Estats Units il·legalment, en una caixa, i és l'objecte del desig d'en Randy, una situació que quan és explotada pels guionistes més endavant adquireix força interès. Parla amb un accent fingit, perquè quan l'actriu ha hagut de dir alguna cosa en castellà es nota que és estatunidenca de naixement. De fet, és de Chicago.
Aquest tràiler aparegut en un dels capítols, a banda de fer vergonya aliena, deixa ben clar que ningú no es va interessar per a l'adequada aparició de la llengua castellana a la sèrie, però també és part de la gràcia. Per cert, com sempre us recomano que la mireu en versió original, ja que el doblatge no és pas dolent, però hi ha coses que es perden, com l'impagable accent de poble de la Joy.
Com ja podeu suposar aquests són els personatges principals, però n'hi ha molts més, i també convidats especials, entre els quals Alyssa Milano, Michael Rapaport, Sean Astin, Jon Favreau, Danny Glover, Paris Hilton, Juliette Lewis, Jenny McCarthy, Marlee Matlin, Jason Priestley, Burt Reynolds o Christian Slater.
My Name is Earl m'ha semblat molt divertida, i la seva estructura d'històries autoconclusives o de resolució en un màxim de dos episodis (o en un especial doble, de 40 minuts) ajuda a digerir-la millor. De fet, com que l'Earl tampoc no segueix la llista de manera ordenada es pot dir que pràcticament tota la sèrie admet un visionat desordenat, encara que en realitat hi ha algunes subtrames que avancen i que ens impedirien entendre-la correctament si la miréssim així.
Generalment m'agrada que les sèries tinguin una trama durant tota la temporada, que m'enganxin, i és per això que les procedimentals de policies, investigadors i companyia on trobem un cas per capítol de 40-50 minuts no m'atrauen, però en racions de 20 minuts i amb el to d'aquesta sèrie, d'un gènere totalment diferent, he fet una excepció. A més, això permet un visionat més calmat i esporàdic, que quan segueixes moltes produccions setmanals ja va bé tenir-ne una que no calgui devorar.
Només té un punt fosc: la van cancel·lar al cap de 4 temporades, per això l'última té 27 episodis, nombre poc habitual en les sèries televisives, i els seus responsables van intentar forçar la renovació amb un cliffhanger final, que ens deixa amb la intriga i posa en pantalla un "To be continued?", però no hi va haver manera: queda inacabada. Cosa que, per una vegada i donades les seves característiques, no fa la sèrie menys recomanable.
No se sap si continuarà algun dia, però fa anys que es parla de fer una pel·lícula on l'Earl pugui, per fi, acabar de guixar tots els elements de la llista i faci les paus amb el karma.
En Randy (Ethan Suplee) és el seu germà petit. D'edat, no de mida. És un tros de pa i fa tot el que el seu germà li diu, de manera que quan era delinqüent ell li feia de còmplice i ara el que fa és ajudar-lo a reparar tot el mal que ha ocasionat amb els anys.
És ximple, voreja el retard mental, però se'ns mostra d'una manera humorística i amb rampells ocasionals de lucidesa que ajuden a fer-lo encara més entranyable. La relació fraternal d'ambdós personatges, amb l'Earl protegint en Randy i tractant-lo amb infinita paciència, s'ha comparat amb la dels protagonistes del llibre D'homes i ratolins, de John Steinbeck.
L'actor que interpreta en Randy fa una gran feina en donar vesemblança al comportament d'en Randy, i com a curiositat no puc deixar d'esmentar que tant ell com en Jason Lee són habituals del cinema d'en Kevin Smith, tot i que on van coincidir clarament va ser a Mallrats (1995).
D'aquella pel·lícula, si em permeteu la divagació, em va impactar força l'humor d'una escena protagonitzada precisament pel senyor Suplee i una companya de repartiment, la Shannen Doherty, llavors (i encara ara) coneguda sobretot pel seu pas per Beverly Hills 90210, com la pròpia escena s'encarrega de recordar:
Em vaig fer un tip de riure, amb això. Perquè no m'ho esperava i va ser un bon punt del guió de Kevin Smith, però continuem amb el que estàvem fent, que era repassar els personatges de My Name is Earl.
La Joy (Jaime Pressly) és l'exdona de l'Earl, que es va casar amb ell mentre estava borratxo i el va convertir en pare d'un nen que no era seu. No contenta amb això l'enganyava amb un altre home, de qui després es va quedar embarassada, però com que es pensava que aquest sí que era de l'Earl al nen li va posar de nom Earl Jr. abans que nasqués... i va néixer negre.
És egoista, capriciosa, creguda i fa la guitza al seu exmarit sempre que pot, però al llarg de la sèrie li veurem llampecs de bondat, sempre temporals. És vulgar, xarona i l'exemple perfecte de talossa de l'interior, de fet viu a la zona de caravanes d'un poble que, per si mateix, no té gaire glamur. Tot i així la Joy proporciona alguns dels moments més divertits dels gags de la sèrie.
El marit de la Joy és en Darnell Turner (Eddie Steeples), el pare biològic de l'Earl Jr. i, per matrimoni, el padrastre d'en Dodge, el primer fill de la Joy. És qui porta el bar restaurant de la sèrie, el Crab Shack, i malgrat tot el que ha passat té una gran relació amb el protagonista, que sempre el saluda anomenant-lo Home Cranc.
En Darnell té cara de babau, però és molt intel·ligent, té un passat misteriós que l'ha dut a entrar al programa de protecció de testimonis i és un altre tros de pa, tot ell és bondat i paciència. És impossible que caigui malament, si deixem de banda el tema de la infidelitat que va contribuir a materialitzar en l'època prèvia a l'inici de la sèrie.
La Catalina Aruca (Nadine Velázquez) és el cinquè personatge principal, però potser és per darrere dels altres en importància. És la dona de fer feines del motel on viuen els germans Hickey i quan no fa això es dedica a guanyar-se un sobresou com a stripper al club d'striptease del poble. Com que la Joy hi veu una rival pel lloc de dona més atractiva de la contrada ja us podeu imaginar que la converteix en la seva enemiga número u.
Representa que ve de Mèxic i que va entrar als Estats Units il·legalment, en una caixa, i és l'objecte del desig d'en Randy, una situació que quan és explotada pels guionistes més endavant adquireix força interès. Parla amb un accent fingit, perquè quan l'actriu ha hagut de dir alguna cosa en castellà es nota que és estatunidenca de naixement. De fet, és de Chicago.
Aquest tràiler aparegut en un dels capítols, a banda de fer vergonya aliena, deixa ben clar que ningú no es va interessar per a l'adequada aparició de la llengua castellana a la sèrie, però també és part de la gràcia. Per cert, com sempre us recomano que la mireu en versió original, ja que el doblatge no és pas dolent, però hi ha coses que es perden, com l'impagable accent de poble de la Joy.
Com ja podeu suposar aquests són els personatges principals, però n'hi ha molts més, i també convidats especials, entre els quals Alyssa Milano, Michael Rapaport, Sean Astin, Jon Favreau, Danny Glover, Paris Hilton, Juliette Lewis, Jenny McCarthy, Marlee Matlin, Jason Priestley, Burt Reynolds o Christian Slater.
My Name is Earl m'ha semblat molt divertida, i la seva estructura d'històries autoconclusives o de resolució en un màxim de dos episodis (o en un especial doble, de 40 minuts) ajuda a digerir-la millor. De fet, com que l'Earl tampoc no segueix la llista de manera ordenada es pot dir que pràcticament tota la sèrie admet un visionat desordenat, encara que en realitat hi ha algunes subtrames que avancen i que ens impedirien entendre-la correctament si la miréssim així.
Generalment m'agrada que les sèries tinguin una trama durant tota la temporada, que m'enganxin, i és per això que les procedimentals de policies, investigadors i companyia on trobem un cas per capítol de 40-50 minuts no m'atrauen, però en racions de 20 minuts i amb el to d'aquesta sèrie, d'un gènere totalment diferent, he fet una excepció. A més, això permet un visionat més calmat i esporàdic, que quan segueixes moltes produccions setmanals ja va bé tenir-ne una que no calgui devorar.
Només té un punt fosc: la van cancel·lar al cap de 4 temporades, per això l'última té 27 episodis, nombre poc habitual en les sèries televisives, i els seus responsables van intentar forçar la renovació amb un cliffhanger final, que ens deixa amb la intriga i posa en pantalla un "To be continued?", però no hi va haver manera: queda inacabada. Cosa que, per una vegada i donades les seves característiques, no fa la sèrie menys recomanable.
No se sap si continuarà algun dia, però fa anys que es parla de fer una pel·lícula on l'Earl pugui, per fi, acabar de guixar tots els elements de la llista i faci les paus amb el karma.
Una de les meves series preferides, és simplement genial. No l'he pogut continuar per molt que m'agradaria, algun dia la veuré again... òó la música és de les millors de les series que he vist. I el hombre cangrejo... uf, genial XD
ResponEliminaJo no arribaria a dir tant, però és millor del que sembla, perquè ha passat molt desapercebuda. La mirava a la tele en castellà fa molts anys i la vaig deixar penjada, i després vaig continuar en anglès ja posant-m'hi seriosament. Acaba-la, doncs, si t'agrada tant!
Elimina