Sèries: The Flash (novena temporada)

Ja fa uns anys que, en escriure l'habitual entrada sobre les temporades de The Flash, manifesto el meu cansament com a espectador, i és que trobo que les trames s'han anat tornant cada cop més rebuscades, confuses, i la sensació que s'ha allargat innecessàriament i sense gràcia no m'ha abandonat del tot, per molt que en algun moment hi hagués petites guspires d'esperança.

La temporada que avui ens ocupa, però, és l'última de la sèrie, ja no n'hi haurà més, la història s'ha tancat, i arribats a aquest punt no podia deixar de parlar-ne, de manera que aquí tenim el comiat de la que fa temps havia estat considerada la millor de les sèries del, ara sí, desaparegut Arrowverse.

La novena i última temporada de la sèrie ha estat més curta que les altres, amb 13 episodis, i ha acabat amb un final dels que deixen bon regust, un final feliç on tot encaixa meravellosament bé. El final ideal, vaja.

Tot i així, si la sèrie ja feia temps que es caracteritzava pel que deia més amunt, trames cada cop més rebuscades, en aquest tram final hem estat testimonis d'esdeveniments més forçats, complexos i contradictoris que mai. 

Ha estat un festival de motius científics incomprensibles -jo no pertanyo pas a aquesta branca, però se suposa que el públic general hauria d'entendre més o menys el que passa-, relacions causa-conseqüència agafades pels pèls i retorns de personatges que semblava que només volien passar a saludar abans que toqués tancar la paradeta, cosa, aquesta última, que té més a veure amb el fanservice que amb la coherència de les trames.

La temporada comença amb un divertit capítol de bucle temporal, i també hi ha una estranya aliança d'en Barry amb antics enemics de segona, però en general comença amb un despropòsit monumental amb la creació d'una nova versió de la Caitlin Snow que no és ni la Caitlin ni la Frost, sinó un ésser misteriós que es fa dir Khione i que té un paper místic que s'anirà desplegant durant la temporada.

A continuació, l'amenaça d'un nou velocista que té un compte pendent amb en Flash, però que resulta que, en la seva identitat civil, és la versió d'una altra línia temporal d'una vella coneguda de l'Arrowverse. 

Reconec que em va agradar tornar a veure la Batwoman després que la seva sèrie s'acabés abans d'hora, i que té la seva gràcia veure'n una versió alternativa i enemiga, però cal reconèixer que aquest petit arc argumental era una mostra més del descontrol argumental de la sèrie.

Abans de la saga final, de 4 episodis, en venen 4 més que són històries autoconclusives amb més o menys interès, i en què es mira de donar més importància a personatges secundaris que van adquirint més i més poder perquè el Team Flash sigui alguna cosa més que un superheroi i un grup d'ajudants experts en suport tècnic, sanitari o emocional. Com a idea, està bé. I s'aprofita per tornar a veure personatges, amics i enemics, en excuses argumentals com una festa d'aniversari sorpresa d'en Barry Allen i la restauració del multivers.

I, ara sí, el tram final és una saga anomenada A New World en què un cristall blau busca el nou avatar de la Força de la Velocitat Negativa, i acaba sent ni més ni menys que l'Eddie Thawne, l'avantpassat de l'Eobard Thawne que va deixar la sèrie al final de la primera temporada en suïcidar-se per veure si així eliminava el seu malvat descendent (i no). 

S'agraeix tornar a veure el personatge, però la trama és forçada, artificiosa i, per acabar-ho de rematar, hi té lloc un enfrontament final entre el Team Flash i una agrupació de grans enemics de la sèrie que sembla el boss rush d'un videojoc, però que es resol d'una manera massa decebedora.

L'episodi final de la sèrie té moments de vergonya aliena, certament, i segur que no m'havíeu vist mai ser tan dur amb una sèrie, jo que m'ho empasso tot i tinc poc esperit crític, però em quedaré amb l'ensucrada escena final i el record que, al capdavall, va ser una sèrie que m'havia agradat molt. 

Adeu a Kevin Conroy, la veu del Batman animat

És normal que actors i actrius que eren referents nostres, o fins i tot dels nostres pares, vagin desapareixent d'aquest mon per causes naturals, n'hi ha fins i tot que ens sorprenen en arribar a una edat de tres xifres. Però en general no ens hauria de xocar -sí saber greu- que ens deixés, per exemple, fa uns anys, el mític Adam West, el Batman de la sèrie televisiva dels anys 60.

El que no podíem esperar, llevat que tinguéssim coneixement que patia un càncer intestinal, era que es morís a la prematura edat de 66 anys en Kevin Conroy, la veu del Batman animat.

Nascut a Westbury (Nova York), als Estats Units, un 30 de novembre de 1955, als 18 anys se'n va anar a la ciutat de Nova York a estudiar art dramàtic, on sembla que va compartir habitació amb uns tals Robin Williams i Kelsey Grammer.

Un cop graduat, va fer teatre i el 1980 va debutar a la televisió, al culebrot Another World, amb uns quants capítols. Durant els anys 80 va anar compaginant el teatre amb aparicions televisives, per exemple a la cèlebre Dinastia. 

I el 1992 va trobar la feina que li canviaria la carrera per sempre: es va presentar a l'audició de la sèrie animada d'en Batman, considerada la millor sèrie de dibuixos animats sobre superherois que s'ha fet mai, i va convèncer amb la seva proposta, com s'explica al principi del vídeo.

Aquella sèrie es va emetre originalment entre 1992 i 1995, però després va tenir una continuació a The New Batman Adventures entre 1997 i 1999, període en què també va interpretar el Cavaller Fosc quan apareixia a Superman: The Animated Series. Posteriorment, entre 1999 i 2001, va repetir el paper a Batman: Beyond, a Justice League (2001-2004), a Justice League Unlimited (2004-2006), a Justice League Action (2006-2008) i en diversos productes on apareixia el personatge de manera ocasional, a més que també va arribar a fer la veu d'en John Grayson, el pare del primer Robin, en un capítol de The Batman, i va reprendre el paper de Cavaller Fosc en un episodi de Teen Titans Go! de 2018. 

S'espera que el 2023 s'estreni la sèrie Batman: Cape Crusader, on va arribar a gravar la veu d'en Thomas Wayne, precisament el pare del personatge que li va canviar la vida.

A banda de tot això, també va fer el personatge en llargmetratges animats, no sempre, suposo que per problemes d'agenda, però sí força vegades. Com a curiositat, el 2019 va sortir en un episodi de Batwoman fent d'un envellit Bruce Wayne de Terra-99 al crossover de Crisis on Infinite Earths. 

Era la primera vegada que se li permetia interpretar el personatge, encara que fos en una versió diferent de l'estàndard, no només posant-li la veu, sinó també la cara i els moviments. Tot un homenatge tant a ell com als fans.

En aquest clip de vídeo el veiem parlant, amb altres companys com el mitiquíssim Mark Hamill -que si al cinema és conegut per fer de Luke Skywalker de la saga Star Wars a la televisió ho és per la seva inconfusible veu d'en Joker-, de la participació en els videojocs de la saga Batman: Arkham, una de les meves preferides, amb productes espectaculars i molt ben cuidats en aspectes com aquest, recuperar les veus emblemàtiques de les sèries animades per als videojocs, principalment les d'en Batman i en Joker. 

S'atribueix al senyor Hamill l'afirmació que quan li oferien fer de Joker, sempre preguntava si "en Kevin" hi seria, i en cas afirmatiu no necessitava llegir el guió i acceptava el paper de seguida.

No era el primer videojoc d'en Batman on posava la veu el mestre Conroy, però: ho havia fet per primer cop al The Adventures of Batman & Robin de Mega-CD (1994), al Batman: Vengeance (2001), al Batman: Rise of Sun Tzu (2003) i, ja amb Arkham iniciada, va participar també a DC Universe Online (2011), els jocs de lluita Injustice: Gods Among Us (2013) i Injustice 2 (2017), Lego DC Super-Villains (2018) i MultiVersus (2022).

Se n'ha anat la veu del Batman animat, la d'un home que gaudia anant a les convencions de còmics per tal de poder interactuar amb els fans, per als quals la seva veu era indiscutiblement la del superheroi de Gotham, però que poques vegades podien veure mostrant el rostre per la naturalesa de la seva feina. Descansi en pau.

 

 

Sèries: Batwoman (segona temporada)

Després d'una reeixida primera temporada, els productors de Batwoman tenien una tasca complicada de cara a la segona. No només pel repte de mantenir el bon nivell, que hi és sempre, sinó perquè l'actriu que la protagonitzava, la Ruby Rose, tal com vaig explicar al final de l'entrada sobre la primera temporada, va decidir deixar-la perquè li estava passant factura, fins al punt que va haver de ser operada per culpa d'una lesió a l'esquena. 

Així, doncs, calia canviar la protagonista, i es va optar per canviar-la de debò: no només canviaria l'actriu, sinó que la Kate Kane deixaria de ser la dona sota l'uniforme. I del resultat de tot plegat en parlaré en aquesta entrada.

La segona temporada de Batwoman arrencava forteta: la solució argumental a la renúncia de la seva protagonista era un accident d'avió i la presumpta defunció de tots els seus ocupants, fora de pantalla, cosa que sempre fa l'efecte, i en aquest cas no era cap secret, de remei d'emergència per a un problema greu de producció.

Però mentre es mantenia l'esperança del públic en no mostrar cap cadàver -ja ho diuen, que si no veiem la mort d'un personatge podem assumir que en algun moment reapareixerà-, calia trobar una nova justiciera que es fes càrrec de l'uniforme literal que deixava enrere la Kate Kane i del metafòric que suposa la sèrie en si.

I la responsabilitat recau en la Ryan Wilder (Javicia Leslie), una expresidiària que va anar a parar a la presó per un crim que no havia comès, i que ara viu en la indigència i ho té molt complicat per trobar feina, preferiblement en algun lloc on pugui posar en pràctica els seus coneixements d'arts marcials.

Mentre en Luke Fox i la Mary Hamilton es debaten entre començar el dol per l'aparent mort de la Kate i l'esperança de retrobar-la viva, el cas és que Gotham necessita una Batwoman, i encara que sigui a contracor acaben proposant-li a la Ryan, que els havia anat a tornar la batdisfressa, que se la posi per guanyar temps mentre torna "l'autèntica" Batwoman.

El desenvolupament de la trama, però, fa que aquests tres personatges formin el nou Batequip, i la Ryan és acceptada com una més de la família, mentre lluita nit rere nit contra la delinqüència i l'allargada ombra de la Kate Kane, a més dels seus dubtes i la seva situació judicial. 

A l'entrada sobre la primera temporada, en parlar de la sortida de la Ruby Rose, vaig pregar perquè això no afectés al que per a mi va ser el més interessant d'aquella primera tongada d'episodis: el personatge de l'Alice, la seva desapareguda germana bessona reconvertida en dolenta. Afortunadament, la segona temporada no ens ha decebut en aquest sentit.

El personatge interpretat per la Rachel Skarsten (al fons de la imatge) continua desenvolupant-se en aquesta temporada, en què sabem on va anar i què va fer en el període entre que va poder escapar del seu captiveri i va aparèixer a Gotham com a temible criminal.

Si a la primera temporada podíem identificar-nos amb la seva ràbia i la seva frustració per culpa del segrest, en aquesta sabem com es va convertir en la letal assassina que és actualment, però també ens sorprèn amb una vessant humana que no esperàvem pas. I té relació amb una nova enemiga, una Safiyah (Shivani Ghai) que recorda molt la Talia al Ghul o el seu pare, el mític Ra's al Ghul, clàssics enemics d'en Batman que també tenen una caracterització aràbiga i un petit exèrcit amb què mostren un poder brutal malgrat que tenen la base en un lloc petit i remot. Va ser ella qui la va entrenar, però també qui li va fer una mala jugada que marca la subtrama de la Beth/Alice en aquests capítols.

Pel que fa a altres personatges menys importants, tenim per una banda la Sophie, que evoluciona molt i, sense acabar de caure gaire més simpàtica que abans, obre els ulls respecte a la seva feina dins dels Crows, una companyia que cada cop degenera més, en paral·lel amb el seu fundador, en Jacob Kane, pare de la Kate i la Beth, que entre una cosa i l'altra no guanya per a disgustos i veiem caure en una profunda decadència mentre el seu equip es va tornant més i més violent. 

És una temporada amb moltes trames i subtrames, si ens aturem a pensar-hi, però es porten d'una manera gens confusa, alhora que es construeix una protagonista nova, i això té molt de mèrit.

Potser el pitjor d'aquests capítols és el seu dolent principal, amb permís de la Safiyah: es tracta del mític Black Mask (Peter Outerbridge, vist a Orphan Black), l'home que hi ha al darrere de la distribució d'una nova droga, Snakebite, a la ciutat de Gotham.

En aquest punt sembla massa casual que hi hagi tantes coses relacionades, però el personatge en si és l'element excessivament teatral que novament acosta Batwoman a la peculiar Gotham, i com que és l'únic, personalment trobo que no hi encaixa bé i que es podria haver escrit d'una manera més realista i continguda.

La segona temporada de Batwoman és una temporada que havia de resoldre coses força importants, i que tot i així no dubta a l'hora de presentar una trama complexa sense que costi de seguir. Però principalment és una temporada en què els personatges principals busquen el seu nou lloc en un món sense la Kate, i en què la persona que la substitueix sense haver-ho desitjat va agafant-li el truc i, sobretot, va fent seva la identitat de Batwoman, fins al punt que el cercle més proper de l'original l'accepta, l'acull i li fa sentir que té una família i una casa, coses que fins ara havia tingut d'una manera molt disfuncional. 

M'ha agradat força, i vull acabar destacant que, com que la protagonista ha passat a ser una persona negra (i lesbiana, però l'anterior ja ho era), i a l'esmentat Batequip ja no hi queda ningú blanc, la sèrie ha aprofitat per posar més èmfasi en problemes relacionats amb el racisme, com ara el policial -no hi ha dubte que el cas George Floyd encara cueja, i ja s'ha vist d'una manera o una altra en diverses sèries-, i ha fet una aposta clara, tant argumentalment com pel que fa al repartiment, per la diversitat.

Sèries: Batwoman (primera temporada)

He deixat expressament per al final l'última sèrie que s'ha incorporat a l'Univers DC televisiu, més concretament a l'Arrowverse, perquè en ser una primera temporada no calia córrer ni la volia tractar de la mateixa manera, perquè entre altres coses he de fer una presentació dels seus personatges.

El cas és que després que l'any passat, al crossover anomenat Elsewords, que va afectar les altres sèries (Arrow, The Flash, Supergirl i aquest cop es deixava fora DC's Legends of Tomorrow), ja es va presentar el personatge de la Batwoman, i també es va saber que se n'estava preparant una sèrie.

Es va estrenar a l'octubre i al maig d'aquest 2020 se'n va emetre l'últim episodi de la primera temporada, que va ser el 20è en comptes del 22è per culpa de la pandèmia, igual que els ha passat a altres sèries tant de l'Arrowverse com de fora d'aquest.

Creada per Caroline Dries, Batwoman s'inspira en molts aspectes en l'etapa de Greg Rucka i J. H. Williams III als còmics del personatge, de la qual vaig parlar en aquesta entrada, sobretot pel rerefons de la protagonista i per la formidable enemiga a qui s'enfronta durant tota la temporada. 

Posant-nos en context, Batwoman ens presenta una Gotham abandonada per en Batman fa 3 anys, i on qui s'encarrega del compliment de la Llei és l'empresa privada Crows, que pertany a en Jacob Kane (Dougray Scott), un home amb formació militar, molt estricte i content de poder, amb una cerimònia i tot, apagar la batsenyal i acabar oficialment amb la permissivitat amb els justiciers.

Una misteriosa banda liderada per una dona que es fa anomenar Alice (Rachel Skarsten) per la protagonista del llibre Alícia al País de les Meravelles saboteja aquesta cerimònia i sembla que té com a objectiu el senyor Kane, de manera que la filla d'aquest, la Kate (Ruby Rose, vista a Orange is the New Black), decideix anar a buscar el seu cosí, en Bruce Wayne, investigant pistes sobre on pot haver anat a l'Edifici Wayne, i descobreix que és en Batman.

En un gir una mica agafat amb pinces ja al primer episodi, troba el seu uniforme i amb l'ajuda d'en Luke Fox (Camrus Johnson), treballador de l'empresa i fill del mític Lucius Fox, l'adapta al seu cos i comença a fer de justiciera sense temps de pensar-s'ho gaire, mentre que en Luke li fa d'assistent a distància i fabricant de gadgets.

La decisió té un motiu, però: la Kate acaba de tornar de l'estranger, però va rebre formació militar en una acadèmia, així que té nocions de combat.

També en té la Sophie Moore (Meagan Tandy), amb qui va tenir una relació a l'acadèmia, però com que en ser investigades per la tan temible homosexualitat ella la va negar, l'única expulsada va ser la Kate, que se'n va anar i va deixar enrere aquest gran amor seu.

Val a dir que la Sophie es penedeix d'aquella decisió i que sempre ha trobat a faltar la Kate, però actualment es fa passar per heterosexual i està promesa amb un company de feina. El lloc on treballa, per cert, és l'empresa Crows, cosa que tanca el cercle.

També tenim la germanastra de la Kate, la Mary (Nicole Kang), filla de la segona dona del seu pare (no comparteixen sang) i, tot i que es van conèixer quan ja eren grandetes, tenen una bona relació que va millorant des que la protagonista descobreix que la seva personalitat de nena rica i addicta a les festes de la jet set és una tapadora per a la seva clínica clandestina, que fa servir per guarir gent gràcies als seus coneixements com a estudiant de Medicina.

A la Kate li aniran molt bé, però li resulta difícil justificar segons quines ferides i lesions, atès que s'estima més no revelar a la seva germanastra les activitats que duu a terme a les nits.

En tot cas, al llarg del que portem de sèrie veiem com l'encara principiant superheroïna s'enfronta a diverses amenaces a la ciutat de Gotham, amb friccions incloses amb Crow en la seva identitat emmascarada, sense que son pare sàpiga que és la seva filla la nova justiciera que odia i que, si fos per ell, empresonaria o fins i tot mataria.

Però el més interessant de la trama, i de tot plegat en realitat, és l'esmentada Alice, una dolenta clarament transtornada i amb un passat que ho justifica: resulta que és la germana bessona de la Kate, donada per morta fa uns anys en un accident, que ara clama venjança contra la seva família per tot el que va patir a resultes d'aquell error. 

I aquesta és la gràcia d'aquests episodis: ni l'estira i arronsa amorós entre la Kate i la Sophie, ni la necessitat d'amagar la seva identitat, ni el pas pel crossover amb les altres sèries de Crisis on Infinite Earths: és el conflicte intern entre aturar la seva germana, una enemiga terrible i de les que fan època pels seus mètodes i la seva efectivitat assassina, o salvar-la d'alguna manera, fer que torni a ser com abans i recuperar-la. 

Veurem com evoluciona aquesta qüestió en futures temporades, ja amb una nova actriu fent de Batwoman (la Ruby Rose va anunciar que deixava la sèrie per motius personals), però seria una llàstima perdre aquesta enemiga, tant per la profunditat que té com pel seu caràcter i les implicacions personals que té en la Batwoman i el pare de totes dues. 

De moment, a mi m'ha satisfet força, malgrat que com algú em comentava s'està "Gothamitzant" una mica pel que fa a teatralitat i l'aparició anacrònica d'alguns enemics coneguts. En qualsevol cas, per a mi és un bon començament.

Sèries: Crisis on Infinite Earths

Ja fa anys que segueixo les sèries televisives basades en còmics de DC, i en vaig ressenyant les temporades a mesura que acabo de veure-les. I ja s'ha convertit en costum que en algun moment diverses d'aquestes sèries es creuin per oferir-nos l'esperat crossover anual, amb més o menys encert i interès.

Tard o d'hora, però, havia d'arribar el gran crossover, el que duu el nom del que probablement és el crossover més famós de la història dels còmics, encara que argumentalment s'hi basi d'una manera força superficial perquè les circumstàncies de les trames de cadascuna de les sèries són diferents de les versions en paper de 1985-1986. I com que ha estat més important i impactant que les altres vegades, tot i que no és una sèrie en si mateix es mereixia una entrada pròpia al blog, en comptes de l'habitual menció als articles sobre cadascuna de les temporades de les sèries.

Crisis on Infinite Earths ha marcat els inicis de les temporades d'Arrow (que ja acabava l'anterior amb una clara orientació a l'esdeveniment), The Flash i Supergirl, mentre que DC's Legends of Tomorrow bàsicament començava durant el crossover i Batwoman es troba en la seva primera temporada, de manera que abans de veure's afectada per Crisis on Infinite Earths havia pogut desenvolupar-se força.

 

Ja ens en donaven pistes a les acaballes de les respectives anteriors temporades, però el cas és que un ésser anomenat Monitor (LaMonica Garrett) arriba per avisar que la realitat és a punt de desaparèixer, i que per tal d'evitar-ho hauran de morir en Flash i en Green Arrow.

L'Oliver Queen està obligat a ajudar en Monitor, atès que precisament al crossover anterior, Elseworlds, va demanar-li ajuda perquè no morissin en Barry i la Kara (Supergirl), i a canvi el misteriós ésser li va dir que un dia li hauria de tornar el favor. Doncs bé, ha arribat el moment.

Mentrestant, en Flash pot veure milers de milions de possibles futurs i l'únic en què no desapareix la realitat és aquell en què ell mor, s'hi resigna i intenta preparar els seus éssers estimats per a aquesta certesa i per a la defensa de Central City quan ell no hi sigui.

L'onada d'antimatèria va esborrant terres del multivers i això tard o d'hora s'acaba sabent a les diferents sèries, algunes de les quals situades en universos paral·lels, amb personatges que es troben només de tant en tant, precisament als crossovers, i per tal de fer front a l'Anti-Monitor, l'ésser contrari a en Monitor, han d'unir forces els Models ("Paragons" en anglès) dels valors Coratge, Honor, Humanitat, Esperança, Destí, Veritat i Amor, que són òbviament personatges que ja coneixem, almenys en la seva majoria.

 

No cal entrar en gaires detalls més perquè no es tracta de fer un resum de tot això, que a més té una certa complexitat, però a partir d'aquí els herois i les heroïnes el que fan és seguir les directrius del Monitor, tot qüestionant allò que no els sembla bé i salvant tanta gent, sigui de l'univers que sigui, com poden.

 

 

Això, i les escenes de destrucció en els casos que no es poden evitar, dona l'oportunitat de mostrar breument terres que no s'havien vist fins ara, i esdevé un festival del fanservice que fa caure la bava a qualsevol amb un mínim coneixement de DC Comics i les seves adaptacions prèvies. 

Voleu un Superman interpretat per en Brandon Routh (que a l'Arrowverse és en Ray Palmer) com va fer a la pel·lícula Superman Returns (2006)? Aquí el trobareu. O veure quina fila fa actualment en Tom Welling, en Clark Kent de Smalville (2001-2011)? I no molaria que sortís el ja ancià Burt Ward, el Robin de la sèrie Batman de 1966, en una Terra-66? O veure, per fi, en Kevin Conroy, la veu del Batman de la sèrie animada i de molts videojocs, interpretant el personatge també amb el cos i la cara? I què us semblaria, la primera connexió oficial (ja era hora, tot i que és molt poc i massa tard) entre l'Univers DC televisiu i el cinematogràfic?

 

 

Tot això i molt més, incloent-hi cameos del guionista del còmic original, en Marv Wolfman, i d'altres personatges televisius de DC del passat i del present -perquè ara també hi ha sèries de DC que no formen part de l'Arrowverse, com per exemple Black Lightning, Titans o la futura Stargirl, és el que trobem en aquest gran encreuament de personatges, vides i universos que s'han anat formant durant anys i que ara han confluït en una gran festa televisiva basada en les creacions de la rival de Marvel. 

La història com a tal probablement té llacunes i l'execució dels efectes especials té el nivell habitual en aquestes sèries televisives que no destil·len -no ho han fet mai- qualitat cinematogràfica, però el crossover és trepidant i un plaer per als coneixedors del material amb què treballa. Es pot veure sol? Suposo que sí, però aquells que no estaven veient almenys les tres sèries principals de l'Arrowverse (Arrow, The Flash i Supergirl) es perdran coses, o no entendran per què els personatges que sí que segueixen es troben momentàniament en una trama que interromp la seva. 

 

 

Així, Crisis on Infinite Earths és un premi a la fidelitat dels seguidors d'aquestes sèries, i si se'n veuen d'altres i es coneixen coses que faciliten el reconeixement dels convidats i les picades d'ullet, encara millor. Exactament com quan hi ha encreuaments als còmics.

Sèries: Arrow (setena temporada)

Tornem a tenir, a finals de primavera o principis de l'estiu, com cada any, una nova ronda d'entrades sobre temporades de sèries de superherois, i aquest cop la començarem amb la setena d'Arrow, la que ho va començar tot pel que fa a DC Comics a la televisió. 

Comento això també perquè ja se n'albira el final: està previst que hi hagi una vuitena temporada que serà l'última i que tindrà menys episodis del que és habitual, 10 en comptes dels 22-23 de sempre. Però no ens avancem als esdeveniments, no fem flashforwards com els que han poblat la temporada, i concentrem-nos en el que s'ha vist fins ara.

En parlar de la sisena temporada vaig dir que em semblava una de les millors de la sèrie, per la seva ambientació urbana, per un enemic potent que venia dels còmics (com en el cas d'en Prometheus la temporada anterior) i per, en general, oferir una imatge del mite d'en Green Arrow més propera als còmics.

Acabava amb la revelació que el protagonista acceptava complir condemna a canvi que l'FBI deixés estar els seus companys, un sacrifici immens que ens el situa entre reixes al començament de la nova temporada.

Des d'allà poca cosa pot fer per combatre el mal, concretament un Ricardo Díaz que encara belluga i que amenaça la integritat física de la seva família, a més de fer-li la guitza a l'Oliver a través dels contactes que té a la presó. Però ell, allà dins, amb molta paciència i enfrontant-se diàriament a enemics que sovint va contribuir a col·locar allà ell mateix quan no en compartia l'estatus jurídic, aguanta com pot.

La resta del Team Arrow, sense el seu líder, tampoc no s'està de braços plegats i mira de fer caure en Díaz, un home tan poderós que gairebé no hi ha ningú a Star City que no tingui en nòmina.

En forma part a partir de cert punt un vell conegut, en Roy, que havia deixat la sèrie i a la sisena temporada hi havia aparegut com a convidat. Aquest cop apareix en uns quants episodis, tant del present com dels flashforwards dels quals parlaré més avall, i cobreix així una mica l'absència de la Thea, que com ja vaig explicar va marxar a la temporada anterior.

La trama d'en Díaz i la de l'Oliver a la presó ocupen bona part de la temporada, però el protagonista no triga gaires episodis a sortir de la presó fent un tracte amb l'FBI per ajudar la policia federal a acabar amb l'enemic, i fins i tot el veiem, juntament amb els seus companys superherois, treballar oficialment per a la policia per tal d'evitar la llei antivigilants que els impedeix actuar amb llibertat, cosa que al final resulta que més o menys poden continuar fent.

Però la subtrama de tota la temporada és la de la nova Green Arrow, que actua misteriosament quan el titular de la identitat està empresonat, i que després acaben descobrint que és l'Emiko Queen, personatge nascut als còmics de l'etapa The New 52 i que és germana de l'Oliver per part de pare.

Ha arribat a Star City amb la intenció de venjar-se de la família del pare, que les va abandonar tant a ella com a la seva mare després de dur una doble vida durant un temps, i tot i que en alguns moments sembla que s'hagi d'aliar amb els herois, s'acaba mostrant com una temible enemiga, deixeble d'un nou i misteriós enemic anomenat Dante, i lidera un grup terrorista, el Novè Cercle, que, com en Díaz i com sembla que tants altres, té la intenció de destruir la ciutat.

El seu problema és que aquesta venjança retorçada i sense gaire lògica, molt visceral, l'encega i, tot i que posa contra les cordes el seu germà i els seus aliats amb molta habilitat, tot embrutant-ne la imatge pública amb muntatges -com si no tinguessin prou problemes de percepció-, la manca de concentració en els objectius de l'organització provoca tensions amb la resta dels seus membres.

Els flashforwards són, aquest cop, la manera de mostrar-nos dues històries paral·leles, característica d'Arrow des que va començar, i en aquesta ocasió ensenyen una Star City dictatorial l'any 2040 en què queden pocs dels membres del Team Arrow, envellits (no gaire bé, segurament per temes de pressupost i agenda, com sol passar a la televisió), i es dona pas a una nova generació d'herois i heroïnes, joves però adults, entre els quals en William, fill de l'Oliver, la Mia, també filla d'ell i en aquest cas amb la Felicity aportant l'altre 50% -i l'embaràs de la qual és una de les novetats de la temporada al present-, i la Zoe, filla d'en Rene, entre altres.

És una trama confusa, ambientada en una angoixant zona emmurallada i molt basada en la tecnologia, que personalment m'ha avorrit i no m'ha arribat a interessar gaire en cap moment. No és el primer cop que això passa, però. Sempre m'ha agradat més veure el que passava a la història principal.

Una història principal, la de la setena temporada, que també he de reconèixer que m'ha acabat avorrint una mica, tot i que començava bé. Crec que no serà pas una cosa dolenta, que la sèrie s'acabi, perquè es nota la manca d'idees, i aquesta setena tongada d'episodis sembla que vulgui explicar massa coses, que vulgui fer massa girs de guió, i els flashforwards només distreuen l'atenció, a més de ser innecessaris.

Però també hi ha hagut lloc per a episodis curiosos, com un que està fet en format documental, i el ja clàssic crossover amb les altres sèries de l'Arrowverse, en aquest cas anomenat Elseworlds, com la línia d'històries de DC en què se'ns ensenyen universos alternatius o històries no canòniques. Aquesta vegada els herois han de recuperar un poderós llibre amb què s'ha reescrit la realitat, amb el curiós efecte que l'Oliver Queen i en Barry Allen s'han intercanviat els papers, o més ben dit els cossos. De pas, es presenta la versió televisiva de la Batwoman, que tindrà sèrie pròpia.

En fi, la setena temporada d'Arrow m'ha agradat menys que la sisena, tot i que no trobo que hagi estat cap desastre, i acaba en clau força emotiva i dramàtica, amb uns esdeveniments que enllacen amb el crossover de la propera temporada, el de Crisis on Infinite Earths, una referència al crossover més famós de la història de DC Comics.

Lectures: Batwoman - Hydrology

Fa més de 2 anys vaig fer la ressenya de l'etapa de Detective Comics protagonitzada per la Batwoman, la primera (i fins ara única) vegada a la història que aquesta col·lecció no tenia en Batman a la capçalera des que hi va aparèixer per primera vegada al número 27, de 1939.

Després d'allò em vaig haver de comprar tres números en format grapa que tancaven l'etapa de la superheroïna pèl-roja en aquella col·lecció, de menys nivell, però el que esperava amb candeletes era que es publiqués la continuació dels esdeveniments del volum Batwoman: Elegy, abans esmentat. 

Se'ns va anunciar que Greg Rucka deixava de fer els guions i que l'artista, més que dibuixant, J.H. Williams III, es faria càrrec del personatge com a autor complet. L'anunci de l'esdeveniment The New 52, que reiniciava tot l'Univers DC, va fer que tot plegat es retardés, però al final el juny de 2012 va acabar sortint Batwoman: Hydrology, que conté el número 0, de gener de 2011 (únic número del volum 1 de Batwoman) i les entregues 1 a 5, de novembre de 2011 a març de 2012, que són els primers números del volum 2.

Total, un cacau que a més he trigat molt a tenir, ja que esperava una rebaixa interessant, i de fet ja ha sortit el segon recopilatori d'aquesta etapa. Ens haurem de conformar, per ara, amb la ressenya d'aquest primer tom de l'era The New 52.

I què tal? Ha respectat la continuïtat de Batwoman, The New 52, tenint en compte que tenia molt poca història? Doncs afortunadament sí, perquè la Kate Kane tira endavant i treballa al nou Univers DC, però mentre intenta resoldre un nou cas se'ns expliquen coses de la breu etapa anterior, tant per als que ja la coneixíem com per als que hi entren ara.

Res no ha canviat a la vida de la Batwoman, que té diversos fronts oberts i fins i tot ha heretat de l'etapa de Rucka la reaparició de la Flamebird, la seva cosina (de l'encarnació de les dues heroïnes en relació als còmics clàssics en vaig parlar aquí). 

Als números que no formaven part del recopilatori Elegy la Bette Kane descobria la doble identitat de la seva cosina i, com que ella també era justiciera, li deia que volia formar equip amb ella. A la Batwoman, que en aquest sentit és com el seu homòleg masculí, no li agrada haver de treballar amb un llast, i es dedica a entrenar la seva cosina i patir per les seves possibilitats reals en combat. 

Veurem com no li manca raó, i com la Bette és un llast més gran del que sembla quan els problemes se li acumulen: per si no n'hi havia prou, el Departament d'Operacions Extranormals (el DEO, en anglès, i curiosament cocreat per en J.H. Williams III) s'ha marcat l'objectiu de descobrir la identitat de la Batwoman. 

La vida personal de la protagonista tampoc no té cap incongruència amb l'era pre-New 52: hi ha referències a la seva passada relació amb la Renée Montoya (que, per cert, no se sap on para en aquest nou univers de The New 52), i aquí n'estableix una de nova amb una altra lesbiana coneguda de l'Univers DC, que com no podia ser d'una altra manera provocarà una interessant dualitat en el seu tracte, diferent quan estan de servei de quan no ho estan.

Mentrestant és observada per en Batman, que no ha perdut el seu costum d'examinar qualsevol nou justicier de la ciutat (encara que en aquest cas la Batwoman ja té certa experiència en el tema) i que ha de decidir si aprova o no les activitats de la seva "versió femenina".

Però tot això només dóna profunditat i qualitat narrativa a una història que es basa en una paranormal amenaça que aterreix totes les famílies amb fills de Gotham: la Llorona, una mena de fantasma hispà que segresta nens i nenes i els ofega, es presenta com un gran repte per a la policia i els superherois. 

Tot plegat ens permet afirmar que si Elegy va ser i encara és una de les millors històries dels còmics de DC dels darrers anys, l'esperadíssima continuació ha valgut la pena i l'absència de Rucka està perfectament compensada per J.H. Williams III, que coescriu amb William Haden Blackman i, sobretot, ens regala un apartat visual espectacular, en la línia del que vam veure a Elegy: originals i treballadíssimes composicions de pàgina, il·lustracions bellíssimes i estils adaptats a cada moment del relat. Una delícia en tots els sentits. No us perdeu aquest recopilatori.

Les primeres Batwoman i Batgirl

La Batwoman és un dels meus personatges preferits de l'Univers DC, i també ho és la Batgirl, especialment la que no vaig poder conèixer bé perquè en Joker se'n va assegurar a The Killing Joke, però avui dedicaré una entrada a les primeres Batwoman i Batgirl, encara que en el segon cas la imatge que ens ve al cap en associar les paraules "primera" i "Batgirl" sigui la de la Barbara Gordon.

Les primeres, les originals, són les que veiem en aquesta vinyeta i van debutar al número 233 de Detective Comics (1956) la Batwoman i al 139 de Batman (1961) la Bat-girl (sí, amb guió). I la seva raó de ser responia a dos motius: per una banda els editors de DC volien crear una "Batfamília", igual que a les col·leccions d'en Superman el concepte havia funcionat bé. Però sobretot servia per a intentar desempallegar-se de les acusacions a en Batman i en Robin de tenir una relació homosexual per part de l'infame psiquiatre Fredric Wertham (1895-1981), que va fer tot el que va poder per destrossar els còmics acusant-los de perjudicials per als nens. 

D'aquell tema ja en vaig parlar per tal de desmentir l'homosexualitat (que no és dolenta, en absolut, però no és certa en el cas del Duo Dinàmic) dels personatges acusats, però avui el protagonista és el "remei", que va ser la creació de dos personatges femenins que serien les parelles dels dos justiciers.

O pretendents, perquè com podem veure en aquestes vinyetes en Batman s'escapoleix com pot dels intents de la primera Batwoman, la Kathy Kane, de fer més propera la seva relació. El personatge i la seva neboda, la Betty Kane, que era la seva contrapartida juvenil i la Bat-girl, anirien apareixent durant els anys 60 als còmics d'un Cavaller Fosc que ja no era gens fosc i que sens dubte s'havia tornat més humorístic i naïf que mai, en part per culpa de la influència de la sèrie de televisió que es va poder veure també a casa nostra fa força anys. L'editor de DC de llavors, en Julius Schwartz, va decidir que ja n'hi havia prou i van anar perdent presència, fins que van ser substituïdes.

Primer parlarem de la Batgirl, ja sense guió, que va aparèixer per primera vegada al 359 de Detective Comics (1967) i era ja, per fi, un personatge creat sense segones intencions i amb una visió més moderna que no pas la de dona de decoració que havia d'acompanyar per força un home que, a més, estimava. La Barbara Gordon seria la Batgirl fins el 1988, any dels fets que la van obligar a retirar-se.

Què passava amb l'altra Bat-girl quan ja havia nascut la nova? Pel que sembla, apareixia poc i en col·leccions secundàries i, igual que la Batwoman, oficialment retirada de la seva lluita superheroica i fent vida exclusivament civil. Amb el temps n'hi ha hagut unes quantes més, de Batgirls, però això són figues d'un altre paner. 

Pel que fa a la Batwoman, de la mateixa manera que la seva neboda va anar perdent pistonada, i a la llegendària Crisis on Infinite Earths va ser esborrada de la continuïtat, com sol passar en macroevents d'aquesta mena. No obstant això, el 2006 i dins la maxisèrie 52 es va presentar una nova versió del personatge. Aquest cop es deia Kate Kane, també venia dels Kane de tota la vida, l'altra família rica de Gotham a banda dels Wayne (la mare d'en Batman es deia Martha Kane de soltera, per cert), i ja no és un personatge creat com a love interest d'en Batman, que fa dècades que ha demostrat la seva heterosexualitat i la seva promiscuïtat, sinó tot el contrari. 

Per ironies del destí, de la història o dels guionistes moderns, la nova versió del personatge que es va crear als anys 50 per tal d'escampar les sospites d'homosexualitat (i pedofília, de pas) d'en Batman, encara que oficialment no es creés per aquest motiu, però ja ens entenem... és lesbiana. M'encanta.

L'embolic és monumental, però sempre hi ha un racó per a la nostàlgia i volem saber què va passar amb la Kathy Kane i la Betty Kane, les originals. Si van existir o no, si es contemplen a l'actual Univers DC o no. Bé, el que és coneix com a The New 52 encara no ho he llegit, però és massa jove (tardor de 2011) i trobo que és aviat per dir-ho. Fins ara, però, la cosa quedava així: la Bette Kane existeix, però ja no es diu Betty ni és la Bat-girl, sinó la Flamebird. Això és així des de l'anual número 3 de Secret Origins, de 1989, ja després de la Crisis on Infinite Earths que establia la no existència de les Batwoman i Bat-girl originals.

De tota manera, malgrat que no s'explica si la Flamebird és la nova identitat de l'antiga Bat-girl o no tenen res a veure, sí que conserva la seva obsessió per en Dick Grayson, que ara és en Nightwing però que de jove era en Robin.

La Kathy Kane també va existir, i en Batman la va estimar, però va morir el 1979 (en la seva identitat civil, recordem que estava retirada) al número 485 de Detective Comics a mans de la Lliga dels Assassins i concretament d'en Bronze Tiger. L'esmentada Crisis on Infinite Earths, de 1985, n'esborrava la mateixa existència, i com hem dit abans el 2006, just després d'un altre macroevent com va ser la Infinite Crisis, va "reaparèixer" totalment remodelada com a Kate Kane, que ara resulta que no és la tieta, sinó la cosina de la Bette Kane.

Aquí les tenim totes dues coincidint. Ara explicarem com és, això. Llavors, la Kathy Kane original no ha existit mai? Doncs sí, perquè fidel als seus homenatges a aquells anys del Batman carrincló i no canònic, el guionista superestrella Grant Morrison la va fer tornar al número 4 de Batman Inc., de 2011, tot i que en forma de flaixbac i revelant, només per als més observadors (jo mateix ho he hagut de buscar, no us penseu) que era tieta d'en Bruce Wayne en haver-se casat amb el seu oncle per part de mare, en Nathan Kane. També va existir, segons Morrison, la Betty Kane en la seva identitat de Bat-girl, però no se n'explica res més.

I aquest "retrobament", que vaig llegir l'altre dia, és el que ha motivat que volgués recuperar una entrada que tenia pensada des de feia molt de temps. No sé si he assolit l'objectiu de fer un homenatge mínimament comprensible a aquests dos personatges, però ho he intentat. I si no me n'he sortit, un nou intent: la Batwoman i la Batgirl originals sí que van existir, però mentre la primera ja no és entre nosaltres, la segona ha adquirit una nova identitat superheroica.

Lectures: Batwoman - Elegy

La lectura de la que parlaré avui és el millor que he llegit en el gènere dels superherois en molt de temps. No sóc especialment exigent, ho reconec, però aquesta etapa de les aventures de la Batwoman com a protagonista de Detective Comics m'ha fet gaudir de la lectura i alhora del dibuix, gràcies a l'equip format pel guionista Greg Rucka i l'artista J.H. Williams III, que fan una feina impecable en aquest volum.

Un altre dia parlaré tranquil·lament de l'origen del personatge, però ara em limitaré a recordar que l'encarnació actual de la Batwoman va aparèixer per primera vegada el 2006, al número 7 de la sèrie 52, on va anar agafant un protagonisme que es va estendre a la minisèrie Crime Bible. 

Doncs bé, des de llavors havia fet aparicions molt petites, però arran de la mort d'en Batman totes les col·leccions del Cavaller Fosc van patir inevitables canvis, i un d'ells va ser que la capçalera on havia nascut el personatge el 1939, Detective Comics, passava a estar protagonitzada per la Kate Kane, també coneguda com a Batwoman, que des que la vaig conèixer m'estimo especialment, en bona part també per la seva relació sentimental amb un personatge que m'ha robat sempre el cor. 

Això seria així des del número 854 fins el 863, després del qual agafa les regnes de la sèrie el nou Batman, i aquest període és el que es recopilarà en l'edició de Planeta. Malauradament no és així al volum americà original, que és el que tinc jo (en edició de luxe i en tapa dura, per cert). En aquest cas Planeta ha tret avantatge d'anar més tard i tenir més temps per a observar els esdeveniments, i al tom Batwoman: Elegy hi ha recollits del 854 al 860, deixant els altres tres pendents de recopilació, vull pensar que juntament amb els primers números de la futura nova col·lecció en solitari, ara sí pròpia, de la Batwoman. 

Centrem-nos, però, en el volum que he llegit jo. Una meravella visual gràcies a la gran tasca de Williams, que fa un ús força original de la composició de les vinyetes a les quatre parts de l'arc argumental Elegy, mentre que a Go, de tres parts, canvia totalment el registre per adequar-lo a la mena d'història que està explicant. Per la seva banda, el guionista estrella Greg Rucka, que fa molt temps que té cura del personatge, per fi ens el presenta sense les interferències dels altres membres de l'Univers DC ni les macrosagues que acostumen a irrompre en les sèries regulars sense tenir en compte si és un bon moment o no. 

Com deia, la primera història és Elegy, que s'entén millor si s'ha seguit 52 i Crime Bible, però que es pot gaudir sense grans problemes encara que no coneguem els antecedents. N'hi ha prou amb dir que aquí veiem la Kate incapaç de compaginar vida social i la lluita contra la Religió del Crim, de la que sospita que no la deixarà en pau després d'haver-ne escapat amb vida pels pèls l'últim cop que es van trobar. Ara l'encapçala una nova líder, extremadament perillosa, que sembla que sap exactament per on atacar-la.

A Go, com he dit abans, el dibuixant canvia l'estil totalment i el que veiem és una història formada gairebé totalment per flaixbacs de la vida de la Kate, un petit arc de tres números que m'ha agradat molt perquè omple els buits i satisfà les preguntes que podíem tenir sobre els orígens del personatge que havien quedat a l'aire a 52, on també participava activament Rucka. 

Aquí el guionista pot treballar tranquil·lament, sense haver de tenir en compte les sempre molestes interferències de pràcticament qualsevol còmic de l'Univers DC en pràcticament qualsevol altre, i per fi coneixem el passat tràgic de la Batwoman, així com les dificultats (i també alegries) que li va comportar la seva homosexualitat en el passat, tema tractat amb molt bon gust i tacte per part del guionista, cosa que va permetre a Detective Comics guanyar el premi al Millor Còmic per part de la Gay & Lesbian Alliance Against Defamation (GLAAD) aquest 2010. A banda de tot això, coneixem també com es va convertir en Batwoman i l'origen de l'estreta relació que té amb el seu entranyable pare, mostrada a Elegy però entesa del tot, per fi, a Go.

Per acabar, recomano encaridament la lectura d'aquest volum, perquè a banda d'un aspecte gràfic excel·lent tenim una gran història explicada per un mestre del suspens com és en Greg Rucka, una garantia d'entreteniment i diversió al món dels còmics, i els cops d'efecte d'aquest Batwoman: Elegy no són pas poca cosa. I amb la perspectiva del temps, tot i que l'edició americana d'aquest llibre és impressionant i sempre és millor llegir les coses en versió original, el volum que editarà Planeta d'aquí a unes setmanes és probablement, com a excepció, la millor opció per poder tenir tot el pas de la Batwoman per Detective Comics.