Cinema: The Flash

Després de molt de temps esperant que aquest film arribés, i coneixent ja el personatge de la pel·lícula Justice League, i especialment de la versió d'en Zack Snyder, per fi ha arribat la història protagonitzada per un membre que quedava explorar en solitari, tot i que, com veurem, és un "en solitari" una mica estrany. 

En qualsevol cas, és el darrer (?) espeternec del DC Extended Universe, l'intent de DC d'imitar l'excel·lent univers cinematogràfic de Marvel, que ens ha proporcionat força entreteniment -i a mi m'ha encantat-, però que cal reconèixer que per culpa de males decisions de la companyia a l'hora de cohesionar-ho i la manca de connexió amb la DC televisiva no ha acabat de funcionar del tot.

Centrant-nos en el que ens interessa avui, The Flash és una pel·lícula dirigida per Andy Muschietti amb guió de Christina Hodson, i com deia més amunt, se suposava que havia de ser el llargmetratge per fi dedicat a un dels superherois més populars de DC Comics, però només veient-ne el pòster -i vaig voler evitar informar-me'n més per no menjar-me cap spoiler ni sorpresa, cosa que ha demostrat ser un encert- queda clar que la cosa ha anat per una altra banda.

Quan es va estrenar la pel·lícula Spider-Man: Homecoming vaig lamentar que de seguida es connectés el personatge, en una versió acabada de crear per Marvel Studios, amb els Avengers, com si no tingués prou entitat per funcionar sense els altres superherois almenys en una primera pel·lícula, i amb The Flash tinc el mateix sentiment, però encara en més gran mesura.

Sense voler entrar en spoilers, dels quals faré els mínims possibles, no tinc cap problema amb què el film comenci amb una espectacular persecució a Gotham plena d'explosions i destrucció generalitzada, al capdavall en Barry Allen hi té un paper protagonista en una escena de dubtosa qualitat pel que fa als efectes especials -cosa que em consta que s'ha criticat per la seva irregularitat, amb una de freda i una de calenta, i hi estic d'acord-.

El problema, per a mi, és que acaba depenent massa de la presència d'altres superherois amb l'excusa argumental d'un dilema clàssic a les diferents versions, en paper i audiovisuals, de la història d'un personatge que també he seguit durant nou temporades a la sèrie del mateix nom, acabada fa poc: la possibilitat de fer servir el poder de la velocitat hiperlumínica per evitar l'assassinat de la seva mare quan era petit.

Perquè això provoca un merder al Multivers -s'ha arribat a anomenar "la No Way Home de DC", i més d'una cosa hi fa pensar- i en Barry va a parar al passat, però en una línia temporal diferent i condemnada a la desaparició, i la pel·lícula acaba girant al voltant de la necessitat de desenredar la troca, cosa que dona força joc amb la presència de dos Flash amb bagatges i edats diferents, la part més humorística del film, però també altres superherois (i superdolents) convidats.

És a dir, el que en altres encarnacions d'en Flash s'ha resolt d'altres maneres, i donant més importància al lore del personatge -que aquest film toca molt per sobre, desaprofitant per exemple el personatge de l'Iris West (Kiersey Clemons), que només havíem vist en escenes de la Justice League d'en Zack Snyder-, aquí s'agafa com a premissa per obtenir un resultat en què argumentalment interessa tenir altres herois i heroïnes.

Tot plegat, encara que força poca-solta i amb algunes violacions de les pròpies normes de la pel·lícula (per exemple, per què al principi el protagonista necessita recuperar l'energia constantment amb el menjar, però a la batalla final sembla que no li calgui?), esdevé certament espectacular i entretingut, i hi ha cameos de més o menys durada i nivell, un premi per als coneixedors de les adaptacions al cinema i la televisió de DC tant del DC Extended Universe com d'aventures prèvies -i amb presències i absències sonades, a més d'algunes digitalitzacions facials també de desigual resultat-, però no hi ha dubte que serà, si no ho és ja, d'aquelles adaptacions cinematogràfiques de còmics de superherois que no passaran el filtre dels crítics més durs, que salven, en la seva croada contra tot allò que no és Marvel, ben poques cintes de la Distingida Competència.

Tot això del Multivers també és una excusa per transmetre el missatge que quan toques el passat hi ha unes conseqüències difícils de reparar, i es produeixen certs canvis que a la companyia li van molt bé per fer el reboot de l'univers cinematogràfic de DC, que es dirà DC Universe, i que no nega el que hi ha hagut fins ara -la presència de certes cares a The Flash n'és la prova-, però que justifica que els actors, les actrius i fins i tot els propis personatges que veurem a partir d'ara als llargmetratges de la casa siguin diferents -o en versions diferents- dels que havíem vist, sense deixar de fer algunes propostes que es desmarcaran d'aquest univers i formaran part del concepte, vist també als còmics, d'Elseworlds, com ara Joker o la seva seqüela de 2024.

Així, doncs, The Flash és una mena de comiat de tot allò, agredolç per als que ens ho estimàvem i ens hauria agradat que tingués continuïtat, però almenys és més elegant que simplement fer com si no hagués existit res del que hi havia hagut fins ara. A més, és una pel·lícula divertida i plena de fanservice, que segurament podria haver estat millor i que comercialment ha estat una patacada monumental -potser en part també pels embolics amb la justícia que ha tingut el seu protagonista, l'Ezra Miller-, però que a mi m'ha deixat prou satisfet.
 

Sèries: The Flash (novena temporada)

Ja fa uns anys que, en escriure l'habitual entrada sobre les temporades de The Flash, manifesto el meu cansament com a espectador, i és que trobo que les trames s'han anat tornant cada cop més rebuscades, confuses, i la sensació que s'ha allargat innecessàriament i sense gràcia no m'ha abandonat del tot, per molt que en algun moment hi hagués petites guspires d'esperança.

La temporada que avui ens ocupa, però, és l'última de la sèrie, ja no n'hi haurà més, la història s'ha tancat, i arribats a aquest punt no podia deixar de parlar-ne, de manera que aquí tenim el comiat de la que fa temps havia estat considerada la millor de les sèries del, ara sí, desaparegut Arrowverse.

La novena i última temporada de la sèrie ha estat més curta que les altres, amb 13 episodis, i ha acabat amb un final dels que deixen bon regust, un final feliç on tot encaixa meravellosament bé. El final ideal, vaja.

Tot i així, si la sèrie ja feia temps que es caracteritzava pel que deia més amunt, trames cada cop més rebuscades, en aquest tram final hem estat testimonis d'esdeveniments més forçats, complexos i contradictoris que mai. 

Ha estat un festival de motius científics incomprensibles -jo no pertanyo pas a aquesta branca, però se suposa que el públic general hauria d'entendre més o menys el que passa-, relacions causa-conseqüència agafades pels pèls i retorns de personatges que semblava que només volien passar a saludar abans que toqués tancar la paradeta, cosa, aquesta última, que té més a veure amb el fanservice que amb la coherència de les trames.

La temporada comença amb un divertit capítol de bucle temporal, i també hi ha una estranya aliança d'en Barry amb antics enemics de segona, però en general comença amb un despropòsit monumental amb la creació d'una nova versió de la Caitlin Snow que no és ni la Caitlin ni la Frost, sinó un ésser misteriós que es fa dir Khione i que té un paper místic que s'anirà desplegant durant la temporada.

A continuació, l'amenaça d'un nou velocista que té un compte pendent amb en Flash, però que resulta que, en la seva identitat civil, és la versió d'una altra línia temporal d'una vella coneguda de l'Arrowverse. 

Reconec que em va agradar tornar a veure la Batwoman després que la seva sèrie s'acabés abans d'hora, i que té la seva gràcia veure'n una versió alternativa i enemiga, però cal reconèixer que aquest petit arc argumental era una mostra més del descontrol argumental de la sèrie.

Abans de la saga final, de 4 episodis, en venen 4 més que són històries autoconclusives amb més o menys interès, i en què es mira de donar més importància a personatges secundaris que van adquirint més i més poder perquè el Team Flash sigui alguna cosa més que un superheroi i un grup d'ajudants experts en suport tècnic, sanitari o emocional. Com a idea, està bé. I s'aprofita per tornar a veure personatges, amics i enemics, en excuses argumentals com una festa d'aniversari sorpresa d'en Barry Allen i la restauració del multivers.

I, ara sí, el tram final és una saga anomenada A New World en què un cristall blau busca el nou avatar de la Força de la Velocitat Negativa, i acaba sent ni més ni menys que l'Eddie Thawne, l'avantpassat de l'Eobard Thawne que va deixar la sèrie al final de la primera temporada en suïcidar-se per veure si així eliminava el seu malvat descendent (i no). 

S'agraeix tornar a veure el personatge, però la trama és forçada, artificiosa i, per acabar-ho de rematar, hi té lloc un enfrontament final entre el Team Flash i una agrupació de grans enemics de la sèrie que sembla el boss rush d'un videojoc, però que es resol d'una manera massa decebedora.

L'episodi final de la sèrie té moments de vergonya aliena, certament, i segur que no m'havíeu vist mai ser tan dur amb una sèrie, jo que m'ho empasso tot i tinc poc esperit crític, però em quedaré amb l'ensucrada escena final i el record que, al capdavall, va ser una sèrie que m'havia agradat molt. 

Sèries: The Flash (setena temporada)

La primera de les sèries de l'anomenat Arrowverse, Arrow -el nom no enganya-, va patir una degeneració visible quan va quedar clar que el seu nombre de temporades començava a ser excessiu, que les idees s'esgotaven. Va tenir una breu i última vuitena temporada que va deixar un regust més bo que si les coses s'haguessin acabat a la setena, però era evident que s'estava allargant de manera artificial. 

Però de totes les sèries d'aquest univers televisiu, la que sempre s'havia dit que era la millor era The Flash, que ja ha vist completada la seva setena part i, havent mostrat senyals de recuperació a la sisena després d'una quarta i una cinquena que van ser normaletes (almenys pel que fa a enemics), veurem com li ha anat la temporada més recent. 

Com que la sisena havia acabat de manera abrupta, sense un final clar, per culpa de la pandèmia de COVID-19, que va afectar als rodatges dels trams finals de moltes sèries, als primers episodis de la setena temporada es resol la trama principal de l'anterior, en què l'enemiga principal era la Mirror Master, i que m'havia agradat sense semblar-me espaterrant. 

A partir del quart episodi es fa net de tot allò, i Central City i els afectats per la crisi del Mirrorverse es comencen a recuperar.

Però, és clar, la pau dura poc. Altrament no hi hauria sèrie. I les coses es compliquen. De fet, es compliquen també des del punt de vista de la comprensió de la història, almenys per a mi, tot i que m'imagino que els seguidors dels còmics en què es basen aquestes trames i subtrames ho deuen veure d'una altra manera. 

En fi, representa que la nova amenaça està repartida en tres nous enemics, forces de la natura similars a la de la velocitat (Speedforce, amb l'aspecte de la difunta mare d'en Barry, la Nora, que ja havia sortit amb aquesta forma) i que van ser creades involuntàriament pel protagonista i l'Iris quan van ressuscitar la Speedforce. 

Són forces que al principi es comporten de manera hostil, però que en Barry i l'Iris consideren fills seus -una terminologia que es prenen seriosament, però que a mi em va resultar ridícula- i en els enfrontaments que es produeixen l'objectiu final és convèncer-les que s'aturin. Finalment, és la Speedforce la més hostil de totes, atès que vol eliminar les altres per no tenir competència i assegurar-se la supervivència.

Mentre passa tot això, i després d'aquesta saga, també es van produint altres canvis, i un dels més importants és el relleu d'en Cisco, que se'n va de Central City i que és substituït per un simpàtic personatge que ja ens havien presentat, que a partir d'ara es farà càrrec de tota la part tecnològica de S.T.A.R. Labs: en Chester P. Runk (Brandon McKnight). Mentre fa equip amb en Cisco, però, ens proporciona moments divertits, com el d'un episodi ambientat als anys 90.

La millor amiga d'en Cisco, la Caitlin, també pateix canvis: com a conseqüència de l'atac que la Frost va rebre de la Mirror Master, ara la Caitlin i l'antiga Killer Frost tenen cossos independents. L'ara superheroïna del gel, però, haurà de fer front a una persecució policial encapçalada per un nou personatge hostil que entra al CCPD, la Kristen Kramer (Carmen Moore), però també la veiem enamorar-se.

L'última part de la temporada té com a protagonista rival l'enèsim velocista del futur, en Godspeed, un enemic de la Nora (filla) de 2049 que ara ha arribat al 2021 amb un exèrcit de clons que el persegueixen. 

Altre cop, el Team Flash es veu àmpliament superat per una nova amenaça, però a la lluita s'hi uniran personatges inesperats, amb alguna primera aparició com és el cas d'en Bart Allen (Jordan Fisher), aquí caracteritzat com el fill d'en Barry i l'Iris, no pas el seu net com als còmics. 

En tot cas, ha estat una temporada que m'ha costat seguir. Conceptes metafísics, repetició d'esquemes i subtrames que no m'han interessat gens (la de l'Allegra) han suposat, per a mi, el contrapès negatiu de coses bones com ara la divisió en arcs argumentals -en comptes d'allargar innecessàriament la guerra contra un enemic durant tota una temporada- i el desenvolupament de personatges coneguts i nous. 

Penso que The Flash mostra símptomes evidents d'un cansament que suposo que farà que no duri gaire més, però llevat de moments puntuals, em sap greu dir que ja no gaudeixo de la sèrie com ho feia durant les primeres temporades.

Sèries: The Flash (tercera temporada)

Repassava l'entrada sobre la segona temporada de The Flash per recordar les impressions que m'havia fet i preparar aquesta i he de tornar a dir que la sèrie continua millorant, tot mantenint el seu estatus de millor sèrie de televisió de les que es basen en els còmics de DC. 

Entenent que si llegiu això ja heu vist la temporada, el que faré serà parlar dels canvis. O, segons el cas, absència de canvis. Per exemple, ara que en Wally West (Keiynan Lonsdale) ha manifestat els seus poders com a velocista hi podria haver hagut un relleu, però no passa de secundari amb més o menys presència. En Barry Allen és en Barry Allen.

El protagonista comença la temporada en una nova línia temporal creada per ell mateix, posteriorment batejada com a Flashpoint, en evitar l'assassinat de la seva mare viatjant al passat, però els canvis no són necessàriament bons i les conseqüències són greus, de manera que caldrà que ho restauri tot. Tanmateix, no ha quedat com estava originalment, així que s'haurà d'enfrontar als seus errors, amb repercussions inimaginables, durant tota la tercera temporada. 

Una de les alteracions que ha provocat a la seva línia temporal, però la menys greu, és que ara la seva feina com a investigador criminal no la fa sol, sinó que treballa amb en Julian Albert (Tom Felton, l'inoblidable Draco Malfoy de la saga Harry Potter, i que en aquesta temporada precisament jugui un paper important la pedra filosofal no deixa de tenir conya), cosa que li dificultarà escaquejar-se de la feina oficial per dur a terme la tasca de superheroi.

Més interessant em sembla el personatge de l'H.R., el substitut del Harrison Wells de Terra-2 després que aquest torni al seu univers. El nou ve de Terra-19, i si el de la segona temporada era un canvi respecte al de la primera, que era malvat, en qüestió de manera de ser no canviava gaire, però el tercer que coneixem és extremament simpàtic, alegre i, tot i que no és científic -més aviat és un frau-, se li agafa molt d'afecte. 

La versió malvada de la Caitlin, la Killer Frost, l'havíem vist a Terra-2, però la "nostra", la de Terra-1, comença a manifestar involuntàriament els seus poders de congelació i la lluita per no deixar-se dominar per la seva vessant metahumana és dura, però la perd i, per desgràcia -o per sort, ja que fa el personatge molt més interessant- passa al bàndol dels dolents.

Parlant de dolents, l'enemic de la temporada és en Savitar, un autoproclamat déu de la Speedforce que es va crear com a conseqüència d'un seguit d'accions paradoxals -en aquesta sèrie, quan es toquen els viatges temporals i els bucles ou-gallina, he de fer un esforç per deixar d'intentar entendre el que passa i simplement gaudir- i que en Flash veu com, en un futur no gaire llunyà, mata l'Iris.

Ara que són parella i estan enamoradíssims l'un de l'altra, mentre la seva relació va avançant i s'enforteix en Barry i companyia han de pensar la manera d'evitar que es faci realitat aquesta visió, però saben que les visions del futur sempre es fan realitat, i més amb un enemic que se'ls anticipa amb facilitat.

Una temporada angoixant en aquest sentit, un gran compte enrere, que alhora permet desenvolupar personatges i subtrames, i fins i tot té temps d'embrancar-se en el gran crossover anomenat Invasion! amb Arrow, Supergirl i DC's Legends of Tomorrow. 

Entretinguda i amena com sempre, a més d'espectacular, a sobre té un clímax a l'alçada de les expectatives. No us la perdeu. Ni la temporada ni la sèrie.