Sèries: The Flash (setena temporada)

La primera de les sèries de l'anomenat Arrowverse, Arrow -el nom no enganya-, va patir una degeneració visible quan va quedar clar que el seu nombre de temporades començava a ser excessiu, que les idees s'esgotaven. Va tenir una breu i última vuitena temporada que va deixar un regust més bo que si les coses s'haguessin acabat a la setena, però era evident que s'estava allargant de manera artificial. 

Però de totes les sèries d'aquest univers televisiu, la que sempre s'havia dit que era la millor era The Flash, que ja ha vist completada la seva setena part i, havent mostrat senyals de recuperació a la sisena després d'una quarta i una cinquena que van ser normaletes (almenys pel que fa a enemics), veurem com li ha anat la temporada més recent. 

Com que la sisena havia acabat de manera abrupta, sense un final clar, per culpa de la pandèmia de COVID-19, que va afectar als rodatges dels trams finals de moltes sèries, als primers episodis de la setena temporada es resol la trama principal de l'anterior, en què l'enemiga principal era la Mirror Master, i que m'havia agradat sense semblar-me espaterrant. 

A partir del quart episodi es fa net de tot allò, i Central City i els afectats per la crisi del Mirrorverse es comencen a recuperar.

Però, és clar, la pau dura poc. Altrament no hi hauria sèrie. I les coses es compliquen. De fet, es compliquen també des del punt de vista de la comprensió de la història, almenys per a mi, tot i que m'imagino que els seguidors dels còmics en què es basen aquestes trames i subtrames ho deuen veure d'una altra manera. 

En fi, representa que la nova amenaça està repartida en tres nous enemics, forces de la natura similars a la de la velocitat (Speedforce, amb l'aspecte de la difunta mare d'en Barry, la Nora, que ja havia sortit amb aquesta forma) i que van ser creades involuntàriament pel protagonista i l'Iris quan van ressuscitar la Speedforce. 

Són forces que al principi es comporten de manera hostil, però que en Barry i l'Iris consideren fills seus -una terminologia que es prenen seriosament, però que a mi em va resultar ridícula- i en els enfrontaments que es produeixen l'objectiu final és convèncer-les que s'aturin. Finalment, és la Speedforce la més hostil de totes, atès que vol eliminar les altres per no tenir competència i assegurar-se la supervivència.

Mentre passa tot això, i després d'aquesta saga, també es van produint altres canvis, i un dels més importants és el relleu d'en Cisco, que se'n va de Central City i que és substituït per un simpàtic personatge que ja ens havien presentat, que a partir d'ara es farà càrrec de tota la part tecnològica de S.T.A.R. Labs: en Chester P. Runk (Brandon McKnight). Mentre fa equip amb en Cisco, però, ens proporciona moments divertits, com el d'un episodi ambientat als anys 90.

La millor amiga d'en Cisco, la Caitlin, també pateix canvis: com a conseqüència de l'atac que la Frost va rebre de la Mirror Master, ara la Caitlin i l'antiga Killer Frost tenen cossos independents. L'ara superheroïna del gel, però, haurà de fer front a una persecució policial encapçalada per un nou personatge hostil que entra al CCPD, la Kristen Kramer (Carmen Moore), però també la veiem enamorar-se.

L'última part de la temporada té com a protagonista rival l'enèsim velocista del futur, en Godspeed, un enemic de la Nora (filla) de 2049 que ara ha arribat al 2021 amb un exèrcit de clons que el persegueixen. 

Altre cop, el Team Flash es veu àmpliament superat per una nova amenaça, però a la lluita s'hi uniran personatges inesperats, amb alguna primera aparició com és el cas d'en Bart Allen (Jordan Fisher), aquí caracteritzat com el fill d'en Barry i l'Iris, no pas el seu net com als còmics. 

En tot cas, ha estat una temporada que m'ha costat seguir. Conceptes metafísics, repetició d'esquemes i subtrames que no m'han interessat gens (la de l'Allegra) han suposat, per a mi, el contrapès negatiu de coses bones com ara la divisió en arcs argumentals -en comptes d'allargar innecessàriament la guerra contra un enemic durant tota una temporada- i el desenvolupament de personatges coneguts i nous. 

Penso que The Flash mostra símptomes evidents d'un cansament que suposo que farà que no duri gaire més, però llevat de moments puntuals, em sap greu dir que ja no gaudeixo de la sèrie com ho feia durant les primeres temporades.

Californication (7a temporada)

Fa un parell d'anys vaig publicar una entrada sobre la cinquena temporada de Californication, que arribava després d'haver-ne fet una altra de genèrica, i m'adono que no vaig fer-ne cap sobre la sisena. Però tant se val, perquè ara la sèrie ha acabat definitivament amb la seva setena temporada i comentaré què m'ha semblat el final de les aventures d'en Hank Moody. 

Abans de començar diré que m'ha semblat una molt bona temporada de cloenda per a aquesta sèrie que ens ha mostrat un David Duchovny desfermat, diuen que més proper a la seva personalitat real, i gens semblant al d'Expedient X. 

Ho penso perquè podrien haver estat 12 episodis més de vida caòtica, pecaminosa i destructiva del protagonista, cagant-la un cop rere l'altre, però aquesta última temporada ha estat la que ha corregit l'actitud i el comportament del senyor Moody, que ja tocava.

Però també m'agrada perquè arrenca amb un gir argumental, un cop d'efecte que és coherent i lògic amb la història d'en Hank: un paio tan tarambana, promiscu i despreocupat no seria estrany que tingués algun altre fill, a banda de la Becca. I, efectivament, en té un d'una relació molt poc anterior a la que va iniciar amb la Karen. 

Es tracta d'en Levon (Oliver Cooper), un nano que només comparteix amb el seu pare biològic, a qui segueix la pista fins que el troba i se li presenta, el seu gust per les dones, com més millor. Ara bé, si en Hank Moody és com un imant per al sexe femení, en Levon el repel amb el seu aspecte descuidat i una actitud de depravat mental i socialment inhàbil que el protagonista mirarà de corregir com a missió principal en aquesta temporada mentre, poc a poc, va acceptant la seva condició de pare del noi i va aprenent a estimar-lo.

La mare de la criatura, com se sol dir, és la Julia (Heather Graham, una de les estrelles convidades de la temporada), higienista dental que esdevé d'aquesta manera la primera baby mama d'en Hank Moody. 

De caràcter dolç i amable, ha criat en Levon tota sola i encara ara el protegeix dels perills que acostuma a atraure ell mateix amb la seva manera de ser. Com que per culpa d'això no ha pogut dedicar-se gaire a trobar parella, la reaparició d'en Hank l'altera i ella, al seu torn, desvia l'atenció de l'escriptor de l'altra missió principal que té en aquesta tongada d'episodis: recuperar la Karen, que amb el seu etern somriure no permet prendre's seriosament les seves paraules de fingit rebuig, d'una vegada per totes. Aquest cop només és una dona la que el desvia del camí, i no és una qualsevol, però cal valorar la resistència d'en Hank perquè, com sempre, li arriben ofertes de totes bandes, però aquesta vegada les rebutja.

L'altra estrella convidada és en Michael Imperioli (The Sopranos), que fa de Rick Rath, el creador de la sèrie on contracten en Hank per a fer de guionista —l'havíem vist fer de tot, per tant només li faltava escriure per a la televisió— després que a la temporada anterior es dediqués a rehabilitar-se de les seves addiccions i a treballar com a biògraf d'un músic sonat. 

En Rick té un caràcter fort, és molt seriós i no l'entusiasma la idea de treballar amb en Hank, però les friccions amb el protagonista augmenten quan aquest li diu que no té cap intenció de tornar amb la Julia però, amb la seva actitud, demostra el contrari.

La trama principal d'aquesta última temporada, però, gira al voltant de la relació entre en Hank i en Levon, deixant en un pla molt secundari la Karen i fent-nos dubtar fins al punt que jo vaig arribar a pensar que ens sorprendrien fent que en Hank acabés amb la Julia. 

Abans de la resolució del triangle amorós, però, i com no podia ser d'una altra manera, es produeix una sèrie de situacions esbojarrades que tot sovint tenen a veure amb l'objectiu de fer que en Levon perdi la virginitat i aprengui a tractar les dones, i en un dels pocs errors que comet el reformat Hank hi acaba barrejant la prostitució, cosa que enfurisma tant la mare del noi com la Karen, que ho suma a la llista de greuges que ha patit per culpa del protagonista, per si el descobriment de l'existència d'una altra família no hagués estat prou.

Pel que fa als divertidíssims Runkle, comencem la temporada veient com els va la vida matrimonial després de la pausa que va significar la relació d'ella amb el productor Stu Beggs, i el cas és que no els va gaire bé: en Charlie té problemes erèctils causats per una baixa autoestima, i a sobre la feina no li acaba d'anar bé i els diners no els arriben per a l'estil de vida a què estan acostumats. Tot plegat els conduirà a una situació impossible: acceptar, o no, el milió de dòlars que l'Stu ofereix a la Marcy per tal de ficar-se al llit amb ella un últim cop. 

La setena i última ha estat una temporada de bones vibracions, amb algun moment d'ai al cor, però en general optimista, positiva i que, com si fos una mena de premi per als seguidors de la història, ha recuperat breument algun personatge de temporades anteriors. A més, té un final feliç i ben lligat que, tal com li havien anat les coses a en Hank Moody —principalment per culpa de la vida disbauxada que comentava més amunt—, podria haver estat perfectament tot el contrari. 

Ha estat, doncs, un comiat excel·lent (encara que no m'hauria fet res que m'haguessin sorprès amb un final no tan feliç i d'amors retrobats) per a Californication, una sèrie ameníssima, de capítols de curta durada i unes transicions d'efecte cremat que trobarem a faltar.

Futurama - Temporada 7 (1a part)

No us deixeu enganyar pel títol, que no és que sigui una entrada tan extensa que l'hagi hagut de dividir en dues parts, ni tornareu a sentir parlar de Futurama, almenys per part meva, en els propers dies: l'he separat en dues parts perquè també s'ha separat als Estats Units d'aquesta manera i, tal com es va anunciar, després dels 13 episodis de la setena temporada que hem pogut veure aquest estiu en vindran 13 més per al mateix període de 2013.

De fet repasso l'arxiu de Cementiri de Pneumàtics i m'adono que a la sisena temporada ja ho van fer, això, tot deixant una pausa de més de 7 mesos al mig, però només vaig fer la ressenya dels primers 13 episodis. En demano disculpes, i espero que no em torni a passar amb la segona meitat de la 7a temporada. Dit això, comencem amb el comentari del que es coneix com a Temporada 7-A.

És una temporada que en general ens ha ofert episodis més que acceptables, amb alguns de remarcables però sense cap que es pugui considerar un clàssic de Futurama. Si de cas el primer, precisament, en què veiem com en Bender té un fill, però per motius que no revelaré s'han de separar al final de l'episodi.

En un altre capítol veurem com l'Hermes comença a modificar el seu cos per tal de millorar-lo i canvia els seus membres per parts robòtiques fins que perd el control de la situació. No és que sigui especialment remarcable, però és interessant pel protagonisme que dóna a un personatge que normalment no juga un paper gaire important a la sèrie.

Però l'estrella de Futurama és sens dubte en Bender, al qual veurem amoïnat per la seva manca de lliure albir, cosa que el duu a emprendre un viatge per tal d'entendre el significat de la seva vida. Tot el que fa ve determinat per la seva programació? Què faria si fos completament lliure per a prendre decisions? Ho sabrem durant la setena temporada.

Una temporada on també coneixem els pares del professor Farnsworth, perquè encara són vius, sí, encara que el seu fill tingui més de 150 anys. El que passa és que són en una llar virtual de jubilats, i quan en Fry ho descobreix vol conèixer els seus descendents, que no entenen tot el tema de la congelació del seu avantpassat i el consideren un nét. Per a mi és un dels millors episodis de la temporada i a més ens permet conèixer uns fets cabdals del passat del professor.

La temporada acaba amb un estrany capítol dedicat a la paròdia dels documentals de la natura que protagonitzen versions animals dels protagonistes de la sèrie en un episodi tríptic que ens presenta curiositats com un homenatge al recentment mort Solitari George, l'última tortuga de la subespècie de l'Illa Pinta que es coneixia.

A banda d'aquests que he esmentat també en trobem d'altres que parlen de la fi del món, eleccions presidencials mundials, la Leela i l'Amy convertides en lluitadores professionals, la relació sentimental d'en Zapp Brannigan i la mare de la Leela, una trama de casinos de l'estil de la saga Ocean's amb referències al cine de mafiosos o un episodi dedicat a la caça futurista de la guineu, entre altres històries d'una temporada que m'ha deixat força satisfet i que demostra que Futurama continua amb la mateixa força de sempre. Però ara haurem d'esperar un any fins que torni, així que paciència.