dimecres, 23 de juliol de 2014

Californication (7a temporada)

Fa un parell d'anys vaig publicar una entrada sobre la cinquena temporada de Californication, que arribava després d'haver-ne fet una altra de genèrica, i m'adono que no vaig fer-ne cap sobre la sisena. Però tant se val, perquè ara la sèrie ha acabat definitivament amb la seva setena temporada i comentaré què m'ha semblat el final de les aventures d'en Hank Moody. 


Abans de començar diré que m'ha semblat una molt bona temporada de cloenda per a aquesta sèrie que ens ha mostrat un David Duchovny desfermat, diuen que més proper a la seva personalitat real, i gens semblant al d'Expedient X

Ho penso perquè podrien haver estat 12 episodis més de vida caòtica, pecaminosa i destructiva del protagonista, cagant-la un cop rere l'altre, però aquesta última temporada ha estat la que ha corregit l'actitud i el comportament del senyor Moody, que ja tocava.


Però també m'agrada perquè arrenca amb un gir argumental, un cop d'efecte que és coherent i lògic amb la història d'en Hank: un paio tan tarambana, promiscu i despreocupat no seria estrany que tingués algun altre fill, a banda de la Becca. I, efectivament, en té un d'una relació molt poc anterior a la que va iniciar amb la Karen. 

Es tracta d'en Levon (Oliver Cooper), un nano que només comparteix amb el seu pare biològic, a qui segueix la pista fins que el troba i se li presenta, el seu gust per les dones, com més millor. Ara bé, si en Hank Moody és com un imant per al sexe femení, en Levon el repel amb el seu aspecte descuidat i una actitud de depravat mental i socialment inhàbil que el protagonista mirarà de corregir com a missió principal en aquesta temporada mentre, poc a poc, va acceptant la seva condició de pare del noi i va aprenent a estimar-lo.


La mare de la criatura, com se sol dir, és la Julia (Heather Graham, una de les estrelles convidades de la temporada), higienista dental que esdevé d'aquesta manera la primera baby mama d'en Hank Moody. 

De caràcter dolç i amable, ha criat en Levon tota sola i encara ara el protegeix dels perills que acostuma a atraure ell mateix amb la seva manera de ser. Com que per culpa d'això no ha pogut dedicar-se gaire a trobar parella, la reaparició d'en Hank l'altera i ella, al seu torn, desvia l'atenció de l'escriptor de l'altra missió principal que té en aquesta tongada d'episodis: recuperar la Karen, que amb el seu etern somriure no permet prendre's seriosament les seves paraules de fingit rebuig, d'una vegada per totes. Aquest cop només és una dona la que el desvia del camí, i no és una qualsevol, però cal valorar la resistència d'en Hank perquè, com sempre, li arriben ofertes de totes bandes, però aquesta vegada les rebutja.


L'altra estrella convidada és en Michael Imperioli (The Sopranos), que fa de Rick Rath, el creador de la sèrie on contracten en Hank per a fer de guionista —l'havíem vist fer de tot, per tant només li faltava escriure per a la televisió— després que a la temporada anterior es dediqués a rehabilitar-se de les seves addiccions i a treballar com a biògraf d'un músic sonat. 

En Rick té un caràcter fort, és molt seriós i no l'entusiasma la idea de treballar amb en Hank, però les friccions amb el protagonista augmenten quan aquest li diu que no té cap intenció de tornar amb la Julia però, amb la seva actitud, demostra el contrari.


La trama principal d'aquesta última temporada, però, gira al voltant de la relació entre en Hank i en Levon, deixant en un pla molt secundari la Karen i fent-nos dubtar fins al punt que jo vaig arribar a pensar que ens sorprendrien fent que en Hank acabés amb la Julia. 

Abans de la resolució del triangle amorós, però, i com no podia ser d'una altra manera, es produeix una sèrie de situacions esbojarrades que tot sovint tenen a veure amb l'objectiu de fer que en Levon perdi la virginitat i aprengui a tractar les dones, i en un dels pocs errors que comet el reformat Hank hi acaba barrejant la prostitució, cosa que enfurisma tant la mare del noi com la Karen, que ho suma a la llista de greuges que ha patit per culpa del protagonista, per si el descobriment de l'existència d'una altra família no hagués estat prou.


Pel que fa als divertidíssims Runkle, comencem la temporada veient com els va la vida matrimonial després de la pausa que va significar la relació d'ella amb el productor Stu Beggs, i el cas és que no els va gaire bé: en Charlie té problemes erèctils causats per una baixa autoestima, i a sobre la feina no li acaba d'anar bé i els diners no els arriben per a l'estil de vida a què estan acostumats. Tot plegat els conduirà a una situació impossible: acceptar, o no, el milió de dòlars que l'Stu ofereix a la Marcy per tal de ficar-se al llit amb ella un últim cop. 

La setena i última ha estat una temporada de bones vibracions, amb algun moment d'ai al cor, però en general optimista, positiva i que, com si fos una mena de premi per als seguidors de la història, ha recuperat breument algun personatge de temporades anteriors. A més, té un final feliç i ben lligat que, tal com li havien anat les coses a en Hank Moody —principalment per culpa de la vida disbauxada que comentava més amunt—, podria haver estat perfectament tot el contrari. 

Ha estat, doncs, un comiat excel·lent (encara que no m'hauria fet res que m'haguessin sorprès amb un final no tan feliç i d'amors retrobats) per a Californication, una sèrie ameníssima, de capítols de curta durada i unes transicions d'efecte cremat que trobarem a faltar.





1 comentari:

  1. Molt bona entrada.

    Doncs jo penso que potser acaba una mica forçat amb el que passa als dos últims capis i que tot molt forçat, però si que el conjunt de nous personatges ha estat divertit (dedo en el culo!! xD) i ens ho hem passat bé.

    Potser haurien fet falta un o dos capis més per tancar el que van afegir al final de tot i com acaba, però bé, què hi farem :P xD

    ResponElimina

Potser també t'interessa...

Related Posts with Thumbnails