Californication (7a temporada)

Fa un parell d'anys vaig publicar una entrada sobre la cinquena temporada de Californication, que arribava després d'haver-ne fet una altra de genèrica, i m'adono que no vaig fer-ne cap sobre la sisena. Però tant se val, perquè ara la sèrie ha acabat definitivament amb la seva setena temporada i comentaré què m'ha semblat el final de les aventures d'en Hank Moody. 

Abans de començar diré que m'ha semblat una molt bona temporada de cloenda per a aquesta sèrie que ens ha mostrat un David Duchovny desfermat, diuen que més proper a la seva personalitat real, i gens semblant al d'Expedient X. 

Ho penso perquè podrien haver estat 12 episodis més de vida caòtica, pecaminosa i destructiva del protagonista, cagant-la un cop rere l'altre, però aquesta última temporada ha estat la que ha corregit l'actitud i el comportament del senyor Moody, que ja tocava.

Però també m'agrada perquè arrenca amb un gir argumental, un cop d'efecte que és coherent i lògic amb la història d'en Hank: un paio tan tarambana, promiscu i despreocupat no seria estrany que tingués algun altre fill, a banda de la Becca. I, efectivament, en té un d'una relació molt poc anterior a la que va iniciar amb la Karen. 

Es tracta d'en Levon (Oliver Cooper), un nano que només comparteix amb el seu pare biològic, a qui segueix la pista fins que el troba i se li presenta, el seu gust per les dones, com més millor. Ara bé, si en Hank Moody és com un imant per al sexe femení, en Levon el repel amb el seu aspecte descuidat i una actitud de depravat mental i socialment inhàbil que el protagonista mirarà de corregir com a missió principal en aquesta temporada mentre, poc a poc, va acceptant la seva condició de pare del noi i va aprenent a estimar-lo.

La mare de la criatura, com se sol dir, és la Julia (Heather Graham, una de les estrelles convidades de la temporada), higienista dental que esdevé d'aquesta manera la primera baby mama d'en Hank Moody. 

De caràcter dolç i amable, ha criat en Levon tota sola i encara ara el protegeix dels perills que acostuma a atraure ell mateix amb la seva manera de ser. Com que per culpa d'això no ha pogut dedicar-se gaire a trobar parella, la reaparició d'en Hank l'altera i ella, al seu torn, desvia l'atenció de l'escriptor de l'altra missió principal que té en aquesta tongada d'episodis: recuperar la Karen, que amb el seu etern somriure no permet prendre's seriosament les seves paraules de fingit rebuig, d'una vegada per totes. Aquest cop només és una dona la que el desvia del camí, i no és una qualsevol, però cal valorar la resistència d'en Hank perquè, com sempre, li arriben ofertes de totes bandes, però aquesta vegada les rebutja.

L'altra estrella convidada és en Michael Imperioli (The Sopranos), que fa de Rick Rath, el creador de la sèrie on contracten en Hank per a fer de guionista —l'havíem vist fer de tot, per tant només li faltava escriure per a la televisió— després que a la temporada anterior es dediqués a rehabilitar-se de les seves addiccions i a treballar com a biògraf d'un músic sonat. 

En Rick té un caràcter fort, és molt seriós i no l'entusiasma la idea de treballar amb en Hank, però les friccions amb el protagonista augmenten quan aquest li diu que no té cap intenció de tornar amb la Julia però, amb la seva actitud, demostra el contrari.

La trama principal d'aquesta última temporada, però, gira al voltant de la relació entre en Hank i en Levon, deixant en un pla molt secundari la Karen i fent-nos dubtar fins al punt que jo vaig arribar a pensar que ens sorprendrien fent que en Hank acabés amb la Julia. 

Abans de la resolució del triangle amorós, però, i com no podia ser d'una altra manera, es produeix una sèrie de situacions esbojarrades que tot sovint tenen a veure amb l'objectiu de fer que en Levon perdi la virginitat i aprengui a tractar les dones, i en un dels pocs errors que comet el reformat Hank hi acaba barrejant la prostitució, cosa que enfurisma tant la mare del noi com la Karen, que ho suma a la llista de greuges que ha patit per culpa del protagonista, per si el descobriment de l'existència d'una altra família no hagués estat prou.

Pel que fa als divertidíssims Runkle, comencem la temporada veient com els va la vida matrimonial després de la pausa que va significar la relació d'ella amb el productor Stu Beggs, i el cas és que no els va gaire bé: en Charlie té problemes erèctils causats per una baixa autoestima, i a sobre la feina no li acaba d'anar bé i els diners no els arriben per a l'estil de vida a què estan acostumats. Tot plegat els conduirà a una situació impossible: acceptar, o no, el milió de dòlars que l'Stu ofereix a la Marcy per tal de ficar-se al llit amb ella un últim cop. 

La setena i última ha estat una temporada de bones vibracions, amb algun moment d'ai al cor, però en general optimista, positiva i que, com si fos una mena de premi per als seguidors de la història, ha recuperat breument algun personatge de temporades anteriors. A més, té un final feliç i ben lligat que, tal com li havien anat les coses a en Hank Moody —principalment per culpa de la vida disbauxada que comentava més amunt—, podria haver estat perfectament tot el contrari. 

Ha estat, doncs, un comiat excel·lent (encara que no m'hauria fet res que m'haguessin sorprès amb un final no tan feliç i d'amors retrobats) per a Californication, una sèrie ameníssima, de capítols de curta durada i unes transicions d'efecte cremat que trobarem a faltar.

Californication (5a temporada)

Quan faig una entrada sobre una sèrie intento fer-la quan aquesta ja ha acabat, per tal d'analitzar-ne el conjunt. De vegades, però, ho faig temporada a temporada, i en d'altres casos ho faig quan ja en duu unes quantes, encara que no estigui acabada. És el cas de Californication, sèrie de què ja vaig parlar, però ara m'han vingut ganes de fer la ressenya de la seva nova temporada, la cinquena, que es va acabar d'emetre als Estats Units diumenge 1 d'abril.

Aquesta vegada, a diferència del que passa habitualment, com que parlo d'una temporada concreta hi haurà spoilers, però intentaré que siguin mínims. Comencem, doncs: a la cinquena temporada en Hank Moody, que havia marxat a Nova York després de ser absolt en el judici per presumpta perversió de menors a la quarta temporada, torna a Los Angeles tres anys després obligat per les circumstàncies.

Resulta que la Carrie (Natalie Zea), amb qui estava embolicat a Nova York, li crema l'apartament després que ell la deixi i fa que es prengui un llarg descans, excusa que ens permet tornar-lo a reunir amb el seu entorn de sempre. I què estan fent, tots els seus éssers estimats?

En Charlie i la Marcy es troben en una còmica situació en què comparteixen la custòdia del petit Stuart mentre ella i el seu nou marit, l'Stu (que no és el pare biològic del nen) no tenen cap mena de problema amb vantar-se de la seva envejable vida sexual davant l'agent d'en Hank.

La Becca, la filla d'en Hank, s'ha fet gran, ja té 18 anys (reals) i va a la universitat, on ha conegut en Tyler (Scott Michael Foster), un penques que és una mena de Hank en versió jove i millorada, amb els seus defectes (faldiller, mentider...) però també virtuts (es revela com un guionista d'èxit), cosa que treu de polleguera tant en Hank com el nou marit de la Karen, en Richard (Jason Beghe), que no hi poden fer res mentre la Becca el continuï estimant i perdonant, en una reproducció del que ha vist fer a sa mare amb en Hank tantes i tantes vegades.

Aquest paio ja havia sortit a la tercera temporada, però jo no me'n recordo, i és el sonat i alcohòlic exprofessor de la Karen que, segons ella, és com en Hank però sense les infidelitats. Només té el "petit" defecte de l'excessiu amor per la beguda, que el durà a un cercle autodestructiu durant la temporada, tot i que també ens regalarà moments divertits tant per les seves animalades com per les escenes que comparteix amb en Hank, que hi té bona relació malgrat que és el marit de la dona que estima.

Tornem a en Hank, que ha tornat a Califòrnia no només pel problema amb l'apartament, sinó també perquè en Charlie li ha trobat feina: guionista d'una pel·lícula que no convenç en Hank, que al final acaba acceptant l'encàrrec tot i el conflicte que suposa que l'amant del seu client, que per cert és el raper Samurai Apocalypse (RZA), sigui la Kali (Meagan Good), una noia que va conèixer a l'avió de tornada i amb qui hi ha una evident tensió sexual.

Precisament ella és l'únic embolic en què veiem en Hank aquesta temporada, on es comporta força pel que estem acostumats a veure en aquest personatge. I és un embolic perillós, perquè en Sam (així l'anomenen afectuosament) és boig i té armes de foc i goril·les que l'envolten. No és, però, un personatge en què s'aprofundeixi gaire, tot i que després embolica més la troca quan coneix en Tyler, el xicot de la Becca, que com hem dit abans és com un Hank però en jove, per tant només hem de fer càlculs sobre què passarà.

La Lizzie (Camilla Luddington) és un altre personatge femení problemàtic: és la mainadera del petit Stuart, però també té aspiracions al món del cinema i no s'estarà de res per tal d'aconseguir algun paper en una pel·lícula, com tantes altres noies que se'n van a Hollywood. I en Charlie, que és solter i no té precisament gaire èxit amb les dones, es deixa entabanar per ella i li prenen el pèl (mai més ben dit) per enèsima vegada.

I per acabar, què passa amb la relació entre en Hank i la Karen, la seva baby mama? Hi ha una evident tensió, en aquest cas romàntica, perquè són dos personatges que sempre s'estimaran d'alguna manera. Ara, però, hi ha l'obstacle del marit d'ella, que no impedeix que es vegin sovint i tinguin molt bon rotllo, a banda de discutir els temes relacionats amb la filla que tenen en comú.

La cinquena temporada de Californication és de relativa tranquil·litat per al seu protagonista, i són els secundaris els que agafen importància respecte a les temporades anteriors (fins i tot es recuperen alguns personatges antics que tornen en papers brevíssims), però ens prepara un important cliffhanger al seu 12è i últim episodi, un capítol en què es resolen ràpidament tots els problemes creats durant la temporada i tot apunta a un final feliç... que no pot ser per culpa d'un personatge que reapareix i s'ho carrega tot.

Californication

Ara que fa uns dies que ha acabat als Estats Units la quarta temporada de Californication, i que trigarem en veure la cinquena, que comença a rodar-se aquest mes, trobo que és un bon moment per fer aquesta entrada. És una de les sèries que segueixo amb més ànsia, ho faciliten les seves temporades de 12 episodis cadascuna, amb un metratge aproximat de 25 minuts per episodi, però a més té uns nivells de depravació sexual, alcohòlica i lingüística (i és aquesta última variant la que m'agrada més) que no poden deixar ningú indiferent. No dec sorprendre ningú si dic que algunes de les seves escenes han aixecat polèmica, principalment la que obre la sèrie i que no esmentaré aquí per no trencar la "sorpresa".

Va començar el 2007 a la cadena Showtime i el seu creador és en Tom Kapinos, que a banda d'aquesta sèrie havia participat a Dawson's Creek com a guionista i productor executiu. Doncs bé, jo crec que aquest paio volia plasmar en una sèrie la vida gamberra que li hauria agradat dur (i si la duu, el felicito). Perquè és la història d'en Hank Moody, un escriptor que es passa el dia bevent i fornicant a tort i a dret i que viu de l'èxit d'una única novel·la que va escriure, recentment adaptada al cine. 

A partir d'aquí la sèrie és una successió d'embolics en què el tio es va ficant, al mateix temps que el veiem relacionar-se amb els altres personatges fixos, tots molt interessants, que són la seva exdona (bé, no es van arribar a casar mai), la seva filla adolescent, el seu agent i no obstant això millor amic, i la dona d'aquest. Repassem-los (avís d'spoilers, tot i que intentaré minimitzar-los):

En Hank Moody, el protagonista, és interpretat per en David Duchovny, que aquí fa un paper completament diferent del que interpretava a The X-Files (era l'agent Mulder, cosa que suposo que tothom sap). Per cert, fa poc hi va haver una referència ben simpàtica (i perfectament integrada en la trama) a aquesta circumstància:

Deia que hi fa un paper completament diferent no només perquè el seu ofici és d'una altra naturalesa, sinó també perquè és un impresentable, un tio enemic de qualsevol cosa que faci ferum de disciplina, que tot i que tenim ben clar que estima amb bogeria la seva filla i la mare d'aquesta, és incapaç de resistir-se a les tècniques seductores de la sorprenentment gran quantitat de dones que se li acosten dia a dia. I quan no s'hi pot resistir és ell qui les busca. A més, la seva tendència a ficar-se en embolics és directament proporcional a la sort amb què se n'acostuma a sortir. Un passota, un paio que se les empesca per anar tirant sense treballar gaire. Què voleu que us digui? A mi em cau molt bé.

La Karen van der Beek (Natasha McElhone) és la dona de la seva vida, amb qui va tenir la filla adolescent que comparteixen. Quan comença la sèrie és a punt de casar-se amb un altre home, que també té una filla adolescent, però el vincle que hi ha entre en Hank i la Karen és innegable i al llarg de la sèrie tenen diverses recaigudes i nous intents, però com ja he dit abans el senyor Moody és especialista en cagar-la un cop rere l'altre. Vegem, però, una bella escena, molt representativa de la debilitat que té aquesta dona amb el trapella d'en Moody:

Suposo que a causa del seu estatus com a personatge i actriu, és un dels dos personatges femenins que no fa nus explícits, ja us podeu imaginar doncs la càrrega sexual de Californication, i és que amb el títol ja avisa. Evidentment, tampoc no hi surt nua la filla, no cal dir-ho.

I aquesta filla es diu Rebecca Moody (Madeleine Martin), la Becca, que té 13 anys quan comença la sèrie i que és el personatge més madur de tots. Esclar que s'ha d'enfrontar amb els problemes típics de l'adolescència, però tenint un pare com el que té —i no restem importància als seus "oncles", que coneixerem tot seguit— no és gens estrany que també abusi de la paraula multifunció "fucking" i que estigui guarida d'espant amb el tema del sexe. Ella és el vincle més evident entre en Hank i la Karen, i també té una paciència digna de rebre una medalla amb el seu pare. 

Aquests són els "oncles" que esmentava. En Charlie (Evan Handler, que sortia a Sexe a Nova York com a últim marit de la Charlotte) i la Marcy Runkle (Pamela Adlon), dos depravats, encara més que en Hank, que són un matrimoni sense fills d'aquells que sembla que s'odien a mort, amb una situació cada cop més precària, però que també mantindran un fort vincle, i és que més enllà d'infidelitats i separacions diverses formen un equip inigualable. Ell és agent literari (el d'en Hank principalment) i ella esteticista de les que es dediquen a depilar baixos femenins. La Marcy és l'altre personatge adult femení que no fa cap nu explícit, i a banda de tenir una veu especialment greu té la boca més bruta de tot el repartiment.

Així com en Charlie i la Marcy es podrien considerar secundaris que rocen la categoria de protagonistes, la Mia Cross (Madeline Zima) és una secundària de les recurrents. És la filla d'en Bill, l'home amb qui està la Karen a la primera temporada, i sense voler entrar en detalls diré que fica en Hank en l'embolic més gran de tots, l'únic que no pot admetre amb una rialleta de nen trapella davant la dona de la seva vida, i l'únic que el perseguirà durant molt de temps. No sabem si és boja, malvada o té problemes d'una altra mena, però igual que li succeeix a en Hank, no podem evitar desitjar-li el millor i que no li passi res de dolent.

Presentats els personatges més importants, s'ha de dir que a cada temporada hi ha una colla de secundaris o terciaris que donen vida a una sèrie que, per si mateixa, ja en tenia molta, i que a mi, personalment, em sap greu cada cop que deixen de sortir perquè la seva trama s'ha esgotat. Principalment són dones amb qui s'embolica el protagonista, però també hi ha uns quants personatges masculins dignes de recordar. A més, els actors que els interpreten també són de certa importància, com en Rob Lowe, la Carla Gugino (m'encanta el seu personatge), la Kathleen Turner i d'altres que no dec conèixer jo però que segurament tenen una dilatada carrera a la televisió i/o al cine.