El temps no perdona: The Sopranos

Sembla mentida, però una de les sèries més aclamades de la història de la televisió -encara que s'emetés a la cadena de pagament HBO en una època en què mirar sèries no estava tan estès-, i una de les meves preferides, es va acabar ja fa gairebé 11 anys. 

Parlo de The Sopranos, mítica producció fictícia sobre una família mafiosa de Nova Jersey -"família" en el sentit tradicional, però també en el mafiós- que es va emetre originalment entre 1999 i 2007, em va marcar, vull tornar a veure aprofitant que la tinc en Blu-ray i em va permetre conèixer una sèrie d'actors i actrius dels quals voldria saber què se n'ha fet, i per a això hi ha aquesta secció al blog.

Comencem, per força, pel protagonista, en Tony Soprano, interpretat per un James Gandolfini l'última imatge del qual va ser aquesta, ja que el 2013 va morir d'un atac de cor als 51 anys.

Després de la sèrie se l'ha pogut veure en pel·lícules com Zero Dark Thirty (2012) o la pòstuma The Drop (2014), entre altres aparicions menys destacades.

La seva pacient muller, la Carmela, tenia la cara i la veu de l'Edie Falco, ara amb 53 anys, que poc després de The Sopranos va fer quatre aparicions literals a 30 Rock i de 2009 a 2015 va protagonitzar Nurse Jackie.

No contenta amb això, l'any passat va protagonitzar també la minisèrie Law & Order: True Crime, de 8 episodis, i fa un parell d'anys que també fa força cinema.

La Jamie-Lynn Sigler interpretava la filla gran dels Soprano, la Meadow, i ara té 36 anys. Després de la sèrie ha fet més televisió, com a papers més destacats el d'ella mateixa en 13 episodis d'Entourage entre 2008 i 2009, els 17 episodis de la sitcom cancel·lada Guys with Kids (2012) o dues aparicions més a la també comèdia de situació Baby Daddy el 2016.

Són curioses aquestes referències als nadons, perquè en aquests anys també ha estat mare, primer el 2013 i fa poc, al gener, un altre cop. Malauradament, el 2016 va revelar que se li havia diagnosticat esclerosi múltiple quan tenia 20 anys, així que segurament no li queden gaires anys de vida.

El fill, l'A.J, era interpretat per en Robert Iler, que ara té 33 anys i que ha seguit un camí diferent: ja durant l'emissió de la sèrie va tenir problemes amb la justícia per temes de drogues, però no ha estat l'única vegada, i després de The Sopranos va decidir retirar-se del món de la interpretació per dedicar-se professionalment al pòquer.

Com de la família era la psiquiatra, la doctora Melfi, amb la cara de la Lorraine Bracco. Ara té 63 anys i sobretot ha fet televisió, en 101 episodis de Rizzoli & Isles (2010-2016) o 6 episodis de Blue Bloods actualment com a feines més destacades.

En Dominic Chianese, que feia de "Junior" Soprano, oncle d'en Tony, no era pas un principiant quan va dur a terme el seu paper secundari a la sèrie, però ara té 87 anys i ha afegit al seu currículum coses com 12 episodis de Boardwalk Empire entre 2011 i 2013 o 5 a The Good Wife entre 2012 i 2015.

El mític "nebot" d'en Tony -en realitat nebot valencià de la Carmela-, en Christopher Moltisanti, era un dels meus personatges preferits, i l'interpretava en Michael Imperioli, que ara té 52 anys i que s'ha pogut veure en diverses produccions televisives.

És el cas de 17 episodis de Life on Mars (2008-2009), Detroit 1-8-7 (2010-2011), Californication (2011), Mad Dogs (2015-2016) o Lucifer (2016-2017).

La que feia de la seva xicota Adriana LaCerva, la Drea de Matteo, ara amb 46 anys, és una cara força habitual com a secundària en moltes sèries.

Una de les produccions en què va tenir un paper més important va ser Joey (2004-2006), l'spin-off de Friends, on feia de germana del protagonista, però també l'hem pogut veure a la sisena temporada de Desperate Housewives (2009-2010), a Sons of Anarchy (2008-2014) i més recentment a Shades of Blue, sèrie que va començar el 2016 però que encara està pendent d'estrenar la segona temporada.

El cas de l'Steven Van Zandt és ben curiós: abans de The Sopranos no havia actuat mai, si més no com a actor, però tenia una dilatada experiència com a músic. Entre altres coses forma part de la E Street Band d'en Bruce Springsteen.

Després de fer de mafiós, però, la cosa li va agradar, perquè entre 2011 i 2015 va protagonitzar la coproducció americanonoruega Lilyhammer, que també escrivia i supervisava com a productor executiu. Però, a més, ho feia amb la mateixa perruca que duia fent de Silvio Dante a The Sopranos. Ara té 67 anys, per cert.

Ja acabo, amb una doble: en aquesta imatge de la pel·lícula Wonder Wheel (2017) veiem dos veterans de la sèrie, que són l'Steve Chirripa i en Tony Sirico.

Amb 59 anys a l'actualitat, el que feia de Bobby Baccalieri, cunyat del protagonista, ha tingut petits papers, el més destacat dels quals el que el va fer aparèixer en 110 episodis de The Secret Life of the American Teenager entre 2008 i 2013, i en segona posició els -de moment- 33 episodis de Blue Bloods des de 2015.

Per la seva banda, amb 75 anys, el que interpretava el nerviós i intens Paulie Gualtieri va ser convidat en dos episodis a l'esmentada Lilyhammer entre 2013 i 2014, i ha posat la veu a en Vinny Griffin, el gos substitut d'en Brian a l'animada Family Guy, però ni a la televisió ni al cinema ha fet res més que hagi destacat gaire.

The Sopranos era (és) una sèrie amb grans personatges, tant protagonistes com secundaris, i em feia gràcia saber què havien fet les actrius i els actors que els interpretaven després del que sens dubte va ser el seu paper estel·lar en la majoria de casos -diria que només l'Edie Falco es va superar, i potser també l'Steven Van Zandt-. Al capdavall, són cares i veus que encara no he oblidat.

Californication (7a temporada)

Fa un parell d'anys vaig publicar una entrada sobre la cinquena temporada de Californication, que arribava després d'haver-ne fet una altra de genèrica, i m'adono que no vaig fer-ne cap sobre la sisena. Però tant se val, perquè ara la sèrie ha acabat definitivament amb la seva setena temporada i comentaré què m'ha semblat el final de les aventures d'en Hank Moody. 

Abans de començar diré que m'ha semblat una molt bona temporada de cloenda per a aquesta sèrie que ens ha mostrat un David Duchovny desfermat, diuen que més proper a la seva personalitat real, i gens semblant al d'Expedient X. 

Ho penso perquè podrien haver estat 12 episodis més de vida caòtica, pecaminosa i destructiva del protagonista, cagant-la un cop rere l'altre, però aquesta última temporada ha estat la que ha corregit l'actitud i el comportament del senyor Moody, que ja tocava.

Però també m'agrada perquè arrenca amb un gir argumental, un cop d'efecte que és coherent i lògic amb la història d'en Hank: un paio tan tarambana, promiscu i despreocupat no seria estrany que tingués algun altre fill, a banda de la Becca. I, efectivament, en té un d'una relació molt poc anterior a la que va iniciar amb la Karen. 

Es tracta d'en Levon (Oliver Cooper), un nano que només comparteix amb el seu pare biològic, a qui segueix la pista fins que el troba i se li presenta, el seu gust per les dones, com més millor. Ara bé, si en Hank Moody és com un imant per al sexe femení, en Levon el repel amb el seu aspecte descuidat i una actitud de depravat mental i socialment inhàbil que el protagonista mirarà de corregir com a missió principal en aquesta temporada mentre, poc a poc, va acceptant la seva condició de pare del noi i va aprenent a estimar-lo.

La mare de la criatura, com se sol dir, és la Julia (Heather Graham, una de les estrelles convidades de la temporada), higienista dental que esdevé d'aquesta manera la primera baby mama d'en Hank Moody. 

De caràcter dolç i amable, ha criat en Levon tota sola i encara ara el protegeix dels perills que acostuma a atraure ell mateix amb la seva manera de ser. Com que per culpa d'això no ha pogut dedicar-se gaire a trobar parella, la reaparició d'en Hank l'altera i ella, al seu torn, desvia l'atenció de l'escriptor de l'altra missió principal que té en aquesta tongada d'episodis: recuperar la Karen, que amb el seu etern somriure no permet prendre's seriosament les seves paraules de fingit rebuig, d'una vegada per totes. Aquest cop només és una dona la que el desvia del camí, i no és una qualsevol, però cal valorar la resistència d'en Hank perquè, com sempre, li arriben ofertes de totes bandes, però aquesta vegada les rebutja.

L'altra estrella convidada és en Michael Imperioli (The Sopranos), que fa de Rick Rath, el creador de la sèrie on contracten en Hank per a fer de guionista —l'havíem vist fer de tot, per tant només li faltava escriure per a la televisió— després que a la temporada anterior es dediqués a rehabilitar-se de les seves addiccions i a treballar com a biògraf d'un músic sonat. 

En Rick té un caràcter fort, és molt seriós i no l'entusiasma la idea de treballar amb en Hank, però les friccions amb el protagonista augmenten quan aquest li diu que no té cap intenció de tornar amb la Julia però, amb la seva actitud, demostra el contrari.

La trama principal d'aquesta última temporada, però, gira al voltant de la relació entre en Hank i en Levon, deixant en un pla molt secundari la Karen i fent-nos dubtar fins al punt que jo vaig arribar a pensar que ens sorprendrien fent que en Hank acabés amb la Julia. 

Abans de la resolució del triangle amorós, però, i com no podia ser d'una altra manera, es produeix una sèrie de situacions esbojarrades que tot sovint tenen a veure amb l'objectiu de fer que en Levon perdi la virginitat i aprengui a tractar les dones, i en un dels pocs errors que comet el reformat Hank hi acaba barrejant la prostitució, cosa que enfurisma tant la mare del noi com la Karen, que ho suma a la llista de greuges que ha patit per culpa del protagonista, per si el descobriment de l'existència d'una altra família no hagués estat prou.

Pel que fa als divertidíssims Runkle, comencem la temporada veient com els va la vida matrimonial després de la pausa que va significar la relació d'ella amb el productor Stu Beggs, i el cas és que no els va gaire bé: en Charlie té problemes erèctils causats per una baixa autoestima, i a sobre la feina no li acaba d'anar bé i els diners no els arriben per a l'estil de vida a què estan acostumats. Tot plegat els conduirà a una situació impossible: acceptar, o no, el milió de dòlars que l'Stu ofereix a la Marcy per tal de ficar-se al llit amb ella un últim cop. 

La setena i última ha estat una temporada de bones vibracions, amb algun moment d'ai al cor, però en general optimista, positiva i que, com si fos una mena de premi per als seguidors de la història, ha recuperat breument algun personatge de temporades anteriors. A més, té un final feliç i ben lligat que, tal com li havien anat les coses a en Hank Moody —principalment per culpa de la vida disbauxada que comentava més amunt—, podria haver estat perfectament tot el contrari. 

Ha estat, doncs, un comiat excel·lent (encara que no m'hauria fet res que m'haguessin sorprès amb un final no tan feliç i d'amors retrobats) per a Californication, una sèrie ameníssima, de capítols de curta durada i unes transicions d'efecte cremat que trobarem a faltar.