Cinema: Joker

Ho confesso des del principi: quan vaig saber que es feia una pel·lícula sobre l'enemic per excel·lència d'en Batman no em va fer gaire gràcia, i quan en vaig veure el tràiler encara menys. M'havia plantejat, fins i tot, no anar-la a veure.

Em semblava una pel·lícula que fugia del cànon dels còmics i que aquesta manca de fidelitat no m'agradaria, però després vaig anar canviant d'idea, i vaig decidir anar-la a veure com a producte inspirat en el material original, però diferent i sense cap pretensió de ser història oficial. Com la sèrie Gotham, vaja. 

En la supressió dels meus prejudicis hi ha jugat un paper important, molt important, que l'actor protagonista fos en Joaquin Phoenix, que no estranyarà ningú si s'endú un Oscar per aquest paper -i ja seria la segona estatueta per a un actor que fa de Príncep Pallasso del Crim, encara que en aquest cas no hi hauria, si l'home es manté amb vida, sospites de discriminació positiva (però acceptada) pel que fa a un reconeixement pòstum. 

I després de veure Joker he de dir que m'ha agradat molt, i que malgrat la insistència de DC Comics en torpedinar la possibilitat de construir un univers cinematogràfic coherent, ben al contrari que Marvel, és un film excel·lent que val la pena considerar un producte especial, alternatiu, diferent, si es vol, entre les adaptacions a la pantalla gran dels còmics de l'editorial d'en Batman, en Superman i la Wonder Woman, entre molts altres.

De fet, documentant-me per completar aquesta entrada he vist que la intenció sempre ha estat que fos un film únic, sense seqüeles, i sense encaixar al DC Extended Universe. Això no significa que la companyia no hagi estat incapaç de crear aquest univers amb èxit. Una cosa no treu l'altra.

En aquesta versió, que dirigeix Todd Phillips amb guió d'ell mateix i Scott Silver, el futur Joker és l'Arthur Fleck, un home que fa de pallasso per encàrrec però que, malgrat que té un humor molt particular i incomprès, sempre ha aspirat a triomfar al món dels monòlegs de comèdia, una aspiració treta de la mítica novel·la gràfica The Killing Joke, únic material original que aprofita i, com veiem, només de manera tangencial.  

En una Gotham maltractada per la pobresa, la delinqüència i el malestar ciutadà l'any 1981 -ens ho diu la Wikipedia, i segurament referències a la pel·lícula que jo no he captat per manca de coneixements-, l'Arthur és un home tímid que té cura de la seva mare (Frances Conroy), anciana i malalta, en un pis minúscul i deteriorat, i té com a únic entreteniment el programa televisiu d'en Murray Franklin (Robert DeNiro). 

A més d'una situació socioeconòmica no gaire envejable, el protagonista pateix una malaltia neurològica que li provoca rialles incontrolades en moments rarament oportuns, i això fa que els altres el defugin, perquè els incomoda, i el considerin un freak. 

Al llarg de la pel·lícula anirem veient que no és l'únic problema neurològic que pateix, cosa que combinada amb les injustes circumstàncies que li toca viure -i aquí hi ha una crítica a com la societat gira l'esquena als desafavorits i les conseqüències terribles de les retallades econòmiques-, a més de l'adquisició pràcticament involuntària d'una pistola, desemboca en l'espiral de violència que es va preparant des del principi i que cap espectador, ni tan sols els inconscients que l'han anat a veure en família pensant que era un film "normal" de DC, pot rebre amb gaire sorpresa. En Joker és un sonat i és extremament violent, el que passa és que en aquesta història se'ns explica per què i retrata una qüestió tan incòmoda com la de les malalties mentals.

És amb l'esmentada violència que supera la timidesa i les inseguretats i se sent còmode, i en aquest aspecte Joker podria servir com a gènesi d'un personatge que als còmics, tradicionalment i malgrat la seva immensa importància, s'ha presentat com un dolent sense orígens clars, sense un nom civil i sense una justificació gaire profunda de la seva demència, en un dels raríssims casos en què un personatge malvat pot resultar carismàtic tot i que no desperti empatia, atès que no en coneixem els motius.

Aquí sí que se'ns expliquen, és una pel·lícula d'orígens de manual, segurament la que més metratge dedica a explicar-los. I un personatge com en Joker se la mereixia, perquè això no ho tenia ni en format paper, com he dit més amunt, llevat de comptades excepcions i sense aturar-s'hi gaire. A més, són uns orígens tràgics i pertorbadors, a l'altura del que inspira, des de sempre, el personatge. I, ara sí, ens desperta empatia.

Joker és un molt bon film, no en tinc cap dubte, però cal no anar-lo a veure pensant que pretén encaixar amb altres pel·lícules de l'Univers DC com Justice League o la futura The Batman. Només per la seva situació temporal aquest no pot ser el Joker que s'ha enfrontat tants cops a en Batman, i per si igualment això ens ha passat pel cap el mateix guió s'encarrega de recordar-nos-ho d'una manera que m'estimo més no revelar, però que impossibilita qualsevol teoria que no impliqui un Cavaller Fosc menor de 30 anys i un Joker a la setantena com a mínim. Tot i així, hi ha força picades d'ullet.

Estilísticament val a dir que la pel·lícula té personalitat, amb una banda sonora que contribueix magníficament a crear l'ambient de tensió i angoixa a càrrec de Hildur Guðnadóttir, una fotografia més aviat clàssica i un disseny de vestuari que fuig del clàssic lila associat des de sempre al protagonista, mentre que els cabells llargs són un homenatge indiscutible a l'aspecte del Joker del desaparegut Heath Ledger a The Dark Knight (2008) -als còmics mai no els duu així- i alhora una aposta arriscada en un producte que es pretén que el públic no compari amb l'altre. I no ho ha de fer. Són coses diferents i igual de vàlides.