Cinema: Rambo - Last Blood

Després de parlar de la saga Rambo aprofitant l'avinentesa de l'estrena de la seva cinquena part, el que toca ara és parlar d'aquesta nova entrega que confesso que no tenia present que s'estava produint fins que no en vaig veure el pòster en una parada d'autobús. 

Va ser llavors que vaig decidir repassar les quatre primeres entregues, i tot i que no vaig poder veure'n la darrera quan la van estrenar, sí que ho he pogut fer una setmana més tard i vull compartir les meves impressions al respecte.

Rambo: Last Blood, dirigida per Adrian Grünberg i escrita per Matthew Cirulnick i el mateix Sylvester Stallone, es presenta com una entrega crepuscular. La quarta ja ho era, però a l'Sly, que és qui porta tota la franquícia encara que oficialment, a banda d'interpretar-ne el protagonista, només la coescriu i en va dirigir una entrega, li van quedar coses per dir. 

Les diu aquí, en una història situada 10 anys després del seu retorn del sud-est asiàtic, una dècada en què ha viscut en pau a Arizona, al ranxo del seu pare, que no queda clar si encara vivia al final de Rambo. En pau vol dir criant cavalls i fent de voluntari en tasques de rescat a la muntanya, tot i que ja és gran -l'actor té 73 anys, tinguem-ho en compte-, però evidentment amb traumes causats per tot el que ha viscut i una desconfiança considerable pel que fa a tot allò que vagi més enllà del seu ranxo. I no l'hi podem retreure.

A diferència de la segona, la tercera i la quarta pel·lícules, en aquesta l'acció triga força en arrencar, atès que té un to més pausat i tranquil durant força estona, adequat a la nova vida del protagonista i la vellesa, però és evident que en algun moment passarà alguna cosa que despertarà la màquina de matar que duu dins. 

El que passa té a veure amb la Gabriela (Ivette Monreal), la neta de la María (Adriana Barraza), la dona que ha tingut cura del ranxo (i del pare d'en Rambo quan vivia) durant molts anys, i amiga d'en John, que des que va tornar l'ha ajudat a pujar la noia i li ha fet de figura paterna.

El cas és que ella viatja a Mèxic i allà és segrestada per proxenetes d'un càrtel que té com a cares més visibles el català Óscar Jaenada i l'espanyol Sergio Peris-Mencheta, que fan de mexicans per a mi de manera convincent (trobo que més el madrileny que no pas el d'Esplugues), però que no sé si aproven l'escrutini dels nadius. Aquestes tries de casting es complementen amb el personatge de la periodista independent Carmen Delgado, interpretada per una Paz Vega que també fa de mexicana, però que en parlar gairebé sempre en anglès amb el protagonista justifica el fort accent espanyol que té i no s'ha de mullar gaire amb el castellà de Mèxic.

Els esdeveniments són força previsibles, tot s'ha de dir, i aviat ens trobem amb una nova aventura de rescat per part d'aquest exèrcit d'un sol home que és en Rambo, que tot i que sabem que és una autèntica màquina de matar també havia mostrat les limitacions pròpies dels mortals i aquí, que és vell, encara més. Aquesta vegada, però, canviem l'ambientació selvàtica de la majoria dels films de la saga per una d'urbana i també parcialment campestre.

Les coses no li sortiran a la primera, però una de les característiques de l'emblemàtic personatge de l'Stallone és la seva tossuderia, i arriba un punt que la pel·lícula ens regala un munt d'escenes d'acció i de violència extrema per part dels dos bàndols.

És un film cruel amb tots plegats, i ens torna a mostrar com la vida no permet a l'heroi de la guerra del Vietnam -i de les posteriors missions que li hem vist complir amb èxit- gaudir d'uns últims anys de pau i tranquil·litat. I aquest home quan s'enfada és perquè li toquen moltíssim el que no sona, i pobre del qui ho hagi provocat.

No vull entrar en més detalls, però la seqüència final als túnels de sota del seu ranxo, a més de recordar la cacera d'enemics de First Blood, la primera pel·lícula, en un clar homenatge, és d'allò més salvatge i ens demostra que en Rambo no és pas cap babau, sinó que té un enginy extraordinari. Una escena brutal, en poques paraules, per bé que amb un desenvolupament tan ben calculat i encertat per part del protagonista que costa de creure. 

La crítica l'ha destrossat, però no és la primera entrega de la saga que rep aquesta mala acollida. A mi, però, m'ha agradat molt, l'he trobat digna de la història que se'ns havia explicat fins ara i un final a l'altura del personatge... si és que és final, perquè l'Sly té plans per a la franquícia, i es parla d'una preqüela que ens mostraria la seva adolescència. 

No sabem si tornarem a veure el Rambo adult, el final de Last Blood -que de per si és un títol que convida a pensar en un final- és prou ambigu, però si la resposta és afirmativa no pot trigar gaire, perquè per més Stallone que sigui i per més bé que porti la setantena, això tard o d'hora s'haurà d'acabar.