Cinema: Joker

Ho confesso des del principi: quan vaig saber que es feia una pel·lícula sobre l'enemic per excel·lència d'en Batman no em va fer gaire gràcia, i quan en vaig veure el tràiler encara menys. M'havia plantejat, fins i tot, no anar-la a veure.

Em semblava una pel·lícula que fugia del cànon dels còmics i que aquesta manca de fidelitat no m'agradaria, però després vaig anar canviant d'idea, i vaig decidir anar-la a veure com a producte inspirat en el material original, però diferent i sense cap pretensió de ser història oficial. Com la sèrie Gotham, vaja. 

En la supressió dels meus prejudicis hi ha jugat un paper important, molt important, que l'actor protagonista fos en Joaquin Phoenix, que no estranyarà ningú si s'endú un Oscar per aquest paper -i ja seria la segona estatueta per a un actor que fa de Príncep Pallasso del Crim, encara que en aquest cas no hi hauria, si l'home es manté amb vida, sospites de discriminació positiva (però acceptada) pel que fa a un reconeixement pòstum. 

I després de veure Joker he de dir que m'ha agradat molt, i que malgrat la insistència de DC Comics en torpedinar la possibilitat de construir un univers cinematogràfic coherent, ben al contrari que Marvel, és un film excel·lent que val la pena considerar un producte especial, alternatiu, diferent, si es vol, entre les adaptacions a la pantalla gran dels còmics de l'editorial d'en Batman, en Superman i la Wonder Woman, entre molts altres.

De fet, documentant-me per completar aquesta entrada he vist que la intenció sempre ha estat que fos un film únic, sense seqüeles, i sense encaixar al DC Extended Universe. Això no significa que la companyia no hagi estat incapaç de crear aquest univers amb èxit. Una cosa no treu l'altra.

En aquesta versió, que dirigeix Todd Phillips amb guió d'ell mateix i Scott Silver, el futur Joker és l'Arthur Fleck, un home que fa de pallasso per encàrrec però que, malgrat que té un humor molt particular i incomprès, sempre ha aspirat a triomfar al món dels monòlegs de comèdia, una aspiració treta de la mítica novel·la gràfica The Killing Joke, únic material original que aprofita i, com veiem, només de manera tangencial.  

En una Gotham maltractada per la pobresa, la delinqüència i el malestar ciutadà l'any 1981 -ens ho diu la Wikipedia, i segurament referències a la pel·lícula que jo no he captat per manca de coneixements-, l'Arthur és un home tímid que té cura de la seva mare (Frances Conroy), anciana i malalta, en un pis minúscul i deteriorat, i té com a únic entreteniment el programa televisiu d'en Murray Franklin (Robert DeNiro). 

A més d'una situació socioeconòmica no gaire envejable, el protagonista pateix una malaltia neurològica que li provoca rialles incontrolades en moments rarament oportuns, i això fa que els altres el defugin, perquè els incomoda, i el considerin un freak. 

Al llarg de la pel·lícula anirem veient que no és l'únic problema neurològic que pateix, cosa que combinada amb les injustes circumstàncies que li toca viure -i aquí hi ha una crítica a com la societat gira l'esquena als desafavorits i les conseqüències terribles de les retallades econòmiques-, a més de l'adquisició pràcticament involuntària d'una pistola, desemboca en l'espiral de violència que es va preparant des del principi i que cap espectador, ni tan sols els inconscients que l'han anat a veure en família pensant que era un film "normal" de DC, pot rebre amb gaire sorpresa. En Joker és un sonat i és extremament violent, el que passa és que en aquesta història se'ns explica per què i retrata una qüestió tan incòmoda com la de les malalties mentals.

És amb l'esmentada violència que supera la timidesa i les inseguretats i se sent còmode, i en aquest aspecte Joker podria servir com a gènesi d'un personatge que als còmics, tradicionalment i malgrat la seva immensa importància, s'ha presentat com un dolent sense orígens clars, sense un nom civil i sense una justificació gaire profunda de la seva demència, en un dels raríssims casos en què un personatge malvat pot resultar carismàtic tot i que no desperti empatia, atès que no en coneixem els motius.

Aquí sí que se'ns expliquen, és una pel·lícula d'orígens de manual, segurament la que més metratge dedica a explicar-los. I un personatge com en Joker se la mereixia, perquè això no ho tenia ni en format paper, com he dit més amunt, llevat de comptades excepcions i sense aturar-s'hi gaire. A més, són uns orígens tràgics i pertorbadors, a l'altura del que inspira, des de sempre, el personatge. I, ara sí, ens desperta empatia.

Joker és un molt bon film, no en tinc cap dubte, però cal no anar-lo a veure pensant que pretén encaixar amb altres pel·lícules de l'Univers DC com Justice League o la futura The Batman. Només per la seva situació temporal aquest no pot ser el Joker que s'ha enfrontat tants cops a en Batman, i per si igualment això ens ha passat pel cap el mateix guió s'encarrega de recordar-nos-ho d'una manera que m'estimo més no revelar, però que impossibilita qualsevol teoria que no impliqui un Cavaller Fosc menor de 30 anys i un Joker a la setantena com a mínim. Tot i així, hi ha força picades d'ullet.

Estilísticament val a dir que la pel·lícula té personalitat, amb una banda sonora que contribueix magníficament a crear l'ambient de tensió i angoixa a càrrec de Hildur Guðnadóttir, una fotografia més aviat clàssica i un disseny de vestuari que fuig del clàssic lila associat des de sempre al protagonista, mentre que els cabells llargs són un homenatge indiscutible a l'aspecte del Joker del desaparegut Heath Ledger a The Dark Knight (2008) -als còmics mai no els duu així- i alhora una aposta arriscada en un producte que es pretén que el públic no compari amb l'altre. I no ho ha de fer. Són coses diferents i igual de vàlides.

Lectures: Batman - Extrañas apariciones

A l'últim Còmic Barcelona vaig fer només un parell de compres, però una d'elles la volia llegir com més aviat millor. Al capdavall, feia temps que no tenia nou material clàssic -sí, ja ho he dit bé- d'en Batman, i en trobar aquest volum de segona mà no ho vaig dubtar gens.

Es tracta d'una etapa cèlebre a la llarga història del personatge, i en el seu moment se'm va escapar l'edició de Planeta, quan aquesta tenia els drets de DC Comics, però ara he aconseguit la nova, la d'ECC -sí, ha estat en castellà, perquè l'edició en anglès no està disponible-, i l'he pogut llegir.

Amb el títol de Grandes Autores de Batman: Steve Englehart y Marshall Rogers - Extrañas apariciones, conté els números 469 a 476, 478 i 479 de Detective Comics, publicats originalment entre maig de 1977 i abril de 1978. La recopilació -també en anglès- se salta el 477, se suposa que perquè no té relació amb la resta de les trames, però aquestes coses em fan ràbia, com a completista. 

Llegeixo, tot sigui dit, que en aquell número només hi havia dues pàgines noves, i que per motius de calendari de diversos dels artistes implicats va haver de ser una reimpressió del número 408, així que per una vegada està justificat. Però crec que aquí podrien haver inclòs les dues pàgines noves.

En fi, les expectatives eren molt altes, perquè d'aquesta etapa se n'ha dit també "el Batman definitiu" i va ser una influència tan gran que alguna història va aparèixer a la famosa sèrie animada dels anys 90, així com també alguns dels seus elements van formar part d'un primer projecte de pel·lícula que després, amb canvis i lletges omissions pel que fa als reconeixements, es va convertir en la Batman d'en Tim Burton.

Calia, doncs, llegir el volum tenint en compte aquest efecte, i que estem parlant d'uns còmics dels anys 70 i, per tant, no s'havia produït encara l'evolució a la narrativa dels còmics que arribaria sobretot a partir dels anys 80. Comencem.

Tot i el nom del volum, l'etapa comença amb els guions del senyor Englehart, sí, però el dibuix correspon no pas a en Marshall Rogers, sinó al mític Walt Simonson. Fet aquest aclariment, argumentalment parlant ens presenta el Doctor Phosphorus, personatge fruit d'un accident nuclear, i esdevé el típic número de presentació d'un dolent nou, que és molt de quarta categoria a la història del Cavaller Fosc, però que sí que ha anat sortint molt de tant en tant.

Comencen també, això sí, les subtrames que conformen la saga recopilada: per una banda tenim el polític corrupte Rupert Thorne, que sota coacció, cal dir-ho, dificulta les activitats d'en Batman des del punt de vista administratiu, i per l'altra l'inici de la relació entre en Bruce Wayne i la Silver St. Cloud, una de les parelles mítiques del personatge.

Caracteritzada pels seus cabells blancs, probablement és el seu primer gran amor des de la Catwoman i la Talia Al Ghul, que al final serien les més importants, però és un personatge conegut pels fans d'en Batman i és aquí que es produeix el seu debut. 

És interessant, perquè en Bruce Wayne, en el seu paper de "playboy milionari", ha conegut moltes dones, però d'aquesta n'està enamorat de debò, i això suposa un conflicte evident per a la seva doble vida. Les conseqüències de tot plegat el destrossen anímicament, cosa que és una de les subtrames d'aquesta etapa.

En anglès el volum es diu "Strange Apparitions", que és un joc de paraules amb en Hugo Strange, enemic clàssic però que aquí, a partir del 471 -on s'incorpora ja el dibuixant Marshall Rogers, per cert- sortia per primera vegada des de la seva suposada mort al número 46 de la col·lecció, el desembre de 1940, i per tant 37 anys abans. Déu n'hi do.

Doncs bé, aquí s'empesca un pla per acabar amb en Batman i suplantar-lo, i en descobreix la identitat i el cert és que el posa contra les cordes, però després fa un seguit d'aparicions fantasmagòriques que són les que donen nom al conjunt, fet que es perd en traduir-ho tot plegat al castellà.

Un altre retorn després de molts anys és el d'en Deadshot, amb l'aparença moderna, totalment canviada respecte del frac i el barret de copa del 59 de Batman (1950), un canvi que s'esmenta. El número no té una especial rellevància més enllà d'això, és un enfrontament que es resol durant les seves pàgines, però també és un punt d'inflexió en la relació del protagonista i la Silver. 

Arriba després d'un nou enfrontament amb un dels -ara sí- grans enemics, com és el Pingüí, que no destaca gaire i té un desenvolupament classicot més propi dels inicis de la franquícia, el típic robatori amb enigma que seria, precisament, més adequat si hagués estat un cop preparat per l'Enigma.

Després tenim un parell de números on apareix, per fi, en Joker, que havia tret el cap en petites escenes i que aquí esdevé el protagonista dels nous maldecaps d'en Batman, encara que amb una premissa ben poca-solta: ha enverinat els peixos de Gotham perquè tinguin la seva cara i pretén que li paguin drets d'imatge. 

La persecució d'en Batman i algunes frases lapidàries del Príncep Pallasso del Crim, però, salven una mica aquesta proposta poc esfereïdora tenint en compte el personatge que és.

I si als dos primers números del recopilatori el dibuixant no era en Marshall Rogers, als dos últims qui ha marxat és el guionista, que deixa pas a en Len Wein, que escriu una història en dues parts en què coneixem el tercer Clayface, en Preston Payne, un personatge tràgic, alhora que mostra també alguns moments sorprenentment -i per a mi exageradament- viscerals d'un Batman afectat per la qüestió de la Silver St. Cloud.

S'acaba amb aquest número, doncs, el que es coneix com a Strange Apparitions, que tindria una continuació el 2005 a la minisèrie de 6 números Dark Detective, inclosa al volum de Planeta però no al d'ECC. Una minisèrie, per cert, que novament el senyor Englehart denuncia que es va fer servir per al guió de Batman Begins, però sense tenir-los a ells en compte.

Strange Apparitions és un conjunt d'històries que, com que no les vaig viure a l'època i tampoc no tinc materials immediatament anteriors o posteriors d'en Batman per comparar estils i tons com per valorar fins a quin punt van ser revolucionàries, no puc dir que m'hagin impressionat excessivament, encara que sí que m'han agradat.

Però sí que, sota alguns aspectes ingenus herència dels anys 50 i 60 -l'època més ridícula del personatge per culpa de la censura- puc apreciar-hi un to més fosc, comença a haver-hi temes més seriosos i, sobretot, cal destacar la mestria amb què el guionista enllaça les trames d'un o dos números no només mitjançant les subtrames que es desenvolupen al llarg de tot el conjunt, sinó també fent que interactuïn o que treguin el cap personatges que esperen el seu moment per actuar, una tècnica narrativa que fa que Strange Apparitions esdevingui una etapa cohesionada encara que en realitat estigui formada per històries de poca durada. Així doncs, molt recomanable. 

Visionats: The LEGO Batman Movie

Abans de començar he de fer una confessió: The Lego Movie (2014) no em va agradar gaire. Vaig trobar que el seu humor era poca-solta, i no em refereixo a que fos infantil -per l'amor de Dende, vaig a veure al cinema gairebé totes les pel·lícules adrecades al públic més jove!-, sinó al fet que a molts dels gags no els trobava la gràcia per enlloc.

Això va fer que no anés al cine a veure The Lego Batman Movie, d'aquest mateix 2017, però sí que tenia intenció de veure-la quan fos possible per mitjans casolans i gratuïts, i ara que l'he vist me n'alegro i en vull parlar una mica.

Dirigida per Chris McKay, en realitat és una conseqüència lògica d'una realitat innegable: l'estrella de The Lego Movie era en Batman, i si de tots els videojocs que s'han fet amb la llicència Lego, que al seu torn es basen en llicències d'altres productes -pel·lícules i sèries mítiques, bàsicament-, l'única que ha tingut tres entregues és la de Batman -sense comptar, és clar, el fet que és protagonista del Lego Dimensions- és per alguna cosa.

La versió humoritzada (em sembla que m'invento la paraula) del Cavaller Fosc agrada, funciona perquè atrau tant els que no en saben gairebé res com els que el coneixem bé i ens sabem relaxar davant d'un producte que és una paròdia, sense cap pretensió d'establir -ni respectar- cànons del seu univers.

Per a uns i altres hi ha referències claríssimes, com la representació amb el filtre de Lego de tot un seguit d'escenes o pòsters de les pel·lícules d'imatge real del personatge, però també ens hi fiquen un fragment amb imatges d'arxiu de la mítica i esbojarrada sèrie dels 60, a més de múltiples cites i referències més ocultes -que reconec que se m'escapaven pel ritme frenètic del film-.

No són necessàries per tal que el gran públic en gaudeixi, i de fet estan adaptades a diversos graus de coneixement de l'obra original per part dels espectadors. Senzillament fan que sumi punts i suavitzen les inventades amb què els puristes podrien tenir més reserves.

En fi, la premissa de la pel·lícula, que agafa tot allò que se'ns ha explicat alguna vegada sobre en Batman i el seu entorn i ho barreja i fins i tot hi posa collita pròpia, amb bons resultats, gira al voltant del tema clàssic de la relació entre el Cavaller Fosc i el Príncep Pallasso del Crim.

Però aquesta vegada la cosa va diferent: en Joker, que vol que en Batman reconegui que és el seu enemic més gran -i que es necessiten l'un a l'altre, com s'ha suggerit diverses vegades als còmics-, es rendeix i es deixa empresonar, cosa que desconcerta el protagonista, que al seu torn s'ha d'enfrontar al fet que la nova comissària de la policia de Gotham, la Barbara Gordon -trencament del cànon, però en realitat ja s'havia mostrat en alguns còmics ambientats al futur-, no pensa permetre que en Batman actuï amb tanta llibertat com fins ara.

El protagonista, per cert, és un cregut i un pallasso a la seva manera, molt diferent de la versió dels còmics i les pel·lícules serioses, però és precisament aquest capgirament de les seves característiques el que fa que funcioni tan bé a l'univers Lego, i és que aquest vessant ja l'havíem vist a The Lego Movie i aquí es pot esplaiar, tant en la seva identitat superheroica com en la civil, amb un Bruce Wayne que a casa mira pel·lícules romàntiques i li agafen rebequeries quan l'Alfred intenta esperonar-lo -i que en haver-les vist tantes vegades als tràilers de cinema perden efecte-.

Pel que fa a les relacions entre els personatges, la més interessant de la pel·lícula és la d'en Batman i en Robin, un Dick Grayson babau i amb unes ulleres verdes -inexplicades i inexplicables-, necessitat d'un pare adoptiu i immune als mocs que li fum l'alter ego d'en Bruce Wayne.

Però tant ell com l'Alfred i després la Barbara van estovant el cor del Cavaller Fosc, al principi decidit a no formar un equip ni, en general, deixar entrar ningú a la seva vida.

Ara bé, fins i tot en Batman necessita ajuda de tant en tant, i quan en Joker reuneix un exèrcit de dolents -alguns dels quals aparentment inventats, com suggereix la pel·lícula, però que en realitat han sortit alguna vegada en algun còmic- que inclou monstres de films clàssics i moderns -en King Kong i en Voldemort, per exemple-, ha de claudicar.

Al final The Lego Batman Movie és una història pensada per a tota la família, amb un humor més intel·ligent que el de la primera cinta de Lego, però alhora accessible per a tothom. Diverses lectures per a diversos tipus de públic -adults i petits, coneixedors dels personatges i neòfits...- són la clau del seu èxit, així com el seu ritme ràpid -de vegades massa com per fixar-nos en tots els detalls- i una trama sense complicacions i pensada per aprofitar al màxim el reconeixement de personatges i franquícies per part de l'espectador, que al capdavall és com funcionen els productes audiovisuals de Lego.

Com a apunt final, hi ha un Story Pack -kit de portal i personatges- del videojoc Lego Dimensions dedicat a aquesta pel·lícula, amb en Robin i la Batgirl i 6 nivells a través dels quals es repassa el film. Fa temps que el tinc, però ara ja hi podré jugar amb coneixement de causa.

Cinema: Suicide Squad

Vull començar aquesta crítica personal avisant d'una cosa: a mi aquesta pel·lícula m'ha agradat força. Oh, quina sorpresa, oi? M'agrada tot. És possible, però també és cert que els films que adapten històries nascudes als còmics sembla que no satisfan mai la majoria de la gent. Últimament sembla que queda molt bé renegar de tot. Man of Steel és dolenta, Batman v Superman també, DC Comics no sap adaptar el seu univers al cinema... 

En fi, són pel·lícules que a mi m'estan agradant molt. Estan fetes per a entretenir, el material original no és alta literatura i si haguessin d'explicar les històries fil per randa com les veiem als còmics... ens avorriríem perquè ens les sabríem de memòria.  

Són adaptacions, senyores i senyors. Agafen uns còmics, els transformen en llenguatge audiovisual i els adapten a tots els públics, i jo trobo que tenen molt en compte els lectors del material original. L'única cosa que els retrec, a les de DC, és que quan recuperen personatges que surten a la televisió actualment a The Flash, Arrow, etc., els canvien els intèrprets i, per tant, no hi ha la coherència entre televisió i cinema que sí que podem veure a Marvel.

Suicide Squad, dit això, era una proposta davant la qual tenia reserves. Per les notícies que n'anava llegint em feia l'efecte que seria una relliscada, que seria un producte sense res a veure amb el llavors naixent Univers DC cinematogràfic, o com en diuen oficialment, DC Extended Universe. Un entreteniment mentre esperàvem que després de Man of Steel i Batman v Superman: Dawn of Justice arribessin la pel·lícula de la Lliga de la Justícia i la de Wonder Woman l'any vinent. 

És per això que hi anava amb poques expectatives, amb ganes de veure una poca-soltada entretinguda, i que no en vaig voler llegir cap informació a partir de cert punt. Doncs bé, tant una cosa com l'altra han estat un encert.

Una de les coses que em preocupaven més era el nou Joker, interpretat per un Jared Leto encantat amb aquesta mena de papers estranys. Pensava que seria un Príncep Pallasso del Crim encara més allunyat del dels còmics que el que va interpretar a The Dark Knight el desaparegut Heath Ledger, però sorprenentment em va agradar i estèticament el vaig trobar més adequat, dentadura metàl·lica a banda. 

No van cometre l'error de fer-lo membre del Suicide Squad, sinó que esdevé un secundari, per a alguns amb massa poc metratge -recordem, però, que no és la seva pel·lícula-, relacionat amb un dels protagonistes del film, i és per això també que han introduït un canvi en la seva relació respecte als còmics.

És la Harley Quinn, magníficament interpretada per la Margot Robbie, que a més és d'allò més adequada pel seu aspecte físic. En aquesta versió, el seu amor boig és correspost pel seu Pastisset, però els orígens es respecten -un fragment d'aquests, però, s'agafa de la versió de The New 52- i fins i tot es fa una picada d'ullet a la mítica portada del còmic Batman: Harley Quinn. 

El personatge és un dels més populars de l'Univers DC, després que fos creat pel guionista Paul Dini per a l'aclamada sèrie Batman: The Animated Series, i viu un gran moment gràcies a la seva col·lecció de còmics en solitari, que va començar el 2014, i sens dubte aquesta pel·lícula, on es podria dir que és l'autèntica protagonista i l'element d'humor i bogeria del grup.

Fa força amistat amb en Floyd Lawton, en Deadshot, l'home que afirma que no ha fallat mai un tret i que aquí, a diferència d'Arrow, és interpretat per un reclam de la mida d'en Will Smith. 

Assassí a sou, té un punt humà personificat en la seva filla adolescent i endevinem que malgrat la seva feina i el seu historial és una persona amb un codi moral interessant. El film està construït, en bona part, al voltant tant de la Harley com d'ell.

Una mica per darrere, podríem dir, queda en Rick Flag (el suec Joel Kinnaman, vist a The Killing i la quarta temporada de House of Cards), el líder del Suicide Squad, que no és un dels dolents reclutats, però que també fa aquesta feina sota xantatge, per no fer servir una expressió sobre constrenyiment testicular.

No repassaré tots els personatges, però volia destacar també en Waylon Jones, o Killer Croc (Adewale Akinnuoye-Agbaje, vist a Oz i a Lost), un home amb aspecte de rèptil i superforça que els lectors de còmics de DC coneixem bé com a enemic clàssic d'en Batman. 

Un personatge pel qual podem sentir llàstima, al capdavall no té la culpa de patir aquesta malaltia, però a la pel·lícula es fa servir més aviat poc. 

Tots ells, i els que no he esmentat com ara el Capità Boomerang (Jai Courtney), l'interessant El Diablo (Jay Hernández) o la Katana (Karen Fukuhara, també diferent de la versió del personatge vist a Arrow), que en aquest cas és la guardaespatlles d'en Rick Flag, no una dolenta, estan controlats per la temible Amanda Waller (Viola Davis, també diferent de la versió... bé, ja sabeu què diré).

Amb el sobrenom de The Wall, líder de l'agència A.R.G.U.S. i encarregada de formar un equip capaç de fer front als reptes que presenta l'aparició de tants metahumans. És implacable, no té cap escrúpol i ofereix a l'esquadró, format per superdolents, reduccions de la condemna a canvi de dur a terme missions suïcides. No és una proposta generosa, perquè no poden dir que no, atès que amenaça la integritat física dels éssers estimats de cadascun d'ells.

Havia deixat per al final un altre membre del Suicide Squad, la doctora June Moone, posseïda per la bruixa Enchantress, interpretada per la Cara Delevingne. Amb poders paranormals, primer és un actiu incalculable per a l'equip format per la Waller, però quan les coses es compliquen esdevé la principal preocupació de tothom en passar a formar part de l'amenaça que motiva la trama principal del film.

Malgrat que em sembla una colla d'allò més interessant i la primera part de la pel·lícula em resultava prometedora, el que no em va agradar i és difícil d'obviar va ser la naturalesa paranormal de l'enemic. No arribem a veure el Suicide Squad enfrontant-se a amenaces més mundanes, sinó que directament la seva primera missió és lluitar contra éssers de poders màgics.

Trobo, a més, que les característiques dels personatges, pel que fa a poders i habilitats, no són les més adequades per a aquesta mena d'enfrontament. Em va xocar una mica i vaig pensar que m'hauria estimat més alguna missió més semblant a les dels pocs còmics que, relacionats amb sagues que impliquen bona part dels còmics de DC alhora, n'havia llegit.

Tanmateix, penso que és una pel·lícula divertida, els personatges carismàtics -alguns són tractats amb molta superficialitat, però-, les interpretacions més que adequades i la relació amb les altres pel·lícules actuals de DC Comics molt ben implementada. Francament, no m'esperava -i aquest va ser l'encert de no llegir-ne gaire cosa- l'aparició de cert personatge en forma de cameo important, la menció dels fets de Batman v Superman ni la connexió amb Justice League, per a la qual fa una mica com de pròleg.


A favor

-Diguin el que diguin, és entreteniment pur i no es fa gens llarga

-Els personatges, la seva relació i la seva caracterització, encara que alguns tenen molt poc paper

-La Harley Quinn

-Un Joker més fidel als còmics del que em pensava, i ben interpretat per en Jared Leto

-Les connexions amb altres pel·lícules i les picades d'ullet o easter eggs (aquí els teniu explicats en anglès, i jo només en vaig detectar alguns)

-L'estètica, part de la qual sembla que està directament copiada del grup sud-africà Die Antwoord sense permís. 


En contra

-Sí que és cert que, de les 3 pel·lícules ja estrenades del DC Extended Universe, és la "menor"

-L'enemic màgic i sobrenatural, per a mi poc adequat a les característiques del grup

-L'aparent immunitat dels personatges davant els accidents d'helicòpter i les caigudes de desenes de metres

-No he parlat de l'Scott Eastwood, oi? Perquè hi té un paper decebedorament petit

Lectures: Batman - Endgame

No sé quantes vegades he dit, aquí al blog i parlant amb diverses persones interessades pel Cavaller Fosc, que l'etapa que tenim en marxa des de la tardor de 2011 a la col·lecció Batman, amb el rellançament de tot l'Univers DC conegut com a The New 52, és de les millors que ha viscut mai el personatge, i com a mínim la més llarga amb tanta qualitat. 

El que ha fet el tàndem format pel guionista Scott Snyder i el dibuixant Greg Capullo és senzillament espectacular. Aquests dos senyors han sabut renovar en Bruce Wayne i la seva identitat superheroica alhora que respectaven els trets més importants i interessants de l'etapa prèvia al rellançament i ens presentaven històries narrades i dibuixades de manera excel·lent, tot fent agosarades però reeixides aportacions als orígens del personatge, amb sorprenents revelacions sobre relacions familiars incloses. 

Amb el setè recopilatori de la col·lecció, Endgame, que conté els números 35 a 40 de Batman, publicats originalment de desembre de 2014 a juny de 2015, tornem a l'actualitat narrativa després dels dos volums Zero Year, que ens narraven els inicis de la carrera justiciera d'en Bruce Wayne, i un altre, Graveyard Shift, que recopilava números que no encaixaven enlloc més. 

Aleshores, la pregunta ha de ser "on ens havíem quedat?", i l'última aventura que havíem llegit situada a l'actualitat del personatge era... Death of the Family, una espectacular trama, la primera en què els autors tocaven en Joker, en què el Príncep Pallasso del Crim posava el Cavaller Fosc contra les cordes amb una intensitat inèdita. Per a mi entrava a la llista de les millors històries explicades sobre en Joker sense cap mena de dubte.

Doncs bé, aquest cop no m'estendré gaire sobre l'argument concret dels números que ressenyo, però si amb l'última aparició d'en Joker em va fer la sensació que no es podia explicar una història més pertorbadora d'aquest personatge, o que com a mínim costaria molt, m'equivocava: Endgame fa tornar un dels dolents més narrativament potents de la història del còmic amb uns plans encara més retorçats, però sobretot amb una facilitat per a dur-los a terme que ens inquieta durant tot el relat.

Ja s'ha cansat de voler "estimular" la seva nèmesi amb atacs de tota mena i ha decidit que vol eliminar en Batman, de manera que posa tota la carn a la graella i crea un nou gas tòxic que no hi ha manera de contrarestar i que fa anar el protagonista de corcoll, amb escenes en alguns moments una mica confuses que en alguns casos són al·lucionacions i en d'altres, la realitat.

Poques vegades hem vist el Cavaller Fosc tan superat, tan indefens, i això fa que alguns dels seus aliats en pateixin les conseqüències. Però aquesta és una de les característiques que defineixen en Joker: és tan dolent, tan irracionalment terrorífic i imprevisible, que més que patir pel protagonista estem pendents de què passarà a continuació.

I el que passa, sense entrar en spoilers, és que es va acostant el clímax del que el senyor Snyder i el senyor Capullo ens han d'explicar sobre l'enemic número u d'en Batman, i el tenim a l'últim número recopilat en aquest volum. Un combat èpic, brutal, sagnant, amb revelacions devastadores -ja se'ns insinuava a Death of the Family, però en Joker sap moltes més coses de les que hauria de saber-, que es tanca d'una manera que podria ser perfectament el final de la història d'en Batman. Es podria acabar aquí la col·lecció i no passaria res.

Òbviament això no passarà, i de fet ni tan sols s'acaba l'etapa Snyder-Capullo, amb el número 40: ja està disponible un nou recopilatori -sóc jo, que vaig tard-, però per les opinions que n'he llegit sembla que no ha sortit tan bé, aquests senyors no són déus, i per tant pot ser que tingui raó: la cosa es podria acabar aquí perfectament. 

Si us interessa en Batman i no teniu còmics d'aquesta etapa, llegiu-los. Si ja us esteu fent la col·lecció però la voleu deixar pel motiu que sigui, compreu aquest setè volum i deixeu-la llavors. Al capdavall també és una de les millors històries del Príncep Pallasso del Crim que s'han escrit i dibuixat mai. 

Lectures: Batman - Amor loco y otras historias

Si seguiu el blog ja deveu saber que acostumo a llegir els còmics de superherois en versió original des de fa uns quants anys. Per tant, no és gaire habitual que ressenyi l'edició espanyola d'un d'aquests còmics, però de vegades a causa del preu de l'edició o alguna oferta o rebaixa puntual faig excepcions, com és el cas d'avui.

Batman: Amor loco y otras historias, de la línia Grandes Autores de Batman d'ECC Ediciones, correspon al volum estatunidenc Mad Love and Other Stories i recull diverses històries de la col·lecció Batman Adventures, el reflex en paper de l'aclamada sèrie animada d'en Batman. 

Precisament un dels impulsors de la sèrie va ser el dibuixant Bruce Timm, que s'encarrega de la part gràfica també de les històries incloses al volum, amb guió d'en Paul Dini. Per què és important ressaltar aquests dos noms? Doncs perquè junts van fer episodis memorables de la sèrie i van crear, per exemple, el personatge de la Harley Quinn, que va debutar als dibuixos animats al setembre de 1992 i poc després va començar a sortir als còmics de Batman Adventures. 

El moment culminant, però, va ser l'aparició de l'especial Mad Love, de més de 60 pàgines, que és el que dóna el títol al volum i va guanyar el 1994, any en què es va publicar per primer cop, el premi Eisner a la millor història autoconclusiva. 

No seria fins el 1999 que el personatge passaria a formar part oficial de l'Univers DC després de protagonitzar una novel·la gràfica -escrita per en Paul Dini, per cert-, però amb Mad Love va adquirir notorietat perquè, després d'haver aparegut com a sequaç d'en Joker, aquí se li va donar una interessantíssima capa de profunditat en explicar el seu origen: resulta que era una nova psiquiatra d'Arkham i es va enamorar del Príncep Pallasso del Crim.

El còmic explora, fent que la Harley Quinn sigui la protagonista del relat, els deliris d'aquesta acròbata criminal, que s'autoproclama parella d'un Joker que clarament la fa servir segons la seva conveniència, i el resultat és una història tragicòmica on en Batman fa més aviat un paper secundari. 

És un còmic d'allò més interessant i no és estrany que gairebé des que es va publicar es consideri un dels relats imprescindibles d'en Batman, així com tampoc no sorprèn que se'n fes una adaptació animada i se n'extraguessin elements per als videojocs Batman: Arkham City i Batman: Arkham Origins. 

El volum, però -ja ho diu el títol- té "altres històries", per al meu gust d'interès desigual i força per sota de la que fa de reclam. Són narracions publicades originalment als especials anuals 1 i 2 de Batman Adventures, al Holiday Special número 1 de la col·lecció, al 3 d'Adventures in the DC Universe i una extreta de Batman: Black & White que ja tenia al volum corresponent. 

Tenim relats de diversa durada, però generalment curta, que ens presenten la Roxy Rocket (personatge menor que només des de fa uns anys ha començat a aparèixer als còmics no relacionats amb la sèrie animada), que ens parlen de la recaiguda del Ventríloc i l'Scarface, d'una venjança justiciera de l'Espantaocells, d'una topada amb la Catwoman, de com és el final d'una jornada normal d'en Joker -una de les històries més interessants-, d'un creuer accidentat, del combat nadalenc entre la Batgirl i en Clayface i, abans del relat repetit que deia abans, protagonitzat per en Two-Face, una història més llarga, corresponent al segon anual -el primer està format per històries curtes-, en què el protagonisme es reparteix entre el Cavaller Fosc, en Ra's al Ghul i el dimoni Etrigan, per tant tot un crossover. 

Són històries amb un caire molt més optimista i fins i tot humorístic que no pas els dels còmics normals de l'Univers Batman, al capdavall Batman Adventures imita l'aspecte cartoon i la dinàmica de la sèrie animada, per tant qui hi busqui aquelles històries fosques d'investigació detectivesca i dibuix realista que ens han ofert els millors còmics del Cavaller Fosc segurament quedarà decebut. 

Si entenem el que hem d'esperar d'aquest producte, en general més enfocat als enemics i als personatges secundaris que no pas a en Bruce Wayne, tenim a les mans un recull d'històries desiguals, sí, però en general interessants i amb alguns moments memorables.

Per desgràcia per als completistes com jo, alguns dels còmics inclosos hi estan representats només parcialment, ja que aquest volum de poc més de 200 pàgines és una selecció d'històries de Batman Adventures en què està implicat el tàndem Dini-Timm. Però deixant això de banda es tracta d'un llibre interessant i recomanable, especialment per aquest origen d'un personatge que entre els videojocs, una col·lecció pròpia i la futura pel·lícula Suicide Squad està vivint un moment dolç.

Crònica del 33è Saló Internacional del Còmic de Barcelona

Enguany he tornat a passar pel Saló del Còmic, ja en porto uns quants de consecutius, i com també és habitual em disposo a fer la crònica de com l'he viscut personalment. En general, ja ho avanço, força bé, però m'han decebut un parell de coses que també dic que no tenen res a veure amb la fira en si, sinó amb les expectatives que jo en tenia o amb sistemes organitzatius d'algun estand concret.

Comencem amb les exposicions, la més destacada de les quals, com sempre, la dedicada al tema del Saló d'enguany, que era el còmic fantàstic, que engloba gèneres com la ciència-ficció o la fantasia èpica, dins dels quals trobem tota mena de subgèneres com ara l'exploració de l'espai, els viatges en el temps, les distopies, la vida alienígena, l'espasa i la bruixeria o els mateixos superherois, que no deixen de ser en molts casos producte del que en el fons és ciència-ficció, i en d'altres de la pura màgia, o bé vénen de l'espai. 

L'exposició era enorme, per a estar-s'hi tranquil·lament més d'una hora, però a banda de pàgines d'exemple, la majoria originals cedits, hi havia interessants textos que reflexionaven sobre els principis científics que hi ha al darrere de les propostes de la fèrtil imaginació dels autors de còmic fantàstic, i que els rebatien i els contrastaven amb el que passaria a la realitat o la distància que hi ha entre aquestes idees i el punt on es troba la ciència actual. 

Una mostra completíssima, però amb un únic problema de relativa gravetat: hi havia exemples d'obres de còmics nord-americans, europeus i fins i tot espanyols, aquests darrers una mica agafats pels pèls —perquè parlar del professor Bacteri de Mortadel·lo i Filemó a l'apartat de científics bojos d'una exposició sobre còmics fantàstics és acceptar un pop com a animal de companyia—, però... i el manga? No hi havia ni una sola pàgina de manga, tot i que el còmic japonès ha tocat, evidentment, la ciència-ficció i la fantasia moltíssimes vegades.

També destacaven les primeres que trobaven els visitants en entrar a l'espai visitable, aquesta vegada concentrat en el recinte del Palau número 2 i les seves dues plantes, sense fer ús de l'1. Per una banda hi havia l'exposició dedicada al Capità Amèrica, aprofitant el 75è aniversari del seu naixement (1940).

Probablement el que més va triomfar, però, va ser l'escut que hi havia a terra, que va entusiasmar els visitants més joves en esdevenir una improvisada pista per a lliscar o rodolar. En el meu cas em vaig limitar a fer-m'hi una foto aprofitant que duia la meva samarreta de l'escut del Capità.

També m'havia de fer aquesta fotografia amb la portada del 251 de Batman (1973), còmic històricament important perquè representava el retorn del Joker assassí sanguinari que durant molts anys havia desaparegut i havia estat substituït per un Príncep Pallasso del Crim més per a tots els públics per culpa de la Comic Code Authority, un organisme censor nascut de les paranoies que durant els anys 50 hi havia respecte al còmic i els seus efectes presumptament perjudicials per al públic més jove.

Doncs bé, una mostra amb les mateixes dimensions que les del Capità Amèrica celebrava els també 75 anys del principal enemic d'en Batman, que va debutar a les pàgines del número 1 de Batman, el 1940.   

Bastant apartades de les zones de més trànsit hi havia l'exposició dedicada a The Spirit, còmic que enguany celebra també el 75è aniversari, que el llegendari Will Eisner va publicar entre 1940 i 1952 i que personalment tinc pendent i espero poder-lo anar trobant en biblioteques. 

Allà també n'hi havia una de dedicada a les autores més emblemàtiques de còmic femení durant el franquisme, amb exemples dels gèneres extremament ensucrats i masclistes a què estaven limitades aquestes dibuixants i guionistes que van haver de treballar en aquelles condicions històriques desfavorables.

Altres exposicions que també em vaig mirar van ser la dedicada a l'humorista Perich en el 20è aniversari de la seva mort, la de les il·lustracions de Coromines per a les portades en castellà de la saga literària Cançó de Gel i Foc, que estava acompanyada amb figures basades en la versió televisiva coneguda com a Game of Thrones, la de la saga de videojocs The Legend of Zelda —a la zona de videojocs, on vaig aprofitar per a fer una primera partida al Super Smash Bros. for Wii U, en què no vaig fer-ho malament del tot gràcies a la petita pràctica que he agafat amb la versió per a Nintendo 3DS, que tinc des del meu aniversari—, la d'Anacleto, agente secreto aprofitant que al setembre se n'estrena la pel·lícula d'imatge real o la que repassava breument la història del còmic en català, que particularment vaig trobar massa optimista i amb unes quantes dades de millorable exactitud.

Un dels atractius, per a mi, dels Salons del Còmic, és la possibilitat que els autors convidats dels quals tingui algun còmic me'l dediquin i, si són dibuixants i no només guionistes, m'hi facin algun dibuixet. Amb els anys he tingut en general força èxit, però també alguna decepció, i aquest cop vaig tenir un disgust en veure com, tot i arribar abans que ningú a l'estand d'ECC, em feien anar enrere perquè en teoria s'havia format una cua al carrer des de la matinada amb tot de gent que s'havia posat d'acord. Jo, com que hi havia entrat amb polsera de premsa (però no abans que ells, que consti), me les vaig haver amb desenes d'indignats (i maleducats) fans. 

És curiós, perquè jo he fet cues d'aquestes, potser no de matinada —i caldria veure des de quina hora feia cua realment aquesta gent liderada per una noia molt maleducada i que s'assemblava al ros de Cruz y Raya i un tio que ja tenia vist de la signatura d'en Bryan Lee O'Malley a la Fnac, un paio que sembla el fill del Gran Wyoming i en José Mota (el morè de Cruz y Raya) i que és un professional de les cues amb aires de suficiència—, però n'he fet. I m'he trobat que en obrir-se les portes el que guanyava era el que corria més, i que em quedava sense un bon número i per tant sense dret a dibuix, i l'editorial no s'hi ficava.

Aquest cop l'editorial s'hi va ficar, amb diferents criteris, i es va imposar el que deia que jo havia d'anar enrere i que "sempre" s'havia fet, això de les cues al carrer. Mentida. Entenc la lògica de la indignació dels que havien estat fent cua, i en el seu lloc jo també m'empiparia, però les mentides em rebenten.

Al final va resultar que el dibuixant per al qual jo volia número, en Tim Sale (Batman: The Long Halloween, Batman: Dark Victory i Batman: Haunted Knight), no era el mateix que el que volien ells, però per culpa seva em va tocar el número 18, i l'home, al cap de 5 minuts de començar, va decidir que estava massa cansat per a continuar fent miniesbossos i després del número 9 ens va fer a tots una signatura ràpida, que no tenia ni rúbrica, i cap a casa. 

Per tant, entre uns i els altres vaig tenir una nova mala experiència, la tercera que compto ja amb la mateixa editorial des que es va estrenar en la publicació de còmics, fa 3 edicions. És a dir, quasi cada any hi he tingut alguna decepció. Ho tindré en compte d'ara endavant.

Molt millor va anar la signatura de l'Scott McCloud, de moda ara per l'èxit incontestable de la seva darrera novel·la gràfica, The Sculptor. Vaig fer ben fet en decidir anar a la sessió de signatures de l'estand d'El Corte Inglés, perquè a les botigues no lligades a una editorial sempre va tot millor. 

A més, l'home era molt amable i feia dibuixos per a tothom. Em va saber una mica greu anar-hi amb La revolución de los cómics, un còmic sobre còmics que tinc des de fa 13 anys, i no haver comprat res més de l'autor. No negaré que feia enveja veure a les mans de tothom de la cua el gruixut volum de la novetat que està de moda i amb què molts han descobert ara el nom d'aquest senyor, però vaig decidir no fer una compra impulsiva de 35 euros, aconseguir-lo més endavant pel màxim de 25 que val en anglès (i més quan els còmics en anglès ja no els compro traduïts) i que em signés el que jo ja tenia.

Em vaig endur aquest dibuixet que, tot i ser el que feia a gairebé tothom i tractar-se d'una cosa ràpida, està prou bé, i em va fer il·lusió. Havent estat aquesta la darrera de les dues sessions de signatures que tenia previstes, el regust que em va quedar d'aquest apartat de la meva llista de coses per fer va ser bo. 

Pel que fa a les compres, un dels principals atractius del Saló, aquest cop vaig estar a punt de no fer-ne ni una, només l'últim dia, diumenge, i per casualitat. Continuo trobant a faltar l'estand d'uns francesos que tenien centenars de volums recopilatoris de còmic de superherois en versió original, però a més una de les meves botigues habituals havia tornat al Saló després de faltar-hi l'any passat... i tampoc no tenia res que m'interessés. La tendència de la qual ja em vaig lamentar l'any passat continua.

Les altres botigues tampoc no tenien res del que acostumaven a tenir. Ni tan sols una que ven àlbum europeu em va satisfer: de còmics de l'Astèrix en català en tenia poquíssims i cap no era dels 4 que em faltaven. Els que veieu a la foto, les meves úniques compres, eren d'una altra parada on no comptava trobar res d'això.

Com que no vaig gens bé de diners i en cas de voler comprar alguna novetat ho faré allà on em descomptin més que aquest 5% màxim a què "obliga" la llei, no em sap especialment greu haver marxat pràcticament sense res. Ara bé, tinc molts forats per omplir de col·leccions diverses i no haver trobat gairebé res ha estat una altra decepció.

Tanmateix, en general m'ho vaig passar bé, estic content d'haver-hi anat, he après coses, he tornat a ser conscient de la immensíssima quantitat de còmics i autors que hi ha i que no coneixia —i per una qüestió de diners i espai seria impossible seguir-los tots, fins i tot reduint-los només als que em poden interessar mínimament—, he tornat a sentir parlar autèntics experts en còmics, gent que en sap un munt, i evidentment vull continuar vivint aquesta experiència enriquidora i alhora frustrant. Per tant tornaré a ser al Saló Internacional del Còmic de Barcelona l'any vinent, en què se celebrarà la 34a edició. A veure si llavors tinc més sort en tot.