Lectures: Batgirl - Deadline

Gairebé quatre anys han passat des que aquests còmics van sortir a la venda als Estats Units, i pràcticament un des que vaig fer la ressenya sobre el recopilatori anterior a aquest.

Però les circumstàncies de la vida manen i és ara, totalment desconnectat de l'actualitat comiquística, que llegeixo el darrer volum que, per motius d'espai, segurament compraré de la Batgirl.  

Batgirl: Deadline conté els números 27 a 34 del quart volum de Batgirl, publicats de manera individual entre març i octubre de 2014, i Batgirl: Futures End, de novembre, i és un final d'etapa, raó per la qual dic que malauradament l'he de deixar aquí. 

És l'últim volum de la llarga etapa de la Gail Simone com a guionista de Batgirl, personatge que ja havia tocat força en els molts números que va escriure de Birds of Prey -grup a la formació original del qual fa referència en aquest tram final, en el que és una picada d'ullet als fans- en la seva identitat d'Oracle, però que fins al 2011 no havia pogut tractar en solitari i com a Batgirl perquè la Barbara Gordon, abans de The New 52, feia molts anys que anava en cadira de rodes i es va haver de reinventar.

Els guions d'aquesta senyora, que aquí està acompanyada pels dibuixos de Fernando Pasarín -al número 30 el substitueix Robert Gill- són àgils, amens, es nota que coneix i estima els personatges i els va construint d'una manera molt pròpia però respectuosa amb els antecedents, i particularment amb la Batgirl fa una feina excel·lent. No se m'acut en quines mans podria estar millor, vaja.

També és bona en narrar relacions i fer avançar trames en paral·lel i no abandonar-nes ni permetre que ens n'oblidem, amb petites referències si s'escau, a més que no deixa caps sense lligar.

A Deadline continua en aquesta línia. El problema, i potser és perquè Wanted era tan bo, és que trobo que el nivell d'interès -no de la seva qualitat com a guionista, sinó de la història en si- aquí és inferior. 

També és cert que el que tocava, i efectivament ho veiem, és l'enfrontament final amb la Knightfall, que ja la va fer patir al segon recopilatori, però ens el trobem cap al final del volum, que comença amb l'obligat número afectat per Gothtopia, la petita saga de Detective Comics que afectava diverses col·leccions de la Batfamília i que ja vaig dir que no m'havia deixat gaire satisfet. 

És un sol número, però després en tenim dos d'una història una mica estranya per a la Batgirl, en què s'ha d'enfrontar a un paio obsessionat amb eliminar vampirs que es fa dir Silver. L'element sobrenatural, que repeteixo que no lliga gaire amb el personatge, torna al número següent amb l'aparició d'en Midnight Man, un monstre que apareix quan els adolescents juguen a convocar-lo. 

I després passem a una altra història autoconclusiva en què l'enemic és un altre paio estrany, però aquest cop no sobrenatural, que es diu Ragdoll i amenaça la integritat física de la companya de pis de la Barbara, l'Alysia, embolicada en un acte de vandalisme contra l'empresa d'un científic sobre el que se sospiten actes delictius. 

No és res de l'altre món, però permet continuar forjant la relació entre la Batgirl i la noia, ara com a superheroïna i rescatada. Al darrere de tot plegat, movent els fils, hi ha la Knightfall, que recordem que té la missió d'assassinar delinqüents per tal de "netejar Gotham".

I ara sí, després de recórrer als seus favors en una estranya aliança, la Batgirl s'enfronta directament a la Knightfall i el seu exèrcit ajudada per moltes superheroïnes, tot donant lloc a batalles campals que donen un toc espectacular a aquest tram final que, d'altra banda, es resol d'una manera una mica naïf per al meu gust. 

He dit que la Gail Simone és la guionista ideal per a la Batgirl, amb altres paraules i embolicant-me força més, però Deadline no seria el seu millor exponent, i no perquè no estigui ben escrit, sinó perquè primer tenim diverses distraccions no prou dignes i després es tanca un enfrontament que ha durat anys reals de publicació amb una solució fluixa.

  

El volum acaba, però, amb la Barbara recuperant l'optimisme en saber -un favor de la mateixa Knightfall- que el seu malvat germà no és mort i per tant ella no és cap assassina, i amb la determinació de començar de nou en una altra banda. Un final com cal.

També hi veiem el número de Futures End -el gran crossover de DC de 2014-2015- corresponent a Batgirl, en què una Barbara que va viure una tragèdia per culpa, altre cop, del seu germà, dirigeix cinc anys en el futur un grup de Batgirls -dues d'elles veteranes en el paper, de quan la Babs era paraplègica- mentre ella s'ha transformat físicament en haver-se entrenat amb un mestre que no esperaríem mai. Curiós i no necessàriament canònic.

Deadline, ja ho he dit, no és el millor que ha escrit la Gail Simone, però tot i així deixa amb un bon regust, se centra força en les relacions de la protagonista -queda una mica en segon pla la que manté des de fa temps amb l'exdelinqüent Ricky, que no s'acaba d'esprémer gaire en aquests números- i és un més que acceptable final d'etapa.

Visionats: The LEGO Batman Movie

Abans de començar he de fer una confessió: The Lego Movie (2014) no em va agradar gaire. Vaig trobar que el seu humor era poca-solta, i no em refereixo a que fos infantil -per l'amor de Dende, vaig a veure al cinema gairebé totes les pel·lícules adrecades al públic més jove!-, sinó al fet que a molts dels gags no els trobava la gràcia per enlloc.

Això va fer que no anés al cine a veure The Lego Batman Movie, d'aquest mateix 2017, però sí que tenia intenció de veure-la quan fos possible per mitjans casolans i gratuïts, i ara que l'he vist me n'alegro i en vull parlar una mica.

Dirigida per Chris McKay, en realitat és una conseqüència lògica d'una realitat innegable: l'estrella de The Lego Movie era en Batman, i si de tots els videojocs que s'han fet amb la llicència Lego, que al seu torn es basen en llicències d'altres productes -pel·lícules i sèries mítiques, bàsicament-, l'única que ha tingut tres entregues és la de Batman -sense comptar, és clar, el fet que és protagonista del Lego Dimensions- és per alguna cosa.

La versió humoritzada (em sembla que m'invento la paraula) del Cavaller Fosc agrada, funciona perquè atrau tant els que no en saben gairebé res com els que el coneixem bé i ens sabem relaxar davant d'un producte que és una paròdia, sense cap pretensió d'establir -ni respectar- cànons del seu univers.

Per a uns i altres hi ha referències claríssimes, com la representació amb el filtre de Lego de tot un seguit d'escenes o pòsters de les pel·lícules d'imatge real del personatge, però també ens hi fiquen un fragment amb imatges d'arxiu de la mítica i esbojarrada sèrie dels 60, a més de múltiples cites i referències més ocultes -que reconec que se m'escapaven pel ritme frenètic del film-.

No són necessàries per tal que el gran públic en gaudeixi, i de fet estan adaptades a diversos graus de coneixement de l'obra original per part dels espectadors. Senzillament fan que sumi punts i suavitzen les inventades amb què els puristes podrien tenir més reserves.

En fi, la premissa de la pel·lícula, que agafa tot allò que se'ns ha explicat alguna vegada sobre en Batman i el seu entorn i ho barreja i fins i tot hi posa collita pròpia, amb bons resultats, gira al voltant del tema clàssic de la relació entre el Cavaller Fosc i el Príncep Pallasso del Crim.

Però aquesta vegada la cosa va diferent: en Joker, que vol que en Batman reconegui que és el seu enemic més gran -i que es necessiten l'un a l'altre, com s'ha suggerit diverses vegades als còmics-, es rendeix i es deixa empresonar, cosa que desconcerta el protagonista, que al seu torn s'ha d'enfrontar al fet que la nova comissària de la policia de Gotham, la Barbara Gordon -trencament del cànon, però en realitat ja s'havia mostrat en alguns còmics ambientats al futur-, no pensa permetre que en Batman actuï amb tanta llibertat com fins ara.

El protagonista, per cert, és un cregut i un pallasso a la seva manera, molt diferent de la versió dels còmics i les pel·lícules serioses, però és precisament aquest capgirament de les seves característiques el que fa que funcioni tan bé a l'univers Lego, i és que aquest vessant ja l'havíem vist a The Lego Movie i aquí es pot esplaiar, tant en la seva identitat superheroica com en la civil, amb un Bruce Wayne que a casa mira pel·lícules romàntiques i li agafen rebequeries quan l'Alfred intenta esperonar-lo -i que en haver-les vist tantes vegades als tràilers de cinema perden efecte-.

Pel que fa a les relacions entre els personatges, la més interessant de la pel·lícula és la d'en Batman i en Robin, un Dick Grayson babau i amb unes ulleres verdes -inexplicades i inexplicables-, necessitat d'un pare adoptiu i immune als mocs que li fum l'alter ego d'en Bruce Wayne.

Però tant ell com l'Alfred i després la Barbara van estovant el cor del Cavaller Fosc, al principi decidit a no formar un equip ni, en general, deixar entrar ningú a la seva vida.

Ara bé, fins i tot en Batman necessita ajuda de tant en tant, i quan en Joker reuneix un exèrcit de dolents -alguns dels quals aparentment inventats, com suggereix la pel·lícula, però que en realitat han sortit alguna vegada en algun còmic- que inclou monstres de films clàssics i moderns -en King Kong i en Voldemort, per exemple-, ha de claudicar.

Al final The Lego Batman Movie és una història pensada per a tota la família, amb un humor més intel·ligent que el de la primera cinta de Lego, però alhora accessible per a tothom. Diverses lectures per a diversos tipus de públic -adults i petits, coneixedors dels personatges i neòfits...- són la clau del seu èxit, així com el seu ritme ràpid -de vegades massa com per fixar-nos en tots els detalls- i una trama sense complicacions i pensada per aprofitar al màxim el reconeixement de personatges i franquícies per part de l'espectador, que al capdavall és com funcionen els productes audiovisuals de Lego.

Com a apunt final, hi ha un Story Pack -kit de portal i personatges- del videojoc Lego Dimensions dedicat a aquesta pel·lícula, amb en Robin i la Batgirl i 6 nivells a través dels quals es repassa el film. Fa temps que el tinc, però ara ja hi podré jugar amb coneixement de causa.

Lectures: Batgirl - Wanted

Si sovint em queixo que he trigat més del que voldria a llegir i ressenyar un nou volum d'alguna col·lecció que segueixo, aquest és un dels casos més flagrants amb què m'he enfrontat: més de 3 anys han passat des de la darrera opinió que vaig publicar sobre un volum de Batgirl.

No era conscient que havia passat tant de temps, però després de Death of the Family han anat sortint nous còmics i no ha estat fins ara que he pogut enganxar la següent entrega d'oferta. Com sempre, no decep, però ara en parlaré amb més detall. 

Batgirl: Wanted, el quart recopilatori del ja antic reinici anomenat The New 52, recull els números 19 a 26 de la sèrie, editats originalment de juny de 2013 a febrer de 2014, a més del número 23.1 de Batman: The Dark Knight, de novembre de 2013. 

Amb un equip format per la gran guionista Gail Simone, experta en el personatge i cohesionadora d'aquesta magnífica etapa, i els dibuixants Daniel Sampere i Fernando Pasarín, amb una menció especial -que no acostumo a fer- a les portades d'Alex Garner del 21 al 26, el recopilatori continua on havia acabat l'anterior: la Batgirl va haver de prendre una ràpida decisió que va destrossar la seva família, a més del seu cor i la seva confiança en si mateixa.

Mal moment per haver-se d'estar enfrontant a una nova enemiga, la Ventríloqua, entenc que una nova versió de l'enemic d'en Batman, molt més sanguinària i que arrossega l'odi acumulat durant anys d'infelicitat, que la manca d'èxit com a humorista acaba de fer esclatar.

Després de veure's obligada a acabar amb les activitats del psicòpata del seu germà, en James Gordon Jr., d'una manera diguem-ne "definitiva", cada cop està menys segura de si va actuar correctament -fins al punt d'arribar a abandonar l'uniforme-, i el pare de tots dos, el comissari Gordon, la busca sense saber que en realitat és la seva filla. Tot un drama.

Un drama que s'accentua quan el nostre vell amic Jim Gordon pateix en la seva lluita entre la part racional, la de veterà i honrat policia, la que segurament li diu que la Batgirl mai no mataria expressament, i la de pare destrossat que no aplica la mateixa lògica a les seves accions. I tot i així s'enfada amb en Batman per haver-li "desgraciat la vida a la Batgirl" en permetre-li entrar al seu batequip. 

D'altra banda, la Gail Simone és especialista en escriure escenes quotidianes, d'aprofundiment en la vida privada dels personatges, alternant-les amb les de la seva tasca superheroica, i és per això que també veiem com la Barbara mira de posar en ordre la seva vida i tirar endavant.

Fins i tot hi ha lloc per a l'humor i l'amor, amb aquella sensibilitat femenina amb què la guionista escriu el personatge des de fa tant de temps, i amb el que tenia experiència prèvia escrivint Birds of Prey, per exemple.

Però res no és casual a les històries de Batgirl. Allò que sembla més superflu acaba convergint amb la trama principal i ens tornem a trobar amb el drama, la tragèdia fins i tot, a què ja estem acostumats, almenys des del volum anterior.

La història queda interrompuda, per cert, per un número 25 dedicat a com va viure la Barbara Gordon, llavors adolescent -i el càlcul de l'edat tant d'ella comdel seu germà em causa problemes-, la terrible apagada durant la també terrible tempesta i el campi qui pugui de l'anomenat Zero Year de Gotham.

Un número amb cert interès, sense exagerar, però que el més important que aporta és que el segon nom de la protagonista és Joan. Per cert, aquest número l'escriu la Marguerite Bennett, i personalment noto que el guió no té la qualitat dels de la Simone. Estic malacostumat.

També trobem un homenatge a l'escena de Legends of the Dark Knight 125 en què en Batman va intentar mostrar-li la seva identitat al seu amic comissari, que llavors ho va rebutjar, igual que fa ara amb la que, sense que ell ho sàpiga, és la seva filla.

Passa en un context en què sospitosa i perseguidor han de formar un incòmode equip a causa de l'atac simultani de diversos brivalls d'aquesta etapa, comandats per la Knightfall (del segon recopilatori), i ens deixa amb ganes de més de cara al volum final del pas de la Gail Simone per la col·lecció, al cinquè volum, Deadline, que espero no trigar tant a llegir i ressenyar.

Lectures: Batgirl - Knightfall Descends

He dit moltes vegades que la Barbara Gordon és el meu personatge femení preferit de l'Univers DC, i també que la vaig conèixer com a Oracle i en cadira de rodes, de manera que del seu passat com a Batgirl poca cosa havia llegit (problema que intento solucionar, encara que no és fàcil perquè no havia tingut col·leccions pròpies). 

És per això que el rellançament de la seva història amb The New 52 m'està donant l'oportunitat de gaudir de la Batgirl original, i després de l'encertat primer recopilatori d'aquesta nova etapa, que ja vaig ressenyar, arriba la segona part on tot plegat millora, i el llistó ja era ben amunt.

Amb el títol de Batgirl: Knightfall Descends, recopila els números 7 a 12 de la col·lecció, publicats individualment de maig a octubre de 2012, a més del número 0, de novembre de 2012, on se'ns expliquen els orígens del personatge en aquesta nova versió de The New 52, una iniciativa que s'ha fet amb moltes col·leccions de l'Univers DC però que, per desgràcia, no sempre ha arribat als recopilatoris.

De manera totalment encertada, el llibre comença amb el número 0, guionitzat per la Gail Simone i dibuixat per l'Ed Benes, que tornaven a formar equip després de les seves col·laboracions a Birds of Prey, i encara que és un número que em pensava que parlaria de la cirurgia que va permetre a la Babs recuperar l'habilitat de caminar, sorprenentment va per una altra banda i ens explica com va sorgir la idea d'esdevenir la Batgirl i com va començar a col·laborar amb el Cavaller Fosc i el Noi Meravella.

No té res a veure amb com se'ns havia explicat les altres vegades, ni al còmic de debut del personatge, el mític número 359 de Detective Comics de 1967 ni en cap dels recordatoris posteriors, però tot i així està molt ben lligat i és versemblant.

Després d'aquest preludi, que han posat aquí com podria haver anat al primer recopilatori si el còmic hagués estat editat abans del número 1 de la nova etapa, ens trobem amb noves trames de la Batgirl actual, amb el mateix nivell, o fins i tot més, que el que vam veure a The Darkest Reflection, on els guions ja eren responsabilitat de l'esmentada Gail Simone, que aquí repeteix amb l'Ardian Syaf com a dibuixant donant com a resultat uns números interessantíssims.

Perquè malgrat l'impacte de tornar a veure la Barbara Gordon caminant i disfressada de Batgirl, el cas és que s'ha respectat molt tota la seva etapa com a Oracle, ja ho vaig dir. I no només al primer recopilatori, sinó també en aquest segon on la protagonista, que cada cop recupera més la confiança i es va acostumant a la lluita física després d'anys obligada a seure en una cadira de rodes, s'ha de tornar a enfrontar al trauma que la va deixar paraplègica perquè un dels esbirros que acompanyaven en Joker als fets de The Killing Joke reapareix acompanyant un altre paio, anomenat Grotesque i perillós a la seva particular manera.

Com va passar en les altres col·leccions relacionades amb en Batman, a Batgirl també hi ha una entrega dedicada a la famosa Night of the Owls, la saga en què el Tribunal dels Mussols o les Òlibes llançava un atac a gran escala sobre Gotham, de manera que tots els superherois de l'entorn del Cavaller Fosc s'hi veuen implicats d'una manera o d'una altra.

En el cas de la Batgirl ens trobem amb una història molt interessant (però no tan ben inserida com en el cas de Catwoman) que té a veure amb uns fets reals de la Segona Guerra Mundial: el llançament de globus bomba del Japó a Nord-Amèrica. L'excusa està ben trobada i fa que la incursió de Batgirl al crossover sigui original, i a més sense canviar l'equip creatiu que se n'encarrega.

Superat aquest obstacle la trama entra en un nou arc argumental, el que dóna nom al llibre: els nostres superherois no travessen mai la línia que converteix un justicier en un assassí, però hi ha gent decidida a acabar amb la delinqüència de la manera més radical possible, i encara que en certs moments puguem sentir simpatia per aquesta mena d'idees, caçar lladres de cotxes amb paranys per a óssos és quelcom que algú com la Batgirl no pot permetre.

Això la durà a enfrontar-se a Knightfall, un nou enemic que per la seva indumentària recorda l'Azrael, però que no actua sol, perquè al seu costat hi ha un grup de metahumans (persones amb poders) que dificulta molt a la Babs la tasca de vèncer-los.

Encara que, com hem dit, la protagonista ja torna a estar pràcticament al 100%, aquesta vegada l'enemic la supera en molts aspectes i necessitarà ajuda. L'únic punt feble d'aquesta història, però, és que la identitat civil de l'ésser que es fa dir Knightfall, que evidentment intentarà reclutar la Batgirl per a la causa, és fàcil d'esbrinar, tant que fins i tot és possible que fos aquesta la idea de la guionista.

Aquesta ajuda que dèiem és la de la Batwoman, que d'una manera totalment natural i respectuosa amb la seva pròpia col·lecció es creua amb la Batgirl, hi ha una sèrie de malentesos (com podem veure en aquesta portada) i acaben col·laborant per tal de derrotar l'enemic comú.

El recopilatori, a més, i ho dic ara però no és menys important, ens serveix per a saber per què la seva mare els va deixar, tant a ella com al seu pare i el seu germà James Jr., ja que en les escenes de la vida civil de la Barbara recuperem una la pròpia història d'aquest germà que, per fi, se'ns havia explicat en una etapa magnífica del Batman anterior a The New 52, concretament a The Black Mirror, i va ser prou important com per mantenir referències en aquest reset, per sort no total, de l'Univers DC.

Per a mi Batgirl és un dels millors còmics de DC en aquests moments, una de les millors propostes del rellançament, i es nota que la Gail Simone coneixia bé el personatge protagonista després de fer tants guions de Birds of Prey, encara que la seva feina en aquella col·leció a l'etapa immediatament anterior a The New 52 no em convencés gaire. En fi, les noves aventures de la Batgirl són altament recomanables.

Lectures: Birds of Prey - The Death of Oracle

El passat mes de novembre vaig fer la ressenya de Birds of Prey: Endrun, el primer dels dos recopilatoris que cobrien el volum 2 de la col·lecció, una etapa que va acabar amb el rellançament de l'Univers DC, i no ha estat fins ara que m'he comprat i he llegit el segon, Birds of Prey: The Death of Oracle. 

En aquest cas també he trigat en llegir aquests números, del 7 al 15, corresponents al període de febrer a octubre de 2011, perquè esperava l'edició en tapa tova, però he trigat tant en aconseguir-la que ja és a punt de sortir el segon llibre de la nova etapa.

En fi, posem-nos ja amb el comentari d'aquest final de cicle, que no puc evitar comparar, pel moment en què va sortir i el nombre d'entregues que té, amb la decebedora etapa de 15 números del volum 4 de Green Arrow que vaig ressenyar aquí i aquí.

Naturalment el que més destaca del volum és el seu títol, cridaner com ell sol i dissenyat per a captar la curiositat dels lectors, tant els fidels com els nous, però no ens sorprèn saber que darrere d'aquest impacte hi ha només una manera de parlar. 

Després dels problemes que ha originat el coneixement de l'existència de l'Oracle, la gran informadora de l'Univers DC, entre els dolents del mateix univers, la Barbara Gordon ha decidit plegar o, si més no, fer-ho creure a tothom llevat d'un grup reduït de persones. 

Per tal de dur-ho endavant posa en marxa un elaborat pla amb què vol fer creure al Calculator, el seu equivalent del món criminal (encara que no li arriba a la sola de la sabata), que ha mort, i per això es deixa atacar, sempre de manera calculada, per un grup de superdolents desconeguts entre els quals destaca la Mortis, una dona que provoca amb el seu toc un penediment tan extrem en les persones que les condueix, generalment, a suïcidar-se. 

Mentre fan veure que les passen magres per a desfer-se dels seus enemics, la Black Canary, la Huntress, la Lady Blackhawk, la Dove i en Hawk són testimonis de la suposada mort de l'Oracle, un muntatge que convenç els dolents que la temible hacker ja no existeix i no els farà la guitza.

L'objectiu de tot això és que es relaxin i s'exposin més en les seves activitats, i per tal de donar-hi credibilitat només unes quantes persones, ben poques, saben que l'Oracle continua existint, encara que això impliqui deixar que molts superherois es pensin de debò que ja no poden comptar amb ella.

Després d'aquest arc de 4 números, que està força bé i compta amb el guió de la mítica Gail Simone i els dibuixos d'Ardian Syaf, Guillem March i Iñaki Miranda, tenim un número de descans escrit per Simone i dibuixat per Pere Pérez en què coneixem una història d'amor entre la Huntress i un presumptament reformat Catman. 

No és una història imprescindible, però ajuda a fer de pont entre The Death of Oracle i els dos números que seran els últims de la Gail Simone a la col·lecció i que pertanyen a l'arc Hostile Takeover. 

És una història un xic confusa en què per una banda veiem treballar juntes la Huntress i la Question, que tenen força bona relació, i per l'altra veiem la resta de les Birds of Prey infiltrant-se en un edifici per tal d'acostar-se a un traficant d'armes molt perillós.

El que és confús és que les dues trames s'acaben unint, formen part del mateix problema, però és quelcom que les nostres protagonistes no esperaven, fet que dóna a tot plegat un aire massa casual. Tot i així és una història interessant i que ens té en tensió, sobretot amb l'aparició de la temible Junior, filla del veteraníssim Rag Doll.

El que no m'agrada és que sembla que sigui un arc que necessiti més espai per a desenvolupar-se, se li podria haver tret més suc, i el pitjor és que acaba de manera precipitada i amb un final obert que, tenint en compte que els dos números següents van per una altra banda i després s'acaba la col·lecció de cara a The New 52, no es resoldrà. 

En comptes de tancar la història aquest recopilatori acaba amb la història War and remembrance, escrita per Marc Andreyko i dibuixada per Billy Tucci i Adriana Melo. 

En aquest cas es produeix la reunió de la Lady Blackhawk, que ve de la Segona Guerra Mundial per un salt en el temps que encara no he llegit mai, la veteraníssima Phantom Lady, que segons els meus càlculs hauria de tenir uns 80 anys que no li permetrien les coses que veiem en aquests còmics, i la Black Canary, filla de la Black Canary original que va compartir aventures amb les dues primeres.

Alternant seqüències del present i d'aquest passat ambientat en l'època de joventut de les heroïnes i, en un dels casos, de la seva mare, ens expliquen una aventura típica de les Birds of Prey (encara que no ho és per motius cronològics) on han de perseguir un criminal de guerra nazi amagat a l'Argentina.

En aquella missió tot va acabar d'una manera que té connexions amb el que passa al present, on trobem uns estranys paios musculats i aparentment de raça ària que volen segrestar precisament les tres dones que van participar en aquells fets, sense saber que la Black Canary és la filla de l'original i que les ajudaran tant la Huntress com la néta de la Phantom Lady, que no és altra que la Kate Spencer, àlies Manhunter. 

No és un absolut desastre, aquest arc, però tenint en compte que hauria estat millor tancar bé la trama anterior i que en aquesta, potser també per manca d'espai, no s'acaben de narrar les coses d'una manera que ens impliqui gaire, considero The Death of Oracle un final de col·lecció amb poca força, que si més no es podria haver executat millor. Veurem què ens porta la nova etapa de la sèrie, que aviat començaré a llegir.

Lectures: Batgirl - The Darkest Reflection

Quan vaig saber que DC Comics rellançava les seves col·leccions vaig proferir mentalment diverses blasfèmies, però com s'ha pogut veure en les ressenyes dels darrers mesos de moment he quedat força content dels canvis, precisament perquè no han estat uns canvis tan grans, en les col·leccions dels meus personatges preferits.

Que s'hagi fet amb bones trames en la majoria dels casos és quelcom que m'ha ajudat a pair aquest reset de tot l'Univers DC, però algunes col·leccions em preocupaven més que altres, com és el cas de Batgirl.

La Barbara Gordon és el meu personatge femení preferit de còmic, i com que ja la vaig conèixer en cadira de rodes amb la seva identitat d'Oracle al servei (informatiu) de la comunitat superheroica és així com l'he vist i estimat sempre, i el seu passat de Batgirl era un record agredolç que ja m'estava bé que es mantingués com a record, encara que continuo interessat en llegir les seves aventures d'aquella etapa, ara gens fàcils de trobar.

Dic això perquè un dels canvis més sobtats de l'event conegut com The New 52 era el que ningú no s'havia atrevit a fer fins ara: tornar-li la capacitat de caminar. I no ho havia fet ningú fins ara perquè la seva situació, que no li restava importància a l'Univers DC sinó que la reorientava "laboralment", era acceptada per tothom i la figura de la Batgirl havia continuar essent representada per més d'una noia, l'última de les quals la Stephanie Brown, que ha protagonitzat les meves ressenyes de còmics de Batgirl des de sempre i que a mi m'agradava força en aquest paper.

No vaig poder evitar assabentar-me d'aquest canvi, perquè costa molt aïllar-se dels spoilers a l'era d'internet, per tant ja sabia que The New 52 ens portaria una nova Batgirl i que aquesta seria més aviat "vella". Els cabells pèl-rojos tornarien a penjar de l'uniforme de l'aliada ocasional d'en Batman i la seva situació de paraplegia quedava esborrada.

Però s'ha fet d'una manera acceptable per als defensors de l'statu quo, de deixar les coses com estaven, de no canviar la història dels personatges: la Babs torna a caminar (i a anar pel món lluitant contra el mal) gràcies a la cirurgia. Una Barbara Gordon més jove però que conserva, encara que en la nova continuïtat sembla que més breu, el seu passat d'Oracle, així com els fets que la van dur a transformar-s'hi. 

Ens ho expliquen al primer volum d'aquesta nova etapa, Batgirl: The Darkest Reflection, que conté els números 1 a 6 de la col·lecció, publicats originalment de manera individual entre novembre de 2011 i abril de 2012. 

En aquest recopilatori, que compta amb el guió de l'aclamada Gail Simone (Birds of Prey) i el dibuix d'Ardian Syaf, coneixerem dos nous enemics força estrambòtics que sembla que s'hagin posat aquí perquè en Batman ja té prou feina, però que podrien haver encaixat perfectament a l'extensa galeria de dolents del Cavaller Fosc. 

Un d'ells és un paio que es fa anomenar Mirror i que es dedica a matar les persones que formen part d'una llista confeccionada per ell. Persones que tenen una cosa en comú: es van salvar de la mort de manera gairebé miraculosa i això, ell, no ho pot permetre.

Mentre la Barbara s'enfronta als problemes personals que s'esperen de qualsevol còmic de superherois que llegim avui dia, haurà de lluitar també contra aquest enemic, amb l'agreujant que tant de temps allunyada dels carrers (que no de la lluita, repeteixo) li ha passat factura i està desentrenada. A més la policia, liderada pel seu propi pare —i amb una nova detectiu, anomenada McKeena, que pel seu aspecte sembla la substituta de la Renée Montoya—, es veu obligada a perseguir-la perquè ja se sap que a Gotham no estan permesos els vigilantes, com diuen en anglès.

La nostra heroïna haurà de fer també de detectiu per tal d'esbrinar els motius que impulsen a actuar aquest perillosíssim enemic i a pensar una manera de vèncer-lo, atès que en la lluita cos a cos la supera àmpliament. No oblidem, a més, que la Babs té un comprensible trauma amb les pistoles, que traurà el cap de tant en tant en aquest nou inici de les seves aventures.

Pel camí la Batgirl tindrà un esperat retrobament amb el que sempre ha estat l'amor de la seva vida, en Dick Grayson, amb qui va compartir lluita al costat del mentor d'ambdós, en Batman, i es produirà un interessant combat amistós entre ells que acabarà en una conversa on, malauradament i com sempre, no s'acaben de posar d'acord. Què serien les trames romàntiques, però, sense entrebancs?

En el terreny personal no puc deixar d'esmentar, intentant mantenir la intriga i no rebentar coses, que la Barbara viurà un altre retrobament, aquest cop totalment sorprenent, i que farà una nova amiga, una companya de pis de qui segurament es traurà més suc en properes entregues.

Com he dit abans, en aquest recopilatori coneixem dos nous i perillosos enemics de la Batgirl, i acabat el tema d'en Mirror hem de parlar de la Gretel, una dona misteriosa que és al darrere d'una colla de delictes que tenen a veure amb el control mental i que fan que la protagonista s'hagi d'enfrontar a situacions que l'agafen per sorpresa, badant i entomant cops.

Tant aquesta història com l'anterior són d'allò més amenes i ens permeten tornar a veure la Barbara Gordon en acció, a banda de donar forma a la seva biografia actual, que a nivell personal sí que ha patit canvis amb l'arribada de The New 52: el seu pare, el Comissari James Gordon, és pèl-roig com ella, i és que després de diverses explicacions oficials que han anat canviat al llarg del temps, en Jim és el seu pare biològic (això ho sabíem des de la darrera confirmació) de manera oberta, des de sempre i sense haver-se casat mai amb ningú anomenat Sarah Essen, que desapareix de la continuïtat. 

Potser aquest punt és el que no m'ha acabat d'agradar d'un retorn per altra banda excel·lent, perquè trobo que les coses ja estaven bé com estaven i que la segona dona d'en Jim donava una capa tràgica extra al personatge del comissari, però tot i així el nou enfocament és molt interessant i em consta que donarà joc. Sigui com sigui, The Darkest Reflection és un gran inici de les noves aventures de la Batgirl. No us el perdeu.

Lectures: Birds of Prey - Endrun

Ja havia parlat en altres ocasions de Birds of Prey, una col·lecció dedicada a les superheroïnes de DC Comics, però realment només n'he llegit el material dels primers 4 anys i escaig, després que Planeta cancel·lés Universo DC: Aves de Presa a la meitat. Tot i així, vaig voler seguir les seves aventures al volum 2, que comença amb el recopilatori amb el títol d'Endrun.

Conté els números 1 a 6 d'aquesta etapa, publicats invidualment de juliol de 2010 a gener de 2011, un període notablement anterior al dels volums de DC que estic ressenyant darrerament, però això és així perquè vaig preferir esperar l'edició en tapa tova. El mateix he fet amb The Death of Oracle, que reuneix els números amb què va acabar aquella segona etapa, just abans del rellançament batejat com a The New 52 que, naturalment, també ha afectat aquesta col·lecció.

Endrun comença amb la reunió de les tres membres principals del grup Birds of Prey, les clàssiques, que són la seva líder Oracle (Barbara Gordon), la Black Canary (Dinah Lance) i la Huntress (Helena Bertinelli). I es reuneixen, després d'un temps separades a causa de la dissolució del grup, explicada en una etapa que no conec, perquè la Barbara s'ha assabentat que hi ha algú que les amenaça, a elles però també a la resta de la comunitat superheroica, amb uns documents d'allò més comprometedors. 

Les ajudaran tres personatges més, que són la Lady Blackhawk (Zinda Blake) i el duet format per la Dove (Holly Granger) i en Hawk (Hank Hall, antic malvat conegut com a Monarch i després Extant), que és el primer home en formar part de les Birds of Prey, no només com a col·laborador puntual.

El cas és que malgrat que hi ha referències a etapes anteriors i a personatges que havien debutat en números del primer volum de Birds of Prey que no he llegit mai, la història se segueix força bé i atrapa d'allò més: les protagonistes no saben ben bé a qui s'enfronten, qui hi ha darrere de tot aquest xantatge ni què busca aquest exactament, però es personalitza en una misteriosa lluitadora que, aparentment, les supera totes i amb diferència.

Veurem com les passen magres, com ni tan sols la combinació de les habilitats dels membres del grup poden fer res contra aquest atac traïdor, antiesportiu i sobtat, però els còmics i la ficció en general no tindrien gaire interès si els seus personatges ho tinguessin tot fàcil, oi?

També hi podem veure dos interessants personatges, en Savant i en Creote, que són dos exdolents reformats per la Barbara, malgrat l'oposició de la resta del grup, en etapes anteriors de la col·lecció, i que ara tornen per a acabar de complicar la situació. 

Però malgrat que es pressuposa cert bagatge en el lector, no és gaire difícil lligar caps i entendre el passat i les motivacions de cap d'aquests personatges, si bé és cert que se'ns expliquen quan la trama ja ha viscut uns quants episodis.

Al final tot tindrà més sentit, i després d'una sèrie de sorpreses, cops d'efecte i moments tensos la història es resoldrà, amb la porta oberta a continuar algun dia (potser a l'esmentat The Death of Oracle? No ho sé, això ja ho veuré), d'una manera per què no dir-ho un xic precipitada. 

Els encarregats de tornar les Birds of Prey a l'acció en aquesta última etapa abans del rellançament de tots els còmics de DC són l'aclamat equip creatiu, responsable d'alguns arcs argumentals del volum 1, format per la guionista Gail Simone i el dibuixant Ed Benes, que torna a fer una bona feina especialment amb l'anatomia femenina (les cares sempre són iguals, això sí), però per al meu gust abusa dels substituts i la diferència de qualitat artística es nota d'una pàgina a l'altra.

I evidentment, com no podia ser d'una altra manera i potser perquè trobava a faltar aquests personatges, aprofita la mínima ocasió per a fer que les heroïnes llueixin el cos, encara que sigui en el deliri d'un moribund Pingüí. 

Birds of Prey: Endrun m'ha agradat, m'ho he passat molt bé llegint-lo i espero que el següent volum recopilatori sigui com a mínim tan bo com aquest. Continua la Gail Simone fins el número 13, amb ball de dibuixants, i acaba amb dos números escrits per Marc Andreyko. Ja veurem com els va quedar el resultat, però la Gail Simone la tornarem a llegir a la nova Batgirl, una de les meves properes lectures. 

Lectures: Universo DC Aves de Presa, tom 3

Doncs ja he llegit el tercer volum de la malaguanyada col·lecció Universo DC: Aves de Presa, que havia de recopilar per primera vegada (ni tan sols als Estats Units no ho tenen) tota l'etapa d'aquesta sèrie protagonitzada per un equip de superheroïnes liderat sempre per la Barbara Gordon, ara Oracle, antigament Batgirl. 

És aquest el tercer (i últim, perquè Planeta la va cancel·lar a la meitat) dels toms que formen la interrompuda col·lecció, i a l'índex se'ns diu que conté els números 31 a 49 americans, publicats allà originalment en format grapa entre juliol de 2001 i gener de 2003. Després comentarem aquest punt, perquè és enganyós. Ara el que toca és repassar les històries que conté, després d'haver vist en entrades anteriors les que contenien els volums 1 i 2.

Aquesta portada, que al volum en castellà s'inclou al final, és un lleuger spoiler, però tampoc no és res de l'altre món. Què passaria si la Black Canary, en una de les seves vacances (i n'hem vist ja unes quantes en aquests primers 30 números), s'emboliqués amb un home ric i misteriós que no conegués i que es diu Ra's al Ghul? Una interessant proposta que a més servirà per a establir l'enemistat entre la Dinah i la filla del seu estimat, la Talia al Ghul.

Però aquesta trama, que podia semblar irrellevant malgrat que entretinguda, és cabdal per al futur de la col·lecció, ja que en una història amb en Ra's al Ghul involucrat és molt possible que hi apareguin un pou de Llàtzer, i els seus efectes reparadors poden anar-li molt bé, a la Dinah, que fins ara només havia emprat les seves arts marcials, però no tenia el crit del canari, a causa dels fets que van tenir lloc a la famosa minisèrie Green Arrow: The Longbow Hunters de Mike Grell, publicada el 1987. 

Aquesta habilitat recuperada 14 anys després d'haver-la perdut al principi també va acompanyada de la bogeria temporal que pateixen tots aquells que passen pels pous de Llàtzer, però després veurem històries on és determinant per a la resolució de les missions que li encarrega l'Oracle, com ara una en què col·labora amb en Blue Beetle i en Robin per tal de fer front a un enemic de pa sucat amb oli que es fa dir El Rei de les Salses (Condiment King en anglès) que correspon al número 37 de la col·lecció però que aquí està situada abans del 36, en el primer desastre d'aquesta edició.

El més gran de tots aquests desastres que esmento és l'aparició d'un número, el 36, que correspon al crossover anomenat Joker's Last Laugh i que només s'entén amb la lectura de tot el conjunt, format per la minisèrie principal de 6 números i altres còmics de l'Univers Batman com ara aquest, que aquí ens inclouen però que queda despenjat, descontextualitzat i inacabat. 

No estic en contra de la inclusió d'aquest còmic aquí, sóc completista, però al segon volum vam veure com se saltaven dos números perquè formaven part d'un crossover amb Nightwing i els substituïen per un article explicatiu. Aquells números es podien llegir al tom 5 de Nightwing, però en canvi els que aquí ens falten no els podem llegir, perquè Planeta no va publicar Joker's Last Laugh, i us penseu que al tercer Universo DC Aves de Presa hi ha cap article que ho contextualitzi? No pas. Gran cagada.

Després tenim una història entretinguda, però no imprescindible, al número 38, i el que no té nom és el que passa després: els números 39 a 41 formen part d'un altre crossover, força conegut dins la història del Cavaller Fosc, que es diu Bruce Wayne Murderer? i que continua amb Bruce Wayne Fugitive?. Jo no l'he llegit, perquè es troba als números que em falten del col·leccionable Batman: El caballero oscuro, però tenia por que aquests còmics me'ls rebentessin i no ha estat així.

Planeta va decidir incloure només les històries paral·leles que no hi tenen res a veure i que són la de la Black Canary i la Spoiler (la Stephanie Brown, futura Batgirl en aquells moments) fent fora de casa de la segona el seu pare, el criminal Cluemaster, i per altra banda la d'en Ted Kord, en Blue Beetle, que està passant per un dels pitjors moments de la seva vida. I això és tot. Amb això la barroera editorial va fer una amalgama i va deixar fora les parts del crossover, de manera que sí, és més comprensible i no passa com en el cas de Joker's Last Laugh, però a l'índex posa que inclou uns números dels quals, en realitat, només conté algunes pàgines.

Tot i així en una d'aquestes històries, la d'en Blue Beetle, hi ha d'intervenir la Power Girl, que aprofitant l'avinentesa protagonitza el número 42 de la col·lecció i ens explica la primera missió en què va col·laborar amb l'Oracle, una missió que no va anar massa bé i que va crear cert ressentiment. És curiós, però uns quants números abans es fa una referència a aquest ressentiment que no s'acaba d'entendre i s'explica aquí, més tard. No sé si era la intenció o si d'aquests fets ja se n'havia parlat abans.

Al 43 tornem a tenir un número parcial, perquè encara dura el tema Bruce Wayne Fugitive?, però hi comença la darrera història escrita per en Chuck Dixon, creador de la col·lecció i guionista fins ara. Una història que arriba al número 46 i que ens torna a dur a una illa fictícia (ja hi tornem a ser) amb una proposta interessant que barreja viatges en el temps i la possibilitat de trobar una cura per a totes les malalties, però que en alguns moments és confusa per la quantitat de bàndols interessats i personatges poc coneguts que hi apareixen.

El volum acaba amb 3 números escrits per en Terry Moore (Strangers in Paradise) i dibuixats per l'Amanda Conner (Power Girl, Green Arrow/Black Canary), que creen una ameníssima història amb més humor però també amb moments emotius, perquè... què passaria si la Barbara Gordon pogués tornar a caminar? Valdria la pena a qualsevol preu?

Així acaba doncs aquest volum que va ser l'últim malgrat que n'havien de ser 6. Una última cagada de Planeta: la portada del volum correspon al número 50 de Birds of Prey, que no s'inclou en aquest recopilatori. Tant de bo no haguessin cancel·lat la col·lecció i s'hagués arribat al final del que es pretenia recopilar, encara que fos amb aquests números parcials que ja veuré com me les empesco per omplir. També hauré de pensar com m'ho faig per tal d'acabar-la del tot, perquè als Estats Units hi ha volums recopilatoris, però amb uns quants buits. Mentrestant, ha valgut la pena conèixer els inicis d'aquest grup de superheroïnes femenines i l'evolució de les seves relacions.