Cinema: Birds of Prey

Fa més de tres anys publicava la meva crítica de la pel·lícula que, fins llavors, es considerava la pitjor d'un DC Extended Universe que no ha crescut pas gaire, tot s'ha de dir. Un film durament criticat per pràcticament tothom, però que a mi em va agradar.

Era Suicide Squad, i ara n'ha sortit una mena de seqüela, però que va per una altra banda i simplement en recupera el personatge més carismàtic i n'esmenta la relació amb en Joker que allà hi tenia. L'única connexió que hi ha, però això no ha evitat que la gent, amb uns prejudicis considerables, hagi decidit no veure aquesta nova proposta, que s'ha fumut una bona patacada comercial.

Birds of Prey, de títol complet Birds of Prey (and the Fantabulous Emancipation of One Harley Quinn), dirigida per Cathy Yan amb guió de Christina Hodson i produïda, entre altres, per la Margot Robbie, la protagonista, és en realitat un spin-off de Suicide Squad, més que seqüela, i ja es veu que té un altre to i un altre objectiu.

És evident que se situa a Gotham, i els coneixedors de l'Univers Batman hi trobem picades d'ullet en forma, sobretot, de zones concretes que hem vist al llarg dels anys a les pàgines dels còmics, a les adaptacions televisives i cinematogràfiques i als videojocs, però fora d'això i d'un nom que remet inevitablement a uns còmics, amb les interrelacions amb les altres sèries que això sempre comporta al gènere superheroic, Birds of Prey és una pel·lícula que va per lliure, que manté el lligam amb les altres el mínim possible -ja ens ha quedat clar que Warner Bros. no ha sabut formar un equivalent del Marvel Cinematic Universe- i que és un espectacle divertit, entretingut i amè, per més que tanta gent s'entesti a parlar-ne malament, sovint, com deia al principi, sense haver-la vist.

En fi, Birds of Prey té com a indiscutible protagonista la Harley Quinn, la xicota d'en Joker, que refà la seva vida després d'haver estat abandonada pel seu Pastisset i, tipa que la gent no s'acabi de creure que ja no estan junts, orquestra un atemptat amb una càrrega simbòlica que fa ben pública la seva nova situació... que comporta, per a la seva desgràcia, que s'ha acabat la immunitat per a les seves bretolades.

Però el personatge, que als còmics ha estat membre precisament de les Aus de Presa alguna vegada, ja sabem que no és purament malvat com seria el cas del seu exestimat Joker, sinó que en el fons té un petit cor, i aquí la veiem fent d'antiheroïna, obligada per les circumstàncies, tot s'ha de dir.

Resulta que, entre tota la gent que l'odia per un o altre motiu, hi ha en Roman Sionis, en Black Mask, interpretat aquí per l'Ewan McGregor, que busca un diamant on hi ha els números de compte amb la fortuna de la desapareguda família criminal dels Bertinelli, nom ben conegut pels lectors dels còmics de DC.

Però el diamant, quan ja el tenia, els el roba una noia, la Cassandra Cain (Ella Jay Blasco), que als còmics és la Batgirl després que la Barbara Gordon es quedés invàlida, però aquí n'han fet una versió totalment diferent. El cas és que la Harley, per salvar-se quan estan a punt de matar-la, s'ofereix a recuperar el diamant per a en Black Mask.

El destí fa confluir diverses dones, que són d'esquerra a dreta la Renée Montoya (Rosie Pérez), la mítica detectiu de la Policia de Gotham, aquí caracteritzada com una veterana que es queda sola en una investigació sobre uns assassinats amb fletxes que tenen relació amb tot plegat; la Helena Bertinelli (Mary Elizabeth Winstead), la Huntress, que és la responsable d'aquests assassinats venjatius, les esmentades Harley Quinn i Cass Cain, i la Dinah Lance (Jurnee Smollett-Bell), la llegendària Black Canary, que canta al club d'en Roman Sionis i després ascendeix a xofer seva i posa en marxa, avisant la Renée de la cerca i captura de la petita carterista, la missió paral·lela de protegir l'adolescent.

Un repartiment eminentment femení -amb les excepcions del senyor McGregor i d'en Chris Messina, que fa del temible assassí d'arma blanca Victor Zsasz-, dones diferents, amb motivacions i graus d'implicació i criminalitat diversos, que juntes funcionen de meravella i ens proporcionen una història divertida, amb espectaculars combats i moments d'humor.

Perquè no cal buscar res més, en aquesta Birds of Prey. És una pel·lícula memorable de superherois (o superheroïnes)? No, ni pretén ser-ho. És una versió fidel dels còmics del mateix nom? Depèn de l'etapa, se suposa. M'hauria agradat que els personatges ja coneguts de les sèries, concretament la Black Canary i la Huntress, fossin interpretades per les corresponents actrius vistes, de fet, a Arrow? Sí, però ja sabia que no passaria, perquè amb Marvel passa, però amb DC això no funciona així.

És una adaptació, i les adaptacions es prenen llicències, com la de crear aquesta Cassandra Cain que no és la que coneixem. Superem-ho. Birds of Prey pretén entretenir, fer-nos passar una bona estona i riure una mica amb el seu humor, la seva violència una mica pujada de to i una trama fàcil de seguir. Per mi ja va bé.

Lectures: Birds of Prey - The Death of Oracle

El passat mes de novembre vaig fer la ressenya de Birds of Prey: Endrun, el primer dels dos recopilatoris que cobrien el volum 2 de la col·lecció, una etapa que va acabar amb el rellançament de l'Univers DC, i no ha estat fins ara que m'he comprat i he llegit el segon, Birds of Prey: The Death of Oracle. 

En aquest cas també he trigat en llegir aquests números, del 7 al 15, corresponents al període de febrer a octubre de 2011, perquè esperava l'edició en tapa tova, però he trigat tant en aconseguir-la que ja és a punt de sortir el segon llibre de la nova etapa.

En fi, posem-nos ja amb el comentari d'aquest final de cicle, que no puc evitar comparar, pel moment en què va sortir i el nombre d'entregues que té, amb la decebedora etapa de 15 números del volum 4 de Green Arrow que vaig ressenyar aquí i aquí.

Naturalment el que més destaca del volum és el seu títol, cridaner com ell sol i dissenyat per a captar la curiositat dels lectors, tant els fidels com els nous, però no ens sorprèn saber que darrere d'aquest impacte hi ha només una manera de parlar. 

Després dels problemes que ha originat el coneixement de l'existència de l'Oracle, la gran informadora de l'Univers DC, entre els dolents del mateix univers, la Barbara Gordon ha decidit plegar o, si més no, fer-ho creure a tothom llevat d'un grup reduït de persones. 

Per tal de dur-ho endavant posa en marxa un elaborat pla amb què vol fer creure al Calculator, el seu equivalent del món criminal (encara que no li arriba a la sola de la sabata), que ha mort, i per això es deixa atacar, sempre de manera calculada, per un grup de superdolents desconeguts entre els quals destaca la Mortis, una dona que provoca amb el seu toc un penediment tan extrem en les persones que les condueix, generalment, a suïcidar-se. 

Mentre fan veure que les passen magres per a desfer-se dels seus enemics, la Black Canary, la Huntress, la Lady Blackhawk, la Dove i en Hawk són testimonis de la suposada mort de l'Oracle, un muntatge que convenç els dolents que la temible hacker ja no existeix i no els farà la guitza.

L'objectiu de tot això és que es relaxin i s'exposin més en les seves activitats, i per tal de donar-hi credibilitat només unes quantes persones, ben poques, saben que l'Oracle continua existint, encara que això impliqui deixar que molts superherois es pensin de debò que ja no poden comptar amb ella.

Després d'aquest arc de 4 números, que està força bé i compta amb el guió de la mítica Gail Simone i els dibuixos d'Ardian Syaf, Guillem March i Iñaki Miranda, tenim un número de descans escrit per Simone i dibuixat per Pere Pérez en què coneixem una història d'amor entre la Huntress i un presumptament reformat Catman. 

No és una història imprescindible, però ajuda a fer de pont entre The Death of Oracle i els dos números que seran els últims de la Gail Simone a la col·lecció i que pertanyen a l'arc Hostile Takeover. 

És una història un xic confusa en què per una banda veiem treballar juntes la Huntress i la Question, que tenen força bona relació, i per l'altra veiem la resta de les Birds of Prey infiltrant-se en un edifici per tal d'acostar-se a un traficant d'armes molt perillós.

El que és confús és que les dues trames s'acaben unint, formen part del mateix problema, però és quelcom que les nostres protagonistes no esperaven, fet que dóna a tot plegat un aire massa casual. Tot i així és una història interessant i que ens té en tensió, sobretot amb l'aparició de la temible Junior, filla del veteraníssim Rag Doll.

El que no m'agrada és que sembla que sigui un arc que necessiti més espai per a desenvolupar-se, se li podria haver tret més suc, i el pitjor és que acaba de manera precipitada i amb un final obert que, tenint en compte que els dos números següents van per una altra banda i després s'acaba la col·lecció de cara a The New 52, no es resoldrà. 

En comptes de tancar la història aquest recopilatori acaba amb la història War and remembrance, escrita per Marc Andreyko i dibuixada per Billy Tucci i Adriana Melo. 

En aquest cas es produeix la reunió de la Lady Blackhawk, que ve de la Segona Guerra Mundial per un salt en el temps que encara no he llegit mai, la veteraníssima Phantom Lady, que segons els meus càlculs hauria de tenir uns 80 anys que no li permetrien les coses que veiem en aquests còmics, i la Black Canary, filla de la Black Canary original que va compartir aventures amb les dues primeres.

Alternant seqüències del present i d'aquest passat ambientat en l'època de joventut de les heroïnes i, en un dels casos, de la seva mare, ens expliquen una aventura típica de les Birds of Prey (encara que no ho és per motius cronològics) on han de perseguir un criminal de guerra nazi amagat a l'Argentina.

En aquella missió tot va acabar d'una manera que té connexions amb el que passa al present, on trobem uns estranys paios musculats i aparentment de raça ària que volen segrestar precisament les tres dones que van participar en aquells fets, sense saber que la Black Canary és la filla de l'original i que les ajudaran tant la Huntress com la néta de la Phantom Lady, que no és altra que la Kate Spencer, àlies Manhunter. 

No és un absolut desastre, aquest arc, però tenint en compte que hauria estat millor tancar bé la trama anterior i que en aquesta, potser també per manca d'espai, no s'acaben de narrar les coses d'una manera que ens impliqui gaire, considero The Death of Oracle un final de col·lecció amb poca força, que si més no es podria haver executat millor. Veurem què ens porta la nova etapa de la sèrie, que aviat començaré a llegir.

Lectures: Birds of Prey - Endrun

Ja havia parlat en altres ocasions de Birds of Prey, una col·lecció dedicada a les superheroïnes de DC Comics, però realment només n'he llegit el material dels primers 4 anys i escaig, després que Planeta cancel·lés Universo DC: Aves de Presa a la meitat. Tot i així, vaig voler seguir les seves aventures al volum 2, que comença amb el recopilatori amb el títol d'Endrun.

Conté els números 1 a 6 d'aquesta etapa, publicats invidualment de juliol de 2010 a gener de 2011, un període notablement anterior al dels volums de DC que estic ressenyant darrerament, però això és així perquè vaig preferir esperar l'edició en tapa tova. El mateix he fet amb The Death of Oracle, que reuneix els números amb què va acabar aquella segona etapa, just abans del rellançament batejat com a The New 52 que, naturalment, també ha afectat aquesta col·lecció.

Endrun comença amb la reunió de les tres membres principals del grup Birds of Prey, les clàssiques, que són la seva líder Oracle (Barbara Gordon), la Black Canary (Dinah Lance) i la Huntress (Helena Bertinelli). I es reuneixen, després d'un temps separades a causa de la dissolució del grup, explicada en una etapa que no conec, perquè la Barbara s'ha assabentat que hi ha algú que les amenaça, a elles però també a la resta de la comunitat superheroica, amb uns documents d'allò més comprometedors. 

Les ajudaran tres personatges més, que són la Lady Blackhawk (Zinda Blake) i el duet format per la Dove (Holly Granger) i en Hawk (Hank Hall, antic malvat conegut com a Monarch i després Extant), que és el primer home en formar part de les Birds of Prey, no només com a col·laborador puntual.

El cas és que malgrat que hi ha referències a etapes anteriors i a personatges que havien debutat en números del primer volum de Birds of Prey que no he llegit mai, la història se segueix força bé i atrapa d'allò més: les protagonistes no saben ben bé a qui s'enfronten, qui hi ha darrere de tot aquest xantatge ni què busca aquest exactament, però es personalitza en una misteriosa lluitadora que, aparentment, les supera totes i amb diferència.

Veurem com les passen magres, com ni tan sols la combinació de les habilitats dels membres del grup poden fer res contra aquest atac traïdor, antiesportiu i sobtat, però els còmics i la ficció en general no tindrien gaire interès si els seus personatges ho tinguessin tot fàcil, oi?

També hi podem veure dos interessants personatges, en Savant i en Creote, que són dos exdolents reformats per la Barbara, malgrat l'oposició de la resta del grup, en etapes anteriors de la col·lecció, i que ara tornen per a acabar de complicar la situació. 

Però malgrat que es pressuposa cert bagatge en el lector, no és gaire difícil lligar caps i entendre el passat i les motivacions de cap d'aquests personatges, si bé és cert que se'ns expliquen quan la trama ja ha viscut uns quants episodis.

Al final tot tindrà més sentit, i després d'una sèrie de sorpreses, cops d'efecte i moments tensos la història es resoldrà, amb la porta oberta a continuar algun dia (potser a l'esmentat The Death of Oracle? No ho sé, això ja ho veuré), d'una manera per què no dir-ho un xic precipitada. 

Els encarregats de tornar les Birds of Prey a l'acció en aquesta última etapa abans del rellançament de tots els còmics de DC són l'aclamat equip creatiu, responsable d'alguns arcs argumentals del volum 1, format per la guionista Gail Simone i el dibuixant Ed Benes, que torna a fer una bona feina especialment amb l'anatomia femenina (les cares sempre són iguals, això sí), però per al meu gust abusa dels substituts i la diferència de qualitat artística es nota d'una pàgina a l'altra.

I evidentment, com no podia ser d'una altra manera i potser perquè trobava a faltar aquests personatges, aprofita la mínima ocasió per a fer que les heroïnes llueixin el cos, encara que sigui en el deliri d'un moribund Pingüí. 

Birds of Prey: Endrun m'ha agradat, m'ho he passat molt bé llegint-lo i espero que el següent volum recopilatori sigui com a mínim tan bo com aquest. Continua la Gail Simone fins el número 13, amb ball de dibuixants, i acaba amb dos números escrits per Marc Andreyko. Ja veurem com els va quedar el resultat, però la Gail Simone la tornarem a llegir a la nova Batgirl, una de les meves properes lectures. 

Lectures: Batman / Cazadora - Lágrimas de sangre

No totes les lectures que faig són necessàriament del més recent que ha donat en toms recopilatoris DC Comics, i al meu prestatge tinc unes quantes lectures endarrerides com aquesta, que no necessiten ser llegides en cap moment concret. Aquest cop parlem d'una minisèrie de 6 números que és una mena de Year One de l'Helena Bertinelli, la Caçadora (Huntress) de l'Univers DC, o almenys una de les seves versions (ja en parlarem algun dia). 

Sí, aquest cop ha estat una lectura en castellà, i a més de l'edició de Norma, anterior a la de Planeta, que va optar per mantenir el Cry for Blood original en comptes de respectar el mal traduït Batman / Cazadora: Lágrimas de sangre pel qual van optar en aquesta edició que vaig comprar pel ridícul preu de 2 euros.

Escrit per en Greg Rucka, un dels meus guionistes preferits, que me'l va dedicar al 30è Saló del Còmic, i dibuixat per en Rick Burchett, aquest volum que conté 6 números editats originalment entre juny i novembre de 2000 ens explica una història en què la protagonista absoluta és la Huntress, habitualment personatge secundari de l'Univers Batman.

Abans deia que no calia llegir-lo en cap moment concret, però això no vol dir que sigui totalment independent de la cronologia dels còmics d'en Batman, ja que a Cry for Blood hi ha alguna referència al macroevent No man's land, d'on la Bertinelli va sortir força mal parada i humiliada. El que vull dir és que es pot llegir (i si ens interessa el personatge l'hem de llegir) sense tenir gaire bagatge en còmics del Cavaller Fosc. 

Bàsicament el que hem de saber és que la mala relació entre la Huntress i en Batman (curiosament el seu pare a l'univers alternatiu de Terra-2, però com he dit abans ja en parlarem un altre dia) va empitjorar durant aquella saga, i ho torna a fer en aquesta minisèrie després que es produeixi un complot contra aquesta heroïna que es dedica a acabar amb la màfia de Gotham amb uns mètodes massa dràstics pel que el Croat Emmascarat està disposat a aprovar.

Resulta que algú li està intentant encolomar una sèrie de morts dins el crim organitzat de la ciutat d'en Batman, i ho fa d'una manera tan convincent que la Huntress es queda sense aliats, però apareix una persona que la traurà del pou. Es tracta d'en Vic Sage, The Question, que tal com faria anys després amb la Renée Montoya a 52 li fa d'amic i conseller i li dóna un cop de mà de valor incalculable. 

Mentre intenta ajudar-la a netejar el seu nom ella li explica (i de pas també ens ho explica a nosaltres) el seu origen (per això deia abans que és un Year One de la Huntress, en el fons), que té a veure amb una complexa trama mafiosa en què va esdevenir l'única supervivent de la família Bertinelli, es va exiliar de ben petita a Sicília i després d'un primer encontre amb en Batman va decidir entrenar el cos i la ment per tal de combatre el crim en comptes d'amagar-se'n i fugir-ne. 

Els esdeveniments actuals requereixen, però, un nou entrenament de cos i ànima, sobretot d'ànima, per tal de sobreviure en una Gotham que la té en cerca i captura per totes bandes, i aquest cop l'entrenament és a càrrec d'en Richard Dragon, un dels millors artistes marcials de l'Univers DC, que ja va entrenar en Vic i anys després ho faria amb la Renée.

En aquest punt l'Helena té l'objectiu de tornar a Gotham, netejar el seu nom i combatre les restes del seu passat, els mafiosos que li van destrossar la vida i que al cap i a la fi són un mal que cal eradicar. Com si es tractés d'una novel·la negra en Greg Rucka ens ho explica amb mestria, alternant el present amb un passat on veiem la formació en tots els sentits de l'Helena Bertinelli, però amb un dibuix per al meu gust massa estàtic, poc adequat per a les escenes d'acció, amb pàgines acceptables i d'altres de baix nivell, del senyor Burchett. 

Una història molt recomanable per a aprofundir en la Huntress, personatge que sovint no considerem de la Batfamília i que potser tècnicament no ho és, però sí que hi té relació, encara que sigui per la seva pertinença a les Birds of Prey. L'argument ens proporciona, ja posats, una història que agradarà als que, com jo, siguin  fans de les trames de mafiosos.

Lectures: Universo DC Aves de Presa, tom 1

La línia Universo DC que va posar en marxa Planeta fa uns anys és una de les poques bones idees que ha tingut. Sabeu que la critico molt, però uns totxos d'al voltant de 500 pàgines per entre 20 i 25 euros no estan gens malament i van bé per tal de publicar ràpidament etapes llargues de col·leccions concretes que d'una altra manera no es vendrien. Tot i així, tampoc no es devia vendre gaire el d'Aves de Presa (Birds of Prey), perquè la van cancel·lar després d'editar només 3 dels 6 volums previstos.

I jo me'n vaig comprar els dos primers a l'últim Saló del Còmic de Barcelona, perquè els vaig trobar a la parada de la meva botiga de còmics habitual (Studio Comics) en perfecte estat i a 12,50 € en comptes dels 22 originals. Per què, si estava cancel·lada? Per què, si ja fa temps que em compro els còmics de DC en versió original? Molt senzill: perquè tot i la cancel·lació hi ha més material recopilat en castellà que en anglès. Els TPB americans de Birds of Prey se salten moltíssims números. 

En castellà, dels 127 números de la primera sèrie (1999-2009), almenys els 49 primers es poden llegir seguits, i acompanyats dels especials i les minisèries prèvies que també es recopilen en aquest primer tom, com són Black Canary / Oracle: One man's hell, Manhunt, Revolution, Wolves, Black Canary / Batgirl i Girlfrenzy: Ravens.

En el pitjor dels casos, si Planeta no acaba de publicar els 3 toms que falten, cosa que està ajornant contínuament però que no descarta del tot, hi haurà un petit buit i podré continuar la col·lecció des del número 56 americà en recopilatoris, ara sí. En fi, que aquest primer tom d'UDC: Aves de Presa recopila les esmentades minisèries i especials (publicats entre 1996 i 1998) i els 7 primers números de la col·lecció regular (tots de 1999), creada pel llegendari Chuck Dixon per tal de donar protagonisme a secundàries de l'Univers DC, especialment les relacionades amb en Batman, en una col·lecció marcadament femenina i feminista, que ja tocava.

Ep, això no vol dir que no sigui interessant per al públic masculí. Tot el contrari. Sí que és cert que els homes, almenys durant els números que he llegit, hi són representats com a personatges secundaris i generalment són els dolents de la història, però no se'n desprèn cap pudoreta feminazi ni res d'això. Simplement són noies de l'Univers DC vencent els dolents sense l'ajuda de cap personatge masculí. 

La formació de les Birds of Prey ha canviat al llarg de la seva història, però el seu epicentre és la Barbara Gordon, l'Oracle, l'antiga Batgirl. És un personatge que ja he dit més d'un cop que m'encanta, i s'espavila molt bé sola des de la seva cadira de rodes, però hi ha coses que no pot fer i és per això que comença a col·laborar amb la Dinah Lance, la Black Canary, la dona de la vida del meu estimat Oliver Queen, en Green Arrow, que aquí només hi surt referenciat. 

Així doncs, el grup de superheroïnes més conegut dels còmics de la DC comença amb l'Oracle i la Black Canary, i en aquest primer volum veurem que col·labora puntualment amb altres personatges de moralitat més qüestionable i/o qüestionada com són la Caçadora o la Catwoman. Més endavant el grup esdevindrà més sòlid i augmentarà, però de moment tenim això: una aliança entre la Babs i la Dinah, que encara no es coneixen en persona, i que tindrà els seus alts i baixos mentre la Black Canary volta pel món en missions encarregades per la seva col·lega a l'altra banda del comunicador. 

Aquesta primera etapa, que ja tenia moltes ganes de llegir perquè els seus personatges individualment sempre m'han interessat, és entretinguda i es nota que en Chuck Dixon estima el que toca, però sí que es veu que és un escalfament, que el millor encara ha de venir. I això és bo, de fet. El que passa és que les històries especials que preparen el terreny per a l'arribada de la col·lecció regular fan que no acabi d'haver-hi cap trama gaire llarga, i això a mi no m'omple, però bé, potser és cosa de gustos personals.

Pel que fa al dibuix, hi ha ball de dibuixants, de millors i de pitjors (especialment bo és en Gary Frank, en gaudiran els amants de les dones ben dibuixades), però almenys es mantenen durant els petits arcs argumentals que hi ha. En definitiva, estic content d'haver-me comprat aquests volums (em falta llegir el 2 i comprar-me i llegir-me el 3) i de poder aprofundir, per fi, en les Birds of Prey, que també podríem anomenar "Les dones de Gordon".