Cinema: Birds of Prey

Fa més de tres anys publicava la meva crítica de la pel·lícula que, fins llavors, es considerava la pitjor d'un DC Extended Universe que no ha crescut pas gaire, tot s'ha de dir. Un film durament criticat per pràcticament tothom, però que a mi em va agradar.

Era Suicide Squad, i ara n'ha sortit una mena de seqüela, però que va per una altra banda i simplement en recupera el personatge més carismàtic i n'esmenta la relació amb en Joker que allà hi tenia. L'única connexió que hi ha, però això no ha evitat que la gent, amb uns prejudicis considerables, hagi decidit no veure aquesta nova proposta, que s'ha fumut una bona patacada comercial.

Birds of Prey, de títol complet Birds of Prey (and the Fantabulous Emancipation of One Harley Quinn), dirigida per Cathy Yan amb guió de Christina Hodson i produïda, entre altres, per la Margot Robbie, la protagonista, és en realitat un spin-off de Suicide Squad, més que seqüela, i ja es veu que té un altre to i un altre objectiu.

És evident que se situa a Gotham, i els coneixedors de l'Univers Batman hi trobem picades d'ullet en forma, sobretot, de zones concretes que hem vist al llarg dels anys a les pàgines dels còmics, a les adaptacions televisives i cinematogràfiques i als videojocs, però fora d'això i d'un nom que remet inevitablement a uns còmics, amb les interrelacions amb les altres sèries que això sempre comporta al gènere superheroic, Birds of Prey és una pel·lícula que va per lliure, que manté el lligam amb les altres el mínim possible -ja ens ha quedat clar que Warner Bros. no ha sabut formar un equivalent del Marvel Cinematic Universe- i que és un espectacle divertit, entretingut i amè, per més que tanta gent s'entesti a parlar-ne malament, sovint, com deia al principi, sense haver-la vist.

En fi, Birds of Prey té com a indiscutible protagonista la Harley Quinn, la xicota d'en Joker, que refà la seva vida després d'haver estat abandonada pel seu Pastisset i, tipa que la gent no s'acabi de creure que ja no estan junts, orquestra un atemptat amb una càrrega simbòlica que fa ben pública la seva nova situació... que comporta, per a la seva desgràcia, que s'ha acabat la immunitat per a les seves bretolades.

Però el personatge, que als còmics ha estat membre precisament de les Aus de Presa alguna vegada, ja sabem que no és purament malvat com seria el cas del seu exestimat Joker, sinó que en el fons té un petit cor, i aquí la veiem fent d'antiheroïna, obligada per les circumstàncies, tot s'ha de dir.

Resulta que, entre tota la gent que l'odia per un o altre motiu, hi ha en Roman Sionis, en Black Mask, interpretat aquí per l'Ewan McGregor, que busca un diamant on hi ha els números de compte amb la fortuna de la desapareguda família criminal dels Bertinelli, nom ben conegut pels lectors dels còmics de DC.

Però el diamant, quan ja el tenia, els el roba una noia, la Cassandra Cain (Ella Jay Blasco), que als còmics és la Batgirl després que la Barbara Gordon es quedés invàlida, però aquí n'han fet una versió totalment diferent. El cas és que la Harley, per salvar-se quan estan a punt de matar-la, s'ofereix a recuperar el diamant per a en Black Mask.

El destí fa confluir diverses dones, que són d'esquerra a dreta la Renée Montoya (Rosie Pérez), la mítica detectiu de la Policia de Gotham, aquí caracteritzada com una veterana que es queda sola en una investigació sobre uns assassinats amb fletxes que tenen relació amb tot plegat; la Helena Bertinelli (Mary Elizabeth Winstead), la Huntress, que és la responsable d'aquests assassinats venjatius, les esmentades Harley Quinn i Cass Cain, i la Dinah Lance (Jurnee Smollett-Bell), la llegendària Black Canary, que canta al club d'en Roman Sionis i després ascendeix a xofer seva i posa en marxa, avisant la Renée de la cerca i captura de la petita carterista, la missió paral·lela de protegir l'adolescent.

Un repartiment eminentment femení -amb les excepcions del senyor McGregor i d'en Chris Messina, que fa del temible assassí d'arma blanca Victor Zsasz-, dones diferents, amb motivacions i graus d'implicació i criminalitat diversos, que juntes funcionen de meravella i ens proporcionen una història divertida, amb espectaculars combats i moments d'humor.

Perquè no cal buscar res més, en aquesta Birds of Prey. És una pel·lícula memorable de superherois (o superheroïnes)? No, ni pretén ser-ho. És una versió fidel dels còmics del mateix nom? Depèn de l'etapa, se suposa. M'hauria agradat que els personatges ja coneguts de les sèries, concretament la Black Canary i la Huntress, fossin interpretades per les corresponents actrius vistes, de fet, a Arrow? Sí, però ja sabia que no passaria, perquè amb Marvel passa, però amb DC això no funciona així.

És una adaptació, i les adaptacions es prenen llicències, com la de crear aquesta Cassandra Cain que no és la que coneixem. Superem-ho. Birds of Prey pretén entretenir, fer-nos passar una bona estona i riure una mica amb el seu humor, la seva violència una mica pujada de to i una trama fàcil de seguir. Per mi ja va bé.

Lectures: Birds of Prey - Your Kiss Might Kill

Ara feia temps que no ressenyava cap lectura de còmics de superherois, perquè de fet se m'ha acabat la reserva que tenia de lectures d'aquest gènere i també m'ha agafat una temporada més de manga, però això no vol dir que els superherois desapareguin del tot, i és per això que avui tornem a parlar de les Birds of Prey.

Ho farem amb el volum Birds of Prey: Your Kiss Might Kill, el segon recopilatori de l'etapa encetada amb The New 52 que, com ja vaig dir a la ressenya anterior, està essent prometedora i compensa el mal final que va tenir aquell curt volum de 15 entregues d'abans del reset que se li va fer a l'Univers DC.

Amb els números 8 a 12 i 0 de la col·lecció, llançats individualment de juny a novembre de 2012, en aquest llibre el guionista Duan Swierczynski (amb ball de dibuixants: Jesus Sáiz, Travel Foreman, Timothy Green II, Cliff Richards i Romano Molenaar) continua la bona feina que ha estat fent fins ara i ens ofereix un arc argumental consistent i interessant que reforça la nostra fe en aquest títol i ens fa gaudir de les aventures d'aquest grup més aviat clandestí de superheroïnes que tenen més draps bruts dels que tenien en la seva encarnació anterior.

El llibre de moment no torna a tocar l'organització amb què s'enfrontaven (i no derrotaven del tot) les protagonistes al tom anterior, sinó que comença amb la lluita entre les Birds of Prey i un seguit d'enemics que debuten a l'Univers DC, liderats per l'anomenat Infiltrator, i que no només coneixen el passat de la Dinah Lance, la Black Canary, sinó que també han estudiat prou bé l'equip de lidera i saben com contrarestar-lo. 

La cosa no va més enllà i se centra sobretot en explicar-los (se'ns havia mig explicat en números anteriors) que la Dinah efectivament va matar un home en el passat, cosa que probablement és el motiu pel qual no li ha costat gaire associar-se amb heroïnes que tampoc no tenen les mans netes, amb l'excepció de la Batgirl, i amb el destacable cas de la Poison Ivy, dolenta de tota la vida.

Com va passar amb totes les col·leccions relacionades més o menys de prop amb les d'en Batman, a Birds of Prey també hi ha un encreuament amb la saga del Tribunal dels Mussols/de les Òlibes, i és que el Cavaller Fosc demana ajuda a tots els seus aliats per tal de salvar la ciutat de la invasió d'aquesta perillosa organització. 

No és que en el cas de BoP s'introdueixi d'una manera excessivament suau, però sí que serveix de transició cap a la següent trama, la que ocupa els números 10 a 12, a més de permetre'ns veure què en pensa, en Batman, del grup que ha reunit la Dinah. Perquè els ha demanat ajuda, però això no li treu el dret de jutjar-les, ja sabeu com és en Bruce Wayne.

La trama que dèiem, la que ocupa 3 entregues de la col·lecció, duu les protagonistes a l'Amazones, on en principi s'ha de recuperar una Poison Ivy que s'ha hagut de sacrificar per tal d'abatre l'enemic, gairebé immortal, com se'ns ha explicat durant tota la saga Night of Owls. 

Allà, però, les Birds of Prey descobreixen l'autèntic motiu del viatge i són, com era d'esperar, finalment traïdes per aquesta dolenta clàssica d'en Batman, que malgrat els seus discutibles mitjans l'únic que vol és protegir les plantes del planeta, encara que sigui al preu d'acabar amb tota la raça humana. Aquesta aliança amb la Poison Ivy, que només defensava la Black Canary, no podia durar gaire i aquí en veurem el final. 

El volum, que es fa curt (bon senyal), acaba amb el número 0, on gràcies a una missió d'infiltració de la Black Canary vivim el moment en què va conèixer la Starling, l'únic personatge de les Birds of Prey que ha estat creat expressament per a The New 52. També va ser la missió en què la Dinah va decidir que volia formar un grup per tal de lluitar contra el mal (no queda massa clar si en aquesta nova continuïtat les Birds of Prey havien existit abans o no, encara que fins ara se'ns han dit coses que feien pensar que sí), i a l'última pàgina tindrem una revelació que demostrarà que la Poison Ivy no era l'única que no era aigua clara.

Tot i així Your Kiss Might Kill és un recopilatori on el protagonisme de la Black Canary és clarament superior al de les seves companyes. Sabem més coses d'ella: que efectivament va matar un home, que el crit del canari és una de les seves armes més poderoses i el fa servir sense dubtar massa, i que no és la mateixa Dinah Lance que vam conèixer a l'antic Univers DC, ja que no només no sembla que conegui l'Oliver Queen (Green Arrow), sinó que tampoc no fa l'efecte que hagi format mai part de la Lliga de la Justícia ni conegui gaires col·legues superherois. Però reitero que Birds of Prey és una de les col·leccions de la nova DC que val la pena seguir.

Lectures: Birds of Prey - Trouble in Mind

Després d'un inici prometedor i un final caòtic i de molta menys qualitat, la segona etapa editorial de Birds of Prey acabava i la col·lecció es renovava com totes les col·leccions de l'Univers DC amb The New 52, la tardor de 2011.

I ho ha fet amb molt d'encert, si hem de jutjar la nova BoP pels seus 7 primers números, publicats de novembre de 2011 a maig de 2012 i recopilats a Birds of Prey: Trouble in Mind, tots escrits per en Duane Swierczynski i dibuixats per en Jesús Saiz, equip que afortunadament no canvia en tot el volum i que, per tant, dóna unitat a l'etapa.

Per començar, l'equip de les Birds of Prey sempre havia estat format per, com a mínim, la Barbara Gordon (Oracle) i la Dinah Lance (Black Canary), i gairebé sempre hi havia un tercer membre que era la Helena Bertinelli, la Caçadora. 

Però a la nova Birds of Prey només una d'elles es manté, que és una Black Canary perseguida per assassinat (no se'ns expliquen més detalls) i disposada a tornar a formar el grup encara que sigui sense el recolzament d'una recuperada Babs Gordon que, com ja sabem, torna a fer de Batgirl. 

La primera lluitadora que s'uneix al nou grup és la Starling, de nom civil Evelyn Crawford, un personatge creat precisament al primer número d'aquesta nova etapa i que se'ns presenta com una vella amiga de la Dinah que domina la lluita cos a cos i les armes de foc. El seu aspecte es caracteritza sobretot pels tatuatges que duu al braç esquerre i part del coll.

Com que la Batgirl no vol unir-se a l'equip que en la seva anterior encarnació havia creat ella mateixa, al·legant poques ganes de col·laborar amb noies perseguides per la Llei, proposa com a tercera component la Katana, la Tatsu Yamashiro, que coneixíem dels Outsiders abans del rellançament de l'Univers DC.

Igual que abans, és una experta espadatxina que no dubta a l'hora de matar i que està convençuda que dins la seva katana hi ha l'ànima del seu marit assassinat per la Yakuza, que en teoria la guia en les seves decisions i l'informa sobre la gent que es va trobant. 

I no és cap sorpresa, perquè ja ho vèiem a la portada del recopilatori, que la quarta membre de les refundades Birds of Prey no és una superheroïna de mètodes discutibles i discutits, sinó directament una de les dolentes: la doctora Pamela Isley, més coneguda com a Poison Ivy.

No queda gaire clar com és que la Black Canary en defensa la pertinença al grup amb tant convenciment, més enllà de les indubtables i extraordinàries habilitats que hi pot aportar, però com a lectors som testimonis d'una escena que si bé no explica gaire, sí que augura problemes de convivència en el futur proper. 

Abans hem dit que la Batgirl no volia formar part del grup, però això no vol dir que no hi col·labori puntualment, com veurem entrada la saga. 

Birds of Prey: Trouble in Mind és un volum de presentació del grup, però lluny de quedar-se aquí ens ofereix un interessant arc argumental únic (podrien haver estat històries autoconclusives però no ha estat així) que obliga el grup de superheroïnes a enfrontar-se a un enemic pràcticament intangible: un paio que es fa dir Choke i que empra sofisticades tècniques de control mental per tal de fer que un exèrcit de pobres diables dugui a terme petites accions que formen part d'un pla més gran i misteriós.

Aquests pobres diables duen vides completament normals i són activats a distància en moments determinats, i les seves accions poden ser de diverses menes, les més perilloses de les quals les explosions espontànies. 

Les protagonistes no s'escaparan d'aquest control mental i en un moment o altre experimentaran angoixants pèrdues de la noció del temps, llacunes de memòria i altres alteracions que els complicaran molt la vida i encaminaran la història a un clímax que no és el final de la saga, ja que el final del volum promet que tornarem a veure aquesta organització, desconec si de seguida o més endavant.

Birds of Prey: Trouble in Mind és un molt bon inici de la nova etapa de la col·lecció, fa neteja respecte al decebedor comiat pre-The New 52 i amb un guió ben lligat i un dibuix no excessivament detallat però sí adequat per a les escenes d'acció promet trepidants aventures en els propers números, que evidentment també ressenyaré. Una altra de les bones del nou Univers DC.

Lectures: Birds of Prey - The Death of Oracle

El passat mes de novembre vaig fer la ressenya de Birds of Prey: Endrun, el primer dels dos recopilatoris que cobrien el volum 2 de la col·lecció, una etapa que va acabar amb el rellançament de l'Univers DC, i no ha estat fins ara que m'he comprat i he llegit el segon, Birds of Prey: The Death of Oracle. 

En aquest cas també he trigat en llegir aquests números, del 7 al 15, corresponents al període de febrer a octubre de 2011, perquè esperava l'edició en tapa tova, però he trigat tant en aconseguir-la que ja és a punt de sortir el segon llibre de la nova etapa.

En fi, posem-nos ja amb el comentari d'aquest final de cicle, que no puc evitar comparar, pel moment en què va sortir i el nombre d'entregues que té, amb la decebedora etapa de 15 números del volum 4 de Green Arrow que vaig ressenyar aquí i aquí.

Naturalment el que més destaca del volum és el seu títol, cridaner com ell sol i dissenyat per a captar la curiositat dels lectors, tant els fidels com els nous, però no ens sorprèn saber que darrere d'aquest impacte hi ha només una manera de parlar. 

Després dels problemes que ha originat el coneixement de l'existència de l'Oracle, la gran informadora de l'Univers DC, entre els dolents del mateix univers, la Barbara Gordon ha decidit plegar o, si més no, fer-ho creure a tothom llevat d'un grup reduït de persones. 

Per tal de dur-ho endavant posa en marxa un elaborat pla amb què vol fer creure al Calculator, el seu equivalent del món criminal (encara que no li arriba a la sola de la sabata), que ha mort, i per això es deixa atacar, sempre de manera calculada, per un grup de superdolents desconeguts entre els quals destaca la Mortis, una dona que provoca amb el seu toc un penediment tan extrem en les persones que les condueix, generalment, a suïcidar-se. 

Mentre fan veure que les passen magres per a desfer-se dels seus enemics, la Black Canary, la Huntress, la Lady Blackhawk, la Dove i en Hawk són testimonis de la suposada mort de l'Oracle, un muntatge que convenç els dolents que la temible hacker ja no existeix i no els farà la guitza.

L'objectiu de tot això és que es relaxin i s'exposin més en les seves activitats, i per tal de donar-hi credibilitat només unes quantes persones, ben poques, saben que l'Oracle continua existint, encara que això impliqui deixar que molts superherois es pensin de debò que ja no poden comptar amb ella.

Després d'aquest arc de 4 números, que està força bé i compta amb el guió de la mítica Gail Simone i els dibuixos d'Ardian Syaf, Guillem March i Iñaki Miranda, tenim un número de descans escrit per Simone i dibuixat per Pere Pérez en què coneixem una història d'amor entre la Huntress i un presumptament reformat Catman. 

No és una història imprescindible, però ajuda a fer de pont entre The Death of Oracle i els dos números que seran els últims de la Gail Simone a la col·lecció i que pertanyen a l'arc Hostile Takeover. 

És una història un xic confusa en què per una banda veiem treballar juntes la Huntress i la Question, que tenen força bona relació, i per l'altra veiem la resta de les Birds of Prey infiltrant-se en un edifici per tal d'acostar-se a un traficant d'armes molt perillós.

El que és confús és que les dues trames s'acaben unint, formen part del mateix problema, però és quelcom que les nostres protagonistes no esperaven, fet que dóna a tot plegat un aire massa casual. Tot i així és una història interessant i que ens té en tensió, sobretot amb l'aparició de la temible Junior, filla del veteraníssim Rag Doll.

El que no m'agrada és que sembla que sigui un arc que necessiti més espai per a desenvolupar-se, se li podria haver tret més suc, i el pitjor és que acaba de manera precipitada i amb un final obert que, tenint en compte que els dos números següents van per una altra banda i després s'acaba la col·lecció de cara a The New 52, no es resoldrà. 

En comptes de tancar la història aquest recopilatori acaba amb la història War and remembrance, escrita per Marc Andreyko i dibuixada per Billy Tucci i Adriana Melo. 

En aquest cas es produeix la reunió de la Lady Blackhawk, que ve de la Segona Guerra Mundial per un salt en el temps que encara no he llegit mai, la veteraníssima Phantom Lady, que segons els meus càlculs hauria de tenir uns 80 anys que no li permetrien les coses que veiem en aquests còmics, i la Black Canary, filla de la Black Canary original que va compartir aventures amb les dues primeres.

Alternant seqüències del present i d'aquest passat ambientat en l'època de joventut de les heroïnes i, en un dels casos, de la seva mare, ens expliquen una aventura típica de les Birds of Prey (encara que no ho és per motius cronològics) on han de perseguir un criminal de guerra nazi amagat a l'Argentina.

En aquella missió tot va acabar d'una manera que té connexions amb el que passa al present, on trobem uns estranys paios musculats i aparentment de raça ària que volen segrestar precisament les tres dones que van participar en aquells fets, sense saber que la Black Canary és la filla de l'original i que les ajudaran tant la Huntress com la néta de la Phantom Lady, que no és altra que la Kate Spencer, àlies Manhunter. 

No és un absolut desastre, aquest arc, però tenint en compte que hauria estat millor tancar bé la trama anterior i que en aquesta, potser també per manca d'espai, no s'acaben de narrar les coses d'una manera que ens impliqui gaire, considero The Death of Oracle un final de col·lecció amb poca força, que si més no es podria haver executat millor. Veurem què ens porta la nova etapa de la sèrie, que aviat començaré a llegir.

31è Saló del Còmic de Barcelona

Enguany torno a estar a l'atur, per primera vegada en força temps no tenia acreditació i ja no podia comptar amb el Carnet Jove pel fet de tenir 31 anys, però he estat al 31è Saló Internacional del Còmic de Barcelona perquè he pogut emprar el carnet de la biblioteca per a aconseguir entrada reduïda, i al cap i a la fi volia anar-hi.

No buscava cap signatura, aquest any, però per a mi el Saló és com un gran Mercat de Sant Antoni on trobar gangues, amb la presència de botigues que són de fora i on es poden trobar coses difícils de trobar. Però és clar, també hi ha l'ambient i les exposicions, i ara en parlarem.

Una d'elles estava dedicada al 75è aniversari d'en Superman, que va aparèixer per primer cop al número 1 d'Action Comics el 1938. No cal dir que és el superheroi més popular de la història i que tothom sap qui és, tant si el coneix de debò gràcies als còmics com si només l'ha vist a les pel·lícules. 

Doncs bé, hi havia originals de diverses èpoques i, en la línia que segueix el Saló des de fa uns anys, un extens apartat dedicat a l'aportació dels dibuixants de l'estat espanyol a les col·leccions de l'Home d'Acer.

Sense deixar els superherois, els Avengers i els X-Men compartien una altra exposició, que sens dubte aprofitava la gran tirada que han adquirit aquests dos móns dins l'Univers Marvel durant la darrera dècada gràcies a les pel·lícules d'èxit que han passat pel cinema.

Per tant, estava orientada al públic general, no l'especialitzat sinó el casual, el de les famílies amb nens, però també és cert que els autèntics fans dels còmics, el mitjà original d'aquests personatges, podien gaudir amb els originals que hi havia exposats. 

Una altra exposició, no tan petita com semblava al principi, reunia dibuixos fets en quaderns de viatge per part de diversos autors, un dels quals en Craig Thompson, autor de Blankets i Habibi, que va retratar Barcelona precisament a Carnet de Voyage (publicada per Astiberri només en castellà, aquest cop) i que aquí veiem meravellat davant l'obra de Gaudí.

Les retallades formen part de la crisi i per desgràcia són un tema que està de moda des de fa temps i que ho continuarà estant una temporada, i per tal de fer-la passar millor i alhora lluitar-hi a través de la conscienciació, molts dibuixants l'han tocat, i això ha quedat reflectit en una de les exposicions del 31è Saló del Còmic.

La que s'havia anunciat més, però, era la del gènere del western al còmic, una exposició enorme que repassava alguns dels títols més importants en què s'han barrejat aquestes populars històries de cowboys i el còmic. No sóc massa fan del gènere, però hi havia de fer una ullada.

També hi havia una mostra de les obres nominades als premis del Saló, i em va cridar especialment l'atenció d'una manera positiva que, a banda d'uns exemples de pàgines, es pengés un còmic d'un fil per tal que qualsevol persona interessada hi fes una ullada més profunda. 

Ambrós (1913-1992), el dibuixant de l'etapa clàssica d'El Capitán Trueno, entre altres obres, tenia la seva pròpia exposició, que hauria agradat al meu pare, que considera els còmics cosa de nens i es fot una mica de mi però que de petit llegia còmics del senyor Ambrós.

I abans d'entrar en les compres que he fet volia destacar una de les moltes coses interessants que es veuen en tots els salons, en aquest cas un casc d'en Superman. Si n'hi hagués un d'en Batman encara em compraria una moto només per dur-lo. 

Tinc moltes col·leccions amb forats enormes que en el fons sé que no podré omplir mai, però si en trobo números a preu de ganga es fa més lleuger. He tingut la sort de trobar, per exemple, els recopilatoris Aves de Presa: Mentes Gemelas (números 56 a 61 del primer volum), i en anglès Birds of Prey: Club Kids (109 a 112 i 118) i Birds of Prey: Platinum Flats (119 a 124).

 
O aquest Green Arrow: Año Uno escrit per Andy Diggle i dibuixat per Jock que està format per una aclamada minisèrie de 6 números.

Un dels buits que tinc és el del segon col·leccionable de Batman de Planeta, conegut com a Batman: El Caballero Oscuro, i en aquest saló n'he trobat un altre número, concretament el 16, que conté els números 773 a 775 de Detective Comics, 606 i 607 de Batman i 33 de Batgirl.

Parlant de la Batgirl, però una altra, el segon volum de The New 52, anomenat Batgirl: Knightfall Descends (amb els números 7 a 13 i 0), publicat molt recentment i a un preu prou inferior al que podria aconseguir a The Book Depository combinant una baixada de preu i un descompte extraordinari.

De la Wonder Woman dos recopilatoris ben diferents i allunyats en el temps. Per una banda, de l'editorial Zinco i mai reeditat per cap de les companyies que han gaudit dels drets de DC Comics posteriorment, Wonder Woman: La Caída de una Amazona, amb els números 97 a 100 de la segona sèrie.

Per l'altra, Wonder Woman: Odyssey vol.1, que conté els números 600 a 606 (quan es va recuperar la numeració original aprofitant l'avinentesa del número rodó).

Un altre col·leccionable difícil de tirar endavant actualment, i que quan el veig acostuma a vendre's a un preu superior al de portada, és el d'en Superman, també de Planeta. Doncs bé, ja he reduït una mica més el forat amb l'adquisició de les entregues 15 i 16 (de 40), que contenen 4 números de diverses col·leccions relacionades amb l'Home d'Acer cadascun.

Una cosa que no esperava trobar, i que no buscava, era el número 1 dels arxius de Superman, però no aquella col·lecció que van treure Norma i Planeta, sinó la que conté Superman, no Action Comics.

Només ha sortit en anglès i de fet aquest llibre va inaugurar la línia el 1989, i segurament no en trobaré més, però hi era, valia només 9 euros i l'he volgut tenir. Conté els números 1 a 4 de Superman, tots ells de 64 pàgines i publicats trimestralment de manera individual per primera vegada des de l'estiu de 1939 a la primavera de 1940.

Flashpoint va ser el megaesdeveniment que DC es va treure de la màniga just abans de The New 52 i en teoria és el que va provocar el rellançament de tot l'Univers DC la tardor de 2011, i a més va tenir bona crítica, de manera que en veure el volum de la sèrie principal en tapa dura a preu inferior al que acostumo a veure en l'edició de tapa tova, i com que també hi havia per allà el volum The World of Flashpoint featuring Batman, amb les repercussions de Flashpoint en el món del Cavaller Fosc, ho havia de tenir i per fi podré llegir-ho.

També hi ha lloc per a Marvel, amb l'adquisició del volum The Death of Captain America: The Man who Bought America (números 37 a 42 del volum 5, aquesta me la vaig fent poc a poc i era el volum immediatament posterior al darrer que vaig comprar, per tant tota una alegria) i els números 26 a 31 de l'Spider-man de John Romita, que habitualment trobo a 3 euros cadascun (amb preu de portada de 2,38) i que he pogut comprar per 2,30. Contenen dos còmics cadascun i en total són del 65 al 76 de The Amazing Spider-man.

Amb tot això no em quedaven diners per a les novetats de manga (que de tota manera anava a comprar a la meva botiga habitual la setmana vinent), però la setmana passada ja havien sortit les de Planeta i em vaig fer amb el volum únic Regreso al mar, de Satoshi Kon (nova edició) i el primer (de 12 i esperem que aquest cop no la cancel·lin) de l'esperadíssima reedició de Fénix, del mestre Osamu Tezuka, dos llibres caríssims respecte a la quantitat de pàgines que duen però que havia de tenir.

A més, m'han comprat per encàrrec la col·lecció sencera d'Aula a la Deriva, de Kazuo Umezz, que estava de saldo, i aquesta sí que és una ganga. La setmana que ve havia de comprar les novetats de Norma que m'interessen, però m'esperaré una mica perquè m'he firat massa...

Lectures: Birds of Prey - Endrun

Ja havia parlat en altres ocasions de Birds of Prey, una col·lecció dedicada a les superheroïnes de DC Comics, però realment només n'he llegit el material dels primers 4 anys i escaig, després que Planeta cancel·lés Universo DC: Aves de Presa a la meitat. Tot i així, vaig voler seguir les seves aventures al volum 2, que comença amb el recopilatori amb el títol d'Endrun.

Conté els números 1 a 6 d'aquesta etapa, publicats invidualment de juliol de 2010 a gener de 2011, un període notablement anterior al dels volums de DC que estic ressenyant darrerament, però això és així perquè vaig preferir esperar l'edició en tapa tova. El mateix he fet amb The Death of Oracle, que reuneix els números amb què va acabar aquella segona etapa, just abans del rellançament batejat com a The New 52 que, naturalment, també ha afectat aquesta col·lecció.

Endrun comença amb la reunió de les tres membres principals del grup Birds of Prey, les clàssiques, que són la seva líder Oracle (Barbara Gordon), la Black Canary (Dinah Lance) i la Huntress (Helena Bertinelli). I es reuneixen, després d'un temps separades a causa de la dissolució del grup, explicada en una etapa que no conec, perquè la Barbara s'ha assabentat que hi ha algú que les amenaça, a elles però també a la resta de la comunitat superheroica, amb uns documents d'allò més comprometedors. 

Les ajudaran tres personatges més, que són la Lady Blackhawk (Zinda Blake) i el duet format per la Dove (Holly Granger) i en Hawk (Hank Hall, antic malvat conegut com a Monarch i després Extant), que és el primer home en formar part de les Birds of Prey, no només com a col·laborador puntual.

El cas és que malgrat que hi ha referències a etapes anteriors i a personatges que havien debutat en números del primer volum de Birds of Prey que no he llegit mai, la història se segueix força bé i atrapa d'allò més: les protagonistes no saben ben bé a qui s'enfronten, qui hi ha darrere de tot aquest xantatge ni què busca aquest exactament, però es personalitza en una misteriosa lluitadora que, aparentment, les supera totes i amb diferència.

Veurem com les passen magres, com ni tan sols la combinació de les habilitats dels membres del grup poden fer res contra aquest atac traïdor, antiesportiu i sobtat, però els còmics i la ficció en general no tindrien gaire interès si els seus personatges ho tinguessin tot fàcil, oi?

També hi podem veure dos interessants personatges, en Savant i en Creote, que són dos exdolents reformats per la Barbara, malgrat l'oposició de la resta del grup, en etapes anteriors de la col·lecció, i que ara tornen per a acabar de complicar la situació. 

Però malgrat que es pressuposa cert bagatge en el lector, no és gaire difícil lligar caps i entendre el passat i les motivacions de cap d'aquests personatges, si bé és cert que se'ns expliquen quan la trama ja ha viscut uns quants episodis.

Al final tot tindrà més sentit, i després d'una sèrie de sorpreses, cops d'efecte i moments tensos la història es resoldrà, amb la porta oberta a continuar algun dia (potser a l'esmentat The Death of Oracle? No ho sé, això ja ho veuré), d'una manera per què no dir-ho un xic precipitada. 

Els encarregats de tornar les Birds of Prey a l'acció en aquesta última etapa abans del rellançament de tots els còmics de DC són l'aclamat equip creatiu, responsable d'alguns arcs argumentals del volum 1, format per la guionista Gail Simone i el dibuixant Ed Benes, que torna a fer una bona feina especialment amb l'anatomia femenina (les cares sempre són iguals, això sí), però per al meu gust abusa dels substituts i la diferència de qualitat artística es nota d'una pàgina a l'altra.

I evidentment, com no podia ser d'una altra manera i potser perquè trobava a faltar aquests personatges, aprofita la mínima ocasió per a fer que les heroïnes llueixin el cos, encara que sigui en el deliri d'un moribund Pingüí. 

Birds of Prey: Endrun m'ha agradat, m'ho he passat molt bé llegint-lo i espero que el següent volum recopilatori sigui com a mínim tan bo com aquest. Continua la Gail Simone fins el número 13, amb ball de dibuixants, i acaba amb dos números escrits per Marc Andreyko. Ja veurem com els va quedar el resultat, però la Gail Simone la tornarem a llegir a la nova Batgirl, una de les meves properes lectures. 

Lectures: Universo DC Aves de Presa, tom 3

Doncs ja he llegit el tercer volum de la malaguanyada col·lecció Universo DC: Aves de Presa, que havia de recopilar per primera vegada (ni tan sols als Estats Units no ho tenen) tota l'etapa d'aquesta sèrie protagonitzada per un equip de superheroïnes liderat sempre per la Barbara Gordon, ara Oracle, antigament Batgirl. 

És aquest el tercer (i últim, perquè Planeta la va cancel·lar a la meitat) dels toms que formen la interrompuda col·lecció, i a l'índex se'ns diu que conté els números 31 a 49 americans, publicats allà originalment en format grapa entre juliol de 2001 i gener de 2003. Després comentarem aquest punt, perquè és enganyós. Ara el que toca és repassar les històries que conté, després d'haver vist en entrades anteriors les que contenien els volums 1 i 2.

Aquesta portada, que al volum en castellà s'inclou al final, és un lleuger spoiler, però tampoc no és res de l'altre món. Què passaria si la Black Canary, en una de les seves vacances (i n'hem vist ja unes quantes en aquests primers 30 números), s'emboliqués amb un home ric i misteriós que no conegués i que es diu Ra's al Ghul? Una interessant proposta que a més servirà per a establir l'enemistat entre la Dinah i la filla del seu estimat, la Talia al Ghul.

Però aquesta trama, que podia semblar irrellevant malgrat que entretinguda, és cabdal per al futur de la col·lecció, ja que en una història amb en Ra's al Ghul involucrat és molt possible que hi apareguin un pou de Llàtzer, i els seus efectes reparadors poden anar-li molt bé, a la Dinah, que fins ara només havia emprat les seves arts marcials, però no tenia el crit del canari, a causa dels fets que van tenir lloc a la famosa minisèrie Green Arrow: The Longbow Hunters de Mike Grell, publicada el 1987. 

Aquesta habilitat recuperada 14 anys després d'haver-la perdut al principi també va acompanyada de la bogeria temporal que pateixen tots aquells que passen pels pous de Llàtzer, però després veurem històries on és determinant per a la resolució de les missions que li encarrega l'Oracle, com ara una en què col·labora amb en Blue Beetle i en Robin per tal de fer front a un enemic de pa sucat amb oli que es fa dir El Rei de les Salses (Condiment King en anglès) que correspon al número 37 de la col·lecció però que aquí està situada abans del 36, en el primer desastre d'aquesta edició.

El més gran de tots aquests desastres que esmento és l'aparició d'un número, el 36, que correspon al crossover anomenat Joker's Last Laugh i que només s'entén amb la lectura de tot el conjunt, format per la minisèrie principal de 6 números i altres còmics de l'Univers Batman com ara aquest, que aquí ens inclouen però que queda despenjat, descontextualitzat i inacabat. 

No estic en contra de la inclusió d'aquest còmic aquí, sóc completista, però al segon volum vam veure com se saltaven dos números perquè formaven part d'un crossover amb Nightwing i els substituïen per un article explicatiu. Aquells números es podien llegir al tom 5 de Nightwing, però en canvi els que aquí ens falten no els podem llegir, perquè Planeta no va publicar Joker's Last Laugh, i us penseu que al tercer Universo DC Aves de Presa hi ha cap article que ho contextualitzi? No pas. Gran cagada.

Després tenim una història entretinguda, però no imprescindible, al número 38, i el que no té nom és el que passa després: els números 39 a 41 formen part d'un altre crossover, força conegut dins la història del Cavaller Fosc, que es diu Bruce Wayne Murderer? i que continua amb Bruce Wayne Fugitive?. Jo no l'he llegit, perquè es troba als números que em falten del col·leccionable Batman: El caballero oscuro, però tenia por que aquests còmics me'ls rebentessin i no ha estat així.

Planeta va decidir incloure només les històries paral·leles que no hi tenen res a veure i que són la de la Black Canary i la Spoiler (la Stephanie Brown, futura Batgirl en aquells moments) fent fora de casa de la segona el seu pare, el criminal Cluemaster, i per altra banda la d'en Ted Kord, en Blue Beetle, que està passant per un dels pitjors moments de la seva vida. I això és tot. Amb això la barroera editorial va fer una amalgama i va deixar fora les parts del crossover, de manera que sí, és més comprensible i no passa com en el cas de Joker's Last Laugh, però a l'índex posa que inclou uns números dels quals, en realitat, només conté algunes pàgines.

Tot i així en una d'aquestes històries, la d'en Blue Beetle, hi ha d'intervenir la Power Girl, que aprofitant l'avinentesa protagonitza el número 42 de la col·lecció i ens explica la primera missió en què va col·laborar amb l'Oracle, una missió que no va anar massa bé i que va crear cert ressentiment. És curiós, però uns quants números abans es fa una referència a aquest ressentiment que no s'acaba d'entendre i s'explica aquí, més tard. No sé si era la intenció o si d'aquests fets ja se n'havia parlat abans.

Al 43 tornem a tenir un número parcial, perquè encara dura el tema Bruce Wayne Fugitive?, però hi comença la darrera història escrita per en Chuck Dixon, creador de la col·lecció i guionista fins ara. Una història que arriba al número 46 i que ens torna a dur a una illa fictícia (ja hi tornem a ser) amb una proposta interessant que barreja viatges en el temps i la possibilitat de trobar una cura per a totes les malalties, però que en alguns moments és confusa per la quantitat de bàndols interessats i personatges poc coneguts que hi apareixen.

El volum acaba amb 3 números escrits per en Terry Moore (Strangers in Paradise) i dibuixats per l'Amanda Conner (Power Girl, Green Arrow/Black Canary), que creen una ameníssima història amb més humor però també amb moments emotius, perquè... què passaria si la Barbara Gordon pogués tornar a caminar? Valdria la pena a qualsevol preu?

Així acaba doncs aquest volum que va ser l'últim malgrat que n'havien de ser 6. Una última cagada de Planeta: la portada del volum correspon al número 50 de Birds of Prey, que no s'inclou en aquest recopilatori. Tant de bo no haguessin cancel·lat la col·lecció i s'hagués arribat al final del que es pretenia recopilar, encara que fos amb aquests números parcials que ja veuré com me les empesco per omplir. També hauré de pensar com m'ho faig per tal d'acabar-la del tot, perquè als Estats Units hi ha volums recopilatoris, però amb uns quants buits. Mentrestant, ha valgut la pena conèixer els inicis d'aquest grup de superheroïnes femenines i l'evolució de les seves relacions.