Lectures: Detective Comics - Emperor Penguin

Ha passat gairebé un any des que vaig ressenyar el segon volum de la ja no tan nova Detective Comics, problema que puc atribuir a diversos factors: és una col·lecció que he anat deixant més de banda que no pas la "bona", Batman, perquè m'ha costat més trobar-ne volums a bon preu, i això ha fet que les lectures de la que va ser la primera col·lecció del Cavaller Fosc les tingui més endarrerides, com ja deia a la ressenya anterior. A més, he fet entrades de moltíssimes altres coses que ho han retardat tot plegat.

Però també hi ha influït la percepció general que en termes de guió el còmic no acabés d'alçar el vol, consideració que no puc compartir del tot, perquè com ja vaig dir el segon recopilatori m'havia sorprès positivament. La cosa canvia, però, a partir del tercer, amb l'equip format per en John Layman (guió) i en Jason Fabok (dibuix), que substitueixen en Tony S. Daniel, que havia fet d'autor complet, i han convençut el públic amb la seva proposta.

Detective Comics: Emperor Penguin, que conté els números 13 a 18 de la col·lecció, publicats originalment entre desembre de 2012 i maig de 2013 —ja ho deia, que anava molt endarrerit—, prometia ser la primera gran trama amb l'Oswald Cobblepot implicat (al rellançament The New 52 ja n'han tingut en Joker amb Death of the Family, o l'Enigma amb Zero Year - Dark City), i... no ha estat ben bé així, però no ha estat un problema.

Perquè la història que ens expliquen els senyors Layman i Fabok és d'allò més interessant, i el protagonista és el Pingüí, sí, però no el que coneixem des de la seva primera aparició, al número 58 de Detective Comics, el 1941.

La trama comença amb l'Oswald Cobblepot atacant en Batman allà on més mal li fa: intentant netejar la seva imatge i potenciant la de ciutadà modèlic tot fent ombra a en Bruce Wayne, però els esdeveniments de Death of the Family, encara que tangencialment, afecten aquesta col·lecció i obliguen el Pingüí a deixar els negocis en mans del seu número dos de manera temporal.

O això és el que es pensa, perquè l'Ignatius Ogilvy, que ha anat ascendint dins l'organització des que no gaires anys enrere el senyor Cobblepot el va treure del carrer, té un pla per tal de fer-se de manera definitiva amb el seu lloc, i per tal de deixar clar que el seu pingüí és una versió millorada del de tota la vida es "tuneja" el sobrenom i es fa anomenar Pingüí Emperador (Emperor Penguin), que és la raça més gran que existeix d'aquestes entranyables aus.

Però aquesta trama cedeix el protagonisme, més d'una vegada durant el recopilatori, a d'altres que hi estan, de fet, relacionades, com la dels atacs de la Poison Ivy a les empreses del Pingüí, el seu sorprenent matrimoni amb en Clayface, la invasió de Gotham per part dels fanàtics del Joker i altres problemes que donen lloc als combats a què s'enfronta el Cavaller Fosc durant aquests números alhora que investiga —al cap i a la fi se suposa que Detective Comics és la capçalera on es fomenta més aquesta vessant del personatge— què està passant en realitat.

Probablement el millor d'aquest Detective Comics: Emperor Penguin és que l'atenció se centra en el que el guionista creu que és més important en cada moment, i allò que hi té relació i/o enriqueix la història es deixa per a les pàgines de complement —dibuixades per l'Andy Clarke— que, tot i que normalment no arriben a aquests volums, aquí afortunadament sí.

Per tant, quan el que importa són les repercussions de Death of the Family, el senyor Ogilvy apareix a la història de complement, per posar un exemple. Sovint aquests complements que els completistes enyorem es deixen fora perquè potser no són rellevants, però els dels números 13 a 18 de la col·lecció aporten coses i val la pena llegir-los.

No em vull allargar més: Emperor Penguin és una molt bona història del Pingüí, on el veurem enfonsat i trepitjat després que precisament les coses comencessin a anar-li bé, però és una història que cedeix el protagonisme indirecte a en Joker quan per exigències de l'editorial ho ha de fer, i ho fa amb suavitat i coherència, cosa que no és gens fàcil, com hem pogut veure en algunes de les altres col·leccions de la Batfamília, en què les trames quedaven interrompudes abruptament pel mateix motiu.

Ja vaig dir que la proposta d'en Tony S. Daniel no em desagradava, però sóc capaç de veure que era una mica confusa i que el relleu de responsables ha estat bo per a la col·lecció i convencerà aquells que se n'havien desencantat.

Ara bé, la diversió no acaba aquí, perquè aquest canvi d'statu quo d'un dels enemics més emblemàtics d'en Batman es podrà continuar veient al quart volum, Wrath, que espero tenir, llegir i ressenyar com més aviat millor.

Lectures: Birds of Prey - Your Kiss Might Kill

Ara feia temps que no ressenyava cap lectura de còmics de superherois, perquè de fet se m'ha acabat la reserva que tenia de lectures d'aquest gènere i també m'ha agafat una temporada més de manga, però això no vol dir que els superherois desapareguin del tot, i és per això que avui tornem a parlar de les Birds of Prey.

Ho farem amb el volum Birds of Prey: Your Kiss Might Kill, el segon recopilatori de l'etapa encetada amb The New 52 que, com ja vaig dir a la ressenya anterior, està essent prometedora i compensa el mal final que va tenir aquell curt volum de 15 entregues d'abans del reset que se li va fer a l'Univers DC.

Amb els números 8 a 12 i 0 de la col·lecció, llançats individualment de juny a novembre de 2012, en aquest llibre el guionista Duan Swierczynski (amb ball de dibuixants: Jesus Sáiz, Travel Foreman, Timothy Green II, Cliff Richards i Romano Molenaar) continua la bona feina que ha estat fent fins ara i ens ofereix un arc argumental consistent i interessant que reforça la nostra fe en aquest títol i ens fa gaudir de les aventures d'aquest grup més aviat clandestí de superheroïnes que tenen més draps bruts dels que tenien en la seva encarnació anterior.

El llibre de moment no torna a tocar l'organització amb què s'enfrontaven (i no derrotaven del tot) les protagonistes al tom anterior, sinó que comença amb la lluita entre les Birds of Prey i un seguit d'enemics que debuten a l'Univers DC, liderats per l'anomenat Infiltrator, i que no només coneixen el passat de la Dinah Lance, la Black Canary, sinó que també han estudiat prou bé l'equip de lidera i saben com contrarestar-lo. 

La cosa no va més enllà i se centra sobretot en explicar-los (se'ns havia mig explicat en números anteriors) que la Dinah efectivament va matar un home en el passat, cosa que probablement és el motiu pel qual no li ha costat gaire associar-se amb heroïnes que tampoc no tenen les mans netes, amb l'excepció de la Batgirl, i amb el destacable cas de la Poison Ivy, dolenta de tota la vida.

Com va passar amb totes les col·leccions relacionades més o menys de prop amb les d'en Batman, a Birds of Prey també hi ha un encreuament amb la saga del Tribunal dels Mussols/de les Òlibes, i és que el Cavaller Fosc demana ajuda a tots els seus aliats per tal de salvar la ciutat de la invasió d'aquesta perillosa organització. 

No és que en el cas de BoP s'introdueixi d'una manera excessivament suau, però sí que serveix de transició cap a la següent trama, la que ocupa els números 10 a 12, a més de permetre'ns veure què en pensa, en Batman, del grup que ha reunit la Dinah. Perquè els ha demanat ajuda, però això no li treu el dret de jutjar-les, ja sabeu com és en Bruce Wayne.

La trama que dèiem, la que ocupa 3 entregues de la col·lecció, duu les protagonistes a l'Amazones, on en principi s'ha de recuperar una Poison Ivy que s'ha hagut de sacrificar per tal d'abatre l'enemic, gairebé immortal, com se'ns ha explicat durant tota la saga Night of Owls. 

Allà, però, les Birds of Prey descobreixen l'autèntic motiu del viatge i són, com era d'esperar, finalment traïdes per aquesta dolenta clàssica d'en Batman, que malgrat els seus discutibles mitjans l'únic que vol és protegir les plantes del planeta, encara que sigui al preu d'acabar amb tota la raça humana. Aquesta aliança amb la Poison Ivy, que només defensava la Black Canary, no podia durar gaire i aquí en veurem el final. 

El volum, que es fa curt (bon senyal), acaba amb el número 0, on gràcies a una missió d'infiltració de la Black Canary vivim el moment en què va conèixer la Starling, l'únic personatge de les Birds of Prey que ha estat creat expressament per a The New 52. També va ser la missió en què la Dinah va decidir que volia formar un grup per tal de lluitar contra el mal (no queda massa clar si en aquesta nova continuïtat les Birds of Prey havien existit abans o no, encara que fins ara se'ns han dit coses que feien pensar que sí), i a l'última pàgina tindrem una revelació que demostrarà que la Poison Ivy no era l'única que no era aigua clara.

Tot i així Your Kiss Might Kill és un recopilatori on el protagonisme de la Black Canary és clarament superior al de les seves companyes. Sabem més coses d'ella: que efectivament va matar un home, que el crit del canari és una de les seves armes més poderoses i el fa servir sense dubtar massa, i que no és la mateixa Dinah Lance que vam conèixer a l'antic Univers DC, ja que no només no sembla que conegui l'Oliver Queen (Green Arrow), sinó que tampoc no fa l'efecte que hagi format mai part de la Lliga de la Justícia ni conegui gaires col·legues superherois. Però reitero que Birds of Prey és una de les col·leccions de la nova DC que val la pena seguir.

Lectures: Birds of Prey - Trouble in Mind

Després d'un inici prometedor i un final caòtic i de molta menys qualitat, la segona etapa editorial de Birds of Prey acabava i la col·lecció es renovava com totes les col·leccions de l'Univers DC amb The New 52, la tardor de 2011.

I ho ha fet amb molt d'encert, si hem de jutjar la nova BoP pels seus 7 primers números, publicats de novembre de 2011 a maig de 2012 i recopilats a Birds of Prey: Trouble in Mind, tots escrits per en Duane Swierczynski i dibuixats per en Jesús Saiz, equip que afortunadament no canvia en tot el volum i que, per tant, dóna unitat a l'etapa.

Per començar, l'equip de les Birds of Prey sempre havia estat format per, com a mínim, la Barbara Gordon (Oracle) i la Dinah Lance (Black Canary), i gairebé sempre hi havia un tercer membre que era la Helena Bertinelli, la Caçadora. 

Però a la nova Birds of Prey només una d'elles es manté, que és una Black Canary perseguida per assassinat (no se'ns expliquen més detalls) i disposada a tornar a formar el grup encara que sigui sense el recolzament d'una recuperada Babs Gordon que, com ja sabem, torna a fer de Batgirl. 

La primera lluitadora que s'uneix al nou grup és la Starling, de nom civil Evelyn Crawford, un personatge creat precisament al primer número d'aquesta nova etapa i que se'ns presenta com una vella amiga de la Dinah que domina la lluita cos a cos i les armes de foc. El seu aspecte es caracteritza sobretot pels tatuatges que duu al braç esquerre i part del coll.

Com que la Batgirl no vol unir-se a l'equip que en la seva anterior encarnació havia creat ella mateixa, al·legant poques ganes de col·laborar amb noies perseguides per la Llei, proposa com a tercera component la Katana, la Tatsu Yamashiro, que coneixíem dels Outsiders abans del rellançament de l'Univers DC.

Igual que abans, és una experta espadatxina que no dubta a l'hora de matar i que està convençuda que dins la seva katana hi ha l'ànima del seu marit assassinat per la Yakuza, que en teoria la guia en les seves decisions i l'informa sobre la gent que es va trobant. 

I no és cap sorpresa, perquè ja ho vèiem a la portada del recopilatori, que la quarta membre de les refundades Birds of Prey no és una superheroïna de mètodes discutibles i discutits, sinó directament una de les dolentes: la doctora Pamela Isley, més coneguda com a Poison Ivy.

No queda gaire clar com és que la Black Canary en defensa la pertinença al grup amb tant convenciment, més enllà de les indubtables i extraordinàries habilitats que hi pot aportar, però com a lectors som testimonis d'una escena que si bé no explica gaire, sí que augura problemes de convivència en el futur proper. 

Abans hem dit que la Batgirl no volia formar part del grup, però això no vol dir que no hi col·labori puntualment, com veurem entrada la saga. 

Birds of Prey: Trouble in Mind és un volum de presentació del grup, però lluny de quedar-se aquí ens ofereix un interessant arc argumental únic (podrien haver estat històries autoconclusives però no ha estat així) que obliga el grup de superheroïnes a enfrontar-se a un enemic pràcticament intangible: un paio que es fa dir Choke i que empra sofisticades tècniques de control mental per tal de fer que un exèrcit de pobres diables dugui a terme petites accions que formen part d'un pla més gran i misteriós.

Aquests pobres diables duen vides completament normals i són activats a distància en moments determinats, i les seves accions poden ser de diverses menes, les més perilloses de les quals les explosions espontànies. 

Les protagonistes no s'escaparan d'aquest control mental i en un moment o altre experimentaran angoixants pèrdues de la noció del temps, llacunes de memòria i altres alteracions que els complicaran molt la vida i encaminaran la història a un clímax que no és el final de la saga, ja que el final del volum promet que tornarem a veure aquesta organització, desconec si de seguida o més endavant.

Birds of Prey: Trouble in Mind és un molt bon inici de la nova etapa de la col·lecció, fa neteja respecte al decebedor comiat pre-The New 52 i amb un guió ben lligat i un dibuix no excessivament detallat però sí adequat per a les escenes d'acció promet trepidants aventures en els propers números, que evidentment també ressenyaré. Una altra de les bones del nou Univers DC.

Lectures: Gotham City Sirens - Division

Com que a la tardor de 2011 hi va haver el famós rellançament de l'Univers DC, l'event conegut com a The New 52, és normal que unes quantes col·leccions arribessin al seu final, mentre que d'altres farien un reset de la seva numeració (i de l'statu quo dels seus personatges), i entre les que van acabar (o van canviar de protagonista) dins el particular univers d'en Batman i Gotham City ja vam parlar dels finals de Streets of Gotham, Batgirl i Red Robin, però faltava Gotham City Sirens. 

Gotham City Sirens: Division és el quart volum de la sèrie que es va estrenar amb l'event Batman Reborn, i conté els números 20 a 26 de la col·lecció, corresponents al període entre abril i octubre de 2011. 

Que la Catwoman, la Poison Ivy i la Harley Quinn es convertissin en companyes de pis era quelcom que no podia acabar bé, i és això el que ens explica l'últim recopilatori de la sèrie. Al contrari del que passava amb les col·leccions que he esmentat abans, el final de Gotham City Sirens ens explica una sola història, una sola trama i el final lògic d'aquesta sèrie que ha durat només 26 números i que no tindrà continuïtat al nou Univers DC. 

Ens explica com la Harley Quinn decideix entrar a Arkham Asylum per tal de trobar-hi en Joker, però no hi va precisament per a carregar-se'l, que hauria estat el millor per a tothom, fins i tot per a ella, sinó perquè el vol recuperar. 

El cas és que provoca un espectacular motí en què el seu Joker i ella s'hauran d'enfrontar a la parella formada per en Batman (ja en Bruce Wayne) i la Catwoman. Segurament és el millor d'aquesta per altra banda interessant saga, i com a mínim és el primer cop que veig un 2 contra 2 amb el Batman i el seu enemic principal acompanyats per les seves respectives parelles. 

La resolució del combat està una mica agafada pels pèls, o explicada d'una manera confusa, però en aquest cas no resta gaire interès al conjunt. Cal que m'aturi un moment per tal d'esmentar que aquest volum conté el número 22, que correspon a la saga Gotham Shall be Judged, on també hi ha el 22 de Red Robin, que no surt al recopilatori corresponent de les aventures d'en Tim Drake. 

No sé per què es fa així, però en el cas de Gotham City Sirens sí que hi ha un moment, al número 21, en què la Selina afirma que no pot ajudar la Poison Ivy a rescatar la Harley Quinn de l'embolic en què s'ha ficat en entrar a Arkham, i és que precisament se'n va a lluitar en aquella altra batalla. Per tant és fins a cert punt lògic que s'hagi inclòs el número 22 també aquí, però en llegir-lo ens queda penjada la història de Gotham Shall be Judged i l'hem d'acabar al volum que la recopila i que he enllaçat abans.

Com ja vaig dir, aquella saga és interessant, però no influeix gaire en les respectives col·leccions. Només una mica a GCS, en què el fet d'haver-se "escaquejat" fa que la Catwoman perdi el respecte de la Poison Ivy, que considera que ha abandonat una amiga en un moment important, i es produeix aquesta batalla a tres bandes entre ella, l'Ivy (que volia evitar que la Harley s'enganxés altra vegada a en Joker) i la Harley, que té el seu propi programa: alliberar el senyor J i fugir amb ell.

Quan la Catwoman va suggerir a les altres dues que totes tres visquessin juntes i es protegissin mútuament, després d'haver-los donat diners dels que va robar a en Hush a la saga House of Hush (d'abans de la desaparició d'en Bruce Wayne), al nou Batman, en Dick Grayson, li va anar molt bé per a mantenir la Poison Ivy i la Harley Quinn com més allunyades del crim millor. Però elles no són ximples, i per altra banda la Catwoman se les ha acabat estimant, tot i que encara té ressentiment del dia que van intentar extreure-li la identitat d'en Batman amb males arts. De manera que acaba tothom enfadat amb tothom, les aliances canvien durant el combat, i la Selina pren una decisió coherent amb la seva manera de ser, que no s'ha definit mai ni en el bàndol dels dolents ni en el dels bons. Fins aquí puc llegir, però em sembla un magnífic final per a la sèrie.

Des del punt de vista tècnic celebro la unitat artística i literària, amb tota la trama escrita per en Peter Calloway i dibuixada per l'Andrés Guinaldo (amb aportacions del català Ramon Bachs al primer número), encara que hauria preferit el retorn d'en Guillem March, que durant aquests números només fa les portades, però em lamento molt de la decisió de llançar aquest quart volum directament en tapa tova quan els tres primers havien sortit primer en tapa dura.

Aquest cop ens han obligat a tenir-lo així, s'impedeix la unitat de la sèrie al prestatge i no té cap sentit quan era l'últim dels 4 volums. És encara pitjor que el cas de Batman & Robin, en què es va passar dels volums de luxe a un de tapa dura però sense relleus a la camisa i amb el paper interior de menys qualitat que fins llavors.

Com he fet amb les altres col·leccions acabades, pregunto "i a partir d'ara què?", perquè com he dit abans a la tardor de 2011 hi va haver una renovació total de DC Comics. Per una banda tenim la Catwoman, que torna a tenir col·lecció pròpia (amb un volum que ja fa temps que tinc i que llegiré aviat), per l'altra la Harley Quinn s'uneix a Suicide Squad i finalment la Poison Ivy la veurem a la nova Birds of Prey (a la imatge), i per tant al bàndol dels bons. Serà interessant seguir-les totes tres.

Lectures: Gotham City Sirens - Strange Fruit

Primer de tot em vull disculpar per no haver actualitzat el bloc en 6 dies, però he tingut una setmana força atrafegada. De ganes, però, no me'n faltaven. Dit això, comencem: avui parlaré de la lectura del tercer volum recopilatori de la col·lecció Gotham City Sirens, amb el subtítol Strange Fruit i protagonitzat, com sempre, per la Catwoman, la Poison Ivy i la Harley Quinn. 

Aquest volum conté els números americans 14 a 19 (setembre 2010 - març 2011) de la col·lecció, i es divideix en dues trames. A la primera hi veiem la Poison Ivy perdent els papers i enfrontant-se a la Humanitat, dins la qual inclou les seves dues amigues/companyes de pis. No sorprèn en excés, perquè deixant de banda la Catwoman, que és normal, tenim la Harley, que és boja, i la Poison Ivy que, directament, no és del tot humana. Per tant, havia de passar. 

El que ho desencadena tot és que la infiltració de la Pamela als laboratoris S.T.A.R. comporta el descobriment d'un exemplar aparentment mort d'extraterrestre provinent d'una raça de plantes humanoides. La parella perfecta per a la senyoreta Isley, i és així com ella ho percep. Des que la van transformar en el que és sempre ha estat més en comunió amb les plantes que amb els éssers humans, i per això no li costa gens ajudar el seu nou "xicot" a posar en marxa la invasió de la Terra que era, de fet, la seva missió fins que va ser capturat pel predecessor de la Poison Ivy a S.T.A.R.

Després d'aquella història de dos números arriba la que és la més interessant i la que arriba al final del volum: un intent de segrestar la Catwoman demostra un cop més, com deixa ben clar la Talia al Ghul (que, per cert, en sumar-se a les altres tres completa el repartiment de dolentes principals d'en Batman), que és un perill que la Selina conegui la identitat civil del Cavaller Fosc.

Les seves companyes ja l'hi van intentar arrencar al primer volum de la sèrie, però llavors ens van explicar que precisament la Talia havia ensenyat a la seva rival per l'amor d'en Bruce una tècnica de bloqueig mental que li impedeix revelar-ne la identitat fins i tot sota tortura, llevat que ho vulgui fer per voluntat pròpia.

Però això no vol dir que no l'hi puguin treure la informació mitjançant la màgia, de manera que convenç la Zatanna, un altre dels amors d'en Batman, per tal que li esborri del tot aquest coneixement. Ja sabem que en el passat no només va esborrar informació del cervell del Dr. Light (cosa que va desencadenar un terrabastall a la saga Identity Crisis), sinó que també havia manipulat la mateixa Selina per tal de fer-la tornar bona. 

El cas és que en aquesta història veiem com, després d'un dur debat intern i una conversa amb el seu difunt pare, decideix treure la identitat real d'en Batman de la ment de la Catwoman, mentre la Poison Ivy i la Harley Quinn intenten aconseguir la informació, com també els segrestadors de la Selina. Però... d'on han sortit, aquests enemics que s'han ficat al cap de la Catwoman? Qui els ha enviat? Qui en surt més beneficiat, de la desaparició d'aquesta informació? Ja li està bé, a la Selina? Què s'estima més: recordar en Bruce i el patiment que li provoca la seva indiferència —això diu ella, tot i que jo no estic gens d'acord amb que el tio passi de la Selina— o oblidar-ne l'existència i, de retruc, de sentir el que sent per ell? (bon moment per recomanar la pel·lícula Eternal Sunshine of the Spotless Mind, de la Kirsten Dunst i en Jim Carrey —però drama—, que és del mateix tema)

En conjunt és un volum entretingut però, per a mi, està per sota del nivell dels dos primers. I la resolució de les històries em sembla correcta, però no passarà a l'enciclopèdia de grans moments de la sèrie. Això sí: ens deixa amb un petit cliffhanger, perquè la reflexió de la Catwoman fa pensar la Harley Quinn, que porta temps afirmant que ja no està penjada del Joker, que hi podria haver una manera definitiva de treure-se'l del cap.

En l'apartat tècnic, continua com a guionista en Tony Bedard, que es va fer càrrec de la sèrie a partir del número 12, inclòs al segon recopilatori, i ara tenim l'Andrés Guinaldo com a dibuixant fent equip amb els entintadors Lorenzo Ruggiero (números 14 i 15), BIT (16 i 18) i Walden Wong (17 i 19). Un ball d'entintadors que fa que sembli que els dibuixants també siguin diversos, cosa que com sempre no m'agrada i, per altra banda, tampoc no em sembla que facin una gran feina. Potser és que enyoro en Guillem March, ara només portadista...