Lectures: Detective Comics - Wrath

Feia més d'un any i mig que no ressenyava cap volum de Detective Comics. Com ja he dit en més d'una ocasió, vaig comprant els còmics quan puc, quan enganxo ofertes, i per alguna raó cada cop costa més. Decidit a deixar de fer-me algunes d'elles, les d'en Batman per a mi -de moment- són irrenunciables, però, i les aniré seguint com pugui.

Ja vaig dir a la ressenya del tercer recopilatori, Emperor Penguin, que em passava això, i ara s'ha agreujat, amb uns quants volums de retard. Però bé, al que renuncio és a anar al dia. I això no m'impedeix gaudir de la boníssima feina que està fent el tàndem John Layman (guió) i Jason Fabok (dibuix) amb la que en realitat és la col·lecció original del Cavaller Fosc.

Detective Comics: Wrath recopila els números 19 a 24 de la sèrie, publicats originalment entre juny i desembre de 2013, a més de l'anual número 2 d'aquesta etapa, de setembre del mateix any. I llegint-lo m'ha passat una cosa que no m'acostuma a passar: cada cop m'agradava més i m'adonava que tot tenia sentit, tot estava lligat i res no hi sobrava.

La caiguda de l'Oswald Cobblepot del volum anterior per culpa del complot de l'Ignatius Ogilvy, que ara es fa dir Emperor Penguin i li ha pres al Pingüí clàssic tot el que tenia, és una trama que acaba en aquest volum que duu el nom d'un nou enemic. 

Potser d'una manera poc espectacular i bastant previsible, però tot i així interessant encara que sigui perquè hi entren en joc elements de la "història complementària" que sempre hi ha als còmics i que, per sort, fa temps que ens inclouen als recopilatoris, en aquest cas segurament perquè en relacionar-se amb les trames principals gairebé hi estaven obligats.

Es tracta del nou origen d'en Man-Bat, o com el coneixem en la seva forma humana, en Kirk Langstrom, la part gràfica de la qual és a càrrec de l'Andy Clarke. De fet també apareix a la trama principal, però de manera tangencial, tot i que decisiva. El que passa és que, quan en desapareix, tot allò que ens quedem amb ganes de saber se'ns explica a les darreres pàgines de cada còmic, i almenys a mi m'ha fet interessar per un personatge que, evidentment, ja coneixia, però que mai no havia trobat gaire atractiu. 

Al segon anual de Detective Comics des de The New 52 coneixem un nou enemic capaç de mimetitzar persones pel que fa a aspecte, veu i comportament. Una premissa una mica innocent, tot s'ha de dir, però que dóna protagonisme al sergent Bullock, un secundari clàssic de l'Univers Batman, i aprofundeix en la seva caracterització d'una manera que no recordo haver vist en cap dels còmics on surt que he llegit. 

Però el nom del recopilatori ve d'un altre nou enemic -en realitat anterior a The New 52, ara renovat-, i aquest és possible que algun dia torni a aparèixer. En Wrath posa contra les cordes en Batman amb els assassinats de policies de Gotham que fan anar de corcoll el protagonista i el comissari Gordon. 

Ho fa amb un equipament tan sofisticat i poderós, de nivell militar, que rivalitza amb el d'en Batman i provoca uns enfrontaments espectaculars, com també ho són les destrosses i les persecucions que tenen lloc en aquesta història de venjança. 

Com ja havia demostrat al tercer volum, i en aquest quart ho fa encara més i millor, el guionista enllaça trames que s'acaben amb d'altres que comencen, té en compte les històries complementàries i tot plegat ho fa fluir amb tanta suavitat que el llibre no fa la sensació, malauradament trobada en moltes altres ocasions, de ser un seguit d'històries curtes encaixades de qualsevol manera. 

Les trames se solapen correctament, la sensació és d'unitat tot i la quantitat de personatges i fets que se'ns presenten, i fins i tot el número anual, que queda més separat de la resta, provoca unes conseqüències a les quals es fa esment a la sèrie principal. Molt recomanable. 

 

Lectures: Detective Comics - Emperor Penguin

Ha passat gairebé un any des que vaig ressenyar el segon volum de la ja no tan nova Detective Comics, problema que puc atribuir a diversos factors: és una col·lecció que he anat deixant més de banda que no pas la "bona", Batman, perquè m'ha costat més trobar-ne volums a bon preu, i això ha fet que les lectures de la que va ser la primera col·lecció del Cavaller Fosc les tingui més endarrerides, com ja deia a la ressenya anterior. A més, he fet entrades de moltíssimes altres coses que ho han retardat tot plegat.

Però també hi ha influït la percepció general que en termes de guió el còmic no acabés d'alçar el vol, consideració que no puc compartir del tot, perquè com ja vaig dir el segon recopilatori m'havia sorprès positivament. La cosa canvia, però, a partir del tercer, amb l'equip format per en John Layman (guió) i en Jason Fabok (dibuix), que substitueixen en Tony S. Daniel, que havia fet d'autor complet, i han convençut el públic amb la seva proposta.

Detective Comics: Emperor Penguin, que conté els números 13 a 18 de la col·lecció, publicats originalment entre desembre de 2012 i maig de 2013 —ja ho deia, que anava molt endarrerit—, prometia ser la primera gran trama amb l'Oswald Cobblepot implicat (al rellançament The New 52 ja n'han tingut en Joker amb Death of the Family, o l'Enigma amb Zero Year - Dark City), i... no ha estat ben bé així, però no ha estat un problema.

Perquè la història que ens expliquen els senyors Layman i Fabok és d'allò més interessant, i el protagonista és el Pingüí, sí, però no el que coneixem des de la seva primera aparició, al número 58 de Detective Comics, el 1941.

La trama comença amb l'Oswald Cobblepot atacant en Batman allà on més mal li fa: intentant netejar la seva imatge i potenciant la de ciutadà modèlic tot fent ombra a en Bruce Wayne, però els esdeveniments de Death of the Family, encara que tangencialment, afecten aquesta col·lecció i obliguen el Pingüí a deixar els negocis en mans del seu número dos de manera temporal.

O això és el que es pensa, perquè l'Ignatius Ogilvy, que ha anat ascendint dins l'organització des que no gaires anys enrere el senyor Cobblepot el va treure del carrer, té un pla per tal de fer-se de manera definitiva amb el seu lloc, i per tal de deixar clar que el seu pingüí és una versió millorada del de tota la vida es "tuneja" el sobrenom i es fa anomenar Pingüí Emperador (Emperor Penguin), que és la raça més gran que existeix d'aquestes entranyables aus.

Però aquesta trama cedeix el protagonisme, més d'una vegada durant el recopilatori, a d'altres que hi estan, de fet, relacionades, com la dels atacs de la Poison Ivy a les empreses del Pingüí, el seu sorprenent matrimoni amb en Clayface, la invasió de Gotham per part dels fanàtics del Joker i altres problemes que donen lloc als combats a què s'enfronta el Cavaller Fosc durant aquests números alhora que investiga —al cap i a la fi se suposa que Detective Comics és la capçalera on es fomenta més aquesta vessant del personatge— què està passant en realitat.

Probablement el millor d'aquest Detective Comics: Emperor Penguin és que l'atenció se centra en el que el guionista creu que és més important en cada moment, i allò que hi té relació i/o enriqueix la història es deixa per a les pàgines de complement —dibuixades per l'Andy Clarke— que, tot i que normalment no arriben a aquests volums, aquí afortunadament sí.

Per tant, quan el que importa són les repercussions de Death of the Family, el senyor Ogilvy apareix a la història de complement, per posar un exemple. Sovint aquests complements que els completistes enyorem es deixen fora perquè potser no són rellevants, però els dels números 13 a 18 de la col·lecció aporten coses i val la pena llegir-los.

No em vull allargar més: Emperor Penguin és una molt bona història del Pingüí, on el veurem enfonsat i trepitjat després que precisament les coses comencessin a anar-li bé, però és una història que cedeix el protagonisme indirecte a en Joker quan per exigències de l'editorial ho ha de fer, i ho fa amb suavitat i coherència, cosa que no és gens fàcil, com hem pogut veure en algunes de les altres col·leccions de la Batfamília, en què les trames quedaven interrompudes abruptament pel mateix motiu.

Ja vaig dir que la proposta d'en Tony S. Daniel no em desagradava, però sóc capaç de veure que era una mica confusa i que el relleu de responsables ha estat bo per a la col·lecció i convencerà aquells que se n'havien desencantat.

Ara bé, la diversió no acaba aquí, perquè aquest canvi d'statu quo d'un dels enemics més emblemàtics d'en Batman es podrà continuar veient al quart volum, Wrath, que espero tenir, llegir i ressenyar com més aviat millor.