Cinema: The Batman

Per diverses circumstàncies aquesta pel·lícula s'ha resistit a que la veiés, entrebancs diversos feien perillar la possibilitat que en pogués gaudir com jo volia, que era en pantalla gran i en versió original, però al final tot s'ha alineat i, tan bon punt l'he vist, com no hauria de sorprendre ningú en parlo aquí, en aquest blog que ja ha tingut moltíssimes entrades dedicades al personatge en les seves diferents encarnacions i formes.

Ja aviso que no hi haurà spoilers de la trama, sinó que la crítica serà més general, així que si no l'heu vist i pel que sigui encara no ho teniu clar, podeu llegir aquest text sense por que us rebenti res.

Ha costat molt, també, parir aquesta pel·lícula. Primer, havia de ser l'esperat film en solitari del Batman d'en Ben Affleck, també dirigit per ell mateix, però la cosa s'anava allargant, el guió s'estava desviant del que ell volia i va decidir que només hi actuaria. El nou director, en Matt Reeves, volia fer un Batman més jove que el de les pel·lícules del DC Extended Universe i en Ben Affleck estava, de tota manera, tan tip del personatge com emmerdat en problemes personals, així que la The Batman que hem acabat rebent no té res a veure amb la que havia de ser inicialment. Això, però, és bo o dolent? 

Com a seguidor del Cavaller Fosc des de fa molts anys, m'emprenya una mica que en vagin fent reboots constantment. Quan una versió m'agrada -i soc fàcil de satisfer- m'agradaria que tingués continuïtat. Puc entendre, però, la lògica comercial darrere de tot això, però em va decebre que el Batman de l'Snyderverse es descartés per fer aquest nou inici, amb el tercer Batman en els darrers 17 anys, o en 10 si tenim en compte l'última pel·lícula on tenia la cara d'en Christian Bale. 

Dit això, i precisament perquè en soc seguidor des de fa tant de temps, cada cop que se'm convoqui jo hi seré, i valoro cada versió com el que és, sense castigar-la pel que als despatxos s'ha fet malament o, si més no, diferent del que a mi m'hauria agradat. I The Batman no és la pel·lícula en solitari del Batman que ja era el meu estàndard després d'uns quants films, és una altra cosa, però m'ha agradat.

Deslligat de Batman v Superman i Justice League, fins i tot de la independent (no indie) i meravellosa Joker, aquest Batman per una vegada no ens explica la tan suada escena de la mort dels pares d'en Bruce Wayne, no veiem les perles del collar de la seva mare escampar-se per les llambordes molles de Gotham, però segur que estem d'acord en què ja no cal.  

Tampoc ens passem una hora veient com en Bruce Wayne (Robert Pattinson) elabora el personatge d'en Batman, com seria el cas de Batman Begins. És quelcom més proper als inicis que a la decadència vista en els darrers anys, però trobo que és al punt adequat per començar el que es pretén -no ens hi juguem els diners, tampoc- que sigui una nova trilogia: aquí en Batman és un superheroi al segon any de la seva carrera, que registra en un diari personal, i en Bruce Wayne un jove multimilionari que viu gairebé apartat de la societat i que encara no ha mostrat senyals de continuar la tasca filantròpica dels seus pares.

Comet errors, als combats s'endú cops i ferides fins i tot per part de brètols comuns, i encara no domina el desplaçament aeri, a més que no té un físic espectacular com el d'altres encarnacions del personatge, i confia força en la por que inspira als criminals. Sí que compta, però, amb tecnologia avançada.

La combina amb la seva formació detectivesca, una vessant no tan explorada en altres pel·lícules del Cavaller Fosc i que aquí, en canvi -i per al meu gust de manera molt encertada-, entronca amb el nom de la capçalera que el va veure néixer i que encara ara és una de les dues col·leccions principals dels seus còmics, la llegendària Detective Comics. 

Aquest enfocament permet també al film tenir un ritme més pausat, fet que estic segur que contribueix a la seva excepcional durada de 176 minuts, però ni una cosa ni l'altra el converteixen en una pel·lícula feixuga ni avorrida.

No vull pas que sembli que li falta acció. No és així. Fins i tot arriba un moment que, quan havíem gairebé oblidat que en Batman té un dels vehicles més mítics de la història dels còmics i el cinema, el Batmòbil té els seus minuts de glòria. 

I de combats també n'hi ha, encara que no en siguin tants com podríem esperar i mostrin el protagonista lluitant contra grups d'humans normals i corrents que simplement se li oposen per un o altre motiu, en el que semblen els enfrontaments habituals que ens trobem als videojocs de la saga Batman: Arkham contra grups de delinqüents que ataquen el Cavaller Fosc tots alhora.

I, sent una pel·lícula de Batman, amb la famosa i rica galeria d'enemics que té, i entenent que s'evitaria el Joker per no treure el "Sant Cristo Gros" a la primera pel·li, hi havia d'haver un enemic potent. Una excel·lent reinterpretació de l'Enigma que converteix The Batman en un thriller disfressat de film de superherois.

Tampoc hauria estat bona idea no fer aparèixer altres enemics clàssics del personatge, i en aquest sentit tenim els menys teatrals Carmine Falcone (John Turturro) i Oswald Cobblepot, el Pingüí, interpretat per un irrecognoscible Colin Farrell. Que, per cert, tindrà una sèrie pròpia a HBO Max.

A la mítica Batman Returns de 1992 hi sortien tant el Pingüí com la Catwoman, i no sé si ha estat intencionat, però en aquesta tornen a "coincidir", perquè el principal personatge femení de The Batman és la Selina Kyle (Zoë Kravitz), que dona el joc que podíem esperar amb la seva relació d'aliada/amant i alhora enemiga d'en Batman.

Parlant d'aliats, en Batman també compta des del primer minut amb en Jim Gordon (Jeffrey Wright), aquí encara tinent, que contràriament al que en pensen els seus superiors i els seus subordinats permet a al Cavaller Fosc participar en les investigacions dels assassinats de la pel·lícula i mostra una aliança emblemàtica dels còmics en un grau de maduresa superior al de les reticències vistes en altres versions.

The Batman és un film d'en Batman diferent del que havíem vist fins ara, sens dubte més fosc que mai, més pertorbador, i una interessant proposta que espero que de debò es converteixi en trilogia.

És, doncs, el millor Batman cinematogràfic que s'ha fet mai -i no en són pas pocs-? Doncs no sé si gosaria unir-me a aquesta sentència que a la promoció del film ha interessat mostrar com a prou estesa, però potser és perquè a mi m'han agradat totes les versions, totes tenen alguna cosa que les fa úniques i, per sort, també es pot dir això de la que ens ha arribat aquest mateix 2022. 

 

Lectures: Batman - Extrañas apariciones

A l'últim Còmic Barcelona vaig fer només un parell de compres, però una d'elles la volia llegir com més aviat millor. Al capdavall, feia temps que no tenia nou material clàssic -sí, ja ho he dit bé- d'en Batman, i en trobar aquest volum de segona mà no ho vaig dubtar gens.

Es tracta d'una etapa cèlebre a la llarga història del personatge, i en el seu moment se'm va escapar l'edició de Planeta, quan aquesta tenia els drets de DC Comics, però ara he aconseguit la nova, la d'ECC -sí, ha estat en castellà, perquè l'edició en anglès no està disponible-, i l'he pogut llegir.

Amb el títol de Grandes Autores de Batman: Steve Englehart y Marshall Rogers - Extrañas apariciones, conté els números 469 a 476, 478 i 479 de Detective Comics, publicats originalment entre maig de 1977 i abril de 1978. La recopilació -també en anglès- se salta el 477, se suposa que perquè no té relació amb la resta de les trames, però aquestes coses em fan ràbia, com a completista. 

Llegeixo, tot sigui dit, que en aquell número només hi havia dues pàgines noves, i que per motius de calendari de diversos dels artistes implicats va haver de ser una reimpressió del número 408, així que per una vegada està justificat. Però crec que aquí podrien haver inclòs les dues pàgines noves.

En fi, les expectatives eren molt altes, perquè d'aquesta etapa se n'ha dit també "el Batman definitiu" i va ser una influència tan gran que alguna història va aparèixer a la famosa sèrie animada dels anys 90, així com també alguns dels seus elements van formar part d'un primer projecte de pel·lícula que després, amb canvis i lletges omissions pel que fa als reconeixements, es va convertir en la Batman d'en Tim Burton.

Calia, doncs, llegir el volum tenint en compte aquest efecte, i que estem parlant d'uns còmics dels anys 70 i, per tant, no s'havia produït encara l'evolució a la narrativa dels còmics que arribaria sobretot a partir dels anys 80. Comencem.

Tot i el nom del volum, l'etapa comença amb els guions del senyor Englehart, sí, però el dibuix correspon no pas a en Marshall Rogers, sinó al mític Walt Simonson. Fet aquest aclariment, argumentalment parlant ens presenta el Doctor Phosphorus, personatge fruit d'un accident nuclear, i esdevé el típic número de presentació d'un dolent nou, que és molt de quarta categoria a la història del Cavaller Fosc, però que sí que ha anat sortint molt de tant en tant.

Comencen també, això sí, les subtrames que conformen la saga recopilada: per una banda tenim el polític corrupte Rupert Thorne, que sota coacció, cal dir-ho, dificulta les activitats d'en Batman des del punt de vista administratiu, i per l'altra l'inici de la relació entre en Bruce Wayne i la Silver St. Cloud, una de les parelles mítiques del personatge.

Caracteritzada pels seus cabells blancs, probablement és el seu primer gran amor des de la Catwoman i la Talia Al Ghul, que al final serien les més importants, però és un personatge conegut pels fans d'en Batman i és aquí que es produeix el seu debut. 

És interessant, perquè en Bruce Wayne, en el seu paper de "playboy milionari", ha conegut moltes dones, però d'aquesta n'està enamorat de debò, i això suposa un conflicte evident per a la seva doble vida. Les conseqüències de tot plegat el destrossen anímicament, cosa que és una de les subtrames d'aquesta etapa.

En anglès el volum es diu "Strange Apparitions", que és un joc de paraules amb en Hugo Strange, enemic clàssic però que aquí, a partir del 471 -on s'incorpora ja el dibuixant Marshall Rogers, per cert- sortia per primera vegada des de la seva suposada mort al número 46 de la col·lecció, el desembre de 1940, i per tant 37 anys abans. Déu n'hi do.

Doncs bé, aquí s'empesca un pla per acabar amb en Batman i suplantar-lo, i en descobreix la identitat i el cert és que el posa contra les cordes, però després fa un seguit d'aparicions fantasmagòriques que són les que donen nom al conjunt, fet que es perd en traduir-ho tot plegat al castellà.

Un altre retorn després de molts anys és el d'en Deadshot, amb l'aparença moderna, totalment canviada respecte del frac i el barret de copa del 59 de Batman (1950), un canvi que s'esmenta. El número no té una especial rellevància més enllà d'això, és un enfrontament que es resol durant les seves pàgines, però també és un punt d'inflexió en la relació del protagonista i la Silver. 

Arriba després d'un nou enfrontament amb un dels -ara sí- grans enemics, com és el Pingüí, que no destaca gaire i té un desenvolupament classicot més propi dels inicis de la franquícia, el típic robatori amb enigma que seria, precisament, més adequat si hagués estat un cop preparat per l'Enigma.

Després tenim un parell de números on apareix, per fi, en Joker, que havia tret el cap en petites escenes i que aquí esdevé el protagonista dels nous maldecaps d'en Batman, encara que amb una premissa ben poca-solta: ha enverinat els peixos de Gotham perquè tinguin la seva cara i pretén que li paguin drets d'imatge. 

La persecució d'en Batman i algunes frases lapidàries del Príncep Pallasso del Crim, però, salven una mica aquesta proposta poc esfereïdora tenint en compte el personatge que és.

I si als dos primers números del recopilatori el dibuixant no era en Marshall Rogers, als dos últims qui ha marxat és el guionista, que deixa pas a en Len Wein, que escriu una història en dues parts en què coneixem el tercer Clayface, en Preston Payne, un personatge tràgic, alhora que mostra també alguns moments sorprenentment -i per a mi exageradament- viscerals d'un Batman afectat per la qüestió de la Silver St. Cloud.

S'acaba amb aquest número, doncs, el que es coneix com a Strange Apparitions, que tindria una continuació el 2005 a la minisèrie de 6 números Dark Detective, inclosa al volum de Planeta però no al d'ECC. Una minisèrie, per cert, que novament el senyor Englehart denuncia que es va fer servir per al guió de Batman Begins, però sense tenir-los a ells en compte.

Strange Apparitions és un conjunt d'històries que, com que no les vaig viure a l'època i tampoc no tinc materials immediatament anteriors o posteriors d'en Batman per comparar estils i tons com per valorar fins a quin punt van ser revolucionàries, no puc dir que m'hagin impressionat excessivament, encara que sí que m'han agradat.

Però sí que, sota alguns aspectes ingenus herència dels anys 50 i 60 -l'època més ridícula del personatge per culpa de la censura- puc apreciar-hi un to més fosc, comença a haver-hi temes més seriosos i, sobretot, cal destacar la mestria amb què el guionista enllaça les trames d'un o dos números no només mitjançant les subtrames que es desenvolupen al llarg de tot el conjunt, sinó també fent que interactuïn o que treguin el cap personatges que esperen el seu moment per actuar, una tècnica narrativa que fa que Strange Apparitions esdevingui una etapa cohesionada encara que en realitat estigui formada per històries de poca durada. Així doncs, molt recomanable. 

Lectures: Detective Comics - Emperor Penguin

Ha passat gairebé un any des que vaig ressenyar el segon volum de la ja no tan nova Detective Comics, problema que puc atribuir a diversos factors: és una col·lecció que he anat deixant més de banda que no pas la "bona", Batman, perquè m'ha costat més trobar-ne volums a bon preu, i això ha fet que les lectures de la que va ser la primera col·lecció del Cavaller Fosc les tingui més endarrerides, com ja deia a la ressenya anterior. A més, he fet entrades de moltíssimes altres coses que ho han retardat tot plegat.

Però també hi ha influït la percepció general que en termes de guió el còmic no acabés d'alçar el vol, consideració que no puc compartir del tot, perquè com ja vaig dir el segon recopilatori m'havia sorprès positivament. La cosa canvia, però, a partir del tercer, amb l'equip format per en John Layman (guió) i en Jason Fabok (dibuix), que substitueixen en Tony S. Daniel, que havia fet d'autor complet, i han convençut el públic amb la seva proposta.

Detective Comics: Emperor Penguin, que conté els números 13 a 18 de la col·lecció, publicats originalment entre desembre de 2012 i maig de 2013 —ja ho deia, que anava molt endarrerit—, prometia ser la primera gran trama amb l'Oswald Cobblepot implicat (al rellançament The New 52 ja n'han tingut en Joker amb Death of the Family, o l'Enigma amb Zero Year - Dark City), i... no ha estat ben bé així, però no ha estat un problema.

Perquè la història que ens expliquen els senyors Layman i Fabok és d'allò més interessant, i el protagonista és el Pingüí, sí, però no el que coneixem des de la seva primera aparició, al número 58 de Detective Comics, el 1941.

La trama comença amb l'Oswald Cobblepot atacant en Batman allà on més mal li fa: intentant netejar la seva imatge i potenciant la de ciutadà modèlic tot fent ombra a en Bruce Wayne, però els esdeveniments de Death of the Family, encara que tangencialment, afecten aquesta col·lecció i obliguen el Pingüí a deixar els negocis en mans del seu número dos de manera temporal.

O això és el que es pensa, perquè l'Ignatius Ogilvy, que ha anat ascendint dins l'organització des que no gaires anys enrere el senyor Cobblepot el va treure del carrer, té un pla per tal de fer-se de manera definitiva amb el seu lloc, i per tal de deixar clar que el seu pingüí és una versió millorada del de tota la vida es "tuneja" el sobrenom i es fa anomenar Pingüí Emperador (Emperor Penguin), que és la raça més gran que existeix d'aquestes entranyables aus.

Però aquesta trama cedeix el protagonisme, més d'una vegada durant el recopilatori, a d'altres que hi estan, de fet, relacionades, com la dels atacs de la Poison Ivy a les empreses del Pingüí, el seu sorprenent matrimoni amb en Clayface, la invasió de Gotham per part dels fanàtics del Joker i altres problemes que donen lloc als combats a què s'enfronta el Cavaller Fosc durant aquests números alhora que investiga —al cap i a la fi se suposa que Detective Comics és la capçalera on es fomenta més aquesta vessant del personatge— què està passant en realitat.

Probablement el millor d'aquest Detective Comics: Emperor Penguin és que l'atenció se centra en el que el guionista creu que és més important en cada moment, i allò que hi té relació i/o enriqueix la història es deixa per a les pàgines de complement —dibuixades per l'Andy Clarke— que, tot i que normalment no arriben a aquests volums, aquí afortunadament sí.

Per tant, quan el que importa són les repercussions de Death of the Family, el senyor Ogilvy apareix a la història de complement, per posar un exemple. Sovint aquests complements que els completistes enyorem es deixen fora perquè potser no són rellevants, però els dels números 13 a 18 de la col·lecció aporten coses i val la pena llegir-los.

No em vull allargar més: Emperor Penguin és una molt bona història del Pingüí, on el veurem enfonsat i trepitjat després que precisament les coses comencessin a anar-li bé, però és una història que cedeix el protagonisme indirecte a en Joker quan per exigències de l'editorial ho ha de fer, i ho fa amb suavitat i coherència, cosa que no és gens fàcil, com hem pogut veure en algunes de les altres col·leccions de la Batfamília, en què les trames quedaven interrompudes abruptament pel mateix motiu.

Ja vaig dir que la proposta d'en Tony S. Daniel no em desagradava, però sóc capaç de veure que era una mica confusa i que el relleu de responsables ha estat bo per a la col·lecció i convencerà aquells que se n'havien desencantat.

Ara bé, la diversió no acaba aquí, perquè aquest canvi d'statu quo d'un dels enemics més emblemàtics d'en Batman es podrà continuar veient al quart volum, Wrath, que espero tenir, llegir i ressenyar com més aviat millor.

Lectures: Batman - Earth One

Fa un parell d'anys DC Comics va iniciar el que es considera com la seva pròpia versió de la línia Ultimate de Marvel, un univers en què l'allargada ombra de la continuïtat no limita els autors i els permet explicar les seves històries en forma de novel·les gràfiques que reinventen personatges icònics. 

Allò va començar amb Superman: Earth One, amb guió de J. Michael Straczynski i dibuixos de Shane Davis, però no va acabar d'agradar. Tot i així enguany s'espera un segon volum d'aquesta particular visió de l'Home d'Acer, però 2012 també ha estat l'any de l'arribada de Batman: Earth One.

Evidentment que el personatge en qüestió fos aquest cop en Batman em va cridar l'atenció poderosament, i que la crítica el lloés hi va contribuir en bona mesura. Ara bé, el que em va acabar de decidir per comprar-lo de seguida (i per sort amb descompte) va ser l'equip creatiu, format per en Gary Frank fent de dibuixant (que no coneixia i que fa un esplèndid treball amb l'excepció de l'estranya tendència a l'estrabisme d'alguns personatges, tot i que destaca per com dibuixa els ulls d'en Batman amb la màscara posada) i en Geoff Johns com a guionista. Sí, estem davant del "Batman de Geoff Johns", o el meu personatge preferit a les mans d'un dels millors escriptors de còmics de l'actualitat. 

I el resultat és a l'alçada del que en diu una crítica que l'ha aprovat amb escreix de manera unànime: és una nova versió del Batman (i alguns dels seus aliats i enemics) que coneixem, un Cavaller Fosc que comença la seva carrera als nostres dies i que és retratat d'una manera realista i versemblant. 

És un Batman amb el mateix origen que se'ns ha explicat tantes i tantes vegades, però que no comença amb gaire bon peu, calcula malament els salts, els seus aparells fallen en el pitjor moment i les lluites cos a cos ja no són aquelles en què es desfà de desenes d'enemics sense rebre ni un cop. De fet, a Batman: Earth One rep més cops i comet més errors dels que personalment li he vist mai rebre i cometre. 

Això no vol dir, però, que sigui un Batman patètic. És senzillament un Batman principiant, i aquest és un punt que en aquest còmic es descriu d'una manera realista, que podem acceptar en els nostres dies, en la tradició del que va fer Batman: Year One però actualitzat. Tot i així, la gràcia de Batman: Earth One rau sobretot en aquesta visió alternativa (però no per això menys interessant) de la ciutat de Gotham i alguns dels seus habitants.

Com deia abans, l'origen d'en Batman és el de sempre, i en Bruce Wayne és el personatge que veurem menys canviat respecte a la imatge que en tenim, però d'altres apareixen en una nova versió, tant en el sentit físic com en el psicològic, o ambdues coses. El cas que crida més l'atenció és el de l'Alfred Pennyworth, que té l'aspecte que veiem a la imatge.

L'Alfred és un exMarine amic del pare d'en Bruce (per cert, la seva mare ja no té el cognom de soltera Kane, sinó Arkham) que es va haver de fer càrrec del nano quan es va quedar orfe. A més, tot i que és vell i les seqüeles del seu pas pel món militar són evidents, és un home de caràcter fort i té dures discussions amb el seu protegit sobre la seva particular croada contra el mal, que comença com una venjança per la mort dels seus pares i sense intenció de lluitar contra el crim en general. 

Aquí no trobarem aquells tractaments de "Master Bruce", ni els comentaris sarcàstics que el caracteritzen en la seva versió habitual quan no està d'acord amb el seu "amo". Aquí, si discuteixen, acaben a cops, com podem veure a la imatge.

Altres personatges, com en Jim Gordon, se'ns mostren amb l'aspecte de sempre, però en canvi els han alterat la personalitat. Aquí el policia més conegut de l'Univers Batman fa anys que va abaixar els braços i va decidir callar i obeir, i si cal acceptar suborns, per tal de protegir la seva filla, una jove Barbara Gordon que és un dels personatges que s'han mantingut més fidels a la imatge que en tenim.

Però n'hi ha d'altres que coneixem bé pel nom i que aquí tenen una nova manera de ser, un nou aspecte físic (de vegades una edat diferent i tot), un nou origen o tot plegat alhora. El cas és que al llarg d'aquesta història que gira al voltant dels primers passos d'en Batman i que s'anirà descabdellant fins al clímax final passaran coses que en alguns casos faran que els personatges que trobem tan canviats acabin com els coneixíem de tota la vida, mentre que d'altres no veuran alterada la seva nova versió o, fins i tot, moriran (quelcom gairebé tabú als còmics considerats canònics). 

Batman: Earth One és, doncs, un magnífic còmic tant per als experts en el personatge que en vulguin conèixer una versió diferent com per als que no hagin llegit cap (o gairebé cap) de les seves aventures i vulguin gaudir d'una de les bones sense l'obligació de tenir coneixements sobre les dècades i dècades d'història d'en Batman. 

A més ho aconsegueix amb una història original, no una versió de cap de les aventures més conegudes i recomanades, i sense recórrer a cap dels dos dolents principals que hauríem esperat d'un còmic ambiciós d'en Batman, és a dir en Joker o en Dues Cares. No els veurem pas, aquí. Això sí, el llibre ens deixa amb ganes de més, perquè l'última vinyeta anuncia un nou volum que no sabem quan arribarà, però en què el senyor Johns assegurava fa poc que ja està treballant.

Com a reflexió curiosa he de dir que Batman: Earth One podria haver estat perfectament, per les seves característiques, el rellançament del Cavaller Fosc dins la línia de rellançaments que va dur a terme DC Comics a la tardor de 2011. Afortunadament allò no va afectar gaire l'Univers Batman, i aquesta novel·la gràfica es queda en un univers alternatiu que, lliure de la continuïtat, la relació amb la resta de còmics de l'editorial i la periodicitat mensual, si tot va bé es podrà desenvolupar de manera independent i al ritme adequat per tal de no decebre mai.