Lectures: Batman - Extrañas apariciones

A l'últim Còmic Barcelona vaig fer només un parell de compres, però una d'elles la volia llegir com més aviat millor. Al capdavall, feia temps que no tenia nou material clàssic -sí, ja ho he dit bé- d'en Batman, i en trobar aquest volum de segona mà no ho vaig dubtar gens.

Es tracta d'una etapa cèlebre a la llarga història del personatge, i en el seu moment se'm va escapar l'edició de Planeta, quan aquesta tenia els drets de DC Comics, però ara he aconseguit la nova, la d'ECC -sí, ha estat en castellà, perquè l'edició en anglès no està disponible-, i l'he pogut llegir.

Amb el títol de Grandes Autores de Batman: Steve Englehart y Marshall Rogers - Extrañas apariciones, conté els números 469 a 476, 478 i 479 de Detective Comics, publicats originalment entre maig de 1977 i abril de 1978. La recopilació -també en anglès- se salta el 477, se suposa que perquè no té relació amb la resta de les trames, però aquestes coses em fan ràbia, com a completista. 

Llegeixo, tot sigui dit, que en aquell número només hi havia dues pàgines noves, i que per motius de calendari de diversos dels artistes implicats va haver de ser una reimpressió del número 408, així que per una vegada està justificat. Però crec que aquí podrien haver inclòs les dues pàgines noves.

En fi, les expectatives eren molt altes, perquè d'aquesta etapa se n'ha dit també "el Batman definitiu" i va ser una influència tan gran que alguna història va aparèixer a la famosa sèrie animada dels anys 90, així com també alguns dels seus elements van formar part d'un primer projecte de pel·lícula que després, amb canvis i lletges omissions pel que fa als reconeixements, es va convertir en la Batman d'en Tim Burton.

Calia, doncs, llegir el volum tenint en compte aquest efecte, i que estem parlant d'uns còmics dels anys 70 i, per tant, no s'havia produït encara l'evolució a la narrativa dels còmics que arribaria sobretot a partir dels anys 80. Comencem.

Tot i el nom del volum, l'etapa comença amb els guions del senyor Englehart, sí, però el dibuix correspon no pas a en Marshall Rogers, sinó al mític Walt Simonson. Fet aquest aclariment, argumentalment parlant ens presenta el Doctor Phosphorus, personatge fruit d'un accident nuclear, i esdevé el típic número de presentació d'un dolent nou, que és molt de quarta categoria a la història del Cavaller Fosc, però que sí que ha anat sortint molt de tant en tant.

Comencen també, això sí, les subtrames que conformen la saga recopilada: per una banda tenim el polític corrupte Rupert Thorne, que sota coacció, cal dir-ho, dificulta les activitats d'en Batman des del punt de vista administratiu, i per l'altra l'inici de la relació entre en Bruce Wayne i la Silver St. Cloud, una de les parelles mítiques del personatge.

Caracteritzada pels seus cabells blancs, probablement és el seu primer gran amor des de la Catwoman i la Talia Al Ghul, que al final serien les més importants, però és un personatge conegut pels fans d'en Batman i és aquí que es produeix el seu debut. 

És interessant, perquè en Bruce Wayne, en el seu paper de "playboy milionari", ha conegut moltes dones, però d'aquesta n'està enamorat de debò, i això suposa un conflicte evident per a la seva doble vida. Les conseqüències de tot plegat el destrossen anímicament, cosa que és una de les subtrames d'aquesta etapa.

En anglès el volum es diu "Strange Apparitions", que és un joc de paraules amb en Hugo Strange, enemic clàssic però que aquí, a partir del 471 -on s'incorpora ja el dibuixant Marshall Rogers, per cert- sortia per primera vegada des de la seva suposada mort al número 46 de la col·lecció, el desembre de 1940, i per tant 37 anys abans. Déu n'hi do.

Doncs bé, aquí s'empesca un pla per acabar amb en Batman i suplantar-lo, i en descobreix la identitat i el cert és que el posa contra les cordes, però després fa un seguit d'aparicions fantasmagòriques que són les que donen nom al conjunt, fet que es perd en traduir-ho tot plegat al castellà.

Un altre retorn després de molts anys és el d'en Deadshot, amb l'aparença moderna, totalment canviada respecte del frac i el barret de copa del 59 de Batman (1950), un canvi que s'esmenta. El número no té una especial rellevància més enllà d'això, és un enfrontament que es resol durant les seves pàgines, però també és un punt d'inflexió en la relació del protagonista i la Silver. 

Arriba després d'un nou enfrontament amb un dels -ara sí- grans enemics, com és el Pingüí, que no destaca gaire i té un desenvolupament classicot més propi dels inicis de la franquícia, el típic robatori amb enigma que seria, precisament, més adequat si hagués estat un cop preparat per l'Enigma.

Després tenim un parell de números on apareix, per fi, en Joker, que havia tret el cap en petites escenes i que aquí esdevé el protagonista dels nous maldecaps d'en Batman, encara que amb una premissa ben poca-solta: ha enverinat els peixos de Gotham perquè tinguin la seva cara i pretén que li paguin drets d'imatge. 

La persecució d'en Batman i algunes frases lapidàries del Príncep Pallasso del Crim, però, salven una mica aquesta proposta poc esfereïdora tenint en compte el personatge que és.

I si als dos primers números del recopilatori el dibuixant no era en Marshall Rogers, als dos últims qui ha marxat és el guionista, que deixa pas a en Len Wein, que escriu una història en dues parts en què coneixem el tercer Clayface, en Preston Payne, un personatge tràgic, alhora que mostra també alguns moments sorprenentment -i per a mi exageradament- viscerals d'un Batman afectat per la qüestió de la Silver St. Cloud.

S'acaba amb aquest número, doncs, el que es coneix com a Strange Apparitions, que tindria una continuació el 2005 a la minisèrie de 6 números Dark Detective, inclosa al volum de Planeta però no al d'ECC. Una minisèrie, per cert, que novament el senyor Englehart denuncia que es va fer servir per al guió de Batman Begins, però sense tenir-los a ells en compte.

Strange Apparitions és un conjunt d'històries que, com que no les vaig viure a l'època i tampoc no tinc materials immediatament anteriors o posteriors d'en Batman per comparar estils i tons com per valorar fins a quin punt van ser revolucionàries, no puc dir que m'hagin impressionat excessivament, encara que sí que m'han agradat.

Però sí que, sota alguns aspectes ingenus herència dels anys 50 i 60 -l'època més ridícula del personatge per culpa de la censura- puc apreciar-hi un to més fosc, comença a haver-hi temes més seriosos i, sobretot, cal destacar la mestria amb què el guionista enllaça les trames d'un o dos números no només mitjançant les subtrames que es desenvolupen al llarg de tot el conjunt, sinó també fent que interactuïn o que treguin el cap personatges que esperen el seu moment per actuar, una tècnica narrativa que fa que Strange Apparitions esdevingui una etapa cohesionada encara que en realitat estigui formada per històries de poca durada. Així doncs, molt recomanable. 

Sèries: Gotham (segona temporada)

Quan l'any passat vaig fer la crítica de la primera temporada de Gotham vaig deixar ben clar que, tot i la meva tolerància a les adaptacions més o menys lliures dels còmics al format audiovisual, trobava que amb aquesta n'havien fet un gra massa, amb massa canvis substancials del cànon de l'univers Batman. 

I ho deia conscient que, amb uns coneixements del material original clarament més grans que en qualsevol altre univers de còmic -tot i que sempre insuficients i lluny dels autèntics experts-, estava més inclinat a trobar-hi defectes. Però també admetia que, deixant de banda això, com a sèrie era interessant, si bé no pas de les millors que s'havien fet amb un còmic com a inspiració. 

Així, sense deixar d'identificar els seus problemes, vaig voler veure la segona temporada amb uns altres ulls, més relaxat, sense emprenyar-me com amb la primera, i n'he acabat gaudint, sí. Les incongruències hi són, les cronologies rebentades també, i la necessitat de la presència d'en Bruce Wayne és encara més evident que a la primera temporada, però pel que fa a la resta m'he divertit força. 

Gotham, així com els còmics d'en Batman i tots els que hi estan relacionats, confia en bona mesura en la riquíssima galeria de dolents del personatge, però per si no n'hi havia prou amb els que ja van apareixent, a la segona temporada ens presenten en Theo Galavan (James Frain, cara ben coneguda pels seus nombrosos papers secundaris) i la seva germana Tabitha (Jessica Lucas), que és la identitat civil d'aquesta versió de la malvada Tigressa.

Decidits a fer-se amb el control de la ciutat, alliberen els "pacients" d'Arkham i ordeixen plans maquiavèl·lics mentre de cara al públic són respectables membres de l'alta societat.

Mentrestant, al departament de policia de Gotham, el mític GCPD, hi ha un relleu de lideratge forçat que ens porta un nou personatge, el capità Nathaniel Barnes (interpretat per en Michael Chiklis, conegut sobretot pel seu paper protagonista a The Shield, on també feia de policia, però corrupte com ell sol, a les antípodes del seu personatge de Gotham).

Amb l'objectiu implacable d'acabar amb la corrupció, és tan metòdic que arriba a ser irritant i tot, i al seu costat el Jim Gordon de la sèrie, que no és el policia immaculat del tot dels còmics, ens sembla corrupte i tot. De fet, pren algunes decisions que li impedeixen dormir amb normalitat i que l'acaben conduint, encara que fa esforços per a evitar-ho, a la presó. És una temporada en què l'autèntic protagonista de la sèrie paga un preu molt alt, en termes personals i laborals, pels seus errors.

No n'és l'únic culpable, perquè qui precipita part de les seves desgràcies és un Edward Nygma que per fi es destapa com el dolent que és, tot i que el seu carisma encara queda molt lluny del d'un Pingüí que sens dubte continua sent l'estrella del bàndol dels dolents gràcies a una interpretació i una caracterització encertadíssimes. És l'únic cas en què la intencionada teatralitat de la sèrie no costa gens d'acceptar.

Els dolents són els que s'enduen la part més gran del protagonisme d'aquesta temporada, que esdevé una autèntica guerra a diverses bandes, tot i que no necessàriament amb batalles campals, sinó amb petites accions, traïcions i maquinacions.

I si a la primera temporada vèiem com es feia aparèixer una gran quantitat d'enemics clàssics d'en Batman, tant de manera cronològicament equivocada com en forma de fills de dolents que s'entenia que en el futur heretarien les identitats malvades dels seus pares, a la segona no s'han estat de res i fins i tot han gosat presentar en Joker, però també una nova versió, en aquest cas com a idea més que no pas com un personatge concret, encara que el personatge origen d'aquest concepte és interpretat per en Cameron Monaghan (Shameless), que tornava després d'aparèixer en un únic episodi de la primera temporada.

Mentrestant, en Bruce Wayne, que creix poc a poc (si tingués un ritme de creixement com el de l'actor que fa de Bran a Game of Thrones podrien estar presentant un "protoBatman" en un parell de temporades), va madurant gradualment i perdent la por, però encara és un adolescent impulsiu i fa més d'un pas en fals.

L'Alfred, el majordom, cada cop més dur amb ell, no pot evitar, però, que el seu amo surti en missió de cerca i captura dels responsables de l'assassinat dels seus pares, assistit per una Selina Kyle, futura Catwoman, amb qui forma un interessant però prematur tàndem. Encara considero que els segments d'en Bruce són el menys necessari i atractiu de la sèrie.

Com deia al principi he mirat la segona temporada amb uns altres ulls, i considerant Gotham com un producte senzillament inspirat en uns còmics, però sense cap intenció de ser-ne una fidel adaptació, es poden passar per alt les alteracions d'esdeveniments i relacions entre personatges que hi continua havent. Millor mirar-la d'aquesta manera i gaudir amb les picades d'ullet, les versions que presenten de personatges com en Mr. Freeze, el doctor Hugo Strange o la Silver St. Cloud i l'ambientació i el to d'una sèrie que, com a mínim, té personalitat pròpia.