Lectures: Batman - Extrañas apariciones

A l'últim Còmic Barcelona vaig fer només un parell de compres, però una d'elles la volia llegir com més aviat millor. Al capdavall, feia temps que no tenia nou material clàssic -sí, ja ho he dit bé- d'en Batman, i en trobar aquest volum de segona mà no ho vaig dubtar gens.

Es tracta d'una etapa cèlebre a la llarga història del personatge, i en el seu moment se'm va escapar l'edició de Planeta, quan aquesta tenia els drets de DC Comics, però ara he aconseguit la nova, la d'ECC -sí, ha estat en castellà, perquè l'edició en anglès no està disponible-, i l'he pogut llegir.

Amb el títol de Grandes Autores de Batman: Steve Englehart y Marshall Rogers - Extrañas apariciones, conté els números 469 a 476, 478 i 479 de Detective Comics, publicats originalment entre maig de 1977 i abril de 1978. La recopilació -també en anglès- se salta el 477, se suposa que perquè no té relació amb la resta de les trames, però aquestes coses em fan ràbia, com a completista. 

Llegeixo, tot sigui dit, que en aquell número només hi havia dues pàgines noves, i que per motius de calendari de diversos dels artistes implicats va haver de ser una reimpressió del número 408, així que per una vegada està justificat. Però crec que aquí podrien haver inclòs les dues pàgines noves.

En fi, les expectatives eren molt altes, perquè d'aquesta etapa se n'ha dit també "el Batman definitiu" i va ser una influència tan gran que alguna història va aparèixer a la famosa sèrie animada dels anys 90, així com també alguns dels seus elements van formar part d'un primer projecte de pel·lícula que després, amb canvis i lletges omissions pel que fa als reconeixements, es va convertir en la Batman d'en Tim Burton.

Calia, doncs, llegir el volum tenint en compte aquest efecte, i que estem parlant d'uns còmics dels anys 70 i, per tant, no s'havia produït encara l'evolució a la narrativa dels còmics que arribaria sobretot a partir dels anys 80. Comencem.

Tot i el nom del volum, l'etapa comença amb els guions del senyor Englehart, sí, però el dibuix correspon no pas a en Marshall Rogers, sinó al mític Walt Simonson. Fet aquest aclariment, argumentalment parlant ens presenta el Doctor Phosphorus, personatge fruit d'un accident nuclear, i esdevé el típic número de presentació d'un dolent nou, que és molt de quarta categoria a la història del Cavaller Fosc, però que sí que ha anat sortint molt de tant en tant.

Comencen també, això sí, les subtrames que conformen la saga recopilada: per una banda tenim el polític corrupte Rupert Thorne, que sota coacció, cal dir-ho, dificulta les activitats d'en Batman des del punt de vista administratiu, i per l'altra l'inici de la relació entre en Bruce Wayne i la Silver St. Cloud, una de les parelles mítiques del personatge.

Caracteritzada pels seus cabells blancs, probablement és el seu primer gran amor des de la Catwoman i la Talia Al Ghul, que al final serien les més importants, però és un personatge conegut pels fans d'en Batman i és aquí que es produeix el seu debut. 

És interessant, perquè en Bruce Wayne, en el seu paper de "playboy milionari", ha conegut moltes dones, però d'aquesta n'està enamorat de debò, i això suposa un conflicte evident per a la seva doble vida. Les conseqüències de tot plegat el destrossen anímicament, cosa que és una de les subtrames d'aquesta etapa.

En anglès el volum es diu "Strange Apparitions", que és un joc de paraules amb en Hugo Strange, enemic clàssic però que aquí, a partir del 471 -on s'incorpora ja el dibuixant Marshall Rogers, per cert- sortia per primera vegada des de la seva suposada mort al número 46 de la col·lecció, el desembre de 1940, i per tant 37 anys abans. Déu n'hi do.

Doncs bé, aquí s'empesca un pla per acabar amb en Batman i suplantar-lo, i en descobreix la identitat i el cert és que el posa contra les cordes, però després fa un seguit d'aparicions fantasmagòriques que són les que donen nom al conjunt, fet que es perd en traduir-ho tot plegat al castellà.

Un altre retorn després de molts anys és el d'en Deadshot, amb l'aparença moderna, totalment canviada respecte del frac i el barret de copa del 59 de Batman (1950), un canvi que s'esmenta. El número no té una especial rellevància més enllà d'això, és un enfrontament que es resol durant les seves pàgines, però també és un punt d'inflexió en la relació del protagonista i la Silver. 

Arriba després d'un nou enfrontament amb un dels -ara sí- grans enemics, com és el Pingüí, que no destaca gaire i té un desenvolupament classicot més propi dels inicis de la franquícia, el típic robatori amb enigma que seria, precisament, més adequat si hagués estat un cop preparat per l'Enigma.

Després tenim un parell de números on apareix, per fi, en Joker, que havia tret el cap en petites escenes i que aquí esdevé el protagonista dels nous maldecaps d'en Batman, encara que amb una premissa ben poca-solta: ha enverinat els peixos de Gotham perquè tinguin la seva cara i pretén que li paguin drets d'imatge. 

La persecució d'en Batman i algunes frases lapidàries del Príncep Pallasso del Crim, però, salven una mica aquesta proposta poc esfereïdora tenint en compte el personatge que és.

I si als dos primers números del recopilatori el dibuixant no era en Marshall Rogers, als dos últims qui ha marxat és el guionista, que deixa pas a en Len Wein, que escriu una història en dues parts en què coneixem el tercer Clayface, en Preston Payne, un personatge tràgic, alhora que mostra també alguns moments sorprenentment -i per a mi exageradament- viscerals d'un Batman afectat per la qüestió de la Silver St. Cloud.

S'acaba amb aquest número, doncs, el que es coneix com a Strange Apparitions, que tindria una continuació el 2005 a la minisèrie de 6 números Dark Detective, inclosa al volum de Planeta però no al d'ECC. Una minisèrie, per cert, que novament el senyor Englehart denuncia que es va fer servir per al guió de Batman Begins, però sense tenir-los a ells en compte.

Strange Apparitions és un conjunt d'històries que, com que no les vaig viure a l'època i tampoc no tinc materials immediatament anteriors o posteriors d'en Batman per comparar estils i tons com per valorar fins a quin punt van ser revolucionàries, no puc dir que m'hagin impressionat excessivament, encara que sí que m'han agradat.

Però sí que, sota alguns aspectes ingenus herència dels anys 50 i 60 -l'època més ridícula del personatge per culpa de la censura- puc apreciar-hi un to més fosc, comença a haver-hi temes més seriosos i, sobretot, cal destacar la mestria amb què el guionista enllaça les trames d'un o dos números no només mitjançant les subtrames que es desenvolupen al llarg de tot el conjunt, sinó també fent que interactuïn o que treguin el cap personatges que esperen el seu moment per actuar, una tècnica narrativa que fa que Strange Apparitions esdevingui una etapa cohesionada encara que en realitat estigui formada per històries de poca durada. Així doncs, molt recomanable.