Sèries: Batwoman (segona temporada)

Després d'una reeixida primera temporada, els productors de Batwoman tenien una tasca complicada de cara a la segona. No només pel repte de mantenir el bon nivell, que hi és sempre, sinó perquè l'actriu que la protagonitzava, la Ruby Rose, tal com vaig explicar al final de l'entrada sobre la primera temporada, va decidir deixar-la perquè li estava passant factura, fins al punt que va haver de ser operada per culpa d'una lesió a l'esquena. 

Així, doncs, calia canviar la protagonista, i es va optar per canviar-la de debò: no només canviaria l'actriu, sinó que la Kate Kane deixaria de ser la dona sota l'uniforme. I del resultat de tot plegat en parlaré en aquesta entrada.

La segona temporada de Batwoman arrencava forteta: la solució argumental a la renúncia de la seva protagonista era un accident d'avió i la presumpta defunció de tots els seus ocupants, fora de pantalla, cosa que sempre fa l'efecte, i en aquest cas no era cap secret, de remei d'emergència per a un problema greu de producció.

Però mentre es mantenia l'esperança del públic en no mostrar cap cadàver -ja ho diuen, que si no veiem la mort d'un personatge podem assumir que en algun moment reapareixerà-, calia trobar una nova justiciera que es fes càrrec de l'uniforme literal que deixava enrere la Kate Kane i del metafòric que suposa la sèrie en si.

I la responsabilitat recau en la Ryan Wilder (Javicia Leslie), una expresidiària que va anar a parar a la presó per un crim que no havia comès, i que ara viu en la indigència i ho té molt complicat per trobar feina, preferiblement en algun lloc on pugui posar en pràctica els seus coneixements d'arts marcials.

Mentre en Luke Fox i la Mary Hamilton es debaten entre començar el dol per l'aparent mort de la Kate i l'esperança de retrobar-la viva, el cas és que Gotham necessita una Batwoman, i encara que sigui a contracor acaben proposant-li a la Ryan, que els havia anat a tornar la batdisfressa, que se la posi per guanyar temps mentre torna "l'autèntica" Batwoman.

El desenvolupament de la trama, però, fa que aquests tres personatges formin el nou Batequip, i la Ryan és acceptada com una més de la família, mentre lluita nit rere nit contra la delinqüència i l'allargada ombra de la Kate Kane, a més dels seus dubtes i la seva situació judicial. 

A l'entrada sobre la primera temporada, en parlar de la sortida de la Ruby Rose, vaig pregar perquè això no afectés al que per a mi va ser el més interessant d'aquella primera tongada d'episodis: el personatge de l'Alice, la seva desapareguda germana bessona reconvertida en dolenta. Afortunadament, la segona temporada no ens ha decebut en aquest sentit.

El personatge interpretat per la Rachel Skarsten (al fons de la imatge) continua desenvolupant-se en aquesta temporada, en què sabem on va anar i què va fer en el període entre que va poder escapar del seu captiveri i va aparèixer a Gotham com a temible criminal.

Si a la primera temporada podíem identificar-nos amb la seva ràbia i la seva frustració per culpa del segrest, en aquesta sabem com es va convertir en la letal assassina que és actualment, però també ens sorprèn amb una vessant humana que no esperàvem pas. I té relació amb una nova enemiga, una Safiyah (Shivani Ghai) que recorda molt la Talia al Ghul o el seu pare, el mític Ra's al Ghul, clàssics enemics d'en Batman que també tenen una caracterització aràbiga i un petit exèrcit amb què mostren un poder brutal malgrat que tenen la base en un lloc petit i remot. Va ser ella qui la va entrenar, però també qui li va fer una mala jugada que marca la subtrama de la Beth/Alice en aquests capítols.

Pel que fa a altres personatges menys importants, tenim per una banda la Sophie, que evoluciona molt i, sense acabar de caure gaire més simpàtica que abans, obre els ulls respecte a la seva feina dins dels Crows, una companyia que cada cop degenera més, en paral·lel amb el seu fundador, en Jacob Kane, pare de la Kate i la Beth, que entre una cosa i l'altra no guanya per a disgustos i veiem caure en una profunda decadència mentre el seu equip es va tornant més i més violent. 

És una temporada amb moltes trames i subtrames, si ens aturem a pensar-hi, però es porten d'una manera gens confusa, alhora que es construeix una protagonista nova, i això té molt de mèrit.

Potser el pitjor d'aquests capítols és el seu dolent principal, amb permís de la Safiyah: es tracta del mític Black Mask (Peter Outerbridge, vist a Orphan Black), l'home que hi ha al darrere de la distribució d'una nova droga, Snakebite, a la ciutat de Gotham.

En aquest punt sembla massa casual que hi hagi tantes coses relacionades, però el personatge en si és l'element excessivament teatral que novament acosta Batwoman a la peculiar Gotham, i com que és l'únic, personalment trobo que no hi encaixa bé i que es podria haver escrit d'una manera més realista i continguda.

La segona temporada de Batwoman és una temporada que havia de resoldre coses força importants, i que tot i així no dubta a l'hora de presentar una trama complexa sense que costi de seguir. Però principalment és una temporada en què els personatges principals busquen el seu nou lloc en un món sense la Kate, i en què la persona que la substitueix sense haver-ho desitjat va agafant-li el truc i, sobretot, va fent seva la identitat de Batwoman, fins al punt que el cercle més proper de l'original l'accepta, l'acull i li fa sentir que té una família i una casa, coses que fins ara havia tingut d'una manera molt disfuncional. 

M'ha agradat força, i vull acabar destacant que, com que la protagonista ha passat a ser una persona negra (i lesbiana, però l'anterior ja ho era), i a l'esmentat Batequip ja no hi queda ningú blanc, la sèrie ha aprofitat per posar més èmfasi en problemes relacionats amb el racisme, com ara el policial -no hi ha dubte que el cas George Floyd encara cueja, i ja s'ha vist d'una manera o una altra en diverses sèries-, i ha fet una aposta clara, tant argumentalment com pel que fa al repartiment, per la diversitat.

Visionats: The LEGO Batman Movie

Abans de començar he de fer una confessió: The Lego Movie (2014) no em va agradar gaire. Vaig trobar que el seu humor era poca-solta, i no em refereixo a que fos infantil -per l'amor de Dende, vaig a veure al cinema gairebé totes les pel·lícules adrecades al públic més jove!-, sinó al fet que a molts dels gags no els trobava la gràcia per enlloc.

Això va fer que no anés al cine a veure The Lego Batman Movie, d'aquest mateix 2017, però sí que tenia intenció de veure-la quan fos possible per mitjans casolans i gratuïts, i ara que l'he vist me n'alegro i en vull parlar una mica.

Dirigida per Chris McKay, en realitat és una conseqüència lògica d'una realitat innegable: l'estrella de The Lego Movie era en Batman, i si de tots els videojocs que s'han fet amb la llicència Lego, que al seu torn es basen en llicències d'altres productes -pel·lícules i sèries mítiques, bàsicament-, l'única que ha tingut tres entregues és la de Batman -sense comptar, és clar, el fet que és protagonista del Lego Dimensions- és per alguna cosa.

La versió humoritzada (em sembla que m'invento la paraula) del Cavaller Fosc agrada, funciona perquè atrau tant els que no en saben gairebé res com els que el coneixem bé i ens sabem relaxar davant d'un producte que és una paròdia, sense cap pretensió d'establir -ni respectar- cànons del seu univers.

Per a uns i altres hi ha referències claríssimes, com la representació amb el filtre de Lego de tot un seguit d'escenes o pòsters de les pel·lícules d'imatge real del personatge, però també ens hi fiquen un fragment amb imatges d'arxiu de la mítica i esbojarrada sèrie dels 60, a més de múltiples cites i referències més ocultes -que reconec que se m'escapaven pel ritme frenètic del film-.

No són necessàries per tal que el gran públic en gaudeixi, i de fet estan adaptades a diversos graus de coneixement de l'obra original per part dels espectadors. Senzillament fan que sumi punts i suavitzen les inventades amb què els puristes podrien tenir més reserves.

En fi, la premissa de la pel·lícula, que agafa tot allò que se'ns ha explicat alguna vegada sobre en Batman i el seu entorn i ho barreja i fins i tot hi posa collita pròpia, amb bons resultats, gira al voltant del tema clàssic de la relació entre el Cavaller Fosc i el Príncep Pallasso del Crim.

Però aquesta vegada la cosa va diferent: en Joker, que vol que en Batman reconegui que és el seu enemic més gran -i que es necessiten l'un a l'altre, com s'ha suggerit diverses vegades als còmics-, es rendeix i es deixa empresonar, cosa que desconcerta el protagonista, que al seu torn s'ha d'enfrontar al fet que la nova comissària de la policia de Gotham, la Barbara Gordon -trencament del cànon, però en realitat ja s'havia mostrat en alguns còmics ambientats al futur-, no pensa permetre que en Batman actuï amb tanta llibertat com fins ara.

El protagonista, per cert, és un cregut i un pallasso a la seva manera, molt diferent de la versió dels còmics i les pel·lícules serioses, però és precisament aquest capgirament de les seves característiques el que fa que funcioni tan bé a l'univers Lego, i és que aquest vessant ja l'havíem vist a The Lego Movie i aquí es pot esplaiar, tant en la seva identitat superheroica com en la civil, amb un Bruce Wayne que a casa mira pel·lícules romàntiques i li agafen rebequeries quan l'Alfred intenta esperonar-lo -i que en haver-les vist tantes vegades als tràilers de cinema perden efecte-.

Pel que fa a les relacions entre els personatges, la més interessant de la pel·lícula és la d'en Batman i en Robin, un Dick Grayson babau i amb unes ulleres verdes -inexplicades i inexplicables-, necessitat d'un pare adoptiu i immune als mocs que li fum l'alter ego d'en Bruce Wayne.

Però tant ell com l'Alfred i després la Barbara van estovant el cor del Cavaller Fosc, al principi decidit a no formar un equip ni, en general, deixar entrar ningú a la seva vida.

Ara bé, fins i tot en Batman necessita ajuda de tant en tant, i quan en Joker reuneix un exèrcit de dolents -alguns dels quals aparentment inventats, com suggereix la pel·lícula, però que en realitat han sortit alguna vegada en algun còmic- que inclou monstres de films clàssics i moderns -en King Kong i en Voldemort, per exemple-, ha de claudicar.

Al final The Lego Batman Movie és una història pensada per a tota la família, amb un humor més intel·ligent que el de la primera cinta de Lego, però alhora accessible per a tothom. Diverses lectures per a diversos tipus de públic -adults i petits, coneixedors dels personatges i neòfits...- són la clau del seu èxit, així com el seu ritme ràpid -de vegades massa com per fixar-nos en tots els detalls- i una trama sense complicacions i pensada per aprofitar al màxim el reconeixement de personatges i franquícies per part de l'espectador, que al capdavall és com funcionen els productes audiovisuals de Lego.

Com a apunt final, hi ha un Story Pack -kit de portal i personatges- del videojoc Lego Dimensions dedicat a aquesta pel·lícula, amb en Robin i la Batgirl i 6 nivells a través dels quals es repassa el film. Fa temps que el tinc, però ara ja hi podré jugar amb coneixement de causa.

Sèries: Gotham (segona temporada)

Quan l'any passat vaig fer la crítica de la primera temporada de Gotham vaig deixar ben clar que, tot i la meva tolerància a les adaptacions més o menys lliures dels còmics al format audiovisual, trobava que amb aquesta n'havien fet un gra massa, amb massa canvis substancials del cànon de l'univers Batman. 

I ho deia conscient que, amb uns coneixements del material original clarament més grans que en qualsevol altre univers de còmic -tot i que sempre insuficients i lluny dels autèntics experts-, estava més inclinat a trobar-hi defectes. Però també admetia que, deixant de banda això, com a sèrie era interessant, si bé no pas de les millors que s'havien fet amb un còmic com a inspiració. 

Així, sense deixar d'identificar els seus problemes, vaig voler veure la segona temporada amb uns altres ulls, més relaxat, sense emprenyar-me com amb la primera, i n'he acabat gaudint, sí. Les incongruències hi són, les cronologies rebentades també, i la necessitat de la presència d'en Bruce Wayne és encara més evident que a la primera temporada, però pel que fa a la resta m'he divertit força. 

Gotham, així com els còmics d'en Batman i tots els que hi estan relacionats, confia en bona mesura en la riquíssima galeria de dolents del personatge, però per si no n'hi havia prou amb els que ja van apareixent, a la segona temporada ens presenten en Theo Galavan (James Frain, cara ben coneguda pels seus nombrosos papers secundaris) i la seva germana Tabitha (Jessica Lucas), que és la identitat civil d'aquesta versió de la malvada Tigressa.

Decidits a fer-se amb el control de la ciutat, alliberen els "pacients" d'Arkham i ordeixen plans maquiavèl·lics mentre de cara al públic són respectables membres de l'alta societat.

Mentrestant, al departament de policia de Gotham, el mític GCPD, hi ha un relleu de lideratge forçat que ens porta un nou personatge, el capità Nathaniel Barnes (interpretat per en Michael Chiklis, conegut sobretot pel seu paper protagonista a The Shield, on també feia de policia, però corrupte com ell sol, a les antípodes del seu personatge de Gotham).

Amb l'objectiu implacable d'acabar amb la corrupció, és tan metòdic que arriba a ser irritant i tot, i al seu costat el Jim Gordon de la sèrie, que no és el policia immaculat del tot dels còmics, ens sembla corrupte i tot. De fet, pren algunes decisions que li impedeixen dormir amb normalitat i que l'acaben conduint, encara que fa esforços per a evitar-ho, a la presó. És una temporada en què l'autèntic protagonista de la sèrie paga un preu molt alt, en termes personals i laborals, pels seus errors.

No n'és l'únic culpable, perquè qui precipita part de les seves desgràcies és un Edward Nygma que per fi es destapa com el dolent que és, tot i que el seu carisma encara queda molt lluny del d'un Pingüí que sens dubte continua sent l'estrella del bàndol dels dolents gràcies a una interpretació i una caracterització encertadíssimes. És l'únic cas en què la intencionada teatralitat de la sèrie no costa gens d'acceptar.

Els dolents són els que s'enduen la part més gran del protagonisme d'aquesta temporada, que esdevé una autèntica guerra a diverses bandes, tot i que no necessàriament amb batalles campals, sinó amb petites accions, traïcions i maquinacions.

I si a la primera temporada vèiem com es feia aparèixer una gran quantitat d'enemics clàssics d'en Batman, tant de manera cronològicament equivocada com en forma de fills de dolents que s'entenia que en el futur heretarien les identitats malvades dels seus pares, a la segona no s'han estat de res i fins i tot han gosat presentar en Joker, però també una nova versió, en aquest cas com a idea més que no pas com un personatge concret, encara que el personatge origen d'aquest concepte és interpretat per en Cameron Monaghan (Shameless), que tornava després d'aparèixer en un únic episodi de la primera temporada.

Mentrestant, en Bruce Wayne, que creix poc a poc (si tingués un ritme de creixement com el de l'actor que fa de Bran a Game of Thrones podrien estar presentant un "protoBatman" en un parell de temporades), va madurant gradualment i perdent la por, però encara és un adolescent impulsiu i fa més d'un pas en fals.

L'Alfred, el majordom, cada cop més dur amb ell, no pot evitar, però, que el seu amo surti en missió de cerca i captura dels responsables de l'assassinat dels seus pares, assistit per una Selina Kyle, futura Catwoman, amb qui forma un interessant però prematur tàndem. Encara considero que els segments d'en Bruce són el menys necessari i atractiu de la sèrie.

Com deia al principi he mirat la segona temporada amb uns altres ulls, i considerant Gotham com un producte senzillament inspirat en uns còmics, però sense cap intenció de ser-ne una fidel adaptació, es poden passar per alt les alteracions d'esdeveniments i relacions entre personatges que hi continua havent. Millor mirar-la d'aquesta manera i gaudir amb les picades d'ullet, les versions que presenten de personatges com en Mr. Freeze, el doctor Hugo Strange o la Silver St. Cloud i l'ambientació i el to d'una sèrie que, com a mínim, té personalitat pròpia.

Sèries: Gotham

Probablement heu llegit diverses vegades, a les meves ressenyes i crítiques, que m'agrada que l'adaptació audiovisual d'un còmic o una col·lecció de còmics es prengui llicències, sempre respectant el material original, per tal de trobar un equilibri entre el que n'esperen els fans i el que pot fer gaudir el públic general, que no té el mateix bagatge. 

He celebrat en gairebé totes les adaptacions que he vist que la tendència sigui aquesta, però de tant en tant hi ha algun producte que em decep en aquest sentit. Sé que el cas d'avui és especial, perquè conec força bé l'univers Batman i el nivell d'exigència és superior, però trobo que, malgrat aquesta consideració, es pot afirmar que amb Gotham s'ha anat més enllà de l'adaptació per a tota mena de públics i s'ha creat un producte innegablement exitós des del punt de vista comercial (aviat va renovar per a una segona temporada), però no gaire fidel al delicat material de què partia.

Quan es va començar a promoure reconec que em va agafar per sorpresa: no sabia que s'estava preparant aquesta sèrie. I si em va excitar saber que ens n'arribava una d'en Flash -que es va anunciar més o menys a la mateixa època i que repassaré aviat-, ja us podeu imaginar com em va fer sentir el primer tràiler d'una sèrie basada en la ciutat on viu i treballa el meu superheroi preferit.

El cert és que el tràiler està fet amb mala intenció, amb ganes de provocar-nos la pell de gallina més bèstia de les nostres batvides. Les expectatives que creava, doncs, eren molt altes.

La premissa era d'allò més encertada, almenys per a mi: tot i que en Batman és un dels pocs protagonistes que també són els meus personatges preferits (generalment sóc home de secundaris), Gotham és plena de personatges extremament carismàtics i em va agradar molt que la història se situés durant la infantesa d'en Bruce Wayne i donés el protagonisme a en Jim Gordon, el futur Comissari Gordon que tots coneixem i estimem.

En James Gordon (Ben McKenzie, vist a The O.C.) és, en aquesta versió i en aquest moment cronològic, un detectiu acabat d'incorporar al corruptíssim Departament de Policia de la Ciutat de Gotham (GCPD en les seves sigles en anglès) i des del principi té la intenció de depurar-lo i netejar-ne el nom, tasca que ni tan sols als còmics, amb el personatge consolidat i respectat, no hem acabat de veure mai acomplerta del tot. 

Està promès amb la Barbara Kean (Erin Richards), però aquesta Barbara Sr. és molt diferent de la versió que vam veure als còmics i que The New 52 va recuperar: no té res a veure amb la muller patidora i negligida per en Jimbo, al qual acaba abandonant de manera justificada i amb qui va tenir dos fills. Personalment no m'agrada el que han fet amb aquest personatge. Sembla poc probable, per cert, que la versió televisiva de la capitana Sarah Essen (Zabryna Guevara) esdevingui algun dia la segona dona d'en Jim.

En Harvey Bullock (Donal Logue, vist a Sons of Anarchy o Vikings) és també un dels policies més coneguts pels lectors de les col·leccions del Cavaller Fosc. Lleugerament diferent de la versió que en coneixíem, aquí és un home resignat a entrar en la dinàmica de la corrupció, però poc a poc el veurem deixar-se seduir pels ideals del seu nou company.

Dels personatges que veurem, aquest és el primer que suposa un problema de caracterització: quan en Batman és adult i a la quarantena, el detectiu Bullock deu tenir uns 10 anys més que ell a tot estirar. Aquí és més gran que en Jim (a l'inrevés que als còmics) i té unes quantes dècades més que l'hereu dels Wayne. 

El personatge que completaria la tríada principal de la sèrie és l'Oswald Cobblepot, el futur Pingüí, que aquí interpreta amb un estil propi i encertadament amanerat el senyor Robin Lord Taylor, la revelació de la sèrie i un dels papers més celebrats.

Com sabem, en el futur esdevé el senyor del crim a la ciutat i un dels enemics emblemàtics d'en Batman, que la balla magra perquè l'home és hàbil a l'hora d'amagar les proves dels seus delictes, com correspon a un bon mafiós.

Parlant de mafiosos, abans de l'auge del Pingüí sabem, per còmics emblemàtics com The Long Halloween, que el crim organitzat estava dominat bàsicament per dos homes, que són en Salvatore "Sal" Maroni (a l'esquerra, interpretat per en David Zayas, vist a Dexter) i en Carmine Falcone (John Doman, vist a The Wire i The Affair). 

Aquí, aquests senyors que també són una mica massa grans respecte a en Bruce Wayne, i que interpreten criminals italoamericans sense que cap dels dos actors tingui aquest origen ni aconsegueixi imitar-ne l'accent, tenen un paper molt important, perquè amb la seva guerra de bandes, en realitat obra del Pingüí, fan anar de corcoll la policia.

I si aquestes dues eren les cares més conegudes del repartiment, hi podem comptar també la de la Jada Pinkett Smith, la senyora d'en Will Smith, que interpreta el personatge original de la María Mercedes "Fish" Mooney, aspirant a liderar una família mafiosa de Gotham. 

És un personatge que no m'agrada gens, no perquè no surti als còmics, sinó per la interpretació teatral (i en aquest cas no en un sentit positiu com el de l'Oswald) i exagerada que en fa la intèrpret. Representa que ha de ser temible, però a mi no em desperta cap emoció. 

No sorprendrà ningú, més aviat és una picada d'ullet, la presència d'un forense de la GCPD anomenat Edward Nygma (Cory Michael Smith), que amb uns mínims coneixements de l'univers Batman sabrem que esdevindrà l'Enigma o Riddler. Aquí el retraten, lligams inventats amb la policia a banda, com un home extremament intel·ligent i addicte a les endevinalles, més o menys el que havíem vist a les versions anteriors del personatge.

Havia deixat més aviat per al final, expressament, en Bruce Wayne (David Mazouz, el nen de Touch, no l'anime basat en el manga de Mitsuru Adachi, sinó la sèrie fallida d'en Kiefer Sutherland després de la vuitena temporada de 24).

Ens han explicat l'assassinat dels seus pares en un carreró tot sortint del teatre o el cinema (segons la versió) centenars de vegades, i això com a mínim es respecta a Gotham, on en comptes de tenir uns 8 anys en té 12 (l'actor en té 14, però sembla més petit), i la seva formació com a detectiu comença abans d'hora, tot i que per sort encara no fa peses. En algunes ressenyes inicials algú el va considerar el més gran problema de la sèrie, i en part hi estic d'acord: no n'és el protagonista, però com menys surti, millor. No és el moment. 

I si hi ha un Bruce Wayne hi ha d'haver un Alfred Pennyworth, el lleial majordom, que aquí, un cop més i per no trencar la tradició, no té un aspecte ni de bon tros semblant al dels còmics. Cap de les versions d'imatge real no se li acosta, a "l'autèntic". 

En aquest cas l'interpreta en Sean Pertwee, un londinenc de dilatada carrera que segurament quedarà en el record del públic nord-americà (i el d'aquí) per aquest paper. El seu Alfred potencia més el vessant d'exmilitar (esmentat de tant en tant als còmics) i oblida el de iaieta de davantal i safata amb te i pastes, però tampoc no és un problema gaire greu. Senzillament, per una qüestió de gustos personals, m'hauria agradat veure un Alfred més proper al dels còmics. 

 

I ja per acabar el repàs de personatges amb imatge, tenim la Selina Kyle, la futura Catwoman, interpretada per la ballarina Camren Bicondova (no m'he equivocat, és Camren), que és un xic més gran que en Bruce. No em desagrada la idea que es coneguin de petits, honestament, i el personatge és prou fidel a la personalitat que li coneixíem. 

També coneixerem altres personatges, en papers més petits, com en Victor Zsasz (Anthony Carrigan), l'ajudant del Fiscal del Districte Harvey Dent (Nicholas d'Agosto) —una gran cagada pel que fa a l'edat, ja que hauria de ser de la generació d'en Bruce—, els mítics Crispus Allen (Andrew Stewart-Jones) i Renee Montoya (Victoria Cartagena) o la Leslie Thompkins (Morena Baccarin, vista a Homeland, Stargate: SG-1, Firefly...), que és la caracterització que menys m'agrada, perquè s'inventen una relació sentimental inexistent als còmics que m'indigna sobretot perquè representa que és de la generació de l'Alfred, però aquí és jove i pertany a una altra. 

En papers encara més petits, apareixent sovint en un o dos episodis a tot estirar, tenim altres noms que estimulen els coneixedors del material original, de vegades amb nous orígens, o amb referències a fills que sabem que de grans seran enemics d'en Batman. 

No em fa res que s'inventin nous orígens, ho he dit moltes vegades, però en alguns casos Gotham fa alteracions molt grans del cànon i trobo que el motiu pel qual es fan, que és tenir una excusa per a emprar determinats noms, està injustificat. Per tal de recuperar un exemple esmentat més amunt, si la Leslie Thompkins no ha de ser la senyora que feia de mare postissa d'en Bruce com a contrapartida femenina de l'Alfred, per a mi no calia que sortís. 

Deixant de banda aquests problemes, Gotham és una sèrie entretinguda i amena, que pot satisfer perfectament els amants del gènere policial amb elements gairebé fantàstics i una fotografia fosca rematada per uns escenaris, sobretot en plans de la ciutat sencera, més falsos que una moneda amb la cara d'en Popeye. Per als fans d'en Batman amb un cert bagatge, les referències són un estímul i tot plegat és un al·licient.

Les interpretacions són bones en general, però hi ha alguns casos innecessàriament sobreactuats, i la sèrie té idees originals que, encara que de vegades contradiguin la cronologia oficial, tampoc no em fan empipar. Ara bé, si amb la tolerància que tinc —no entenc la gent que va a veure pel·lícules de superherois i en surt indignada perquè no li han fet una adaptació exacta dels còmics— hi ha coses que m'han tret de polleguera, és senyal que Gotham va una mica massa lluny pel que fa a llicències artístiques. 

A veure què passa amb la segona temporada, i sé que no em faran cas, però m'estimaria més que en Bruce Wayne i l'ombra d'en Batman fossin referències esporàdiques i indirectes i que la sèrie se centrés en els seus autèntics protagonistes en aquest moment històric: la policia de Gotham i els delinqüents, alguns dels quals, de fet, tampoc no haurien de començar a aparèixer perquè, com opina una bona part de la població gothamita, és precisament l'home disfressat de ratpenat gegant qui atrau aquesta mena d'enemics, i aquí encara no existeix.

En definitiva, Gotham no és pas una mala sèrie si l'entenem com una adaptació molt lliure del llegat que han deixat desenes i desenes de dibuixants i guionistes al llarg de més de 75 anys, però com a versió televisiva d'un còmic he vist coses millors. Fins i tot la sèrie d'imatge real d'en Batman dels anys 60, malgrat l'estètica camp i el to humorístic, gens fidels al producte original, era més "Batman".

Lectures: Batman Zero Year - Dark City

Fa uns quants mesos ressenyava el quart recopilatori del nou Batman, Zero Year - Secret City, i deia que era un magnífic establiment d'orígens del personatge que no contradeia el mític Year One de Frank Miller, però que aportava coses noves i esdevenia canònic al seu torn.

En realitat la versió dels inicis de la carrera del Cavaller Fosc que ens presenten l'Scott Snyder i en Greg Capullo, que continuen en estat de gràcia, no acabava llavors, sinó en el llibre que avui veurem, el final excel·lent d'aquesta saga que, com a mínim en durada, ha superat de llarg la proposta del senyor Miller.

Batman: Zero Year - Dark City recopila els números 25 a 27 i 29 a 33 (el 28, que argumentalment va apart, serà recopilat al proper volum juntament amb els números que ja s'han saltat) de Batman, publicats individualment de gener a setembre de 2014, per tant no fa gaire (i jo he trigat una mica a tenir-lo). 

Si el volum anterior presentava la versió snyderiana d'un enfrontament clàssic, contra en Red Hood, i ens deixava amb un cliffhanger protagonitzat per l'Enigma (o Edward Nygma, o Riddler), aquí naturalment veiem on va a parar tot plegat, i com acaba.

Havíem vist a Secret City que dins el flaixbac hi havia un flashforward, unes escenes que ens mostraven el futur d'aquell passat de 6 anys enrere respecte el present dels còmics, i en aquell futur dins el passat Gotham tenia un aspecte post-apocalíptic, però no se'ns havia explicat com s'havia arribat fins allà.

Doncs bé, això és el que sabem als primers números inclosos a Dark City, que comencen amb l'absoluta manca d'energia elèctrica a la metròpoli on viuen en Bruce Wayne i els seus coneguts i conciutadans, que han de fer mans i mànigues per tal de descobrir què està passant. Pel que se sap, un nou enemic anomenat Doctor Death es dedica a assassinar altres científics d'una manera esgarrifosa.

Però tot plegat no és sinó una part del pla del senyor Nygma, que inunda la ciutat, deixa que la vida salvatge hi creixi sense límits i la controla de tal manera que ningú no s'hi pot enfrontar més enllà dels concursos mortals d'endevinalles que proposa diàriament i que aparentment no pot resoldre ningú. Tot plegat recorda una mica la celebrada saga No man's land, que va convertir la ciutat en un campi qui pugui durant el 1999.

Un Batman encara principiant ha d'empescar-se-les per tal d'afrontar el repte més gran amb què s'ha trobat, no sense fracassar unes quantes vegades —veure un enemic assolir amb èxit un atac a gran escala en una ciutat no és habitual, al contrari, i només per això ja val la pena llegir aquesta història— i no sense l'ajuda de dos aliats essencials.

Perquè Zero Year - Dark City no és només el trepidant final d'una saga, ni la continuació de la formació d'un superheroi, ni l'espectacular recuperació d'un dolent que trobo que no havia estat mai gaire ben aprofitat, ni l'oportunitat de veure en Batman treballant de dia i envoltat de colors vius, sinó que també ens explica el naixement de l'amistat entre en Bruce Wayne i en James Gordon, i entre en Batman i en James Gordon (una amistat a tres bandes que en realitat en són dues, cosa que ens insinuen que el futur comissari sospita). La desconfiança mútua inicial, l'aliança forçada i la posterior amistat sincera s'expliquen aquí d'una manera gradual i més que versemblant. 

Ha de ser una referència indispensable per a qualsevol repàs històric de la relació entre aquests dos personatges. També hi veiem per primera vegada (cronològicament parlant) en Lucius Fox, i per si no hi havia prou primeres vegades també tenim l'enginyós naixement de la batsenyal, que rebla el clau d'una història d'orígens impecable. 

Lectures: Gotham City Sirens - Division

Com que a la tardor de 2011 hi va haver el famós rellançament de l'Univers DC, l'event conegut com a The New 52, és normal que unes quantes col·leccions arribessin al seu final, mentre que d'altres farien un reset de la seva numeració (i de l'statu quo dels seus personatges), i entre les que van acabar (o van canviar de protagonista) dins el particular univers d'en Batman i Gotham City ja vam parlar dels finals de Streets of Gotham, Batgirl i Red Robin, però faltava Gotham City Sirens. 

Gotham City Sirens: Division és el quart volum de la sèrie que es va estrenar amb l'event Batman Reborn, i conté els números 20 a 26 de la col·lecció, corresponents al període entre abril i octubre de 2011. 

Que la Catwoman, la Poison Ivy i la Harley Quinn es convertissin en companyes de pis era quelcom que no podia acabar bé, i és això el que ens explica l'últim recopilatori de la sèrie. Al contrari del que passava amb les col·leccions que he esmentat abans, el final de Gotham City Sirens ens explica una sola història, una sola trama i el final lògic d'aquesta sèrie que ha durat només 26 números i que no tindrà continuïtat al nou Univers DC. 

Ens explica com la Harley Quinn decideix entrar a Arkham Asylum per tal de trobar-hi en Joker, però no hi va precisament per a carregar-se'l, que hauria estat el millor per a tothom, fins i tot per a ella, sinó perquè el vol recuperar. 

El cas és que provoca un espectacular motí en què el seu Joker i ella s'hauran d'enfrontar a la parella formada per en Batman (ja en Bruce Wayne) i la Catwoman. Segurament és el millor d'aquesta per altra banda interessant saga, i com a mínim és el primer cop que veig un 2 contra 2 amb el Batman i el seu enemic principal acompanyats per les seves respectives parelles. 

La resolució del combat està una mica agafada pels pèls, o explicada d'una manera confusa, però en aquest cas no resta gaire interès al conjunt. Cal que m'aturi un moment per tal d'esmentar que aquest volum conté el número 22, que correspon a la saga Gotham Shall be Judged, on també hi ha el 22 de Red Robin, que no surt al recopilatori corresponent de les aventures d'en Tim Drake. 

No sé per què es fa així, però en el cas de Gotham City Sirens sí que hi ha un moment, al número 21, en què la Selina afirma que no pot ajudar la Poison Ivy a rescatar la Harley Quinn de l'embolic en què s'ha ficat en entrar a Arkham, i és que precisament se'n va a lluitar en aquella altra batalla. Per tant és fins a cert punt lògic que s'hagi inclòs el número 22 també aquí, però en llegir-lo ens queda penjada la història de Gotham Shall be Judged i l'hem d'acabar al volum que la recopila i que he enllaçat abans.

Com ja vaig dir, aquella saga és interessant, però no influeix gaire en les respectives col·leccions. Només una mica a GCS, en què el fet d'haver-se "escaquejat" fa que la Catwoman perdi el respecte de la Poison Ivy, que considera que ha abandonat una amiga en un moment important, i es produeix aquesta batalla a tres bandes entre ella, l'Ivy (que volia evitar que la Harley s'enganxés altra vegada a en Joker) i la Harley, que té el seu propi programa: alliberar el senyor J i fugir amb ell.

Quan la Catwoman va suggerir a les altres dues que totes tres visquessin juntes i es protegissin mútuament, després d'haver-los donat diners dels que va robar a en Hush a la saga House of Hush (d'abans de la desaparició d'en Bruce Wayne), al nou Batman, en Dick Grayson, li va anar molt bé per a mantenir la Poison Ivy i la Harley Quinn com més allunyades del crim millor. Però elles no són ximples, i per altra banda la Catwoman se les ha acabat estimant, tot i que encara té ressentiment del dia que van intentar extreure-li la identitat d'en Batman amb males arts. De manera que acaba tothom enfadat amb tothom, les aliances canvien durant el combat, i la Selina pren una decisió coherent amb la seva manera de ser, que no s'ha definit mai ni en el bàndol dels dolents ni en el dels bons. Fins aquí puc llegir, però em sembla un magnífic final per a la sèrie.

Des del punt de vista tècnic celebro la unitat artística i literària, amb tota la trama escrita per en Peter Calloway i dibuixada per l'Andrés Guinaldo (amb aportacions del català Ramon Bachs al primer número), encara que hauria preferit el retorn d'en Guillem March, que durant aquests números només fa les portades, però em lamento molt de la decisió de llançar aquest quart volum directament en tapa tova quan els tres primers havien sortit primer en tapa dura.

Aquest cop ens han obligat a tenir-lo així, s'impedeix la unitat de la sèrie al prestatge i no té cap sentit quan era l'últim dels 4 volums. És encara pitjor que el cas de Batman & Robin, en què es va passar dels volums de luxe a un de tapa dura però sense relleus a la camisa i amb el paper interior de menys qualitat que fins llavors.

Com he fet amb les altres col·leccions acabades, pregunto "i a partir d'ara què?", perquè com he dit abans a la tardor de 2011 hi va haver una renovació total de DC Comics. Per una banda tenim la Catwoman, que torna a tenir col·lecció pròpia (amb un volum que ja fa temps que tinc i que llegiré aviat), per l'altra la Harley Quinn s'uneix a Suicide Squad i finalment la Poison Ivy la veurem a la nova Birds of Prey (a la imatge), i per tant al bàndol dels bons. Serà interessant seguir-les totes tres.

Lectures: La Broma Asesina

Ara parlaré d'una lectura de fa uns quants dies, una lectura no manga per primer cop en força temps. I és que el còmic d'origen japonès és el meu preferit, per molts motius, però també llegeixo moltes altres coses. Principalment còmics d'en Batman. I aquest d'avui és un dels grans, un dels imprescindibles per a qualsevol que es consideri batmanòfil i batmanòleg.

La Broma Asesina és una de les històries més ben valorades per crítica i públic, i tenint en compte l'equip que se'n va encarregar no és gens estrany. Als llapissos hi tenim en Brian Bolland, un mestre de les portades que a banda d'això ha fet algunes altres coses, però no gaires, i en un dels articles que acompanyen aquesta última edició en format absolute explica per què. Va, us ho explicaré: resulta que va quedar tan impressionat per la feina del guionista que pràcticament no va tornar a voler dibuixar res més per a ningú. Es tracta del mític Alan Moore, creador de Watchmen, From Hell, V de Vendetta, The League of Extraordinary Gentlemen i altres, que després d'haver tocat el gènere superheroic puntualment (una etapa de Swamp Thing i dues històries magnífiques de Superman, Whatever happened to the man of tomorrow? i For the man who has everything, a més d'alguns treballs a la Marvel), l'última cosa que va fer per a DC Comics va ser aquest The Killing Joke, la seva única incursió als còmics d'en Batman.

Explica en Brian Bolland que en comptes de dibuixar sobre els guions del geni Moore (i dic "geni" en el sentit més típic, ja que és un tio amb molt mala bava, apartat del món i que sempre s'està querellant contra la gent que toca les seves obres, especialment si en volen fer pel·lícules, però que per altra banda es considera el millor guionista de còmic americà mainstream), el que va fer va ser suplicar-li que escrigués aquella història. I diu el mateix Bolland que l'Alan Moore no en va quedar especialment content.

Com que se li va donar força carta blanca, doncs era una novel·la gràfica i podia permetre's escriure coses que contradiguessin la història oficial d'en Batman, l'Alan Moore va crear un relat duríssim, en què es treu de la màniga un origen d'en Joker (que tot i justificar lleugerament la seva bogeria, amb l'escena culminant que veiem a dalt, no el fa menys fill de puta) i fa que la Barbara Gordon, antigament la Batgirl, es quedi en la cadira de rodes on la veiem des de, precisament, l'any 1988, quan va aparèixer aquesta obra. No és cap secret, en realitat pràcticament cada cop que apareix aquest personatge se'ns recorda breument com va acabar paralítica, però el cas és que La Broma Asesina és el còmic on tenen lloc els tràgics fets.

El mateix Bolland diu que el guionista es va excedir, que va ser cruelíssim, però el cas és que els fets narrats en aquest còmic de 48 pàgines es consideren canònics i per tant van passar a formar part de la història oficial de l'Univers Batman, privilegi que no té, per exemple, el cèlebre Dark Knight Returns de Frank Miller (també és cert que és una història d'un hipotètic futur i això fa difícil que es consideri oficial, però bé).

Amb aquesta imatge dono un exemple de com és aquesta nova edició. Per una vegada a la vida m'ha anat bé que estigués descatalogada i fos tan difícil i tan cara de trobar l'edició anterior que existia d'aquesta novel·la gràfica, perquè Planeta s'ha basat en l'última versió americana, on gràcies a les tecnologies d'impressió actuals el color ha estat responsabilitat per primera vegada del dibuixant, Brian Bolland. El 1988 el còmic es va acolorir molt bé, però a en Bolland li hauria agradat una altra cosa i finalment l'ha pogut fer.

A la versió actual hi ha molt menys color, i els colors que hi ha són més apagats. Es ressalta sempre alguna cosa per sobre de les altres, fet que es nota especialment en les escenes de flaixbac que ara són en blanc i negre (com a la pel·lícula La llista de Schindler, amb l'abric de la nena). Aquest efecte ha deixat satisfet finalment el senyor Bolland i arriba al públic per primera vegada la idea original que tenia quan va il·lustrar aquesta història.

Pel que fa a l'argument pròpiament dit, he de dir que m'esperava bastant el que hi succeeix, de fet no és cap secret, i en 48 pàgines tampoc no hi ha espai per a explicar gaire coses, però és un còmic intens, amb fets cabdals de la història d'en Batman i amb un equip creatiu de luxe, que fa una història argumentalment simple però impactant i imprescindible.

Lectures: Batman - Victoria Oscura.

Amb la lectura de Batman: Victoria Oscura (Dark Victory), un volum que continua El Largo Halloween i que, tenint les mateixes pàgines i essent una mica menys conegut val 3 euros més, m'he convençut de com en són de bones les aproximacions de Jeph Loeb i Tim Sale a l'univers de Batman. Ells prenen com a punt de partida el Year One de Frank Miller i ens fan el remake de com devien ser aquells primers anys de la carrera de l'heroi de Gotham, donant-nos una nova visió d'algunes de les coses que formen part de l'imaginari batmanià. 

Encara que de vegades, fent això, es contradiguin coses que havien quedat establertes en còmics anteriors, la mestria amb què ho fan els fa merèixer el perdó. Aquest cop els personatges s'enfronten a un nou assassí en sèrie amb les forces i els ànims fets pols després dels esdeveniments i conseqüències del que va passar l'any passat, i la guerra entre les famílies mafioses de Gotham (els Falcone i els Maroni) i la galeria de dolents que ja coneixem representa la fi del crim d'estil clàssic a la ciutat davant l'arribada d'enemics que necessiten cridar tant l'atenció com en Batman per poder estar a la seva alçada i donar-li tants maldecaps com sigui possible. I al mig de la guerra ens trobem el Cavaller Fosc i el seu amic, el comissari Gordon, que intenten resoldre el cas dels assassinats i sortir-ne sans i estalvis.

Com ja vaig dir a la ressenya de El Largo Halloween, llegir aquest volum (sempre que s'hagi llegit primer l'esmentat ELH) és especialment apreciat si es coneix amb una certa profunditat el personatge i el seu univers, però també és una lectura que recomanaria a algú que em digués: "escolta, fa 70 anys que existeix en Batman i no tinc ni temps ni diners per llegir-m'ho tot. Digues-me 6 o 7 coses que hauria de llegir". Sens dubte recomanaria El Largo Halloween seguit de Victoria Oscura. La primera no necessita la segona, perquè conté una història sencera, però a la segona es reprenen aquells fets i res del que s'hi explica no és sobrer. Potser si l'equip Loeb-Sale hagués fet un tercer volum (maxisèrie, en realitat) hauria estat excessiu, però a la seqüela de El Largo Halloween la cosa no defalleix, sinó que es manté al nivell de la primera part.

El dibuix de Tim Sale, almenys a mi, no em cridava l'atenció ni m'agradava especialment al principi, però aconsegueix fer canviar d'opinió, i molt. Més encara quan ens fixem en els detalls dels fons, les ombres... tot. Impressionant, aquest Victoria Oscura, que torna a presentar-nos un cas que ens farà parar bojos perquè sospitarem de tot i de tothom, i que ens deixa amb unes ganes de més que, per sort o per desgràcia, no ho sabrem mai, no es veuran satisfetes. Sempre podem, però, recórrer al volum de Planeta Batman: Haunted Knight, que recopila tres especials de Halloween d'aquest equip creatiu (i que van ser la llavor per a la creació, uns mesos després, de El Largo Halloween) molt interessants i on també se'ns fan pinzellades de la versió que tenen els autors de l'origen de certs elements mítics de l'univers Batman, com ara el moment en què en Bruce Wayne coneix en Lucius Fox, l'home que li porta l'empresa ja que, com tots sabem, ell té coses més importants de què ocupar-se.

Una compra, doncs, absolutament recomanable, només si heu llegit ja El Largo Halloween, i si ho heu fet i no sabeu si val la pena Victoria Oscura... no dubteu més. Tindreu més entregues d'una història que ja era genial i que no volíeu que s'acabés. Doncs esteu de sort: no s'havia acabat, n'hi havia més i és aquí, a Victoria Oscura.