Sèries: Supergirl (sisena temporada)

Reconec que arriba un moment que aquestes ressenyes temporada a temporada d'algunes sèries, sobretot les de superherois i superheroïnes, les faig mig obligat per mi mateix. Per continuar la cadència. Passa quan ja duen uns quants anys i, especialment, quan ja no m'agraden gaire.

I lamento que sigui el cas de la sèrie que avui ens ocupa, perquè al principi m'agradava força, però no deixaré de fer-ho justament a l'última de les seves temporades, ara que se sap que no continuarà, així que som-hi.

Supergirl naixia com la tercera de les sèries de l'Univers DC televisiu, l'anomenat Arrowverse, l'any 2015, i tenia en la seva protagonista una entranyable i càndida superheroïna que podia estirar el fil tota sola. Amb el pas del temps, però, és natural que se li hagin anat unint aliats. I ja està bé així. El problema, però -si més no per a mi-, és que al final la cosa s'ha acabat assemblant més aviat a una Lliga de la Justícia  de segona divisió -ho havia semblat inicialment el grup de Legends of Tomorrow, però al final va acabar sent una altra cosa, i molt més ben trobada-, i ho reflecteix el pòster de la seva sisena temporada.

Una temporada que s'ha dividit en dues parts que més o menys coincideixen amb la brutal aturada de tres mesos que hi va haver a l'estiu, havent començat al març i finalitzat al novembre: a la primera, la colla se les empescava per rescatar la Kara del seu captiveri a la temible Zona Fantasma, element de la mitologia d'en Superman que fins i tot jo, que no hi entenc gens, coneixia de nom.

L'hi havia enviat el pesat d'en Lex Luthor, que he de dir que tal com està escrit i interpretat (per en John Cryer) en aquesta sèrie trobo que és un dels enemics més ben aconseguits de l'Arrowverse. 

En tot cas, el grup fa mans i mànigues per treure-la d'allà, d'on no pot sortir sola, i això també fa que arribin a la Terra alguns d'aquests espectres, que desfermen el caos sobretot entre els protagonistes, als quals afecta de maneres diferents. No és una trama especialment interessant, per al meu gust, però sí que m'havia agradat més que no pas el que vindria a continuació.

Resulta que a la Zona Fantasma també hi estava atrapada la Nyxly (Peta Sergeant), un ésser de la cinquena dimensió, com en Mxyzptlk, que vol reunir unes pedres màgiques que li donaran un poder il·limitat amb què pretén venjar-se del seu pare, que és qui l'havia enviat a la Zona Fantasma.

Una venjança que afecta a la Terra i al grup de superherois i ajudants protagonistes, atès que les pedres es troben en uns objectes concrets i la trama esdevé una cursa contra rellotge per evitar que la Nyxly es faci amb aital poder, ja que es tracta d'un personatge gens de fiar. 

Se sap que la màgia és un dels elements contra els quals els kryptonians són febles o vulnerables, i en aquesta temporada, donada la premissa, se'n veu molta. Per acabar-ho d'adobar, resulta que la Lena Luthor és una bruixa i ho descobreix ara, de manera que us podeu imaginar l'empatx que he tingut d'un tema que ja de per si no m'atrau gaire quan apareix als còmics de superherois o, en el seu defecte, a les seves adaptacions audiovisuals. 

Però bé, malgrat que se m'ha fet una mica llarga, al final la història acaba amb una lluita èpica entre els defensors del nostre planeta i l'aliança Nyxly-Lex Luthor, i pel camí es van acabar de definir les relacions entre els personatges i es produeix algun canvi vital en alguns d'ells, com ara l'adopció d'una identitat superheroica o la d'una criatura, i tot plegat acaba amb una finale que ens deixa amb un somriure i una protagonista que, després de patir durant anys amb les grans dificultats que ha tingut per conciliar la vida privada i la pública (com a superheroïna), troba finalment el camí.

Em sap greu que aquesta temporada hagi estat la que menys m'ha agradat, no puc dir que per al meu gust Supergirl hagi marxat amb un cant del cigne, precisament, però intentaré recordar-la pels bons moments i per uns personatges entranyables que no sempre han estat acompanyats per uns bons guions ni uns efectes especials gaire reeixits. La tornarem a veure, la Kara, com a convidada a les altres sèries? El temps ho dirà.

 

Visionats: The LEGO Batman Movie

Abans de començar he de fer una confessió: The Lego Movie (2014) no em va agradar gaire. Vaig trobar que el seu humor era poca-solta, i no em refereixo a que fos infantil -per l'amor de Dende, vaig a veure al cinema gairebé totes les pel·lícules adrecades al públic més jove!-, sinó al fet que a molts dels gags no els trobava la gràcia per enlloc.

Això va fer que no anés al cine a veure The Lego Batman Movie, d'aquest mateix 2017, però sí que tenia intenció de veure-la quan fos possible per mitjans casolans i gratuïts, i ara que l'he vist me n'alegro i en vull parlar una mica.

Dirigida per Chris McKay, en realitat és una conseqüència lògica d'una realitat innegable: l'estrella de The Lego Movie era en Batman, i si de tots els videojocs que s'han fet amb la llicència Lego, que al seu torn es basen en llicències d'altres productes -pel·lícules i sèries mítiques, bàsicament-, l'única que ha tingut tres entregues és la de Batman -sense comptar, és clar, el fet que és protagonista del Lego Dimensions- és per alguna cosa.

La versió humoritzada (em sembla que m'invento la paraula) del Cavaller Fosc agrada, funciona perquè atrau tant els que no en saben gairebé res com els que el coneixem bé i ens sabem relaxar davant d'un producte que és una paròdia, sense cap pretensió d'establir -ni respectar- cànons del seu univers.

Per a uns i altres hi ha referències claríssimes, com la representació amb el filtre de Lego de tot un seguit d'escenes o pòsters de les pel·lícules d'imatge real del personatge, però també ens hi fiquen un fragment amb imatges d'arxiu de la mítica i esbojarrada sèrie dels 60, a més de múltiples cites i referències més ocultes -que reconec que se m'escapaven pel ritme frenètic del film-.

No són necessàries per tal que el gran públic en gaudeixi, i de fet estan adaptades a diversos graus de coneixement de l'obra original per part dels espectadors. Senzillament fan que sumi punts i suavitzen les inventades amb què els puristes podrien tenir més reserves.

En fi, la premissa de la pel·lícula, que agafa tot allò que se'ns ha explicat alguna vegada sobre en Batman i el seu entorn i ho barreja i fins i tot hi posa collita pròpia, amb bons resultats, gira al voltant del tema clàssic de la relació entre el Cavaller Fosc i el Príncep Pallasso del Crim.

Però aquesta vegada la cosa va diferent: en Joker, que vol que en Batman reconegui que és el seu enemic més gran -i que es necessiten l'un a l'altre, com s'ha suggerit diverses vegades als còmics-, es rendeix i es deixa empresonar, cosa que desconcerta el protagonista, que al seu torn s'ha d'enfrontar al fet que la nova comissària de la policia de Gotham, la Barbara Gordon -trencament del cànon, però en realitat ja s'havia mostrat en alguns còmics ambientats al futur-, no pensa permetre que en Batman actuï amb tanta llibertat com fins ara.

El protagonista, per cert, és un cregut i un pallasso a la seva manera, molt diferent de la versió dels còmics i les pel·lícules serioses, però és precisament aquest capgirament de les seves característiques el que fa que funcioni tan bé a l'univers Lego, i és que aquest vessant ja l'havíem vist a The Lego Movie i aquí es pot esplaiar, tant en la seva identitat superheroica com en la civil, amb un Bruce Wayne que a casa mira pel·lícules romàntiques i li agafen rebequeries quan l'Alfred intenta esperonar-lo -i que en haver-les vist tantes vegades als tràilers de cinema perden efecte-.

Pel que fa a les relacions entre els personatges, la més interessant de la pel·lícula és la d'en Batman i en Robin, un Dick Grayson babau i amb unes ulleres verdes -inexplicades i inexplicables-, necessitat d'un pare adoptiu i immune als mocs que li fum l'alter ego d'en Bruce Wayne.

Però tant ell com l'Alfred i després la Barbara van estovant el cor del Cavaller Fosc, al principi decidit a no formar un equip ni, en general, deixar entrar ningú a la seva vida.

Ara bé, fins i tot en Batman necessita ajuda de tant en tant, i quan en Joker reuneix un exèrcit de dolents -alguns dels quals aparentment inventats, com suggereix la pel·lícula, però que en realitat han sortit alguna vegada en algun còmic- que inclou monstres de films clàssics i moderns -en King Kong i en Voldemort, per exemple-, ha de claudicar.

Al final The Lego Batman Movie és una història pensada per a tota la família, amb un humor més intel·ligent que el de la primera cinta de Lego, però alhora accessible per a tothom. Diverses lectures per a diversos tipus de públic -adults i petits, coneixedors dels personatges i neòfits...- són la clau del seu èxit, així com el seu ritme ràpid -de vegades massa com per fixar-nos en tots els detalls- i una trama sense complicacions i pensada per aprofitar al màxim el reconeixement de personatges i franquícies per part de l'espectador, que al capdavall és com funcionen els productes audiovisuals de Lego.

Com a apunt final, hi ha un Story Pack -kit de portal i personatges- del videojoc Lego Dimensions dedicat a aquesta pel·lícula, amb en Robin i la Batgirl i 6 nivells a través dels quals es repassa el film. Fa temps que el tinc, però ara ja hi podré jugar amb coneixement de causa.