Lectures: Beautiful World, Where Are You

Quan un autor m'agrada vull llegir-ne més coses i acostumo a comprar-me o agafar de la biblioteca més llibres seus, i després del que vaig gaudir de Normal People, i precisament quan la vaig anar a tornar a la biblioteca, vaig veure a la prestatgeria dues novel·les més de la seva autora, i vaig decidir endur-me'n una, que em vaig posar a llegir en arribar a casa.

El llistó estava molt alt, i la portada és plena de cites de ressenyes que la posen pels núvols, així que en tenia moltes ganes. Ha estat a l'altura, però, de les meves expectatives?  

Beautiful World, Where Are You és una novel·la de Sally Rooney de 2021 que gira al voltant de dues amigues dels principis de la trentena que viuen separades, una a Dublín i l'altra en un poble que no està tan lluny, però que per motius de feina i malentesos sembla que sigui a una distància insuperable.

La que viu al poble es diu Alice i és una novel·lista famosa, mentre que l'altra es diu Eileen i treballa d'editora en una revista de poca importància. S'escriuen e-mails l'una a l'altra explicant-se la vida i també filosofant sobre diverses qüestions que les preocupen sobre el món actual, uns textos que poden ser una mica farragosos i esnobs, i que certament no han ajudat a que jo llegís el llibre al ritme que esperava, sobretot venint de l'anterior novel·la de l'autora irlandesa, però bé, això és un altre tema, i estem parlant de la trama.

No m'hi allargaré gaire perquè ni vull fer spoilers ni la cosa dona per a tant, això serà una ressenya breu, però un tema al voltant del qual giren les vides de les dues dones, com ens passa a tantes persones, és el sentimental. L'Eileen està enamorada, des d'adolescent, d'en Simon, amic comú de totes dues, un bon home que a més és molt atractiu i que la tracta de meravella en el seu paper de millor amic, però que segons l'Eileen és poc accessible emocionalment. Per la seva banda, l'Alice ha conegut un home allà al poble, en Felix, que a diferència dels altres tres personatges té uns interessos allunyats de la literatura i la política, una reputació discutible i una honestedat innecessàriament brutal.

 

La novel·la ens va explicant, amb alternança entre capítols narratius i d'altres en forma dels e-mails que esmentava, uns mesos de la vida de les dues dones, amb els seus traumes personals i familiars, els respectius alts i baixos en les seves relacions sentimentals i també en la seva pròpia amistat, que trontolla en més d'una ocasió.

Som testimonis dels drames i les preocupacions de les dues dones, reflex d'una generació que ja em comença a quedar per sota, en un text que a mi no m'ha resultat tan amè com el de Normal People -també he de dir que m'he entestat a llegir-lo en sessions al llit abans de dormir i la son m'ha impedit avançar gaire, però que l'embranzida final l'he fet de dia i m'hi he enganxat més-, ni la història m'ha emocionat com aquella, tampoc hi han ajudat les expectatives provocades pels extractes de crítiques que deia al principi, però que naturalment no em penedeixo d'haver llegit, i m'ha convençut de continuar llegint el que hagi fet i vagi fent aquesta senyora. Al capdavall, té una manera de narrar que em captiva amb la seva capacitat de ser extremament descriptiva i minuciosa amb detalls com els sons, les olors, la roba dels personatges o els seus gestos sense que això entorpeixi la lectura com de vegades sí que passa amb altres autors.

Suposo que la continuaré llegint en versió original, però he d'esmentar que tenim tota la seva obra disponible en català, en aquest cas amb el nom d'On ets, món bonic, d'Edicions del Periscopi, que també té Gent normal i Intermezzo, mentre que el seu debut, Converses entre amics, és de La Magrana. 

 

Sèries: Batwoman (segona temporada)

Després d'una reeixida primera temporada, els productors de Batwoman tenien una tasca complicada de cara a la segona. No només pel repte de mantenir el bon nivell, que hi és sempre, sinó perquè l'actriu que la protagonitzava, la Ruby Rose, tal com vaig explicar al final de l'entrada sobre la primera temporada, va decidir deixar-la perquè li estava passant factura, fins al punt que va haver de ser operada per culpa d'una lesió a l'esquena. 

Així, doncs, calia canviar la protagonista, i es va optar per canviar-la de debò: no només canviaria l'actriu, sinó que la Kate Kane deixaria de ser la dona sota l'uniforme. I del resultat de tot plegat en parlaré en aquesta entrada.

La segona temporada de Batwoman arrencava forteta: la solució argumental a la renúncia de la seva protagonista era un accident d'avió i la presumpta defunció de tots els seus ocupants, fora de pantalla, cosa que sempre fa l'efecte, i en aquest cas no era cap secret, de remei d'emergència per a un problema greu de producció.

Però mentre es mantenia l'esperança del públic en no mostrar cap cadàver -ja ho diuen, que si no veiem la mort d'un personatge podem assumir que en algun moment reapareixerà-, calia trobar una nova justiciera que es fes càrrec de l'uniforme literal que deixava enrere la Kate Kane i del metafòric que suposa la sèrie en si.

I la responsabilitat recau en la Ryan Wilder (Javicia Leslie), una expresidiària que va anar a parar a la presó per un crim que no havia comès, i que ara viu en la indigència i ho té molt complicat per trobar feina, preferiblement en algun lloc on pugui posar en pràctica els seus coneixements d'arts marcials.

Mentre en Luke Fox i la Mary Hamilton es debaten entre començar el dol per l'aparent mort de la Kate i l'esperança de retrobar-la viva, el cas és que Gotham necessita una Batwoman, i encara que sigui a contracor acaben proposant-li a la Ryan, que els havia anat a tornar la batdisfressa, que se la posi per guanyar temps mentre torna "l'autèntica" Batwoman.

El desenvolupament de la trama, però, fa que aquests tres personatges formin el nou Batequip, i la Ryan és acceptada com una més de la família, mentre lluita nit rere nit contra la delinqüència i l'allargada ombra de la Kate Kane, a més dels seus dubtes i la seva situació judicial. 

A l'entrada sobre la primera temporada, en parlar de la sortida de la Ruby Rose, vaig pregar perquè això no afectés al que per a mi va ser el més interessant d'aquella primera tongada d'episodis: el personatge de l'Alice, la seva desapareguda germana bessona reconvertida en dolenta. Afortunadament, la segona temporada no ens ha decebut en aquest sentit.

El personatge interpretat per la Rachel Skarsten (al fons de la imatge) continua desenvolupant-se en aquesta temporada, en què sabem on va anar i què va fer en el període entre que va poder escapar del seu captiveri i va aparèixer a Gotham com a temible criminal.

Si a la primera temporada podíem identificar-nos amb la seva ràbia i la seva frustració per culpa del segrest, en aquesta sabem com es va convertir en la letal assassina que és actualment, però també ens sorprèn amb una vessant humana que no esperàvem pas. I té relació amb una nova enemiga, una Safiyah (Shivani Ghai) que recorda molt la Talia al Ghul o el seu pare, el mític Ra's al Ghul, clàssics enemics d'en Batman que també tenen una caracterització aràbiga i un petit exèrcit amb què mostren un poder brutal malgrat que tenen la base en un lloc petit i remot. Va ser ella qui la va entrenar, però també qui li va fer una mala jugada que marca la subtrama de la Beth/Alice en aquests capítols.

Pel que fa a altres personatges menys importants, tenim per una banda la Sophie, que evoluciona molt i, sense acabar de caure gaire més simpàtica que abans, obre els ulls respecte a la seva feina dins dels Crows, una companyia que cada cop degenera més, en paral·lel amb el seu fundador, en Jacob Kane, pare de la Kate i la Beth, que entre una cosa i l'altra no guanya per a disgustos i veiem caure en una profunda decadència mentre el seu equip es va tornant més i més violent. 

És una temporada amb moltes trames i subtrames, si ens aturem a pensar-hi, però es porten d'una manera gens confusa, alhora que es construeix una protagonista nova, i això té molt de mèrit.

Potser el pitjor d'aquests capítols és el seu dolent principal, amb permís de la Safiyah: es tracta del mític Black Mask (Peter Outerbridge, vist a Orphan Black), l'home que hi ha al darrere de la distribució d'una nova droga, Snakebite, a la ciutat de Gotham.

En aquest punt sembla massa casual que hi hagi tantes coses relacionades, però el personatge en si és l'element excessivament teatral que novament acosta Batwoman a la peculiar Gotham, i com que és l'únic, personalment trobo que no hi encaixa bé i que es podria haver escrit d'una manera més realista i continguda.

La segona temporada de Batwoman és una temporada que havia de resoldre coses força importants, i que tot i així no dubta a l'hora de presentar una trama complexa sense que costi de seguir. Però principalment és una temporada en què els personatges principals busquen el seu nou lloc en un món sense la Kate, i en què la persona que la substitueix sense haver-ho desitjat va agafant-li el truc i, sobretot, va fent seva la identitat de Batwoman, fins al punt que el cercle més proper de l'original l'accepta, l'acull i li fa sentir que té una família i una casa, coses que fins ara havia tingut d'una manera molt disfuncional. 

M'ha agradat força, i vull acabar destacant que, com que la protagonista ha passat a ser una persona negra (i lesbiana, però l'anterior ja ho era), i a l'esmentat Batequip ja no hi queda ningú blanc, la sèrie ha aprofitat per posar més èmfasi en problemes relacionats amb el racisme, com ara el policial -no hi ha dubte que el cas George Floyd encara cueja, i ja s'ha vist d'una manera o una altra en diverses sèries-, i ha fet una aposta clara, tant argumentalment com pel que fa al repartiment, per la diversitat.