Lectures: Gotham City Sirens - Division

Com que a la tardor de 2011 hi va haver el famós rellançament de l'Univers DC, l'event conegut com a The New 52, és normal que unes quantes col·leccions arribessin al seu final, mentre que d'altres farien un reset de la seva numeració (i de l'statu quo dels seus personatges), i entre les que van acabar (o van canviar de protagonista) dins el particular univers d'en Batman i Gotham City ja vam parlar dels finals de Streets of Gotham, Batgirl i Red Robin, però faltava Gotham City Sirens. 

Gotham City Sirens: Division és el quart volum de la sèrie que es va estrenar amb l'event Batman Reborn, i conté els números 20 a 26 de la col·lecció, corresponents al període entre abril i octubre de 2011. 

Que la Catwoman, la Poison Ivy i la Harley Quinn es convertissin en companyes de pis era quelcom que no podia acabar bé, i és això el que ens explica l'últim recopilatori de la sèrie. Al contrari del que passava amb les col·leccions que he esmentat abans, el final de Gotham City Sirens ens explica una sola història, una sola trama i el final lògic d'aquesta sèrie que ha durat només 26 números i que no tindrà continuïtat al nou Univers DC. 

Ens explica com la Harley Quinn decideix entrar a Arkham Asylum per tal de trobar-hi en Joker, però no hi va precisament per a carregar-se'l, que hauria estat el millor per a tothom, fins i tot per a ella, sinó perquè el vol recuperar. 

El cas és que provoca un espectacular motí en què el seu Joker i ella s'hauran d'enfrontar a la parella formada per en Batman (ja en Bruce Wayne) i la Catwoman. Segurament és el millor d'aquesta per altra banda interessant saga, i com a mínim és el primer cop que veig un 2 contra 2 amb el Batman i el seu enemic principal acompanyats per les seves respectives parelles. 

La resolució del combat està una mica agafada pels pèls, o explicada d'una manera confusa, però en aquest cas no resta gaire interès al conjunt. Cal que m'aturi un moment per tal d'esmentar que aquest volum conté el número 22, que correspon a la saga Gotham Shall be Judged, on també hi ha el 22 de Red Robin, que no surt al recopilatori corresponent de les aventures d'en Tim Drake. 

No sé per què es fa així, però en el cas de Gotham City Sirens sí que hi ha un moment, al número 21, en què la Selina afirma que no pot ajudar la Poison Ivy a rescatar la Harley Quinn de l'embolic en què s'ha ficat en entrar a Arkham, i és que precisament se'n va a lluitar en aquella altra batalla. Per tant és fins a cert punt lògic que s'hagi inclòs el número 22 també aquí, però en llegir-lo ens queda penjada la història de Gotham Shall be Judged i l'hem d'acabar al volum que la recopila i que he enllaçat abans.

Com ja vaig dir, aquella saga és interessant, però no influeix gaire en les respectives col·leccions. Només una mica a GCS, en què el fet d'haver-se "escaquejat" fa que la Catwoman perdi el respecte de la Poison Ivy, que considera que ha abandonat una amiga en un moment important, i es produeix aquesta batalla a tres bandes entre ella, l'Ivy (que volia evitar que la Harley s'enganxés altra vegada a en Joker) i la Harley, que té el seu propi programa: alliberar el senyor J i fugir amb ell.

Quan la Catwoman va suggerir a les altres dues que totes tres visquessin juntes i es protegissin mútuament, després d'haver-los donat diners dels que va robar a en Hush a la saga House of Hush (d'abans de la desaparició d'en Bruce Wayne), al nou Batman, en Dick Grayson, li va anar molt bé per a mantenir la Poison Ivy i la Harley Quinn com més allunyades del crim millor. Però elles no són ximples, i per altra banda la Catwoman se les ha acabat estimant, tot i que encara té ressentiment del dia que van intentar extreure-li la identitat d'en Batman amb males arts. De manera que acaba tothom enfadat amb tothom, les aliances canvien durant el combat, i la Selina pren una decisió coherent amb la seva manera de ser, que no s'ha definit mai ni en el bàndol dels dolents ni en el dels bons. Fins aquí puc llegir, però em sembla un magnífic final per a la sèrie.

Des del punt de vista tècnic celebro la unitat artística i literària, amb tota la trama escrita per en Peter Calloway i dibuixada per l'Andrés Guinaldo (amb aportacions del català Ramon Bachs al primer número), encara que hauria preferit el retorn d'en Guillem March, que durant aquests números només fa les portades, però em lamento molt de la decisió de llançar aquest quart volum directament en tapa tova quan els tres primers havien sortit primer en tapa dura.

Aquest cop ens han obligat a tenir-lo així, s'impedeix la unitat de la sèrie al prestatge i no té cap sentit quan era l'últim dels 4 volums. És encara pitjor que el cas de Batman & Robin, en què es va passar dels volums de luxe a un de tapa dura però sense relleus a la camisa i amb el paper interior de menys qualitat que fins llavors.

Com he fet amb les altres col·leccions acabades, pregunto "i a partir d'ara què?", perquè com he dit abans a la tardor de 2011 hi va haver una renovació total de DC Comics. Per una banda tenim la Catwoman, que torna a tenir col·lecció pròpia (amb un volum que ja fa temps que tinc i que llegiré aviat), per l'altra la Harley Quinn s'uneix a Suicide Squad i finalment la Poison Ivy la veurem a la nova Birds of Prey (a la imatge), i per tant al bàndol dels bons. Serà interessant seguir-les totes tres.

Lectures: Gotham City Sirens - Strange Fruit

Primer de tot em vull disculpar per no haver actualitzat el bloc en 6 dies, però he tingut una setmana força atrafegada. De ganes, però, no me'n faltaven. Dit això, comencem: avui parlaré de la lectura del tercer volum recopilatori de la col·lecció Gotham City Sirens, amb el subtítol Strange Fruit i protagonitzat, com sempre, per la Catwoman, la Poison Ivy i la Harley Quinn. 

Aquest volum conté els números americans 14 a 19 (setembre 2010 - març 2011) de la col·lecció, i es divideix en dues trames. A la primera hi veiem la Poison Ivy perdent els papers i enfrontant-se a la Humanitat, dins la qual inclou les seves dues amigues/companyes de pis. No sorprèn en excés, perquè deixant de banda la Catwoman, que és normal, tenim la Harley, que és boja, i la Poison Ivy que, directament, no és del tot humana. Per tant, havia de passar. 

El que ho desencadena tot és que la infiltració de la Pamela als laboratoris S.T.A.R. comporta el descobriment d'un exemplar aparentment mort d'extraterrestre provinent d'una raça de plantes humanoides. La parella perfecta per a la senyoreta Isley, i és així com ella ho percep. Des que la van transformar en el que és sempre ha estat més en comunió amb les plantes que amb els éssers humans, i per això no li costa gens ajudar el seu nou "xicot" a posar en marxa la invasió de la Terra que era, de fet, la seva missió fins que va ser capturat pel predecessor de la Poison Ivy a S.T.A.R.

Després d'aquella història de dos números arriba la que és la més interessant i la que arriba al final del volum: un intent de segrestar la Catwoman demostra un cop més, com deixa ben clar la Talia al Ghul (que, per cert, en sumar-se a les altres tres completa el repartiment de dolentes principals d'en Batman), que és un perill que la Selina conegui la identitat civil del Cavaller Fosc.

Les seves companyes ja l'hi van intentar arrencar al primer volum de la sèrie, però llavors ens van explicar que precisament la Talia havia ensenyat a la seva rival per l'amor d'en Bruce una tècnica de bloqueig mental que li impedeix revelar-ne la identitat fins i tot sota tortura, llevat que ho vulgui fer per voluntat pròpia.

Però això no vol dir que no l'hi puguin treure la informació mitjançant la màgia, de manera que convenç la Zatanna, un altre dels amors d'en Batman, per tal que li esborri del tot aquest coneixement. Ja sabem que en el passat no només va esborrar informació del cervell del Dr. Light (cosa que va desencadenar un terrabastall a la saga Identity Crisis), sinó que també havia manipulat la mateixa Selina per tal de fer-la tornar bona. 

El cas és que en aquesta història veiem com, després d'un dur debat intern i una conversa amb el seu difunt pare, decideix treure la identitat real d'en Batman de la ment de la Catwoman, mentre la Poison Ivy i la Harley Quinn intenten aconseguir la informació, com també els segrestadors de la Selina. Però... d'on han sortit, aquests enemics que s'han ficat al cap de la Catwoman? Qui els ha enviat? Qui en surt més beneficiat, de la desaparició d'aquesta informació? Ja li està bé, a la Selina? Què s'estima més: recordar en Bruce i el patiment que li provoca la seva indiferència —això diu ella, tot i que jo no estic gens d'acord amb que el tio passi de la Selina— o oblidar-ne l'existència i, de retruc, de sentir el que sent per ell? (bon moment per recomanar la pel·lícula Eternal Sunshine of the Spotless Mind, de la Kirsten Dunst i en Jim Carrey —però drama—, que és del mateix tema)

En conjunt és un volum entretingut però, per a mi, està per sota del nivell dels dos primers. I la resolució de les històries em sembla correcta, però no passarà a l'enciclopèdia de grans moments de la sèrie. Això sí: ens deixa amb un petit cliffhanger, perquè la reflexió de la Catwoman fa pensar la Harley Quinn, que porta temps afirmant que ja no està penjada del Joker, que hi podria haver una manera definitiva de treure-se'l del cap.

En l'apartat tècnic, continua com a guionista en Tony Bedard, que es va fer càrrec de la sèrie a partir del número 12, inclòs al segon recopilatori, i ara tenim l'Andrés Guinaldo com a dibuixant fent equip amb els entintadors Lorenzo Ruggiero (números 14 i 15), BIT (16 i 18) i Walden Wong (17 i 19). Un ball d'entintadors que fa que sembli que els dibuixants també siguin diversos, cosa que com sempre no m'agrada i, per altra banda, tampoc no em sembla que facin una gran feina. Potser és que enyoro en Guillem March, ara només portadista... 

Còmics pel meu 29è aniversari

Avui és el meu aniversari. Gràcies, gràcies. N'he fet 29, i com que ahir ens anava bé a tota la família, ahir que ho vam celebrar. I em van regalar una pila de còmics, que tot seguit passo a documentar. Tinc lectura per a força temps, i d'estils diversos. 

Comencem per Musculman, una col·lecció mítica que m'estimo especialment (la seva versió animada és la sèrie de dibuixos que més m'agradava de petit) i de la que em van regalar els números 11, 15, 16, 17 i 18, de manera que m'acabo la col·lecció i ja la puc llegir sencera!

Kimagure Orange Road, també en català, un manga mític dels 80 conegut sobretot per l'anime que es va emetre a Telecinco a principis dels noranta, i que jo no vaig veure. No sé com acaba la història, i de moment continuo sense saber-ho, però ara que m'han regalat els volums 5, 6, 8, 9 i 10 també me l'he acabat i me la podré llegir en condicions. Per cert, el volum 1 el tinc signat.

El volum Green Lantern: Rebirth, amb la minisèrie de 6 números (2004-2005) que representa l'inici de la llarga i exitosa etapa del guionista Geoff Johns i el dibuixant Ivan Reis al capdavant del volum actual d'un dels superherois de la DC que menys conec i que més ganes tinc de conèixer. 

The Question: Pipeline, amb tota l'etapa en què la Renée Montoya, com a Question, acompanyava com a complement els números 854 a 863 (2009-2010) de Detective Comics, guionitzada per en Greg Rucka, un guionista que ha donat a l'exdetectiu de la policia de Gotham la seva identitat actual i també, des de fa temps, una profunditat notable al personatge. 

L'acompanyava escrivint Gotham Central un altre guionista que en sap força, del gènere detectivesc. És l'Ed Brubaker, i precisament la seva etapa a Detective Comics va ser recopilada per Planeta no fa gaire a Batman: Detective Comics de Ed Brubaker, que recull els números 777 a 782 i 784 a 786 (tots de 2003) de la primera col·lecció del Cavaller Fosc i que no havien estat inclosos al segon col·leccionable. 

Per fi, el segon volum de Gotham City Sirens, amb el nom de Songs of the Sirens, que recull els números 8 a 13 de la col·lecció (tots de 2010), a més d'un que no m'esperava: el 83 de Catwoman, que reobria excepcionalment la col·lecció, amb motiu del macroesdeveniment Blackest Night, després d'haver estat cancel·lada al número 82 del seu volum 4. 

El volum de tapa dura i en edició de luxe de Batman: The Return of Bruce Wayne, la minisèrie de 6 números (maig a novembre de 2010) amb què en Grant Morrison fa tornar el Batman de tota la vida a l'època que li pertoca. Ja tenia ganes que l'editessin, l'he demanat tan bon punt ha deixat d'estar exhauria a la botiga en línia on em compro els còmics (sí, són regals però els vaig demanar jo, que sé quins són, com es compra en aquesta botiga, etc.) i ja el tinc amb mi. Queda pendent un altre volum, que deu estar a punt d'arribar, que és el Time and the Batman, que recopila els números 700 a 703 de Batman. 

Acabo amb un que no és un còmic, sinó un llibre que volia des de feia molt temps, un clàssic de la literatura dels Estats Units que llegiré de seguida que acabi A la carretera, la novel·la que llegeixo actualment. El Gran Gatsby és un imprescindible d'en Francis Scott Fitzgerald publicat el 1926 que, per fi, podré llegir. 

Molt content amb els regals, naturalment, i amb una quantitat de lectura que m'hauria de tenir ocupat durant una bona temporada, fins i tot si no tinguéssim en compte tot el que ja tenia pendent de llegir abans del meu aniversari.