Cinema: Birds of Prey

Fa més de tres anys publicava la meva crítica de la pel·lícula que, fins llavors, es considerava la pitjor d'un DC Extended Universe que no ha crescut pas gaire, tot s'ha de dir. Un film durament criticat per pràcticament tothom, però que a mi em va agradar.

Era Suicide Squad, i ara n'ha sortit una mena de seqüela, però que va per una altra banda i simplement en recupera el personatge més carismàtic i n'esmenta la relació amb en Joker que allà hi tenia. L'única connexió que hi ha, però això no ha evitat que la gent, amb uns prejudicis considerables, hagi decidit no veure aquesta nova proposta, que s'ha fumut una bona patacada comercial.

Birds of Prey, de títol complet Birds of Prey (and the Fantabulous Emancipation of One Harley Quinn), dirigida per Cathy Yan amb guió de Christina Hodson i produïda, entre altres, per la Margot Robbie, la protagonista, és en realitat un spin-off de Suicide Squad, més que seqüela, i ja es veu que té un altre to i un altre objectiu.

És evident que se situa a Gotham, i els coneixedors de l'Univers Batman hi trobem picades d'ullet en forma, sobretot, de zones concretes que hem vist al llarg dels anys a les pàgines dels còmics, a les adaptacions televisives i cinematogràfiques i als videojocs, però fora d'això i d'un nom que remet inevitablement a uns còmics, amb les interrelacions amb les altres sèries que això sempre comporta al gènere superheroic, Birds of Prey és una pel·lícula que va per lliure, que manté el lligam amb les altres el mínim possible -ja ens ha quedat clar que Warner Bros. no ha sabut formar un equivalent del Marvel Cinematic Universe- i que és un espectacle divertit, entretingut i amè, per més que tanta gent s'entesti a parlar-ne malament, sovint, com deia al principi, sense haver-la vist.

En fi, Birds of Prey té com a indiscutible protagonista la Harley Quinn, la xicota d'en Joker, que refà la seva vida després d'haver estat abandonada pel seu Pastisset i, tipa que la gent no s'acabi de creure que ja no estan junts, orquestra un atemptat amb una càrrega simbòlica que fa ben pública la seva nova situació... que comporta, per a la seva desgràcia, que s'ha acabat la immunitat per a les seves bretolades.

Però el personatge, que als còmics ha estat membre precisament de les Aus de Presa alguna vegada, ja sabem que no és purament malvat com seria el cas del seu exestimat Joker, sinó que en el fons té un petit cor, i aquí la veiem fent d'antiheroïna, obligada per les circumstàncies, tot s'ha de dir.

Resulta que, entre tota la gent que l'odia per un o altre motiu, hi ha en Roman Sionis, en Black Mask, interpretat aquí per l'Ewan McGregor, que busca un diamant on hi ha els números de compte amb la fortuna de la desapareguda família criminal dels Bertinelli, nom ben conegut pels lectors dels còmics de DC.

Però el diamant, quan ja el tenia, els el roba una noia, la Cassandra Cain (Ella Jay Blasco), que als còmics és la Batgirl després que la Barbara Gordon es quedés invàlida, però aquí n'han fet una versió totalment diferent. El cas és que la Harley, per salvar-se quan estan a punt de matar-la, s'ofereix a recuperar el diamant per a en Black Mask.

El destí fa confluir diverses dones, que són d'esquerra a dreta la Renée Montoya (Rosie Pérez), la mítica detectiu de la Policia de Gotham, aquí caracteritzada com una veterana que es queda sola en una investigació sobre uns assassinats amb fletxes que tenen relació amb tot plegat; la Helena Bertinelli (Mary Elizabeth Winstead), la Huntress, que és la responsable d'aquests assassinats venjatius, les esmentades Harley Quinn i Cass Cain, i la Dinah Lance (Jurnee Smollett-Bell), la llegendària Black Canary, que canta al club d'en Roman Sionis i després ascendeix a xofer seva i posa en marxa, avisant la Renée de la cerca i captura de la petita carterista, la missió paral·lela de protegir l'adolescent.

Un repartiment eminentment femení -amb les excepcions del senyor McGregor i d'en Chris Messina, que fa del temible assassí d'arma blanca Victor Zsasz-, dones diferents, amb motivacions i graus d'implicació i criminalitat diversos, que juntes funcionen de meravella i ens proporcionen una història divertida, amb espectaculars combats i moments d'humor.

Perquè no cal buscar res més, en aquesta Birds of Prey. És una pel·lícula memorable de superherois (o superheroïnes)? No, ni pretén ser-ho. És una versió fidel dels còmics del mateix nom? Depèn de l'etapa, se suposa. M'hauria agradat que els personatges ja coneguts de les sèries, concretament la Black Canary i la Huntress, fossin interpretades per les corresponents actrius vistes, de fet, a Arrow? Sí, però ja sabia que no passaria, perquè amb Marvel passa, però amb DC això no funciona així.

És una adaptació, i les adaptacions es prenen llicències, com la de crear aquesta Cassandra Cain que no és la que coneixem. Superem-ho. Birds of Prey pretén entretenir, fer-nos passar una bona estona i riure una mica amb el seu humor, la seva violència una mica pujada de to i una trama fàcil de seguir. Per mi ja va bé.

Sèries: Arrow (cinquena temporada)

Una temporada més d'Arrow, la sèrie més veterana de les que es basen en els còmics de DC, la iniciadora de l'anomenat Arrowverse, que ja inclou, a més de la primigènia, The Flash, Supergirl i DC's Legends of Tomorrow. 

Sèries que van començar més o menys bé, però que s'han consolidat, mentre que Arrow ha tingut alts i baixos, correccions, correccions de les correccions i algunes etapes una mica estranyes. La quarta temporada va fer un gir a la foscor del qual la cinquena no ha sortit, fins i tot hi va introduir la tragèdia, però em sobrava una mica l'element màgic, que ja vaig comentar que no considerava gaire adequat per al personatge, i per sort a la cinquena aquest ingredient ha desaparegut.

Després del final agredolç de la temporada anterior, amb la mort de la Laurel i el desmembrament del Team Arrow, l'Oliver Queen ara és l'alcalde de Star City i està en principi retirat de les tasques de vigilant. 

Tampoc no sembla que vulgui fer gaire cas del consell de la Felicity pel que fa a formar un nou equip, però al final accepta, tot i que el període de formació serà dur per al ja conegut Mr. Terrific (Echo Kellum), en René Ramírez o Wild Dog (Rick González), en Ragman (Joe Dinicol) i l'Evelyn Sharp (Madison McLaughlin). 

Més endavant, i continuant amb les correccions i les correccions de les correccions del personatge de la Black Canary, que sembla que no s'acabin de decidir amb quina versió fer servir i com s'anomena la seva identitat civil, s'uneix al nou grup, on també hi ha problemes, la Dinah Drake (Juliana Harkavy), una metahumana amb el poder del crit del canari (quina casualitat!) que té el nom de la Black Canary original dels còmics, després reconvertida en mare de la Dinah Laurel Lance, a la televisió predecessora d'ella. Un embolic, vaja.

M'agrada la nova Black Canary, tot i que s'ha aprofundit poc en el seu passat com a policia, i per als fans de la Katie Cassidy, tranquils, que com que ara existeixen diversos universos, l'actiu torna a aparèixer, tot i que en una versió dolenta. 

Per la seva banda, la Felicity flirteja amb Helix, un grup de hacktivistes que és molt útil per als protagonistes en un moment determinat, especialment per rescatar un John Diggle que, turmentat per haver matat el seu germà, no vol lluitar contra un injust empresonament sorgit d'un muntatge. 

El problema és que aquests grups de hackers anònims tenen el seu particular codi i quan les seves accions entren en conflicte amb les del Team Arrow la noia es veu obligada a decidir a quin bàndol pertany. 

Si la Felicity és una mena de versió de la Barbara Gordon en la seva identitat d'Oracle, no pas de Batgirl, un altre element de l'univers Batman que ja fa temps que es fa servir a Arrow és el de la família Al Ghul, però en aquest cas sobretot perquè fa la seva aparició televisiva la Talia Al Ghul, la filla més coneguda d'en Ra's, interpretada en aquest cas per la Lexa Doig.

No té gaire rellevància, en realitat, però la veiem als seus flashbacks ajudant l'Oliver a abraçar la seva part fosca, amb què començaria les seves activitats de justicier assassí, a més de saber que també va entrenar el gran enemic d'aquesta temporada.

Es tracta d'en Prometheus, un enemic que tradicionalment és d'en Batman, però que va perjudicar tràgicament la família Queen al volum Justice League: Cry for Justice i que aquí té una identitat civil diferent, que no revelaré tot i que la vaig trobar especialment fàcil d'endevinar. 

Es dedica a matar civils llançant-los shuriken, però després veiem que té fixació amb en Green Arrow, i és l'enemic més temible a què s'han enfrontat des de l'època d'en Merlyn, i sense recórrer a la màgia. En aquest sentit ho he trobat refrescant, atès el camí que havia agafat la sèrie a la quarta temporada.

El que no canvia són els pesats flashbacks, que trenquen el ritme i que en aquest cas ens expliquen una cosa que no ens havien explicat, és cert: el pas de l'Oliver per la Bratva, la màfia russa, i la seva definitiva conversió en Arrow, després Green Arrow. 

El més interessant d'això és l'aprofundiment en el personatge de l'Anatoli Knyazev (el txec David Nykl, amb un rus prou creïble si no fos per alguna errada clamorosa que el delata), que ja havia sortit breument a la primera etapa de l'Oliver a l'illa de Lian Yu. També tenim com a convidat especial el llegendari Dolph Lundgren, que fa de Konstantin Kovar. 

Finalment volia esmentar el crossover multitudinari de quatre parts (oficialment 3, però no és ben bé així) Invasion!, amb els personatges de The Flash, Supergirl i DC's Legends of Tomorrow, de tema alienígena i, per tant, segurament amb els personatges d'Arrow més fora de lloc que els altres. Però bé, almenys fa que tots plegats es coneguin en pantalla i per als seguidors dels còmics de DC és una delícia.

La cinquena temporada d'Arrow m'ha agradat més que la quarta. Hi ha molts canvis, però també coses que tornen al seu lloc, de manera que el resultat final és una barreja del millor d'abans amb el millor d'ara, com quan un equip esportiu fa canvis encertats a la plantilla. 

Hem vist també l'Oliver lluitant per la justícia de manera pública, com a alcalde, com ha intentat refer la seva vida sentimental amb èxit desigual, una nova Black Canary i un enemic formidable. No se li pot demanar gaire més. Bé, sí, un final que ens deixa amb l'ai al cor fins a la propera temporada, i ens l'ha donat.

Sèries: Arrow (quarta temporada)

Continuo amb les entrades sobre temporades d'Arrow i, havent arribat a aquest punt, amb la presentació de personatges ben enrere en el passat i les característiques pròpies de la sèrie ja superades i conegudes, faré un breu repàs del que ha estat aquesta quarta temporada d'una sèrie que sens dubte ha incrementat la popularitat i el coneixement del públic no habituat als còmics d'un personatge veteraníssim de DC.

Deia a l'entrada sobre la tercera temporada que se suposava que la quarta havia de tenir un to menys fosc. Bé, el primer episodi sí que sembla sortit de Desperate Housewives, amb un to gairebé paròdic d'aquesta sèrie i de la mateixa Arrow, però després la cosa afortunadament canvia, i molt. 

Ho fa amb l'arribada d'en Damien Darhk, interpretat pel sempre calmadament terrorífic Neal McDonough, un personatge que ja s'havia esmentat a la tercera temporada i que, tot i que als còmics té un altre origen i una altra història -de fet, no és ni de Green Arrow-, representa que havia estat rival d'en Ra's al Ghul -un altre que pertany a uns còmics diferents- pel lloc de... Ra's al Ghul.

El cas és que té poders màgics mentals com la telecinesi o una certa invulnerabilitat, i fa anar de corcoll els protagonistes, més ben preparats, entrenats i experimentats que mai però també més superats que no els havíem vist en cap moment de la sèrie per culpa de la naturalesa desconeguda d'un enemic que, amb els seus poders, la seva intel·ligència i un exèrcit de soldats anomenats "Fantasmes", manipula tota la ciutat amb aires, objectius i recursos de superdolent conquistador del món.

Durant la sèrie, però, encara hi ha certes connexions amb tot allò que té a veure amb en Ra's al Ghul, i una d'elles és la utilització, en benefici dels protagonistes, d'un dels pous de Llàtzer amb què el dolent rejoveneix i allarga la vida durant segles. En aquest cas fan tornar a la vida la Sara, tot i que la principal utilitat argumental d'aquesta "correcció d'una correcció" és que pugui ser un dels personatges d'un altre spin-off, del qual ja parlaré, anomenat DC's Legends of Tomorrow.

No és l'única "correcció", però. Amb la presumpta mort d'en Ray Palmer (Atom), la ciutat de Starling City es canvia el nom, cosa que havia suggerit ell, pel de Star City, com als còmics, i si la Felicity sempre havia fet un paper molt semblant al de la Barbara Gordon des que es va haver de retirar forçadament del seu paper de Batgirl, en aquesta temporada ja no intenten ni dissimular-ho: es queda en cadira de rodes i li posen un sobrenom, Overwatch, després de descartar el d'Oracle perquè "ja està agafat".

Tanmateix, aquí també fan, tot i que de manera parcial, una "correcció de la correcció", un gir exageradament optimista que contrasta, però, amb el declivi de la relació entre l'Oliver i la superhacker, que jo no m'havia arribat a creure mai.

Les referències a l'Univers DC en general, de les quals ja hem esmentat una, continuen, així com els crossovers amb The Flash i la nova DC's Legends of Tomorrow, i hi veiem noves i breus aparicions de personatges d'altres còmics, amb versions particulars, com The Calculator, la Vixen o en Mr. Terrific, aquí (encara?) civil.

Però a la quarta temporada d'Arrow també hi ha lloc per a la tragèdia. Des del final del primer episodi ens fan un teaser amb una escena de cementiri que es resoldrà més endavant i que ens tindrà amb l'ai al cor, però al final sorpresa: mor la Laurel i amb això es carreguen del tot la "correcció" que havien fet eliminant la Sara i posant sota la disfressa de Black Canary la seva legítima propietària. Un cop d'efecte brutal, però.

La meva sensació durant tota la temporada és que el superenemic únic d'aquesta tongada d'episodis substitueix, sí, el monotema de l'esmentat Ra's al Ghul, que va ocupar la tercera, per construir-ne un altre. A més, introdueix l'element màgic en un microunivers que no hi està preparat, cosa que per una banda està bé, perquè descol·loca els herois i els posa en dificultats desconegudes i els fa desesperar-se com mai, però per l'altra fa que Arrow perdi l'encant del subgènere urbà i relativament realista de superherois que tenia fins ara.

I és l'excusa per a uns flashbacks més pesats, molestos i avorrits que mai, perquè l'Oliver torna a a Lian Yu per enèsima vegada i casualment veiem com hi va entrar en contacte amb la màgia. Parlant de màgia, gràcies a això també s'ha pogut fer un petit crossover amb el personatge d'en Constantine, que va veure cancel·lada la seva sèrie molt abans d'acomiadar-se del públic en aquesta.

Veurem què ens ofereix la cinquena temporada després que els protagonistes hagin hagut de fer front a uns desafiaments inèdits i hagin perdut molt més del que estaven disposats a aguantar. De moment, el "Team Arrow" acaba la quarta temporada desmembrant-se. Hi haurà neteja? Tornarà tothom o només alguns?




 

Sèries: Arrow (tercera temporada)

Com que després de l'entrada sobre la primera temporada vaig dedicar-ne una segona a l'adaptació televisiva de l'Arquer Maragda suposo que no és cap sorpresa que ara que ha acabat una nova temporada arribi la tercera entrada sobre aquest producte audiovisual més que notable basat en personatges de DC Comics.

Assumiré, com ja vaig assumir al final de la segona, que llegiu això amb coneixement de causa i, per tant, aniré amb menys miraments pel que fa als spoilers que si estigués presentant una sèrie en el seu conjunt o una primera temporada. Aquesta mena d'article és, senzillament, un recull de les meves impressions sobre quelcom que entenc que el lector o la lectora ja ha vist. 

Deia que a la segona temporada Arrow havia continuat fent les coses bé, havia crescut, havia presentat nous personatges i trames més interessants. En general s'havia anat acostant més a les aventures d'en Green Arrow que els fans dels seus còmics coneixem. I en segons quins aspectes la tercera temporada ha evolucionat en el mateix sentit, però també hi ha hagut unes quantes coses que no m'han agradat.

La temporada comença amb les habituals aventures autoconclusives i urbanes del protagonista i els seus aliats, que l'havien ballat magra al final de la segona, però ben aviat arriba una tragèdia, una mort que recol·loca sota la disfressa d'una identitat superheroica la identitat civil que li coneixíem els fans, després de la bifurcació nascuda de la tampoc inadequada sorpresa de guió que es va establir a la primera temporada. La màgia de les adaptacions.

Aquest mort provoca una sèrie de conseqüències que s'estenen durant tota la temporada, i van des de l'esmentat reajustament -i l'entrenament per a arribar-hi, cosa que també propicia l'arribada d'un altre personatge clàssic de DC, en Ted Grant (J.R. Ramírez)- fins al desplegament d'una complicada i exagerada venjança que esdevé el tema principal de la temporada i, per a mi, el seu punt feble.

Abans de tocar aquest tema, però, vull parlar de les coses bones d'aquesta tongada de 23 episodis. A banda de la identificació -tot i que la versió amb la Sara tampoc no em feia nosa- de la per fi ben aprofitada Dinah Laurel Lance amb la Black Canary, en aquests capítols veiem per fi en Roy fent del superheroi que li pertoca, amb el clàssic nom d'Arsenal i la indumentària vermella que sempre l'ha caracteritzat.

Veiem també el sentit del sobrenom de la Thea, "Speedy", i una faceta desconeguda d'en Malcolm Merlyn, a més de la recuperació d'en Vertigo, aquesta vegada amb la cara d'en Peter Stormare (Fargo, Prison Break...), l'aparició de la Cupid (Amy Gumenick) -personatge creat precisament per l'Andrew Kreisberg, un dels responsables de la sèrie, al guió del número 15 de Green Arrow/Black Canary (2009)- i la de la parella formada per en Maseo Yamashiro (Karl Yune) i la seva dona Tatsu (Rila Fukushima), que no és altra que la Katana, una altra vella coneguda de l'Univers DC.

No són pocs els personatges extrets de còmics de fora de l'àmbit immediat de Green Arrow que debuten en aquesta temporada, i un d'ells és en Ray Palmer (Brandon Routh, conegut per haver protagontizat la fallida Superman Returns el 2006), el mític Atom, que aquí compra l'empresa de l'Oliver Queen amb la intenció de sanejar-la, però aporta l'element romàntic en esdevenir el tercer angle del triangle amorós d'una afortunadíssima Felicity.

La tercera és una temporada en què la sèrie continua donant la benvinguda a personatges dels còmics de DC, i on sens dubte hi continua havent les picades d'ullet a aquells que estem més atents als detalls, però amb la introducció d'un d'aquests personatges la cosa degenera i dóna lloc a una segona meitat de temporada per al meu gust poc interessant i sense gaire sentit.

Es tracta d'en Ra's al Ghul (Matt Nable), que des de l'aparició de la seva filla menys coneguda Nyssa i la Lliga dels Assassins sospitàvem que acabaria apareixent a la sèrie. A més, va estar a punt de fer-ho d'una manera espectacular: el mateix Liam Neeson, que el va interpretar a Batman Begins i The Dark Knight Rises, estava disposat a fer-ho, però no va trobar la manera de quadrar horaris amb altres feines.

Una llàstima, perquè hauria estat la primera connexió real entre una pel·lícula i una sèrie basades en còmics de DC, companyia que continua tenint problemes per a crear un univers audiovisual coherent com el de Marvel.

El cas és que la introducció d'aquest potent enemic d'en Batman dóna lloc a un combat memorable que ens va deixar amb l'ai al cor a la pausa d'hivern, però trobo que ha adquirit un pes massa gran, i aprofitant el seu protagonisme han volgut tocar conceptes vistos als còmics del Cavaller Fosc, concretament el de l'obsessió d'en Ra's per tenir un successor, un hereu al capdavant de la Lliga dels Assassins, i casar-lo amb la filla (a la història original, la Talia, que de resultes d'això esdevindria la mare de l'únic fill biològic d'en Batman).

No és que estigui malament reversionar certs esdeveniments, com tampoc no em molesta que s'alterin els orígens o les identitats dels personatges pel bé de l'originalitat d'una adaptació -sempre dic que sóc força flexible en aquest sentit-, però aquest tema l'he trobat molt forçat i tota la saga d'en Ra's al Ghul excessivament llarga, repetitiva i amb moviments previsibles.

S'ha desvirtuat també la idea de la ciutat oculta i tibetana de Nanda Parbat, fins al punt que els trajectes entre Starling City i aquesta localitat són tan freqüents i senzills que gairebé sembla que els personatges agafin el metro i paguin només una zona. 

Pel que fa als flaixbacs, herència de les dues primeres temporades, no m'han agradat gaire. La nova trama de Hong Kong, amb un Oliver obligat per A.R.G.U.S. a dur a terme una missió, no m'ha convençut, m'ha semblat confusa i he d'admetre que precisament perquè no aconseguia concentrar-m'hi no l'he entès gaire.

Si tot plegat estigués pensat per a introduir la Katana, que veurem també a la pel·lícula Suicide Squad el 2016 -amb tots els personatges ja coneguts interpretats per actors de més renom, una altra cagada-, encara tindria una mínima justificació, però hi té un paper molt petit en favor del seu marit, que als còmics és molt menys important.

En qualsevol cas sembla com si, havent mostrat la formació de l'Oliver Queen a l'illa de Lian Yu durant dues temporades, ara la sèrie no sàpiga tirar endavant sense aquests continus flaixbacs, i en aquesta tercera temporada no han estat gaire bons, ni eren necessaris.

El final tampoc no m'ha agradat, i no em sap greu dir-ho: massa allunyat del to de la sèrie -que diuen que a la quarta temporada serà menys fosca- i del caràcter d'aquest Oliver Queen, a més d'inversemblant en l'aspecte sentimental.

Tanmateix ha tingut moments bons, sobretot abans de la saga d'en Ra's al Ghul, i m'han agradat les connexions amb la sèrie The Flash, que va néixer precisament com a spin-off d'Arrow i de la qual vaig parlar fa poc, així com l'evolució de la major part dels personatges, amb un Diggle i una Felicity cada cop més sòlids i importants.

Però la tercera temporada de la sèrie de l'Arquer Maragda s'ha desviat, en la meva opinió, del bon camí per on anava, ha menyspreat algun personatge -hem vist en Roy en un brevíssim moment de glòria i ja li han pres la identitat-, ha fet un pas en fals en presentar l'Atom, que ha esdevingut una mena de còpia barata de l'Iron Man -amb uns efectes especials, per a acabar-ho d'adobar, per sota dels estàndards- i ens ha marejat una mica amb els inacabables problemes del protagonista per a decidir què és, en què creu i quina mena de vida vol portar. Potser amb els 46 primers episodis n'hi havia prou, per a resoldre aquest tema.

Lectures: Green Arrow - Hunters Moon

A les darreres entrades, de fet les de l'últim parell d'anys, dedicades a ressenyar les lectures del Green Arrow contemporani ja he dit més d'un cop que la col·lecció i el personatge no passaven per la seva millor època. 

Sembla que ara la cosa remunta una mica, però encara que els anys 2000 van ser, per a mi, molt bons per a l'Oliver Queen i companyia, molta gent considera —i no descarto fer-ho jo també amb el temps, quan l'hagi llegit— que el millor Green Arrow va ser el del guionista Mike Grell, el dels anys 80 i 90, que es va publicar fa moltíssims anys en castellà com a Flecha Verde a través de la desapareguda Zinco, no van reeditar ni Norma ni Planeta ni ho està fent ECC i que ara, per a fortuna meva, DC Comics sembla que està recuperant en reeditar-ne recopilatoris. 

No sé si tindrà prou èxit com perquè es reeditin els mítics 80 números escrits pel senyor Grell (i demanar que facin el volum sencer ja és una utopia), però de moment amb Green Arrow: Hunters Moon (que també se sol veure escrit com a Hunter's Moon, però no és això el que posa a la portada) tenim els números 1 a 6 de la col·lecció, originalment publicats de febrer a juliol de 1988. 

De fet, amb aquests números s'iniciava la primera col·lecció d'èxit (va durar 137 números i després se'n va reiniciar la numeració quan en Kevin Smith va recuperar el personatge) protagonitzada per un superheroi que fins llavors havia tingut un paper molt secundari dins l'Univers DC i que anava sobrevivint a base de sèries limitades i aparicions estel·lars en d'altres col·leccions. El miracle va ser possible gràcies a una minisèrie, The Longbow Hunters, precisament escrita i dibuixada per en Mike Grell el 1987 amb grans resultats, fins al punt que encara ara és una referència ineludible dins la història d'en Green Arrow.

Doncs bé, a la col·lecció regular el senyor Grell es va fer càrrec dels guions i va deixar els dibuixos a l'Ed Hannigan i, l'entintat, al desaparegut Dick Giordano, cosa que dona com a resultat un aspecte visual no del tot trencador amb The Longbow Hunters i una composició de vinyetes pròpia d'aquella època i del to seriós i realista que es va voler donar a aquesta etapa.

Són 3 històries de dos capítols, el que veurem aquí, començant per la que dóna nom al recopilatori, on el protagonista i la seva xicota, la Dinah Lance s'identifiquen, precisament pels fets de l'esmentada novel·la gràfica —dels quals encara s'estan recuperant com a parella—, amb el cas de l'Annie Green, terapeuta de la Black Canary que fa 18 anys, quan era petita, va ser l'única supervivent d'una sèrie de tortures i assassinats de nenes per part d'un paio que ha deixat la presó després d'aconseguir que es reobri el seu cas.

A la segona, The Champions, l'Oliver Queen es veu obligat a acceptar un encàrrec que l'enfrontarà amb un altre mercenari en un cas que no li desperta la més mínima simpatia, però que té a veure amb una potencial arma biològica i podria acabar prou malament com per provocar una nova Guerra Mundial.

  
Finalment, a Gauntlets, una sèrie d'assalts a homosexuals crida l'atenció de l'Arquer Maragda i en combatre'ls descobreix que van ben amunt en l'entramat de les bandes de criminals organitzats que contaminen Seattle, la ciutat de la qual és justicier des que s'hi va instal·lar.

Són 3 històries en 6 números que es resolen una mica massa ràpidament, ens deixen amb ganes de més, potser es podrien haver allargat més i que duressin, com a mínim, 3 entregues cadascuna, perquè la impressió que fan, almenys a mi, és que la primera part és una introducció i la segona un desenllaç, sense l'habitual nus.

Ara bé, aquesta sensació queda esmorteïda gràcies a la manera amb què el guionista lliga les històries, que no tenen res a veure entre si però que l'Oliver i la Dinah, el seu nexe comú, ens recorden en fer-ne alguns esments, deixant de banda que també hi ha referències a un trauma que s'arrossega, com deia abans, des de The Longbow Hunters. En realitat, com que l'ambientació és la d'aquella novel·la gràfica, es percep una sensació de continuïtat amb l'univers creat llavors, simbolitzada potser en la floristeria que porta la parella, Sherwood Florist (com veieu una referència més al personatge d'en Robin Hood, per si el propi Green Arrow no era prou).

Green Arrow: Hunters Moon és el primer recopilatori d'una etapa de caire més realista, una etapa fosca i seriosa (a les portades originals fins i tot un missatge la recomanava al públic adult) que, almenys de moment, situa les aventures d'en Green Arrow en un ambient allunyat dels superherois, amb "missions" que podria dur a terme qualsevol detectiu de ficció sense poders ni ginys comprats amb els diners i enemics que, per desgràcia, són del tipus que encara ara podem trobar a la nostra vida quotidiana.

Però també és una etapa que, concordant amb el que havíem vist anteriorment en el Green Arrow de Mike Grell, i per tant mantenint la coherència, retrata un Oliver Queen que no s'assembla gaire al posterior d'en Kevin Smith i successors, que era bromista, alegre i de vegades una mica pesat.

El Green Arrow de Mike Grell és, ja ho havia dit a la ressenya de The Longbow Hunters, un paio dur, una mena de Harry el Brut, amb algunes coses d'antiheroi, també, com per exemple l'absència d'escrúpols a l'hora de matar si ho veu necessari. De fet, hi ha qui diu —i havent-ne vist dues temporades hi estic d'acord— que l'Oliver Queen de la sèrie Arrow s'assembla més a aquest que no pas a la versió moderna, la que veiem als còmics des de l'any 2001.

Haurem de tenir paciència, sembla que tenen previst treure dos recopilatoris a l'any, però a mi aquest tom m'ha agradat força i ja tinc ganes de veure què m'espera a Green Arrow: Here there be dragons, amb els números 7 a 12 de la col·lecció.

Sèries: Arrow (segona temporada)

Fa un any, en acabar la primera temporada de la sèrie, ja us vaig parlar de les meves impressions sobre l'actual versió en carn i ossos d'un dels meus superherois preferits (recordem que també sortia a les últimes temporades de Smallville, sèrie que jo no seguia), i ara que ha acabat la segona temporada tinc noves coses a dir, de manera que li dedicaré una altra entrada. 

Entenc, per cert, que us interessa perquè ja heu vist la primera i, per tant, no evitaré expressament possibles spoilers sobre aquella tongada d'episodis que puguin sorgir de les meves paraules.

Ja vaig dir l'any passat que Arrow era una versió diferent del personatge que estem acostumats a veure als còmics, i que la sèrie estava dissenyada per a agradar tant els que coneixen l'Oliver Queen del món de la vinyeta com els que el veuen per primer cop ara, a la televisió, i això no ha deixat de ser així durant la segona temporada.

De fet, si la primera era una introducció ben sòlida al seu univers, amb tota la collita pròpia i tots els canvis que, per a mi, exigeix qualsevol bona adaptació a un mitjà més per a tots els públics, la segona temporada continua en aquesta línia i, a més, ho millora tot plegat. 

A la primera temporada l'enemic del justicier era la corrupció a la ciutat d'Starling City (recordem que als còmics és Star City) i, en menor mesura, en Merlyn, però a la segona la trama és més interessant i obliga el protagonista i els seus aliats a enfrontar-se a la venjança d'un ressentit Slade Wilson (Manu Bennet), també conegut com a Deathstroke, que ja sortia a la primera temporada però que aquí agafa un protagonisme especial i sense dubte ha donat a conèixer el personatge al gran públic, que sense llegir còmics podria citar amb prou feines 3 o 4 grans dolents dels còmics de DC.

Però no només s'ha d'enfrontar al ressentiment mal entès d'aquest home que el va acompanyar durant gairebé tota la seva estada a l'illa deserta, sinó que també hi ha la droga Mirakuru (la transcripció japonesa de la paraula "miracle", pronunciada com ho fan els anglosaxons), que dóna una força i una resistència diverses vegades superiors al que s'esperaria d'un ésser humà.

El salt qualitatiu en el nivell dels enemics també implica, per força, l'arribada de nous aliats, i si la vam trobar a faltar a la primera temporada (només aquells que sabem de què va el tema, és clar, ja que per a l'espectador no lector tot són sorpreses) aquí per fi tenim la Black Canary, que no és altra que la Sara Lance (Caity Lotz), la germana de la Laurel, presumptament morta durant els fets de l'illa. 

Això els guionistes s'ho han tret de la màniga: se suposa que la Laurel, en realitat Dinah Laurel, havia de ser la justiciera vestida de negre i amb perruca rossa, l'amor de la vida de l'Oliver Queen, però aquí han separat la identitat civil de la superheroica i han creat un personatge del no-res. Ja m'està bé, de fet. Em va sorprendre i agradar alhora. 

L'aparició de més personatges que els lectors de còmics coneixem, encara que sigui només de nom, ha augmentat força durant aquesta segona temporada, així com les picades d'ullet amb noms de carrers i altres referències a l'Univers DC. 

Passa per exemple amb l'agència governamental A.R.G.U.S., dirigida per l'Amanda Waller (Cynthia Addai-Robinson), i personatges de l'Esquadró Suïcida —delinqüents forçats a dur a terme missions— com en Bronze Tiger. També tenim la Sin (Bex Taylor-Klaus, vista a The Killing), la noia de qui la Black Canary es va fer tutora, en Sebastian Blood (Kevin Alejandro), la Nyssa (Katrina Law), filla d'en Ra's al Ghul i mitja germana de la Talia, o un personatge com la Isabel Rochev (Summer Glau, vista a Les cròniques de Sarah Connor), que va sortir en només uns quants còmics de Green Arrow i a més no especialment memorables.

Esment apart mereix en Roy Harper (Colton Haynes), que veiem com en ésser-li injectada la droga Mirakuru en contra de la seva voluntat es retarda l'esperada conversió en el superheroi aliat d'en Green Arrow que els fans coneixem. 

De fet, és una conversió molt subtil i per a mi excessivament lenta. A l'entrada sobre la primera temporada preveia que el veuríem com és realment a la segona, però sembla que ens haurem d'esperar a la tercera, confirmada des del febrer. L'excusa del Mirakuru té un cert sentit, però li ha robat el pes que s'esperava d'ell, i només ens fa feliços a l'últim episodi de la temporada, amb la imatge que veiem més amunt.

 

Per altra banda tenim els secundaris habituals, que llevat del cas de la Felicity —amb cada cop més presència fins i tot en àmbits argumentals on no caldria veure-la, i sobretot amb molt més paper del que es podria esperar d'un personatge tan poc important a l'Univers DC— perden força protagonisme en aquesta segona temporada. Ho veiem especialment en el detectiu Quentin Lance, degradat després dels esdeveniments del final de la temporada anterior, i la seva filla Laurel, que a la segona temporada i sobretot amb l'arribada de la seva germana veu enormement reduït el seu pes a la sèrie.

Sigui com sigui Arrow ha fet un pas endavant cap a la maduresa, ha millorat el que ja era força bo a la primera temporada i ha continuat satisfent tant els neòfits com els seguidors de sempre, amb la introducció de trames més interessants i molts més personatges i referències als còmics que, repeteixo, són igualment digeribles per part dels que no en llegeixen. 

I no ha tremolat a l'hora de desfer-se d'alguns personatges de manera definitiva. Al cap i a la fi s'ha de fer lloc, perquè no hi cap tothom. Així doncs, la segona temporada de la sèrie ha estat molt satisfactòria i, a sobre, ens quedem amb ganes de saber què passarà a la tercera en haver quedat oberts prou fronts com per enganxar els espectadors, tant els d'un tipus com els de l'altre.

Si teniu 5 minuts (espero que sí) feu el favor de mirar el vídeo, que a més té subtítols. Com segurament ja sabeu, i si no ja us ho dic ara, l'aparició d'en Barry Allen (Grant Gustin) en algun capítol d'aquesta temporada no ha estat casual. Es tractava d'introduir el personatge, que a partir de la propera tardor tindrà la seva pròpia sèrie perquè no és sinó la identitat civil d'en Flash, un dels superherois més mítics de DC i de la història del còmic en general.

Ja se'n va fer una sèrie entre 1990 i 1991, però d'aquesta se n'encarreguen Greg Berlanti i Andrew Kreisberg, els creadors d'Arrow, amb l'ajuda de l'aclamat guionista de còmics Geoff Johns, precisament responsable entre altres coses d'una de les etapes més celebrades del personatge. Certament té molt bona pinta i que es creï en el mateix univers de ficció que Arrow és una gran idea de cara a anar reforçant el concepte audiovisual d'Univers DC. 

Ara només cal que funcioni la pel·lícula Batman v Superman: Dawn of Justice, prevista per al 2016, i com que també hi sortirà la Wonder Woman, si hi afegim en Green Arrow i en Flash de les versions televisives tindríem la base per a una futura pel·lícula de la Lliga de la Justícia que, de moment, no hi ha hagut manera de fer. Posats a demanar, que es recuperi un Green Lantern cinematogràfic (a mi ja em va agradar aquella criticada pel·lícula). En qualsevol cas continuaré parlant d'Arrow i veuré amb delit The Flash quan s'estreni.

Lectures: Birds of Prey - Your Kiss Might Kill

Ara feia temps que no ressenyava cap lectura de còmics de superherois, perquè de fet se m'ha acabat la reserva que tenia de lectures d'aquest gènere i també m'ha agafat una temporada més de manga, però això no vol dir que els superherois desapareguin del tot, i és per això que avui tornem a parlar de les Birds of Prey.

Ho farem amb el volum Birds of Prey: Your Kiss Might Kill, el segon recopilatori de l'etapa encetada amb The New 52 que, com ja vaig dir a la ressenya anterior, està essent prometedora i compensa el mal final que va tenir aquell curt volum de 15 entregues d'abans del reset que se li va fer a l'Univers DC.

Amb els números 8 a 12 i 0 de la col·lecció, llançats individualment de juny a novembre de 2012, en aquest llibre el guionista Duan Swierczynski (amb ball de dibuixants: Jesus Sáiz, Travel Foreman, Timothy Green II, Cliff Richards i Romano Molenaar) continua la bona feina que ha estat fent fins ara i ens ofereix un arc argumental consistent i interessant que reforça la nostra fe en aquest títol i ens fa gaudir de les aventures d'aquest grup més aviat clandestí de superheroïnes que tenen més draps bruts dels que tenien en la seva encarnació anterior.

El llibre de moment no torna a tocar l'organització amb què s'enfrontaven (i no derrotaven del tot) les protagonistes al tom anterior, sinó que comença amb la lluita entre les Birds of Prey i un seguit d'enemics que debuten a l'Univers DC, liderats per l'anomenat Infiltrator, i que no només coneixen el passat de la Dinah Lance, la Black Canary, sinó que també han estudiat prou bé l'equip de lidera i saben com contrarestar-lo. 

La cosa no va més enllà i se centra sobretot en explicar-los (se'ns havia mig explicat en números anteriors) que la Dinah efectivament va matar un home en el passat, cosa que probablement és el motiu pel qual no li ha costat gaire associar-se amb heroïnes que tampoc no tenen les mans netes, amb l'excepció de la Batgirl, i amb el destacable cas de la Poison Ivy, dolenta de tota la vida.

Com va passar amb totes les col·leccions relacionades més o menys de prop amb les d'en Batman, a Birds of Prey també hi ha un encreuament amb la saga del Tribunal dels Mussols/de les Òlibes, i és que el Cavaller Fosc demana ajuda a tots els seus aliats per tal de salvar la ciutat de la invasió d'aquesta perillosa organització. 

No és que en el cas de BoP s'introdueixi d'una manera excessivament suau, però sí que serveix de transició cap a la següent trama, la que ocupa els números 10 a 12, a més de permetre'ns veure què en pensa, en Batman, del grup que ha reunit la Dinah. Perquè els ha demanat ajuda, però això no li treu el dret de jutjar-les, ja sabeu com és en Bruce Wayne.

La trama que dèiem, la que ocupa 3 entregues de la col·lecció, duu les protagonistes a l'Amazones, on en principi s'ha de recuperar una Poison Ivy que s'ha hagut de sacrificar per tal d'abatre l'enemic, gairebé immortal, com se'ns ha explicat durant tota la saga Night of Owls. 

Allà, però, les Birds of Prey descobreixen l'autèntic motiu del viatge i són, com era d'esperar, finalment traïdes per aquesta dolenta clàssica d'en Batman, que malgrat els seus discutibles mitjans l'únic que vol és protegir les plantes del planeta, encara que sigui al preu d'acabar amb tota la raça humana. Aquesta aliança amb la Poison Ivy, que només defensava la Black Canary, no podia durar gaire i aquí en veurem el final. 

El volum, que es fa curt (bon senyal), acaba amb el número 0, on gràcies a una missió d'infiltració de la Black Canary vivim el moment en què va conèixer la Starling, l'únic personatge de les Birds of Prey que ha estat creat expressament per a The New 52. També va ser la missió en què la Dinah va decidir que volia formar un grup per tal de lluitar contra el mal (no queda massa clar si en aquesta nova continuïtat les Birds of Prey havien existit abans o no, encara que fins ara se'ns han dit coses que feien pensar que sí), i a l'última pàgina tindrem una revelació que demostrarà que la Poison Ivy no era l'única que no era aigua clara.

Tot i així Your Kiss Might Kill és un recopilatori on el protagonisme de la Black Canary és clarament superior al de les seves companyes. Sabem més coses d'ella: que efectivament va matar un home, que el crit del canari és una de les seves armes més poderoses i el fa servir sense dubtar massa, i que no és la mateixa Dinah Lance que vam conèixer a l'antic Univers DC, ja que no només no sembla que conegui l'Oliver Queen (Green Arrow), sinó que tampoc no fa l'efecte que hagi format mai part de la Lliga de la Justícia ni conegui gaires col·legues superherois. Però reitero que Birds of Prey és una de les col·leccions de la nova DC que val la pena seguir.

Lectures: Birds of Prey - Trouble in Mind

Després d'un inici prometedor i un final caòtic i de molta menys qualitat, la segona etapa editorial de Birds of Prey acabava i la col·lecció es renovava com totes les col·leccions de l'Univers DC amb The New 52, la tardor de 2011.

I ho ha fet amb molt d'encert, si hem de jutjar la nova BoP pels seus 7 primers números, publicats de novembre de 2011 a maig de 2012 i recopilats a Birds of Prey: Trouble in Mind, tots escrits per en Duane Swierczynski i dibuixats per en Jesús Saiz, equip que afortunadament no canvia en tot el volum i que, per tant, dóna unitat a l'etapa.

Per començar, l'equip de les Birds of Prey sempre havia estat format per, com a mínim, la Barbara Gordon (Oracle) i la Dinah Lance (Black Canary), i gairebé sempre hi havia un tercer membre que era la Helena Bertinelli, la Caçadora. 

Però a la nova Birds of Prey només una d'elles es manté, que és una Black Canary perseguida per assassinat (no se'ns expliquen més detalls) i disposada a tornar a formar el grup encara que sigui sense el recolzament d'una recuperada Babs Gordon que, com ja sabem, torna a fer de Batgirl. 

La primera lluitadora que s'uneix al nou grup és la Starling, de nom civil Evelyn Crawford, un personatge creat precisament al primer número d'aquesta nova etapa i que se'ns presenta com una vella amiga de la Dinah que domina la lluita cos a cos i les armes de foc. El seu aspecte es caracteritza sobretot pels tatuatges que duu al braç esquerre i part del coll.

Com que la Batgirl no vol unir-se a l'equip que en la seva anterior encarnació havia creat ella mateixa, al·legant poques ganes de col·laborar amb noies perseguides per la Llei, proposa com a tercera component la Katana, la Tatsu Yamashiro, que coneixíem dels Outsiders abans del rellançament de l'Univers DC.

Igual que abans, és una experta espadatxina que no dubta a l'hora de matar i que està convençuda que dins la seva katana hi ha l'ànima del seu marit assassinat per la Yakuza, que en teoria la guia en les seves decisions i l'informa sobre la gent que es va trobant. 

I no és cap sorpresa, perquè ja ho vèiem a la portada del recopilatori, que la quarta membre de les refundades Birds of Prey no és una superheroïna de mètodes discutibles i discutits, sinó directament una de les dolentes: la doctora Pamela Isley, més coneguda com a Poison Ivy.

No queda gaire clar com és que la Black Canary en defensa la pertinença al grup amb tant convenciment, més enllà de les indubtables i extraordinàries habilitats que hi pot aportar, però com a lectors som testimonis d'una escena que si bé no explica gaire, sí que augura problemes de convivència en el futur proper. 

Abans hem dit que la Batgirl no volia formar part del grup, però això no vol dir que no hi col·labori puntualment, com veurem entrada la saga. 

Birds of Prey: Trouble in Mind és un volum de presentació del grup, però lluny de quedar-se aquí ens ofereix un interessant arc argumental únic (podrien haver estat històries autoconclusives però no ha estat així) que obliga el grup de superheroïnes a enfrontar-se a un enemic pràcticament intangible: un paio que es fa dir Choke i que empra sofisticades tècniques de control mental per tal de fer que un exèrcit de pobres diables dugui a terme petites accions que formen part d'un pla més gran i misteriós.

Aquests pobres diables duen vides completament normals i són activats a distància en moments determinats, i les seves accions poden ser de diverses menes, les més perilloses de les quals les explosions espontànies. 

Les protagonistes no s'escaparan d'aquest control mental i en un moment o altre experimentaran angoixants pèrdues de la noció del temps, llacunes de memòria i altres alteracions que els complicaran molt la vida i encaminaran la història a un clímax que no és el final de la saga, ja que el final del volum promet que tornarem a veure aquesta organització, desconec si de seguida o més endavant.

Birds of Prey: Trouble in Mind és un molt bon inici de la nova etapa de la col·lecció, fa neteja respecte al decebedor comiat pre-The New 52 i amb un guió ben lligat i un dibuix no excessivament detallat però sí adequat per a les escenes d'acció promet trepidants aventures en els propers números, que evidentment també ressenyaré. Una altra de les bones del nou Univers DC.

Lectures: Birds of Prey - The Death of Oracle

El passat mes de novembre vaig fer la ressenya de Birds of Prey: Endrun, el primer dels dos recopilatoris que cobrien el volum 2 de la col·lecció, una etapa que va acabar amb el rellançament de l'Univers DC, i no ha estat fins ara que m'he comprat i he llegit el segon, Birds of Prey: The Death of Oracle. 

En aquest cas també he trigat en llegir aquests números, del 7 al 15, corresponents al període de febrer a octubre de 2011, perquè esperava l'edició en tapa tova, però he trigat tant en aconseguir-la que ja és a punt de sortir el segon llibre de la nova etapa.

En fi, posem-nos ja amb el comentari d'aquest final de cicle, que no puc evitar comparar, pel moment en què va sortir i el nombre d'entregues que té, amb la decebedora etapa de 15 números del volum 4 de Green Arrow que vaig ressenyar aquí i aquí.

Naturalment el que més destaca del volum és el seu títol, cridaner com ell sol i dissenyat per a captar la curiositat dels lectors, tant els fidels com els nous, però no ens sorprèn saber que darrere d'aquest impacte hi ha només una manera de parlar. 

Després dels problemes que ha originat el coneixement de l'existència de l'Oracle, la gran informadora de l'Univers DC, entre els dolents del mateix univers, la Barbara Gordon ha decidit plegar o, si més no, fer-ho creure a tothom llevat d'un grup reduït de persones. 

Per tal de dur-ho endavant posa en marxa un elaborat pla amb què vol fer creure al Calculator, el seu equivalent del món criminal (encara que no li arriba a la sola de la sabata), que ha mort, i per això es deixa atacar, sempre de manera calculada, per un grup de superdolents desconeguts entre els quals destaca la Mortis, una dona que provoca amb el seu toc un penediment tan extrem en les persones que les condueix, generalment, a suïcidar-se. 

Mentre fan veure que les passen magres per a desfer-se dels seus enemics, la Black Canary, la Huntress, la Lady Blackhawk, la Dove i en Hawk són testimonis de la suposada mort de l'Oracle, un muntatge que convenç els dolents que la temible hacker ja no existeix i no els farà la guitza.

L'objectiu de tot això és que es relaxin i s'exposin més en les seves activitats, i per tal de donar-hi credibilitat només unes quantes persones, ben poques, saben que l'Oracle continua existint, encara que això impliqui deixar que molts superherois es pensin de debò que ja no poden comptar amb ella.

Després d'aquest arc de 4 números, que està força bé i compta amb el guió de la mítica Gail Simone i els dibuixos d'Ardian Syaf, Guillem March i Iñaki Miranda, tenim un número de descans escrit per Simone i dibuixat per Pere Pérez en què coneixem una història d'amor entre la Huntress i un presumptament reformat Catman. 

No és una història imprescindible, però ajuda a fer de pont entre The Death of Oracle i els dos números que seran els últims de la Gail Simone a la col·lecció i que pertanyen a l'arc Hostile Takeover. 

És una història un xic confusa en què per una banda veiem treballar juntes la Huntress i la Question, que tenen força bona relació, i per l'altra veiem la resta de les Birds of Prey infiltrant-se en un edifici per tal d'acostar-se a un traficant d'armes molt perillós.

El que és confús és que les dues trames s'acaben unint, formen part del mateix problema, però és quelcom que les nostres protagonistes no esperaven, fet que dóna a tot plegat un aire massa casual. Tot i així és una història interessant i que ens té en tensió, sobretot amb l'aparició de la temible Junior, filla del veteraníssim Rag Doll.

El que no m'agrada és que sembla que sigui un arc que necessiti més espai per a desenvolupar-se, se li podria haver tret més suc, i el pitjor és que acaba de manera precipitada i amb un final obert que, tenint en compte que els dos números següents van per una altra banda i després s'acaba la col·lecció de cara a The New 52, no es resoldrà. 

En comptes de tancar la història aquest recopilatori acaba amb la història War and remembrance, escrita per Marc Andreyko i dibuixada per Billy Tucci i Adriana Melo. 

En aquest cas es produeix la reunió de la Lady Blackhawk, que ve de la Segona Guerra Mundial per un salt en el temps que encara no he llegit mai, la veteraníssima Phantom Lady, que segons els meus càlculs hauria de tenir uns 80 anys que no li permetrien les coses que veiem en aquests còmics, i la Black Canary, filla de la Black Canary original que va compartir aventures amb les dues primeres.

Alternant seqüències del present i d'aquest passat ambientat en l'època de joventut de les heroïnes i, en un dels casos, de la seva mare, ens expliquen una aventura típica de les Birds of Prey (encara que no ho és per motius cronològics) on han de perseguir un criminal de guerra nazi amagat a l'Argentina.

En aquella missió tot va acabar d'una manera que té connexions amb el que passa al present, on trobem uns estranys paios musculats i aparentment de raça ària que volen segrestar precisament les tres dones que van participar en aquells fets, sense saber que la Black Canary és la filla de l'original i que les ajudaran tant la Huntress com la néta de la Phantom Lady, que no és altra que la Kate Spencer, àlies Manhunter. 

No és un absolut desastre, aquest arc, però tenint en compte que hauria estat millor tancar bé la trama anterior i que en aquesta, potser també per manca d'espai, no s'acaben de narrar les coses d'una manera que ens impliqui gaire, considero The Death of Oracle un final de col·lecció amb poca força, que si més no es podria haver executat millor. Veurem què ens porta la nova etapa de la sèrie, que aviat començaré a llegir.