Lectures: Birds of Prey - The Death of Oracle

El passat mes de novembre vaig fer la ressenya de Birds of Prey: Endrun, el primer dels dos recopilatoris que cobrien el volum 2 de la col·lecció, una etapa que va acabar amb el rellançament de l'Univers DC, i no ha estat fins ara que m'he comprat i he llegit el segon, Birds of Prey: The Death of Oracle. 

En aquest cas també he trigat en llegir aquests números, del 7 al 15, corresponents al període de febrer a octubre de 2011, perquè esperava l'edició en tapa tova, però he trigat tant en aconseguir-la que ja és a punt de sortir el segon llibre de la nova etapa.

En fi, posem-nos ja amb el comentari d'aquest final de cicle, que no puc evitar comparar, pel moment en què va sortir i el nombre d'entregues que té, amb la decebedora etapa de 15 números del volum 4 de Green Arrow que vaig ressenyar aquí i aquí.

Naturalment el que més destaca del volum és el seu títol, cridaner com ell sol i dissenyat per a captar la curiositat dels lectors, tant els fidels com els nous, però no ens sorprèn saber que darrere d'aquest impacte hi ha només una manera de parlar. 

Després dels problemes que ha originat el coneixement de l'existència de l'Oracle, la gran informadora de l'Univers DC, entre els dolents del mateix univers, la Barbara Gordon ha decidit plegar o, si més no, fer-ho creure a tothom llevat d'un grup reduït de persones. 

Per tal de dur-ho endavant posa en marxa un elaborat pla amb què vol fer creure al Calculator, el seu equivalent del món criminal (encara que no li arriba a la sola de la sabata), que ha mort, i per això es deixa atacar, sempre de manera calculada, per un grup de superdolents desconeguts entre els quals destaca la Mortis, una dona que provoca amb el seu toc un penediment tan extrem en les persones que les condueix, generalment, a suïcidar-se. 

Mentre fan veure que les passen magres per a desfer-se dels seus enemics, la Black Canary, la Huntress, la Lady Blackhawk, la Dove i en Hawk són testimonis de la suposada mort de l'Oracle, un muntatge que convenç els dolents que la temible hacker ja no existeix i no els farà la guitza.

L'objectiu de tot això és que es relaxin i s'exposin més en les seves activitats, i per tal de donar-hi credibilitat només unes quantes persones, ben poques, saben que l'Oracle continua existint, encara que això impliqui deixar que molts superherois es pensin de debò que ja no poden comptar amb ella.

Després d'aquest arc de 4 números, que està força bé i compta amb el guió de la mítica Gail Simone i els dibuixos d'Ardian Syaf, Guillem March i Iñaki Miranda, tenim un número de descans escrit per Simone i dibuixat per Pere Pérez en què coneixem una història d'amor entre la Huntress i un presumptament reformat Catman. 

No és una història imprescindible, però ajuda a fer de pont entre The Death of Oracle i els dos números que seran els últims de la Gail Simone a la col·lecció i que pertanyen a l'arc Hostile Takeover. 

És una història un xic confusa en què per una banda veiem treballar juntes la Huntress i la Question, que tenen força bona relació, i per l'altra veiem la resta de les Birds of Prey infiltrant-se en un edifici per tal d'acostar-se a un traficant d'armes molt perillós.

El que és confús és que les dues trames s'acaben unint, formen part del mateix problema, però és quelcom que les nostres protagonistes no esperaven, fet que dóna a tot plegat un aire massa casual. Tot i així és una història interessant i que ens té en tensió, sobretot amb l'aparició de la temible Junior, filla del veteraníssim Rag Doll.

El que no m'agrada és que sembla que sigui un arc que necessiti més espai per a desenvolupar-se, se li podria haver tret més suc, i el pitjor és que acaba de manera precipitada i amb un final obert que, tenint en compte que els dos números següents van per una altra banda i després s'acaba la col·lecció de cara a The New 52, no es resoldrà. 

En comptes de tancar la història aquest recopilatori acaba amb la història War and remembrance, escrita per Marc Andreyko i dibuixada per Billy Tucci i Adriana Melo. 

En aquest cas es produeix la reunió de la Lady Blackhawk, que ve de la Segona Guerra Mundial per un salt en el temps que encara no he llegit mai, la veteraníssima Phantom Lady, que segons els meus càlculs hauria de tenir uns 80 anys que no li permetrien les coses que veiem en aquests còmics, i la Black Canary, filla de la Black Canary original que va compartir aventures amb les dues primeres.

Alternant seqüències del present i d'aquest passat ambientat en l'època de joventut de les heroïnes i, en un dels casos, de la seva mare, ens expliquen una aventura típica de les Birds of Prey (encara que no ho és per motius cronològics) on han de perseguir un criminal de guerra nazi amagat a l'Argentina.

En aquella missió tot va acabar d'una manera que té connexions amb el que passa al present, on trobem uns estranys paios musculats i aparentment de raça ària que volen segrestar precisament les tres dones que van participar en aquells fets, sense saber que la Black Canary és la filla de l'original i que les ajudaran tant la Huntress com la néta de la Phantom Lady, que no és altra que la Kate Spencer, àlies Manhunter. 

No és un absolut desastre, aquest arc, però tenint en compte que hauria estat millor tancar bé la trama anterior i que en aquesta, potser també per manca d'espai, no s'acaben de narrar les coses d'una manera que ens impliqui gaire, considero The Death of Oracle un final de col·lecció amb poca força, que si més no es podria haver executat millor. Veurem què ens porta la nova etapa de la sèrie, que aviat començaré a llegir.

Lectures: Birds of Prey - Endrun

Ja havia parlat en altres ocasions de Birds of Prey, una col·lecció dedicada a les superheroïnes de DC Comics, però realment només n'he llegit el material dels primers 4 anys i escaig, després que Planeta cancel·lés Universo DC: Aves de Presa a la meitat. Tot i així, vaig voler seguir les seves aventures al volum 2, que comença amb el recopilatori amb el títol d'Endrun.

Conté els números 1 a 6 d'aquesta etapa, publicats invidualment de juliol de 2010 a gener de 2011, un període notablement anterior al dels volums de DC que estic ressenyant darrerament, però això és així perquè vaig preferir esperar l'edició en tapa tova. El mateix he fet amb The Death of Oracle, que reuneix els números amb què va acabar aquella segona etapa, just abans del rellançament batejat com a The New 52 que, naturalment, també ha afectat aquesta col·lecció.

Endrun comença amb la reunió de les tres membres principals del grup Birds of Prey, les clàssiques, que són la seva líder Oracle (Barbara Gordon), la Black Canary (Dinah Lance) i la Huntress (Helena Bertinelli). I es reuneixen, després d'un temps separades a causa de la dissolució del grup, explicada en una etapa que no conec, perquè la Barbara s'ha assabentat que hi ha algú que les amenaça, a elles però també a la resta de la comunitat superheroica, amb uns documents d'allò més comprometedors. 

Les ajudaran tres personatges més, que són la Lady Blackhawk (Zinda Blake) i el duet format per la Dove (Holly Granger) i en Hawk (Hank Hall, antic malvat conegut com a Monarch i després Extant), que és el primer home en formar part de les Birds of Prey, no només com a col·laborador puntual.

El cas és que malgrat que hi ha referències a etapes anteriors i a personatges que havien debutat en números del primer volum de Birds of Prey que no he llegit mai, la història se segueix força bé i atrapa d'allò més: les protagonistes no saben ben bé a qui s'enfronten, qui hi ha darrere de tot aquest xantatge ni què busca aquest exactament, però es personalitza en una misteriosa lluitadora que, aparentment, les supera totes i amb diferència.

Veurem com les passen magres, com ni tan sols la combinació de les habilitats dels membres del grup poden fer res contra aquest atac traïdor, antiesportiu i sobtat, però els còmics i la ficció en general no tindrien gaire interès si els seus personatges ho tinguessin tot fàcil, oi?

També hi podem veure dos interessants personatges, en Savant i en Creote, que són dos exdolents reformats per la Barbara, malgrat l'oposició de la resta del grup, en etapes anteriors de la col·lecció, i que ara tornen per a acabar de complicar la situació. 

Però malgrat que es pressuposa cert bagatge en el lector, no és gaire difícil lligar caps i entendre el passat i les motivacions de cap d'aquests personatges, si bé és cert que se'ns expliquen quan la trama ja ha viscut uns quants episodis.

Al final tot tindrà més sentit, i després d'una sèrie de sorpreses, cops d'efecte i moments tensos la història es resoldrà, amb la porta oberta a continuar algun dia (potser a l'esmentat The Death of Oracle? No ho sé, això ja ho veuré), d'una manera per què no dir-ho un xic precipitada. 

Els encarregats de tornar les Birds of Prey a l'acció en aquesta última etapa abans del rellançament de tots els còmics de DC són l'aclamat equip creatiu, responsable d'alguns arcs argumentals del volum 1, format per la guionista Gail Simone i el dibuixant Ed Benes, que torna a fer una bona feina especialment amb l'anatomia femenina (les cares sempre són iguals, això sí), però per al meu gust abusa dels substituts i la diferència de qualitat artística es nota d'una pàgina a l'altra.

I evidentment, com no podia ser d'una altra manera i potser perquè trobava a faltar aquests personatges, aprofita la mínima ocasió per a fer que les heroïnes llueixin el cos, encara que sigui en el deliri d'un moribund Pingüí. 

Birds of Prey: Endrun m'ha agradat, m'ho he passat molt bé llegint-lo i espero que el següent volum recopilatori sigui com a mínim tan bo com aquest. Continua la Gail Simone fins el número 13, amb ball de dibuixants, i acaba amb dos números escrits per Marc Andreyko. Ja veurem com els va quedar el resultat, però la Gail Simone la tornarem a llegir a la nova Batgirl, una de les meves properes lectures. 

Lectures: Universo DC Aves de Presa, tom 2

Fa una mica més de dos mesos vaig fer el comentari de la lectura del primer volum d'Universo DC: Aves de Presa, la col·lecció que pretenia reunir en 6 gruixuts llibres de tapa tova quasi tota la sèrie de les Birds of Prey (abans que se n'inaugurés un nou volum fa relativament poc) i que va ser cancel·lada després del tercer. Doncs bé, avui toca el segon, que he acabat de llegir fa poc.

En aquest tom tenim els números 8 a 18, 22 a 26 i 28 a 30 de la sèrie, que correspondrien al període que va d'agost de 1999 a juny de 2001, però esclar, hi ha uns salts. Quina manera de fer una col·lecció integral, eh? Els números 19 a 21 es poden trobar al volum Nightwing: Hunt for Oracle, que Planeta va editar com a La caza de Oráculo dins la col·lecció dedicada al Nightwing d'en Chuck Dixon, curiosament també responsable de tot l'inici de Birds of Prey. El 27 no sé per què no es va afegir aquí, però els altres són molt necessaris per tal d'entendre la història, i com que no els inclouen els substitueixen per un article just abans de l'inici de la saga.

Aquesta segona entrega s'obre amb la història autoconclusiva que il·lustra la portada, una que em va semblar molt simpàtica i humana en narrar una trobada entre en Dick Grayson i la Barbara Gordon al circ on van morir els pares d'ell i unes interessants converses entre aquests dos éssers que sempre han tingut una complicada història d'amor.

Del número 9 al 14 té lloc la primera aventura més o menys llarga de la col·lecció, on la Black Canary torna a actuar sola a les ordres de l'Oracle i no hi veiem la Huntress (de fet, no la veiem en tot el tom). Aquí la Babs envia la Dinah a rescatar un científic presoner en un país fictici de llengua eslava (típic dels còmics de superherois, després passa el que passa i es pensen que Latveria existeix de debò), però la cosa es complica quan aquest vol endur-se també una arma humana que té l'aspecte d'un personatge que coneixem.

A continuació, una altra història autoconclusiva, de descans literalment, en què la Dinah és a casa en un merescut dia lliure (però no pot desconnectar de la seva vessant justiciera) i la Barbara coneix en persona, per fi, el misteriós home amb qui ha estat xatejant des del volum anterior. I és... algú que coneixem i que no diré, però que em cau molt bé, des de sempre, i que aquí comença una bonica amistat de les de "uiiii..." amb la nostra Oracle.

El final del número de transició presenta la següent minisaga, formada pels números 16 i 17, en què en Joker ha tornat a fer la jugada de representar diplomàticament un país (ja ho havia fet just en acabar la mítica història A death in the family (número 429 de Batman, el 1989), cosa que en realitat li impediria ser-ho per un altre país, encara que aquest segon sigui fictici), i anuncia el llançament de míssils nuclears sobre Nova York, que l'Oracle intentarà impedir mentre interroga l'home que la va deixar en cadira de rodes. 

Destaca també l'aparició de la Power Girl, però no la que conec jo, sinó una encarnació anterior. Tot seguit, una altra història d'un sol número i altra vegada un país balcànic fictici, on la Dinah està de pas perquè torna d'una missió que només s'esmenta, i s'hi troba una guerra ètnica. És d'aquelles coses que un es troba casualment, esclar. Al final, aquest còmic enllaça amb la següent saga llarga del tom.

Tres números i escaig d'una aventura que ve precisament dels números inclosos al volum de Nightwing que he dit abans, i que ens situen la Dinah emmerdada en un pla per aconseguir un cor de goril·la per al personatge d'en Blockbuster, i és que com a conseqüència de l'aventura "perduda" la prenen per l'Oracle, de qui en realitat no coneixen la identitat. Parlant d'identitats, és en els números del 19 al 21 que la Dinah i la Barbara es coneixen en persona, per fi, però ens ho perdem.

Tot seguit, el número 25 tanca la història dels goril·les (per això deia "tres números i escaig") i torna a ser un número de transició, que no vol dir que no sigui interessant, en què aquesta vegada la Dinah descansa i la Babs i el seu amic veuen interromput el seu descans per un problema civil en què han d'intervenir. 

El número 26 és una altra història autoconclusiva, però aquest cop és una missió: la Dinah ha de trobar una cèl·lula terrorista, però en comptes d'això troba una cova amb un perill d'una naturalesa diferent, on també coneix en Bane, encara enamorat de la Talia al Ghul però disposat a canviar l'objecte del seu amor. I després ja passem als últims quatre números d'aquest segon llibre, dedicats a una aventura de viatges en el temps i civilitzacions antigues del nord d'Europa i que m'han agradat en bona part perquè al primer d'ells tenim la primera trobada tranquil·la entre les dues protagonistes, i una conversa d'aquelles que m'agraden a mi, amb xafarderies i preguntes personals. 

M'ha agradat, però l'interès de les històries és desigual, per al meu gust, i em comença a cansar que les missions tinguin lloc en països ficticis, farcits de tòpics eslaus o àrabs, o en jungles de tot el món. No sé com continua la col·lecció, a veure quan trobo el tercer i de moment últim tom a preu d'oferta com vaig trobar els dos primers, però en tot cas després em quedaré penjat a l'espera que El Catálogo del Cómic, que tindrà els drets de DC des de gener, tingui el detall d'acabar la sèrie, o anar-me comprant els números no recopilats als Estats Units de manera unitària i després enllaçar amb els TPB que sí que existeixen. 

Lectures: Batgirl - The Flood

Aquesta és una de les col·leccions que segueixo que es recopilen a un ritme més lent del que m'agradaria, però per fi he pogut llegir Batgirl: The Flood, que reuneix els números 9 a 14 del volum 3 de Batgirl, publicats de manera unitària de juny a novembre de 2010. 

El volum anterior recopilava els números 1 a 7, i el 8 es va incloure encertadament al segon volum de Red Robin, perquè era una història en què la Stephanie col·laborava amb el seu ex, en Tim, però aquí ja la tornem a tenir en solitari. Els primers quatre números d'aquest segon tom pertanyen a l'arc argumental The Flood (La inundació), que enllaça amb el final del tom Oracle: The Cure, en què l'Oracle (Barbara Gordon) vencia un cop més la seva nèmesi, en Calculator.

Ara el paio ha tornat altra vegada i està disposat a enredar-la d'allò més, perquè la seva filla ha estat reclutada per l'Oracle i això és la gota que fa vessar el got. L'únic rival en genialitat informàtica que té la filla del comissari Gordon posa totes les seves energies en un nou intent de destruir-la, i per fer-ho posseeix els ciutadans de Gotham, superdolents inclosos. Passada aquesta aventura, trepidant però que no va gaire més enllà de reforçar la Stephanie com a nova Batgirl, tenim dues històries d'un sol número, els anomenats popularment fillers.

La primera ens mostra la Batgirl lluitant contra en Clayface amb l'ajuda del detectiu Gage, un policia jove que comencem a entreveure que té un passat tràgic i que (ja ho sabíem) fa gràcia a la Steph, i a l'altra banda de la línia la Wendy Harris, la filla d'en Calculator, que farà d'Oracle quan la Babs estigui massa ocupada amb les renascudes Birds of Prey. Aquesta és, per cert, la història on vaig trobar les trapelleries d'en Pere Pérez que comentava abans d'ahir...

El còmic que tanca el volum és una mica poca-solta argumentalment (l'enemic en aquest cas és un Dràcula sorgit literalment de la pantalla d'un cinema on projecten la versió en 3D d'una de les pel·lícules antigues que va protagonitzar, tot a causa d'un accident difícilment creïble), però molt simpàtica, ja que fa col·laborar la Batgirl i la Supergirl, que tenen moments molt interessants tant quan lluiten i s'ho prenen tot en conya com quan van vestides de civils... i també. Llegiu la pàgina que he posat com a exemple i veureu a què em refereixo. O aquesta altra:

Així doncs, un volum que no passarà a la història com un dels millors que s'han fet mai a DC Comics, però que és força entretingut, es llegeix bé i continua enfortint la Stephanie Brown com a Batgirl, amb el seu caràcter trapella, juganer, bromista i al mateix temps una valentia i una habilitat pròpies del càrrec. Una Batgirl, doncs, jove, alegre i més com l'enyorada Barbara que no com la fosca Cassandra Cain.

Ja veurem com (i quan) es recopilen els 10 números que falten per acabar la sèrie, ara que a la tardor DC rellançarà TOTES les seves col·leccions des del número 1 i farà una neteja d'orígens i de capçaleres, cosa que de pas significa que no veurem un Action Comics 1000, entre altres conseqüències.