Lectures: Green Arrow - Hunters Moon

A les darreres entrades, de fet les de l'últim parell d'anys, dedicades a ressenyar les lectures del Green Arrow contemporani ja he dit més d'un cop que la col·lecció i el personatge no passaven per la seva millor època. 

Sembla que ara la cosa remunta una mica, però encara que els anys 2000 van ser, per a mi, molt bons per a l'Oliver Queen i companyia, molta gent considera —i no descarto fer-ho jo també amb el temps, quan l'hagi llegit— que el millor Green Arrow va ser el del guionista Mike Grell, el dels anys 80 i 90, que es va publicar fa moltíssims anys en castellà com a Flecha Verde a través de la desapareguda Zinco, no van reeditar ni Norma ni Planeta ni ho està fent ECC i que ara, per a fortuna meva, DC Comics sembla que està recuperant en reeditar-ne recopilatoris. 

No sé si tindrà prou èxit com perquè es reeditin els mítics 80 números escrits pel senyor Grell (i demanar que facin el volum sencer ja és una utopia), però de moment amb Green Arrow: Hunters Moon (que també se sol veure escrit com a Hunter's Moon, però no és això el que posa a la portada) tenim els números 1 a 6 de la col·lecció, originalment publicats de febrer a juliol de 1988. 

De fet, amb aquests números s'iniciava la primera col·lecció d'èxit (va durar 137 números i després se'n va reiniciar la numeració quan en Kevin Smith va recuperar el personatge) protagonitzada per un superheroi que fins llavors havia tingut un paper molt secundari dins l'Univers DC i que anava sobrevivint a base de sèries limitades i aparicions estel·lars en d'altres col·leccions. El miracle va ser possible gràcies a una minisèrie, The Longbow Hunters, precisament escrita i dibuixada per en Mike Grell el 1987 amb grans resultats, fins al punt que encara ara és una referència ineludible dins la història d'en Green Arrow.

Doncs bé, a la col·lecció regular el senyor Grell es va fer càrrec dels guions i va deixar els dibuixos a l'Ed Hannigan i, l'entintat, al desaparegut Dick Giordano, cosa que dona com a resultat un aspecte visual no del tot trencador amb The Longbow Hunters i una composició de vinyetes pròpia d'aquella època i del to seriós i realista que es va voler donar a aquesta etapa.

Són 3 històries de dos capítols, el que veurem aquí, començant per la que dóna nom al recopilatori, on el protagonista i la seva xicota, la Dinah Lance s'identifiquen, precisament pels fets de l'esmentada novel·la gràfica —dels quals encara s'estan recuperant com a parella—, amb el cas de l'Annie Green, terapeuta de la Black Canary que fa 18 anys, quan era petita, va ser l'única supervivent d'una sèrie de tortures i assassinats de nenes per part d'un paio que ha deixat la presó després d'aconseguir que es reobri el seu cas.

A la segona, The Champions, l'Oliver Queen es veu obligat a acceptar un encàrrec que l'enfrontarà amb un altre mercenari en un cas que no li desperta la més mínima simpatia, però que té a veure amb una potencial arma biològica i podria acabar prou malament com per provocar una nova Guerra Mundial.

  
Finalment, a Gauntlets, una sèrie d'assalts a homosexuals crida l'atenció de l'Arquer Maragda i en combatre'ls descobreix que van ben amunt en l'entramat de les bandes de criminals organitzats que contaminen Seattle, la ciutat de la qual és justicier des que s'hi va instal·lar.

Són 3 històries en 6 números que es resolen una mica massa ràpidament, ens deixen amb ganes de més, potser es podrien haver allargat més i que duressin, com a mínim, 3 entregues cadascuna, perquè la impressió que fan, almenys a mi, és que la primera part és una introducció i la segona un desenllaç, sense l'habitual nus.

Ara bé, aquesta sensació queda esmorteïda gràcies a la manera amb què el guionista lliga les històries, que no tenen res a veure entre si però que l'Oliver i la Dinah, el seu nexe comú, ens recorden en fer-ne alguns esments, deixant de banda que també hi ha referències a un trauma que s'arrossega, com deia abans, des de The Longbow Hunters. En realitat, com que l'ambientació és la d'aquella novel·la gràfica, es percep una sensació de continuïtat amb l'univers creat llavors, simbolitzada potser en la floristeria que porta la parella, Sherwood Florist (com veieu una referència més al personatge d'en Robin Hood, per si el propi Green Arrow no era prou).

Green Arrow: Hunters Moon és el primer recopilatori d'una etapa de caire més realista, una etapa fosca i seriosa (a les portades originals fins i tot un missatge la recomanava al públic adult) que, almenys de moment, situa les aventures d'en Green Arrow en un ambient allunyat dels superherois, amb "missions" que podria dur a terme qualsevol detectiu de ficció sense poders ni ginys comprats amb els diners i enemics que, per desgràcia, són del tipus que encara ara podem trobar a la nostra vida quotidiana.

Però també és una etapa que, concordant amb el que havíem vist anteriorment en el Green Arrow de Mike Grell, i per tant mantenint la coherència, retrata un Oliver Queen que no s'assembla gaire al posterior d'en Kevin Smith i successors, que era bromista, alegre i de vegades una mica pesat.

El Green Arrow de Mike Grell és, ja ho havia dit a la ressenya de The Longbow Hunters, un paio dur, una mena de Harry el Brut, amb algunes coses d'antiheroi, també, com per exemple l'absència d'escrúpols a l'hora de matar si ho veu necessari. De fet, hi ha qui diu —i havent-ne vist dues temporades hi estic d'acord— que l'Oliver Queen de la sèrie Arrow s'assembla més a aquest que no pas a la versió moderna, la que veiem als còmics des de l'any 2001.

Haurem de tenir paciència, sembla que tenen previst treure dos recopilatoris a l'any, però a mi aquest tom m'ha agradat força i ja tinc ganes de veure què m'espera a Green Arrow: Here there be dragons, amb els números 7 a 12 de la col·lecció.

Lectures: Birds of Prey - Your Kiss Might Kill

Ara feia temps que no ressenyava cap lectura de còmics de superherois, perquè de fet se m'ha acabat la reserva que tenia de lectures d'aquest gènere i també m'ha agafat una temporada més de manga, però això no vol dir que els superherois desapareguin del tot, i és per això que avui tornem a parlar de les Birds of Prey.

Ho farem amb el volum Birds of Prey: Your Kiss Might Kill, el segon recopilatori de l'etapa encetada amb The New 52 que, com ja vaig dir a la ressenya anterior, està essent prometedora i compensa el mal final que va tenir aquell curt volum de 15 entregues d'abans del reset que se li va fer a l'Univers DC.

Amb els números 8 a 12 i 0 de la col·lecció, llançats individualment de juny a novembre de 2012, en aquest llibre el guionista Duan Swierczynski (amb ball de dibuixants: Jesus Sáiz, Travel Foreman, Timothy Green II, Cliff Richards i Romano Molenaar) continua la bona feina que ha estat fent fins ara i ens ofereix un arc argumental consistent i interessant que reforça la nostra fe en aquest títol i ens fa gaudir de les aventures d'aquest grup més aviat clandestí de superheroïnes que tenen més draps bruts dels que tenien en la seva encarnació anterior.

El llibre de moment no torna a tocar l'organització amb què s'enfrontaven (i no derrotaven del tot) les protagonistes al tom anterior, sinó que comença amb la lluita entre les Birds of Prey i un seguit d'enemics que debuten a l'Univers DC, liderats per l'anomenat Infiltrator, i que no només coneixen el passat de la Dinah Lance, la Black Canary, sinó que també han estudiat prou bé l'equip de lidera i saben com contrarestar-lo. 

La cosa no va més enllà i se centra sobretot en explicar-los (se'ns havia mig explicat en números anteriors) que la Dinah efectivament va matar un home en el passat, cosa que probablement és el motiu pel qual no li ha costat gaire associar-se amb heroïnes que tampoc no tenen les mans netes, amb l'excepció de la Batgirl, i amb el destacable cas de la Poison Ivy, dolenta de tota la vida.

Com va passar amb totes les col·leccions relacionades més o menys de prop amb les d'en Batman, a Birds of Prey també hi ha un encreuament amb la saga del Tribunal dels Mussols/de les Òlibes, i és que el Cavaller Fosc demana ajuda a tots els seus aliats per tal de salvar la ciutat de la invasió d'aquesta perillosa organització. 

No és que en el cas de BoP s'introdueixi d'una manera excessivament suau, però sí que serveix de transició cap a la següent trama, la que ocupa els números 10 a 12, a més de permetre'ns veure què en pensa, en Batman, del grup que ha reunit la Dinah. Perquè els ha demanat ajuda, però això no li treu el dret de jutjar-les, ja sabeu com és en Bruce Wayne.

La trama que dèiem, la que ocupa 3 entregues de la col·lecció, duu les protagonistes a l'Amazones, on en principi s'ha de recuperar una Poison Ivy que s'ha hagut de sacrificar per tal d'abatre l'enemic, gairebé immortal, com se'ns ha explicat durant tota la saga Night of Owls. 

Allà, però, les Birds of Prey descobreixen l'autèntic motiu del viatge i són, com era d'esperar, finalment traïdes per aquesta dolenta clàssica d'en Batman, que malgrat els seus discutibles mitjans l'únic que vol és protegir les plantes del planeta, encara que sigui al preu d'acabar amb tota la raça humana. Aquesta aliança amb la Poison Ivy, que només defensava la Black Canary, no podia durar gaire i aquí en veurem el final. 

El volum, que es fa curt (bon senyal), acaba amb el número 0, on gràcies a una missió d'infiltració de la Black Canary vivim el moment en què va conèixer la Starling, l'únic personatge de les Birds of Prey que ha estat creat expressament per a The New 52. També va ser la missió en què la Dinah va decidir que volia formar un grup per tal de lluitar contra el mal (no queda massa clar si en aquesta nova continuïtat les Birds of Prey havien existit abans o no, encara que fins ara se'ns han dit coses que feien pensar que sí), i a l'última pàgina tindrem una revelació que demostrarà que la Poison Ivy no era l'única que no era aigua clara.

Tot i així Your Kiss Might Kill és un recopilatori on el protagonisme de la Black Canary és clarament superior al de les seves companyes. Sabem més coses d'ella: que efectivament va matar un home, que el crit del canari és una de les seves armes més poderoses i el fa servir sense dubtar massa, i que no és la mateixa Dinah Lance que vam conèixer a l'antic Univers DC, ja que no només no sembla que conegui l'Oliver Queen (Green Arrow), sinó que tampoc no fa l'efecte que hagi format mai part de la Lliga de la Justícia ni conegui gaires col·legues superherois. Però reitero que Birds of Prey és una de les col·leccions de la nova DC que val la pena seguir.

Lectures: Universo DC Aves de Presa, tom 3

Doncs ja he llegit el tercer volum de la malaguanyada col·lecció Universo DC: Aves de Presa, que havia de recopilar per primera vegada (ni tan sols als Estats Units no ho tenen) tota l'etapa d'aquesta sèrie protagonitzada per un equip de superheroïnes liderat sempre per la Barbara Gordon, ara Oracle, antigament Batgirl. 

És aquest el tercer (i últim, perquè Planeta la va cancel·lar a la meitat) dels toms que formen la interrompuda col·lecció, i a l'índex se'ns diu que conté els números 31 a 49 americans, publicats allà originalment en format grapa entre juliol de 2001 i gener de 2003. Després comentarem aquest punt, perquè és enganyós. Ara el que toca és repassar les històries que conté, després d'haver vist en entrades anteriors les que contenien els volums 1 i 2.

Aquesta portada, que al volum en castellà s'inclou al final, és un lleuger spoiler, però tampoc no és res de l'altre món. Què passaria si la Black Canary, en una de les seves vacances (i n'hem vist ja unes quantes en aquests primers 30 números), s'emboliqués amb un home ric i misteriós que no conegués i que es diu Ra's al Ghul? Una interessant proposta que a més servirà per a establir l'enemistat entre la Dinah i la filla del seu estimat, la Talia al Ghul.

Però aquesta trama, que podia semblar irrellevant malgrat que entretinguda, és cabdal per al futur de la col·lecció, ja que en una història amb en Ra's al Ghul involucrat és molt possible que hi apareguin un pou de Llàtzer, i els seus efectes reparadors poden anar-li molt bé, a la Dinah, que fins ara només havia emprat les seves arts marcials, però no tenia el crit del canari, a causa dels fets que van tenir lloc a la famosa minisèrie Green Arrow: The Longbow Hunters de Mike Grell, publicada el 1987. 

Aquesta habilitat recuperada 14 anys després d'haver-la perdut al principi també va acompanyada de la bogeria temporal que pateixen tots aquells que passen pels pous de Llàtzer, però després veurem històries on és determinant per a la resolució de les missions que li encarrega l'Oracle, com ara una en què col·labora amb en Blue Beetle i en Robin per tal de fer front a un enemic de pa sucat amb oli que es fa dir El Rei de les Salses (Condiment King en anglès) que correspon al número 37 de la col·lecció però que aquí està situada abans del 36, en el primer desastre d'aquesta edició.

El més gran de tots aquests desastres que esmento és l'aparició d'un número, el 36, que correspon al crossover anomenat Joker's Last Laugh i que només s'entén amb la lectura de tot el conjunt, format per la minisèrie principal de 6 números i altres còmics de l'Univers Batman com ara aquest, que aquí ens inclouen però que queda despenjat, descontextualitzat i inacabat. 

No estic en contra de la inclusió d'aquest còmic aquí, sóc completista, però al segon volum vam veure com se saltaven dos números perquè formaven part d'un crossover amb Nightwing i els substituïen per un article explicatiu. Aquells números es podien llegir al tom 5 de Nightwing, però en canvi els que aquí ens falten no els podem llegir, perquè Planeta no va publicar Joker's Last Laugh, i us penseu que al tercer Universo DC Aves de Presa hi ha cap article que ho contextualitzi? No pas. Gran cagada.

Després tenim una història entretinguda, però no imprescindible, al número 38, i el que no té nom és el que passa després: els números 39 a 41 formen part d'un altre crossover, força conegut dins la història del Cavaller Fosc, que es diu Bruce Wayne Murderer? i que continua amb Bruce Wayne Fugitive?. Jo no l'he llegit, perquè es troba als números que em falten del col·leccionable Batman: El caballero oscuro, però tenia por que aquests còmics me'ls rebentessin i no ha estat així.

Planeta va decidir incloure només les històries paral·leles que no hi tenen res a veure i que són la de la Black Canary i la Spoiler (la Stephanie Brown, futura Batgirl en aquells moments) fent fora de casa de la segona el seu pare, el criminal Cluemaster, i per altra banda la d'en Ted Kord, en Blue Beetle, que està passant per un dels pitjors moments de la seva vida. I això és tot. Amb això la barroera editorial va fer una amalgama i va deixar fora les parts del crossover, de manera que sí, és més comprensible i no passa com en el cas de Joker's Last Laugh, però a l'índex posa que inclou uns números dels quals, en realitat, només conté algunes pàgines.

Tot i així en una d'aquestes històries, la d'en Blue Beetle, hi ha d'intervenir la Power Girl, que aprofitant l'avinentesa protagonitza el número 42 de la col·lecció i ens explica la primera missió en què va col·laborar amb l'Oracle, una missió que no va anar massa bé i que va crear cert ressentiment. És curiós, però uns quants números abans es fa una referència a aquest ressentiment que no s'acaba d'entendre i s'explica aquí, més tard. No sé si era la intenció o si d'aquests fets ja se n'havia parlat abans.

Al 43 tornem a tenir un número parcial, perquè encara dura el tema Bruce Wayne Fugitive?, però hi comença la darrera història escrita per en Chuck Dixon, creador de la col·lecció i guionista fins ara. Una història que arriba al número 46 i que ens torna a dur a una illa fictícia (ja hi tornem a ser) amb una proposta interessant que barreja viatges en el temps i la possibilitat de trobar una cura per a totes les malalties, però que en alguns moments és confusa per la quantitat de bàndols interessats i personatges poc coneguts que hi apareixen.

El volum acaba amb 3 números escrits per en Terry Moore (Strangers in Paradise) i dibuixats per l'Amanda Conner (Power Girl, Green Arrow/Black Canary), que creen una ameníssima història amb més humor però també amb moments emotius, perquè... què passaria si la Barbara Gordon pogués tornar a caminar? Valdria la pena a qualsevol preu?

Així acaba doncs aquest volum que va ser l'últim malgrat que n'havien de ser 6. Una última cagada de Planeta: la portada del volum correspon al número 50 de Birds of Prey, que no s'inclou en aquest recopilatori. Tant de bo no haguessin cancel·lat la col·lecció i s'hagués arribat al final del que es pretenia recopilar, encara que fos amb aquests números parcials que ja veuré com me les empesco per omplir. També hauré de pensar com m'ho faig per tal d'acabar-la del tot, perquè als Estats Units hi ha volums recopilatoris, però amb uns quants buits. Mentrestant, ha valgut la pena conèixer els inicis d'aquest grup de superheroïnes femenines i l'evolució de les seves relacions.

 

Lectures: Universo DC Aves de Presa, tom 2

Fa una mica més de dos mesos vaig fer el comentari de la lectura del primer volum d'Universo DC: Aves de Presa, la col·lecció que pretenia reunir en 6 gruixuts llibres de tapa tova quasi tota la sèrie de les Birds of Prey (abans que se n'inaugurés un nou volum fa relativament poc) i que va ser cancel·lada després del tercer. Doncs bé, avui toca el segon, que he acabat de llegir fa poc.

En aquest tom tenim els números 8 a 18, 22 a 26 i 28 a 30 de la sèrie, que correspondrien al període que va d'agost de 1999 a juny de 2001, però esclar, hi ha uns salts. Quina manera de fer una col·lecció integral, eh? Els números 19 a 21 es poden trobar al volum Nightwing: Hunt for Oracle, que Planeta va editar com a La caza de Oráculo dins la col·lecció dedicada al Nightwing d'en Chuck Dixon, curiosament també responsable de tot l'inici de Birds of Prey. El 27 no sé per què no es va afegir aquí, però els altres són molt necessaris per tal d'entendre la història, i com que no els inclouen els substitueixen per un article just abans de l'inici de la saga.

Aquesta segona entrega s'obre amb la història autoconclusiva que il·lustra la portada, una que em va semblar molt simpàtica i humana en narrar una trobada entre en Dick Grayson i la Barbara Gordon al circ on van morir els pares d'ell i unes interessants converses entre aquests dos éssers que sempre han tingut una complicada història d'amor.

Del número 9 al 14 té lloc la primera aventura més o menys llarga de la col·lecció, on la Black Canary torna a actuar sola a les ordres de l'Oracle i no hi veiem la Huntress (de fet, no la veiem en tot el tom). Aquí la Babs envia la Dinah a rescatar un científic presoner en un país fictici de llengua eslava (típic dels còmics de superherois, després passa el que passa i es pensen que Latveria existeix de debò), però la cosa es complica quan aquest vol endur-se també una arma humana que té l'aspecte d'un personatge que coneixem.

A continuació, una altra història autoconclusiva, de descans literalment, en què la Dinah és a casa en un merescut dia lliure (però no pot desconnectar de la seva vessant justiciera) i la Barbara coneix en persona, per fi, el misteriós home amb qui ha estat xatejant des del volum anterior. I és... algú que coneixem i que no diré, però que em cau molt bé, des de sempre, i que aquí comença una bonica amistat de les de "uiiii..." amb la nostra Oracle.

El final del número de transició presenta la següent minisaga, formada pels números 16 i 17, en què en Joker ha tornat a fer la jugada de representar diplomàticament un país (ja ho havia fet just en acabar la mítica història A death in the family (número 429 de Batman, el 1989), cosa que en realitat li impediria ser-ho per un altre país, encara que aquest segon sigui fictici), i anuncia el llançament de míssils nuclears sobre Nova York, que l'Oracle intentarà impedir mentre interroga l'home que la va deixar en cadira de rodes. 

Destaca també l'aparició de la Power Girl, però no la que conec jo, sinó una encarnació anterior. Tot seguit, una altra història d'un sol número i altra vegada un país balcànic fictici, on la Dinah està de pas perquè torna d'una missió que només s'esmenta, i s'hi troba una guerra ètnica. És d'aquelles coses que un es troba casualment, esclar. Al final, aquest còmic enllaça amb la següent saga llarga del tom.

Tres números i escaig d'una aventura que ve precisament dels números inclosos al volum de Nightwing que he dit abans, i que ens situen la Dinah emmerdada en un pla per aconseguir un cor de goril·la per al personatge d'en Blockbuster, i és que com a conseqüència de l'aventura "perduda" la prenen per l'Oracle, de qui en realitat no coneixen la identitat. Parlant d'identitats, és en els números del 19 al 21 que la Dinah i la Barbara es coneixen en persona, per fi, però ens ho perdem.

Tot seguit, el número 25 tanca la història dels goril·les (per això deia "tres números i escaig") i torna a ser un número de transició, que no vol dir que no sigui interessant, en què aquesta vegada la Dinah descansa i la Babs i el seu amic veuen interromput el seu descans per un problema civil en què han d'intervenir. 

El número 26 és una altra història autoconclusiva, però aquest cop és una missió: la Dinah ha de trobar una cèl·lula terrorista, però en comptes d'això troba una cova amb un perill d'una naturalesa diferent, on també coneix en Bane, encara enamorat de la Talia al Ghul però disposat a canviar l'objecte del seu amor. I després ja passem als últims quatre números d'aquest segon llibre, dedicats a una aventura de viatges en el temps i civilitzacions antigues del nord d'Europa i que m'han agradat en bona part perquè al primer d'ells tenim la primera trobada tranquil·la entre les dues protagonistes, i una conversa d'aquelles que m'agraden a mi, amb xafarderies i preguntes personals. 

M'ha agradat, però l'interès de les històries és desigual, per al meu gust, i em comença a cansar que les missions tinguin lloc en països ficticis, farcits de tòpics eslaus o àrabs, o en jungles de tot el món. No sé com continua la col·lecció, a veure quan trobo el tercer i de moment últim tom a preu d'oferta com vaig trobar els dos primers, però en tot cas després em quedaré penjat a l'espera que El Catálogo del Cómic, que tindrà els drets de DC des de gener, tingui el detall d'acabar la sèrie, o anar-me comprant els números no recopilats als Estats Units de manera unitària i després enllaçar amb els TPB que sí que existeixen. 

Lectures: Universo DC Aves de Presa, tom 1

La línia Universo DC que va posar en marxa Planeta fa uns anys és una de les poques bones idees que ha tingut. Sabeu que la critico molt, però uns totxos d'al voltant de 500 pàgines per entre 20 i 25 euros no estan gens malament i van bé per tal de publicar ràpidament etapes llargues de col·leccions concretes que d'una altra manera no es vendrien. Tot i així, tampoc no es devia vendre gaire el d'Aves de Presa (Birds of Prey), perquè la van cancel·lar després d'editar només 3 dels 6 volums previstos.

I jo me'n vaig comprar els dos primers a l'últim Saló del Còmic de Barcelona, perquè els vaig trobar a la parada de la meva botiga de còmics habitual (Studio Comics) en perfecte estat i a 12,50 € en comptes dels 22 originals. Per què, si estava cancel·lada? Per què, si ja fa temps que em compro els còmics de DC en versió original? Molt senzill: perquè tot i la cancel·lació hi ha més material recopilat en castellà que en anglès. Els TPB americans de Birds of Prey se salten moltíssims números. 

En castellà, dels 127 números de la primera sèrie (1999-2009), almenys els 49 primers es poden llegir seguits, i acompanyats dels especials i les minisèries prèvies que també es recopilen en aquest primer tom, com són Black Canary / Oracle: One man's hell, Manhunt, Revolution, Wolves, Black Canary / Batgirl i Girlfrenzy: Ravens.

En el pitjor dels casos, si Planeta no acaba de publicar els 3 toms que falten, cosa que està ajornant contínuament però que no descarta del tot, hi haurà un petit buit i podré continuar la col·lecció des del número 56 americà en recopilatoris, ara sí. En fi, que aquest primer tom d'UDC: Aves de Presa recopila les esmentades minisèries i especials (publicats entre 1996 i 1998) i els 7 primers números de la col·lecció regular (tots de 1999), creada pel llegendari Chuck Dixon per tal de donar protagonisme a secundàries de l'Univers DC, especialment les relacionades amb en Batman, en una col·lecció marcadament femenina i feminista, que ja tocava.

Ep, això no vol dir que no sigui interessant per al públic masculí. Tot el contrari. Sí que és cert que els homes, almenys durant els números que he llegit, hi són representats com a personatges secundaris i generalment són els dolents de la història, però no se'n desprèn cap pudoreta feminazi ni res d'això. Simplement són noies de l'Univers DC vencent els dolents sense l'ajuda de cap personatge masculí. 

La formació de les Birds of Prey ha canviat al llarg de la seva història, però el seu epicentre és la Barbara Gordon, l'Oracle, l'antiga Batgirl. És un personatge que ja he dit més d'un cop que m'encanta, i s'espavila molt bé sola des de la seva cadira de rodes, però hi ha coses que no pot fer i és per això que comença a col·laborar amb la Dinah Lance, la Black Canary, la dona de la vida del meu estimat Oliver Queen, en Green Arrow, que aquí només hi surt referenciat. 

Així doncs, el grup de superheroïnes més conegut dels còmics de la DC comença amb l'Oracle i la Black Canary, i en aquest primer volum veurem que col·labora puntualment amb altres personatges de moralitat més qüestionable i/o qüestionada com són la Caçadora o la Catwoman. Més endavant el grup esdevindrà més sòlid i augmentarà, però de moment tenim això: una aliança entre la Babs i la Dinah, que encara no es coneixen en persona, i que tindrà els seus alts i baixos mentre la Black Canary volta pel món en missions encarregades per la seva col·lega a l'altra banda del comunicador. 

Aquesta primera etapa, que ja tenia moltes ganes de llegir perquè els seus personatges individualment sempre m'han interessat, és entretinguda i es nota que en Chuck Dixon estima el que toca, però sí que es veu que és un escalfament, que el millor encara ha de venir. I això és bo, de fet. El que passa és que les històries especials que preparen el terreny per a l'arribada de la col·lecció regular fan que no acabi d'haver-hi cap trama gaire llarga, i això a mi no m'omple, però bé, potser és cosa de gustos personals.

Pel que fa al dibuix, hi ha ball de dibuixants, de millors i de pitjors (especialment bo és en Gary Frank, en gaudiran els amants de les dones ben dibuixades), però almenys es mantenen durant els petits arcs argumentals que hi ha. En definitiva, estic content d'haver-me comprat aquests volums (em falta llegir el 2 i comprar-me i llegir-me el 3) i de poder aprofundir, per fi, en les Birds of Prey, que també podríem anomenar "Les dones de Gordon".