Crònica del 37 Còmic Barcelona

Ja no es diu Saló Internacional del Còmic de Barcelona, que cal admetre que era un nom potent. Ara li hem de dir, i ens hi acabarem acostumant malgrat el xoc gramatical inicial, Còmic Barcelona.

La primera edició amb aquest nom ha estat 37a, i també es perd l'ordinal, així que l'entrada d'enguany sobre "el Saló" és sobre el 37 Còmic Barcelona. Però l'essència és la mateixa, i l'espai, la Fira de Barcelona a Montjuïc, també, de manera que les sensacions no canvien.

Amb aquest cartell sense accent a la paraula "còmic", que era el que impedia que fos català i castellà alhora, disseny d'Ana Galvañ, es publicitava des de feia temps aquesta nova edició del festival del còmic a la capital de Catalunya, i enguany també acreditats per l'organització, Ficomic, hi vam anar per veure què hi havia i passar-hi unes horetes.

Entrant-hi per l'entrada d'acreditats vam començar la visita, a diferència d'altres vegades, pel pavelló 5 de la Fira de Barcelona a Montjuïc, i allà hi havia les exposicions més destacades, a més d'algunes figures de diversos personatges de còmic que no tenien exposició pròpia.

No podia faltar, en el primer "Saló" (si em permeteu anomenar-lo així, per ara) des de la seva mort, una exposició més aviat grandeta sobre el desaparegut Stan Lee, el pare del còmic de superherois tal com el coneixem, l'home que va revolucionar no només el gènere, sinó també el mitjà, amb les seves idees i les seves creacions.

Amb el nom de Stan Lee & The American Comic Book, a més de les seves obres més conegudes, també s'hi destacaven contribucions a la indústria, així com curiositats com els seus famosos cameos a les pel·lícules, com va lluitar contra la infame Comics Code Authority o les seves aventures fora de Marvel.

Una altra exposició que m'interessava veure era Vibracions Underground: Interferències entre còmic i rock & roll, en què es repassaven les confluències entre els artistes de còmic underground i el món de la música rock, com diu el títol, cosa que es plasmava en il·lustracions per a portades de discos, entre altres coses.

Aquí tenim una mostra de les contribucions d'en Daniel Clowes, autor convidat al Còmic Barcelona del qual tinc diversos còmics (Ghost World, Ice Haven, Mister Wonderful, Pussey! i Wilson), però no vaig aconseguir-ne la signatura perquè el seu èxit va superar els meus càlculs i no comptava amb què la cosa funcionaria amb repartiment de números, cosa que les editorials, que sí que ho sabien, van poder preveure. Una llàstima.

A la zona Comic Kids hi havia activitats per a la canalla, a més d'alguna exposició més com Spirou4rights, sobre la Declaració dels Drets Humans i el seu 70è aniversari, amb pàgines creades pels autors de la revista Spirou per a cadascun dels articles, o La Diligencia (a la foto), en què 44 alumnes de les escoles de còmic Joso (catalana) i ENAAI (francesa) versionaven cadascuna de les pàgines de l'àlbum del mateix nom de Lucky Luke.

Allà, és clar, és on la nostra filla va poder dibuixar en una pissarra al final de la visita, tot i que esperem que quan sigui més gran li interessin també els còmics i els vulgui almenys fullejar.

Pel que fa la resta, les tradicionals visites als estands, remenar material de segona mà per veure si hi havia res d'interessant i, en el meu cas, un parell de compres, tot plegat molt conservador, en part perquè no tenia preparada una llista amb còmics d'en Batman per saber què em podia comprar i què no, i és que quan les llicències de DC van passar de Planeta a ECC, com que jo ja em comprava els còmics en anglès, vaig perdre el fil de com s'estava reeditant tot plegat.

Vaig trobar, però, l'Extrañas apariciones, una saga clàssica i aplaudidíssima del Cavaller Fosc dels 70, però que no vaig enganxar en l'edició de Planeta i que en anglès no es troba, i Astèrix: La gran rasa, un dels pocs àlbums que em faltaven d'aquest clàssic europeu.

Me'n vaig anar, aquest cop, amb moltes ganes de llegir còmics -també em passa que marxo de les Reunions d'Usuaris de l'MSX amb moltes ganes de jugar a l'MSX (i després no ho faig)-, i concretament còmic americà alternatiu, underground o com es vulgui dir. Com a mínim posar-me al dia, cosa que tinc pendent des de fa anys, en coses com Odio, o aconseguir més material d'en Daniel Clowes.

Però també atabalat per la immensa quantitat de còmics que existeixen, que no podem abastar, i això per parlar només dels que ens semblen interessants. La quantitat d'obres que es fan i ens podrien agradar, però passen desapercebudes per diverses raons, també fa por.

Crònica del 36è Saló Internacional del Còmic de Barcelona

Una vegada més, i altre cop gràcies a l'acreditació proporcionada per Ficomic, he pogut gaudir d'un Saló del Còmic, el 36è -recordem que porta tantes edicions com anys tinc jo-, encara que per circumstàncies familiars va haver de ser l'últim dia, diumenge, i per circumstàncies logístiques -talls de circulació a Mataró i la gran manifestació per la llibertat dels presos polítics a Barcelona- va costar força arribar-hi i ens vam estar al Saló aproximadament 5 hores.

(fotografies de la Míriam - Keromi)

Però va ser arribar i moldre, perquè aquest cop em tornava a interessar una signatura i l'última sessió tenia lloc mentre jo entrava al recinte. Per sort, en tractar-se d'un guionista la cua era curta i anava ràpid. 

Es tractava d'en Matt Fraction, que em va signar els dos volums que de moment tinc de Sex Criminals, i fins i tot m'hi va fer algun dibuixet que no compartiré en aquest blog per a tots els públics. 

En el capítol d'exposicions, que és el que més m'interessa a banda de fer una ullada per veure si trobo quelcom per comprar a les botigues de segona mà i aconseguir omplir forats a les meves col·leccions -ja avanço que no ho vaig aconseguir i que no vaig comprar res-. 

En aquest cas vaig visitar, per exemple, la dedicada a les revistes de còmics per a adults que van fer créixer el sector a l'estat espanyol des de finals dels anys 70 fins a principis dels 90, titulada Les revistes del boom del còmic. És un tema que m'interessa, però que no em toca de prop perquè revistes com 1984, Cimoc, El Víbora o Cairo les coneixia només de nom. S'hi recollien els autors més importants, amb mostres de la seva obra.

Una altra cosa que he tocat poc o gens és Super López, la paròdia d'en Superman que va crear l'autor Jan i que ha fet els 45 anys. Reconec que mai no m'ha cridat l'atenció en especial, però per pura ignorància. Sé que és una obra important del còmic espanyol i l'exposició Super López x Jan m'ho va deixar més clar.

L'altra exposició que volia veure era la dels originals d'en Jack Kirby, anomenada Jack Kirby, The King of Comics, que permetia veure com era una pàgina de còmic tal com l'entregava el llegendari dibuixant que va contribuir a cocrear grans franquícies de Marvel com són The Incredible Hulk, Captain America, Fantastic Four, X-Men, The Avengers o Iron Man. Déu n'hi do.

Llàstima, però, que eren poquets i la diversitat de capçaleres representades era poca, però suposo que no deu ser gens fàcil aconseguir aquests originals per a exposar.

Un dels racons del pavelló 2 del Saló aprofitava l'espai disponible -aprofito per dir que aquest Saló m'ha semblat més buit que d'altres, i de manera fàcilment perceptible- per oferir espais didàctics per als més petits, concretament tallers de còmic o una comicteca.

Trobo que és una iniciativa molt interessant i encertada, perquè ensenyar a les noves generacions les bondats del còmic com a mitjà d'expressió i entreteniment ha d'anar més enllà de fer visites escolars els dijous al matí, i ha de començar des que són ben menuts.

Espero que aquesta petitona que ens hi va acompanyar, en el que ha estat el seu primer Saló del Còmic (al del Manga ja hi va poder anar), s'interessi per aquesta afició i la puguem compartir a mesura que vagi creixent.

Un any més, content d'haver-hi anat, haver-ne vist l'ambient, haver voltat i haver pogut retrobar gent i veure'n de nova, almenys en persona, perquè en Llop segarrenc, de Planeta Sigarra, em va reconèixer i es va venir a presentar. Sempre és agradable rebre sorpreses així. 

Crònica del 35è Saló Internacional del Còmic de Barcelona

És fàcil comptar el número de Salons del Còmic. Almenys per a mi: sempre coincideix amb la meva edat. Per a qui no la sabia, doncs, queda clar que actualment tinc 35 anys. 

I una vegada més he pogut anar a l'esdeveniment relacionat amb el còmic més important del nostre país, aquest cop novament amb acreditació cedida per Ficomic, tot i que l'any passat, per algun motiu que desconec, no en vaig tenir, mentre que per al Saló del Manga i diversos Salons del Còmic anteriors, sí.

(fotografies de la Míriam - Keromi) 

Amb aquest cartell es presentava un saló temàticament dedicat als avions al món del còmic, canvi de vehicle respecte l'any passat, en què els protagonistes eren els cotxes.

Acompanyant vinyetes amb exemples de la presència d'aquesta mena de vehicle al món del còmic hi havia exposats, a la plaça Univers, avions i també altres vehicles terrestres, però malgrat que era la més visible i publicitada, les exposicions més interessants eren unes altres, totes concentrades al pavelló 4, a mà dreta en entrar a la plaça.

La més destacable, la de la història del TBO, la mítica revista de còmics que es va publicar entre 1917 (per tant, el motiu era el seu centenari) i 1998 i que va suposar la creació al vocabulari castellà d'una paraula que particularment no m'agrada, per la seva lleugera connotació despectiva, però que en aquesta llengua equival a "còmic".

Se'n repassaven les diverses etapes històriques, així com les principals sèries/seccions i els autors més importants que hi van passar, i tot i que es tracta d'una revista que va desaparèixer en bona part perquè va arribar un moment que la seva proposta no era prou atractiva per al públic, cal reivindicar-ne la importància.

Jo mateix en tinc molt bons records, i és que en la seva etapa més moderna en vaig poder gaudir gràcies a que el meu avi me n'acostumava a comprar els exemplars, llavors mensuals. En algunes pàgines d'aquells números es recuperaven pàgines clàssiques, de manera que en vaig poder tenir un tast, i l'exposició ha revifat aquells records.

Parlant de centenaris, també aquest any té lloc el del llegendari autor Will Eisner (1917-2003), que va visitar el Saló del Còmic fins a 3 vegades, l'última dos anys abans de morir, i que és reconegut sobretot per dues coses. La primera, la sèrie The Spirit, i la segona...

...La presumpta paternitat del concepte "novel·la gràfica". És una idea molt estesa, però sembla que hi va haver algun precedent. Tanmateix, sí que es pot afirmar que ell la va popularitzar i va posar les bases perquè a partir de finals dels anys 70 sorgissin còmics d'una sola entrega, més orientats al públic adult i sense els constrenyiments dels gèneres establerts i les angoixants entregues periòdiques. El tipus de còmic que podia agradar a qui no li interessen els còmics, en altres paraules.

Una altra exposició estava dedicada al personatge d'en Lucky Luke, cap efemèride rodona en aquest cas, però mai no és mal moment per fer un homenatge al cowboy més famós del còmic, encara viu tot i que signat per nous equips creatius.

En aquest cas amb menys pàgines originals i més plafons informatius, s'hi podia repassar l'univers de personatges dels seus àlbums, així com altres curiositats de la seva història, que es va iniciar el 1949, quan Morris va crear el popular personatge, anys abans que comencés la cèlebre etapa en què els guions els escrivia en Goscinny, un dels cocreadors de l'Astèrix.

Pel que fa a les exposicions, tot i que n'hi havia més, l'última que he visitat amb deteniment ha estat la dels Superherois fora de control, un repàs als antiherois i als superherois més irreverents i pertorbats, ja que no tots són models de conducta com el Capità Amèrica.

A l'estand de l'Associació Catalana de Tintinaires, per segon any consecutiu, ens hi hem estat una bona estona tot repassant l'exposició sobre la geografia al món d'en Tintín amb la intenció d'emplenar un qüestionari que ens donaria dret a participar al sorteig d'una col·lecció sencera d'àlbums, que ja la tinc des que era petit, però no em faria res tenir-ne una altra, totalment nova, i llegar-la.

Per exemple, a la Sara, que ha volgut acompanyar els seus pares en una foto davant l'estand de Selecta Visión, on es van conèixer el 2011. En realitat la tradicional foto ens la fem al Saló del Manga, però a la propera edició ja no hi haurà panxa, de manera que havíem d'aprofitar l'ocasió.

A ella li hem comprat un tros d'aquesta tela de superheroïnes per tal que la iaia li faci coses com ara un pitet, i és que des de ben petita es notarà que és filla de frikis.

Per part meva no m'hi he endut diners, al Saló, perquè ja fa diverses edicions que trobo poca cosa interessant per a mi. El material de segona mà cada cop és més reduït i no es renova. Tot i així, sempre remeno per si de cas, i aquest cop només hi he comprat això:

Els recopilatoris 100 Balas: Corrupto, amb els números 68 a 75 d'una col·lecció que tinc plena de forats i que vaig tapant poc a poc amb la idea de poder-la llegir algun dia; i Batman and Robin: Requiem for Damian, que conté els números 18 a 23 del vol. 2 de Batman and Robin, material amb què vaig molt endarrerit però que no trobava mai a bon preu.

Per sort, un estand francès amb molt de còmic nord-americà en anglès, que és el que jo busco, i que s'havia saltat unes quantes edicions del Saló, ha tornat, tot i que amb molt poqueta cosa.

En fi, aquest cop, igual que l'any passat, també hi he anat un únic dia, i és que quan hi anava diverses vegades era en bona part perquè volia dedicatòries de dibuixants i guionistes, repartits en diversos dies. A més, llavors estava a l'atur, o era autònom, i encara no m'havia mudat a Mataró, de manera que la disponibilitat era una altra.

Però en aquesta edició entre els convidats tampoc no hi havia cap autor que m'interessés especialment. Si de cas, en Dave Gibbons, dibuixant de Watchmen, però el portava ECC, que tornava al mal camí després de la breu però encertada experiència del sorteig -com ha de ser- de l'any passat: números repartits per ordre d'arribada a l'estand des de l'obertura de les portes. I ja fa anys que estic emprenyat amb aquesta jove editorial pels canvis constants de criteri i la mala organització d'aquest tema, per tant un problema menys i anem per feina.

Ha estat un Saló del Còmic més tranquil, hi he anat directament diumenge i he pogut mirar tot el que volia amb calma. De compres, poques, però ja era la idea. M'agrada anar-hi sobretot per l'ambient i per les exposicions.

No sé a què es deu, però l'organització de l'espai ha estat diferent i més encertada que en ocasions anteriors i sobretot que als salons del Manga: totes les exposicions en un pavelló, i especialment les botigues a la mateixa zona que els estands de les editorials, no marginades en un racó. Sí que n'hi havia menys, d'estands en general, i això sempre és un punt negatiu perquè l'oferta es redueix i significa que hi ha expositors que se n'han quedat fora, però des del punt de vista logístic crec que és així com s'ha de muntar una fira d'aquest estil. En quedo content.

Crònica del 34è Saló Internacional del Còmic de Barcelona

Quan fa uns anys em vaig assabentar que encara que tinguessis un blog personal, amb pocs visitants en termes relatius, Ficomic et donava acreditació per als salons, vaig provar sort i la vaig demanar. I me la van concedir unes quantes vegades consecutives. Enguany me l'han denegat, i no vull posar-me a investigar si també ha passat amb altres blogs personals, perquè si no és així m'agafaria la paranoia i encara em faria més ràbia. 

Per tant, aquest cop la cosa ja va començar amb un regust amarg, i és que tot i l'agraïment que sento per les vegades que sí que m'han donat acreditació, que ara me l'hagin denegat també trobo que és lleig. En fi, les circumstàncies van fer que només hi anés un dia i em disposo a explicar com va ser aquesta visita molt més breu que en anteriors edicions tant del Saló del Còmic com del Saló del Manga.

Òbviament, amb només un dia disponible vaig decidir passar d'intentar aconseguir dedicatòries, al capdavall jo als salons hi vaig sobretot per les compres i les exposicions, però de tota manera l'estrella entre els convidats d'aquesta edició era en Frank Miller, i com que el portava ECC Ediciones i el seu sistema per a les signatures sempre havia estat el de "el primer que arribi a l'estand", escarmentat per les males experiències d'anys anteriors ho vaig deixar córrer setmanes abans. 

A la crònica de de l'última edició ja vaig explicar què m'havia passat, i era la tercera mala experiència amb signatures en aquesta editorial, però bé, el cas és que aquest cop han posat seny i han organitzat un sistema de sorteig -amb compra obligatòria per als guanyadors, és clar, com Norma als Salons del Manga-, però no me n'havia assabentat i em va passar el termini. Culpa meva, per badar, però l'editorial fins ara no havia donat motius per pensar que acabaria adoptant aquest sistema, polèmic però que estalvia molt de temps a tothom, tant guanyadors com perdedors, i tampoc no podia estar cercant cada dia informació sobre una possibilitat que no tenia per què donar-se. 

En fi, comencem: la primera exposició que em vaig trobar, tal com vaig entrar, va ser la que ocupava ben bé la meitat del Pavelló 1, on es fan les que corresponen al tema principal de cada edició. Aquest cop tocava el dels cotxes i les motos als còmics, tant en papers purament instrumentals com en casos en què gairebé són protagonistes, per exemple als còmics de curses de competició.

Però no tot eren pàgines emmarcades, sinó que hi havia força cotxes de debò exposats, des dels Seat que representaven els cotxes que apareixien als còmics espanyols a partir dels anys 60 fins a d'altres de més bonics, com el Cadillac dels còmics de Blacksad, o el DeLorean de Back to the Future -que no és còmic, però com si fos de la família-.

Una de les exposicions que s'havien publicitat més era la de les superheroïnes, que m'ha decebut per la seva mida, força reduïda i amb absències importants, però m'ha permès repassar els orígens i les circumstàncies de molts personatges femenins dels còmics de superherois -algunes d'elles no pas del bàndol dels bons, però ho han ficat tot al mateix sac-, el meu preferit el que veieu a la imatge.

Seguida de molt a prop per la Wonder Woman, que és un personatge totalment diferent pel que fa a història, capacitats i ambientació.

Una altra exposició, anomenada Novel·les gràfiques compromeses, mostrava força exemples de còmics -realment pocs eren novel·les gràfiques- espanyols de denúncia social amb temes tan actuals com els desnonaments, la corrupció, el racisme, l'abandonament de la gent gran...

I, és clar, l'altra exposició gran del 34è Saló Internacional del Còmic de Barcelona havia de ser un homenatge al gran mestre Francisco Ibáñez, que va fer 80 anys el dia després que jo en fes 34, i també va fer el cartell d'aquesta edició, senzillament espectacular.

La mostra repassava la seva trajectòria, amb alguns títols que jo no coneixia -tampoc no en sóc cap expert: tinc moltíssims còmics d'ell, però també me'n falten moltíssims-, curiositats sobre la seva infantesa i joventut, homenatges d'altres autors pel 80è aniversari i, per descomptat, un paper protagonista per a en Mortadel·lo i en Filemó, els seus fills predilectes i mundialment famosos.

No tenia temps de veure totes les exposicions, ni m'interessaven totes, però vaig encertar en voler fer un cop d'ull a la que es deia Jo encara diria més: les llengües tintinaires, força amagada, no especialment atractiva des del punt de vista visual, però sí molt interessant: s'hi repassaven algunes de les 112 edicions en diversos idiomes que existeixen, dialectes del francès inclosos, i s'aportaven dades molt curioses sobre les circumstàncies de cadascuna d'elles. Per exemple, la catalana, des de 1964, va ser la primera per a una llengua sense estat propi.

I acabo amb les compres, com sempre. Ja vaig dir l'any passat que el declivi en l'oferta de segona mà era evident, i aquest cop si vaig comprar dos còmics més que l'anterior va ser, senzillament, perquè em faltaven més àlbums de l'Astèrix del que em pensava. Van caure, doncs, L'odissea d'Astèrix i Astèrix, la rosa i l'espasa.

Pel que fa a còmic americà, el volum Cómos y porqués de Y, el último hombre, amb els números 55 a 60 de la col·lecció, de manera que ja només me'n falta un per tenir-la completa i per fi poder-la llegir sencera; i concretament del gènere superheroic el gruixut número 2 d'Universo DC: Robin, amb 20 números de les aventures en solitari d'en Tim Drake -i no tinc cap dels altres que formen la col·lecció de 6 entregues, però me la vull fer tot i la dificultat de trobar-la (està descatalogada), i aquest estava a molt bon preu-, i en anglès el molt més recent Batman and Robin: The Hunt for Robin, amb els números 29 a 34 de la sèrie i Robin Rises: Omega. En aquest cas em falten els dos recopilatoris anteriors i el següent (i últim), però també estava a molt bon preu.

I això és tot, en un Saló diferent dels anteriors, amb només un dia de visita, dia plujós i ben lleig i el regust amarg de la denegació de l'acreditació. Però és un Saló del Còmic, i malgrat que m'ho vaig passar millor i vaig fer més coses als anteriors, no es pot dir que em penedeixi d'haver-hi anat.

Crònica del 33è Saló Internacional del Còmic de Barcelona

Enguany he tornat a passar pel Saló del Còmic, ja en porto uns quants de consecutius, i com també és habitual em disposo a fer la crònica de com l'he viscut personalment. En general, ja ho avanço, força bé, però m'han decebut un parell de coses que també dic que no tenen res a veure amb la fira en si, sinó amb les expectatives que jo en tenia o amb sistemes organitzatius d'algun estand concret.

Comencem amb les exposicions, la més destacada de les quals, com sempre, la dedicada al tema del Saló d'enguany, que era el còmic fantàstic, que engloba gèneres com la ciència-ficció o la fantasia èpica, dins dels quals trobem tota mena de subgèneres com ara l'exploració de l'espai, els viatges en el temps, les distopies, la vida alienígena, l'espasa i la bruixeria o els mateixos superherois, que no deixen de ser en molts casos producte del que en el fons és ciència-ficció, i en d'altres de la pura màgia, o bé vénen de l'espai. 

L'exposició era enorme, per a estar-s'hi tranquil·lament més d'una hora, però a banda de pàgines d'exemple, la majoria originals cedits, hi havia interessants textos que reflexionaven sobre els principis científics que hi ha al darrere de les propostes de la fèrtil imaginació dels autors de còmic fantàstic, i que els rebatien i els contrastaven amb el que passaria a la realitat o la distància que hi ha entre aquestes idees i el punt on es troba la ciència actual. 

Una mostra completíssima, però amb un únic problema de relativa gravetat: hi havia exemples d'obres de còmics nord-americans, europeus i fins i tot espanyols, aquests darrers una mica agafats pels pèls —perquè parlar del professor Bacteri de Mortadel·lo i Filemó a l'apartat de científics bojos d'una exposició sobre còmics fantàstics és acceptar un pop com a animal de companyia—, però... i el manga? No hi havia ni una sola pàgina de manga, tot i que el còmic japonès ha tocat, evidentment, la ciència-ficció i la fantasia moltíssimes vegades.

També destacaven les primeres que trobaven els visitants en entrar a l'espai visitable, aquesta vegada concentrat en el recinte del Palau número 2 i les seves dues plantes, sense fer ús de l'1. Per una banda hi havia l'exposició dedicada al Capità Amèrica, aprofitant el 75è aniversari del seu naixement (1940).

Probablement el que més va triomfar, però, va ser l'escut que hi havia a terra, que va entusiasmar els visitants més joves en esdevenir una improvisada pista per a lliscar o rodolar. En el meu cas em vaig limitar a fer-m'hi una foto aprofitant que duia la meva samarreta de l'escut del Capità.

També m'havia de fer aquesta fotografia amb la portada del 251 de Batman (1973), còmic històricament important perquè representava el retorn del Joker assassí sanguinari que durant molts anys havia desaparegut i havia estat substituït per un Príncep Pallasso del Crim més per a tots els públics per culpa de la Comic Code Authority, un organisme censor nascut de les paranoies que durant els anys 50 hi havia respecte al còmic i els seus efectes presumptament perjudicials per al públic més jove.

Doncs bé, una mostra amb les mateixes dimensions que les del Capità Amèrica celebrava els també 75 anys del principal enemic d'en Batman, que va debutar a les pàgines del número 1 de Batman, el 1940.   

Bastant apartades de les zones de més trànsit hi havia l'exposició dedicada a The Spirit, còmic que enguany celebra també el 75è aniversari, que el llegendari Will Eisner va publicar entre 1940 i 1952 i que personalment tinc pendent i espero poder-lo anar trobant en biblioteques. 

Allà també n'hi havia una de dedicada a les autores més emblemàtiques de còmic femení durant el franquisme, amb exemples dels gèneres extremament ensucrats i masclistes a què estaven limitades aquestes dibuixants i guionistes que van haver de treballar en aquelles condicions històriques desfavorables.

Altres exposicions que també em vaig mirar van ser la dedicada a l'humorista Perich en el 20è aniversari de la seva mort, la de les il·lustracions de Coromines per a les portades en castellà de la saga literària Cançó de Gel i Foc, que estava acompanyada amb figures basades en la versió televisiva coneguda com a Game of Thrones, la de la saga de videojocs The Legend of Zelda —a la zona de videojocs, on vaig aprofitar per a fer una primera partida al Super Smash Bros. for Wii U, en què no vaig fer-ho malament del tot gràcies a la petita pràctica que he agafat amb la versió per a Nintendo 3DS, que tinc des del meu aniversari—, la d'Anacleto, agente secreto aprofitant que al setembre se n'estrena la pel·lícula d'imatge real o la que repassava breument la història del còmic en català, que particularment vaig trobar massa optimista i amb unes quantes dades de millorable exactitud.

Un dels atractius, per a mi, dels Salons del Còmic, és la possibilitat que els autors convidats dels quals tingui algun còmic me'l dediquin i, si són dibuixants i no només guionistes, m'hi facin algun dibuixet. Amb els anys he tingut en general força èxit, però també alguna decepció, i aquest cop vaig tenir un disgust en veure com, tot i arribar abans que ningú a l'estand d'ECC, em feien anar enrere perquè en teoria s'havia format una cua al carrer des de la matinada amb tot de gent que s'havia posat d'acord. Jo, com que hi havia entrat amb polsera de premsa (però no abans que ells, que consti), me les vaig haver amb desenes d'indignats (i maleducats) fans. 

És curiós, perquè jo he fet cues d'aquestes, potser no de matinada —i caldria veure des de quina hora feia cua realment aquesta gent liderada per una noia molt maleducada i que s'assemblava al ros de Cruz y Raya i un tio que ja tenia vist de la signatura d'en Bryan Lee O'Malley a la Fnac, un paio que sembla el fill del Gran Wyoming i en José Mota (el morè de Cruz y Raya) i que és un professional de les cues amb aires de suficiència—, però n'he fet. I m'he trobat que en obrir-se les portes el que guanyava era el que corria més, i que em quedava sense un bon número i per tant sense dret a dibuix, i l'editorial no s'hi ficava.

Aquest cop l'editorial s'hi va ficar, amb diferents criteris, i es va imposar el que deia que jo havia d'anar enrere i que "sempre" s'havia fet, això de les cues al carrer. Mentida. Entenc la lògica de la indignació dels que havien estat fent cua, i en el seu lloc jo també m'empiparia, però les mentides em rebenten.

Al final va resultar que el dibuixant per al qual jo volia número, en Tim Sale (Batman: The Long Halloween, Batman: Dark Victory i Batman: Haunted Knight), no era el mateix que el que volien ells, però per culpa seva em va tocar el número 18, i l'home, al cap de 5 minuts de començar, va decidir que estava massa cansat per a continuar fent miniesbossos i després del número 9 ens va fer a tots una signatura ràpida, que no tenia ni rúbrica, i cap a casa. 

Per tant, entre uns i els altres vaig tenir una nova mala experiència, la tercera que compto ja amb la mateixa editorial des que es va estrenar en la publicació de còmics, fa 3 edicions. És a dir, quasi cada any hi he tingut alguna decepció. Ho tindré en compte d'ara endavant.

Molt millor va anar la signatura de l'Scott McCloud, de moda ara per l'èxit incontestable de la seva darrera novel·la gràfica, The Sculptor. Vaig fer ben fet en decidir anar a la sessió de signatures de l'estand d'El Corte Inglés, perquè a les botigues no lligades a una editorial sempre va tot millor. 

A més, l'home era molt amable i feia dibuixos per a tothom. Em va saber una mica greu anar-hi amb La revolución de los cómics, un còmic sobre còmics que tinc des de fa 13 anys, i no haver comprat res més de l'autor. No negaré que feia enveja veure a les mans de tothom de la cua el gruixut volum de la novetat que està de moda i amb què molts han descobert ara el nom d'aquest senyor, però vaig decidir no fer una compra impulsiva de 35 euros, aconseguir-lo més endavant pel màxim de 25 que val en anglès (i més quan els còmics en anglès ja no els compro traduïts) i que em signés el que jo ja tenia.

Em vaig endur aquest dibuixet que, tot i ser el que feia a gairebé tothom i tractar-se d'una cosa ràpida, està prou bé, i em va fer il·lusió. Havent estat aquesta la darrera de les dues sessions de signatures que tenia previstes, el regust que em va quedar d'aquest apartat de la meva llista de coses per fer va ser bo. 

Pel que fa a les compres, un dels principals atractius del Saló, aquest cop vaig estar a punt de no fer-ne ni una, només l'últim dia, diumenge, i per casualitat. Continuo trobant a faltar l'estand d'uns francesos que tenien centenars de volums recopilatoris de còmic de superherois en versió original, però a més una de les meves botigues habituals havia tornat al Saló després de faltar-hi l'any passat... i tampoc no tenia res que m'interessés. La tendència de la qual ja em vaig lamentar l'any passat continua.

Les altres botigues tampoc no tenien res del que acostumaven a tenir. Ni tan sols una que ven àlbum europeu em va satisfer: de còmics de l'Astèrix en català en tenia poquíssims i cap no era dels 4 que em faltaven. Els que veieu a la foto, les meves úniques compres, eren d'una altra parada on no comptava trobar res d'això.

Com que no vaig gens bé de diners i en cas de voler comprar alguna novetat ho faré allà on em descomptin més que aquest 5% màxim a què "obliga" la llei, no em sap especialment greu haver marxat pràcticament sense res. Ara bé, tinc molts forats per omplir de col·leccions diverses i no haver trobat gairebé res ha estat una altra decepció.

Tanmateix, en general m'ho vaig passar bé, estic content d'haver-hi anat, he après coses, he tornat a ser conscient de la immensíssima quantitat de còmics i autors que hi ha i que no coneixia —i per una qüestió de diners i espai seria impossible seguir-los tots, fins i tot reduint-los només als que em poden interessar mínimament—, he tornat a sentir parlar autèntics experts en còmics, gent que en sap un munt, i evidentment vull continuar vivint aquesta experiència enriquidora i alhora frustrant. Per tant tornaré a ser al Saló Internacional del Còmic de Barcelona l'any vinent, en què se celebrarà la 34a edició. A veure si llavors tinc més sort en tot.