Lectures: El lliri blanc

Des que les aventures de l'Astèrix i l'Obèlix van canviar de mans i es va produir una mena de renaixement d'aquest llegendari còmic francès he estat fidel a la cita biennal de comprar-me'n els àlbums o demanar-los per Reis, i els he llegit al cap de poc i n'he parlat aquí.

Aquesta vegada, no sé per què, l'àlbum de 2023 sí que me'l van portar, els Reis, però no ha estat fins ara que me l'he llegit i em disposo a parlar-ne, tot esperant que a hores d'ara a algú encara li pugui semblar útil i interessant que ho faci.

El lliri blanc és el títol d'aquesta nova aventura dibuixada per Didier Conrad, com veiem des de 2013, amb la conya ja fa més de 10 anys, però a la portada hi veiem una sorpresa, i és que el guió és a càrrec, aquest cop, de Fabcaro, que substitueix temporalment Jean-Yves Ferri, que ha sol·licitat un descans. 

El que ens presenta aquest nou àlbum, però, no patiu, és una nova història en la línia de les que hem estat veient darrerament, no s'aprecia -si més no, jo- un canvi d'estil ni una diferència de qualitat al guió, i és fidel al sentit de l'humor habitual de la sèrie.

La seva premissa recorda la de tot un clàssic d'Astèrix, un còmic de 1970 anomenat La zitzània, però si en aquella ocasió els romans enviaven al llogaret gal un especialista en provocar disputes per tal de poder enxampar els protagonistes i els seus convilatans amb la guàrdia baixa, en aquest cas, amb el mateix objectiu, l'enviat adopta una estratègia totalment oposada: amb els seus consells exageradament optimistes i propis dels típics llibres d'autoajuda que l'àlbum parodia, vol que els gals es relaxin i apaivaguin el caràcter volàtil pel qual són coneguts.

L'Astèrix i l'Obèlix, que són homes amants de la tradició, no estan gaire contents amb el bon rotllo que es respira a la vila, encara que sembli una afirmació contradictòria, i s'encarregaran d'investigar què passa i intentar solucionar una de les conseqüències del canvi provocat al poble per part d'aquest foraster que és el metge Dosventus.  

Sense voler entrar en més detalls de la trama, ens hi trobarem els gags habituals, com els rampells d'ira d'un Obèlix que normalment mostra un caràcter dolç i ingenu, l'aparició obligada dels pobres pirates o les fatídiques trobades del duet protagonista amb els romans que patrullen per la zona.

També, i no esperàvem una altra cosa, paròdies i referències iròniques a fets i situacions de l'actualitat, com ara els esmentats filòsofs de l'autoajuda, però també el mal funcionament de la xarxa ferroviària francesa -amb el qual ens podem, tristament, identificar els catalans- o la insatisfacció en el matrimoni.

A banda d'això, si fins ara havíem tingut un àlbum "a casa" i un "de viatge" de manera alternativa, aquest sisè llibre post-Uderzo fa una barreja de totes dues coses, una proposta refrescant. La traducció, excel·lent com sempre, també ens arrenca algun somriure amb alguna frase lligada a l'imaginari recent català o les lletres adaptades de les cançons d'un Assegurançatòrix al qual es dona força llibertat en aquesta aventura. Parlant de personatges que normalment tenen un paper més testimonial, El lliri blanc ens posa el cap del poble, l'Abraracúrcix, com a tercer membre de l'expedició dels gals de manera excepcional, cosa que també m'ha agradat força.

En definitiva, una molt benvinguda nova aventura de l'Astèrix i l'Obèlix, fidels a la seva cita cada dos anys, i la part positiva que jo hagi trigat mesos a llegir-la és que ara "només" hauré d'esperar un any i mig per a la propera.

Lectures: Astèrix i el griu

Amb menys immediatesa que les altres vegades que han sortit àlbums de la nova etapa d'aquesta llegenda del còmic francobelga, però ja és aquí la meva ressenya del còmic més recent de dos personatges que ens han acompanyat, a molts de nosaltres, des que érem petits.

És a l'altura dels anteriors, que particularment m'havien semblat molt bons? Doncs si voleu saber la meva opinió al respecte, que al capdavall és la d'una persona normal i corrent, sense cap rellevància, haureu de continuar llegint l'entrada.

Astèrix i el griu és el títol del cinquè àlbum escrit per Jean-Yves Ferri i dibuixat per Didier Conrad, "hereus" del desaparegut Albert Uderzo, que ens deixava el 2020, un any abans de l'aparició d'aquesta entrega, i de manera més remota de l'enyorat guionista René Goscinny, mort el 1977.

Després d'Astèrix i els pictes (2013), El papir del Cèsar (2015), Astèrix a Itàlia (2017) i La filla de Vercingetòrix (2019), la nova aventura respecta la cadència biennal en haver aparegut el 2021 (jo l'he llegit i el ressenyo ara, perquè me'l van portar els Reis), així com també es manté l'alternança entre aventura a l'estranger i una de més a prop del poble, de manera que si al quart àlbum l'acció tenia lloc al poblet dels protagonistes, com al segon, ara ha tocat viatjar. 

La història comença quan un geògraf explica al Cèsar que el griu, l'ésser mitològic, sembla que es troba a la regió de Barbàricum, que són unes indeterminades terres centreasiàtiques amb referències eslaves -no recordo si s'hi havia fet mai referència a Astèrix-, i l'emperador li encarrega que formi part d'una expedició per capturar-lo amb la idea de fer-lo participar al circ i recuperar l'interès del públic.

Per la seva banda, trobem l'Astèrix, l'Obèlix i un refredadíssim Panoràmix dirigint-se cap allà mateix sense que se'ns expliqui inicialment per què, però resulta que, mitjançant la màgia, un conegut del druida, el xaman Femunmov, li ha demanat ajuda per fer front a la imminent arribada dels romans.     

Allà el trio (quartet, si hi comptem l'Idèfix) coneix els sàrmates, un poble nòmada que funciona amb un sistema matriarcal segons el qual les dones són guerreres amazones i són els homes els qui s'encarreguen de la llar i de la cura de les criatures, un pas més o la continuació d'un missatge més feminista que ja havíem vist amb el protagonisme de l'Adrenalina a l'àlbum anterior. 

Per acabar de reduir la prevalència masculina, en el conflicte amb els romans l'Astèrix i l'Obèlix no poden fer res més que tasques d'assistència, ja que amb el fred que fa en aquella regió la poció màgica s'ha congelat i sembla que, encara que es descongeli, perd les seves propietats. Ja sabem que l'Obèlix va caure a la marmita quan era petit, però també que és força babau, i en aquesta aventura està més amoïnat per les "amistats" que ha fet l'Idèfix entre els llops que no pas per la missió que se'ls ha encarregat. 

Com és habitual, i s'ha traslladat a la traducció catalana amb les també habituals adaptacions -a cada idioma es fan bromes diferents pel que fa als noms dels personatges-, en conèixer els habitants d'aquestes terres, i també els romans més destacats de l'aventura, veiem noms divertits, amb referències a l'actualitat -per exemple, hi ha un romà conspiracionista que es diu Feicnius-, a la cultura general o a semblances amb la llengua d'arribada. 

El conflicte en qüestió té a veure amb el fet que els romans no busquen el griu amb els seus propis mitjans, sinó que capturen una amazona, la Kalaxnikova, perquè els digui on és. Els gals, doncs, hauran d'ajudar a rescatar-la i fer fora els romans, però com deia més amunt amb un paper més secundari en aquesta missió liderada per les guerreres sàrmates, que de tant en tant se'n fumen, atès que les llegendes sobre la famosa poció màgica que atemoreixen els romans no han arribat tan lluny. 

Si em voleu fer riure de debò, en veu alta, amb un text, reconec que soc un públic difícil. No és que costi que una cosa em faci gràcia, però no em sol sortir la rialla i m'acostumo a quedar al somriure. Doncs bé, en aquest àlbum hi ha alguns gags que m'han fet riure fluixet, perquè tampoc no eren hores, però riure al capdavall, i un d'ells és un que es va repetint amb diferents resultats, en què l'Obèlix pesa massa per al seu cavall i veiem com el pobre animal pateix. 

Ens trobem davant d'una divertida i interessant nova aventura del duet més famós dels còmics ambientats l'any 50 a. C., si bé comença amb més força que no pas acaba, amb una resolució una mica prosaica -encara que ben lligada amb una subtrama que no esperaríem que hi convergiria- per al meu gust, però amb bellíssims paisatges nevats i plans de profunditat que veiem des que Conrad es va fer càrrec de l'apartat gràfic de la col·lecció. 

Continuem, doncs, en el bon camí i crec que ja fa temps que podem estar tranquils en comprovar que el tàndem creatiu que s'ha fet càrrec d'aquests àlbums és més que competent i ha fet que torni a ser enormement interessant seguir les aventures de l'Astèrix i l'Obèlix.

Mentre espero el proper àlbum, previsiblement per a la tardor de 2023 si la cadència no canvia, em poso a mi mateix els deures, i voldria fer-los, ara sí, de rellegir les aventures clàssiques.
 

Lectures: Astèrix - La filla de Vercingetòrix

No han fallat ni una vegada: el dibuixant Didier Conrad i el guionista Jean-Yves Ferri han publicat religiosament un àlbum de les aventures d'Astèrix cada dos anys, des que es van fer càrrec de la col·lecció el 2013. Així, el 2019 tocava nou àlbum i el vam tenir, tot i que a mi me'l van regalar els Reis d'Orient ja en aquest 2020, i ara que l'he llegit en faig la ressenya.

Amb el títol de La filla de Vercingetòrix ens arriba la quarta aventura creada per aquest tàndem, i no sé si està fet expressament, però fins ara han alternat una història a l'estranger i una al llogaret gal i rodalies.

Aquest cop els gals reben la visita d'un parell de membres de la tribu gal·la dels arverns amb una acompanyant inesperada: la filla del llegendari general Vercingetòrix, de la qual no coneixien l'existència. La missió que els encomanen és tenir-ne cura mentre ells van a buscar reforços per endur-se-la a Londinium, l'actual Londres, en el seu periple després de molt de temps amagant-la d'uns romans que la busquen per "romanitzar-la" després de derrotar el seu pare en la infame batalla d'Alèsia que tant avergonyeix uns gals que, després d'allò, van ser pràcticament ocupats del tot per Roma, excepte el llogaret protagonista d'aquests còmics.

L'Adrenalina, com es diu la noia, duu una torca rebuda pel seu pare i que és un símbol de la resistència gal·la, així com ella mateixa, i és que esperen que formi part d'un intent de reconquerir la Gàl·lia.

Ella, temperamental i rebel en ser en plena adolescència, no vol saber res de tot això, i duu la torca com qui duu uns auriculars al coll -ignoro si la imatge és intencionada-, però l'únic que vol és que la deixin en pau i, en arribar al poblet, fa amistat amb els fills del ferrer Esautomàtix i el peixater Ordralfabètix, respectivament en Sèlfix i en Blínix.

Aquesta vinyeta és molt representativa del que ens trobem a l'àlbum: l'Astèrix i l'Obèlix -i l'Ideafix, sí- tenen la missió de vigilar que no s'escapi i no li passi res mentre esperen que els arverns tornin per endur-se-la, però tenen un paper més aviat secundari, una innovació o, si més no, una proposta refrescant que ens fan els senyors Ferri i Conrad en la seva línia, que continua sent una barreja de respecte a la tradició de la sèrie -també en l'estructura de les històries- i aportacions petites però interessants, entre les quals els cameos de famosos, en aquest cas del cantant Charles Aznavour, mort un mes abans de la publicació de l'àlbum.

L'arribada de l'Adrenalina ens permet conèixer els gals més joves i retrata d'una manera força divertida l'adolescència, adaptada, és clar, al context de la història, però amb els inevitables jocs de paraules i noms de personatges amb conyes anacròniques.

Per l'altra banda tenim, buscant-la, els romans, però també un traïdor gal ressentit que duu el nom d'Addictalessèrix. Ara bé, les emocions d'aquesta trepidant aventura les genera la mateixa Adrenalina quan, ajudada pels seus nous amics, s'escapa del poblet en un intent de deixar enrere tant els seus perseguidors com els que l'han ajudat fins ara però la volen col·locar en una posició de lideratge que a ella no li crida gens l'atenció. Vol ser lliure, lluny de responsabilitats heretades, decidir per si mateixa.

Tot plegat posa grups de personatges en conflictes creuats i en resulta una aventura intensa, divertida, en alguns moments esbojarrada i, almenys per a mi, més interessant que la competició d'Astèrix a Itàlia, l'àlbum anterior.

Queda per al record aquest nou personatge, adolescent i femení, doble bona notícia per l'originalitat que representa dins la tradició de l'Astèrix, que malauradament no sembla, segons els seus autors, que hagi de tenir continuïtat, atesa la importància que té en aquesta història i la devaluació que suposaria recuperar-la com a secundària.

Tanmateix, ens deixa una bona impressió, tal com fa en tots aquells que la coneixen en aquesta aventura que protagonitza, inclosos els pirates, que ballen al so que ella toca i que aquí tenen un paper força més important dels gags habituals en què apareixen. Personalment, trobo que és un molt bon àlbum d'Astèrix, i no veig cap problema amb què en línies generals sigui continuista amb l'etapa 1959-2013, tal com ho han estat els tres primers llibres dels seus nous responsables.

Crònica del 37 Còmic Barcelona

Ja no es diu Saló Internacional del Còmic de Barcelona, que cal admetre que era un nom potent. Ara li hem de dir, i ens hi acabarem acostumant malgrat el xoc gramatical inicial, Còmic Barcelona.

La primera edició amb aquest nom ha estat 37a, i també es perd l'ordinal, així que l'entrada d'enguany sobre "el Saló" és sobre el 37 Còmic Barcelona. Però l'essència és la mateixa, i l'espai, la Fira de Barcelona a Montjuïc, també, de manera que les sensacions no canvien.

Amb aquest cartell sense accent a la paraula "còmic", que era el que impedia que fos català i castellà alhora, disseny d'Ana Galvañ, es publicitava des de feia temps aquesta nova edició del festival del còmic a la capital de Catalunya, i enguany també acreditats per l'organització, Ficomic, hi vam anar per veure què hi havia i passar-hi unes horetes.

Entrant-hi per l'entrada d'acreditats vam començar la visita, a diferència d'altres vegades, pel pavelló 5 de la Fira de Barcelona a Montjuïc, i allà hi havia les exposicions més destacades, a més d'algunes figures de diversos personatges de còmic que no tenien exposició pròpia.

No podia faltar, en el primer "Saló" (si em permeteu anomenar-lo així, per ara) des de la seva mort, una exposició més aviat grandeta sobre el desaparegut Stan Lee, el pare del còmic de superherois tal com el coneixem, l'home que va revolucionar no només el gènere, sinó també el mitjà, amb les seves idees i les seves creacions.

Amb el nom de Stan Lee & The American Comic Book, a més de les seves obres més conegudes, també s'hi destacaven contribucions a la indústria, així com curiositats com els seus famosos cameos a les pel·lícules, com va lluitar contra la infame Comics Code Authority o les seves aventures fora de Marvel.

Una altra exposició que m'interessava veure era Vibracions Underground: Interferències entre còmic i rock & roll, en què es repassaven les confluències entre els artistes de còmic underground i el món de la música rock, com diu el títol, cosa que es plasmava en il·lustracions per a portades de discos, entre altres coses.

Aquí tenim una mostra de les contribucions d'en Daniel Clowes, autor convidat al Còmic Barcelona del qual tinc diversos còmics (Ghost World, Ice Haven, Mister Wonderful, Pussey! i Wilson), però no vaig aconseguir-ne la signatura perquè el seu èxit va superar els meus càlculs i no comptava amb què la cosa funcionaria amb repartiment de números, cosa que les editorials, que sí que ho sabien, van poder preveure. Una llàstima.

A la zona Comic Kids hi havia activitats per a la canalla, a més d'alguna exposició més com Spirou4rights, sobre la Declaració dels Drets Humans i el seu 70è aniversari, amb pàgines creades pels autors de la revista Spirou per a cadascun dels articles, o La Diligencia (a la foto), en què 44 alumnes de les escoles de còmic Joso (catalana) i ENAAI (francesa) versionaven cadascuna de les pàgines de l'àlbum del mateix nom de Lucky Luke.

Allà, és clar, és on la nostra filla va poder dibuixar en una pissarra al final de la visita, tot i que esperem que quan sigui més gran li interessin també els còmics i els vulgui almenys fullejar.

Pel que fa la resta, les tradicionals visites als estands, remenar material de segona mà per veure si hi havia res d'interessant i, en el meu cas, un parell de compres, tot plegat molt conservador, en part perquè no tenia preparada una llista amb còmics d'en Batman per saber què em podia comprar i què no, i és que quan les llicències de DC van passar de Planeta a ECC, com que jo ja em comprava els còmics en anglès, vaig perdre el fil de com s'estava reeditant tot plegat.

Vaig trobar, però, l'Extrañas apariciones, una saga clàssica i aplaudidíssima del Cavaller Fosc dels 70, però que no vaig enganxar en l'edició de Planeta i que en anglès no es troba, i Astèrix: La gran rasa, un dels pocs àlbums que em faltaven d'aquest clàssic europeu.

Me'n vaig anar, aquest cop, amb moltes ganes de llegir còmics -també em passa que marxo de les Reunions d'Usuaris de l'MSX amb moltes ganes de jugar a l'MSX (i després no ho faig)-, i concretament còmic americà alternatiu, underground o com es vulgui dir. Com a mínim posar-me al dia, cosa que tinc pendent des de fa anys, en coses com Odio, o aconseguir més material d'en Daniel Clowes.

Però també atabalat per la immensa quantitat de còmics que existeixen, que no podem abastar, i això per parlar només dels que ens semblen interessants. La quantitat d'obres que es fan i ens podrien agradar, però passen desapercebudes per diverses raons, també fa por.

Crònica del 34è Saló Internacional del Còmic de Barcelona

Quan fa uns anys em vaig assabentar que encara que tinguessis un blog personal, amb pocs visitants en termes relatius, Ficomic et donava acreditació per als salons, vaig provar sort i la vaig demanar. I me la van concedir unes quantes vegades consecutives. Enguany me l'han denegat, i no vull posar-me a investigar si també ha passat amb altres blogs personals, perquè si no és així m'agafaria la paranoia i encara em faria més ràbia. 

Per tant, aquest cop la cosa ja va començar amb un regust amarg, i és que tot i l'agraïment que sento per les vegades que sí que m'han donat acreditació, que ara me l'hagin denegat també trobo que és lleig. En fi, les circumstàncies van fer que només hi anés un dia i em disposo a explicar com va ser aquesta visita molt més breu que en anteriors edicions tant del Saló del Còmic com del Saló del Manga.

Òbviament, amb només un dia disponible vaig decidir passar d'intentar aconseguir dedicatòries, al capdavall jo als salons hi vaig sobretot per les compres i les exposicions, però de tota manera l'estrella entre els convidats d'aquesta edició era en Frank Miller, i com que el portava ECC Ediciones i el seu sistema per a les signatures sempre havia estat el de "el primer que arribi a l'estand", escarmentat per les males experiències d'anys anteriors ho vaig deixar córrer setmanes abans. 

A la crònica de de l'última edició ja vaig explicar què m'havia passat, i era la tercera mala experiència amb signatures en aquesta editorial, però bé, el cas és que aquest cop han posat seny i han organitzat un sistema de sorteig -amb compra obligatòria per als guanyadors, és clar, com Norma als Salons del Manga-, però no me n'havia assabentat i em va passar el termini. Culpa meva, per badar, però l'editorial fins ara no havia donat motius per pensar que acabaria adoptant aquest sistema, polèmic però que estalvia molt de temps a tothom, tant guanyadors com perdedors, i tampoc no podia estar cercant cada dia informació sobre una possibilitat que no tenia per què donar-se. 

En fi, comencem: la primera exposició que em vaig trobar, tal com vaig entrar, va ser la que ocupava ben bé la meitat del Pavelló 1, on es fan les que corresponen al tema principal de cada edició. Aquest cop tocava el dels cotxes i les motos als còmics, tant en papers purament instrumentals com en casos en què gairebé són protagonistes, per exemple als còmics de curses de competició.

Però no tot eren pàgines emmarcades, sinó que hi havia força cotxes de debò exposats, des dels Seat que representaven els cotxes que apareixien als còmics espanyols a partir dels anys 60 fins a d'altres de més bonics, com el Cadillac dels còmics de Blacksad, o el DeLorean de Back to the Future -que no és còmic, però com si fos de la família-.

Una de les exposicions que s'havien publicitat més era la de les superheroïnes, que m'ha decebut per la seva mida, força reduïda i amb absències importants, però m'ha permès repassar els orígens i les circumstàncies de molts personatges femenins dels còmics de superherois -algunes d'elles no pas del bàndol dels bons, però ho han ficat tot al mateix sac-, el meu preferit el que veieu a la imatge.

Seguida de molt a prop per la Wonder Woman, que és un personatge totalment diferent pel que fa a història, capacitats i ambientació.

Una altra exposició, anomenada Novel·les gràfiques compromeses, mostrava força exemples de còmics -realment pocs eren novel·les gràfiques- espanyols de denúncia social amb temes tan actuals com els desnonaments, la corrupció, el racisme, l'abandonament de la gent gran...

I, és clar, l'altra exposició gran del 34è Saló Internacional del Còmic de Barcelona havia de ser un homenatge al gran mestre Francisco Ibáñez, que va fer 80 anys el dia després que jo en fes 34, i també va fer el cartell d'aquesta edició, senzillament espectacular.

La mostra repassava la seva trajectòria, amb alguns títols que jo no coneixia -tampoc no en sóc cap expert: tinc moltíssims còmics d'ell, però també me'n falten moltíssims-, curiositats sobre la seva infantesa i joventut, homenatges d'altres autors pel 80è aniversari i, per descomptat, un paper protagonista per a en Mortadel·lo i en Filemó, els seus fills predilectes i mundialment famosos.

No tenia temps de veure totes les exposicions, ni m'interessaven totes, però vaig encertar en voler fer un cop d'ull a la que es deia Jo encara diria més: les llengües tintinaires, força amagada, no especialment atractiva des del punt de vista visual, però sí molt interessant: s'hi repassaven algunes de les 112 edicions en diversos idiomes que existeixen, dialectes del francès inclosos, i s'aportaven dades molt curioses sobre les circumstàncies de cadascuna d'elles. Per exemple, la catalana, des de 1964, va ser la primera per a una llengua sense estat propi.

I acabo amb les compres, com sempre. Ja vaig dir l'any passat que el declivi en l'oferta de segona mà era evident, i aquest cop si vaig comprar dos còmics més que l'anterior va ser, senzillament, perquè em faltaven més àlbums de l'Astèrix del que em pensava. Van caure, doncs, L'odissea d'Astèrix i Astèrix, la rosa i l'espasa.

Pel que fa a còmic americà, el volum Cómos y porqués de Y, el último hombre, amb els números 55 a 60 de la col·lecció, de manera que ja només me'n falta un per tenir-la completa i per fi poder-la llegir sencera; i concretament del gènere superheroic el gruixut número 2 d'Universo DC: Robin, amb 20 números de les aventures en solitari d'en Tim Drake -i no tinc cap dels altres que formen la col·lecció de 6 entregues, però me la vull fer tot i la dificultat de trobar-la (està descatalogada), i aquest estava a molt bon preu-, i en anglès el molt més recent Batman and Robin: The Hunt for Robin, amb els números 29 a 34 de la sèrie i Robin Rises: Omega. En aquest cas em falten els dos recopilatoris anteriors i el següent (i últim), però també estava a molt bon preu.

I això és tot, en un Saló diferent dels anteriors, amb només un dia de visita, dia plujós i ben lleig i el regust amarg de la denegació de l'acreditació. Però és un Saló del Còmic, i malgrat que m'ho vaig passar millor i vaig fer més coses als anteriors, no es pot dir que em penedeixi d'haver-hi anat.

Lectures: Astèrix - El Papir del Cèsar

Es va dir i han complert: Jean-Yves Ferri (guionista) i Didier Conrad (dibuixant) van anunciar que el segon àlbum d'Astèrix que publicarien arribaria el 2015 i així va ser. A mi me'l van portar els Reis d'Orient, però entre unes coses i unes altres no l'he llegit fins ara, que me l'he dosificat en dues sessions perquè amb l'àlbum europeu és fàcil polir-se els 12 euros (o més) en un moment i haver d'esperar anys les noves aventures, i escric i publico aquesta entrada el mateix dia que me l'he acabat.

Amb el títol original de Le Papyrus de César, va sortir a tota Europa el 22 d'octubre de 2015 i entre els molts idiomes en què es pot adquirir figura, com mana la tradició per desgràcia excepcional, el català, que podem comprar amb el títol El Papir del Cèsar i llegir tranquils perquè és una bona traducció i no hi trobarem faltes, llevat d'una que és força habitual a tot arreu: "hostatge" per "ostatge". Quan algú ens segresta som el seu ostatge, sense hac. Amb hac significa "lloc on hostatjar-se" o "acció d'hostatjar-se". A banda d'això, per sort cap més problema.

Si Astèrix i els Pictes, que ja em va agradar molt, era un àlbum en què el tàndem que prenia el relleu del retirat Albert Uderzo -al seu torn encarregat en solitari de les aventures de la parella de gals més famosa dels còmics des que el 1977 va morir el guionista original, René Goscinny- havia de superar l'escepticisme amb què el públic esperava el canvi creatiu en una de les obres més importants de la història del mitjà i ho feia amb una aventura d'estil clàssic molt respectuosa amb la tradició dels enyorats títols en què els autors encara eren dos, aquesta vegada, després de l'èxit del primer àlbum de la nova etapa (que va rebre crítiques només en el sentit que era precisament "massa prudent"), es podien permetre mostrar una mica més de personalitat pròpia i trobo que ho fan amb èxit.

Ho duen a terme sobretot a través del guió, perquè paradoxalment a Astèrix i els Pictes vaig detectar més innovacions gràfiques que no pas a l'àlbum que avui ressenyo. Aquest cop els protagonistes no viatjaran gaire lluny, sinó que hauran de visitar el mestre d'en Panoràmix -sí, encara és viu, però de fet debuta en aquest còmic- per transmetre-li una valuosíssima informació portada en papir des de Roma pel periodista independent Fetspolèmix, que entre el seu aspecte i la filtració que vol fer recorda, inevitablement, en Julian Assange.

Queda clar des del principi que els nous responsables de les aventures de l'Astèrix i l'Obèlix -i l'Ideafix, és clar- volen enllaçar la manera clàssica d'explicar històries d'aquests personatges tan estimats, tot mantenint els gags recurrents que tan bé han funcionat des de 1959, amb picades d'ullet ben evidents a temes dels nostres dies, quelcom a què estem acostumats amb Mortadelo y Filemón però no tant amb Astèrix, deixant de banda aquell mal executat, rabiós i ignorant El cel ens cau al damunt, precisament l'últim àlbum d'Uderzo, de 2005, en què atacava maldestrament el manga. 

Tornant a l'argument d'aquest nou i esperat àlbum, representa que en Juli Cèsar, aquí caracteritzat d'una manera que cau fins i tot força simpàtic, ha escrit unes cròniques de la conquesta de la Gàl·lia i, aconsellat pel seu editor, decideix a l'últim moment no publicar la part en què reconeix que amb els gals del llogaret de l'Astèrix no hi ha res a fer. 

Però el papir es filtra i els romans han de seguir la pista del Fetspolèmix i prendre-li aquesta bomba informativa que és el fil argumental d'un relat amb què els autors reflexionen sobre la modernització dels mitjans de comunicació i la censura tot ambientant-ho a l'època i les circumstàncies de l'Astèrix i companyia. Es fa d'una manera que ens provoca més d'un somriure, amb alguns noms de nous personatges ben encertats com el ja esmentat o d'altres com ara Trendintòpix o Antivirus, i situacions que presenten paral·lelismes amb la societat moderna, tot plegat sense que quedi forçat com passava amb l'esmentat El cel ens cau al damunt.

Pot ser que en els propers àlbums aquestes referències a l'actualitat es mantinguin i siguin la característica principal de l'Astèrix de Conrad i Ferri -no és que el duet Goscinny-Uderzo no les fes, però sens dubte tenien molt menys pes a les històries que explicaven-, però també pot ser que no, ja ho anirem veient. 

En qualsevol cas, a banda d'aquest petit canvi, El Papir del Cèsar equilibra, per al meu gust de manera impecable, la tradició d'aquesta llegendària obra -amb els gags recurrents ja esmentats i situacions establertes per dècades d'existència- i les aportacions dels seus nous responsables, i no només en la mena d'històries, sinó també en petites modificacions en la caracterització dels personatges. 

No parlo de disseny, com passa sovint als còmics nord-americans de superherois quan es prenen decisions dràstiques que demanen l'adaptació del lector, sinó d'una capa extra de profunditat en alguns personatges secundaris que aquí percebem des d'un nou angle que no els traeix, sinó que els enriqueix, com és el cas d'en Panoràmix o l'Assegurançatòrix. Un canvi sens dubte afavorit pel crèdit aconseguit pels autors gràcies al primer àlbum de la seva etapa, però també a un relat que manté els protagonistes a prop del poble i permet donar més paper als secundaris, no tan importants a Astèrix i els Pictes. 

   

Trobo que Jean-Yves Ferri i Didier Conrad tornen a fer una gran feina amb la seva segona aventura d'aquests personatges heretats i espero que se sentin més relaxats respecte als milions de mirades que de ben segur estan preparades per a trobar-hi defectes. El deliciós final, sense desvelar-lo, és poesia.

A mi ja em van convèncer amb el primer, que va vendre més de 2 milions d'exemplars, i aquest ja en porta més d'1,6 a França, país que ens passa la mà per la cara pel que fa a cultura del còmic fins al punt que el llibre més venut de 2015 (sí, el llibre) va ser aquest. Ja tinc ganes que arribi el tercer àlbum, però mentre espero m'agradaria rellegir els volums de tota la vida i llegir per primera vegada alguns que tinc de fa poc. 

Crònica del 33è Saló Internacional del Còmic de Barcelona

Enguany he tornat a passar pel Saló del Còmic, ja en porto uns quants de consecutius, i com també és habitual em disposo a fer la crònica de com l'he viscut personalment. En general, ja ho avanço, força bé, però m'han decebut un parell de coses que també dic que no tenen res a veure amb la fira en si, sinó amb les expectatives que jo en tenia o amb sistemes organitzatius d'algun estand concret.

Comencem amb les exposicions, la més destacada de les quals, com sempre, la dedicada al tema del Saló d'enguany, que era el còmic fantàstic, que engloba gèneres com la ciència-ficció o la fantasia èpica, dins dels quals trobem tota mena de subgèneres com ara l'exploració de l'espai, els viatges en el temps, les distopies, la vida alienígena, l'espasa i la bruixeria o els mateixos superherois, que no deixen de ser en molts casos producte del que en el fons és ciència-ficció, i en d'altres de la pura màgia, o bé vénen de l'espai. 

L'exposició era enorme, per a estar-s'hi tranquil·lament més d'una hora, però a banda de pàgines d'exemple, la majoria originals cedits, hi havia interessants textos que reflexionaven sobre els principis científics que hi ha al darrere de les propostes de la fèrtil imaginació dels autors de còmic fantàstic, i que els rebatien i els contrastaven amb el que passaria a la realitat o la distància que hi ha entre aquestes idees i el punt on es troba la ciència actual. 

Una mostra completíssima, però amb un únic problema de relativa gravetat: hi havia exemples d'obres de còmics nord-americans, europeus i fins i tot espanyols, aquests darrers una mica agafats pels pèls —perquè parlar del professor Bacteri de Mortadel·lo i Filemó a l'apartat de científics bojos d'una exposició sobre còmics fantàstics és acceptar un pop com a animal de companyia—, però... i el manga? No hi havia ni una sola pàgina de manga, tot i que el còmic japonès ha tocat, evidentment, la ciència-ficció i la fantasia moltíssimes vegades.

També destacaven les primeres que trobaven els visitants en entrar a l'espai visitable, aquesta vegada concentrat en el recinte del Palau número 2 i les seves dues plantes, sense fer ús de l'1. Per una banda hi havia l'exposició dedicada al Capità Amèrica, aprofitant el 75è aniversari del seu naixement (1940).

Probablement el que més va triomfar, però, va ser l'escut que hi havia a terra, que va entusiasmar els visitants més joves en esdevenir una improvisada pista per a lliscar o rodolar. En el meu cas em vaig limitar a fer-m'hi una foto aprofitant que duia la meva samarreta de l'escut del Capità.

També m'havia de fer aquesta fotografia amb la portada del 251 de Batman (1973), còmic històricament important perquè representava el retorn del Joker assassí sanguinari que durant molts anys havia desaparegut i havia estat substituït per un Príncep Pallasso del Crim més per a tots els públics per culpa de la Comic Code Authority, un organisme censor nascut de les paranoies que durant els anys 50 hi havia respecte al còmic i els seus efectes presumptament perjudicials per al públic més jove.

Doncs bé, una mostra amb les mateixes dimensions que les del Capità Amèrica celebrava els també 75 anys del principal enemic d'en Batman, que va debutar a les pàgines del número 1 de Batman, el 1940.   

Bastant apartades de les zones de més trànsit hi havia l'exposició dedicada a The Spirit, còmic que enguany celebra també el 75è aniversari, que el llegendari Will Eisner va publicar entre 1940 i 1952 i que personalment tinc pendent i espero poder-lo anar trobant en biblioteques. 

Allà també n'hi havia una de dedicada a les autores més emblemàtiques de còmic femení durant el franquisme, amb exemples dels gèneres extremament ensucrats i masclistes a què estaven limitades aquestes dibuixants i guionistes que van haver de treballar en aquelles condicions històriques desfavorables.

Altres exposicions que també em vaig mirar van ser la dedicada a l'humorista Perich en el 20è aniversari de la seva mort, la de les il·lustracions de Coromines per a les portades en castellà de la saga literària Cançó de Gel i Foc, que estava acompanyada amb figures basades en la versió televisiva coneguda com a Game of Thrones, la de la saga de videojocs The Legend of Zelda —a la zona de videojocs, on vaig aprofitar per a fer una primera partida al Super Smash Bros. for Wii U, en què no vaig fer-ho malament del tot gràcies a la petita pràctica que he agafat amb la versió per a Nintendo 3DS, que tinc des del meu aniversari—, la d'Anacleto, agente secreto aprofitant que al setembre se n'estrena la pel·lícula d'imatge real o la que repassava breument la història del còmic en català, que particularment vaig trobar massa optimista i amb unes quantes dades de millorable exactitud.

Un dels atractius, per a mi, dels Salons del Còmic, és la possibilitat que els autors convidats dels quals tingui algun còmic me'l dediquin i, si són dibuixants i no només guionistes, m'hi facin algun dibuixet. Amb els anys he tingut en general força èxit, però també alguna decepció, i aquest cop vaig tenir un disgust en veure com, tot i arribar abans que ningú a l'estand d'ECC, em feien anar enrere perquè en teoria s'havia format una cua al carrer des de la matinada amb tot de gent que s'havia posat d'acord. Jo, com que hi havia entrat amb polsera de premsa (però no abans que ells, que consti), me les vaig haver amb desenes d'indignats (i maleducats) fans. 

És curiós, perquè jo he fet cues d'aquestes, potser no de matinada —i caldria veure des de quina hora feia cua realment aquesta gent liderada per una noia molt maleducada i que s'assemblava al ros de Cruz y Raya i un tio que ja tenia vist de la signatura d'en Bryan Lee O'Malley a la Fnac, un paio que sembla el fill del Gran Wyoming i en José Mota (el morè de Cruz y Raya) i que és un professional de les cues amb aires de suficiència—, però n'he fet. I m'he trobat que en obrir-se les portes el que guanyava era el que corria més, i que em quedava sense un bon número i per tant sense dret a dibuix, i l'editorial no s'hi ficava.

Aquest cop l'editorial s'hi va ficar, amb diferents criteris, i es va imposar el que deia que jo havia d'anar enrere i que "sempre" s'havia fet, això de les cues al carrer. Mentida. Entenc la lògica de la indignació dels que havien estat fent cua, i en el seu lloc jo també m'empiparia, però les mentides em rebenten.

Al final va resultar que el dibuixant per al qual jo volia número, en Tim Sale (Batman: The Long Halloween, Batman: Dark Victory i Batman: Haunted Knight), no era el mateix que el que volien ells, però per culpa seva em va tocar el número 18, i l'home, al cap de 5 minuts de començar, va decidir que estava massa cansat per a continuar fent miniesbossos i després del número 9 ens va fer a tots una signatura ràpida, que no tenia ni rúbrica, i cap a casa. 

Per tant, entre uns i els altres vaig tenir una nova mala experiència, la tercera que compto ja amb la mateixa editorial des que es va estrenar en la publicació de còmics, fa 3 edicions. És a dir, quasi cada any hi he tingut alguna decepció. Ho tindré en compte d'ara endavant.

Molt millor va anar la signatura de l'Scott McCloud, de moda ara per l'èxit incontestable de la seva darrera novel·la gràfica, The Sculptor. Vaig fer ben fet en decidir anar a la sessió de signatures de l'estand d'El Corte Inglés, perquè a les botigues no lligades a una editorial sempre va tot millor. 

A més, l'home era molt amable i feia dibuixos per a tothom. Em va saber una mica greu anar-hi amb La revolución de los cómics, un còmic sobre còmics que tinc des de fa 13 anys, i no haver comprat res més de l'autor. No negaré que feia enveja veure a les mans de tothom de la cua el gruixut volum de la novetat que està de moda i amb què molts han descobert ara el nom d'aquest senyor, però vaig decidir no fer una compra impulsiva de 35 euros, aconseguir-lo més endavant pel màxim de 25 que val en anglès (i més quan els còmics en anglès ja no els compro traduïts) i que em signés el que jo ja tenia.

Em vaig endur aquest dibuixet que, tot i ser el que feia a gairebé tothom i tractar-se d'una cosa ràpida, està prou bé, i em va fer il·lusió. Havent estat aquesta la darrera de les dues sessions de signatures que tenia previstes, el regust que em va quedar d'aquest apartat de la meva llista de coses per fer va ser bo. 

Pel que fa a les compres, un dels principals atractius del Saló, aquest cop vaig estar a punt de no fer-ne ni una, només l'últim dia, diumenge, i per casualitat. Continuo trobant a faltar l'estand d'uns francesos que tenien centenars de volums recopilatoris de còmic de superherois en versió original, però a més una de les meves botigues habituals havia tornat al Saló després de faltar-hi l'any passat... i tampoc no tenia res que m'interessés. La tendència de la qual ja em vaig lamentar l'any passat continua.

Les altres botigues tampoc no tenien res del que acostumaven a tenir. Ni tan sols una que ven àlbum europeu em va satisfer: de còmics de l'Astèrix en català en tenia poquíssims i cap no era dels 4 que em faltaven. Els que veieu a la foto, les meves úniques compres, eren d'una altra parada on no comptava trobar res d'això.

Com que no vaig gens bé de diners i en cas de voler comprar alguna novetat ho faré allà on em descomptin més que aquest 5% màxim a què "obliga" la llei, no em sap especialment greu haver marxat pràcticament sense res. Ara bé, tinc molts forats per omplir de col·leccions diverses i no haver trobat gairebé res ha estat una altra decepció.

Tanmateix, en general m'ho vaig passar bé, estic content d'haver-hi anat, he après coses, he tornat a ser conscient de la immensíssima quantitat de còmics i autors que hi ha i que no coneixia —i per una qüestió de diners i espai seria impossible seguir-los tots, fins i tot reduint-los només als que em poden interessar mínimament—, he tornat a sentir parlar autèntics experts en còmics, gent que en sap un munt, i evidentment vull continuar vivint aquesta experiència enriquidora i alhora frustrant. Per tant tornaré a ser al Saló Internacional del Còmic de Barcelona l'any vinent, en què se celebrarà la 34a edició. A veure si llavors tinc més sort en tot.