Lectures: Astèrix - La filla de Vercingetòrix

No han fallat ni una vegada: el dibuixant Didier Conrad i el guionista Jean-Yves Ferri han publicat religiosament un àlbum de les aventures d'Astèrix cada dos anys, des que es van fer càrrec de la col·lecció el 2013. Així, el 2019 tocava nou àlbum i el vam tenir, tot i que a mi me'l van regalar els Reis d'Orient ja en aquest 2020, i ara que l'he llegit en faig la ressenya.

Amb el títol de La filla de Vercingetòrix ens arriba la quarta aventura creada per aquest tàndem, i no sé si està fet expressament, però fins ara han alternat una història a l'estranger i una al llogaret gal i rodalies.

Aquest cop els gals reben la visita d'un parell de membres de la tribu gal·la dels arverns amb una acompanyant inesperada: la filla del llegendari general Vercingetòrix, de la qual no coneixien l'existència. La missió que els encomanen és tenir-ne cura mentre ells van a buscar reforços per endur-se-la a Londinium, l'actual Londres, en el seu periple després de molt de temps amagant-la d'uns romans que la busquen per "romanitzar-la" després de derrotar el seu pare en la infame batalla d'Alèsia que tant avergonyeix uns gals que, després d'allò, van ser pràcticament ocupats del tot per Roma, excepte el llogaret protagonista d'aquests còmics.

L'Adrenalina, com es diu la noia, duu una torca rebuda pel seu pare i que és un símbol de la resistència gal·la, així com ella mateixa, i és que esperen que formi part d'un intent de reconquerir la Gàl·lia.

Ella, temperamental i rebel en ser en plena adolescència, no vol saber res de tot això, i duu la torca com qui duu uns auriculars al coll -ignoro si la imatge és intencionada-, però l'únic que vol és que la deixin en pau i, en arribar al poblet, fa amistat amb els fills del ferrer Esautomàtix i el peixater Ordralfabètix, respectivament en Sèlfix i en Blínix.

Aquesta vinyeta és molt representativa del que ens trobem a l'àlbum: l'Astèrix i l'Obèlix -i l'Ideafix, sí- tenen la missió de vigilar que no s'escapi i no li passi res mentre esperen que els arverns tornin per endur-se-la, però tenen un paper més aviat secundari, una innovació o, si més no, una proposta refrescant que ens fan els senyors Ferri i Conrad en la seva línia, que continua sent una barreja de respecte a la tradició de la sèrie -també en l'estructura de les històries- i aportacions petites però interessants, entre les quals els cameos de famosos, en aquest cas del cantant Charles Aznavour, mort un mes abans de la publicació de l'àlbum.

L'arribada de l'Adrenalina ens permet conèixer els gals més joves i retrata d'una manera força divertida l'adolescència, adaptada, és clar, al context de la història, però amb els inevitables jocs de paraules i noms de personatges amb conyes anacròniques.

Per l'altra banda tenim, buscant-la, els romans, però també un traïdor gal ressentit que duu el nom d'Addictalessèrix. Ara bé, les emocions d'aquesta trepidant aventura les genera la mateixa Adrenalina quan, ajudada pels seus nous amics, s'escapa del poblet en un intent de deixar enrere tant els seus perseguidors com els que l'han ajudat fins ara però la volen col·locar en una posició de lideratge que a ella no li crida gens l'atenció. Vol ser lliure, lluny de responsabilitats heretades, decidir per si mateixa.

Tot plegat posa grups de personatges en conflictes creuats i en resulta una aventura intensa, divertida, en alguns moments esbojarrada i, almenys per a mi, més interessant que la competició d'Astèrix a Itàlia, l'àlbum anterior.

Queda per al record aquest nou personatge, adolescent i femení, doble bona notícia per l'originalitat que representa dins la tradició de l'Astèrix, que malauradament no sembla, segons els seus autors, que hagi de tenir continuïtat, atesa la importància que té en aquesta història i la devaluació que suposaria recuperar-la com a secundària.

Tanmateix, ens deixa una bona impressió, tal com fa en tots aquells que la coneixen en aquesta aventura que protagonitza, inclosos els pirates, que ballen al so que ella toca i que aquí tenen un paper força més important dels gags habituals en què apareixen. Personalment, trobo que és un molt bon àlbum d'Astèrix, i no veig cap problema amb què en línies generals sigui continuista amb l'etapa 1959-2013, tal com ho han estat els tres primers llibres dels seus nous responsables.

Lectures: Astèrix - El Papir del Cèsar

Es va dir i han complert: Jean-Yves Ferri (guionista) i Didier Conrad (dibuixant) van anunciar que el segon àlbum d'Astèrix que publicarien arribaria el 2015 i així va ser. A mi me'l van portar els Reis d'Orient, però entre unes coses i unes altres no l'he llegit fins ara, que me l'he dosificat en dues sessions perquè amb l'àlbum europeu és fàcil polir-se els 12 euros (o més) en un moment i haver d'esperar anys les noves aventures, i escric i publico aquesta entrada el mateix dia que me l'he acabat.

Amb el títol original de Le Papyrus de César, va sortir a tota Europa el 22 d'octubre de 2015 i entre els molts idiomes en què es pot adquirir figura, com mana la tradició per desgràcia excepcional, el català, que podem comprar amb el títol El Papir del Cèsar i llegir tranquils perquè és una bona traducció i no hi trobarem faltes, llevat d'una que és força habitual a tot arreu: "hostatge" per "ostatge". Quan algú ens segresta som el seu ostatge, sense hac. Amb hac significa "lloc on hostatjar-se" o "acció d'hostatjar-se". A banda d'això, per sort cap més problema.

Si Astèrix i els Pictes, que ja em va agradar molt, era un àlbum en què el tàndem que prenia el relleu del retirat Albert Uderzo -al seu torn encarregat en solitari de les aventures de la parella de gals més famosa dels còmics des que el 1977 va morir el guionista original, René Goscinny- havia de superar l'escepticisme amb què el públic esperava el canvi creatiu en una de les obres més importants de la història del mitjà i ho feia amb una aventura d'estil clàssic molt respectuosa amb la tradició dels enyorats títols en què els autors encara eren dos, aquesta vegada, després de l'èxit del primer àlbum de la nova etapa (que va rebre crítiques només en el sentit que era precisament "massa prudent"), es podien permetre mostrar una mica més de personalitat pròpia i trobo que ho fan amb èxit.

Ho duen a terme sobretot a través del guió, perquè paradoxalment a Astèrix i els Pictes vaig detectar més innovacions gràfiques que no pas a l'àlbum que avui ressenyo. Aquest cop els protagonistes no viatjaran gaire lluny, sinó que hauran de visitar el mestre d'en Panoràmix -sí, encara és viu, però de fet debuta en aquest còmic- per transmetre-li una valuosíssima informació portada en papir des de Roma pel periodista independent Fetspolèmix, que entre el seu aspecte i la filtració que vol fer recorda, inevitablement, en Julian Assange.

Queda clar des del principi que els nous responsables de les aventures de l'Astèrix i l'Obèlix -i l'Ideafix, és clar- volen enllaçar la manera clàssica d'explicar històries d'aquests personatges tan estimats, tot mantenint els gags recurrents que tan bé han funcionat des de 1959, amb picades d'ullet ben evidents a temes dels nostres dies, quelcom a què estem acostumats amb Mortadelo y Filemón però no tant amb Astèrix, deixant de banda aquell mal executat, rabiós i ignorant El cel ens cau al damunt, precisament l'últim àlbum d'Uderzo, de 2005, en què atacava maldestrament el manga. 

Tornant a l'argument d'aquest nou i esperat àlbum, representa que en Juli Cèsar, aquí caracteritzat d'una manera que cau fins i tot força simpàtic, ha escrit unes cròniques de la conquesta de la Gàl·lia i, aconsellat pel seu editor, decideix a l'últim moment no publicar la part en què reconeix que amb els gals del llogaret de l'Astèrix no hi ha res a fer. 

Però el papir es filtra i els romans han de seguir la pista del Fetspolèmix i prendre-li aquesta bomba informativa que és el fil argumental d'un relat amb què els autors reflexionen sobre la modernització dels mitjans de comunicació i la censura tot ambientant-ho a l'època i les circumstàncies de l'Astèrix i companyia. Es fa d'una manera que ens provoca més d'un somriure, amb alguns noms de nous personatges ben encertats com el ja esmentat o d'altres com ara Trendintòpix o Antivirus, i situacions que presenten paral·lelismes amb la societat moderna, tot plegat sense que quedi forçat com passava amb l'esmentat El cel ens cau al damunt.

Pot ser que en els propers àlbums aquestes referències a l'actualitat es mantinguin i siguin la característica principal de l'Astèrix de Conrad i Ferri -no és que el duet Goscinny-Uderzo no les fes, però sens dubte tenien molt menys pes a les històries que explicaven-, però també pot ser que no, ja ho anirem veient. 

En qualsevol cas, a banda d'aquest petit canvi, El Papir del Cèsar equilibra, per al meu gust de manera impecable, la tradició d'aquesta llegendària obra -amb els gags recurrents ja esmentats i situacions establertes per dècades d'existència- i les aportacions dels seus nous responsables, i no només en la mena d'històries, sinó també en petites modificacions en la caracterització dels personatges. 

No parlo de disseny, com passa sovint als còmics nord-americans de superherois quan es prenen decisions dràstiques que demanen l'adaptació del lector, sinó d'una capa extra de profunditat en alguns personatges secundaris que aquí percebem des d'un nou angle que no els traeix, sinó que els enriqueix, com és el cas d'en Panoràmix o l'Assegurançatòrix. Un canvi sens dubte afavorit pel crèdit aconseguit pels autors gràcies al primer àlbum de la seva etapa, però també a un relat que manté els protagonistes a prop del poble i permet donar més paper als secundaris, no tan importants a Astèrix i els Pictes. 

   

Trobo que Jean-Yves Ferri i Didier Conrad tornen a fer una gran feina amb la seva segona aventura d'aquests personatges heretats i espero que se sentin més relaxats respecte als milions de mirades que de ben segur estan preparades per a trobar-hi defectes. El deliciós final, sense desvelar-lo, és poesia.

A mi ja em van convèncer amb el primer, que va vendre més de 2 milions d'exemplars, i aquest ja en porta més d'1,6 a França, país que ens passa la mà per la cara pel que fa a cultura del còmic fins al punt que el llibre més venut de 2015 (sí, el llibre) va ser aquest. Ja tinc ganes que arribi el tercer àlbum, però mentre espero m'agradaria rellegir els volums de tota la vida i llegir per primera vegada alguns que tinc de fa poc. 

Lectures: L'Astèrix mai vist

No en parlo gaire, però a banda del còmic de superherois i del manga també m'agraden, com a gairebé tothom, en Tintín i l'Astèrix. És d'aquest últim que faré la ressenya d'avui, amb l'àlbum L'Astèrix mai vist, que és una recopilació d'històries curtes inèdites del guerrer gal publicada per primera vegada el 1993 i reeditada el 2003 amb 4 històries més. 

És en aquesta versió més recent que es basa la catalana. Des que el guionista Goscinny va morir el 1977, el dibuixant Uderzo és qui s'ha fet càrrec de les aventures de l'Astèrix i l'Obèlix com a autor complet, que no és el sistema habitual en el còmic europeu. Això ha afectat a la qualitat dels guions, si hem de fer cas de l'opinió popular, i també hi hem d'afegir el fet que ara ja és un home de més de vuitanta anys i no treballa al mateix ritme que abans i les idees se li acaben, com va fer palesa la seva última obra, la mediocre El cel ens cau al damunt. Però això no treu que l'arribada de cada nou àlbum ve acompanyada d'una expectació enorme. 

Tant se val si els preus dels àlbums s'han disparat (ara ja ens demanen 12 euros per títol de poc més de 48 pàgines), si sabem que l'Albert Uderzo ja no s'aguanta els pets (amb perdó i tot el respecte pel mestre), o si al final resulta que són àlbums que recopilen homenatges d'altres autors a la parella més famosa de guerrers de l'antiga Gàl·lia i no pas aventures noves pròpiament dites. L'Astèrix ven. I ens en comprem tots els còmics. Després ens agraden o no, però els volem tenir. 

El cas de L'Astèrix mai vist és potser una mica diferent. És clar que representa una oportunitat editorial que no requereix esforç per part de l'autor, i que està enfocada a fer calés mentre s'espera algun àlbum amb aventures noves, però sempre és interessant que ens arribin recuperades i traduïdes unes històries que d'una altra manera s'haurien quedat on eren, als arxius d'una antiga revista de còmics que es deia Pilote. 

Per tant, estic content d'haver fet la lectura d'aquest còmic, on hi ha històries inèdites, moltes de les quals encara amb guió del difunt René Goscinny. Abans de cada relat hi ha un text introductori on se'ns explica com es va gestar, que sempre està bé. Gràcies a això, però, vaig poder confirmar una sensació: les històries dels anys seixanta han estat tintades i pintades de nou. No sé com estaven els materials originals, però en fer aquesta "restauració" sembla que les aventures dels seixanta estiguin dibuixades amb l'estil actual, i personalment no m'acaba de convèncer, perquè crec que tot plegat resta autenticitat i sembla anacrònic si ho comparem amb les pàgines dels vuitanta, per exemple, que semblen més antigues.

Centrem-nos en les històries, però. A L'Astèrix mai vist hi trobem tota mena de relats concebuts per a la seva publicació a l'esmentada revista, de manera que hi veiem situacions que de vegades no lliguen amb les que estem acostumats a veure, però que majoritàriament són prou interessants. No m'hi estendré massa, però després d'una història creada per a l'ocasió amb l'Abraracúrcix en una roda de premsa presentant el llibre tenim El retorn a l'escola dels gals (1966, i que dóna el nom a la versió original francesa de l'àlbum, La Rentrée Gauloise), El naixement d'Astèrix (1994), L'Any 50 abans de J.C. (1977, i amb el format de tires diàries com a part d'un projecte de publicació als Estats Units que no va sortir bé), Gallàrdix, el gall gal (2003), Per any nou, sota el vesc hi plou (1967), Mini Midi Maxi (1971), L'Astèrix que no hem vist mai... (1969, que més que un còmic és una resposta humorística dels autors a les queixes d'alguns lectors), Lutècia olímpica (1986, com a part de la campanya per la candidatura olímpica de París per als Jocs de 1992), La primavera gal·la (1966), La mascota (1968), Llatinomania (1973), i finalment Obèlisc'h (1963) i El naixement d'una idea (1962), on els protagonistes són els mateixos autors. 

Així doncs, recomanable? Sí. L'hauríem de llegir igualment encara que no fos així, però sí, és recomanable. És una lectura amena i, al cap i a la fi, són històries de l'Astèrix i l'Obèlix que no havíem llegit. Pel que fa a la traducció catalana, és força correcta, potser una mica massa carregada i calcada del francès en els textos introductoris i amb una decisió molt discutible a l'hora de traduir un parell de noms de Lutècia olímpica, que a mi no m'han fet gràcia i que a sobre són bromes anacròniques. Però en fi, no hi ha faltes d'ortografia ni accents fora de lloc, i en general està força bé. És el mínim exigible, ja ho sé, però per desgràcia avui en dia no és quelcom que puguem donar per fet.