Lectures: El lliri blanc

Des que les aventures de l'Astèrix i l'Obèlix van canviar de mans i es va produir una mena de renaixement d'aquest llegendari còmic francès he estat fidel a la cita biennal de comprar-me'n els àlbums o demanar-los per Reis, i els he llegit al cap de poc i n'he parlat aquí.

Aquesta vegada, no sé per què, l'àlbum de 2023 sí que me'l van portar, els Reis, però no ha estat fins ara que me l'he llegit i em disposo a parlar-ne, tot esperant que a hores d'ara a algú encara li pugui semblar útil i interessant que ho faci.

El lliri blanc és el títol d'aquesta nova aventura dibuixada per Didier Conrad, com veiem des de 2013, amb la conya ja fa més de 10 anys, però a la portada hi veiem una sorpresa, i és que el guió és a càrrec, aquest cop, de Fabcaro, que substitueix temporalment Jean-Yves Ferri, que ha sol·licitat un descans. 

El que ens presenta aquest nou àlbum, però, no patiu, és una nova història en la línia de les que hem estat veient darrerament, no s'aprecia -si més no, jo- un canvi d'estil ni una diferència de qualitat al guió, i és fidel al sentit de l'humor habitual de la sèrie.

La seva premissa recorda la de tot un clàssic d'Astèrix, un còmic de 1970 anomenat La zitzània, però si en aquella ocasió els romans enviaven al llogaret gal un especialista en provocar disputes per tal de poder enxampar els protagonistes i els seus convilatans amb la guàrdia baixa, en aquest cas, amb el mateix objectiu, l'enviat adopta una estratègia totalment oposada: amb els seus consells exageradament optimistes i propis dels típics llibres d'autoajuda que l'àlbum parodia, vol que els gals es relaxin i apaivaguin el caràcter volàtil pel qual són coneguts.

L'Astèrix i l'Obèlix, que són homes amants de la tradició, no estan gaire contents amb el bon rotllo que es respira a la vila, encara que sembli una afirmació contradictòria, i s'encarregaran d'investigar què passa i intentar solucionar una de les conseqüències del canvi provocat al poble per part d'aquest foraster que és el metge Dosventus.  

Sense voler entrar en més detalls de la trama, ens hi trobarem els gags habituals, com els rampells d'ira d'un Obèlix que normalment mostra un caràcter dolç i ingenu, l'aparició obligada dels pobres pirates o les fatídiques trobades del duet protagonista amb els romans que patrullen per la zona.

També, i no esperàvem una altra cosa, paròdies i referències iròniques a fets i situacions de l'actualitat, com ara els esmentats filòsofs de l'autoajuda, però també el mal funcionament de la xarxa ferroviària francesa -amb el qual ens podem, tristament, identificar els catalans- o la insatisfacció en el matrimoni.

A banda d'això, si fins ara havíem tingut un àlbum "a casa" i un "de viatge" de manera alternativa, aquest sisè llibre post-Uderzo fa una barreja de totes dues coses, una proposta refrescant. La traducció, excel·lent com sempre, també ens arrenca algun somriure amb alguna frase lligada a l'imaginari recent català o les lletres adaptades de les cançons d'un Assegurançatòrix al qual es dona força llibertat en aquesta aventura. Parlant de personatges que normalment tenen un paper més testimonial, El lliri blanc ens posa el cap del poble, l'Abraracúrcix, com a tercer membre de l'expedició dels gals de manera excepcional, cosa que també m'ha agradat força.

En definitiva, una molt benvinguda nova aventura de l'Astèrix i l'Obèlix, fidels a la seva cita cada dos anys, i la part positiva que jo hagi trigat mesos a llegir-la és que ara "només" hauré d'esperar un any i mig per a la propera.

Lectures: Astèrix i el griu

Amb menys immediatesa que les altres vegades que han sortit àlbums de la nova etapa d'aquesta llegenda del còmic francobelga, però ja és aquí la meva ressenya del còmic més recent de dos personatges que ens han acompanyat, a molts de nosaltres, des que érem petits.

És a l'altura dels anteriors, que particularment m'havien semblat molt bons? Doncs si voleu saber la meva opinió al respecte, que al capdavall és la d'una persona normal i corrent, sense cap rellevància, haureu de continuar llegint l'entrada.

Astèrix i el griu és el títol del cinquè àlbum escrit per Jean-Yves Ferri i dibuixat per Didier Conrad, "hereus" del desaparegut Albert Uderzo, que ens deixava el 2020, un any abans de l'aparició d'aquesta entrega, i de manera més remota de l'enyorat guionista René Goscinny, mort el 1977.

Després d'Astèrix i els pictes (2013), El papir del Cèsar (2015), Astèrix a Itàlia (2017) i La filla de Vercingetòrix (2019), la nova aventura respecta la cadència biennal en haver aparegut el 2021 (jo l'he llegit i el ressenyo ara, perquè me'l van portar els Reis), així com també es manté l'alternança entre aventura a l'estranger i una de més a prop del poble, de manera que si al quart àlbum l'acció tenia lloc al poblet dels protagonistes, com al segon, ara ha tocat viatjar. 

La història comença quan un geògraf explica al Cèsar que el griu, l'ésser mitològic, sembla que es troba a la regió de Barbàricum, que són unes indeterminades terres centreasiàtiques amb referències eslaves -no recordo si s'hi havia fet mai referència a Astèrix-, i l'emperador li encarrega que formi part d'una expedició per capturar-lo amb la idea de fer-lo participar al circ i recuperar l'interès del públic.

Per la seva banda, trobem l'Astèrix, l'Obèlix i un refredadíssim Panoràmix dirigint-se cap allà mateix sense que se'ns expliqui inicialment per què, però resulta que, mitjançant la màgia, un conegut del druida, el xaman Femunmov, li ha demanat ajuda per fer front a la imminent arribada dels romans.     

Allà el trio (quartet, si hi comptem l'Idèfix) coneix els sàrmates, un poble nòmada que funciona amb un sistema matriarcal segons el qual les dones són guerreres amazones i són els homes els qui s'encarreguen de la llar i de la cura de les criatures, un pas més o la continuació d'un missatge més feminista que ja havíem vist amb el protagonisme de l'Adrenalina a l'àlbum anterior. 

Per acabar de reduir la prevalència masculina, en el conflicte amb els romans l'Astèrix i l'Obèlix no poden fer res més que tasques d'assistència, ja que amb el fred que fa en aquella regió la poció màgica s'ha congelat i sembla que, encara que es descongeli, perd les seves propietats. Ja sabem que l'Obèlix va caure a la marmita quan era petit, però també que és força babau, i en aquesta aventura està més amoïnat per les "amistats" que ha fet l'Idèfix entre els llops que no pas per la missió que se'ls ha encarregat. 

Com és habitual, i s'ha traslladat a la traducció catalana amb les també habituals adaptacions -a cada idioma es fan bromes diferents pel que fa als noms dels personatges-, en conèixer els habitants d'aquestes terres, i també els romans més destacats de l'aventura, veiem noms divertits, amb referències a l'actualitat -per exemple, hi ha un romà conspiracionista que es diu Feicnius-, a la cultura general o a semblances amb la llengua d'arribada. 

El conflicte en qüestió té a veure amb el fet que els romans no busquen el griu amb els seus propis mitjans, sinó que capturen una amazona, la Kalaxnikova, perquè els digui on és. Els gals, doncs, hauran d'ajudar a rescatar-la i fer fora els romans, però com deia més amunt amb un paper més secundari en aquesta missió liderada per les guerreres sàrmates, que de tant en tant se'n fumen, atès que les llegendes sobre la famosa poció màgica que atemoreixen els romans no han arribat tan lluny. 

Si em voleu fer riure de debò, en veu alta, amb un text, reconec que soc un públic difícil. No és que costi que una cosa em faci gràcia, però no em sol sortir la rialla i m'acostumo a quedar al somriure. Doncs bé, en aquest àlbum hi ha alguns gags que m'han fet riure fluixet, perquè tampoc no eren hores, però riure al capdavall, i un d'ells és un que es va repetint amb diferents resultats, en què l'Obèlix pesa massa per al seu cavall i veiem com el pobre animal pateix. 

Ens trobem davant d'una divertida i interessant nova aventura del duet més famós dels còmics ambientats l'any 50 a. C., si bé comença amb més força que no pas acaba, amb una resolució una mica prosaica -encara que ben lligada amb una subtrama que no esperaríem que hi convergiria- per al meu gust, però amb bellíssims paisatges nevats i plans de profunditat que veiem des que Conrad es va fer càrrec de l'apartat gràfic de la col·lecció. 

Continuem, doncs, en el bon camí i crec que ja fa temps que podem estar tranquils en comprovar que el tàndem creatiu que s'ha fet càrrec d'aquests àlbums és més que competent i ha fet que torni a ser enormement interessant seguir les aventures de l'Astèrix i l'Obèlix.

Mentre espero el proper àlbum, previsiblement per a la tardor de 2023 si la cadència no canvia, em poso a mi mateix els deures, i voldria fer-los, ara sí, de rellegir les aventures clàssiques.
 

Lectures: Astèrix - La filla de Vercingetòrix

No han fallat ni una vegada: el dibuixant Didier Conrad i el guionista Jean-Yves Ferri han publicat religiosament un àlbum de les aventures d'Astèrix cada dos anys, des que es van fer càrrec de la col·lecció el 2013. Així, el 2019 tocava nou àlbum i el vam tenir, tot i que a mi me'l van regalar els Reis d'Orient ja en aquest 2020, i ara que l'he llegit en faig la ressenya.

Amb el títol de La filla de Vercingetòrix ens arriba la quarta aventura creada per aquest tàndem, i no sé si està fet expressament, però fins ara han alternat una història a l'estranger i una al llogaret gal i rodalies.

Aquest cop els gals reben la visita d'un parell de membres de la tribu gal·la dels arverns amb una acompanyant inesperada: la filla del llegendari general Vercingetòrix, de la qual no coneixien l'existència. La missió que els encomanen és tenir-ne cura mentre ells van a buscar reforços per endur-se-la a Londinium, l'actual Londres, en el seu periple després de molt de temps amagant-la d'uns romans que la busquen per "romanitzar-la" després de derrotar el seu pare en la infame batalla d'Alèsia que tant avergonyeix uns gals que, després d'allò, van ser pràcticament ocupats del tot per Roma, excepte el llogaret protagonista d'aquests còmics.

L'Adrenalina, com es diu la noia, duu una torca rebuda pel seu pare i que és un símbol de la resistència gal·la, així com ella mateixa, i és que esperen que formi part d'un intent de reconquerir la Gàl·lia.

Ella, temperamental i rebel en ser en plena adolescència, no vol saber res de tot això, i duu la torca com qui duu uns auriculars al coll -ignoro si la imatge és intencionada-, però l'únic que vol és que la deixin en pau i, en arribar al poblet, fa amistat amb els fills del ferrer Esautomàtix i el peixater Ordralfabètix, respectivament en Sèlfix i en Blínix.

Aquesta vinyeta és molt representativa del que ens trobem a l'àlbum: l'Astèrix i l'Obèlix -i l'Ideafix, sí- tenen la missió de vigilar que no s'escapi i no li passi res mentre esperen que els arverns tornin per endur-se-la, però tenen un paper més aviat secundari, una innovació o, si més no, una proposta refrescant que ens fan els senyors Ferri i Conrad en la seva línia, que continua sent una barreja de respecte a la tradició de la sèrie -també en l'estructura de les històries- i aportacions petites però interessants, entre les quals els cameos de famosos, en aquest cas del cantant Charles Aznavour, mort un mes abans de la publicació de l'àlbum.

L'arribada de l'Adrenalina ens permet conèixer els gals més joves i retrata d'una manera força divertida l'adolescència, adaptada, és clar, al context de la història, però amb els inevitables jocs de paraules i noms de personatges amb conyes anacròniques.

Per l'altra banda tenim, buscant-la, els romans, però també un traïdor gal ressentit que duu el nom d'Addictalessèrix. Ara bé, les emocions d'aquesta trepidant aventura les genera la mateixa Adrenalina quan, ajudada pels seus nous amics, s'escapa del poblet en un intent de deixar enrere tant els seus perseguidors com els que l'han ajudat fins ara però la volen col·locar en una posició de lideratge que a ella no li crida gens l'atenció. Vol ser lliure, lluny de responsabilitats heretades, decidir per si mateixa.

Tot plegat posa grups de personatges en conflictes creuats i en resulta una aventura intensa, divertida, en alguns moments esbojarrada i, almenys per a mi, més interessant que la competició d'Astèrix a Itàlia, l'àlbum anterior.

Queda per al record aquest nou personatge, adolescent i femení, doble bona notícia per l'originalitat que representa dins la tradició de l'Astèrix, que malauradament no sembla, segons els seus autors, que hagi de tenir continuïtat, atesa la importància que té en aquesta història i la devaluació que suposaria recuperar-la com a secundària.

Tanmateix, ens deixa una bona impressió, tal com fa en tots aquells que la coneixen en aquesta aventura que protagonitza, inclosos els pirates, que ballen al so que ella toca i que aquí tenen un paper força més important dels gags habituals en què apareixen. Personalment, trobo que és un molt bon àlbum d'Astèrix, i no veig cap problema amb què en línies generals sigui continuista amb l'etapa 1959-2013, tal com ho han estat els tres primers llibres dels seus nous responsables.

Lectures: Astèrix a Itàlia

Continuen sense fallar: el guionista Jean-Yves Ferri i el dibuixant Didier Conrad presentaven el 19 d'octubre el seu tercer àlbum de l'Astèrix dos anys després del darrer, que al seu torn arribava dos anys després del primer. 

Sembla que aquesta és la periodicitat, i aquesta vegada el vaig comprar el dia que sortia a la venda, beneficiant-me de pas d'una promoció que feia que abans de Reis valgués 9,95 en comptes dels caríssims 12,95 a què ja ens hem acostumat a pagar els còmics en format àlbum europeu. Sigui com sigui ha estat ara que he pogut acabar de llegir-lo, i en vull parlar.

Astèrix a Itàlia, un títol d'estil molt clàssic, va ser publicat en francès amb el nom d'Astérix et la Transitalique, segurament més descriptiu del que trobem al seu interior, perquè aquest cop el gal menut, ros i assenyat i el més babau, alt, pèl-roig i gras del seu company tornen a viatjar -després d'haver-se mogut més a prop del poble a El Papir del Cèsar- i ho faran per la península itàlica.

Però a diferència d'Astèrix i els Pictes no van a l'encontre d'una civilització desconeguda, sinó que la premissa és molt més lleugera i, al capdavall, la història menys profunda. Tanmateix, reprèn la tradició de la sèrie de proporcionar-nos de tant en tant un àlbum de caràcter més esportiu o competitiu.

Astèrix a Itàlia té un punt de partida tan senzill com una cursa de carros organitzada per un senador romà acusat de malversar fons, i ho fa amb la intenció de crear una distracció per al poble -possible crítica a l'esport com a "opi del poble"-, mentre que el Cèsar ho veu com una oportunitat de fer valer l'honor de Roma amb un campió que ho tindrà tot fàcil per arrasar en la competició.

L'Obèlix, fent cas de la predicció d'una endevina, es compra un carro i tot seguit li arriba un anunci de la competició -una casualitat una mica agafada pels pèls, tot s'ha de dir-, i l'Abraracúrcix, el cap, els dona la seva benedicció a ell i l'Astèrix perquè hi participin, perquè el pilot serà l'Obèlix, però evidentment l'Astèrix l'acompanyarà fent de coauriga. 

A partir d'aquí, el còmic ens relata l'accidentada cursa, i pel camí coneixem participants de diversos pobles, amb la seva divertida caracterització física i dialèctica. A més, el viatge serveix d'excusa perquè coneguem diversos pobles d'Itàlia, en el que sens dubte és una picada d'ullet i un reconeixement dels autors a aquells pobles d'Europa que són dins un estat format per diverses nacions -recordem que Itàlia es va unificar no pas abans del segle XIX-, a més que el dibuixant original, Albert Uderzo, era fill d'immigrants del Vèneto, una de les nacions sense estat més destacades de l'actual Itàlia.

Com no podia ser d'una altra manera, aquestes trobades amb competidors i amables amfitrions estan plenes de tòpics tractats amb humor, noms de personatges amb significat graciós i també alguna cara conegudíssima d'italians més o menys honorables, però no vull rebentar la sorpresa.

El cas és que tenim un nou àlbum de l'Astèrix, i he tornat a gaudir molt amb el dibuix de Conrad, que recupera les innovacions que vam veure a Astèrix i els Pictes -plans curts, profunditat...- i havia aparcat una mica al següent àlbum, però pel que fa al guió... bé, com deia més amunt, és una història lleugera, en absolut avorrida, però es podria dir que no hi passa gran cosa. És simpàtica i entretinguda, però no crec que superi les dues anteriors.

Com a curiositat, tot i que no ho vaig veure en el seu moment, durant el període promocional de l'obra es va fer pública una portada provisional que teniu aquí dalt. Això era durant el mes de setembre, en ple compte enrere per al referèndum d'autodeterminació de Catalunya de l'1 d'octubre. No cal dir que, casualitat o no, aquest "quan ens en anem?!" -que alguns van pensar que era el títol del nou àlbum- va caure bé en determinat sector de la població.

Lectures: Astèrix - El Papir del Cèsar

Es va dir i han complert: Jean-Yves Ferri (guionista) i Didier Conrad (dibuixant) van anunciar que el segon àlbum d'Astèrix que publicarien arribaria el 2015 i així va ser. A mi me'l van portar els Reis d'Orient, però entre unes coses i unes altres no l'he llegit fins ara, que me l'he dosificat en dues sessions perquè amb l'àlbum europeu és fàcil polir-se els 12 euros (o més) en un moment i haver d'esperar anys les noves aventures, i escric i publico aquesta entrada el mateix dia que me l'he acabat.

Amb el títol original de Le Papyrus de César, va sortir a tota Europa el 22 d'octubre de 2015 i entre els molts idiomes en què es pot adquirir figura, com mana la tradició per desgràcia excepcional, el català, que podem comprar amb el títol El Papir del Cèsar i llegir tranquils perquè és una bona traducció i no hi trobarem faltes, llevat d'una que és força habitual a tot arreu: "hostatge" per "ostatge". Quan algú ens segresta som el seu ostatge, sense hac. Amb hac significa "lloc on hostatjar-se" o "acció d'hostatjar-se". A banda d'això, per sort cap més problema.

Si Astèrix i els Pictes, que ja em va agradar molt, era un àlbum en què el tàndem que prenia el relleu del retirat Albert Uderzo -al seu torn encarregat en solitari de les aventures de la parella de gals més famosa dels còmics des que el 1977 va morir el guionista original, René Goscinny- havia de superar l'escepticisme amb què el públic esperava el canvi creatiu en una de les obres més importants de la història del mitjà i ho feia amb una aventura d'estil clàssic molt respectuosa amb la tradició dels enyorats títols en què els autors encara eren dos, aquesta vegada, després de l'èxit del primer àlbum de la nova etapa (que va rebre crítiques només en el sentit que era precisament "massa prudent"), es podien permetre mostrar una mica més de personalitat pròpia i trobo que ho fan amb èxit.

Ho duen a terme sobretot a través del guió, perquè paradoxalment a Astèrix i els Pictes vaig detectar més innovacions gràfiques que no pas a l'àlbum que avui ressenyo. Aquest cop els protagonistes no viatjaran gaire lluny, sinó que hauran de visitar el mestre d'en Panoràmix -sí, encara és viu, però de fet debuta en aquest còmic- per transmetre-li una valuosíssima informació portada en papir des de Roma pel periodista independent Fetspolèmix, que entre el seu aspecte i la filtració que vol fer recorda, inevitablement, en Julian Assange.

Queda clar des del principi que els nous responsables de les aventures de l'Astèrix i l'Obèlix -i l'Ideafix, és clar- volen enllaçar la manera clàssica d'explicar històries d'aquests personatges tan estimats, tot mantenint els gags recurrents que tan bé han funcionat des de 1959, amb picades d'ullet ben evidents a temes dels nostres dies, quelcom a què estem acostumats amb Mortadelo y Filemón però no tant amb Astèrix, deixant de banda aquell mal executat, rabiós i ignorant El cel ens cau al damunt, precisament l'últim àlbum d'Uderzo, de 2005, en què atacava maldestrament el manga. 

Tornant a l'argument d'aquest nou i esperat àlbum, representa que en Juli Cèsar, aquí caracteritzat d'una manera que cau fins i tot força simpàtic, ha escrit unes cròniques de la conquesta de la Gàl·lia i, aconsellat pel seu editor, decideix a l'últim moment no publicar la part en què reconeix que amb els gals del llogaret de l'Astèrix no hi ha res a fer. 

Però el papir es filtra i els romans han de seguir la pista del Fetspolèmix i prendre-li aquesta bomba informativa que és el fil argumental d'un relat amb què els autors reflexionen sobre la modernització dels mitjans de comunicació i la censura tot ambientant-ho a l'època i les circumstàncies de l'Astèrix i companyia. Es fa d'una manera que ens provoca més d'un somriure, amb alguns noms de nous personatges ben encertats com el ja esmentat o d'altres com ara Trendintòpix o Antivirus, i situacions que presenten paral·lelismes amb la societat moderna, tot plegat sense que quedi forçat com passava amb l'esmentat El cel ens cau al damunt.

Pot ser que en els propers àlbums aquestes referències a l'actualitat es mantinguin i siguin la característica principal de l'Astèrix de Conrad i Ferri -no és que el duet Goscinny-Uderzo no les fes, però sens dubte tenien molt menys pes a les històries que explicaven-, però també pot ser que no, ja ho anirem veient. 

En qualsevol cas, a banda d'aquest petit canvi, El Papir del Cèsar equilibra, per al meu gust de manera impecable, la tradició d'aquesta llegendària obra -amb els gags recurrents ja esmentats i situacions establertes per dècades d'existència- i les aportacions dels seus nous responsables, i no només en la mena d'històries, sinó també en petites modificacions en la caracterització dels personatges. 

No parlo de disseny, com passa sovint als còmics nord-americans de superherois quan es prenen decisions dràstiques que demanen l'adaptació del lector, sinó d'una capa extra de profunditat en alguns personatges secundaris que aquí percebem des d'un nou angle que no els traeix, sinó que els enriqueix, com és el cas d'en Panoràmix o l'Assegurançatòrix. Un canvi sens dubte afavorit pel crèdit aconseguit pels autors gràcies al primer àlbum de la seva etapa, però també a un relat que manté els protagonistes a prop del poble i permet donar més paper als secundaris, no tan importants a Astèrix i els Pictes. 

   

Trobo que Jean-Yves Ferri i Didier Conrad tornen a fer una gran feina amb la seva segona aventura d'aquests personatges heretats i espero que se sentin més relaxats respecte als milions de mirades que de ben segur estan preparades per a trobar-hi defectes. El deliciós final, sense desvelar-lo, és poesia.

A mi ja em van convèncer amb el primer, que va vendre més de 2 milions d'exemplars, i aquest ja en porta més d'1,6 a França, país que ens passa la mà per la cara pel que fa a cultura del còmic fins al punt que el llibre més venut de 2015 (sí, el llibre) va ser aquest. Ja tinc ganes que arribi el tercer àlbum, però mentre espero m'agradaria rellegir els volums de tota la vida i llegir per primera vegada alguns que tinc de fa poc. 

Lectures: Astèrix i els Pictes

Fa uns mesos em vaig assabentar de la imminent aparició d'un nou àlbum de les aventures de l'Astèrix, esdeveniment que no era pas nou i que ja havia viscut abans, però aquesta vegada era diferent: per primer cop es posaria a la venda una entrega d'aquest còmic tan important per al sector dibuixada i guionitzada per un tàndem diferent del que el va crear.

Quasi 54 anys després del seu debut (Astèrix va començar a la revista Pilote el 29 d'octubre de 1959), per al 35è àlbum de la col·lecció Didier Conrad agafava el relleu d'Albert Uderzo (de 86 anys, que el 2008 va decidir no dibuixar més) en les tasques gràfiques i Jean-Yves Ferri s'encarregava dels guions que el veterà Uderzo havia estat escrivint en solitari des de la mort del co-creador de l'obra, el guionista René Goscinny, el 1977.

La bona notícia de l'aparició d'un nou còmic a nivell mundial el 24 d'octubre de 2013 va ser rebuda amb reticències parcials per part del públic. És natural: als Estats Units la indústria del còmic, concretament la del gènere dels superherois, funciona de manera que els autors originals s'encarreguen del principi de les col·leccions, que són propietat de l'editorial, i després els dibuixants i els guionistes canvien sense parar, però al Japó i a Europa això no és gens habitual.

N'hi ha casos, sens dubte amb obres no tan importants com aquesta, però en canvi ens sembla més normal que Hergé expressés el desig que no es continuessin les aventures d'en Tintín després de la seva mort, i així ha estat, encara que fa poc es va anunciar que l'any 2052 possiblement hi haurà un nou àlbum per tal d'evitar que després de 70 anys de la mort de l'autor la seva creació passi a ser de domini públic. Tanmateix es veu que també es pot evitar amb algun subproducte com ara un spin-off o una producció animada, de manera que ja ho veurem.

Algunes persones veien l'arribada del primer còmic d'Astèrix sense cap dels seus creadors pràcticament com un sacrilegi, i no gosaven comprar-lo, però siguem raonables: si els hereus de Goscinny i l'encara viu dibuixant original hi estan d'acord, i a més Uderzo ha col·laborat en la creació de l'àlbum dibuixant l'Obèlix de la portada i fent tasques de supervisió, tot assegurant-se que l'esperit de l'obra no es perdia, el canvi de mans no és cap gran drama. Al capdavall el senyor Uderzo ja és molt gran i s'ha de reconèixer que en els seus àlbums en solitari (a partir de La Gran Rasa, de 1980) es notava l'absència del seu difunt company, amb casos especialment greus com el molt fluix El cel ens cau al damunt (2005).

En fi, aquest canvi tan "traumàtic" jo el vaig veure com una oportunitat de tornar a llegir aventures fresques de l'Astèrix i l'Obèlix, després de l'àlbum esmentat i uns quants anys d'homenatges i recopilatoris d'històries curtes que feien que, a banda d'El cel ens cau al damunt, no hi hagués hagut una història llarga des de 2001. I com si m'haguessin llegit la ment, els meus oncles me'l van regalar amb sorpresa inclosa.

Els senyors Conrad i Ferri havien vingut a Barcelona a presentar l'àlbum i els meus oncles van aprofitar l'avinentesa per a comprar-me'l i fer-me'l dedicar, i tan bon punt me'l van fer arribar el vaig llegir, de manera que avui el ressenyo.

La sensació en fullejar Astèrix i els Pictes és que no hi ha hagut canvi de dibuixant. Amb la lectura sí que s'aprecien detalls que criden l'atenció, com ara un ús més conscient de la profunditat de l'espai, amb personatges clarament en primer pla i d'altres més al fons, fins i tot amb vinyetes on veiem els personatges més a prop del que era habitual en Uderzo. Però potser és quelcom que sorgeix de l'anàlisi obligada que fem quan ens trobem amb un canvi creatiu com aquest, no ho sé.

En qualsevol cas és un estil molt respectuós amb el d'Uderzo (suposo que la capacitat d'imitar-lo era un requisit sine qua non, al cap i a la fi el dibuix —o els canvis en el dibuix— és el que fa que el gran públic s'acosti a un còmic o se n'allunyi), i si no ens hi fixéssim gaire i ens diguessin que l'autor és el de sempre potser ens ho creuríem. Però sí que hi ha diferències, com ara un traç més dinàmic o les pupil·les de l'Astèrix, que són més grans.

Pel que fa a la història, que és el que realment importa (encara que, com deia, tendim a analitzar les obres més per l'aspecte que pel contingut), a mi m'ha agradat força i fins i tot se m'ha fet curta, cosa que en part atribueixo al fet que m'ha agradat i en part a la "mania" del còmic europeu de llançar històries de poques pàgines (i molt cares en la seva relació pàgines/preu) amb una periodicitat desesperant.

Aquesta vegada comencem amb un punt de partida original, però que dóna molt de joc, com és la inusual nevada que arriba al poblet gal on viuen els nostres protagonistes i els seus també conegudíssims veïns. Però no és una simple curiositat climàtica, sinó que permet l'arribada d'un glaçó gegant que conté un escocès (un picte, vaja) congelat.

Un cop el descongelen i el desperten els revela el seu nom, Mac Ollac, i els explica que el cap d'un clan rival el va llançar al riu per tal de desfer-se d'ell, esdevenir el líder dels pictes i casar-se amb la Camamilla, la seva xicota. L'Astèrix i l'Obèlix, que no dubten mai a l'hora d'emprendre un viatge i una aventura, l'acompanyaran i l'ajudaran a posar les coses al seu lloc, i pel camí coneixeran els pictes (que tenen noms amb significat, igual que els gals i els romans) i la seva mascota, un avantpassat del monstre "actual" del Llac Ness.

Tot plegat dóna lloc a una sèrie de situacions divertides, com ara les que sorgeixen del xoc cultural que es produeix quan els gals coneixen els pictes, però també tòpics de la col·lecció com la trobada amb els pirates, les discussions entre l'Astèrix i l'Obèlix quan el segon es comporta com un nen petit, o l'inevitable i esperat tiberi de l'última vinyeta. Els romans, curiosament, juguen aquesta vegada un paper molt petit.

És un àlbum continuista, sí, però amb les històries de l'era de Goscinny. Potser no arriba al nivell del que creava l'aclamat i difunt guionista, però hi ha consens amb el fet que supera els àlbums en solitari d'Uderzo. On també veig consens, i això sí que m'emprenya, és amb què aquest continuisme es considera un error. Què esperava, la gent? Que Ferri i Conrad revolucionessin Astèrix? A mi ja m'està bé que el facin tornar al camí d'on s'havia desviat (si bé és cert que més d'un dels àlbums d'Uderzo m'havia agradat prou), i per mi que la cosa continuï igual amb el proper àlbum, previst per al 2015.