Lectures: El lliri blanc

Des que les aventures de l'Astèrix i l'Obèlix van canviar de mans i es va produir una mena de renaixement d'aquest llegendari còmic francès he estat fidel a la cita biennal de comprar-me'n els àlbums o demanar-los per Reis, i els he llegit al cap de poc i n'he parlat aquí.

Aquesta vegada, no sé per què, l'àlbum de 2023 sí que me'l van portar, els Reis, però no ha estat fins ara que me l'he llegit i em disposo a parlar-ne, tot esperant que a hores d'ara a algú encara li pugui semblar útil i interessant que ho faci.

El lliri blanc és el títol d'aquesta nova aventura dibuixada per Didier Conrad, com veiem des de 2013, amb la conya ja fa més de 10 anys, però a la portada hi veiem una sorpresa, i és que el guió és a càrrec, aquest cop, de Fabcaro, que substitueix temporalment Jean-Yves Ferri, que ha sol·licitat un descans. 

El que ens presenta aquest nou àlbum, però, no patiu, és una nova història en la línia de les que hem estat veient darrerament, no s'aprecia -si més no, jo- un canvi d'estil ni una diferència de qualitat al guió, i és fidel al sentit de l'humor habitual de la sèrie.

La seva premissa recorda la de tot un clàssic d'Astèrix, un còmic de 1970 anomenat La zitzània, però si en aquella ocasió els romans enviaven al llogaret gal un especialista en provocar disputes per tal de poder enxampar els protagonistes i els seus convilatans amb la guàrdia baixa, en aquest cas, amb el mateix objectiu, l'enviat adopta una estratègia totalment oposada: amb els seus consells exageradament optimistes i propis dels típics llibres d'autoajuda que l'àlbum parodia, vol que els gals es relaxin i apaivaguin el caràcter volàtil pel qual són coneguts.

L'Astèrix i l'Obèlix, que són homes amants de la tradició, no estan gaire contents amb el bon rotllo que es respira a la vila, encara que sembli una afirmació contradictòria, i s'encarregaran d'investigar què passa i intentar solucionar una de les conseqüències del canvi provocat al poble per part d'aquest foraster que és el metge Dosventus.  

Sense voler entrar en més detalls de la trama, ens hi trobarem els gags habituals, com els rampells d'ira d'un Obèlix que normalment mostra un caràcter dolç i ingenu, l'aparició obligada dels pobres pirates o les fatídiques trobades del duet protagonista amb els romans que patrullen per la zona.

També, i no esperàvem una altra cosa, paròdies i referències iròniques a fets i situacions de l'actualitat, com ara els esmentats filòsofs de l'autoajuda, però també el mal funcionament de la xarxa ferroviària francesa -amb el qual ens podem, tristament, identificar els catalans- o la insatisfacció en el matrimoni.

A banda d'això, si fins ara havíem tingut un àlbum "a casa" i un "de viatge" de manera alternativa, aquest sisè llibre post-Uderzo fa una barreja de totes dues coses, una proposta refrescant. La traducció, excel·lent com sempre, també ens arrenca algun somriure amb alguna frase lligada a l'imaginari recent català o les lletres adaptades de les cançons d'un Assegurançatòrix al qual es dona força llibertat en aquesta aventura. Parlant de personatges que normalment tenen un paper més testimonial, El lliri blanc ens posa el cap del poble, l'Abraracúrcix, com a tercer membre de l'expedició dels gals de manera excepcional, cosa que també m'ha agradat força.

En definitiva, una molt benvinguda nova aventura de l'Astèrix i l'Obèlix, fidels a la seva cita cada dos anys, i la part positiva que jo hagi trigat mesos a llegir-la és que ara "només" hauré d'esperar un any i mig per a la propera.