Lectures: Astèrix a Lusitània

Els fans de les aventures d'Astèrix ja sabem que cada dos anys en surt un àlbum nou, després del relleu artístic forçat per la mort d'Uderzo, i el 2025 vam arribar a la setena entrega d'aquesta nova etapa que començava el 2013 -per tant, ja no tan nova-.

Tanmateix, no va ser fins al meu aniversari el passat mes de març que me'l van regalar, i l'he tingut a la tauleta de nit des de llavors a l'espera que li arribés el moment, i el moment ha estat ara. Per tant, passo a fer-ne, com sempre, la meva humil crítica.

Astèrix a Lusitània és com es diu el 41è àlbum d'Astèrix, i aquest cop compta amb el guió de Fabcaro per segona vegada i al dibuix s'hi manté, des de 2013, Didier Conrad. I, com és tradició, després de l'aventura anterior a "casa" (tot i que ja vaig dir que tenia una mica de viatge, també), tocava un nou viatge d'aquest duet (trio, no ens oblidem de l'Idèfix!).

Aquesta vegada toca anar a la versió Astèrix de Portugal, una Lusitània que si l'hem visitat alguna vegada en temps moderns ens arrencarà més d'un somriure amb els seus tòpics exagerats -el pessimisme, la tristor dels fados, l'obsessió amb el bacallà...- i alguna referència més turística. 

La premissa, en aquest cas, és l'arribada d'un lusità que havia sortit brevíssimament a La residència dels deus (1971) i que, tot recordant els nostres intrèpids gals, s'acosta al seu llogaret i els demana ajuda per rescatar un comerciant injustament acusat d'intentar enverinar el Cèsar i empresonat per aquest motiu.

L'Astèrix i l'Obèlix, que no necessiten que els empenyin gaire a l'hora de viatjar i ajudar tot aquell que els necessiti, accepten l'encàrrec i se'n van cap al sud-oest d'Europa per rescatar l'home, víctima d'una complexa i rebuscada -i alhora potser agafada pels pèls, també us ho dic- conxorxa del seu competidor, propietari d'una marca que llegeixo que havia sortit a Astèrix a Itàlia -no vaig caure en la referència, sincerament, perquè han passat ja uns quants anys-, i el corrupte governador de província lusitana.

La missió, en tot cas, requereix una infiltració per part dels nostres amics, i ja ens podem imaginar que no serà fàcil, perquè si bé el menut Astèrix és molt espavilat, l'Obèlix diguem que... té molta força. El veurem rondinar pels canvis que aquest viatge suposa en la seva alimentació i fins i tot el seu aspecte, però a l'hora d'estomacar romans tots dos formen un duet inigualable.

En definitiva, un nou àlbum de les aventures de l'Astèrix que val la pena llegir, que toca temes com el comerç globalitzat i que ens fa somriure més d'un cop amb el seus gags habituals, el seu humor, les picades d'ullet en forma de noms amb referències d'actualitat o còmplices amb el lector -aquí cal dir que hem d'aplaudir, com sempre, la traducció, que en aquesta ocasió s'ha empescat coses com el traïdor Botiflés- i de cares de personalitats de la vida real, i les situacions absurdes en què es troben sovint els protagonistes. 

Celebro que l'etapa posterior als autors originals d'aquesta llegenda del còmic francobelga continuï amb tan bones idees i una periodicitat que el mestre Uderzo no va poder mantenir, i amb la broma ja van 7 àlbums d'aquest nou Astèrix que es veu fresc, però que alhora no trenca del tot amb el clàssic ni en l'estil gràfic ni en l'humorístic.

 

Lectures: El lliri blanc

Des que les aventures de l'Astèrix i l'Obèlix van canviar de mans i es va produir una mena de renaixement d'aquest llegendari còmic francès he estat fidel a la cita biennal de comprar-me'n els àlbums o demanar-los per Reis, i els he llegit al cap de poc i n'he parlat aquí.

Aquesta vegada, no sé per què, l'àlbum de 2023 sí que me'l van portar, els Reis, però no ha estat fins ara que me l'he llegit i em disposo a parlar-ne, tot esperant que a hores d'ara a algú encara li pugui semblar útil i interessant que ho faci.

El lliri blanc és el títol d'aquesta nova aventura dibuixada per Didier Conrad, com veiem des de 2013, amb la conya ja fa més de 10 anys, però a la portada hi veiem una sorpresa, i és que el guió és a càrrec, aquest cop, de Fabcaro, que substitueix temporalment Jean-Yves Ferri, que ha sol·licitat un descans. 

El que ens presenta aquest nou àlbum, però, no patiu, és una nova història en la línia de les que hem estat veient darrerament, no s'aprecia -si més no, jo- un canvi d'estil ni una diferència de qualitat al guió, i és fidel al sentit de l'humor habitual de la sèrie.

La seva premissa recorda la de tot un clàssic d'Astèrix, un còmic de 1970 anomenat La zitzània, però si en aquella ocasió els romans enviaven al llogaret gal un especialista en provocar disputes per tal de poder enxampar els protagonistes i els seus convilatans amb la guàrdia baixa, en aquest cas, amb el mateix objectiu, l'enviat adopta una estratègia totalment oposada: amb els seus consells exageradament optimistes i propis dels típics llibres d'autoajuda que l'àlbum parodia, vol que els gals es relaxin i apaivaguin el caràcter volàtil pel qual són coneguts.

L'Astèrix i l'Obèlix, que són homes amants de la tradició, no estan gaire contents amb el bon rotllo que es respira a la vila, encara que sembli una afirmació contradictòria, i s'encarregaran d'investigar què passa i intentar solucionar una de les conseqüències del canvi provocat al poble per part d'aquest foraster que és el metge Dosventus.  

Sense voler entrar en més detalls de la trama, ens hi trobarem els gags habituals, com els rampells d'ira d'un Obèlix que normalment mostra un caràcter dolç i ingenu, l'aparició obligada dels pobres pirates o les fatídiques trobades del duet protagonista amb els romans que patrullen per la zona.

També, i no esperàvem una altra cosa, paròdies i referències iròniques a fets i situacions de l'actualitat, com ara els esmentats filòsofs de l'autoajuda, però també el mal funcionament de la xarxa ferroviària francesa -amb el qual ens podem, tristament, identificar els catalans- o la insatisfacció en el matrimoni.

A banda d'això, si fins ara havíem tingut un àlbum "a casa" i un "de viatge" de manera alternativa, aquest sisè llibre post-Uderzo fa una barreja de totes dues coses, una proposta refrescant. La traducció, excel·lent com sempre, també ens arrenca algun somriure amb alguna frase lligada a l'imaginari recent català o les lletres adaptades de les cançons d'un Assegurançatòrix al qual es dona força llibertat en aquesta aventura. Parlant de personatges que normalment tenen un paper més testimonial, El lliri blanc ens posa el cap del poble, l'Abraracúrcix, com a tercer membre de l'expedició dels gals de manera excepcional, cosa que també m'ha agradat força.

En definitiva, una molt benvinguda nova aventura de l'Astèrix i l'Obèlix, fidels a la seva cita cada dos anys, i la part positiva que jo hagi trigat mesos a llegir-la és que ara "només" hauré d'esperar un any i mig per a la propera.