Lectures: Astèrix - El Papir del Cèsar

Es va dir i han complert: Jean-Yves Ferri (guionista) i Didier Conrad (dibuixant) van anunciar que el segon àlbum d'Astèrix que publicarien arribaria el 2015 i així va ser. A mi me'l van portar els Reis d'Orient, però entre unes coses i unes altres no l'he llegit fins ara, que me l'he dosificat en dues sessions perquè amb l'àlbum europeu és fàcil polir-se els 12 euros (o més) en un moment i haver d'esperar anys les noves aventures, i escric i publico aquesta entrada el mateix dia que me l'he acabat.

Amb el títol original de Le Papyrus de César, va sortir a tota Europa el 22 d'octubre de 2015 i entre els molts idiomes en què es pot adquirir figura, com mana la tradició per desgràcia excepcional, el català, que podem comprar amb el títol El Papir del Cèsar i llegir tranquils perquè és una bona traducció i no hi trobarem faltes, llevat d'una que és força habitual a tot arreu: "hostatge" per "ostatge". Quan algú ens segresta som el seu ostatge, sense hac. Amb hac significa "lloc on hostatjar-se" o "acció d'hostatjar-se". A banda d'això, per sort cap més problema.

Si Astèrix i els Pictes, que ja em va agradar molt, era un àlbum en què el tàndem que prenia el relleu del retirat Albert Uderzo -al seu torn encarregat en solitari de les aventures de la parella de gals més famosa dels còmics des que el 1977 va morir el guionista original, René Goscinny- havia de superar l'escepticisme amb què el públic esperava el canvi creatiu en una de les obres més importants de la història del mitjà i ho feia amb una aventura d'estil clàssic molt respectuosa amb la tradició dels enyorats títols en què els autors encara eren dos, aquesta vegada, després de l'èxit del primer àlbum de la nova etapa (que va rebre crítiques només en el sentit que era precisament "massa prudent"), es podien permetre mostrar una mica més de personalitat pròpia i trobo que ho fan amb èxit.

Ho duen a terme sobretot a través del guió, perquè paradoxalment a Astèrix i els Pictes vaig detectar més innovacions gràfiques que no pas a l'àlbum que avui ressenyo. Aquest cop els protagonistes no viatjaran gaire lluny, sinó que hauran de visitar el mestre d'en Panoràmix -sí, encara és viu, però de fet debuta en aquest còmic- per transmetre-li una valuosíssima informació portada en papir des de Roma pel periodista independent Fetspolèmix, que entre el seu aspecte i la filtració que vol fer recorda, inevitablement, en Julian Assange.

Queda clar des del principi que els nous responsables de les aventures de l'Astèrix i l'Obèlix -i l'Ideafix, és clar- volen enllaçar la manera clàssica d'explicar històries d'aquests personatges tan estimats, tot mantenint els gags recurrents que tan bé han funcionat des de 1959, amb picades d'ullet ben evidents a temes dels nostres dies, quelcom a què estem acostumats amb Mortadelo y Filemón però no tant amb Astèrix, deixant de banda aquell mal executat, rabiós i ignorant El cel ens cau al damunt, precisament l'últim àlbum d'Uderzo, de 2005, en què atacava maldestrament el manga. 

Tornant a l'argument d'aquest nou i esperat àlbum, representa que en Juli Cèsar, aquí caracteritzat d'una manera que cau fins i tot força simpàtic, ha escrit unes cròniques de la conquesta de la Gàl·lia i, aconsellat pel seu editor, decideix a l'últim moment no publicar la part en què reconeix que amb els gals del llogaret de l'Astèrix no hi ha res a fer. 

Però el papir es filtra i els romans han de seguir la pista del Fetspolèmix i prendre-li aquesta bomba informativa que és el fil argumental d'un relat amb què els autors reflexionen sobre la modernització dels mitjans de comunicació i la censura tot ambientant-ho a l'època i les circumstàncies de l'Astèrix i companyia. Es fa d'una manera que ens provoca més d'un somriure, amb alguns noms de nous personatges ben encertats com el ja esmentat o d'altres com ara Trendintòpix o Antivirus, i situacions que presenten paral·lelismes amb la societat moderna, tot plegat sense que quedi forçat com passava amb l'esmentat El cel ens cau al damunt.

Pot ser que en els propers àlbums aquestes referències a l'actualitat es mantinguin i siguin la característica principal de l'Astèrix de Conrad i Ferri -no és que el duet Goscinny-Uderzo no les fes, però sens dubte tenien molt menys pes a les històries que explicaven-, però també pot ser que no, ja ho anirem veient. 

En qualsevol cas, a banda d'aquest petit canvi, El Papir del Cèsar equilibra, per al meu gust de manera impecable, la tradició d'aquesta llegendària obra -amb els gags recurrents ja esmentats i situacions establertes per dècades d'existència- i les aportacions dels seus nous responsables, i no només en la mena d'històries, sinó també en petites modificacions en la caracterització dels personatges. 

No parlo de disseny, com passa sovint als còmics nord-americans de superherois quan es prenen decisions dràstiques que demanen l'adaptació del lector, sinó d'una capa extra de profunditat en alguns personatges secundaris que aquí percebem des d'un nou angle que no els traeix, sinó que els enriqueix, com és el cas d'en Panoràmix o l'Assegurançatòrix. Un canvi sens dubte afavorit pel crèdit aconseguit pels autors gràcies al primer àlbum de la seva etapa, però també a un relat que manté els protagonistes a prop del poble i permet donar més paper als secundaris, no tan importants a Astèrix i els Pictes. 

   

Trobo que Jean-Yves Ferri i Didier Conrad tornen a fer una gran feina amb la seva segona aventura d'aquests personatges heretats i espero que se sentin més relaxats respecte als milions de mirades que de ben segur estan preparades per a trobar-hi defectes. El deliciós final, sense desvelar-lo, és poesia.

A mi ja em van convèncer amb el primer, que va vendre més de 2 milions d'exemplars, i aquest ja en porta més d'1,6 a França, país que ens passa la mà per la cara pel que fa a cultura del còmic fins al punt que el llibre més venut de 2015 (sí, el llibre) va ser aquest. Ja tinc ganes que arribi el tercer àlbum, però mentre espero m'agradaria rellegir els volums de tota la vida i llegir per primera vegada alguns que tinc de fa poc.