Lectures: Astèrix i el griu

Amb menys immediatesa que les altres vegades que han sortit àlbums de la nova etapa d'aquesta llegenda del còmic francobelga, però ja és aquí la meva ressenya del còmic més recent de dos personatges que ens han acompanyat, a molts de nosaltres, des que érem petits.

És a l'altura dels anteriors, que particularment m'havien semblat molt bons? Doncs si voleu saber la meva opinió al respecte, que al capdavall és la d'una persona normal i corrent, sense cap rellevància, haureu de continuar llegint l'entrada.

Astèrix i el griu és el títol del cinquè àlbum escrit per Jean-Yves Ferri i dibuixat per Didier Conrad, "hereus" del desaparegut Albert Uderzo, que ens deixava el 2020, un any abans de l'aparició d'aquesta entrega, i de manera més remota de l'enyorat guionista René Goscinny, mort el 1977.

Després d'Astèrix i els pictes (2013), El papir del Cèsar (2015), Astèrix a Itàlia (2017) i La filla de Vercingetòrix (2019), la nova aventura respecta la cadència biennal en haver aparegut el 2021 (jo l'he llegit i el ressenyo ara, perquè me'l van portar els Reis), així com també es manté l'alternança entre aventura a l'estranger i una de més a prop del poble, de manera que si al quart àlbum l'acció tenia lloc al poblet dels protagonistes, com al segon, ara ha tocat viatjar. 

La història comença quan un geògraf explica al Cèsar que el griu, l'ésser mitològic, sembla que es troba a la regió de Barbàricum, que són unes indeterminades terres centreasiàtiques amb referències eslaves -no recordo si s'hi havia fet mai referència a Astèrix-, i l'emperador li encarrega que formi part d'una expedició per capturar-lo amb la idea de fer-lo participar al circ i recuperar l'interès del públic.

Per la seva banda, trobem l'Astèrix, l'Obèlix i un refredadíssim Panoràmix dirigint-se cap allà mateix sense que se'ns expliqui inicialment per què, però resulta que, mitjançant la màgia, un conegut del druida, el xaman Femunmov, li ha demanat ajuda per fer front a la imminent arribada dels romans.     

Allà el trio (quartet, si hi comptem l'Idèfix) coneix els sàrmates, un poble nòmada que funciona amb un sistema matriarcal segons el qual les dones són guerreres amazones i són els homes els qui s'encarreguen de la llar i de la cura de les criatures, un pas més o la continuació d'un missatge més feminista que ja havíem vist amb el protagonisme de l'Adrenalina a l'àlbum anterior. 

Per acabar de reduir la prevalència masculina, en el conflicte amb els romans l'Astèrix i l'Obèlix no poden fer res més que tasques d'assistència, ja que amb el fred que fa en aquella regió la poció màgica s'ha congelat i sembla que, encara que es descongeli, perd les seves propietats. Ja sabem que l'Obèlix va caure a la marmita quan era petit, però també que és força babau, i en aquesta aventura està més amoïnat per les "amistats" que ha fet l'Idèfix entre els llops que no pas per la missió que se'ls ha encarregat. 

Com és habitual, i s'ha traslladat a la traducció catalana amb les també habituals adaptacions -a cada idioma es fan bromes diferents pel que fa als noms dels personatges-, en conèixer els habitants d'aquestes terres, i també els romans més destacats de l'aventura, veiem noms divertits, amb referències a l'actualitat -per exemple, hi ha un romà conspiracionista que es diu Feicnius-, a la cultura general o a semblances amb la llengua d'arribada. 

El conflicte en qüestió té a veure amb el fet que els romans no busquen el griu amb els seus propis mitjans, sinó que capturen una amazona, la Kalaxnikova, perquè els digui on és. Els gals, doncs, hauran d'ajudar a rescatar-la i fer fora els romans, però com deia més amunt amb un paper més secundari en aquesta missió liderada per les guerreres sàrmates, que de tant en tant se'n fumen, atès que les llegendes sobre la famosa poció màgica que atemoreixen els romans no han arribat tan lluny. 

Si em voleu fer riure de debò, en veu alta, amb un text, reconec que soc un públic difícil. No és que costi que una cosa em faci gràcia, però no em sol sortir la rialla i m'acostumo a quedar al somriure. Doncs bé, en aquest àlbum hi ha alguns gags que m'han fet riure fluixet, perquè tampoc no eren hores, però riure al capdavall, i un d'ells és un que es va repetint amb diferents resultats, en què l'Obèlix pesa massa per al seu cavall i veiem com el pobre animal pateix. 

Ens trobem davant d'una divertida i interessant nova aventura del duet més famós dels còmics ambientats l'any 50 a. C., si bé comença amb més força que no pas acaba, amb una resolució una mica prosaica -encara que ben lligada amb una subtrama que no esperaríem que hi convergiria- per al meu gust, però amb bellíssims paisatges nevats i plans de profunditat que veiem des que Conrad es va fer càrrec de l'apartat gràfic de la col·lecció. 

Continuem, doncs, en el bon camí i crec que ja fa temps que podem estar tranquils en comprovar que el tàndem creatiu que s'ha fet càrrec d'aquests àlbums és més que competent i ha fet que torni a ser enormement interessant seguir les aventures de l'Astèrix i l'Obèlix.

Mentre espero el proper àlbum, previsiblement per a la tardor de 2023 si la cadència no canvia, em poso a mi mateix els deures, i voldria fer-los, ara sí, de rellegir les aventures clàssiques.