Visionats: The Suicide Squad

Fa més de cinc anys vaig anar al cinema a veure la primera adaptació a la gran pantalla d'uns còmics de DC de segona i fins i tot tercera fila, però il·lusionat llavors amb la possible creació d'un univers cinematogràfic coherent i potent com el de la competència, no me la vaig voler perdre.

Com vaig explicar a l'entrada corresponent, em va agradar, soc així, d'anar contra corrent, però també li vaig trobar punts febles, com ara un enemic màgic que trobo que no encaixa amb les característiques dels seus protagonistes. Però va ser àmpliament criticada i no va contribuir, malgrat alguns bons intents, a donar força a l'anomenat DC Extended Universe, que des de llavors ha tingut pel·lícules per a mi força bones, però que no s'està tractant amb el respecte que es mereixerien els productes de la llegendària editorial. 

La culpa la tenen els executius de la Warner Bros., en cancel·lar o modificar projectes encaminats a aconseguir l'esmentat univers cohesiu, a més d'"obligar" els responsables de les pel·lícules a llançar, després del seu pas pels cinemes, versions més llargues, editades i properes a la visió inicial dels directors, que sempre acaben tenint més bona acollida per part del públic.

Això dona lloc també a més d'un reboot, com el de The Batman, que s'estrena al març, o el que avui ens ocupa, que en certa manera trenquen amb el que s'ha mostrat fa molt poc temps, però atès el fracàs de Suicide Squad potser no era mala idea fer aquesta The Suicide Squad, un curiós mig reinici amb intèrprets recuperats i una història totalment diferent, sense referències al film de 2016. 

Dirigida per James Gunn (Guardians of the Galaxy i Guardians of the Galaxy vol. 2), es tracta d'una cinta desacomplexadament gamberra, irreverent i excessiva, que no pretén en cap moment ser considerada una referència del gènere i que, en canvi, vol donar una segona oportunitat a un grup de superdolents en una missió de la temible Amanda Waller, com sempre coaccionats per acceptar-la d'una manera o una altra.

Per tal de mantenir una certa relació amb el primer film, respecte al qual insisteixo en què no hi ha referències, es recuperen alguns personatges, com el del coronel Rick Flag (Joel Kinnaman) i la ja ben establerta Harley Quinn (Margot Robbie, genial en aquest rol, com sempre), que també havia sortit a Birds of Prey, però en general fa força neteja en un intens i fallit desembarcament a la platja de Corto Maltese i renova plantilla.

Tot un encert, perquè si bé confesso que no he arribat a repassar la primera pel·lícula, aquests personatges m'han agradat molt. A banda dels esmentats, tenim nous personatges, encapçalats per en Bloodsport (Idris Elba), i entre els quals hi ha en Peacemaker (John Cena), en King Shark (amb veu de Sylvester Stallone), l'estrany Polka-Dot Man (David Dastmalchian) i la molt entranyable Ratcatcher 2 (Daniela Melchior).

És una renovació benvinguda, sense distraccions perquè tots tenen més o menys la mateixa importància a la missió, tot i que és innegable que la veterana en aquest cas és la Harley Quinn. 

Sigui com sigui, són personatges que donen molt de joc amb la manera de relacionar-se entre ells, amb moments més emotius però sobretot amb força humor, que sovint neix dels peculiars poders o fins i tot febleses que tenen alguns d'ells. 

Pel que fa a la trama de la pel·lícula, aquest cop l'improbable, coaccionat (poca broma amb les bombes que duen al cap) i forçat grup s'ha d'endinsar al país insular fictici de Corto Maltese per destruir al projecte Starfish, que es duu a terme en unes instal·lacions que hi ha en aquell territori, ara que hi ha hagut un canvi de govern a partir d'un cop d'estat i els Estats Units no confien en el nou lideratge.

Quan som testimonis de què és concretament aquest projecte tot plegat esdevé una bogeria molt allunyada del que esperaríem d'una operació encoberta tradicional, però el seu intencionat to de sèrie B passa millor, per molt que un cop més l'amenaça sigui d'una categoria molt per sobre del que se suposa que poden abordar els protagonistes -humans en la seva majoria-, que no pas la que ens vam trobar al primer film. La història és més divertida, més exagerada, amb llum de dia, en espais oberts, amb molta més destrucció en tot un espectacle visual, i l'equip se'n surt amb improvisació, una escassa preparació i les baixes que siguin necessàries. 

Pel que fa al futur de la franquícia, justament un dels seus personatges, en Peacemaker, ha rebut una sèrie pròpia que escriu i majoritàriament dirigeix el mateix James Gunn. Caldrà fer-hi una ullada.