Lectures: Astèrix a Itàlia

Continuen sense fallar: el guionista Jean-Yves Ferri i el dibuixant Didier Conrad presentaven el 19 d'octubre el seu tercer àlbum de l'Astèrix dos anys després del darrer, que al seu torn arribava dos anys després del primer. 

Sembla que aquesta és la periodicitat, i aquesta vegada el vaig comprar el dia que sortia a la venda, beneficiant-me de pas d'una promoció que feia que abans de Reis valgués 9,95 en comptes dels caríssims 12,95 a què ja ens hem acostumat a pagar els còmics en format àlbum europeu. Sigui com sigui ha estat ara que he pogut acabar de llegir-lo, i en vull parlar.

Astèrix a Itàlia, un títol d'estil molt clàssic, va ser publicat en francès amb el nom d'Astérix et la Transitalique, segurament més descriptiu del que trobem al seu interior, perquè aquest cop el gal menut, ros i assenyat i el més babau, alt, pèl-roig i gras del seu company tornen a viatjar -després d'haver-se mogut més a prop del poble a El Papir del Cèsar- i ho faran per la península itàlica.

Però a diferència d'Astèrix i els Pictes no van a l'encontre d'una civilització desconeguda, sinó que la premissa és molt més lleugera i, al capdavall, la història menys profunda. Tanmateix, reprèn la tradició de la sèrie de proporcionar-nos de tant en tant un àlbum de caràcter més esportiu o competitiu.

Astèrix a Itàlia té un punt de partida tan senzill com una cursa de carros organitzada per un senador romà acusat de malversar fons, i ho fa amb la intenció de crear una distracció per al poble -possible crítica a l'esport com a "opi del poble"-, mentre que el Cèsar ho veu com una oportunitat de fer valer l'honor de Roma amb un campió que ho tindrà tot fàcil per arrasar en la competició.

L'Obèlix, fent cas de la predicció d'una endevina, es compra un carro i tot seguit li arriba un anunci de la competició -una casualitat una mica agafada pels pèls, tot s'ha de dir-, i l'Abraracúrcix, el cap, els dona la seva benedicció a ell i l'Astèrix perquè hi participin, perquè el pilot serà l'Obèlix, però evidentment l'Astèrix l'acompanyarà fent de coauriga. 

A partir d'aquí, el còmic ens relata l'accidentada cursa, i pel camí coneixem participants de diversos pobles, amb la seva divertida caracterització física i dialèctica. A més, el viatge serveix d'excusa perquè coneguem diversos pobles d'Itàlia, en el que sens dubte és una picada d'ullet i un reconeixement dels autors a aquells pobles d'Europa que són dins un estat format per diverses nacions -recordem que Itàlia es va unificar no pas abans del segle XIX-, a més que el dibuixant original, Albert Uderzo, era fill d'immigrants del Vèneto, una de les nacions sense estat més destacades de l'actual Itàlia.

Com no podia ser d'una altra manera, aquestes trobades amb competidors i amables amfitrions estan plenes de tòpics tractats amb humor, noms de personatges amb significat graciós i també alguna cara conegudíssima d'italians més o menys honorables, però no vull rebentar la sorpresa.

El cas és que tenim un nou àlbum de l'Astèrix, i he tornat a gaudir molt amb el dibuix de Conrad, que recupera les innovacions que vam veure a Astèrix i els Pictes -plans curts, profunditat...- i havia aparcat una mica al següent àlbum, però pel que fa al guió... bé, com deia més amunt, és una història lleugera, en absolut avorrida, però es podria dir que no hi passa gran cosa. És simpàtica i entretinguda, però no crec que superi les dues anteriors.

Com a curiositat, tot i que no ho vaig veure en el seu moment, durant el període promocional de l'obra es va fer pública una portada provisional que teniu aquí dalt. Això era durant el mes de setembre, en ple compte enrere per al referèndum d'autodeterminació de Catalunya de l'1 d'octubre. No cal dir que, casualitat o no, aquest "quan ens en anem?!" -que alguns van pensar que era el títol del nou àlbum- va caure bé en determinat sector de la població.