Sèries: This is Us (cinquena temporada)

A diferència del que ha passat amb altres sèries, en què hi ha hagut retards importants entre que he n'han acabat temporades, les he vist i n'he parlat, en el cas d'aquesta de què parlaré avui no sé què ha passat, perquè oblidés completament que li volia dedicar una entrada a la seva temporada més recent. 

Bé, sí que sé què ha passat: la vaig anar seguint al dia, però entre que ha tingut diverses petites pauses i que l'han format 16 episodis en comptes dels habituals 18, i que la season finale tampoc no va ser una cosa que deixés l'audiència de pasta de moniato, no vaig tenir una sensació clara que hagués vist com s'acabava en el moment que s'acabava. 

I, després, sí, me n'havia oblidat completament. Bé, tampoc és que hagi d'afectar gaire al nombre de visites, perquè quan parlo de sèries solc obtenir els pitjors resultats del blog, però si he parlat individualment de les quatre anteriors temporades de This is Us, no deixaré la cinquena sense article. I encara menys quan es tracta d'una sèrie que m'agrada tant.

Després d'advertir, com sempre faig en aquests casos, que hi haurà spoilers, i si algú que no ha vist la sèrie o aquesta temporada llegeix l'entrada sense haver vist aquests episodis no em faig responsable de rebentar-li res, cal dir que una de les coses més impactants, en aquesta i d'altres sèries no ambientades en mons de fantasia, ha estat veure que la pandèmia de la COVID-19 hi apareixia i hi tenia força protagonisme.

Al capdavall, la sèrie és de ficció però retrata un món possible dins d'un context real i contemporani a la nostra realitat, així que va ser una de les primeres sèries en què es van poder veure mascaretes sanitàries, quarantenes i mesures de precaució davant la pandèmia. 

En fi, comencem, ja que n'he posat la foto, amb la Kate i en Toby, que en aquesta cinquena temporada han emprès l'aventura de ser pares per segon cop, en aquest cas per gestació subrogada atès que l'embaràs del seu primer fill, per l'edat i sobretot el pes d'ella, van suposar un calvari pel qual no han volgut tornar a passar. Han patit davant de la incertesa d'aquesta mena de pactes, perquè al capdavall, la mare biològica pot canviar d'opinió en qualsevol moment, però per sort la cosa ha acabat bé. Per al matrimoni, però, tenim reservada una sorpresa final, un gir argumental inesperat, al final de la temporada.

Per la seva banda, en Kevin, el tarambana que sempre ha volgut una relació romàntica de pel·lícula, com a actor que és, sembla que va posant seny i es fa càrrec de la família que involuntàriament ha començat a crear en deixar embarassada la Madison, i el que al principi era més una qüestió de responsabilitat poc a poc es va convertint en convenciment.

Per desgràcia, les inseguretats i la mena de vida que duu un actor fan que la Madison no les acabi de tenir totes, no acaba de confiar en què tot anirà bé, però l'embaràs dels bessons continua endavant. Veurem, al final de la temporada, com uns flashforwards relacionats amb ell acaben d'una manera inesperada, també.

Tot i que This is Us és una sèrie molt coral, no hi ha dubte que la cinquena temporada ha estat, sobretot, de protagonisme per a en Randall. Sí, hem vist avançar la vida de la Kate i algun detall més de la seva adolescència, així com tancar una ferida del passat, hem vist com en Kevin es transformava poc a poc i hem conegut traumes esportius de la seva infantesa, però amb en Randall hi ha hagut dues trames argumentals força importants. I relacionades.

Per una banda, així com la sèrie ha reflectit la pandèmia, també s'hi ha parlat del cas de l'assassinat racista d'en George Floyd per part d'un policia, que va tenir lloc al maig de l'any passat. A la sèrie es parla d'allò i de les repercussions que va tenir per a la societat estatunidenca, sobretot la de raça negra. 

És el cas dels Pearson afroamericans, i a en Kevin l'afecta especialment en la seva recerca dels propis orígens, que el condueixen per la providencial trucada d'un desconegut a descobrir que, malgrat que el seu pare biològic va fugir de casa seva després de la mort per sobredosi de la seva parella, la mare d'en Randall, resulta que aquesta va ser reanimada pels paramèdics i va viure molts anys sense que en William ho sabés, fins que va morir l'any 2015. Una informació devastadora que, tot i així, permet al seu fill tenir una llarga conversa amb l'home amb qui ella va compartir els últims anys, i conèixer moltes coses de la seva mare biològica que no sabia, a més d'heretar una casa a Nova Orleans. 

Per acabar amb aquest nucli familiar, també veiem créixer, sobretot, les filles adolescents, i enfrontar-se als drames propis d'aquesta etapa, com són les relacions sentimentals, en el cas de la Tess amb la dificultat afegida que es tracta d'una d'homosexual i, en el de la Deja el fet que el seu xicot tingui una filla -cosa que ja se sabia- i les dificultats que això afegeix a qualsevol relació, especialment en aquestes edats.

La seva mare adoptiva, la Rebecca, no ha tingut un pes gaire marcat en aquesta temporada. Sabem que té Alzheimer i que vol passar els seus últims anys bons de la millor manera possible, i els seus tres fills, i el seu actual marit, s'esforcen perquè aquest desig es faci realitat. Un comiat lent i agredolç.

Tampoc en Nicky, un secundari que m'agrada especialment, i que aquí també fa esforços, en el seu cas per anar entrant poc a poc a la família que ell mateix s'havia negat tenir. Per acabar de perfilar-lo com a personatge víctima de totes les desgràcies, veiem un altre cas de relació, en aquest cas sentimental, a què va renunciar quan era jove també per motius nobles, però sobretot perquè és un tossut que s'estima més no resoldre els malentesos. Els germans que sí que els resolen són en Kevin i en Randall, que després de la duríssima baralla que vam veure a la quarta temporada tenen una necessària i llarga conversa sobre tot plegat.

En fi, una temporada més de This is Us, una sèrie que continua tenint elements i ingredients de soap opera, de culebrot, però amb un bon gust, duent-nos a límit de l'ensucrament sense sobrepassar-lo, que la converteix en un producte de qualitat que, almenys per a mi, és de les coses més interessants que es fan a la televisió dels Estats Units actualment.

 

Lectures: Astèrix a Itàlia

Continuen sense fallar: el guionista Jean-Yves Ferri i el dibuixant Didier Conrad presentaven el 19 d'octubre el seu tercer àlbum de l'Astèrix dos anys després del darrer, que al seu torn arribava dos anys després del primer. 

Sembla que aquesta és la periodicitat, i aquesta vegada el vaig comprar el dia que sortia a la venda, beneficiant-me de pas d'una promoció que feia que abans de Reis valgués 9,95 en comptes dels caríssims 12,95 a què ja ens hem acostumat a pagar els còmics en format àlbum europeu. Sigui com sigui ha estat ara que he pogut acabar de llegir-lo, i en vull parlar.

Astèrix a Itàlia, un títol d'estil molt clàssic, va ser publicat en francès amb el nom d'Astérix et la Transitalique, segurament més descriptiu del que trobem al seu interior, perquè aquest cop el gal menut, ros i assenyat i el més babau, alt, pèl-roig i gras del seu company tornen a viatjar -després d'haver-se mogut més a prop del poble a El Papir del Cèsar- i ho faran per la península itàlica.

Però a diferència d'Astèrix i els Pictes no van a l'encontre d'una civilització desconeguda, sinó que la premissa és molt més lleugera i, al capdavall, la història menys profunda. Tanmateix, reprèn la tradició de la sèrie de proporcionar-nos de tant en tant un àlbum de caràcter més esportiu o competitiu.

Astèrix a Itàlia té un punt de partida tan senzill com una cursa de carros organitzada per un senador romà acusat de malversar fons, i ho fa amb la intenció de crear una distracció per al poble -possible crítica a l'esport com a "opi del poble"-, mentre que el Cèsar ho veu com una oportunitat de fer valer l'honor de Roma amb un campió que ho tindrà tot fàcil per arrasar en la competició.

L'Obèlix, fent cas de la predicció d'una endevina, es compra un carro i tot seguit li arriba un anunci de la competició -una casualitat una mica agafada pels pèls, tot s'ha de dir-, i l'Abraracúrcix, el cap, els dona la seva benedicció a ell i l'Astèrix perquè hi participin, perquè el pilot serà l'Obèlix, però evidentment l'Astèrix l'acompanyarà fent de coauriga. 

A partir d'aquí, el còmic ens relata l'accidentada cursa, i pel camí coneixem participants de diversos pobles, amb la seva divertida caracterització física i dialèctica. A més, el viatge serveix d'excusa perquè coneguem diversos pobles d'Itàlia, en el que sens dubte és una picada d'ullet i un reconeixement dels autors a aquells pobles d'Europa que són dins un estat format per diverses nacions -recordem que Itàlia es va unificar no pas abans del segle XIX-, a més que el dibuixant original, Albert Uderzo, era fill d'immigrants del Vèneto, una de les nacions sense estat més destacades de l'actual Itàlia.

Com no podia ser d'una altra manera, aquestes trobades amb competidors i amables amfitrions estan plenes de tòpics tractats amb humor, noms de personatges amb significat graciós i també alguna cara conegudíssima d'italians més o menys honorables, però no vull rebentar la sorpresa.

El cas és que tenim un nou àlbum de l'Astèrix, i he tornat a gaudir molt amb el dibuix de Conrad, que recupera les innovacions que vam veure a Astèrix i els Pictes -plans curts, profunditat...- i havia aparcat una mica al següent àlbum, però pel que fa al guió... bé, com deia més amunt, és una història lleugera, en absolut avorrida, però es podria dir que no hi passa gran cosa. És simpàtica i entretinguda, però no crec que superi les dues anteriors.

Com a curiositat, tot i que no ho vaig veure en el seu moment, durant el període promocional de l'obra es va fer pública una portada provisional que teniu aquí dalt. Això era durant el mes de setembre, en ple compte enrere per al referèndum d'autodeterminació de Catalunya de l'1 d'octubre. No cal dir que, casualitat o no, aquest "quan ens en anem?!" -que alguns van pensar que era el títol del nou àlbum- va caure bé en determinat sector de la població.