Sèries: This is Us (cinquena temporada)

A diferència del que ha passat amb altres sèries, en què hi ha hagut retards importants entre que he n'han acabat temporades, les he vist i n'he parlat, en el cas d'aquesta de què parlaré avui no sé què ha passat, perquè oblidés completament que li volia dedicar una entrada a la seva temporada més recent. 

Bé, sí que sé què ha passat: la vaig anar seguint al dia, però entre que ha tingut diverses petites pauses i que l'han format 16 episodis en comptes dels habituals 18, i que la season finale tampoc no va ser una cosa que deixés l'audiència de pasta de moniato, no vaig tenir una sensació clara que hagués vist com s'acabava en el moment que s'acabava. 

I, després, sí, me n'havia oblidat completament. Bé, tampoc és que hagi d'afectar gaire al nombre de visites, perquè quan parlo de sèries solc obtenir els pitjors resultats del blog, però si he parlat individualment de les quatre anteriors temporades de This is Us, no deixaré la cinquena sense article. I encara menys quan es tracta d'una sèrie que m'agrada tant.

Després d'advertir, com sempre faig en aquests casos, que hi haurà spoilers, i si algú que no ha vist la sèrie o aquesta temporada llegeix l'entrada sense haver vist aquests episodis no em faig responsable de rebentar-li res, cal dir que una de les coses més impactants, en aquesta i d'altres sèries no ambientades en mons de fantasia, ha estat veure que la pandèmia de la COVID-19 hi apareixia i hi tenia força protagonisme.

Al capdavall, la sèrie és de ficció però retrata un món possible dins d'un context real i contemporani a la nostra realitat, així que va ser una de les primeres sèries en què es van poder veure mascaretes sanitàries, quarantenes i mesures de precaució davant la pandèmia. 

En fi, comencem, ja que n'he posat la foto, amb la Kate i en Toby, que en aquesta cinquena temporada han emprès l'aventura de ser pares per segon cop, en aquest cas per gestació subrogada atès que l'embaràs del seu primer fill, per l'edat i sobretot el pes d'ella, van suposar un calvari pel qual no han volgut tornar a passar. Han patit davant de la incertesa d'aquesta mena de pactes, perquè al capdavall, la mare biològica pot canviar d'opinió en qualsevol moment, però per sort la cosa ha acabat bé. Per al matrimoni, però, tenim reservada una sorpresa final, un gir argumental inesperat, al final de la temporada.

Per la seva banda, en Kevin, el tarambana que sempre ha volgut una relació romàntica de pel·lícula, com a actor que és, sembla que va posant seny i es fa càrrec de la família que involuntàriament ha començat a crear en deixar embarassada la Madison, i el que al principi era més una qüestió de responsabilitat poc a poc es va convertint en convenciment.

Per desgràcia, les inseguretats i la mena de vida que duu un actor fan que la Madison no les acabi de tenir totes, no acaba de confiar en què tot anirà bé, però l'embaràs dels bessons continua endavant. Veurem, al final de la temporada, com uns flashforwards relacionats amb ell acaben d'una manera inesperada, també.

Tot i que This is Us és una sèrie molt coral, no hi ha dubte que la cinquena temporada ha estat, sobretot, de protagonisme per a en Randall. Sí, hem vist avançar la vida de la Kate i algun detall més de la seva adolescència, així com tancar una ferida del passat, hem vist com en Kevin es transformava poc a poc i hem conegut traumes esportius de la seva infantesa, però amb en Randall hi ha hagut dues trames argumentals força importants. I relacionades.

Per una banda, així com la sèrie ha reflectit la pandèmia, també s'hi ha parlat del cas de l'assassinat racista d'en George Floyd per part d'un policia, que va tenir lloc al maig de l'any passat. A la sèrie es parla d'allò i de les repercussions que va tenir per a la societat estatunidenca, sobretot la de raça negra. 

És el cas dels Pearson afroamericans, i a en Kevin l'afecta especialment en la seva recerca dels propis orígens, que el condueixen per la providencial trucada d'un desconegut a descobrir que, malgrat que el seu pare biològic va fugir de casa seva després de la mort per sobredosi de la seva parella, la mare d'en Randall, resulta que aquesta va ser reanimada pels paramèdics i va viure molts anys sense que en William ho sabés, fins que va morir l'any 2015. Una informació devastadora que, tot i així, permet al seu fill tenir una llarga conversa amb l'home amb qui ella va compartir els últims anys, i conèixer moltes coses de la seva mare biològica que no sabia, a més d'heretar una casa a Nova Orleans. 

Per acabar amb aquest nucli familiar, també veiem créixer, sobretot, les filles adolescents, i enfrontar-se als drames propis d'aquesta etapa, com són les relacions sentimentals, en el cas de la Tess amb la dificultat afegida que es tracta d'una d'homosexual i, en el de la Deja el fet que el seu xicot tingui una filla -cosa que ja se sabia- i les dificultats que això afegeix a qualsevol relació, especialment en aquestes edats.

La seva mare adoptiva, la Rebecca, no ha tingut un pes gaire marcat en aquesta temporada. Sabem que té Alzheimer i que vol passar els seus últims anys bons de la millor manera possible, i els seus tres fills, i el seu actual marit, s'esforcen perquè aquest desig es faci realitat. Un comiat lent i agredolç.

Tampoc en Nicky, un secundari que m'agrada especialment, i que aquí també fa esforços, en el seu cas per anar entrant poc a poc a la família que ell mateix s'havia negat tenir. Per acabar de perfilar-lo com a personatge víctima de totes les desgràcies, veiem un altre cas de relació, en aquest cas sentimental, a què va renunciar quan era jove també per motius nobles, però sobretot perquè és un tossut que s'estima més no resoldre els malentesos. Els germans que sí que els resolen són en Kevin i en Randall, que després de la duríssima baralla que vam veure a la quarta temporada tenen una necessària i llarga conversa sobre tot plegat.

En fi, una temporada més de This is Us, una sèrie que continua tenint elements i ingredients de soap opera, de culebrot, però amb un bon gust, duent-nos a límit de l'ensucrament sense sobrepassar-lo, que la converteix en un producte de qualitat que, almenys per a mi, és de les coses més interessants que es fan a la televisió dels Estats Units actualment.

 

Sèries: Utopia

Això de veure sèries perquè alguna cosa ens en crida l'atenció, sense informar-se'n, té els seus perills, que no són necessàriament trobar que no ens agraden, sinó, encara pitjor, que resulti que estan cancel·lades.

Abans no en començava cap si no duia almenys dues temporades, i això no era cap garantia, però sí que donava més tranquil·litat que començar una sèrie totalment nova. 

Amb la que porto avui no esperava que em passaria això. La vaig veure recomanada per algú i era un remake d'una de britànica, a més d'oferir-se a Amazon Prime Video, però malauradament no continuarà.

Dit això, que hauria de fer també la funció d'advertiment per si algú ha entrat a llegir la crítica per decidir si la vol veure o no, toca parlar de la sèrie en si, i de les bondats que té. 

Utopia és una història que ve d'una sèrie de 2014, l'adaptació estatunidenca de la qual estava prevista per a 2018, per part de l'HBO, però al final se la va quedar Amazon i va acabar sortint en un any d'allò més oportú per a la morbositat, atesa la seva premissa. 

Resulta que una colla de frikis d'un còmic que es diu Distopia creuen que va predir diverses pandèmies, i recentment s'ha descobert que se'n va fer una seqüela no publicada, Utopia, en què es pronostiquen altres malalties que han d'arribar. Això coincideix amb un virus que està matant nens ràpidament, i guiats pel seu esperit aventurer i justicier de pa sucat amb oli, decideixen fer-hi alguna cosa.

Hi ha algú, inicialment no sabem qui, que està fent mans i mànigues perquè aquest còmic no surti a la llum, i està matant tots aquells que n'han vist alguna pàgina. 

La petita colla protagonista està formada per supervivents d'aquesta persecució, i se'ls uneix i els lidera la Jessica Hyde (Sasha Lane), protagonista del còmic que resulta que existeix a la vida real.

Mentrestant, un metge descobreix la vacuna per al virus, que és una grip que havia creat ell mateix per encàrrec fa uns anys, i un magnat de la indústria alimentària pressiona les autoritats perquè aprovin aquesta vacuna i ell la pugui fabricar i distribuir. 

Naturalment, l'home no és aigua clara, i tots els esdeveniments estan relacionats, de manera que la sèrie agafa ben aviat un ritme trepidant, amb girs de guió impactants, moltes morts i moltíssima violència, amb un estil que, almenys a mi, em recorda vagament el de la magnífica Fargo, pel·lícula i sèrie. També pel que fa a la poca versemblança d'alguns esdeveniments, tot s'ha de dir. 

Al repartiment hi ha dues cares conegudes, principalment, que són el magnat Kevin Christie (John Cusack) i el doctor Michael Stearns (Rainn Wilson, vist a Six Feet Under i The Office), mentre que la resta són, podríem dir, cares més noves o, si més no, no tan conegudes pel gran públic.

Ofereixen unes interpretacions ben solvents, tots plegats, però potser per la no continuïtat de la història fa la sensació que els personatges no estan prou desenvolupats, i segurament és així, i és normal, amb una sola temporada.

Tenim en Wilson Wilson (Desmin Borges), un conspiranoic que oferia casa seva als altres, a qui coneixia només telemàticament i sense haver-los vist mai, però a canvi d'unes estrictes comprovacions d'antecedents, la Becky  Todd (Ashleigh LaThrop), una noia dolça que pateix una malaltia sense cura, l'Ian Ackerman (Dan Byrd), un teleoperador més aviat poruc, la Samantha (Jessica Rothe), una noia amb una capacitat de de deducció i una manera de pensar properes a les d'en Wilson, i en Grant Bishop (Javon Walton), un nen que també buscava el còmic d'Utopia.

No triguem a fer-nos-els nostres, però el protagonisme el tenen més aviat l'esmentada Jessica Hyde, una màquina de matar que no està per orgues i que fuig de l'organització que els persegueix a tots plegats però sobretot a ell, i l'Arby (Christopher Denham), un assassí impecable caracteritzat com a asmàtic i aparentment autista (no s'arriba a dir que ho sigui), cosa que crea un contrast que a mesura que avança la sèrie el converteix, probablement, en el personatge més interessant. 

Sobre la trama no cal dir res més, només que avança a un ritme ràpid, sense que sigui excessiu, i que, això ho he de dir, acaba amb un final que deixa la porta clarament oberta a una continuació que no arribarà, així que ens quedem penjats i amb moltes preguntes. I a l'original britànica li va passar el mateix! 

És la manera que menys m'agrada d'acabar una sèrie, però el cert és que m'ho he passat molt bé veient-la, i malgrat aquest abrupte final i la necessitat de fer aquest advertiment, he de dir que no em penedeixo d'haver-la seguit.