Crònica del 34è Saló Internacional del Còmic de Barcelona

Quan fa uns anys em vaig assabentar que encara que tinguessis un blog personal, amb pocs visitants en termes relatius, Ficomic et donava acreditació per als salons, vaig provar sort i la vaig demanar. I me la van concedir unes quantes vegades consecutives. Enguany me l'han denegat, i no vull posar-me a investigar si també ha passat amb altres blogs personals, perquè si no és així m'agafaria la paranoia i encara em faria més ràbia. 

Per tant, aquest cop la cosa ja va començar amb un regust amarg, i és que tot i l'agraïment que sento per les vegades que sí que m'han donat acreditació, que ara me l'hagin denegat també trobo que és lleig. En fi, les circumstàncies van fer que només hi anés un dia i em disposo a explicar com va ser aquesta visita molt més breu que en anteriors edicions tant del Saló del Còmic com del Saló del Manga.

Òbviament, amb només un dia disponible vaig decidir passar d'intentar aconseguir dedicatòries, al capdavall jo als salons hi vaig sobretot per les compres i les exposicions, però de tota manera l'estrella entre els convidats d'aquesta edició era en Frank Miller, i com que el portava ECC Ediciones i el seu sistema per a les signatures sempre havia estat el de "el primer que arribi a l'estand", escarmentat per les males experiències d'anys anteriors ho vaig deixar córrer setmanes abans. 

A la crònica de de l'última edició ja vaig explicar què m'havia passat, i era la tercera mala experiència amb signatures en aquesta editorial, però bé, el cas és que aquest cop han posat seny i han organitzat un sistema de sorteig -amb compra obligatòria per als guanyadors, és clar, com Norma als Salons del Manga-, però no me n'havia assabentat i em va passar el termini. Culpa meva, per badar, però l'editorial fins ara no havia donat motius per pensar que acabaria adoptant aquest sistema, polèmic però que estalvia molt de temps a tothom, tant guanyadors com perdedors, i tampoc no podia estar cercant cada dia informació sobre una possibilitat que no tenia per què donar-se. 

En fi, comencem: la primera exposició que em vaig trobar, tal com vaig entrar, va ser la que ocupava ben bé la meitat del Pavelló 1, on es fan les que corresponen al tema principal de cada edició. Aquest cop tocava el dels cotxes i les motos als còmics, tant en papers purament instrumentals com en casos en què gairebé són protagonistes, per exemple als còmics de curses de competició.

Però no tot eren pàgines emmarcades, sinó que hi havia força cotxes de debò exposats, des dels Seat que representaven els cotxes que apareixien als còmics espanyols a partir dels anys 60 fins a d'altres de més bonics, com el Cadillac dels còmics de Blacksad, o el DeLorean de Back to the Future -que no és còmic, però com si fos de la família-.

Una de les exposicions que s'havien publicitat més era la de les superheroïnes, que m'ha decebut per la seva mida, força reduïda i amb absències importants, però m'ha permès repassar els orígens i les circumstàncies de molts personatges femenins dels còmics de superherois -algunes d'elles no pas del bàndol dels bons, però ho han ficat tot al mateix sac-, el meu preferit el que veieu a la imatge.

Seguida de molt a prop per la Wonder Woman, que és un personatge totalment diferent pel que fa a història, capacitats i ambientació.

Una altra exposició, anomenada Novel·les gràfiques compromeses, mostrava força exemples de còmics -realment pocs eren novel·les gràfiques- espanyols de denúncia social amb temes tan actuals com els desnonaments, la corrupció, el racisme, l'abandonament de la gent gran...

I, és clar, l'altra exposició gran del 34è Saló Internacional del Còmic de Barcelona havia de ser un homenatge al gran mestre Francisco Ibáñez, que va fer 80 anys el dia després que jo en fes 34, i també va fer el cartell d'aquesta edició, senzillament espectacular.

La mostra repassava la seva trajectòria, amb alguns títols que jo no coneixia -tampoc no en sóc cap expert: tinc moltíssims còmics d'ell, però també me'n falten moltíssims-, curiositats sobre la seva infantesa i joventut, homenatges d'altres autors pel 80è aniversari i, per descomptat, un paper protagonista per a en Mortadel·lo i en Filemó, els seus fills predilectes i mundialment famosos.

No tenia temps de veure totes les exposicions, ni m'interessaven totes, però vaig encertar en voler fer un cop d'ull a la que es deia Jo encara diria més: les llengües tintinaires, força amagada, no especialment atractiva des del punt de vista visual, però sí molt interessant: s'hi repassaven algunes de les 112 edicions en diversos idiomes que existeixen, dialectes del francès inclosos, i s'aportaven dades molt curioses sobre les circumstàncies de cadascuna d'elles. Per exemple, la catalana, des de 1964, va ser la primera per a una llengua sense estat propi.

I acabo amb les compres, com sempre. Ja vaig dir l'any passat que el declivi en l'oferta de segona mà era evident, i aquest cop si vaig comprar dos còmics més que l'anterior va ser, senzillament, perquè em faltaven més àlbums de l'Astèrix del que em pensava. Van caure, doncs, L'odissea d'Astèrix i Astèrix, la rosa i l'espasa.

Pel que fa a còmic americà, el volum Cómos y porqués de Y, el último hombre, amb els números 55 a 60 de la col·lecció, de manera que ja només me'n falta un per tenir-la completa i per fi poder-la llegir sencera; i concretament del gènere superheroic el gruixut número 2 d'Universo DC: Robin, amb 20 números de les aventures en solitari d'en Tim Drake -i no tinc cap dels altres que formen la col·lecció de 6 entregues, però me la vull fer tot i la dificultat de trobar-la (està descatalogada), i aquest estava a molt bon preu-, i en anglès el molt més recent Batman and Robin: The Hunt for Robin, amb els números 29 a 34 de la sèrie i Robin Rises: Omega. En aquest cas em falten els dos recopilatoris anteriors i el següent (i últim), però també estava a molt bon preu.

I això és tot, en un Saló diferent dels anteriors, amb només un dia de visita, dia plujós i ben lleig i el regust amarg de la denegació de l'acreditació. Però és un Saló del Còmic, i malgrat que m'ho vaig passar millor i vaig fer més coses als anteriors, no es pot dir que em penedeixi d'haver-hi anat.

Lectures: Y, el último hombre. Palabra clave.

Avui és festiu i això fomenta, almenys a la gran ciutat, quedar-se a casa (tot és tancat, àdhuc les botigues de còmics) i, per tant, afavoreix els moments per a la lectura. Acabo de sortir d'un d'ells, en el qual m'he acabat alguns còmics. Parlaré del volum Palabra Clave de Y, el último hombre, que conté els números 18 a 23 de la sèrie regular americana. 

No havia ressenyat cap còmic d'aquesta col·lecció al meu bloc, de manera que, per a qui no la conegui, explicaré breument de què va. Aquesta història de ciència-ficció aclamada per la crítica i creada per Brian K. Vaughan (guionista que, a més de la premiada novel·la gràfica Los leones de Bagdad, treballa actualment a la sèrie Lost), Pía Guerra (la dibuixant) i José Marzán, Jr. (entintador) ens transporta a un món on tots els homes (i mascles de tot el regne animal) han mort de sobte, en el mateix moment i per tot el planeta. 

No se sap què ha passat, si ho ha provocat algú o es tracta d'una malaltia. El cas és que la Terra queda en mans de les dones, que tiraran endavant de la millor manera que se'ls acudeixi, algunes plorant els morts i intentant reconstruir la societat (algú potser dirà que tampoc no és cap desgràcia que morin tots els homes, però es tracta de 3.000 milions de persones que desapareixen de cop, de manera que és lògic que es produeixi el caos), d'altres festejant que s'hagi acabat el masclisme, algunes altres aprofitant la situació per saquejar-ho tot i instaurar petites dictadures, etc. 

Però (sempre hi ha d'haver un "però") hi ha un home que no ha mort. Un home i el seu mico també mascle han sobreviscut a la catàstrofe i no sabem per què. En el seu viatge per descobrir-ho comptarà amb l'ajuda de l'agent secreta 355 i la doctora genetista Allison Mann, que es veuen forçades a protegir-lo perquè és l'últim recurs per a la repoblació del planeta, encara que no els caigui especialment bé a causa de la seva immaduresa, pròpia de molts homes que voregen la trentena (sí, ho reconec).

Aquesta és la sinopsi de la sèrie i no destrosso res amb el que he dit, però a partir d'ara ja no puc desvetllar res més, només puc dir que en aquest volum la història, òbviament, continua, i trobem resposta a algunes preguntes: per què en Yorick, el protagonista, no s'aprofita de la seva situació d'últim penis de la Terra i fa allò que podria semblar lògic? Com és que les seves acompanyants no han ni tan sols pensat en la possibilitat de participar-hi? És possible que hi hagi algun altre home? 

Tot això en un volum que manté la qualitat de guió i de dibuix (senzill però que fa el fet) que ha dut la sèrie a guanyar els premis Eisner 2008 (els Òscar dels còmics) en les categories de "Millor sèrie" (aquest premi concret diria que no és el primer any que el guanya) i "Millor equip de dibuixants" (no es deia ben bé així, però ja s'entén).

La part negativa ve, com és massa freqüent, de la mà de Planeta. Per una banda tenim el que ja he esmentat almenys dues vegades en altres articles: quan van encetar la línia Vertigo (segell de la DC encarregat dels còmics independents, més adults i d'autor i sense la ridícula autocensura dels còmics de superherois que arrossega incomprensiblement, algun dia en parlaré, la caça de bruixes dels anys 50) van provar l'experiment de reeditar en format prestigi de dos números americans per número espanyol la part que ja havia editat Norma, mentre que tot el material inèdit es començaria a publicar en toms recopilatoris. 

Això es va fer amb gairebé totes les col·leccions de Vertigo i és tremendament absurd, perquè no té cap sentit editar material nou en volums recopilatoris i haver d'esperar 5 o 6 mesos el que facin els americans mentre el material ja existent es treu en ridículs volums de 48 pàgines que queden pitjor al prestatge, es conserven malament i surten proporcionalment més cars.

En fi, un cop superat això resulta que s'adonen que l'han cagat i cancel·len totes les col·leccions en aquest format, i en alguns casos fent això deixen penjats els lectors, com amb The Sandman, que un any després continua aturada i que en teoria ha de continuar en volums (en aquest cas s'havia de treure tota en prestigis) mentre planeja per sobre dels nostres caps el rumor de la reedició en format Absolute (amb el color remasteritzat que NO tenim els que ens la vam començar a fer en prestigis), o 100 Balas, que no enllaça amb la part editada en toms però que amb dos megavolums recopilatoris se suposa que sí que ho farà. 

El cas de Y, el último hombre, no és tan greu, però sí ridícul: van començar publicant per una banda el número 1 en format prestigi (incloïa els americans 1 i 2, i els números espanyols successius seguien la numeració) i per l'altra el primer volum de material inèdit, que és aquest, el Palabra Clave, del 18 al 23. No ho van coordinar massa bé, perquè el 9 espanyol inclou els americans 17 i 18, de manera que hi ha un número repetit (que jo he rellegit per refrescar, tot i que no hauria d'haver passat), però bé, la sèrie es pot continuar llegint en toms i podem tirar endavant.

El problema és que abans de la cancel·lació en format prestigi s'havia arribat al 12 (23 i 24 americans), de manera que se solapaven els dos formats durant alguns números. La intenció de Planeta era acabar la col·lecció en els dos formats per satisfer tothom (dins el que cap, encertat), però com que van cancel·lar-ho de sobte ha quedat realment malament. Aprofito l'ocasió per fer-los novament un aixecament virtual de dit del mig. L'única cosa bona de tot això és que a partir d'ara podré llegir-me aquesta brillant història de ciència-ficció en un format adequat, tot i que amb una edició que acaba de guanyar-se repetir curs amb la pila de faltes d'ortografia (bàsicament accents que falten, un munt), paraules enganxades i altres meravelles d'un rotulista que no treballa concentrat.