Crònica del 33è Saló Internacional del Còmic de Barcelona

Enguany he tornat a passar pel Saló del Còmic, ja en porto uns quants de consecutius, i com també és habitual em disposo a fer la crònica de com l'he viscut personalment. En general, ja ho avanço, força bé, però m'han decebut un parell de coses que també dic que no tenen res a veure amb la fira en si, sinó amb les expectatives que jo en tenia o amb sistemes organitzatius d'algun estand concret.

Comencem amb les exposicions, la més destacada de les quals, com sempre, la dedicada al tema del Saló d'enguany, que era el còmic fantàstic, que engloba gèneres com la ciència-ficció o la fantasia èpica, dins dels quals trobem tota mena de subgèneres com ara l'exploració de l'espai, els viatges en el temps, les distopies, la vida alienígena, l'espasa i la bruixeria o els mateixos superherois, que no deixen de ser en molts casos producte del que en el fons és ciència-ficció, i en d'altres de la pura màgia, o bé vénen de l'espai. 

L'exposició era enorme, per a estar-s'hi tranquil·lament més d'una hora, però a banda de pàgines d'exemple, la majoria originals cedits, hi havia interessants textos que reflexionaven sobre els principis científics que hi ha al darrere de les propostes de la fèrtil imaginació dels autors de còmic fantàstic, i que els rebatien i els contrastaven amb el que passaria a la realitat o la distància que hi ha entre aquestes idees i el punt on es troba la ciència actual. 

Una mostra completíssima, però amb un únic problema de relativa gravetat: hi havia exemples d'obres de còmics nord-americans, europeus i fins i tot espanyols, aquests darrers una mica agafats pels pèls —perquè parlar del professor Bacteri de Mortadel·lo i Filemó a l'apartat de científics bojos d'una exposició sobre còmics fantàstics és acceptar un pop com a animal de companyia—, però... i el manga? No hi havia ni una sola pàgina de manga, tot i que el còmic japonès ha tocat, evidentment, la ciència-ficció i la fantasia moltíssimes vegades.

També destacaven les primeres que trobaven els visitants en entrar a l'espai visitable, aquesta vegada concentrat en el recinte del Palau número 2 i les seves dues plantes, sense fer ús de l'1. Per una banda hi havia l'exposició dedicada al Capità Amèrica, aprofitant el 75è aniversari del seu naixement (1940).

Probablement el que més va triomfar, però, va ser l'escut que hi havia a terra, que va entusiasmar els visitants més joves en esdevenir una improvisada pista per a lliscar o rodolar. En el meu cas em vaig limitar a fer-m'hi una foto aprofitant que duia la meva samarreta de l'escut del Capità.

També m'havia de fer aquesta fotografia amb la portada del 251 de Batman (1973), còmic històricament important perquè representava el retorn del Joker assassí sanguinari que durant molts anys havia desaparegut i havia estat substituït per un Príncep Pallasso del Crim més per a tots els públics per culpa de la Comic Code Authority, un organisme censor nascut de les paranoies que durant els anys 50 hi havia respecte al còmic i els seus efectes presumptament perjudicials per al públic més jove.

Doncs bé, una mostra amb les mateixes dimensions que les del Capità Amèrica celebrava els també 75 anys del principal enemic d'en Batman, que va debutar a les pàgines del número 1 de Batman, el 1940.   

Bastant apartades de les zones de més trànsit hi havia l'exposició dedicada a The Spirit, còmic que enguany celebra també el 75è aniversari, que el llegendari Will Eisner va publicar entre 1940 i 1952 i que personalment tinc pendent i espero poder-lo anar trobant en biblioteques. 

Allà també n'hi havia una de dedicada a les autores més emblemàtiques de còmic femení durant el franquisme, amb exemples dels gèneres extremament ensucrats i masclistes a què estaven limitades aquestes dibuixants i guionistes que van haver de treballar en aquelles condicions històriques desfavorables.

Altres exposicions que també em vaig mirar van ser la dedicada a l'humorista Perich en el 20è aniversari de la seva mort, la de les il·lustracions de Coromines per a les portades en castellà de la saga literària Cançó de Gel i Foc, que estava acompanyada amb figures basades en la versió televisiva coneguda com a Game of Thrones, la de la saga de videojocs The Legend of Zelda —a la zona de videojocs, on vaig aprofitar per a fer una primera partida al Super Smash Bros. for Wii U, en què no vaig fer-ho malament del tot gràcies a la petita pràctica que he agafat amb la versió per a Nintendo 3DS, que tinc des del meu aniversari—, la d'Anacleto, agente secreto aprofitant que al setembre se n'estrena la pel·lícula d'imatge real o la que repassava breument la història del còmic en català, que particularment vaig trobar massa optimista i amb unes quantes dades de millorable exactitud.

Un dels atractius, per a mi, dels Salons del Còmic, és la possibilitat que els autors convidats dels quals tingui algun còmic me'l dediquin i, si són dibuixants i no només guionistes, m'hi facin algun dibuixet. Amb els anys he tingut en general força èxit, però també alguna decepció, i aquest cop vaig tenir un disgust en veure com, tot i arribar abans que ningú a l'estand d'ECC, em feien anar enrere perquè en teoria s'havia format una cua al carrer des de la matinada amb tot de gent que s'havia posat d'acord. Jo, com que hi havia entrat amb polsera de premsa (però no abans que ells, que consti), me les vaig haver amb desenes d'indignats (i maleducats) fans. 

És curiós, perquè jo he fet cues d'aquestes, potser no de matinada —i caldria veure des de quina hora feia cua realment aquesta gent liderada per una noia molt maleducada i que s'assemblava al ros de Cruz y Raya i un tio que ja tenia vist de la signatura d'en Bryan Lee O'Malley a la Fnac, un paio que sembla el fill del Gran Wyoming i en José Mota (el morè de Cruz y Raya) i que és un professional de les cues amb aires de suficiència—, però n'he fet. I m'he trobat que en obrir-se les portes el que guanyava era el que corria més, i que em quedava sense un bon número i per tant sense dret a dibuix, i l'editorial no s'hi ficava.

Aquest cop l'editorial s'hi va ficar, amb diferents criteris, i es va imposar el que deia que jo havia d'anar enrere i que "sempre" s'havia fet, això de les cues al carrer. Mentida. Entenc la lògica de la indignació dels que havien estat fent cua, i en el seu lloc jo també m'empiparia, però les mentides em rebenten.

Al final va resultar que el dibuixant per al qual jo volia número, en Tim Sale (Batman: The Long Halloween, Batman: Dark Victory i Batman: Haunted Knight), no era el mateix que el que volien ells, però per culpa seva em va tocar el número 18, i l'home, al cap de 5 minuts de començar, va decidir que estava massa cansat per a continuar fent miniesbossos i després del número 9 ens va fer a tots una signatura ràpida, que no tenia ni rúbrica, i cap a casa. 

Per tant, entre uns i els altres vaig tenir una nova mala experiència, la tercera que compto ja amb la mateixa editorial des que es va estrenar en la publicació de còmics, fa 3 edicions. És a dir, quasi cada any hi he tingut alguna decepció. Ho tindré en compte d'ara endavant.

Molt millor va anar la signatura de l'Scott McCloud, de moda ara per l'èxit incontestable de la seva darrera novel·la gràfica, The Sculptor. Vaig fer ben fet en decidir anar a la sessió de signatures de l'estand d'El Corte Inglés, perquè a les botigues no lligades a una editorial sempre va tot millor. 

A més, l'home era molt amable i feia dibuixos per a tothom. Em va saber una mica greu anar-hi amb La revolución de los cómics, un còmic sobre còmics que tinc des de fa 13 anys, i no haver comprat res més de l'autor. No negaré que feia enveja veure a les mans de tothom de la cua el gruixut volum de la novetat que està de moda i amb què molts han descobert ara el nom d'aquest senyor, però vaig decidir no fer una compra impulsiva de 35 euros, aconseguir-lo més endavant pel màxim de 25 que val en anglès (i més quan els còmics en anglès ja no els compro traduïts) i que em signés el que jo ja tenia.

Em vaig endur aquest dibuixet que, tot i ser el que feia a gairebé tothom i tractar-se d'una cosa ràpida, està prou bé, i em va fer il·lusió. Havent estat aquesta la darrera de les dues sessions de signatures que tenia previstes, el regust que em va quedar d'aquest apartat de la meva llista de coses per fer va ser bo. 

Pel que fa a les compres, un dels principals atractius del Saló, aquest cop vaig estar a punt de no fer-ne ni una, només l'últim dia, diumenge, i per casualitat. Continuo trobant a faltar l'estand d'uns francesos que tenien centenars de volums recopilatoris de còmic de superherois en versió original, però a més una de les meves botigues habituals havia tornat al Saló després de faltar-hi l'any passat... i tampoc no tenia res que m'interessés. La tendència de la qual ja em vaig lamentar l'any passat continua.

Les altres botigues tampoc no tenien res del que acostumaven a tenir. Ni tan sols una que ven àlbum europeu em va satisfer: de còmics de l'Astèrix en català en tenia poquíssims i cap no era dels 4 que em faltaven. Els que veieu a la foto, les meves úniques compres, eren d'una altra parada on no comptava trobar res d'això.

Com que no vaig gens bé de diners i en cas de voler comprar alguna novetat ho faré allà on em descomptin més que aquest 5% màxim a què "obliga" la llei, no em sap especialment greu haver marxat pràcticament sense res. Ara bé, tinc molts forats per omplir de col·leccions diverses i no haver trobat gairebé res ha estat una altra decepció.

Tanmateix, en general m'ho vaig passar bé, estic content d'haver-hi anat, he après coses, he tornat a ser conscient de la immensíssima quantitat de còmics i autors que hi ha i que no coneixia —i per una qüestió de diners i espai seria impossible seguir-los tots, fins i tot reduint-los només als que em poden interessar mínimament—, he tornat a sentir parlar autèntics experts en còmics, gent que en sap un munt, i evidentment vull continuar vivint aquesta experiència enriquidora i alhora frustrant. Per tant tornaré a ser al Saló Internacional del Còmic de Barcelona l'any vinent, en què se celebrarà la 34a edició. A veure si llavors tinc més sort en tot.