Lectures: The Sculptor

Reconec que no estic excessivament al dia pel que fa a l'actualitat del món del còmic. I com que les notícies que s'acostumen a difondre són les del gènere dels superherois i aquestes gairebé sempre contenen spoilers (o ho són en si mateixes), ja m'està bé anar una mica despistat en aquest sentit.

Però llavors em passen coses com anar a un Saló del Còmic amb la intenció de rebre una dedicatòria en un còmic que no és un còmic, sinó un assaig en forma de còmic —però és igual, així el tinc signat— i trobar-me que a la cua gairebé tothom duu el volum gruixut i de tapa dura que acaba de sortir amb el nom d'aquell autor i que hi ha qui afirma que és el millor còmic en molts anys. I no tenir-lo, i envejar-lo.

Però tant se val, perquè em va servir per a conèixer-ne l'existència, descobrir que en anglès -llengua original- em podia sortir més de 10 euros més barat, i així l'he adquirit. Ara que l'he llegit, com és natural, em disposo a donar-ne la meva opinió, que coincideix, ja us ho avanço, amb la de la majoria: és una obra mestra indiscutible.

Si ens pensàvem que el senyor Scott McCloud, un dels pioners del webcòmic, només sabia parlar del còmic des del punt de vista didàctic, significa que no sabíem que també havia dibuixat ficció. El que passa és que des de Zot! (1984-1990) no s'hi havia dedicat, i el 2010 es va posar amb The Sculptor, que ha publicat aquest mateix 2015.

Dibuixada digitalment i en bitò, ens pot recordar una altra meravella, Seconds, de Bryan Lee O'Malley, en el sentit que introdueix en una premissa aparentment realista un element fantàstic que marca la trama. En aquest cas el protagonista és en David Smith, un jove escultor apassionat de la seva feina i per desgràcia arruïnat per la manca d'èxit que, a més, està sol a la vida des que se li van morir tant els pares com la germana.

Obsessionat amb crear escultures que agradin al públic i escèptic amb un sector on sembla que, com en tants altres, tot funciona per les connexions que tenim, en David està desesperat i donaria qualsevol cosa per poder plasmar amb les seves mans tot allò que li ve al cap.

Són cabòries que explica al seu besoncle Harry, amb qui coincideix en un bar mentre juguen als escacs i tenen converses filosòfiques sobre la vida i la mort. Per un motiu que m'estimo més no revelar, en Harry pot fer realitat el desig d'en David, i aquest és el punt de partida d'aquesta novel·la gràfica de gairebé 500 pàgines.

L'acord que li ofereix -que tampoc no revelaré- té un preu que per a qualsevol de nosaltres seria excessivament alt, però com que l'única cosa que li importa a en David és l'art, l'accepta sense pensar-s'ho gaire.

El problema és que poc després s'enamora i ha de dividir la seva atenció entre la creació d'escultures, que se li ha fet molt més fàcil però continua sense donar gaires resultats, i la lluita per a aconseguir la noia que l'ha captivat.

Amb la introducció de la Meg, doncs, The Sculptor guanya una nova i rica capa argumental, o un ingredient principal, si ho voleu, que fa el còmic molt més interessant que si hagués girat només al voltant de l'art.

Després d'aquest extens pròleg seguim les peripècies d'en David, que pateix per fer realitat els seus somnis, tant artístics com sentimentals, i l'autor ens delecta amb precioses il·lustracions i una narrativa fluïda amb què més o menys ens podem identificar perquè captura les preocupacions i distraccions d'una generació, que no és la seva, d'una manera plausible.

És talment com si estiguéssim veient una pel·lícula, una de bona, que espero que sigui el resultat real del projecte d'adaptació cinematogràfica que ja està en marxa, perquè és una història preciosa que reflexiona sobre l'art, la persecució dels objectius, la perseverança, l'aprofitament d'una vida que no sabem quant de temps conservarem i la manera d'afrontar la mort.

No falten els moments en què se'ns escapa un somriure, però en general és un relat angoixant, dramàtic, tràgic fins i tot, que no m'estranyaria que als lectors i les lectores més sensibles els provoqués alguna llàgrima. A mi alguns moments em van deixar força abatut i vaig tancar el llibre amb l'ànima arrugada.

Recomano, doncs, The Sculptor a qualsevol persona interessada en els còmics ben fets, en les obres mestres, en els títols que d'ara endavant recomanarem quan ens preguntin per còmics imprescindibles. Aquesta novel·la gràfica és una de les grans.

Crònica del 33è Saló Internacional del Còmic de Barcelona

Enguany he tornat a passar pel Saló del Còmic, ja en porto uns quants de consecutius, i com també és habitual em disposo a fer la crònica de com l'he viscut personalment. En general, ja ho avanço, força bé, però m'han decebut un parell de coses que també dic que no tenen res a veure amb la fira en si, sinó amb les expectatives que jo en tenia o amb sistemes organitzatius d'algun estand concret.

Comencem amb les exposicions, la més destacada de les quals, com sempre, la dedicada al tema del Saló d'enguany, que era el còmic fantàstic, que engloba gèneres com la ciència-ficció o la fantasia èpica, dins dels quals trobem tota mena de subgèneres com ara l'exploració de l'espai, els viatges en el temps, les distopies, la vida alienígena, l'espasa i la bruixeria o els mateixos superherois, que no deixen de ser en molts casos producte del que en el fons és ciència-ficció, i en d'altres de la pura màgia, o bé vénen de l'espai. 

L'exposició era enorme, per a estar-s'hi tranquil·lament més d'una hora, però a banda de pàgines d'exemple, la majoria originals cedits, hi havia interessants textos que reflexionaven sobre els principis científics que hi ha al darrere de les propostes de la fèrtil imaginació dels autors de còmic fantàstic, i que els rebatien i els contrastaven amb el que passaria a la realitat o la distància que hi ha entre aquestes idees i el punt on es troba la ciència actual. 

Una mostra completíssima, però amb un únic problema de relativa gravetat: hi havia exemples d'obres de còmics nord-americans, europeus i fins i tot espanyols, aquests darrers una mica agafats pels pèls —perquè parlar del professor Bacteri de Mortadel·lo i Filemó a l'apartat de científics bojos d'una exposició sobre còmics fantàstics és acceptar un pop com a animal de companyia—, però... i el manga? No hi havia ni una sola pàgina de manga, tot i que el còmic japonès ha tocat, evidentment, la ciència-ficció i la fantasia moltíssimes vegades.

També destacaven les primeres que trobaven els visitants en entrar a l'espai visitable, aquesta vegada concentrat en el recinte del Palau número 2 i les seves dues plantes, sense fer ús de l'1. Per una banda hi havia l'exposició dedicada al Capità Amèrica, aprofitant el 75è aniversari del seu naixement (1940).

Probablement el que més va triomfar, però, va ser l'escut que hi havia a terra, que va entusiasmar els visitants més joves en esdevenir una improvisada pista per a lliscar o rodolar. En el meu cas em vaig limitar a fer-m'hi una foto aprofitant que duia la meva samarreta de l'escut del Capità.

També m'havia de fer aquesta fotografia amb la portada del 251 de Batman (1973), còmic històricament important perquè representava el retorn del Joker assassí sanguinari que durant molts anys havia desaparegut i havia estat substituït per un Príncep Pallasso del Crim més per a tots els públics per culpa de la Comic Code Authority, un organisme censor nascut de les paranoies que durant els anys 50 hi havia respecte al còmic i els seus efectes presumptament perjudicials per al públic més jove.

Doncs bé, una mostra amb les mateixes dimensions que les del Capità Amèrica celebrava els també 75 anys del principal enemic d'en Batman, que va debutar a les pàgines del número 1 de Batman, el 1940.   

Bastant apartades de les zones de més trànsit hi havia l'exposició dedicada a The Spirit, còmic que enguany celebra també el 75è aniversari, que el llegendari Will Eisner va publicar entre 1940 i 1952 i que personalment tinc pendent i espero poder-lo anar trobant en biblioteques. 

Allà també n'hi havia una de dedicada a les autores més emblemàtiques de còmic femení durant el franquisme, amb exemples dels gèneres extremament ensucrats i masclistes a què estaven limitades aquestes dibuixants i guionistes que van haver de treballar en aquelles condicions històriques desfavorables.

Altres exposicions que també em vaig mirar van ser la dedicada a l'humorista Perich en el 20è aniversari de la seva mort, la de les il·lustracions de Coromines per a les portades en castellà de la saga literària Cançó de Gel i Foc, que estava acompanyada amb figures basades en la versió televisiva coneguda com a Game of Thrones, la de la saga de videojocs The Legend of Zelda —a la zona de videojocs, on vaig aprofitar per a fer una primera partida al Super Smash Bros. for Wii U, en què no vaig fer-ho malament del tot gràcies a la petita pràctica que he agafat amb la versió per a Nintendo 3DS, que tinc des del meu aniversari—, la d'Anacleto, agente secreto aprofitant que al setembre se n'estrena la pel·lícula d'imatge real o la que repassava breument la història del còmic en català, que particularment vaig trobar massa optimista i amb unes quantes dades de millorable exactitud.

Un dels atractius, per a mi, dels Salons del Còmic, és la possibilitat que els autors convidats dels quals tingui algun còmic me'l dediquin i, si són dibuixants i no només guionistes, m'hi facin algun dibuixet. Amb els anys he tingut en general força èxit, però també alguna decepció, i aquest cop vaig tenir un disgust en veure com, tot i arribar abans que ningú a l'estand d'ECC, em feien anar enrere perquè en teoria s'havia format una cua al carrer des de la matinada amb tot de gent que s'havia posat d'acord. Jo, com que hi havia entrat amb polsera de premsa (però no abans que ells, que consti), me les vaig haver amb desenes d'indignats (i maleducats) fans. 

És curiós, perquè jo he fet cues d'aquestes, potser no de matinada —i caldria veure des de quina hora feia cua realment aquesta gent liderada per una noia molt maleducada i que s'assemblava al ros de Cruz y Raya i un tio que ja tenia vist de la signatura d'en Bryan Lee O'Malley a la Fnac, un paio que sembla el fill del Gran Wyoming i en José Mota (el morè de Cruz y Raya) i que és un professional de les cues amb aires de suficiència—, però n'he fet. I m'he trobat que en obrir-se les portes el que guanyava era el que corria més, i que em quedava sense un bon número i per tant sense dret a dibuix, i l'editorial no s'hi ficava.

Aquest cop l'editorial s'hi va ficar, amb diferents criteris, i es va imposar el que deia que jo havia d'anar enrere i que "sempre" s'havia fet, això de les cues al carrer. Mentida. Entenc la lògica de la indignació dels que havien estat fent cua, i en el seu lloc jo també m'empiparia, però les mentides em rebenten.

Al final va resultar que el dibuixant per al qual jo volia número, en Tim Sale (Batman: The Long Halloween, Batman: Dark Victory i Batman: Haunted Knight), no era el mateix que el que volien ells, però per culpa seva em va tocar el número 18, i l'home, al cap de 5 minuts de començar, va decidir que estava massa cansat per a continuar fent miniesbossos i després del número 9 ens va fer a tots una signatura ràpida, que no tenia ni rúbrica, i cap a casa. 

Per tant, entre uns i els altres vaig tenir una nova mala experiència, la tercera que compto ja amb la mateixa editorial des que es va estrenar en la publicació de còmics, fa 3 edicions. És a dir, quasi cada any hi he tingut alguna decepció. Ho tindré en compte d'ara endavant.

Molt millor va anar la signatura de l'Scott McCloud, de moda ara per l'èxit incontestable de la seva darrera novel·la gràfica, The Sculptor. Vaig fer ben fet en decidir anar a la sessió de signatures de l'estand d'El Corte Inglés, perquè a les botigues no lligades a una editorial sempre va tot millor. 

A més, l'home era molt amable i feia dibuixos per a tothom. Em va saber una mica greu anar-hi amb La revolución de los cómics, un còmic sobre còmics que tinc des de fa 13 anys, i no haver comprat res més de l'autor. No negaré que feia enveja veure a les mans de tothom de la cua el gruixut volum de la novetat que està de moda i amb què molts han descobert ara el nom d'aquest senyor, però vaig decidir no fer una compra impulsiva de 35 euros, aconseguir-lo més endavant pel màxim de 25 que val en anglès (i més quan els còmics en anglès ja no els compro traduïts) i que em signés el que jo ja tenia.

Em vaig endur aquest dibuixet que, tot i ser el que feia a gairebé tothom i tractar-se d'una cosa ràpida, està prou bé, i em va fer il·lusió. Havent estat aquesta la darrera de les dues sessions de signatures que tenia previstes, el regust que em va quedar d'aquest apartat de la meva llista de coses per fer va ser bo. 

Pel que fa a les compres, un dels principals atractius del Saló, aquest cop vaig estar a punt de no fer-ne ni una, només l'últim dia, diumenge, i per casualitat. Continuo trobant a faltar l'estand d'uns francesos que tenien centenars de volums recopilatoris de còmic de superherois en versió original, però a més una de les meves botigues habituals havia tornat al Saló després de faltar-hi l'any passat... i tampoc no tenia res que m'interessés. La tendència de la qual ja em vaig lamentar l'any passat continua.

Les altres botigues tampoc no tenien res del que acostumaven a tenir. Ni tan sols una que ven àlbum europeu em va satisfer: de còmics de l'Astèrix en català en tenia poquíssims i cap no era dels 4 que em faltaven. Els que veieu a la foto, les meves úniques compres, eren d'una altra parada on no comptava trobar res d'això.

Com que no vaig gens bé de diners i en cas de voler comprar alguna novetat ho faré allà on em descomptin més que aquest 5% màxim a què "obliga" la llei, no em sap especialment greu haver marxat pràcticament sense res. Ara bé, tinc molts forats per omplir de col·leccions diverses i no haver trobat gairebé res ha estat una altra decepció.

Tanmateix, en general m'ho vaig passar bé, estic content d'haver-hi anat, he après coses, he tornat a ser conscient de la immensíssima quantitat de còmics i autors que hi ha i que no coneixia —i per una qüestió de diners i espai seria impossible seguir-los tots, fins i tot reduint-los només als que em poden interessar mínimament—, he tornat a sentir parlar autèntics experts en còmics, gent que en sap un munt, i evidentment vull continuar vivint aquesta experiència enriquidora i alhora frustrant. Per tant tornaré a ser al Saló Internacional del Còmic de Barcelona l'any vinent, en què se celebrarà la 34a edició. A veure si llavors tinc més sort en tot.