Lectures: Marvel Gold Capitán América - La leyenda viviente

És gairebé una llàstima que sigui molt més aficionat a DC que a Marvel. Tot i que també tinc unes quantes coses de la Casa de les Idees, la gran majoria dels meus còmics de superherois pertany a la companyia d'en Batman, en Superman i la Wonder Woman, no precisament ben tractada per les editorials que n'han publicat les edicions en castellà, fins al punt que ja fa uns anys que només els compro en versió original.

Però sense ser-ne client habitual puc veure que Panini fa una bona feina amb el material de Marvel, amb diverses línies per a diversos tipus de públic i formats per a totes les butxaques. Un dels formats que més m'atrauen és el de llibre de tapa dura i moltes pàgines, i l'exemple més clar d'això són els volums més gruixuts de Marvel Gold -línia que també té volums gruixudets de tapa tova-, també coneguts com a Omnigold. 

Són llibres molt gruixuts i cars, normalment a 39,95 € cadascun, però al 32è Saló del Còmic de Barcelona (2014) vaig tenir la sort de trobar el primer dels dedicats al Capità Amèrica a meitat de preu (se'm va escapar, mentre m'ho pensava, el dels 4 Fantàstics) i és així com m'he estrenat en el format.

Com que és un dels personatges de Marvel dels que tinc més coses (repeteixo, no són gaires) i un dels que més m'agraden juntament amb l'Spider-man, m'interessava tenir aquest recopilatori on es recullen les primeres aventures del Capità des de la seva resurrecció durant els primers anys de l'editorial.

Aquest llibre conté, doncs, els números 58 a 99 de Tales of Suspense, el 100 de Captain America -que és on es rebateja la col·lecció que fins llavors oferia 10 pàgines del Capità i 10 de l'Iron Man-, el 114 de Strange Tales, el 13 de Sgt. Fury and His Howling Commandos i el 4 de Avengers, tot plegat publicat originalment entre novembre de 1963 i abril de 1968 i amb un total, portades i algun article explicatiu inclosos, de 568 pàgines.

En aquest recopilatori conegut com a La leyenda viviente -curiosament el títol es repeteix d'un altre material clàssic que Panini ja havia tret, però no hi té res a veure més enllà del protagonista- se'ns explica la recuperació d'un personatge que s'havia creat el 1940 amb intenció propagandística en un moment en què els Estats Units sabien que haurien d'acabar participant a la Segona Guerra Mundial.

Aquells anys de propaganda bèl·lica pura i dura i del Sentinella de la Llibertat atonyinant nazis al camp de batalla van ser tot un èxit, però la idea es va anar gastant, més endavant ja no funcionava de la mateixa manear i la periodicitat de la primera Captain America es va anar estirant, de manera que al final es va cancel·lar la col·lecció als anys 50. Amb el sorgiment de Marvel com a tal es van recuperar alguns personatges de feia dècades, i el venjador de les barres i estrelles va ser un dels escollits, però primer es van fer provatures per tal d'estudiar la reacció dels lectors.

Després de presentar un impostor al 114 de Strange Tales es va decidir recuperar l'autèntic Steve Rogers, tot inventant el seu conegut renaixement causat per la descongelació del bloc de gel on havia passat 20 anys en animació suspesa, i va viure una primera aventura amb els Avengers al número 4 de la col·lecció del grup de superherois més forts del planeta.

I, ara sí, va estrenar col·lecció, tot i que aquesta afirmació té uns matisos: no la va estrenar, sinó que s'hi va ficar al número 58, i a més no n'era l'únic protagonista, ja que la meitat de cada número era per a pàgines de les aventures de l'Iron Man, fins que va arribar el que seria el número 100, que com he dit més amunt va significar un canvi de nom de la revista, des de llavors Captain America.

Què és el que ens trobem en aquest fotimer de números (que semblen més dels que són en realitat, perquè com he dit molts d'ells són "mitjos números")? Doncs al principi aventures contemporànies i autoconclusives del Capità Amèrica en què se'ns explica un cop rere l'altre la seva enorme habilitat en la lluita cos a cos i les meravelles del seu llegendari escut, però després comencen altres històries de més durada, amb trames de 2 o 3 entregues, i més interès argumental.

En aquestes ens trobem dos tipus d'història: les que permeten als seus responsables, l'Stan Lee i en Jack Kirby (amb alguna substitució esporàdica en el dibuix), explicar aventures de la Segona Guerra Mundial amb les més digeribles tècniques narratives del present dels anys 60, on coneixerem el gran enemic del protagonista, en Red Skull, però també algun futur aliat com en Nick Fury; i les que se situen a l'època en què el Capità ja havia superat la congelació, amb nous enemics -sovint vinculats a les missions de S.H.I.E.L.D.- com en Batroc o el Superadaptoide o el ressorgiment d'organitzacions i personatges dels anys de glòria de l'Steve Rogers, com el mateix Red Skull, que curiosament també es va saltar 20 anys sense envellir-ne ni un.

Grans valors universals i absoluts (tot és blanc o negre) en unes propostes sovint ingènues, amb molt de text en què una veu en off ens narra en to altisonant el que de fet ja podem veure a les vinyetes, o els mateixos personatges expliquen en veu alta cadascun dels passos que fan, típic de l'època i hereu de les dècades anteriors, que es començaria a superar als anys 70 a favor d'una manera de narrar més centrada en l'acció i el poder de la part visual dels còmics.

És un material clarament passat de moda si el comparem amb els còmics actuals, però té un innegable valor històric que seria més gran, segons el meu parer, amb la inclusió no de la setantena de números de la segurament insuportable obra original, però sí almenys el número 1 de Captain America, de 1940, tal com es va fer anys enrere a la primera entrega de la Biblioteca Marvel de Planeta DeAgostini, en blanc i negre.

Però si deixem de banda aquest problema, Capitán América: La leyenda viviente m'ha semblat sorprenentment amè, sobretot avançat el llibre, gràcies a la relativa suavitat amb què enllaça el passat i el present del personatge i la profunditat de la caracterització del protagonista, proporcionada pels seus dubtes, remordiments i traumes per la desaparició en combat del seu estimat company Bucky Barnes 20 anys abans, a més de l'inevitable xoc psicològic de viure en un món que ha avançat dues dècades sense ell i al qual, per tant, li costa adaptar-se.

Febleses afegides per l'Stan Lee en un personatge que quan va néixer havia de ser perfecte, però que als anys 60, i seguint la línia marcada pel mateix guionista en tants personatges i grups, havia de ser humanitzat per tal de fer-lo més proper als lectors.

Són aventures d'acció, de recerca de respostes, d'intriga, amb un to com deia abans ingenu i propi del gènere i l'època, plenes de deus ex machina i tecnologia inexistent i insatisfactòriament justificada, i de tòpics gastadíssims sobre la manera de parlar dels estrangers, amb aquells accents exagerats i gens naturals, però que val la pena llegir perquè són històries entretingudes i també perquè representen l'origen del Capità Amèrica tal i com el coneixem.

Tenint en compte això i que l'edició és prou satisfactòria, amb material restaurat, paper blanc i net -tot i que no satinat, o sortiria massa car-, una bona retolació i una traducció no del tot dolenta -però sí amb unes quantes traduccions literals i l'odiós ús relativament freqüent del pretèrit perfet simple per a accions del mateix dia-, espero poder adquirir a bon preu, en algun moment, els altres dos Omnigold del personatge que han sortit fins ara i anar omplint, així, forats a la col·lecció per tal d'aprofundir en la història de l'Steve Rogers al llarg de les dècades.

Crònica del 33è Saló Internacional del Còmic de Barcelona

Enguany he tornat a passar pel Saló del Còmic, ja en porto uns quants de consecutius, i com també és habitual em disposo a fer la crònica de com l'he viscut personalment. En general, ja ho avanço, força bé, però m'han decebut un parell de coses que també dic que no tenen res a veure amb la fira en si, sinó amb les expectatives que jo en tenia o amb sistemes organitzatius d'algun estand concret.

Comencem amb les exposicions, la més destacada de les quals, com sempre, la dedicada al tema del Saló d'enguany, que era el còmic fantàstic, que engloba gèneres com la ciència-ficció o la fantasia èpica, dins dels quals trobem tota mena de subgèneres com ara l'exploració de l'espai, els viatges en el temps, les distopies, la vida alienígena, l'espasa i la bruixeria o els mateixos superherois, que no deixen de ser en molts casos producte del que en el fons és ciència-ficció, i en d'altres de la pura màgia, o bé vénen de l'espai. 

L'exposició era enorme, per a estar-s'hi tranquil·lament més d'una hora, però a banda de pàgines d'exemple, la majoria originals cedits, hi havia interessants textos que reflexionaven sobre els principis científics que hi ha al darrere de les propostes de la fèrtil imaginació dels autors de còmic fantàstic, i que els rebatien i els contrastaven amb el que passaria a la realitat o la distància que hi ha entre aquestes idees i el punt on es troba la ciència actual. 

Una mostra completíssima, però amb un únic problema de relativa gravetat: hi havia exemples d'obres de còmics nord-americans, europeus i fins i tot espanyols, aquests darrers una mica agafats pels pèls —perquè parlar del professor Bacteri de Mortadel·lo i Filemó a l'apartat de científics bojos d'una exposició sobre còmics fantàstics és acceptar un pop com a animal de companyia—, però... i el manga? No hi havia ni una sola pàgina de manga, tot i que el còmic japonès ha tocat, evidentment, la ciència-ficció i la fantasia moltíssimes vegades.

També destacaven les primeres que trobaven els visitants en entrar a l'espai visitable, aquesta vegada concentrat en el recinte del Palau número 2 i les seves dues plantes, sense fer ús de l'1. Per una banda hi havia l'exposició dedicada al Capità Amèrica, aprofitant el 75è aniversari del seu naixement (1940).

Probablement el que més va triomfar, però, va ser l'escut que hi havia a terra, que va entusiasmar els visitants més joves en esdevenir una improvisada pista per a lliscar o rodolar. En el meu cas em vaig limitar a fer-m'hi una foto aprofitant que duia la meva samarreta de l'escut del Capità.

També m'havia de fer aquesta fotografia amb la portada del 251 de Batman (1973), còmic històricament important perquè representava el retorn del Joker assassí sanguinari que durant molts anys havia desaparegut i havia estat substituït per un Príncep Pallasso del Crim més per a tots els públics per culpa de la Comic Code Authority, un organisme censor nascut de les paranoies que durant els anys 50 hi havia respecte al còmic i els seus efectes presumptament perjudicials per al públic més jove.

Doncs bé, una mostra amb les mateixes dimensions que les del Capità Amèrica celebrava els també 75 anys del principal enemic d'en Batman, que va debutar a les pàgines del número 1 de Batman, el 1940.   

Bastant apartades de les zones de més trànsit hi havia l'exposició dedicada a The Spirit, còmic que enguany celebra també el 75è aniversari, que el llegendari Will Eisner va publicar entre 1940 i 1952 i que personalment tinc pendent i espero poder-lo anar trobant en biblioteques. 

Allà també n'hi havia una de dedicada a les autores més emblemàtiques de còmic femení durant el franquisme, amb exemples dels gèneres extremament ensucrats i masclistes a què estaven limitades aquestes dibuixants i guionistes que van haver de treballar en aquelles condicions històriques desfavorables.

Altres exposicions que també em vaig mirar van ser la dedicada a l'humorista Perich en el 20è aniversari de la seva mort, la de les il·lustracions de Coromines per a les portades en castellà de la saga literària Cançó de Gel i Foc, que estava acompanyada amb figures basades en la versió televisiva coneguda com a Game of Thrones, la de la saga de videojocs The Legend of Zelda —a la zona de videojocs, on vaig aprofitar per a fer una primera partida al Super Smash Bros. for Wii U, en què no vaig fer-ho malament del tot gràcies a la petita pràctica que he agafat amb la versió per a Nintendo 3DS, que tinc des del meu aniversari—, la d'Anacleto, agente secreto aprofitant que al setembre se n'estrena la pel·lícula d'imatge real o la que repassava breument la història del còmic en català, que particularment vaig trobar massa optimista i amb unes quantes dades de millorable exactitud.

Un dels atractius, per a mi, dels Salons del Còmic, és la possibilitat que els autors convidats dels quals tingui algun còmic me'l dediquin i, si són dibuixants i no només guionistes, m'hi facin algun dibuixet. Amb els anys he tingut en general força èxit, però també alguna decepció, i aquest cop vaig tenir un disgust en veure com, tot i arribar abans que ningú a l'estand d'ECC, em feien anar enrere perquè en teoria s'havia format una cua al carrer des de la matinada amb tot de gent que s'havia posat d'acord. Jo, com que hi havia entrat amb polsera de premsa (però no abans que ells, que consti), me les vaig haver amb desenes d'indignats (i maleducats) fans. 

És curiós, perquè jo he fet cues d'aquestes, potser no de matinada —i caldria veure des de quina hora feia cua realment aquesta gent liderada per una noia molt maleducada i que s'assemblava al ros de Cruz y Raya i un tio que ja tenia vist de la signatura d'en Bryan Lee O'Malley a la Fnac, un paio que sembla el fill del Gran Wyoming i en José Mota (el morè de Cruz y Raya) i que és un professional de les cues amb aires de suficiència—, però n'he fet. I m'he trobat que en obrir-se les portes el que guanyava era el que corria més, i que em quedava sense un bon número i per tant sense dret a dibuix, i l'editorial no s'hi ficava.

Aquest cop l'editorial s'hi va ficar, amb diferents criteris, i es va imposar el que deia que jo havia d'anar enrere i que "sempre" s'havia fet, això de les cues al carrer. Mentida. Entenc la lògica de la indignació dels que havien estat fent cua, i en el seu lloc jo també m'empiparia, però les mentides em rebenten.

Al final va resultar que el dibuixant per al qual jo volia número, en Tim Sale (Batman: The Long Halloween, Batman: Dark Victory i Batman: Haunted Knight), no era el mateix que el que volien ells, però per culpa seva em va tocar el número 18, i l'home, al cap de 5 minuts de començar, va decidir que estava massa cansat per a continuar fent miniesbossos i després del número 9 ens va fer a tots una signatura ràpida, que no tenia ni rúbrica, i cap a casa. 

Per tant, entre uns i els altres vaig tenir una nova mala experiència, la tercera que compto ja amb la mateixa editorial des que es va estrenar en la publicació de còmics, fa 3 edicions. És a dir, quasi cada any hi he tingut alguna decepció. Ho tindré en compte d'ara endavant.

Molt millor va anar la signatura de l'Scott McCloud, de moda ara per l'èxit incontestable de la seva darrera novel·la gràfica, The Sculptor. Vaig fer ben fet en decidir anar a la sessió de signatures de l'estand d'El Corte Inglés, perquè a les botigues no lligades a una editorial sempre va tot millor. 

A més, l'home era molt amable i feia dibuixos per a tothom. Em va saber una mica greu anar-hi amb La revolución de los cómics, un còmic sobre còmics que tinc des de fa 13 anys, i no haver comprat res més de l'autor. No negaré que feia enveja veure a les mans de tothom de la cua el gruixut volum de la novetat que està de moda i amb què molts han descobert ara el nom d'aquest senyor, però vaig decidir no fer una compra impulsiva de 35 euros, aconseguir-lo més endavant pel màxim de 25 que val en anglès (i més quan els còmics en anglès ja no els compro traduïts) i que em signés el que jo ja tenia.

Em vaig endur aquest dibuixet que, tot i ser el que feia a gairebé tothom i tractar-se d'una cosa ràpida, està prou bé, i em va fer il·lusió. Havent estat aquesta la darrera de les dues sessions de signatures que tenia previstes, el regust que em va quedar d'aquest apartat de la meva llista de coses per fer va ser bo. 

Pel que fa a les compres, un dels principals atractius del Saló, aquest cop vaig estar a punt de no fer-ne ni una, només l'últim dia, diumenge, i per casualitat. Continuo trobant a faltar l'estand d'uns francesos que tenien centenars de volums recopilatoris de còmic de superherois en versió original, però a més una de les meves botigues habituals havia tornat al Saló després de faltar-hi l'any passat... i tampoc no tenia res que m'interessés. La tendència de la qual ja em vaig lamentar l'any passat continua.

Les altres botigues tampoc no tenien res del que acostumaven a tenir. Ni tan sols una que ven àlbum europeu em va satisfer: de còmics de l'Astèrix en català en tenia poquíssims i cap no era dels 4 que em faltaven. Els que veieu a la foto, les meves úniques compres, eren d'una altra parada on no comptava trobar res d'això.

Com que no vaig gens bé de diners i en cas de voler comprar alguna novetat ho faré allà on em descomptin més que aquest 5% màxim a què "obliga" la llei, no em sap especialment greu haver marxat pràcticament sense res. Ara bé, tinc molts forats per omplir de col·leccions diverses i no haver trobat gairebé res ha estat una altra decepció.

Tanmateix, en general m'ho vaig passar bé, estic content d'haver-hi anat, he après coses, he tornat a ser conscient de la immensíssima quantitat de còmics i autors que hi ha i que no coneixia —i per una qüestió de diners i espai seria impossible seguir-los tots, fins i tot reduint-los només als que em poden interessar mínimament—, he tornat a sentir parlar autèntics experts en còmics, gent que en sap un munt, i evidentment vull continuar vivint aquesta experiència enriquidora i alhora frustrant. Per tant tornaré a ser al Saló Internacional del Còmic de Barcelona l'any vinent, en què se celebrarà la 34a edició. A veure si llavors tinc més sort en tot.