Lectures: Seconds

Dos anys després d'haver llegit els còmics i vist la pel·lícula d'Scott Pilgrim em vaig assabentar, per casualitat i gràcies al fet que segueixo el seu autor a Twitter, de la sortida de la nova novel·la gràfica del canadenc Bryan Lee O'Malley, i alguna cosa em va fer desitjar-la fins al punt d'adquirir-la de seguida, aquesta vegada en versió original. 

Després vaig veure com l'aclamava tothom que l'havia pogut llegir i vaig tenir la sort (no acostumo a trobar gangues, per tant crec que l'univers aquí es va portar bé amb mi) d'adonar-me que a Amazon es venia a meitat de preu durant uns dies en què curiosament no hi havia estoc, així que per només 9,42 € vaig comprar l'edició en anglès, de tapa dura i amb faixa, d'aquesta obra mestra que en castellà (no hi ha versió en català) està disponible per prop de 18 euros i tapa tova.

Diuen que el hype són les altes expectatives que hom es forma de les coses i els productes per culpa de les òptimes opinions sobre aquelles coses o aquells productes que sent o llegeix, i això és quelcom que sovint esdevé contraproduent, perquè no hi ha marge per a la sorpresa: encara que aquestes opinions tinguin raó, si no ens agrada tant com ens pensàvem, ens decep. I si ens agrada tant com ens pensàvem, ens quedem també decebuts, perquè ja ens ho esperàvem. 

Tenia por que em passés això amb Seconds, de fet m'ha passat amb altres obres i diverses vegades, però no: me n'esperava molt i m'ha agradat encara més. M'adono que potser, dient això, faig malbé l'experiència d'algú que es decideix a llegir-lo. Us en demano disculpes.

En fi, deixem la introducció. Seconds és la història de la Katie, una xef de 29 anys que viu en un poble suposadament canadenc (no es diu pas el contrari, i Scott Pilgrim se situava en aquell país) i que després de 3 anys d'èxit al restaurant que dóna el nom al còmic és a punt d'obrir-ne un altre i començar una nova vida. 

Fa temps que estalvia per poder-ho fer i les obres del nou establiment, on pensa traslladar-se tot desvinculant-se de Seconds —on ja no hi ha gairebé cap de les persones amb qui el va posar en marxa—, no van tan bé com seria desitjable, però després d'una nit en què una de les treballadores del local, la Hazel, és víctima d'un accident laboral s'embranca en una aventura de repercussions literalment imprevisibles.

Perquè (i aquí és on s'introdueix l'element fantàstic) troba uns bolets amb unes instruccions per tal de desfer errors, i per tal d'esborrar els esdeveniments d'aquest vespre ho prova, amb una barreja d'incredulitat i agosarament. 

El cas és que aquest sistema miraculós que a tots ens agradaria tenir per tal de desfer petites relliscades que ens compliquen la vida funciona, però tot té una explicació.

La Lis, un curiós esperit que viu a la casa on hi ha tant Seconds com l'apartament de la Katie, se li presenta i li diu que els bolets són seus, i li va advertint que s'han de seguir unes normes. És clar que, després de veure com li sortia bé una vegada, la Katie ho tornarà a fer, i més quan es tracta de solucionar problemes cada cop més greus, relacionats principalment amb les seves dues preocupacions més grans: el seu ex, en Max, i la situació del nou local.

Bona part dels problemes, però, els provoca ella mateixa en alterar el seu món: cada cop que esborra algun esdeveniment canvia el destí i es desperta en un món en què aquell error o aquella decisió no han tingut mai lloc, però ella és la mateixa Katie de sempre, amb els records inalterats, de manera que cada cop que fa una revisió es troba desorientada perquè desconeix els esdeveniments que representa que han succeït en aquell nou escenari.

I el problema d'això no és només la desorientació, sinó que les conseqüències dels canvis són imprevisibles i cada cop l'allunyen més del resultat desitjat. Ella, incapaç de conformar-se amb cap situació i buscant una vida 100% ideal, cada cop embolica més la troca i posa en perill la mateixa existència d'allò que vol protegir.

L'autor ens ho explica amb un to costumista barrejat amb elements fantàstics, fórmula que ja va emprar als 6 volums de Scott Pilgrim, tot i que allà la fantasia i l'absurd tenien molt més pes que a Seconds, que és una obra més adulta (també ho és ell mateix) i més realista, encara que el dibuix característicament influït pel manga, típic del senyor O'Malley, ens pugui fer pensar el contrari en un primer cop d'ull.

Per cert, us sonen aquests dos personatges, que fan un cameo zenital? Em va agradar força, i és que una part de mi se l'esperava. És l'única connexió entre les dues obres, realment, perquè no tenen res a veure. Ja vaig dir en ressenyar Scott Pilgrim que aquella era una obra que gaudiria qualsevol lector de la generació nascuda als 80, plena de referències i estructures narratives pròpies del món dels videojocs, que trencaven constantment el ritme. 

En canvi, a Seconds hi ha elements fantàstics, és clar, però s'introdueixen d'una altra manera, no trenquen res, i la sensació que s'aconsegueix és de realisme amb tocs de fantasia en una història amb la qual es pot identificar un espectre més ampli (en edat i bagatge cultural) dels lectors. En altres paraules, és més fàcil identificar-se amb una noia de 29 anys que porta una vida normal que no pas amb un noi de 23 que lluita en espectaculars combats contra els antics xicots de la seva noia.

La protagonista, la Katie, és un personatge entranyable. No podem evitar renyar-la mentalment i posar-nos del costat de la Lis, i encara que es veu venir que se li complicaran les coses i que la culpa és exclusivament d'ella, ens angoixa veure com tot això es va fent realitat i com pateix ella en adonar-se'n. Suposo (encara no ho sé) que és com veure un fill que pren decisions equivocades i contràries als teus consells i no hi pots fer res.

No tinc cap problema amb afirmar que Seconds, que m'ha semblat una obra mestra i que ja tinc ganes de rellegir (no em passa mai), m'ha agradat més que Scott Pilgrim. Pels motius exposats més amunt, però també perquè s'ha canviat el blanc i negre pel color (aplicat magistralment per en Nathan Fairbairn), cosa que dóna força al particular estil del dibuixant i hi surt guanyant —es va fer una versió en color de Scott Pilgrim a posteriori, però sóc partidari de consumir els productes tal com es van concebre sempre que sigui possible—; m'ha agradat més també pel to del còmic i alguns recursos narratius, com ara quan la Katie replica davant les afirmacions de la veu en off amb què no està d'acord, o per detalls gràfics com els plats que apareixen en algunes vinyetes i que ens fan venir gana gràcies al detall amb què els plasma l'assistent Jason Fisher. 

Pel que fa a la llargada i el caràcter autoconclusiu del llibre els trobo ideals, també. És cert que només permet que coneguem bé quatre personatges (la Katie, en Max, la Lis i la Hazel), però per més que ens agradi aquest còmic és evident que no calia allargar-lo innecessàriament. Amb 336 pàgines n'hi ha ben be prou.

Reconec que la idea de modificar el passat i les conseqüències que això provoca no és original, ho veiem per exemple a la pel·lícula The Butterfly Effect (2004), però aquest detall no resta interès ni atractiu a un còmic que ja forma part dels que més m'agraden de la meva col·lecció, i que per això he de recomanar encaridament. No m'estranyaria que també se n'acabés fent una pel·lícula. Al capdavall, transformar en film el complicat món d'Scott Pilgrim era més difícil i tot i així es va fer amb èxit.