Lectures: Herba

Fer una ullada a les paradetes de llibres o a les taules i prestatges de les llibreries i les biblioteques ens permet assabentar-nos de la simple existència d'alguns títols que, per la raó que sigui, no coneixíem de res, i això és el que em va passar amb la segona edició de la Diada del Còmic en Català de Mataró, un esdeveniment discret però que vam visitar per fer alguna cosa l'any passat, i com a mínim em va servir per anotar coses de les quals no tenia ni idea, i a més, en la nostra llengua.

Una d'elles va ser el còmic que us porto avui, que resulta que és el primer manhwa o còmic coreà que llegeixo -per plaer, perquè per feina n'he tocat algun- i, a sobre, el primer còmic d'aquell país que es publica, que jo sàpiga, en català. 

Herba, de Keum Suk Gendry-Kim, i publicada per Reservoir Books, va ser un dels còmics que em vaig comprar per Sant Jordi, aprofitant el descompte excepcional del 10% que fan algunes botigues només aquell dia i que suavitza una mica l'alt preu dels llibres al nostre mercat, a sobre condicionat per la llei del 5% de descompte màxim que li discutiré a qualsevol defensor.

En fi, no he vingut aquí a barallar-me, sinó a parlar d'un còmic que vaig comprar perquè em va cridar l'atenció en aquella petita fira i que la faixa amb els premis rebuts em va saber vendre molt bé.

He de dir que, personalment, sobre la barbàrie exercida per l'exèrcit japonès sobre el poble xinès i el coreà abans i durant la Segona Guerra Mundial, i concretament l'explotació sexual de les dones, en coneixia pocs detalls, tot i que no m'era desconeguda la seva existència. 

En aquest còmic, que és la biografia de la senyora Lee Ok-sun en forma de còmic escrit i dibuixat per l'autora esmentada més amunt, som testimonis de les vivències de primera mà de la seva protagonista, que hi repassa la misèria que van haver de viure, tant ella com els seus veïns, al nord de Corea -abans que es convertís en el que ara coneixem com a Corea del Nord-, des de la infantesa, en què l'extrema pobresa va obligar els seus pares a arribar a la duríssima decisió de vendre-la, fins a l'edat avançada en què decideix explicar la seva tràgica vida, que la va dur a formar una nova família a la Xina, però que mai va esborrar la seva condició de coreana ni els traumes que li va tocar experimentar.

L'autora apareix a l'obra, però com a personatge secundari encarregat de conduir les converses que li permeten extreure aquesta informació i tants detalls com pot per compartir amb el món, i en escenes el present de l'obra que reflecteixen aquestes entrevistes, però el gruix d'aquest volum de gairebé 500 pàgines se l'enduen escenes del passat, les més dures de les quals les que narren la prostitució forçada a què es va haver de dedicar la senyora Lee ja des de temps abans de ser major d'edat.

Tot plegat, amb un traç de pinzell que es permet ser més o menys detallat segons el que vol representar, amb força presència de les masses negres de tinta i algunes pàgines sense text que sembla que ens convidin a reflexionar sobre el que se'ns acaba d'explicar, i potser a recuperar-nos de l'impacte, en què el dibuix es torna més intencionadament tosc i amb la vegetació i el camp com a protagonistes.

Poca cosa més puc dir del contingut de l'obra, però us la recomano molt. És un còmic de no-ficció que ja ha estat, com deia, premiat i que estic segur que es convertirà en una referència pel que fa a la novel·la gràfica i se citarà durant anys. 

De moment, el que sí que ha aconseguit és que jo segueixi la seva autora, i ja tinc al punt de mira L'espera, un altre manhwa en català que aquesta vegada tracta la qüestió també traumàtica de les famílies separades per culpa de la divisió de Corea de la qual potser tenim, com a concepte, una mica més d'idea, però que no hi ha cap dubte que el còmic complementa amb històries concretes. En parlarem.
 

Crònica del 35è Saló Internacional del Còmic de Barcelona

És fàcil comptar el número de Salons del Còmic. Almenys per a mi: sempre coincideix amb la meva edat. Per a qui no la sabia, doncs, queda clar que actualment tinc 35 anys. 

I una vegada més he pogut anar a l'esdeveniment relacionat amb el còmic més important del nostre país, aquest cop novament amb acreditació cedida per Ficomic, tot i que l'any passat, per algun motiu que desconec, no en vaig tenir, mentre que per al Saló del Manga i diversos Salons del Còmic anteriors, sí.

(fotografies de la Míriam - Keromi) 

Amb aquest cartell es presentava un saló temàticament dedicat als avions al món del còmic, canvi de vehicle respecte l'any passat, en què els protagonistes eren els cotxes.

Acompanyant vinyetes amb exemples de la presència d'aquesta mena de vehicle al món del còmic hi havia exposats, a la plaça Univers, avions i també altres vehicles terrestres, però malgrat que era la més visible i publicitada, les exposicions més interessants eren unes altres, totes concentrades al pavelló 4, a mà dreta en entrar a la plaça.

La més destacable, la de la història del TBO, la mítica revista de còmics que es va publicar entre 1917 (per tant, el motiu era el seu centenari) i 1998 i que va suposar la creació al vocabulari castellà d'una paraula que particularment no m'agrada, per la seva lleugera connotació despectiva, però que en aquesta llengua equival a "còmic".

Se'n repassaven les diverses etapes històriques, així com les principals sèries/seccions i els autors més importants que hi van passar, i tot i que es tracta d'una revista que va desaparèixer en bona part perquè va arribar un moment que la seva proposta no era prou atractiva per al públic, cal reivindicar-ne la importància.

Jo mateix en tinc molt bons records, i és que en la seva etapa més moderna en vaig poder gaudir gràcies a que el meu avi me n'acostumava a comprar els exemplars, llavors mensuals. En algunes pàgines d'aquells números es recuperaven pàgines clàssiques, de manera que en vaig poder tenir un tast, i l'exposició ha revifat aquells records.

Parlant de centenaris, també aquest any té lloc el del llegendari autor Will Eisner (1917-2003), que va visitar el Saló del Còmic fins a 3 vegades, l'última dos anys abans de morir, i que és reconegut sobretot per dues coses. La primera, la sèrie The Spirit, i la segona...

...La presumpta paternitat del concepte "novel·la gràfica". És una idea molt estesa, però sembla que hi va haver algun precedent. Tanmateix, sí que es pot afirmar que ell la va popularitzar i va posar les bases perquè a partir de finals dels anys 70 sorgissin còmics d'una sola entrega, més orientats al públic adult i sense els constrenyiments dels gèneres establerts i les angoixants entregues periòdiques. El tipus de còmic que podia agradar a qui no li interessen els còmics, en altres paraules.

Una altra exposició estava dedicada al personatge d'en Lucky Luke, cap efemèride rodona en aquest cas, però mai no és mal moment per fer un homenatge al cowboy més famós del còmic, encara viu tot i que signat per nous equips creatius.

En aquest cas amb menys pàgines originals i més plafons informatius, s'hi podia repassar l'univers de personatges dels seus àlbums, així com altres curiositats de la seva història, que es va iniciar el 1949, quan Morris va crear el popular personatge, anys abans que comencés la cèlebre etapa en què els guions els escrivia en Goscinny, un dels cocreadors de l'Astèrix.

Pel que fa a les exposicions, tot i que n'hi havia més, l'última que he visitat amb deteniment ha estat la dels Superherois fora de control, un repàs als antiherois i als superherois més irreverents i pertorbats, ja que no tots són models de conducta com el Capità Amèrica.

A l'estand de l'Associació Catalana de Tintinaires, per segon any consecutiu, ens hi hem estat una bona estona tot repassant l'exposició sobre la geografia al món d'en Tintín amb la intenció d'emplenar un qüestionari que ens donaria dret a participar al sorteig d'una col·lecció sencera d'àlbums, que ja la tinc des que era petit, però no em faria res tenir-ne una altra, totalment nova, i llegar-la.

Per exemple, a la Sara, que ha volgut acompanyar els seus pares en una foto davant l'estand de Selecta Visión, on es van conèixer el 2011. En realitat la tradicional foto ens la fem al Saló del Manga, però a la propera edició ja no hi haurà panxa, de manera que havíem d'aprofitar l'ocasió.

A ella li hem comprat un tros d'aquesta tela de superheroïnes per tal que la iaia li faci coses com ara un pitet, i és que des de ben petita es notarà que és filla de frikis.

Per part meva no m'hi he endut diners, al Saló, perquè ja fa diverses edicions que trobo poca cosa interessant per a mi. El material de segona mà cada cop és més reduït i no es renova. Tot i així, sempre remeno per si de cas, i aquest cop només hi he comprat això:

Els recopilatoris 100 Balas: Corrupto, amb els números 68 a 75 d'una col·lecció que tinc plena de forats i que vaig tapant poc a poc amb la idea de poder-la llegir algun dia; i Batman and Robin: Requiem for Damian, que conté els números 18 a 23 del vol. 2 de Batman and Robin, material amb què vaig molt endarrerit però que no trobava mai a bon preu.

Per sort, un estand francès amb molt de còmic nord-americà en anglès, que és el que jo busco, i que s'havia saltat unes quantes edicions del Saló, ha tornat, tot i que amb molt poqueta cosa.

En fi, aquest cop, igual que l'any passat, també hi he anat un únic dia, i és que quan hi anava diverses vegades era en bona part perquè volia dedicatòries de dibuixants i guionistes, repartits en diversos dies. A més, llavors estava a l'atur, o era autònom, i encara no m'havia mudat a Mataró, de manera que la disponibilitat era una altra.

Però en aquesta edició entre els convidats tampoc no hi havia cap autor que m'interessés especialment. Si de cas, en Dave Gibbons, dibuixant de Watchmen, però el portava ECC, que tornava al mal camí després de la breu però encertada experiència del sorteig -com ha de ser- de l'any passat: números repartits per ordre d'arribada a l'estand des de l'obertura de les portes. I ja fa anys que estic emprenyat amb aquesta jove editorial pels canvis constants de criteri i la mala organització d'aquest tema, per tant un problema menys i anem per feina.

Ha estat un Saló del Còmic més tranquil, hi he anat directament diumenge i he pogut mirar tot el que volia amb calma. De compres, poques, però ja era la idea. M'agrada anar-hi sobretot per l'ambient i per les exposicions.

No sé a què es deu, però l'organització de l'espai ha estat diferent i més encertada que en ocasions anteriors i sobretot que als salons del Manga: totes les exposicions en un pavelló, i especialment les botigues a la mateixa zona que els estands de les editorials, no marginades en un racó. Sí que n'hi havia menys, d'estands en general, i això sempre és un punt negatiu perquè l'oferta es redueix i significa que hi ha expositors que se n'han quedat fora, però des del punt de vista logístic crec que és així com s'ha de muntar una fira d'aquest estil. En quedo content.

Lectures: Pride of Baghdad

Sovint m'assabento de l'existència de còmics perquè llegeixo que han guanyat algun premi important o veig que tothom en parla, o són la nova obra d'un guionista o dibuixant que m'agrada, i els apunto a la llista de desitjos. És el cas que avui ens ocupa, perquè ja seguia el seu guionista, el gran Brian K. Vaughan (per Y, the last man, però després l'he continuat llegint a Saga i Paper Girls), i el còmic va ser tema de conversa en el seu moment, tot i que les crítiques estan dividides. 

Fa segurament més d'un any (no trobo l'e-mail de confirmació d'enviament) vaig comprar, per fi, el còmic que avui ressenyo, i ha estat ara que l'he llegit... o devorat, mai més ben dit.

Pride of Baghdad, amb guió de l'esmentat Brian K. Vaughan i dibuixos de Niko Henrichon, és una novel·la gràfica -en aquest cas sens dubte: no són números recopilats, sinó una història autoconclusiva que ni tan sols té capítols- publicada originalment el 2006 i basada en uns fets que van tenir lloc l'any 2003 a la capital de l'Iraq, on van quedar alliberats uns lleons del zoo de la ciutat en ple atac de l'exèrcit estatunidenc.

Sense entrar en detalls sobre el desenllaç d'aquells fets reals, el còmic és una faula, és a dir un relat protagonitzat per animals amb què es pretén simbolitzar amb al·legories una situació amb la intenció de transmetre un missatge.

No ens volen donar lliçons, però, en aquest cas, sinó fer-nos reflexionar i trobar paral·lelismes entre les situacions que viuen els lleons protagonistes i aspectes de la conflictiva història de la Humanitat en general i de la Invasió de l'Iraq (2003-2011) en particular.

El cas és que un bombardeig per part dels caces americans destrossa el zoo i els lleons es troben, de sobte, lliures, una situació nova per a ells, que fa molts anys que viuen en captivitat. El grup està format per la Safa, vella lleona que sí que recorda la vida salvatge de la seva joventut, la Noor, lleona jove i amb empenta i ambició, en Zill, el mascle que per edat és al mig de les dues i ara és la parella de la Noor però sembla que abans ho era de la Safa, i el petit Ali, fill de la Noor, que és el contrapunt innocent i pur de la bandada (pride en anglès, evidentment amb un joc de paraules amb el significat d'"orgull").

Quan es troben davant la possibilitat d'anar per on vulguin i fer virtualment el que vulguin es queden desconcertats, perquè no hi estan acostumats, perquè esperen massa de la nova situació o perquè es mostren prudents sobre els "perills" de la llibertat, segons el cas.

Li passa a la Safa, la més veterana, que recorda com la vida salvatge era una lluita contínua per la supervivència, mentre que al zoo no hi havia emocions, però estaven segurs i correctament alimentats. La Noor es vol menjar el món i avorreix qualsevol mena de captivitat, i en Zill és més de la política del peix al cove. Per al petit, és clar, tot és nou i excitant.

Una de les coses més interessants del còmic és com els diàlegs dels animals -els lleons interactuaran amb altres espècies- ens resulten d'allò més humans, amb inquietuds, reflexions i discussions com les nostres, però sense oblidar que són animals i tenen els coneixements que tenen.

Tot flueix perfectament, encara que hi ha alguna escena que m'ha semblat excessivament humana -concretament una del passat de la Safa, molt colpidora-, i la lectura és ràpida, tant que fins i tot és fàcil acabar pensant que ho és massa.

Bona part de la culpa la té el fet que en realitat no hi ha gaire text, i que Pride of Baghdad és una obra farcida de grans vinyetes, imatges a doble pàgina i molta acció. Això no fa que sigui un còmic menys interessant, però no és d'aquells que podem fer durar gaire.

El dibuix del senyor Henrichon, per altra banda, és preciós, espectacular tant en composició com en color, malgrat que resulta inevitable pensar en The Lion King a causa del disseny dels lleons.

Així doncs, la novel·la gràfica presenta uns personatges del regne animal amb una manera de pensar i actuar que es pot interpretar com diverses ideologies del món humà i els posa en un entorn real d'una guerra real, tot mostrant com s'hi enfronten i, de passada, un dels aspectes d'aquell conflicte bèl·lic.

El guionista no es posiciona, no veurem tendenciós el relat, però sí que hi ha una pregunta subjacent: val la pena la llibertat a qualsevol preu, encara que no l'aconseguim amb els nostres mitjans?

Lectures: Good-bye, Chunky Rice

Després de llegir Blankets i Habibi, i encara que hagués llegit qualsevol de les dues obres en un altre ordre, estava totalment convençut de la feina d'en Craig Thompson, i volia saber què més havia fet, així que vaig descobrir la que havia estat la seva novel·la gràfica de debut, de l'any 2000, i com que aquesta vegada Astiberri l'havia portat només en castellà... doncs la vaig comprar en anglès (i em va sortit molt més barata, també cal dir-ho). 

Good-bye, Chunky Rice, guanyadora aquell mateix any del Premi Harvey al Millor Nou Talent, ens enganya amb una aparença infantil -intencionada perquè l'autor hi retrata, en forma de faula, fets inspirats parcialment en la seva infantesa- però ja s'hi pot veure el captivador i detallista estil d'aquest senyor que ens va visitar al 30è Saló del Còmic, amb traços gruixuts i un ús magistral del blanc i el negre.

Pel que fa a la història, el protagonista és una mena de nen tortuga, el Chunky Rice del títol, que viu amb un home de personalitat infantil, per no dir que segurament amb una disminució psíquica, i l'ocell d'aquest. En Chunky té una amiga, una ratolina, amb qui acostuma a construir castells de sorra a la platja, però se n'ha d'acomiadar quan decideix emprendre un viatge, no se sap exactament on ni per què, que l'allunyarà de la vida que coneixia fins ara.

La premissa és ben senzilla, i aquest cop no és un maó de llibre, sinó que l'autor en té prou amb 128 pàgines per a transmetre'ns el que ens vol explicar. Aquesta vegada no es tracta d'una història que podria omplir un llargmetratge i que s'allarga en el temps. No. A Good-bye, Chunky Rice l'acció es desenvolupa en el que podrien ser unes hores, o un parell de dies a tot estirar, i el ritme és totalment diferent del que veuríem en posteriors obres del senyor Thompson, que en realitat a nosaltres ens van arribar abans.

Però si Blankets i Habibi ens colpien amb històries d'amor farcides de drama i fins i tot tragèdia, amb final agredolç inclòs, la primera obra del seu autor tampoc no pretenia deixar-nos amb un somriure a la cara, encara que la seva aparença fos, com deia, més aviat infantil.

A través de personatges que són animals antropomòrfics o humans grotescs (els que hi surten no es poden considerar precisament normals i corrents), el que se'ns explica en aquestes pàgines és la història d'un comiat dolorós, de la sensació de pèrdua irreparable. No sabem per què en Chunky se'n va lluny de la seva amiga, però sí que sabem que sempre la trobarà a faltar i que no acaba d'estar convençut de la decisió de marxar.

De la mateixa manera, tots els altres personatges s'enfronten també a pèrdues personals en diverses formes: l'enyor d'una mascota de la infantesa malgrat els anys que han passat, un canvi total d'estil de vida o, en el cas de la ratolineta, un amic que marxa ben lluny.

Pot semblar que la senzillesa del relat i l'aspecte dels seus protagonistes i secundaris el converteixen en un producte per a públic juvenil -en el millor dels casos-, però com sempre defenso, hi ha coses que només un adult pot arribar a entendre completament, i és per això que les pel·lícules de Pixar tenen l'enganyosa forma de cinema infantil però els cors que toquen són els dels adults. I, si no, tothom a mirar altre cop el final de Toy Story 3.

Doncs amb Good-bye, Chunky Rice passa el mateix: gratem la capa de presumpte infantilisme o candidesa i ens trobarem un relat malenconiós amb què podrem reflexionar perquè, més enllà de la forma dels personatges, les metàfores i els recursos expressius de l'autor, segur que ens podem identificar amb les sensacions que viuen en Chunky i els altres.

  

Lectures: The Sculptor

Reconec que no estic excessivament al dia pel que fa a l'actualitat del món del còmic. I com que les notícies que s'acostumen a difondre són les del gènere dels superherois i aquestes gairebé sempre contenen spoilers (o ho són en si mateixes), ja m'està bé anar una mica despistat en aquest sentit.

Però llavors em passen coses com anar a un Saló del Còmic amb la intenció de rebre una dedicatòria en un còmic que no és un còmic, sinó un assaig en forma de còmic —però és igual, així el tinc signat— i trobar-me que a la cua gairebé tothom duu el volum gruixut i de tapa dura que acaba de sortir amb el nom d'aquell autor i que hi ha qui afirma que és el millor còmic en molts anys. I no tenir-lo, i envejar-lo.

Però tant se val, perquè em va servir per a conèixer-ne l'existència, descobrir que en anglès -llengua original- em podia sortir més de 10 euros més barat, i així l'he adquirit. Ara que l'he llegit, com és natural, em disposo a donar-ne la meva opinió, que coincideix, ja us ho avanço, amb la de la majoria: és una obra mestra indiscutible.

Si ens pensàvem que el senyor Scott McCloud, un dels pioners del webcòmic, només sabia parlar del còmic des del punt de vista didàctic, significa que no sabíem que també havia dibuixat ficció. El que passa és que des de Zot! (1984-1990) no s'hi havia dedicat, i el 2010 es va posar amb The Sculptor, que ha publicat aquest mateix 2015.

Dibuixada digitalment i en bitò, ens pot recordar una altra meravella, Seconds, de Bryan Lee O'Malley, en el sentit que introdueix en una premissa aparentment realista un element fantàstic que marca la trama. En aquest cas el protagonista és en David Smith, un jove escultor apassionat de la seva feina i per desgràcia arruïnat per la manca d'èxit que, a més, està sol a la vida des que se li van morir tant els pares com la germana.

Obsessionat amb crear escultures que agradin al públic i escèptic amb un sector on sembla que, com en tants altres, tot funciona per les connexions que tenim, en David està desesperat i donaria qualsevol cosa per poder plasmar amb les seves mans tot allò que li ve al cap.

Són cabòries que explica al seu besoncle Harry, amb qui coincideix en un bar mentre juguen als escacs i tenen converses filosòfiques sobre la vida i la mort. Per un motiu que m'estimo més no revelar, en Harry pot fer realitat el desig d'en David, i aquest és el punt de partida d'aquesta novel·la gràfica de gairebé 500 pàgines.

L'acord que li ofereix -que tampoc no revelaré- té un preu que per a qualsevol de nosaltres seria excessivament alt, però com que l'única cosa que li importa a en David és l'art, l'accepta sense pensar-s'ho gaire.

El problema és que poc després s'enamora i ha de dividir la seva atenció entre la creació d'escultures, que se li ha fet molt més fàcil però continua sense donar gaires resultats, i la lluita per a aconseguir la noia que l'ha captivat.

Amb la introducció de la Meg, doncs, The Sculptor guanya una nova i rica capa argumental, o un ingredient principal, si ho voleu, que fa el còmic molt més interessant que si hagués girat només al voltant de l'art.

Després d'aquest extens pròleg seguim les peripècies d'en David, que pateix per fer realitat els seus somnis, tant artístics com sentimentals, i l'autor ens delecta amb precioses il·lustracions i una narrativa fluïda amb què més o menys ens podem identificar perquè captura les preocupacions i distraccions d'una generació, que no és la seva, d'una manera plausible.

És talment com si estiguéssim veient una pel·lícula, una de bona, que espero que sigui el resultat real del projecte d'adaptació cinematogràfica que ja està en marxa, perquè és una història preciosa que reflexiona sobre l'art, la persecució dels objectius, la perseverança, l'aprofitament d'una vida que no sabem quant de temps conservarem i la manera d'afrontar la mort.

No falten els moments en què se'ns escapa un somriure, però en general és un relat angoixant, dramàtic, tràgic fins i tot, que no m'estranyaria que als lectors i les lectores més sensibles els provoqués alguna llàgrima. A mi alguns moments em van deixar força abatut i vaig tancar el llibre amb l'ànima arrugada.

Recomano, doncs, The Sculptor a qualsevol persona interessada en els còmics ben fets, en les obres mestres, en els títols que d'ara endavant recomanarem quan ens preguntin per còmics imprescindibles. Aquesta novel·la gràfica és una de les grans.

Lectures: Habibi

Ja fa més de dos anys que vaig llegir Blankets, d'en Craigh Thompson (que me'l va dedicar amb dibuix i tot al Saló del Còmic), i fa bastant de temps que vaig adquirir l'altra gran novel·la gràfica per la qual és conegut, Habibi. 

No ha de sorprendre ningú que hagi trigat tant a llegir-la, perquè com dic sempre els diners que valen les novel·les gràfiques gruixudes i cares intento amortir-los tot dosificant-ne la lectura i duent-la a terme en moments en què em ve molt de gust posar-m'hi. Però per fi ho he fet, i ben satisfet que n'he quedat.

Ja vaig dir a l'entrada de Blankets que, tot i haver passat fa temps a la lectura de còmics en versió original, amb Habibi faria una excepció perquè l'editorial basca Astiberri havia tingut l'encert d'editar-la en català, com l'anterior. 672 pàgines de còmic en blanc i negre que, si no anem amb compte, podríem devorar en poques hores. 

Habibi no té res a veure amb Blankets, encara que comparteixen format i autor i és inevitable comparar-les. Sí que coincideixen, però, en el fet que narren dures i tristes històries d'amor i deixen un regust agredolç. Ara bé, les històries concretes no tenen res a veure.

En aquesta obra de 2011, ambientada al fictici país islàmic de Wanatòlia —i segons el seu autor cronològicament situada als nostres dies—, els protagonistes són la Dodola i en Zam. A ella la van vendre a un home quan tenia 9 anys, i deixant de banda el fet que es va convertir en una muller amb tot el que això implica, l'home la tractava força bé i li ensenyava a llegir i escriure. Un dia, però, van atacar l'home i se la van dur com a esclava, situació de la qual va aconseguir fugir tot enduent-se un altre nen esclau, en Zam, 9 anys més petit que ella.

Amagats en un vaixell al desert passen els anys creixent, sobrevivint com poden —ell aliè als cruels sacrificis a què es veu obligada ella per tal de dur menjar a taula— i revivint, com si fossin contes d'abans d'anar a dormir, històries de l'Alcorà que tenen molts paral·lelismes amb la Bíblia, ja que al cap i a la fi les principals religions monoteistes del món comparteixen orígens i el que les distancia són les interpretacions que se n'han fet. Històries que s'escampen per tot el relat i que, al seu torn, també tenen alguns paral·lelismes amb les coses que passen als protagonistes.

Habibi, ja ens ho podem imaginar com a mínim per les ressonàncies del títol, és ple de referències i símbols islàmics i del món àrab en general (l'escriptura aràbiga és el fil conductor de bona part del relat), sense entrar en temes polítics i militars, però retratant segons quins costums i mals endèmics que afecten directament els protagonistes, amb un detall i uns nivells de crueltat que han disgustat alguns crítics, però que personalment trobo que enriqueixen la història i la fan encara més dramàtica. 

Un dels punts que ha disgustat tant els analistes àrabs com els occidentals que no han quedat contents amb el còmic (per sort, minoria) és el fet que bona part dels traumes que arrosseguen els protagonistes tinguin a veure amb el sexe, que a Habibi certament és una font de patiment per a la Dodola i en Zam. 

 

Jo considero que, atès que a la vida real hi ha molta gent que, en comptes de tenir un descobriment normal de la sexualitat, hi entra per la via més dura, no hi ha cap problema amb què això es reflecteixi en una novel·la gràfica. Una altra cosa és que el retrat del món àrab (o d'alguns dels seus aspectes) que hi ha al còmic, per molt que s'amagui rere el fet que l'escenari de Habibi és un país fictici, hagi irritat alguns crítics que han qualificat l'autor d'ignorant, però en això no el puc pas ajudar ni defensar: és un tema delicat i sempre hi ha un sector de gent a qui no agrada que se'n parli.

La qüestió és que la Dodola i en Zam tenen una estranya relació d'amor, estranya perquè són dos nens que fan de mare i fill però també de germana i germà, i a mesura que creixen van sorgint altres sentiments que, en principi, no esperaríem de dues persones que han crescut com una família, per més especial que aquesta sigui.

La vida de tots dos, però, es trasbalsa quan els separen per la força i han de viure l'un sense l'altra durant anys. Ella en relativament millors condicions, a l'harem del sultà, i ell vivint de prop la pobresa dels barris de barraques de la ciutat i prenent una mala decisió rere l'altra. I quan es retrobin l'alegria no impedirà que s'adonin que han canviat tant que gairebé són desconeguts, i que algunes de les coses que els han passat no es podran arreglar mai.

Realment sembla que a l'autor li agradi fer-los patir, perquè quan surten del foc van a parar a les brases, però al capdavall és un drama, un melodrama, de fet, gairebé una tragèdia, i si el que volia era explicar una història d'amor original, èpica i punitiva com una odissea (perquè això, en realitat, és una odissea), penso que li va sortir un còmic impecable.

Igual que Blankets, i ja ho he dit abans, deixa un regust agredolç perquè patim amb els personatges i els seus esforços per sobreposar-se a les adversitats (que no són poques ni petites) no són del tot recompensats, però el que sí que ens deixa meravellats és l'art amb què el senyor Thompson ens ho explica tot plegat, jugant molt sovint amb la composició de les pàgines, omplint-les de detalls minúsculs i regalant-nos de tant en tant quadres espectaculars amb els seus característics traços gruixuts i l'ús de només dos colors: el blanc i el negre. Ja em va agradar a la seva obra anterior, però a Habibi és encara més espectacular. 

Pel que fa a la traducció, és força correcta malgrat errors flagrants als crèdits del llibre ("septembre", "impresió"...), alguna frase calcada de l'anglès i l'equivocada decisió de reaprofitar els materials de la versió en castellà, que fan que ens trobem algun cartell que ha quedat en aquella llengua i un globus (per sort, només un) amb el text en castellà. I dic "equivocada decisió" perquè la prenen també altres editorials sense tenir en compte la llei del mínim esforç que regeix la feina de molts retolistes. Que això es diu igual en català i castellà? Ho deixem en castellà, encara que també es quedi l'interrogant d'obertura, impropi de la nostra llengua.

Petits detalls que eviten que es pugui qualificar d'edició perfecta, però que en tan poques quantitats no empobreixen la lectura d'aquesta magnífica obra, perquè si no us ha quedat clar ho repetiré ara: m'ha agradat molt i no sóc precisament un dels seus detractors.

Lectures: Seconds

Dos anys després d'haver llegit els còmics i vist la pel·lícula d'Scott Pilgrim em vaig assabentar, per casualitat i gràcies al fet que segueixo el seu autor a Twitter, de la sortida de la nova novel·la gràfica del canadenc Bryan Lee O'Malley, i alguna cosa em va fer desitjar-la fins al punt d'adquirir-la de seguida, aquesta vegada en versió original. 

Després vaig veure com l'aclamava tothom que l'havia pogut llegir i vaig tenir la sort (no acostumo a trobar gangues, per tant crec que l'univers aquí es va portar bé amb mi) d'adonar-me que a Amazon es venia a meitat de preu durant uns dies en què curiosament no hi havia estoc, així que per només 9,42 € vaig comprar l'edició en anglès, de tapa dura i amb faixa, d'aquesta obra mestra que en castellà (no hi ha versió en català) està disponible per prop de 18 euros i tapa tova.

Diuen que el hype són les altes expectatives que hom es forma de les coses i els productes per culpa de les òptimes opinions sobre aquelles coses o aquells productes que sent o llegeix, i això és quelcom que sovint esdevé contraproduent, perquè no hi ha marge per a la sorpresa: encara que aquestes opinions tinguin raó, si no ens agrada tant com ens pensàvem, ens decep. I si ens agrada tant com ens pensàvem, ens quedem també decebuts, perquè ja ens ho esperàvem. 

Tenia por que em passés això amb Seconds, de fet m'ha passat amb altres obres i diverses vegades, però no: me n'esperava molt i m'ha agradat encara més. M'adono que potser, dient això, faig malbé l'experiència d'algú que es decideix a llegir-lo. Us en demano disculpes.

En fi, deixem la introducció. Seconds és la història de la Katie, una xef de 29 anys que viu en un poble suposadament canadenc (no es diu pas el contrari, i Scott Pilgrim se situava en aquell país) i que després de 3 anys d'èxit al restaurant que dóna el nom al còmic és a punt d'obrir-ne un altre i començar una nova vida. 

Fa temps que estalvia per poder-ho fer i les obres del nou establiment, on pensa traslladar-se tot desvinculant-se de Seconds —on ja no hi ha gairebé cap de les persones amb qui el va posar en marxa—, no van tan bé com seria desitjable, però després d'una nit en què una de les treballadores del local, la Hazel, és víctima d'un accident laboral s'embranca en una aventura de repercussions literalment imprevisibles.

Perquè (i aquí és on s'introdueix l'element fantàstic) troba uns bolets amb unes instruccions per tal de desfer errors, i per tal d'esborrar els esdeveniments d'aquest vespre ho prova, amb una barreja d'incredulitat i agosarament. 

El cas és que aquest sistema miraculós que a tots ens agradaria tenir per tal de desfer petites relliscades que ens compliquen la vida funciona, però tot té una explicació.

La Lis, un curiós esperit que viu a la casa on hi ha tant Seconds com l'apartament de la Katie, se li presenta i li diu que els bolets són seus, i li va advertint que s'han de seguir unes normes. És clar que, després de veure com li sortia bé una vegada, la Katie ho tornarà a fer, i més quan es tracta de solucionar problemes cada cop més greus, relacionats principalment amb les seves dues preocupacions més grans: el seu ex, en Max, i la situació del nou local.

Bona part dels problemes, però, els provoca ella mateixa en alterar el seu món: cada cop que esborra algun esdeveniment canvia el destí i es desperta en un món en què aquell error o aquella decisió no han tingut mai lloc, però ella és la mateixa Katie de sempre, amb els records inalterats, de manera que cada cop que fa una revisió es troba desorientada perquè desconeix els esdeveniments que representa que han succeït en aquell nou escenari.

I el problema d'això no és només la desorientació, sinó que les conseqüències dels canvis són imprevisibles i cada cop l'allunyen més del resultat desitjat. Ella, incapaç de conformar-se amb cap situació i buscant una vida 100% ideal, cada cop embolica més la troca i posa en perill la mateixa existència d'allò que vol protegir.

L'autor ens ho explica amb un to realista barrejat amb elements fantàstics, fórmula que ja va emprar als 6 volums de Scott Pilgrim, tot i que allà la fantasia i l'absurd tenien molt més pes que a Seconds, que és una obra més adulta (també ho és ell mateix) i més realista, encara que el dibuix característicament influït pel manga, típic del senyor O'Malley, ens pugui fer pensar el contrari en un primer cop d'ull.

Per cert, us sonen aquests dos personatges, que fan un cameo zenital? Em va agradar força, i és que una part de mi se l'esperava. És l'única connexió entre les dues obres, realment, perquè no tenen res a veure. Ja vaig dir en ressenyar Scott Pilgrim que aquella era una obra que gaudiria qualsevol lector de la generació nascuda als 80, plena de referències i estructures narratives pròpies del món dels videojocs, que trencaven constantment el ritme. 

En canvi, a Seconds hi ha elements fantàstics, és clar, però s'introdueixen d'una altra manera, no trenquen res, i la sensació que s'aconsegueix és de realisme amb tocs de fantasia en una història amb la qual es pot identificar un espectre més ampli (en edat i bagatge cultural) dels lectors. En altres paraules, és més fàcil identificar-se amb una noia de 29 anys que porta una vida normal que no pas amb un noi de 23 que lluita en espectaculars combats contra els antics xicots de la seva noia.

La protagonista, la Katie, és un personatge entranyable. No podem evitar renyar-la mentalment i posar-nos del costat de la Lis, i encara que es veu venir que se li complicaran les coses i que la culpa és exclusivament d'ella, ens angoixa veure com tot això es va fent realitat i com pateix ella en adonar-se'n. Suposo (encara no ho sé) que és com veure un fill que pren decisions equivocades i contràries als teus consells i no hi pots fer res.

No tinc cap problema amb afirmar que Seconds, que m'ha semblat una obra mestra i que ja tinc ganes de rellegir (no em passa mai), m'ha agradat més que Scott Pilgrim. Pels motius exposats més amunt, però també perquè s'ha canviat el blanc i negre pel color (aplicat magistralment per en Nathan Fairbairn), cosa que dóna força al particular estil del dibuixant i hi surt guanyant —es va fer una versió en color de Scott Pilgrim a posteriori, però sóc partidari de consumir els productes tal com es van concebre sempre que sigui possible—; m'ha agradat més també pel to del còmic i alguns recursos narratius, com ara quan la Katie replica davant les afirmacions de la veu en off amb què no està d'acord, o per detalls gràfics com els plats que apareixen en algunes vinyetes i que ens fan venir gana gràcies al detall amb què els plasma l'assistent Jason Fisher. 

Pel que fa a la llargada i el caràcter autoconclusiu del llibre els trobo ideals, també. És cert que només permet que coneguem bé quatre personatges (la Katie, en Max, la Lis i la Hazel), però per més que ens agradi aquest còmic és evident que no calia allargar-lo innecessàriament. Amb 336 pàgines n'hi ha ben be prou.

Reconec que la idea de modificar el passat i les conseqüències que això provoca no és original, ho veiem per exemple a la pel·lícula The Butterfly Effect (2004), però aquest detall no resta interès ni atractiu a un còmic que ja forma part dels que més m'agraden de la meva col·lecció, i que per això he de recomanar encaridament. No m'estranyaria que també se n'acabés fent una pel·lícula. Al capdavall, transformar en film el complicat món d'Scott Pilgrim era més difícil i tot i així es va fer amb èxit.