Lectures: El clan de los Poe - Sueño de primavera

Fa força temps vaig llegir i ressenyar El clan de los Poe, un emblemàtic shôjo dels anys 70 -una combinació que m'agrada especialment i de la que llegeixo tot el que enxampo traduït-, i me'n va quedar un molt bon regust.

Anys després, la mateixa editorial, però aquest cop en una edició normal, no de luxe com la de l'obra original, està recuperant els revivals que ha fet la seva autora, la Moto Hagio, i quan va sortir el primer me'l vaig demanar. He trigat força a llegir-lo, soc així de desordenat pel que fa a compres i consum, però el cas és que ja ho he fet i, com no podia ser d'una altra manera, vull compartir amb vosaltres les meves impressions al respecte. 

El clan de los Poe: Sueño de primavera és el títol d'aquesta seqüela que, quan el 2022 vaig fer la ressenya de l'obra original, ja vaig dir que esperava que Tomodomo ens portés, i ho va fer al setembre de 2024. Com vaig dir, l'autora havia rescatat els seus personatges 40 anys després de l'última història original i el que tenim aquí és una saga que es va publicar al Japó entre 2016 i 2017, i en què tornem a veure l'Edgar Poetsnell i l'Alan Twilight (en aquesta seqüela transcrit en castellà com a "Allan", curiosament).

Us explicava a la ressenya d'El clan de los Poe que els protagonistes són una mena de vampirs que en aquest lore es diuen "vampirnella", i que tenen la particularitat de ser immunes als efectes que habitualment tenen els raigs de sol sobre aquests éssers ficticis però, com aquests, necessiten sang i gaudeixen de (o pateixen, segons com) la vida eterna. 

També vaig explicar que un dels inconvenients de la vida i la joventut eternes era que, per tal de no aixecar sospites, cada cert temps havien de mudar-se ben lluny de la gent amb qui es relacionaven, perquè tard o d'hora la seva manca d'envelliment cridaria l'atenció.

Això donava lloc, a l'obra original, a capítols situats en diferents segles, sense ordre, però tampoc era important perquè, al capdavall, cada arc era més o menys independent dels altres. A Sueño de primavera tenim el que seria una saga més, en aquest cas situada al Regne Unit el 1944, i veiem com l'Edgar i l'Allan -en direm així per coherència amb aquest volum- s'instal·len en una casa de camp en una illa i coneixen els veïns, una noia i un nen jueus alemanys refugiats en el context d'una Segona Guerra Mundial que, al lloc on es desenvolupa la història, no té, per ara, més conseqüències.

La noia, anomenada Blanka, és pràcticament l'autèntica protagonista d'aquesta història, perquè si bé és cert que a l'original la gràcia de les trames era la relació dels protagonistes vampirnella amb els personatges secundaris, aquí fa la sensació que el drama d'ella i de son germà té un pes argumental més important del que podríem pensar, i que l'Edgar i l'Allan en són més aviat testimonis. 

Això no vol dir que no parlin de la seva situació, dels seus orígens i dels seus desacords, ni que deixin d'aparèixer personatges no humans del seu entorn. Però -i potser soc jo- el que ens ve de gust és seguir la trama de la noia.

Ens tornem a trobar, doncs, amb un relat d'època en què notem la delicadesa de l'autora i el seu amor per l'imaginari occidental, i també per la tragèdia, perquè en trobarem, especialment quan l'element sobrenatural s'entrelliga amb el realista. 

Val a dir, però, que el pas dels 40 anys no ha estat en va, i els 66 anys que tenia l'autora quan va començar aquesta seqüela -ara en té 76- es noten en un dibuix que, sense deixar de ser competent i reconeixible com a seu, té menys detall, bellesa, adequació de proporcions i, sobretot, aquelles composicions de pàgina espectaculars en comparació amb l'obra dels anys 70.

I ara permeteu-me que copiï i enganxi un paràgraf de la ressenya de l'original sobre l'edició per part de Tomodomo, perquè malauradament puc dir el mateix d'aquesta segona part:

Com a part negativa, i això és quelcom que ja he dit altres vegades que he ressenyat obres de la petita editorial que ens porta les obres de Moto Hagio, tenim una traducció efectiva però amb alguns moments de poca naturalitat, el problema recurrent de les interjeccions "eh" sense signes d'interrogació o la insistència en una tipografia que per a les minúscules mostra els accents de la i oberts, a la italiana. Això últim és quelcom que he comunicat a Tomodomo, i la seva resposta ha estat que no eren conscients que hi hagués cap problema, que ningú els havia dit res, però no em fa cap efecte que hi pensin fer res [Nota actual: anys després continua passant]. Novament, una mostra que les denúncies sovint inclements dels lectors en llocs com Twitter respecte a traduccions, impressions i formats van adreçades a determinats personatges públics o gegants del sector, però s'ometen quan es tracta de segons qui. 

Malgrat tot, és la continuació d'una popular obra mestra i ha valgut la pena llegir-la, i n'hi ha més, que estan esperant el seu torn de ser publicades també en castellà. Tornarem a parlar del clan dels Poe.

 

Lectures: Herba

Fer una ullada a les paradetes de llibres o a les taules i prestatges de les llibreries i les biblioteques ens permet assabentar-nos de la simple existència d'alguns títols que, per la raó que sigui, no coneixíem de res, i això és el que em va passar amb la segona edició de la Diada del Còmic en Català de Mataró, un esdeveniment discret però que vam visitar per fer alguna cosa l'any passat, i com a mínim em va servir per anotar coses de les quals no tenia ni idea, i a més, en la nostra llengua.

Una d'elles va ser el còmic que us porto avui, que resulta que és el primer manhwa o còmic coreà que llegeixo -per plaer, perquè per feina n'he tocat algun- i, a sobre, el primer còmic d'aquell país que es publica, que jo sàpiga, en català. 

Herba, de Keum Suk Gendry-Kim, i publicada per Reservoir Books, va ser un dels còmics que em vaig comprar per Sant Jordi, aprofitant el descompte excepcional del 10% que fan algunes botigues només aquell dia i que suavitza una mica l'alt preu dels llibres al nostre mercat, a sobre condicionat per la llei del 5% de descompte màxim que li discutiré a qualsevol defensor.

En fi, no he vingut aquí a barallar-me, sinó a parlar d'un còmic que vaig comprar perquè em va cridar l'atenció en aquella petita fira i que la faixa amb els premis rebuts em va saber vendre molt bé.

He de dir que, personalment, sobre la barbàrie exercida per l'exèrcit japonès sobre el poble xinès i el coreà abans i durant la Segona Guerra Mundial, i concretament l'explotació sexual de les dones, en coneixia pocs detalls, tot i que no m'era desconeguda la seva existència. 

En aquest còmic, que és la biografia de la senyora Lee Ok-sun en forma de còmic escrit i dibuixat per l'autora esmentada més amunt, som testimonis de les vivències de primera mà de la seva protagonista, que hi repassa la misèria que van haver de viure, tant ella com els seus veïns, al nord de Corea -abans que es convertís en el que ara coneixem com a Corea del Nord-, des de la infantesa, en què l'extrema pobresa va obligar els seus pares a arribar a la duríssima decisió de vendre-la, fins a l'edat avançada en què decideix explicar la seva tràgica vida, que la va dur a formar una nova família a la Xina, però que mai va esborrar la seva condició de coreana ni els traumes que li va tocar experimentar.

L'autora apareix a l'obra, però com a personatge secundari encarregat de conduir les converses que li permeten extreure aquesta informació i tants detalls com pot per compartir amb el món, i en escenes el present de l'obra que reflecteixen aquestes entrevistes, però el gruix d'aquest volum de gairebé 500 pàgines se l'enduen escenes del passat, les més dures de les quals les que narren la prostitució forçada a què es va haver de dedicar la senyora Lee ja des de temps abans de ser major d'edat.

Tot plegat, amb un traç de pinzell que es permet ser més o menys detallat segons el que vol representar, amb força presència de les masses negres de tinta i algunes pàgines sense text que sembla que ens convidin a reflexionar sobre el que se'ns acaba d'explicar, i potser a recuperar-nos de l'impacte, en què el dibuix es torna més intencionadament tosc i amb la vegetació i el camp com a protagonistes.

Poca cosa més puc dir del contingut de l'obra, però us la recomano molt. És un còmic de no-ficció que ja ha estat, com deia, premiat i que estic segur que es convertirà en una referència pel que fa a la novel·la gràfica i se citarà durant anys. 

De moment, el que sí que ha aconseguit és que jo segueixi la seva autora, i ja tinc al punt de mira L'espera, un altre manhwa en català que aquesta vegada tracta la qüestió també traumàtica de les famílies separades per culpa de la divisió de Corea de la qual potser tenim, com a concepte, una mica més d'idea, però que no hi ha cap dubte que el còmic complementa amb històries concretes. En parlarem.
 

Lectures: La fortaleza de papel

D'un temps ençà, i seguint una lògica editorial que no acabo d'entendre perquè no fa tants anys es considerava temerari publicar manga clàssic, fins i tot si era d'aquest senyor, s'han estat editant títols del mestre Osamu Tezuka, tant reedicions com obres inèdites, i han anat entrant a la meva col·lecció.

Com que el format triat per a aquesta línia que va inaugurar Planeta és el de toms gruixuts i grans de tapa dura, reconec que per manca de temps se m'han acumulat i ja en tinc uns quants per llegir -el jove Toni, el que tenia temps lliure, hauria al·lucinat amb la quantitat d'obres del Déu del Manga que estan sortint, més enllà de les conegudes-, però el que porto avui té un gruix de tom estàndard, de manera que ha passat al davant de tot.

La fortaleza de papel, publicat al Japó originalment el 1974 amb el títol de Kami no toride, és un recull d'històries curtes autobiogràfiques, o amb un fort component autobiogràfic, relacionades amb el final de la Segona Guerra Mundial i com es va viure a la ciutat d'Osaka.

Amb els anys, a còpia de llegir mangues del meu autor preferit (no viu), he anat aprenent coses sobre la seva vida, coses de les quals parlava ell als seus propis còmics en forma d'epílegs o que altres persones han dit d'ell, i també he estat al museu que té dedicat al Japó, atès que és una figura que m'interessa, però el que tenim amb aquesta publicació és un dels mangues més personals de la seva carrera.

I, tot i que hi veiem escenes narrades amb un estil humorístic malgrat la cruesa que representen en realitat, a més d'alguns moments que indiscutiblement suposen un, com es diu ara, "alleujament còmic", en aquestes històries l'autor ens parla de les misèries de la guerra a través d'un protagonista que és ell mateix, normalment amb el nom una mica canviat -i diferent segons la història-, sense estalviar autocrítica o ridiculització de si mateix en situacions que no el deixen gaire ben parat, com ara la seva obsessió amb el menjar i el manga en plena guerra, però també ens mostra els horrors de què va ser testimoni en la seva miraculosa supervivència.

Aquests relats se centren -encara que en algun cas fan algun salt endavant en el temps- en els darrers anys de la Segona Guerra Mundial, i ens parlen d'un Tezuka de 16-17 anys que somia amb ser dibuixant de còmics mentre li toca fer instrucció, treballar en un arsenal o fer de voluntari tot just finalitzada la guerra, tot plegat a l'Osaka de mitjan anys 40.

Curiosament, la primera història recollida al volum, Diario de un patán, té un punt de fantasia i atribueix l'èxit de l'autor a una coneixença misteriosa, i se situa a la postguerra, però també va dècades endavant; a La fortaleza de papel, que dona el nom al llibre, el veiem treballar a l'esmentat arsenal, on també s'enamora d'una noia en una història amb final tràgic; a El blues del hambre el veiem fer el que calgui per endur-se alguna cosa a la boca en un període en què va passar gana, i com es relaciona, com tants altres nens i adolescents, amb els soldats estatunidencs que els donaven xiclets i altres llaminadures.

La historia del Tokiwa-sô canvia de protagonista perquè ens parla en primera persona el llegendari edifici de Tòquio on van viure tant l'autor com altres mangaka emblemàtics; Y llegó una carta és, a més d'un relat molt curt, el més allunyat temàticament de l'ambientació general del tom, amb una qüestió personal -domèstica fins i tot- de l'autor que no hi té res a veure; a continuació, Ensayos ociosos sobre animales s'allunya de la resta però en l'aspecte visual i narratiu, atès que són un parell d'històries curtes amb dibuixos acompanyats de narració fora de la imatge en què parla de records de l'època de la guerra relacionats amb uns animals que va conèixer; finalment, Doitsutare (acaba con él), obra que havia de ser més llarga però que va deixar córrer perquè no li estava agradant, és una recomposició de les parts en què apareix ell mateix i se situa en l'època en què començava la seva carrera professional com a mangaka i una curiosa dificultat amb què es va trobar.

Tot plegat són històries amb elements autobiogràfics, més que no pas una autobiografia estricta, onTezuka fa una reflexió i una denúncia, en aquest cas sobre l'absurditat de la guerra -i em consta que és un tema que tracta en més títols dels anys 70-, sense poder-se estar d'introduir-hi elements humorístics tant argumentals com estilístics, com de costum. 

És el Tezuka que coneixem i estimem, però amb aquest llibre, tot i que no siguin coses que li van passar exactament com les explica, el coneixem i estimem una mica més.